Tag Archives: Blackie Books

TRES HOMES EN UNA BARCA (per no parlar del gos), de Jerome K. Jerome

14 oct.

IMG_2283

És una evidència que tots tenim el nostre propi sentit de l’humor, allò que a un li fa molta gràcia a un altre li sembla una xorrada. A mi un dels que més m’agrada és l’humor que es genera amb els amics. La confiança i les experiències compartides es porten al terreny de l’humor i això crea uns lligams, unes complicitats i uns codis de fidelitat que em fan immensament feliç.

Tres homes en una barca (per no parlar del gos), de Jerome K. Jerome irradia aquest humor entre amics. Va ser publicada el 1889 i l’autor es va inspirar en el viatge de noces que havia fet. Narrada en primera persona, l’autor va substituir la dona pels seus dos millors amics (en el llibre George i Harris i un gos, en Montmornecy). Humor blanc i balsàmic en les peripècies d’aquests tres amics… per no parlar del gos.

Jerome K. Jerome narra els 100 kilòmetres de viatge en barca remuntant el curs del Tàmesi entre Kingston i Oxford. L’excusa per fer-ho? L’estrès laboral i la malaltia emocional. Quins tres, aquests! Abans de Woody Aleen ja estava Jerome K. Jerome per fer broma sobre la salut i els atacs hipocondríacs.

A la recerca de la pau espiritual i d’una vida sana els excèntrics amics seran protagonistes de diferents converses hilarants, anècdotes esbojarrades, extravagàncies variades i calamitats d’artifici. Tres amics, però també tres dropos majúsculs! Un llibre molt anglès pel seu humor enginyós, d’ironia fina i de broma absurda però també pels temes que hi apareixen: la pesca, la cuina del país, les manies de la burgesia, la meteorologia i la navegació.

IMG_2286

La societat victoriana del moment va considerar el llibre una obra vulgar i el va menystenir. Tot i així el seu estil àgil, col·loquial, espontani i la ridiculització que es fa de les debilitats de la classe alta anglesa van fer fortuna entre els lectors i el llibre va ser un èxit total. Fins i tot va aconseguir que durant molt de temps s’augmentés el trànsit d’embarcacions pel Tàmesi emulant les aventures dels protagonistes de la novel·la.

The Guardian inclou el llibre en la llista dels 100 millors en anglès de tots els temps i Esquire en la de les novel·les més divertides de tots els temps. Des de la seva publicació s’han venut més de 50.000 exemplars. L’any 2000 Quaderns Crema la va publicar en català i aquest any ha estat l’editorial Blackie Books la que ha recuperat la traducció de Josep Marco i l’ha tornat a editar.

Terry Jones, un dels integrants dels mítics Monty Phyton, ha rebut el Premi Màquina del Temps del Festival de Cinema de Sitges 2015. Precisament el bloc El subratllat és meu, on hi podeu llegir una excel·lent crítica del llibre, recorda amb molt d’encert el llegat de l’humor d’en Jerome i la seva influència en en els guions dels Monty Python, les novel·les d’en Wodehouse o d’Evelyn Waugh.

L’humor és etern però, tal i com va respondre el conill a l’Alícia quan li va preguntar per la seva durada, a vegades tot just dura un segon. Vaig a trucar els amics, a veure si organitzem un viatge, una sortida o un sopar i tornem a generar segons eterns d’humor.

I a tu què et fa riure?

IMG_2282

Títol: Tres homes en una barca (per no parlar del gos)  Títol original: Three men in a boat (to say nothing of the dog)  Autor: Jerome K. Jerome  Traductor: Josep Marco  EAN: 978-84-16290-33-8 Format: rústega,  256 pàg. 18 euros.

 

Anuncis

EL NEN QUE SABIA PARLAR L’IDIOMA DELS GOSSOS, de Joanna Gruda

6 nov.
Àngelo Marí, amic, company d’estudis i Educador social coordinador del Casal Obert de Mollet. (foto en el pati del Centre Obert).

Àngelo Marí, amic, company d’estudis i educador social coordinador del Casal Obert de Mollet del Vallès. (Foto en el pati del Casal).

El nen que sabia parlar l’idioma dels gossos és la història real d’en Julek Gruda, una biografia novel·lada escrita per Joanna Gruda, la seva filla. En Julek Gruda va néixer el 3 de novembre de 1929 a Moscou. El seu naixement havia estat sotmès a votació en una assemblea del Partit Comunista Polonès en el qual militaven els pares d’en Julek. Laseva vinculació total al partit, l’entrega a la lluita internacionalista i l’activisme antifeixista va tenir com a conseqüència la descomposició de la família. Van marxar de Polònia. El pare va participar en el front de guerra rus contra els alemanys i la mare, immigrada a França, es va vincular a la lluita clandestina i a la resistència.

Una gran xarxa de solidaritat va cuidar i protegir el nen: els activistes, les amistats de la família i l’Avenir Social (l’orfenat del sindicat CGT a França que a part d’orfes acollia els fills de la misèria, nens els pares dels quals estaven a la presó per motius polítics i fills de militants comunistes de molts països). Altra cosa és la soledat, els dubtes i la tristesa que el petit Julek expressa en el llibre davant la situació complexa que li va tocar viure. La seva va ser una infància molt atípica amb una formació acadèmica i un creixement emocional condicionats per la militància dels pares (i per tant per la seva absència), pels fets històrics que va viure (l’immigració de Polònia, l’ocupació de França, la segona guerra mundial, l’alliberament de París…) i pels lligams d’amistat que el van unir als amics i als educadors.

El llibre fuig d’escenes macabres, del dramatisme i de la violència dels conflictes. En aquest sentit és una novel·la amable. El fet que estigui narrada en primera persona i la mirada d’en Julek sigui tan neta i transparent fa que la història t’arribi d’una manera molt autèntica. Rebel, segur, innocent, juganer, entremaliat, irònic… la veu d’en Julek és positiva i carregada d’optimisme. Una infància d’aventura!

IMG_1255

En Julek escriurà cartes als seus oncles polonesos, canviarà de nom tres cops per protegir la seva identitat, acabarà per no comprendre el polonès (la seva llengua materna), es farà famós entre els seus companys per saber parlar el llenguatge dels gossos tak, nie, gówno, królik (sí, no, merda, conill), acabarà entrant en els tancs alemanys per robar llaunes de menjar, participarà en alguna acció de la resistència francesa i li muntarà una petita revolució al director de l’Avenir Social. Aventures, formació de la personalitat, nostàlgia, humor, vincles i lligams a partir d’una prosa senzilla, intel·ligent i accessible. Una lectura totalment recomanable pels estudiants d’ESO!

L’any 1995 vaig formar part de la primera promoció d’educadors socials de Catalunya. Aquells primers anys de carrera a la majoria d’estudiants ens unia la vocació i el fort component ideològic. Volíem uns serveis socials per transformar la societat i millorar-la. A El nen que sabia parlar l’idioma dels gossos els educadors hi juguen un paper molt important. Representen un nou model de societat: solidària, ètica, àcrata i compromesa. De fet el llibre està dedicat a la Geneviève, que és una de les educadores de l’Avenir Social. M’agrada pensar que els educadors d’avui continuem la tasca de renovació pedagògica i social iniciada a principis del segle XX i que estem units per l’estret fil de l’alliberament a partir de la cultura i l’educació.

L'Àngelo Marí, a part de ser un excel•lent educador i un gran lector, té la mà trencada en el dibuix i la il•lustració. Podeu seguir la seva feina en el seu blog i el seu facebook.

L’Àngelo Marí, a part de ser un excel·lent educador i un gran lector, té la mà trencada en el dibuix i la il·lustració. Podeu seguir la seva feina en el seu blog i el seu facebook. (Foto a la ludoteca del Casal).

Tenim un nou heroi, real i literari! L’editorial Blackie books cita l’encreuament de Tom Sawyer, Huckleberry Finn o La vida és bella com a referents del llibre. Jo hi afegiria també L’estepa infinita, d’Esther Hautzing, que és sense cap mena de dubte una novel·la germana. També és una història real, en aquest cas explicada per una nena polonesa. Ella i la seva família van ser deportats a Sibèria (a Rubtsovsk) a principis de la segona guerra mundial. Polònia va ser ocupada per l’Alemanya nazi i per l’Unió Soviètica durant la Segona Guerra Mundial. No va ser fins l’any 1989 que Polònia va aconseguir la independència amb la celebració de les primeres eleccions democràtiques. Tan el Julek Gruda com l’Esther Hautzing van ser víctimes del nazisme i de l’stalinisme.

Podia haver estat diferent, podien haver coincidit al seu país, podien haver jugat junts i posats a somiar podrien haver cantat junts el Mur dels Zespół Reprezentacyjny, que és l’adaptació al polonès de l’Estaca de Lluís Llach, i que durant la dictadura comunista va ser tot un referent dels activistes polonesos.

Mur, de Zespół Reprezentacyjny, primer cantat en català i després en polonès.

Els enllaços

1.Primer capítol d’El nen que sabia parlar l’idioma dels gossos publicat a Catorze.

2.Ressenya del llibre en el blog Leer es viajar.

3.Ressenya del llibre en el blog Libros que voy leyendo.

4.Ressenya del llibre en el blog Entre montones de libros.

Títol: El nen que sabia parlar l’idioma dels gossos  Títol original: L’enfant qui savait parler la langue des chiens  Autor: Joanna Gruda  Traductor: Isabel Obiols  Editorial: Blackie Books  Primera edició: setembre de 2014 EAN: 978-84-942580-0-8  Format: 240 pàg. rústega, 19 euros

QUAN JO TENIA CINC ANYS EM VAIG MATAR, de Howard Buten

5 des.
El Pablo Sanz escrivint a la paret.

El Pablo Sanz escrivint a la paret.

Blackie Books ens té ben acostumats. Les portades, el tipus de paper i la cuidada presentació de les bones novel·les del seu catàleg fa que acabis fixant-te en els seus llibres. Fa unes setmanes i en el moment que va caure a les mans vaig sucumbir al groc sobre negre de Quan jo tenia cinc anys em vaig matar. Un llibre meravellós.

La novel·la d’en Howard Buten (Detroit, 1950) es va publicar el 1981 als Estats Units i sense èxit amb el títol de Burt. Anys després  a França va tenir un gran reconeixement. En tres dècades se n’han venut milions d’exemplars i és molt popular entre els lectors joves. Ja havíem pogut llegir el llibre fa anys en les traduccions d’Empúries i Paidós. BlackieBooks el torna a editar ara i és amb Quan jo tenia cinc anys em vaig matar que l’editorial barcelonina inaugura  la col·lecció en llengua catalana. 

L'Emma Sanz llegint Quan jo tenia 5 anys em vaig matar.

L’Emma Sanz llegint Quan jo tenia 5 anys em vaig matar.

En Burt té vuit anys i escriu a les parets, concretament a les de la sala de descans del Centre de menors on està ingressat. El seu terapeuta, El doctor Nevele, només obté el silenci del nen en els seus intents per apropar-s’hi. És clar que si escridasses, fas xantatge emocional, i lligues el teu interlocutor a una cadira no tens cap possibilitat per despertar confiança…

Howard Buten ha de ser un paio curiós, amb moltes inquietuds. A part d’escriure novel·les i llibres de divulgació exerceix de psicòleg a la clínica que va fundar a París per tractar nens autistes i també és clown a Buffo, el seu conegut espectacle. Davant d’aquest currículum és fàcil arribar a la conclusió que Rudyard Walton, l’altre terapeuta del llibre,  és l’alter ego de Howard Buten.  D’una manera humana i utilitzant tècniques de dramatització innovadores aconsegueix  el respecte del nen.

Què ha fet en Burt per estar privat de llibertat i sota la mirada del diagnòstic? Li ha fet alguna cosa a la Jessica, la seva companya de classe. Sabreu el què ha passat si us acabeu el llibre, ja que no és fins el final que la “cosa” és revelada.

BeFunky_Quan jo tenia 5 anys em vaig matar 025.jpgEl protagonista i narrador del llibre és en Burt. Des del principi de la novel·la ja veus que el nen és força diferent, té la seva particular manera de percebre el món… autista, síndrome d’Asperger, malalt mental? En tot cas n’hi ha més fora que dins!

Com a lectors estem dins del cap del nen i acabem entenent les seves pors, el seu humor bestiota, la incomprensió vers els adults, la soledat, la buidor,  la crítica a l’absurditat de les normes socials i la seva imaginació absolutament desbordant.

La novel·la té una encertada estructura. L’autor combina les vivències en present d’en Burt al Centre d’Internament Infantil amb diverses experiències del passat. En aquest sentit els flashbacks ens porten a diferents moments de la seva vida familiar amb el seu germà, la seva mare i el seu pare i a una varietat de situacions dins de l’àmbit escolar amb el seu amic l’Shrubs, la senyoreta Iris i la Jessica, és clar.

El gran encert de la novel·la, però, és  l’extraordinària capacitat literària d’en Howard Buten per traslladar-nos a la infància i riure’s dels adults.  Recordes la teva? Segur que llegint la novel·la t’hi reconeixes.  El vigilant en el camp de sègol, de J.D.Salinger és un llibre recorrent a l’hora de buscar els referents d’aquesta novel·la. Jo hi afegeixo l’humor, la imaginació i la capacitat de sorprendre  de Pippi Langstrum, d’Astrid Lindgren i la Mafalda de Quino. Quan jo tenia cinc anys em vaig matar pot ser a la vegada referent de Calvin i Hobbes, de Bill Watterson , un altre dels tòtems  de l’humor sobre / contra els adults des de la mirada d’un nen.

El Jordi Sanz escrivint a la paret.

El Jordi Sanz escrivint a la paret.

Quan jo tenia cinc anys em vaig matar té una presència punk, com molt anti-sistema. De fet el 1981, en el moment de la seva publicació, les institucions psiquiàtriques encara no havien fet el procés de renovació i d’obertura pel que els nous terapeutes  lluitaven. La novel·la és un toc d’atenció a tots els que tenim la responsabilitat de cuidar dels nens. Ja sigui com a pares o com a professionals  -mestres, psicòlegs, educadors…

Al’etern debat entre els teòrics sobre allò que més ens condiciona a les persones per ser com som, els factors ambientals / els factors genètics, el llibre de Howard Buten aporta la importància de l’amor. Un nen estimat, un nen protegit, un nen cuidat serà un nen que tindrà més possibilitats de sortir-se’n a la vida. Ja ho va escriure John Lennon i ho varen cantar Els Beatles: “Tot el que necessites és amor”.

ELS ENLLAÇOS:

1.Web de Howard Buten amb el nom artístic de Buffo. Fes clic aquí.

2.Vídeo a Youtube de Buffo Butten & Howard. Fes clic aquí

3.Ressenya en el bloc Mis libros secretos. Fes clic aquí.

4.Ressenya en el bloc El Placer de la lectura. Fes clic aquí.

5.Ressenya en el bloc Lleixes. Fes clic aquí.

6.Ressenya de Xavier Serrahima A El Núvol. Fes clic aquí.

7.Ressenya en el bloc Mientras lees. Fes clic aquí.

Títol:  Quan jo tenia cinc anys em vaig matar  Títol original:  Burt / When I was five I killed myself  Autor:  Howard Buten Traductor:  Albert Folch  Editorial:  Blackie Books  Primera edició:  octubre de 2013  EAN:  978-84-94167-6-83  Format: Rústega, 190 pàg.  Preu:  16.90 euros

%d bloggers like this: