Tag Archives: Periscopi

DAHA!, de Hakan Günday

19 març

Què fas? N’estàs segur d’escriure aquesta ressenya així?

Sí, ja ho vaig fer amb Te quiero porque me das de comer, de David Llorente o Los del sud us matarem a tots, de Valero Sanmartí.

Utilitzes recursos narratius de la novel·la i els apliques a la ressenya. En aquest cas és el monòleg interior, no?

Sí, el protagonista i narrador de Daha! és en Gazâ, un nen turc que en començar la novel·la té nou anys. El seu pare és un traficant d’essers humans que fa calers extorsionant els refugiats que volen arribar a Europa. En Gazâ està sotmès al domini d’aquest pare autoritari i despietat que l’educa amb la idea que cal mirar sempre per un mateix i per sobre de tots els altres. “O ells o jo”, afirma el pare. I si cal assassinar, s’assassina. El nen, que ha d’ajudar-lo quan tenen els refugiats al seu càrrec, té instal·lada en la seva ànima la culpabilitat per la mort d’en Cuma, l’afganès que s’ofega per un descuit seu. En Gazâ ens explica la seva història, o millor dit, se l’explica a ell mateix i nosaltres com a lectors en som testimonis. El seu és un camí de redempció, i en aquest explicar-se a un mateix el que va ser i el que és ens anem trobant les converses imaginàries que té amb en Cuma, un diàleg que funciona a mode de monòleg interior sobre la seva mala consciència.

Vaja, un llibre impactant i actual. Una mica bèstia que un nen visqui de primera mà tot aquest món mafiós i cruel del tràfic de persones.

El nen és un monstre. L’han educat així i no coneix un altre món. Sí, és un nen però aprèn ràpid l’ofici. Viola, manipula, roba… és un autèntic cabronàs. Per ell els immigrants no són més que mercaderia o “trossos de carn”. El fet que sigui un nen, però, obre una escletxa d’humanitat inabastable pels adults, que ja estan totalment perduts. Ell ja ho veu que la violència, l’abús i la repressió no estan bé però el seu alliberament no serà fàcil.

No coneixia aquest escriptor.

Jo l’he conegut amb Daha! que, per cert, en turc vol dir “més” i és una de les primeres paraules que aprenen els immigrants en el seu viatge cap a occident. Més aigua, més menjar… Hakan Günday va néixer a l’illa de Rodes (Grècia) el 1976 i viu actualment a Istanbul. És autor de vuit novel·les i ha estat traduït a vint-i-quatre llengües. Daha! va ser escrita el 2013 i ha estat publicada recentment en català per l’editorial Periscopi amb la traducció de Jordi Martín Lloret i el pròleg de Francesc Serés. En castellà l’ha publicada l’ediorial Catedral. L’autor, que va rebre per Daha! el Premi Médicis Étranger 2015, és força crític amb l’estat turc. Les seves novel·les molesten i resulten incòmodes per un govern i una societat que s’hi veu retratada. Un torracollons insubornable que ha visitat Barcelona aquesta setmana, el dilluns 13 oferia una conferència al CCCB sota el títol El preu de la por i el dimecres 15 era entrevistat per Xavier Graset al 3/24.

A la novel·la els turcs pillen, però i els europeus què? Hi surten escaldats?

Sí, de fet, Hakan Günday assegura que el llibre el va escriure pensant, sobretot, en la societat occidental, com una manera de sacsejar les consciències europees i com un intent per mostrar que darrera l’anonimat de les morts dels immigrants hi pot haver, més enllà de l’anestèsia generalitzada, l’empatia i el compromís amb el drama dels refugiats.

Precisament va ser aquí, a Barcelona, el 18 de febrer que vam fer la manifestació més gran d’Europa per exigir l’acollida dels refugiats.

No sé fins a quin punt tota la gent que va participar en aquesta manifestació té un interès real sobre el dret dels refugiats. Últimament en parlo molt amb un bon amic sobre aquest tema. Ell diu que l’interès pels drets dels refugiats de molts dels que hi van participar s’acaba després de la selfie de torn…  

Home, mira que sou recargolats! No esteu mai contents.

Ja, potser sí. En Hakan Günday explora a Daha! la relació entre l’individu i el grup. “Quan obeeixes ordres pots cometre els pitjors crims sense sentir-te culpable”, afirma l’autor en aquesta entrevista a l’Ara. En el llibre la responsabilitat i la culpabilitat són analitzades en relació a la facilitat en que podem passar d’una democràcia a una dictadura. Daha! és una metàfora de la nostra societat, de les relacions de domini entre els éssers humans però també entre els estats que n’exploten d’altres. El racisme, les desigualtats socials, la condició humana, diuen…

Però que té a veure això en participar en una manifestació i a més a favor dels refugiats?

Igual que en el llibre podem diluir la nostra responsabilitat en el grup. Anar a una manifestació té un punt folklòric i no serveix de res si el dia següent no es continua lluitant. És fàcil fer-se la foto a la mani, tranquil·litzar la consciència i caure en l’autocomplaença. La solidaritat és això? Caldria aprofundir una mica més, necessitem més compromís.

I què hem de fer doncs?

A mi m’ha convençut en Hakan Günday, podem començar per ser sincers amb nosaltres mateixos. Amb Daha! et resultarà més fàcil interrogar-te sobre tu mateix que amb tots els llibres de Paulo Coelho o de Rafael Santandreu junts. Això sí, abans hauràs de fer una travessia literària per l’horror i la barbàrie. Cal començar a llegir el llibre en un estat emocional força positiu, després ja vindrà la baixada…

És molt dur?

És demolidor. Per tallar-se les venes!

No sé si així encomanaràs les ganes de llegir-lo.

Millor llegir Daha! que fer-se selfies. Millor patir amb la seva lectura que no pas ser un tros de suro sense sentiments davant el televisor, mentre ens mengem els macarrons, amb l’enèsim naufragi d’una pastera plena d’immigrants.

THE LEFTOVERS, de Tom Perrotta

8 maig

 

Xavier Clavijo en plena ascensió en el seu estudi de Cal 42 de Mollet del Vallès.

En Xavier Clavijo en plena “desaparició” a Cal 42,  el seu estudi de disseny i publicitat, mentre llegeix The Leftovers.

En Xavier Clavijo, que és un dissenyador gràfic extraordinari (entreu a Cal 42, la web de la seva feina i gaudiu de les seves creacions), es va llegir The Leftovers (ascensió, en català) i després va enviar-me aquest fantàstic gift per il·lustrar la ressenya del llibre. Un muntatge fotogràfic excel·lent, igual que les fotos que publica cada dia des l’any 2011 en el seu bloc xclavijoclickdiary. Qui té un amic té un tresor!

Quan les persones estem exposades a una situació límit és quan donem el millor de nosaltres mateixes… o no. Potser la nostra vida o el nostre dia a dia no és més que una preparació per aquests moments definitius. Hi ha circumstàncies, estats, esdeveniments que ens enfronten a allò que finalment decidim ser, que ens fan aflorar el que portem a dins nostre i que finalment ens empenyen a decidir per la covardia o la valentia, per la bondat o per la maldat… Quina mena de persona volem ser?

IMG_1749Aquesta és la pregunta que el lector es fa quan llegeix la novel·la de Tom Perrotta. De fet és la pregunta que es fan també els personatges del llibre o millor dit, la que haurien de fer-se molts d’ells abans de prendre unes decisions que a ulls del lector resulten sorprenents, equivocades i dominades per sentiments molt negatius.

The Leftovers planteja un inici de novel·la peculiar. Han passat tres anys des de que cent quaranta milions de persones desapareguessin de la terra. Aproximadament un 2% de la població mundial. No ens diuen la raó per la qual han desaparegut. No ens la poden explicar perquè no la sap ningú. No ha estat un virus, ni una epidèmia, ni un atac terrorista. Simplement ens expliquen que  persones de tot tipus d’arreu del món van desaparèixer en el mateix instant. Nadons, nens, homes, dones, vells… Paff! Ara hi ets, ara no hi ets i ja està. Tot el que té el llibre de ciència ficció és això. Sí, és una distòpia, però més en la línia d’Assaig sobre la ceguesa, de José Saramago (Edicions 62) o La constelación del perro, de Peter Heller (BlackieBooks). És a dir, no hi ha naus espacials, ni éssers mutants, ni superhomes voladors.

IMG_1757El fet que no sapiguem la raó per la qual totes aquestes persones han desaparegut és el que alimenta la trama del llibre. És un dol col·lectiu. És un llarg lament per haver perdut els éssers estimats. És una exposició pública de culpabilitat per aquells que han desaparegut i també pels que s’han quedat.  The Leftovers és una novel·la sobre les conseqüències i no sobre les causes d’un fet excepcional.

El llibre, ambientat als Estats Units actual, té com a protagonista una família tocada i superada pels esdeveniments. En Kevin Garvey i la seva filla Jill intenten mantenir un cert equilibri i adaptar-se a la nova realitat, però no ho tenen fàcil. La dona d’en Garvey ha ingressat a la secta Residu Culpable i en Tom, el fill gran, s’ha unit al nombrós grup que segueix les paraules del profeta Sant Wayne.

IMG_1760La novel·la és una exploració de les maneres de fer i de pensar dels humans en trobar-se davant d’una realitat misteriosa i de la qual no s’aconsegueix cap explicació. Jo l’he interpretat com un llibre força religiós, místic i simbòlic. Diguem que existeix una col·lecció de personatges que naveguen des d’una espiritualitat propera a uns raonaments sectaris o directament fanàtics. La fe mou muntanyes, diuen.

The Leftovers es va publicar l’any 2011 als Estats Units. Si sou fans de les sèries de televisió segurament ja sabreu que el juny de 2014 la cadena HBO va estrenar una sèrie basada en la novel·la i que aquí s’ha pogut seguir pel Canal +. Es veu que hi haurà una segona temporada…

La novel·la transmet molt mal rotllo, us ho haig de dir. Parla  del dolor, de la pèrdua, de la incertesa, de la fragilitat… Tot plegat és d’una gran fredor. Pertorbadora i inquietant, el seu to sembla filtrat per una desesperança bestial. En el fons parla d’una desgràcia que aconsegueix treure el pitjor de cada individu de la societat. És un llibre que et deixa xof, però que tot i així el recomano plenament.

IMG_1753

Títol: The Leftovers  Autor: Tom Perrotta   Traductora:  Marta Pera Cucurell  Editorial:  Periscopi   Primera edició:  juny del 2014  EAN: 978-84-941737-1-4  Format:  rústega, 409 pàg. 19 euros.

ÀNIMA, de Wajdi Mouawad

6 juny

Ànima 005L’any 1977 va ser assassinat Kamal Youmblatt, un líder libanès, drus i d’esquerres. Wajdi Mouawad va formar part quan tenia nou anys (sense ser conscient d’allò que feia) dels grups que van celebrar la seva mort.

Wajdi Mouawad va néixer a Beirut el 1968. La seva és una història de fugides i exilis. La guerra al Líban el va dur, com a d’altres compatriotes, a França i també al Quebec. La seva infància va transcórrer en el marc d’una comunitat cristiana maronita del Líban. Aquests dies he llegit algunes entrevistes que li han fet en motiu de la publicació d’Ànima, el seu darrer llibre. De totes la que més m’ha sorprès ha estat la que he trobat a Babelia. El País (Pàg.1 / Pàg.2): “Vaig ser un nen molt estimat però em van educar per odiar als altres. Als musulmans, xiïtes, sunnites, drusos, palestins, jueus… a tots per igual”.

L’origen del llibre cal buscar-lo en el sentiment de rebuig cap allò que li havien inculcat i en una nova consciència de l’autor forjada per l’exili, el patiment, la llibertat i un trencament ideològic amb el passat. Wajdi Mouawad ha trigat deu anys a escriure Ànima. Les opinions i les accions amb un fort compromís social no són mai gens fàcils i menys si impliquen un enfrontament i un trencament amb la família. La lectura del llibre dóna indicis per deduir que a Mouawad li ha passat alguna de grossa, però és amb la informació del seu periple vital el que realment ajuda a establir un paral•lelisme entre la novel•la i el seu gir ideològic.

La creació artística, en el cas de Wajdi Mouawad com a dramaturg (és autor d’Incendis, l’obra teatral d’èxit recent a Barcelona) i com a escriptor, és una bona manera de deixar anar el trasbals interior a la recerca d’una veritat. I també una manera de fer teràpia sense passar pel psiquiatra.

Ànima 018

El protagonista d’Ànima és Wahhch Debch, la dona del qual és assassinada i violada d’una manera brutal i salvatge. De resultes de l’assassinat també mor el fetus. L’esposa estava embarassada.

Wahhch Debch inicia un peregrinatge a la recerca de l’assassí que el portarà a diferents reserves índies i a travessar la frontera per moure’s entre els Estats Units i el Canadà. El crim el connecta amb la seva infància quan era al camp de refugiats de Sabra i Xatila. Què va pasar allà? Té algun record, però sap més pel que li han explicat que pel que realment recorda. El seu serà un viatge metamòrfic. Buscant un assassí acabarà trobant la veritat sobre els seus orígens.

Cada capítol del llibre està narrat per un animal diferent. Com a recurs literari és una sorpresa i una de les grans virtuts del llibre. Tot tipus d’animals (el ratpenat, el gos, el ximpanzé, la serp, l’aranya, el gat…) ens narren la història amb una mirada enginyosa i divertida des de la seva privilegiada ubicació en el lloc dels fets. Wajdi Mouawad utilitza les capacitats dels animals per oferir-nos una narració carregada de sentits. Ànima té molts textos que es llegeixen amb el gust, l’olfacte, l’oïda… Amb les seves reflexions també aconsegueix humanitzar els animals. Com creieu que els animals ens veuen als humans?

Millor llegir Ànima en l’edició catalana que ha estat publicada per l’editorial Periscopi i que ha comptat amb la traducció d’Anna Casassas Figueras. El nom de cada capítol està introduït pel nom en llatí de l’animal que el narra. Al final del llibre hi ha un glossari amb la traducció al català de cada animal. Una informació cabdal si volem entendre bé la relació de l’animal amb allò que ens explica. En l’edició castellana publicada per l’editorial Destino manquen aquestes dades. També cal destacar que alguns textos (diàlegs bàsicament) conserven l’anglès original del llibre.

Ànima 030

Ànima és una novel•la mooooolt bona! Profundament poètica i a estones filosòfica. Visceral, pertorbadora, ferotge i sensible, però amb l’ accent posat, sobretot, en la violència i en la maldat presents en tot el llibre. Certament hi ha pàgines d’aquelles que et regiren i et remouen. En alguna part he hagut de parar, he deixat anar un esbufec acompanyat d’un mare meva!, i un cop refet, he continuat. Impressiona tanta crueltat. Espanta saber la veritat. En tot cas no és una violència gratuïta. Té una raó de ser. La novel•la conté un important component ètic. És d’aquells llibres escrits amb voluntat colpidora.

Diuen que l’ànima pesa vint-i-un grams i que és tot el pes que perdrem en el moment de la nostra mort. Quan vaig començar a llegir-lo el pes del llibre era de cinc-cents seixanta grams. Fa dies que l’he acabat, però no l’he tornat a pesar. Vull creure que en pesarà menys. Seria un petit homenatge a les ànimes de les víctimes innocents de la novel·la.

ELS ENLLAÇOS:

1. Diferents blocs que ressenyen el llibre: El que llegeixo, Lectures de l’Espolsada, L’Illa deserta, Voltar per la literatura, Retalls de pensaments.

 

Títol:  Ànima   Títol original:  Anima  Autor:  Wajdi Mouawad   Traductora:  Anna Casassas Figueras   Editorial:  Periscopi   Primera edició:  febrer de 2014   EAN:  978-84-940490-9-5   Format:  Rústega, 441 pàg.  18 euros. Traduït al castellà per l’editorial Destino.

%d bloggers like this: