Tag Archives: Viena

EN DEFENSA DELS OCIOSOS, de Robert Louis Stevenson

13 jul.

Gift 2

Va ser en una classe d’antropologia, quan estudiava Educació Social a la UB fa uns quants anys, que la professora ens va fer llegir Del paro al ocio, del Luís Racionero. Fet per fet i per acabar parlant del mateix, molt millor En defensa dels ociosos, el llibre que acabo de llegir de Robert Louis Stevenson (Escòcia, 1850 – Samoa, 1894) i que ha publicat recentment Viena Edicions amb l’afinada traducció de Xavier Zambrano. La perspectiva poètica i apassionada de l’autor escocès fa del llibre una petita (té 77 pàgines) joia literària. I que voleu que us digui, d’en Racionero ja no me’n refio, és d’aquests autors de polèmica impostada que per portar la contrària encara fóra capaç de desdir-se i escriure En defensa dels neoliberals.

Robert Louis Stevenson és conegut per haver escrit grans clàssics de la literatura com L’illa del tresor (1883) o L’estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde (1886). En defensa dels ociosos no és ni una novel·la ni la seva obra més coneguda, però és un assaig deliciós que encoratja al lector l’alegria de viure ociosament amb el fi de ser més feliços. Aquí, un tast. El llibre recull sis articles apareguts en premsa entre 1876 i 1888. Els biògrafs de l’escriptor coincideixen en assenyalar que els articles estan escrits sota la influència de la seva malaltia respiratòria. De BeFunky Collage 2ben jove va voltar pel món buscant llocs per viure on el clima fos temperat i afavorís la salut dels seus pulmons. Stevenson va ser sempre molt conscient de la fragilitat de la vida, es va deixar temptar per la vida reposada (i ociosa) i va quedar encisat per la bellesa de la natura dels diferents indrets on va viure. Tot això, d’una manera o una altra, queda reflectit al llibre.

Robert Louis Stevenson va escriure En defensa dels ociosos en plena revolució industrial. La consigna que associa la felicitat al treball, als diners, al consumisme i a les propietats va gestar-se en aquell llunyà segle XIX  i Stevenson va ser-ne un observador crític i un activista divergent. De fet, avui en dia continua vigent aquesta felicitat en que l’individu es sotmet al capitalisme salvatge i s’oblida de la felicitat relacionada a la no productivitat, al no fer res i al goig de l’ociositat. Potser ara hi ha més veus que intenten fer-se un forat en aquesta bogeria de societat que hem creat, però en el seu moment Stevenson seria un paio ben rar escrivint contra l’afany de fer diners i proclamant als quatre vents que el fa més feliç una conversa inesperada, jeure sota un arbre o gaudir d’un sol radiant. “No cal malgastar la vida sencera a la recerca de glòria i riquesa. La vanitat ens porta a pensar en destins transcendents, però no hi ha res que sigui tant important ni feina tant preuada. No hi ha cap deure que desatenguem tant com el deure de ser feliços”.

El més popular dels articles que conté el llibre i que li dóna títol és En defensa dels ociosos, però atenció a la resta, la seva lectura és un autèntic plaer! La prosa d’Stevenson és un treball d’orfebreria, un  metall preciós que convé llegir amb un llapis a la mà per subratllar les nombroses sentències que, de ben segur, sacsejaran els vostres cors daurats.

Carta a un jove que vol abraçar la carrera artística, és un article per a tots aquells que vulguin dedicar-se a qualsevol professió relacionada amb la creació i en la que l’autor els recorda “que no esperin guanyar diners, la recompensa rau en el salari de la vida i no en el salari de l’ofici”. També té un article Sobre l’encant dels llocs desagradables i un altre anomenat Apunts sobre el bosc: hores ocioses. “En la vida  només hi ha un esdeveniment que veritablement corprengui la persona i la tregui del solc de les seves opinions acostumades”, escriu Sobre l’enamorament, un dels capítols que més m’ha agradat juntament amb Vellesa rondinaire i joventut on escriu “Vells i joves estem tots en la nostra última navegació. Així que si algú de la tripulació té una unça de tabac, per l’amor de Déu que la faci circular! Fumem-nos una bona pipa abans de marxar!”.

Som-hi, siguem ociosos, gaudim del dia a dia sense presses i contagiem-nos d’alegria! Si no has llegit el llibre pot ser una bona manera de començar a ser ociós. Jo ja ho he fet i també he estat més d’una hora jugant amb un escarbat per fer les fotografies d’aquesta ressenya…  “Però és millor ser arrauxat que ser mort. És millor deixar anar un crit en forma de teoria que ser del tot insensible als torts i les incongruències de la vida, i anar-ho entomant tot –amb una estupidesa sense remei- tal com vingui”.  

Stevenson 052

LA CASA DE LAS BELLAS DURMIENTES, de Yasunari Kawabata

28 abr.

El senyor Eguchi és el protagonista de la novel·la. Té seixanta-set anys i fa ús durant diferents nits de La casa de las bellas durmientes. Un bordell curiós i secret on l’ancià paga per passar la nit en  companyia de noies joves i verges que prèviament han estat induïdes amb narcòtics per dormir tota la nit.

Tot i estar dormides, cada petit detall de les noies farà enfrontar el vell amb les seves experiències i la relació que ha tingut amb les dones de la seva vida: la mare, l’esposa, les filles, les amants…

La novel·la, pertorbadora i d’una gran bellesa descriptiva, combina moments dolços i lírics amb d’altres d’una gran violència estètica.

Yasunami Kawabata és un de escriptors japonesos més populars dins i fora del seu país. Va rebre el Premi Nobel de Literatura el 1968. Kawabata es va suïcidar quan tenia setanta-dos anys.

La casa de las bellas durmientes es va publicar el 1960. A l’obra l’autor reflexiona sobre la sexualitat, el temor a la mort i la nostàlgia de la joventut perduda.

Como ella no se despertaría, los viejos huéspedes no tenían que sentir vergüenza de sus años. Eran completamente libres de entregarse sin limitaciones a sueños y recuerdos de mujeres.

Títol: La casa de las bellas durmientes  Títol original: Nemureru bijo    Autor: Yasunari Kawabata    Traductor:  M.C.    Editorial: Emecé   Primera edició: abril de 2012    EAN: 978-84-96580-79-4   Preu:  18 euros   Format:   Cartoné, 13’5 x 21’5, 112 pàg. Traduït al català per l’editorial Viena com a La casa de les belles adormides.

A GRAND CENTRAL STATION EM VAIG ASSEURE I VAIG PLORAR, d’Elizabeth Smart

7 gen.

Elizabeth Smart va ser una poetessa i novel·lista canadenca. Durant l’època en què va estudiar a Londres va descobrir la poesia del poeta anglès George Barker. Smart es va enamorar d’ell a partir de la lectura de les seves poesies. Quan va conèixer personalment Barker, que estava  casat, va convertir-se en la seva amant durant més de vint anys i va tenir tres fills amb ell.

A Grand Central Station em vaig asseure i vaig plorar, és una novel·la autobiogràfica on l’autora es despulla sentimentalment i ens explica la dolorosa relació amb Barker. El llibre recull el procés d’enamorament, la passió addictiva de la relació i el trencament final de la parella.  

És un llibre que està tan ben escrit que caldria llegir-lo en veu alta per gaudir del singular estil literari de l’autora. De fet, un rapsode seria ideal per recitar-lo, mentre la resta escolta. El llenguatge d’Smart s’acosta molt a la prosa poètica, amb moltes imatges reveladores i ple de referències poètiques (Francis Thompson, William Blake, George Herbert, Thomas Lovell Beddoes, Gerard Manley Hopkins, Robert Southey). 

L’obra es va editar per primera vegada l’any 1945 i va provocar una gran controvèrsia, essent prohibida i aclamada. Es va convertir en un llibre de culte i és ara que es publica per primera vegada en català. 

Cal destacar la feina de la traductora, Marta Pera.  Les seves notes ajuden molt a situar i entendre el complex llenguatge de la canadenca.

La novel·la és curta, però molt intensa. És un viatge a l’amor, però amb tant dolor que sembla ben bé que l’autora l’hagi escrit amb les entranyes. 

Pot ser jo sóc la seva esperança. Però ella és el seu present. I si ella és el seu present, jo no sóc el seu present. Per tant, no sóc, i m’estranya que ningú no s’hagi adonat que estic morta i s’hagi pres la molèstia d’enterrar-me.

Títol: A Grand Central Station em vaig asseure i vaig plorar   Títol original: By Grand Central Station i sat down and wept   Autor: Elizabeth Smart   Traductor: Marta Pera Cucurell   Editorial: Viena   Primera edició: novembre del 2011   EAN: 978-84-8330-666-6   Preu: 16.50 euros   Format: Tapa tova, 22cm x 15cm, 134 pàg.   Traduït al castellà com a En Grand Central Station me senté y lloré per l’editorial Periférica.

%d bloggers like this: