Tag Archives: Crexells

DOS TAÜTS NEGRES I DOS DE BLANCS, de Pep Coll

23 maig

Dos taüts negres i dos de blancs 031

Colpidora, impactant, eixuta i esfereïdora. Un Pep Coll en estat de gràcia ha escrit Dos taüts negres i dos de blancs amb una destral ben esmolada. He navegat per una lectura absolutament plaent entre l’esgarrifança, la incredulitat, una alta tensió nerviosa i amb la certesa, un cop acabada la novel•la, que l’autor dels Pirineus (Pessonada, 1949) ha escrit la novel•la amb mà de geni.

Pep Coll reconstrueix el cas real que va tenir lloc a la masia de Laortó a la Vall de Carreu (Pallars Jussà) el 1943. Els masovers (un matrimoni i les seves dues filles) van ser brutalment assassinats. Tot i que veïns i testimonis eren coneixedors dels responsables de l’homicidi el cas va quedar impune.

És fàcil caure en el parany de comparar aquesta novel•la amb A sang freda, de Truman Capote o Tor, de Carles Porta. Sí, totes parteixen de casos reals i d’una profunda investigació, però en la novel•la de Pep Coll l’aproximació és més literària que periodística. Ficciona els fets. La línia que separa la literatura dels fets reals és fràgil i en la combinació d’aquests dos elements rau el poder literari de l’obra. Narració exquisida. Pèls de punta!

Dos taüts negres i dos de blancs 012

La informació prèvia d’aquest llibre es basa en el recull de la tradició oral, les entrevistes, la consulta de documents o les visites als llocs dels fets (que l’autor fotografia i publica en el llibre). Cal afegir, a més, que aquesta història forma part de la vida i dels records de l’escriptor i per tant conté importants fragments autobiogràfics.

L’amo de les terres, les víctimes, els botxins, els advocats, els diferents jutges, els testimonis i així fins a dinou personatges en dinou capítols. En cada capítol un personatge. De cada un d’ells una aproximació psicològica i un punt de vista diferent sobre els mateixos fets. Sempre estem allà mateix, però cada protagonista amplia la informació del crim i dóna elements nous i pistes sorprenents per reconstruir el succés. De fet, cada capítol és com un petit relat en què aprofundim sobre les seves vides. Arribem a tenir molta informació de cada un d’ells i això ens serveix per entendre la manera com entomen el crim de Carreu, que és el lligam entre tots ells.

L’Elisabet Pola llegint a Pep Coll en el mirador del camí dels bandolers de Gallecs.

L’amiga Elisabet Pola llegint Pep Coll en el mirador del camí dels bandolers de Gallecs.

No us quedeu amb la idea que es tracta d’una novel•la de gènere negre o policíaca. És un llibre amb diverses lectures. Dos taüts negres i dos de blancs està ambientat en els anys quaranta, i és sobretot un retrat de les misèries de la dictadura i de la postguerra. És una història rural que mostra la realitat política, la situació econòmica i el context social del moment. És el contrast entre l’home civilitzat (i adinerat) de ciutat i l’home ignorant (i miserable) de pagès. El llibre recull també el lent procés de despoblament i abandó de la Vall de Carreu, hereva d’una vida duríssima i de tradició ancestral a pagès. La terra, la incomunicació, l’escassetat, l’enveja, la supervivència, l’odi…

Dos taüts negres i dos de blancs ha estat guardonada amb el Premio Nacional de la Crítica Literaria 2014 i és finalista del Premi Crexells 2014 amb les novel•les Les cròniques del déu coix, de Joan-Lluís Lluís  (en el seu moment ressenyada aquí) i Licantropia, de Carles Terès. Pots entrar aquí i participar en la votació del llibre que més t’hagi agradat. El guanyador es donarà a conèixer el proper 26 de juny.

Han passat setanta anys del crim de Carreu i no diria pas que com a civilització, els humans haguem millorat gaire. Un amic va sentenciar l’altre dia amb l’humor negre que el caracteritza: “Per què solucionar les coses parlant si es poden solucionar a hòsties”?

Què fas encara llegint aquesta ressenya? Ves a la llibreria i fes-te amb Dos taüts negres i dos de blancs, i després en parlem (sense hòsties).

El gos dels masovers de Laortó va ser sacrificat per la Guàrdia Civil. Tenien por que no agafés alguna malaltia contagiosa desprès d’haver estat en contacte amb les víctimes.

El gos dels masovers de Laortó va ser sacrificat per la Guàrdia Civil. Tenien por que no agafés alguna malaltia contagiosa desprès d’haver estat en contacte amb les víctimes.

 

Títol:  Dos taüts negres i dos de blancs   Autor:  Pep Coll  Editorial:  Proa   Primera edició: agost de 2013   EAN:  978-84-7588-407-3   Format:  cartoné, 440 pàg, 21 euros. Aquí primer capítol del llibre.

 

JO CONFESSO, de Jaume Cabré

14 set.

Jo confesso ha estat la lectura d’aquest estiu gràcies a la preuada i insistent recomanació de l’Imma Romero. No hi ha millor consell que el de l’amiga amb qui comparteixes complicitat literària i que transmet la passió pel llibre que ha llegit.

El fil conductor de la novel·la és el Vial, el primer violí que el luthier Lorenzo Storioni va construir en el seu taller de Cremona (Itàlia), al s.XVII i que Cabré utilitza magistralment per enllaçar diferents històries, trames, subtames,  multiplicitat de personatges i  diversos moments històrics  que es lliguen i s’articulen de manera sorprenent.

Una novel·la sobre la maldat en la condició humana. Ras i curt.

L’esfereïdora actuació de la inquisició entre els segles XIV-XV i la brutalitat del nazisme són els exemples més punyents de fins on ha arribat la malesa i que Cabré narra a partir del violí com a nexe en tota la novel·la. Cabré s’ocupa també de la dolenteria i la perversitat quotidiana, aquella que ens és més propera i més difícil de verificar per tractar-se de la família, els amics o la parella. Ningú escapa de la malícia.

Adrià Ardèvol, un nen superdotat i protagonista d’aquesta novel·la, narra en les mil pàgines del llibre a mode de  carta,  les seves llargues memòries per explicar les raons  i els secrets a la dona que ha estimat tota la vida. Fill únic d’una família barcelonina adinerada, queda tocat per la culpa en una infància amb una important mancança  d’amor familiar. El seu pare  esdevindrà un home tirànic. La mare no serà cap contrapès. El seu desig: que l’estudi el faci ser el millor violinista del món.

El llibre està escrit amb un català brillant. Tot i que Cabré usa un llenguatge d’excel·lència, en cap cas podem dir que la novel·la sigui difícil de seguir. Aquest fet encara li dona més valor. Cal remarcar una nova manera de narrar, que pot ser ja estava inventada, però que almenys jo no l’havia llegit mai en cap altre llibre. Cabré enllaça a vegades en un mateix paràgraf altres amb un punt i a part, dos o tres històries separades en el temps i en l’espai. El millor és que ho lliga tot d’una manera natural i fent que sembli fàcil allò que és literàriament molt difícil.  No és només allò que explica l’autor és la manera de narrar-ho, el que fa colossal Jo confesso.

L’editorial Proa ha contextualitzant la forta personalitat de la novel·la amb l’encert d’un format  cartoné bellíssim. És molt agradable tenir el llibre a les mans i contribueix a recordar-nos el plaer de la seva lectura per sobre dels llibres electrònics.

Jaume Cabré ha escrit un clàssic. El llibre ha vingut per formar part, per sempre més, de les grans novel·les de tots els temps. Crec que no és cap bogeria pensar que Jo confesso podria estar en aquelles llistes que de tant en tant es fan on es recullen les millors novel·les de la història. L’any 2011 la revista americana Newsweek en va fer una situant Guerra i Pau de Tolstoi com la millor novel·la. Podeu veure la llista completa aquí.

Fa pocs dies una nota de premsa de Proa ens ha recordat que l’1 de setembre d’enguany ha fet un any de la publicació del llibre i resumia l’impacte editorial i l’èxit que ha suposat la publicació de Jo confesso. Més de 65.000 exemplars venuts, 8 edicions, l’elogi unànime de la crítica i l’èxit internacional (sobretot a Alemanya). Els premis també han distingit Jo confesso: Premi Crexells de l’Ateneu Barcelonès 2011, Premi Crítica Serra d’Or 2012, Premi de Narrativa Maria Àngels Anglada 2012, Premi de la Crítica Catalana 201. No us perdeu el reportatge sobre Jo confesso i l’entrevista que en el seu moment  van fer a Jaume Cabré en el programa Via llibre del Canal 33. Podeu entrar aquí.

És complicat explicar de què va aquest llibre perquè va de moltes coses. Conté una gran història d’amor. Conté reflexions sobre la justificació d’un ideari per sobre dels mitjans. Conté una gran història d’amistat.  Conté reflexions sobre la malaltia, la religió i els valors que han marcat les actuacions del món occidental. Parla de tantes coses que és possible que dues persones, llegint el mateix llibre,  els hi arribi de manera diferent i  la interpretació que es faci del llibre sigui heterogènia. Si entres aquí  pots veure el vídeo de promoció de  l’editorial.

Has llegit el llibre? Quina interpretació fas tu de  les diferents  històries narrades a la novel·la?

Quan fa conferències, Jaume Cabré cita a Mercè Rodoreda  definint el que és una novel·la: Una novel·la són paraules”.  Així de fàcil. Veig en Cabré la genialitat dels bons escriptors que tenen la capacitat única de posar en paraules tot un món i fer una gran novel·la. Només són paraules, però només els grans escriptors saben posar-les bé.

-Demano perdó a Déu, però no comprenc els seus designis. Per què, si és Déu d’amor…

-Allò que us mantindrà com a home és saber que mai no haureu ocasionat cap mal com el que us corca l’esperit.

-L’home heroic és el que retorna bé quan li fan mal.

Títol:  Jo confesso  Autor:  Jaume Cabré  Editorial:  Proa  Primera edició:  setembre del 2011  EAN:  978-84-7588-253-6  Format: Cartoné, 998 pàgines   Preu: 26.90 euros

%d bloggers like this: