DAHA!, de Hakan Günday

Què fas? N’estàs segur d’escriure aquesta ressenya així?

Sí, ja ho vaig fer amb Te quiero porque me das de comer, de David Llorente o Los del sud us matarem a tots, de Valero Sanmartí.

Utilitzes recursos narratius de la novel·la i els apliques a la ressenya. En aquest cas és el monòleg interior, no?

Sí, el protagonista i narrador de Daha! és en Gazâ, un nen turc que en començar la novel·la té nou anys. El seu pare és un traficant d’essers humans que fa calers extorsionant els refugiats que volen arribar a Europa. En Gazâ està sotmès al domini d’aquest pare autoritari i despietat que l’educa amb la idea que cal mirar sempre per un mateix i per sobre de tots els altres. “O ells o jo”, afirma el pare. I si cal assassinar, s’assassina. El nen, que ha d’ajudar-lo quan tenen els refugiats al seu càrrec, té instal·lada en la seva ànima la culpabilitat per la mort d’en Cuma, l’afganès que s’ofega per un descuit seu. En Gazâ ens explica la seva història, o millor dit, se l’explica a ell mateix i nosaltres com a lectors en som testimonis. El seu és un camí de redempció, i en aquest explicar-se a un mateix el que va ser i el que és ens anem trobant les converses imaginàries que té amb en Cuma, un diàleg que funciona a mode de monòleg interior sobre la seva mala consciència.

Vaja, un llibre impactant i actual. Una mica bèstia que un nen visqui de primera mà tot aquest món mafiós i cruel del tràfic de persones.

El nen és un monstre. L’han educat així i no coneix un altre món. Sí, és un nen però aprèn ràpid l’ofici. Viola, manipula, roba… és un autèntic cabronàs. Per ell els immigrants no són més que mercaderia o “trossos de carn”. El fet que sigui un nen, però, obre una escletxa d’humanitat inabastable pels adults, que ja estan totalment perduts. Ell ja ho veu que la violència, l’abús i la repressió no estan bé però el seu alliberament no serà fàcil.

No coneixia aquest escriptor.

Jo l’he conegut amb Daha! que, per cert, en turc vol dir “més” i és una de les primeres paraules que aprenen els immigrants en el seu viatge cap a occident. Més aigua, més menjar… Hakan Günday va néixer a l’illa de Rodes (Grècia) el 1976 i viu actualment a Istanbul. És autor de vuit novel·les i ha estat traduït a vint-i-quatre llengües. Daha! va ser escrita el 2013 i ha estat publicada recentment en català per l’editorial Periscopi amb la traducció de Jordi Martín Lloret i el pròleg de Francesc Serés. En castellà l’ha publicada l’ediorial Catedral. L’autor, que va rebre per Daha! el Premi Médicis Étranger 2015, és força crític amb l’estat turc. Les seves novel·les molesten i resulten incòmodes per un govern i una societat que s’hi veu retratada. Un torracollons insubornable que ha visitat Barcelona aquesta setmana, el dilluns 13 oferia una conferència al CCCB sota el títol El preu de la por i el dimecres 15 era entrevistat per Xavier Graset al 3/24.

A la novel·la els turcs pillen, però i els europeus què? Hi surten escaldats?

Sí, de fet, Hakan Günday assegura que el llibre el va escriure pensant, sobretot, en la societat occidental, com una manera de sacsejar les consciències europees i com un intent per mostrar que darrera l’anonimat de les morts dels immigrants hi pot haver, més enllà de l’anestèsia generalitzada, l’empatia i el compromís amb el drama dels refugiats.

Precisament va ser aquí, a Barcelona, el 18 de febrer que vam fer la manifestació més gran d’Europa per exigir l’acollida dels refugiats.

No sé fins a quin punt tota la gent que va participar en aquesta manifestació té un interès real sobre el dret dels refugiats. Últimament en parlo molt amb un bon amic sobre aquest tema. Ell diu que l’interès pels drets dels refugiats de molts dels que hi van participar s’acaba després de la selfie de torn…  

Home, mira que sou recargolats! No esteu mai contents.

Ja, potser sí. En Hakan Günday explora a Daha! la relació entre l’individu i el grup. “Quan obeeixes ordres pots cometre els pitjors crims sense sentir-te culpable”, afirma l’autor en aquesta entrevista a l’Ara. En el llibre la responsabilitat i la culpabilitat són analitzades en relació a la facilitat en que podem passar d’una democràcia a una dictadura. Daha! és una metàfora de la nostra societat, de les relacions de domini entre els éssers humans però també entre els estats que n’exploten d’altres. El racisme, les desigualtats socials, la condició humana, diuen…

Però que té a veure això en participar en una manifestació i a més a favor dels refugiats?

Igual que en el llibre podem diluir la nostra responsabilitat en el grup. Anar a una manifestació té un punt folklòric i no serveix de res si el dia següent no es continua lluitant. És fàcil fer-se la foto a la mani, tranquil·litzar la consciència i caure en l’autocomplaença. La solidaritat és això? Caldria aprofundir una mica més, necessitem més compromís.

I què hem de fer doncs?

A mi m’ha convençut en Hakan Günday, podem començar per ser sincers amb nosaltres mateixos. Amb Daha! et resultarà més fàcil interrogar-te sobre tu mateix que amb tots els llibres de Paulo Coelho o de Rafael Santandreu junts. Això sí, abans hauràs de fer una travessia literària per l’horror i la barbàrie. Cal començar a llegir el llibre en un estat emocional força positiu, després ja vindrà la baixada…

És molt dur?

És demolidor. Per tallar-se les venes!

No sé si així encomanaràs les ganes de llegir-lo.

Millor llegir Daha! que fer-se selfies. Millor patir amb la seva lectura que no pas ser un tros de suro sense sentiments davant el televisor, mentre ens mengem els macarrons, amb l’enèsim naufragi d’una pastera plena d’immigrants.

NO, de Saïd El Kadaoui Moussaoui

L’arribada dels quaranta anys a vegades va acompanyada de la famosa crisi, la coneguda “crisi dels quaranta”, que potser està una mica mitificada perquè en crisi sempre hi estem, no? En tot cas, la dels quaranta sembla tenir més afectació o, almenys, té més anomenada. Als quaranta anys molts hi entren amb la samarreta tècnica del Decathlon, el CrossFit al gimnàs i la renovació del fons d’armari, però en el cap ja està instal·lada la gran angoixa de sentir que la vida s’escapa. Mirant enrere i fent balanç tenim la certesa que no ho hem fet tot com ho volíem fer. El protagonista de No compleix els quaranta en començar la novel·la i és en el sexe, entre d’altres moltes qüestions, que hi troba un dels seus canvis importants. Les conquestes, la seducció, la promiscuïtat i el cardar… s’han acabat. El sexe ha estat substituït per les palles amb la pornografia d’Erika Lust.

No (als quaranta anys somiar comença a ser ridícul) ha estat publicat recentment, tant en català com en castellà, per l’editorial Catedral i és el tercer llibre, després de Límites y fronteras (2008, Editorial Milenio) i Cartes al meu fill (2011, Ara Llibres), de Saïd El Kadaoui Moussaoui, l’escriptor i psicòleg que va néixer el 1975 a Beni-Sidel (Marroc) i que va arribar a Catalunya amb set anys.

El llibre té dos personatges principals. Per una banda el narrador i protagonista de la història, que és fill d’immigrants marroquins i que s’ha format com a filòleg a Catalunya. És un professor de literatura de secundària, imparteix “el seminari de l’altre” a la universitat i té un llibre mig escrit que no aconsegueix acabar. Indecís, contradictori, sexualment obsessiu i incapaç de prendre la decisió que desencalli el futur amb la seva parella, té sobretot, un conflicte amb la seva identitat. El seu és un monòleg interior i una profunda reflexió sobre què vol dir ser marroquí a Europa. Un encaix difícil per a la segona generació d’immigrants que com en el seu cas, tot i sentint-se marroquí no pensa tornar al Marroc, però que a Catalunya, tot i gaudir d’una vida acomodada, tampoc s’hi sent del tot satisfet. N’ha fet quaranta i el pas del temps sembla ser una motxilla força carregada.

Per altra banda hi ha l’amic del protagonista, que també és marroquí però d’orígens diferents, la seva és una família benestant. Va ser al Marroc que es va formar com a psiquiatre i després va viatjar a Europa per especialitzar-se. Casat i amb un fill decideix tornar al Marroc per viure-hi.

No és una novel·la l’estructura de la qual formaria part del gènere epistolar. El protagonista escriu un conjunt de petites cartes al seu amic, en què dóna sortida a les seves preocupacions, pors, misèries, anhels, records i opinions. El lector llegeix les missives com una mena de voyeur literari, com si estigués espiant la intimitat del personatge. El llenguatge mordaç, directe, eloqüent i irònic en què està escrita la novel·la facilita la seva lectura i fa que, finalment, siguem nosaltres, els lectors-espectadors, els receptors de les seves cartes. Ens sentim interpel·lats per les cabòries d’aquest personatge que Gustau Nerín defineix perspicaçment com el Peter Pan catalano-marroquí.

En aquesta mirada interior i en aquesta recerca de la identitat del protagonista hi trobem unes reflexions molt interessants al voltant de l’alliberament personal. Hi ha una reivindicació de la ruptura amb allò que ens conforma i que ens limita, per tenir així, l’oportunitat  de créixer i ser lliures. En la interessant entrevista que Carles Peña va fer a Saïd El Kadaoui Moussaoui en el programa Annour de Ràdio Mollet, l’autor va afirmar que “no només som allò que creiem ser sinó allò que no som, perquè quan diem no ja ens estem definint”.

El llibre en va ple de referències literàries d’autors com Roth, Kureishi, Chukri o Arkoun que el protagonista admira i sent molt propers, entre d’altres coses perquè troba en ells moltes de les respostes o vies de sortida als seus conflictes d’identitat. El llibre és, també, una crítica sobre allò que passa actualment en l’islam i el món musulmà. Ambdós reben les envestides del seu protagonista, a vegades amb exemples força grotescos i decadents però del tot creïbles. El llibre mostra una religió ritualitzada on es troba a faltar el paper del musulmà humanista que no redueixi la religió a un producte envasat. No és una crítica destructiva, sinó més aviat l’autocrítica d’algú que coneix un món concret, se l’estima i en reivindica el dret a parlar-ne sense embuts, no per carregar-se’l sinó per millorar-lo.  

Quantes vides no hem viscut? La vida que no vaig viure amb la meva ex. La vida que no he viscut al Marroc. La vida que t’has emportat. Som també allò que no som. Trenca amb els teus hàbits lectors i atreveix-te amb el llibre d’en Saïd El Kadaoui Moussaoui. La vida al voltant de la lectura de No jo ja l’he viscuda i t’he de dir que és del tot recomanable.

LA QUARTA PARET, de Sorj Chalandon

Sorj Chalandon (Tunis, 1952) és periodista del setmanari satíric Le Canard Enchaîné, però durant vint anys va treballar per al diari Libération com a corresponsal de guerra. Chalandon afirma que la guerra et roba trossos de tu mateix, així que han d’haver-hi petites parts del seu cor escampades per diferents països com Iran, Iraq, Somàlia i Afganistan. Sobre la seva experiència a Irlanda del Nord ja va escriure la recomanable novel·la Retorn a Killybegs (2011, Gran Premi de la Novel·la de l’Acadèmia Francesa) i publicada per Edicions de 1984. A principis de 2015 l’editorial catalana ha repetit amb la seva última novel·la i ha inaugurat la traducció al castellà amb el segell Entre ambos. Es tracta de La quarta paret, traduïda del francès per Josep Alemany i Premi Goncourt dels Instituts 2013.

Samuel Akunis, el grec que va immigrar a França fugint de la Dictadura dels Coronels, és un assenyat i respectat militant d’extrema esquerra que es troba postrat al llit a les acaballes de la seva vida. És l’any 1982 i en Sam encarrega al jove Georges, el seu amic i company de militància, que dugui a terme el projecte teatral que ell va començar però que la mort imminent farà que ja no pugui acabar. Es tracte de representar l’Antígona de Jean Anouilh a Beirut. La capital del Líban és el centre d’una guerra civil que enfronta les diferents comunitats religioses del país. L’objectiu és que l’obra de teatre es representi amb actors de les diferents ètnies i religions del país: xiïtes, palestins, cristians, drusos i maronites. Es tracta d’un acte de pau i d’aturar el conflicte bèl·lic ni que sigui mentre dura la representació de la peça teatral.

Amb la publicació de La quarta paret, Chalandon ha aconseguit expressar el patiment, el crim, la mort, les llàgrimes i la ràbia que guardava dins seu des de que va cobrir la guerra del Líban a principis dels anys vuitanta. El periodista va ser testimoni de la massacre de Sabra i Xatila i segons afirma en aquesta entrevista a El Periódico encara ara té les imatges de l’horror presents. Una experiència colpidora que l’escriptor narra en el llibre de manera extraordinària. En la novel·la la cruesa, la impunitat i la bogeria guanyen per golejada a l’esperança, la noblesa i la humanitat. Una tragèdia en tota regla.

Chalandon reviu en el personatge de Georges i fa un repàs a la seva militància d’extrema esquerra. Durant els anys setanta va formar part d’un moviment revolucionari francès que es va armar, igual que les Brigades Roges a Itàlia o la Fracció de l’exèrcit Roig a Alemanya. Ho explica en aquesta entrevista al Diari Ara. En el fons, aquests dos fets, la militància política radical i la feina de corresponsal de guerra, articulen el motor de tota la novel·la: que és una profunda reflexió sobre l’home i la violència. Es pot legitimar l’ús de la violència com a mitjà per aconseguir objectius, siguin justos o no? És l’ésser humà intrínsecament violent? Quines alternatives tenim per defensar la justícia i la pau sense l’ús de la violència?

En els moviments socials d’extrema esquerra et trobes gent de tot tipus. Hi ha persones que aproven obertament l’ús de la violència i tenen tot un protocol per defensar-la i justificar-la. Les reflexions que tenen en Sam i en Georges sobre com encarar la lluita i la revolució formen part d’un etern debat. La fi justifica els mitjans? A vegades defensar aquesta famosa sentència atribuïda a Maquiavel té a veure amb l’edat i amb la maduresa. En el llibre en Sam, que ja és una persona gran i ha bregat en mil batalles ha deixat enrere la ingenuïtat política que representa en Georges. Una cosa és la militància armada i una altra és la guerra… Com es resisteix a la venjança quan t’han matat la família, quan t’ho han pres tot? La bèstia salvatge que tots portem dins és de la que ens parla en Sorj Chalandon en La quarta paret.

La quarta paret és un llibre absolutament recomanable. Quan el vaig acabar tenia la sensació d’haver llegit una novel·la boníssima però plena de desesperança i amb cap marge de confiança sobre l’ésser humà. Ha estat després, llegint les entrevistes a l’autor, com aquesta a Vilaweb que li he pogut donar la volta i entendre el que pretenia Chalandon: No he escrit aquest llibre perquè estigués trist, sinó per matar el que representa tot allò que hi ha de barbar dins meu. L’he escrit per comprendre quin hauria estat el meu avenir si m’hagués quedat allà. La meva part lluminosa és Sam i la fosca és Georges.

Sorj Chalandon ha escrit La quarta paret per aturar l’addició a la guerra. Per aturar la màquina de la injustícia, què fem? Recorda, tu ets el futur i el futur és ara. La gent té el poder.

La quarta paret  Títol original: Le  quatrième mur  Autor: Sorj Chalandon  Traductor: Josep Alemany Editorial: Edicions de 1984 (català) Entre ambos (castellà)  Primera edició: gener de 2015  EAN: 978-84-15835-50-9 Format: rústega, 304 pàg. 20 euros

CÓRRER SENSE POR, de Giuseppe Catozzella

Aquest Nadal vaig veure a la Sexta una conversa entre en Gonzo, de l’Intermedio i en Jordi Évole, de Salvados. Crec que va ser el periodista de Cornellà de Llobregat el que va sentenciar, a propòsit de l’excessiva importància que se li dóna als rècords d’audiència i a la competència entre programes, que no hi ha com anar a un mercat de barri per fer-se un bany de realitat i comprendre què interessa realment a la gent del país. Doncs vés per on, fa unes setmanes vaig fer-me un bany amb la lectura de Córrer sense por, de Giuseppe Catozzella. El llibre et connecta ràpidament amb la realitat més crua i el sentit més essencial de la vida. Com sobreviure sense renunciar a la felicitat?

Córrer sense por explica la història real de la Samia Yusuf Omar, l’atleta somali que es va convertir  en una icona per les dones de Somàlia tot i que va entrar en la darrera posició i a deu segons de la resta de corredores en la final dels 200 metres en els Jocs Olímpics de Pequín 2008. Recordes les imatges?

Aquell dia el públic de l’estadi la va ovacionar, però ella no volia transmetre pena ni compassió, volia guanyar. El seu pare ja li deia des que tenia vuit anys i s’entrenava pels carrers de Mogadiscio, sense calçat esportiu i sense haver menjat bé, que era una petita guerrera.

La Samia s’ho va jugar tot per aconseguir el seu somni. Volia ser feliç, volia córrer, volia ser una atleta professional i volia competir en els Jocs Olímpics de Londres. El 2 d’abril de 2012, amb vint-i-un anys, va morir ofegada a la costa de Lampedusa (Itàlia), quan la pastera en què viatjava va enfonsar-se al Mediterrani.

Córrer sense por és una biografia novel·lada espectacular. Les seves pàgines transmeten l’energia, la tenacitat i la força de la que estava feta la Samia. Somiadora, tossuda i amb un coratge monumental. Però ho tenia tot pràcticament en contra, amb la misèria, la guerra civil, el masclisme, la repressió ideològica i el terrorisme de l’organització jihadista Al-Shabaab. Totes aquestes barreres deixen al lector unes imatges impactants com la de córrer pels carrers de la capital de Somàlia amb un burca, o de nit i d’amagat en el ruïnós estadi olímpic o la de ser immensament feliç el dia que va aconseguir unes bambes noves o un cronòmetre. Però per sobre d’aquestes adversitats destaca l’amor que li professa la seva família. En aquest sentit cal destacar la figura paterna, que davant el règim ideològic d’Al-Shabaab, representa el portador d’una ètica revolucionària amb la qual sempre va encoratjar les seves filles a ser lliures.

Bona part del llibre està dedicat al procés migratori que la Samia va fer durant divuit mesos i que la va fer travessar Etiòpia, Sudan i Líbia en condicions lamentables. Aquesta part del llibre és d’extrema duresa i explica detalladament el periple inhumà al que són sotmesos els africans que prenen la decisió de buscar un futur millor a Europa.

Giuseppe Catozzella (Milà, 1976) és un periodista italià que ha publicat les novel·les d’investigació Espianti (sobre el tràfic d’òrgans humans) i Alveare (sobre la màfia calabresa). Per escriure Córrer sense por s’ha documentat amb entrevistes a nombrosos immigrants i a diferents persones que van conèixer la Samia. La Hodan (la germana gran que ja havia aconseguit arribar a Europa) va ser un dels  contactes més valuosos. En el seu viatge migratori la Samia es connectava a internet sempre que podia i explicava a la Hodan tot el què li passava. La Samia va deixar escrit un diari a la xarxa al que Catozzella va tenir accés i que va utilitzar per transmetre les seves vivències. Aquest és un dels motius pel qual la novel·la aconsegueix tenir una veu tant real i captivadora.

Córrer sense por és el tercer llibre i la primera traducció de la jove editorial valenciana Sembra llibres. Un repte editorial de Joan Carles Girbés que caldrà seguir de prop. En castellà publica Grijalbo. Ha estat un èxit a Itàlia on ha quedat finalista del Premi Strega 2014 i ha guanyat el Premi Strega Giovani 2014. La novel·la ha estat traduïda a vint-i-dos llengües i també la podrem veure adaptada al cinema. És  totalment recomanable per treballar-la amb els alumnes d’un tercer o un quart de l’ESO.

Algú va dir que la felicitat és l’absència de por. Aquesta frase lliga molt bé amb la biografia de la Samia. Tot i que la seva és una història tràgica també és la d’una persona feliç. Va viure fent el que més li agradava, que era córrer. I la Samia corria sense por.

ELS ENLLAÇOS

1. La web de Giuseppe Catozzella.

2. Els dos primers capítols de la novel·la a Catorze.

3. Samia corre sense por. Article de Esther Seguí a Núvol.

4. Entrevista a Giuseppe Catozzella a www.eldiario.es.

5. Entrevista a Giuseppe Catozzella a El Periódico.

 

Títol:  Córrer sense por  Títol original: Non dirmi che hai paura  Autor: Giuseppe Catozzella  Traductora: Anna Casassas  Editorial:  Sembra en català i Grijalbo en castellà  Primera edició: setembre de 2014  EAN: 978-84-942350-3-0  Format: 254 pàg. rústega, 16.50 euros

ÀNIMA, de Wajdi Mouawad

L’any 1977 va ser assassinat Kamal Youmblatt, un líder libanès, drus i d’esquerres. Wajdi Mouawad va formar part quan tenia nou anys (sense ser conscient d’allò que feia) dels grups que van celebrar la seva mort.

Wajdi Mouawad va néixer a Beirut el 1968. La seva és una història de fugides i exilis. La guerra al Líban el va dur, com a d’altres compatriotes, a França i també al Quebec. La seva infància va transcórrer en el marc d’una comunitat cristiana maronita del Líban. Aquests dies he llegit algunes entrevistes que li han fet en motiu de la publicació d’Ànima, el seu darrer llibre. De totes la que més m’ha sorprès ha estat la que he trobat a Babelia. El País (Pàg.1 / Pàg.2): “Vaig ser un nen molt estimat però em van educar per odiar als altres. Als musulmans, xiïtes, sunnites, drusos, palestins, jueus… a tots per igual”.

L’origen del llibre cal buscar-lo en el sentiment de rebuig cap allò que li havien inculcat i en una nova consciència de l’autor forjada per l’exili, el patiment, la llibertat i un trencament ideològic amb el passat. Wajdi Mouawad ha trigat deu anys a escriure Ànima. Les opinions i les accions amb un fort compromís social no són mai gens fàcils i menys si impliquen un enfrontament i un trencament amb la família. La lectura del llibre dóna indicis per deduir que a Mouawad li ha passat alguna de grossa, però és amb la informació del seu periple vital el que realment ajuda a establir un paral•lelisme entre la novel•la i el seu gir ideològic.

La creació artística, en el cas de Wajdi Mouawad com a dramaturg (és autor d’Incendis, l’obra teatral d’èxit recent a Barcelona) i com a escriptor, és una bona manera de deixar anar el trasbals interior a la recerca d’una veritat. I també una manera de fer teràpia sense passar pel psiquiatra.

El protagonista d’Ànima és Wahhch Debch, la dona del qual és assassinada i violada d’una manera brutal i salvatge. De resultes de l’assassinat també mor el fetus. L’esposa estava embarassada.

Wahhch Debch inicia un peregrinatge a la recerca de l’assassí que el portarà a diferents reserves índies i a travessar la frontera per moure’s entre els Estats Units i el Canadà. El crim el connecta amb la seva infància quan era al camp de refugiats de Sabra i Xatila. Què va pasar allà? Té algun record, però sap més pel que li han explicat que pel que realment recorda. El seu serà un viatge metamòrfic. Buscant un assassí acabarà trobant la veritat sobre els seus orígens.

Cada capítol del llibre està narrat per un animal diferent. Com a recurs literari és una sorpresa i una de les grans virtuts del llibre. Tot tipus d’animals (el ratpenat, el gos, el ximpanzé, la serp, l’aranya, el gat…) ens narren la història amb una mirada enginyosa i divertida des de la seva privilegiada ubicació en el lloc dels fets. Wajdi Mouawad utilitza les capacitats dels animals per oferir-nos una narració carregada de sentits. Ànima té molts textos que es llegeixen amb el gust, l’olfacte, l’oïda… Amb les seves reflexions també aconsegueix humanitzar els animals. Com creieu que els animals ens veuen als humans?

Millor llegir Ànima en l’edició catalana que ha estat publicada per l’editorial Periscopi i que ha comptat amb la traducció d’Anna Casassas Figueras. El nom de cada capítol està introduït pel nom en llatí de l’animal que el narra. Al final del llibre hi ha un glossari amb la traducció al català de cada animal. Una informació cabdal si volem entendre bé la relació de l’animal amb allò que ens explica. En l’edició castellana publicada per l’editorial Destino manquen aquestes dades. També cal destacar que alguns textos (diàlegs bàsicament) conserven l’anglès original del llibre.

Ànima és una novel•la mooooolt bona! Profundament poètica i a estones filosòfica. Visceral, pertorbadora, ferotge i sensible, però amb l’ accent posat, sobretot, en la violència i en la maldat presents en tot el llibre. Certament hi ha pàgines d’aquelles que et regiren i et remouen. En alguna part he hagut de parar, he deixat anar un esbufec acompanyat d’un mare meva!, i un cop refet, he continuat. Impressiona tanta crueltat. Espanta saber la veritat. En tot cas no és una violència gratuïta. Té una raó de ser. La novel•la conté un important component ètic. És d’aquells llibres escrits amb voluntat colpidora.

Diuen que l’ànima pesa vint-i-un grams i que és tot el pes que perdrem en el moment de la nostra mort. Quan vaig començar a llegir-lo el pes del llibre era de cinc-cents seixanta grams. Fa dies que l’he acabat, però no l’he tornat a pesar. Vull creure que en pesarà menys. Seria un petit homenatge a les ànimes de les víctimes innocents de la novel·la.

ELS ENLLAÇOS:

1. Diferents blocs que ressenyen el llibre: El que llegeixo, Lectures de l’Espolsada, L’Illa deserta, Voltar per la literatura, Retalls de pensaments.

 

Títol:  Ànima   Títol original:  Anima  Autor:  Wajdi Mouawad   Traductora:  Anna Casassas Figueras   Editorial:  Periscopi   Primera edició:  febrer de 2014   EAN:  978-84-940490-9-5   Format:  Rústega, 441 pàg.  18 euros. Traduït al castellà per l’editorial Destino.