Tag Archives: Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra

INJUSTÍCIES, de Jordi Bernal i INCOMPRENSIONS MATINALS, de Marc Ricart

5 febr.
Jordi Bernal, guanyador de VIII Premi de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra i Marc Ricart, finalista.

Jordi Bernal (esquerra) i Marc Ricart (dreta).

Avui publiquem i il·lustrem Injustícies, de Jordi Bernal, que enguany és el relat guanyador en el VIII Concurs de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra. També ho farem amb Incomprensions matinals, de Marc Ricart, que és el relat finalista. El tema d’aquest any era “extravagàncies” i s’hi han presentat 19 contes. Aquest any he compartit jurat amb la Marga Munsant, l’Elvira Comte, en Manel Xicota i en Jordi Puig (guanyador de la darrera convocatòria) i la decisió, us he de dir, ha estat molt ajustada. A veure si us agraden els relats, a nosaltres ens han encantat.

Ahir, dissabte 4 de febrer, es va fer el lliurament del Premi a la Llibreria l’Illa: una estada de cap de setmana a la Masia Rural Nus de Pedra, un lot de llibres i la invitació per formar part l’any vinent en el jurat del Premi.

Si us agrada escriure: aneu esmolant les eines perquè el proper tema del premi serà “La llibertat”. Estigueu atents, publicarem les bases del concurs en el blog.

INJUSTÍCIES, de Jordi Bernal 7985823714_63a43ea1e4_z

El 7 d’abril del 1917, després de treballar a la fàbrica tèxtil, en John Smith anava caminant per un mercat de l’East End, un barri obrer de Londres, quan va veure un nen brandant el The Guardian proclamant: “la Presidenta dels Estats Units declara la guerra a Alemanya!”. Tot seguit, sent una veu d’home cridant: “dones: volem igualtat!”. Llavors el senyor Smith va veure una parada amb edicions del diari The Suffragist que demanava a la Càmera de les Comunes el dret a vot pels homes. Ell ja havia sentit a la seva dona, l’Amanda, parlar d’aquests masclistes, els quals corrompien la societat anglesa. Encara que ell ja s’havia unit al moviment sense el consentiment ni el coneixement de la seva dona. Al tornar a casa, cansat de la llarga jornada laboral, va preparar el sopar com cada dia per quan vingués la seva dona de la fàbrica de munició, feina que havia evitat que anés al front francès amb les altres soldats. Va anar a buscar el seu fill Charles d’una casa on treballava de criat, mentre l’Amanda ensenyava l’ofici de treballar el metall a la seva germana Elisabeth. Després va fregar i va fer la bugada fins al sopar, entre d’altres coses. Esperava atemorit que l’Amanda no estigués enfadada. Aquest era el seu dia a dia, com molts d’altres homes.

2163792086_350ca0fcdc_zUn dia va participar en una marxa sufragista, on ell i els seus companys rebien insults, amenaces i empeses dels londinencs, tant dones com homes. Per desgràcia l’Amanda el va veure tornant de la fàbrica. Allò tindria conseqüències. Al tornar a casa, en John va tenir la mateixa sensació que a la manifestació, però aquesta vegada era la seva dona qui el menyspreava. Va arribar a tal punt que va decidir demanar el divorci. Sabia que no seria fàcil, per això va fer cas als seus companys sufragistes: perquè el tractessin amb igualtat s’hauria de vestir com les dones. Així doncs, va treure’s el maquillatge i el vestit amb la llarga faldilla que estava de moda entre els homes d’aquella època, es va recollir el cabell sota una gorra de llana amb visera i es va posar un pantalons i un tratge de tweed típics de les dones. Llavors va anar a l’oficina de registre civil, pel camí la gent el mirava de forma descarada i, en arribar, la funcionària, escandalitzada com tota la resta de presents per la peculiar vestimenta, va denegar la petició d’en John, ja que segons ella no tenia cap dret a fer-la. L’endemà, l’Amanda envià les filles amb les seves àvies, la senyora i el senyor Smith. Ja que només les dones en tenien la custòdia. Era evident que ho va fer per ferir en John. Davant d’això, en comptes de desesperar-se i rendir-se, va intentar convèncer a 2163094893_1958836dd4_zpoc a poc però de manera constant a la seva dona que els homes mereixien el mateix que les dones. Va aprofitar l’orientació socialista d’ella, que propugnava la igualtat, i d’altra banda els sentiments maternals recòndits parlant del míser futur que esperaria a en Charles: casar-se amb una dona, tenir fills i no aspirar a res més en la vida. En paral·lel a aquesta lluita, va haver la de la fàbrica tèxtil. A principis d’any, el senyor Smith va crear el Sindicat d’Homes Filadors de forma clandestina, ja que la patrona, la senyora Williams, era molt estricta. A les reunions dels obrers discutien sobre com aconseguir igualar el sou d’un treballador al d’una treballadora i també de com captar aquells amb més por i prejudicis.

L’esforç d’en John respecte la seva dona no va ser endebades. Passat un temps, ell ja notava que sota el bigoti de la seva dona s’amagava una simpatitzant del moviment sufragista. Tot i que no deia res, simples fets com ajudar-lo a parar la taula o netejar alguna habitació demostraven que els homes començaven a intuir la llum al final del túnel.

Al juny del 1918 es va organitzar una vaga general d’homes, i el sindicat del senyor Smith s’hi va adherir. Aquesta vaga va ser un cop baix per a l’economia britànica i va fer possible obrir el debat als carrers de la capital i també als passadissos de Westminster. Al cap d’uns mesos, es va proposar el canvi de llei a favor del sufragi i el dret a elecció masculins. Al final el sí es va imposar per la pressió de la meitat de la població que eren els homes. Tot i això, només podrien votar els majors de trenta anys i amb certes restriccions.

El 12 de novembre, l’Amanda Smith passejava pel mercat quan un nen llegia el titular del DailyMail: “les comandants dels Aliats i d’Alemanya firmen l’armistici!”. Unes passes més enllà, els sufragistes deien: “la guerra s’ha acabat, però la nostra lluita continua!”.

3390547812_89f4553eb9_z

 

INCOMPRENSIONS MATINALS, de Marc Ricart

woman-morning-bathrobe-bathroom

Per variar, a cal’s Torrents tot eren presses i corredisses per arribar a temps a les cites diàries obligatòries: l’escola del nen, l’oficina de la mare i la fàbrica del pare.

 – Pol, ja t’has vestit? – va preguntar la mare des del lavabo.

 – Sí! M’estic sabatant…

 – Com? – L’Elena va treure el cap un segon per la porta. El seu fill de 4 anys s’estava posant les sabates. Va somriure amb l’ocurrència del petit. – Es diu posar-se les sabates…

El nen no va entendre per què vestir-se valia i sabatar-se no, però no li va donar més voltes.

– No les puc nusar, mare! M’ajudes?

– Nuar… Vine, que t’ensenyo com es nua.

– Però si jo ja em sé treure la roba sol! Només que la samarreta em costa una mica…

La dona ho va deixar córrer de moment. – Cuca, ves a mirar què fa ton pare, que va sent hora de marxar– El nen va córrer content cap a l’altre lavabo i va tornar tot seguit.

 – S’està pintant.

– Que?!

 – S’arregla els cabells amb la pinta!

– Bufó, es diu pentinar-se…

En Pol va fer una nota mental que una pinta i una pentina deurien ser el mateix. – Vés a dir-li que enllesteixi d’una vegada, maco, que si no sortirem mai per la porta.

Altre cop el Pol passadís avall per dir-li a son pare:

– La mare diu que et tornis llest de pressa per aprendre a obrir la porta…

pexels-photo-183333L’Adam va obrir els ulls sorprès, i va decidir no intentar entendre el què acabava de sentir. Va canviar de tema:

 – Avui aneu d’excursió a una granja, te’n recordes? Ja veuràs com t’agradarà molt! T’ensenyaran com cultiven enciams, tomàquets, tota mena de verdures! En Pol tingué un dubte important:

– Papa, els enciams tenen cul?

– No, es clar que no!

– I com els el tiben, si no en tenen?

– Cultivar és fer créixer; planten una llavor d’un vegetal i fan que es faci gran.

 – Ah!…

 A partir d’aleshores s’estiraria el cul cada matí, a veure si així es feia més alt.

– A classe ens van explicar que en aquesta granja també cargolen…

– Cargolen què?

 – Doncs cargols! Agafen una llavor de cargol i el fan créixer! O es diu cultivar cargols?

– Els cargols es crien, no es cultiven.

El Pol es gratà el cap: les plantes es planten però els cargols no es cargolen; i cultivar què té a veure amb el cul? Ho preguntaria a la mestra, que sempre explicava millor les coses.

– I què fa la teva mare? – s’afanyà el pare a sortir per la tangent.

– S’està pinturant els llavis.

– Rei, es diu pintar-se els llavis – explicà l’Adam rient.

red-woman-girl-brown

– Que no és una pinta! És un llapis de color d’aquells gruixuts que guarda a la seva bossa!

– No – va replicar el pare, pacient – un es pentina amb una pinta, i es pinta amb pintura.

Al Pol se li van humitejar els ulls pensant que el seu pare gaudia prenent-li el pèl de bon matí. Se’n va anar corrents a abraçar-se a les cames de sa mare.

– Tens set? Hauries de beure alguna cosa abans de marxar – El nen va fer que no amb el cap – Doncs ves a veure ton pare i digues-li que fa salat!

– Sí home! I què més?! – ploriquejà asseient-se a terra. Fins i tot sa mare se’n fotia d’ell!

Un cop tots al cotxe, l’Elena murmurà fluixet al seu marit: – Estic preocupada, creus que l’hauríem de portar a un psicòleg? – L’Adam va fer un gest vague amb la mà, senyal tàcita que volia sentir què deien les notícies. A darrera el Pol escoltava la senyora de la ràdio explicant que el Sr. Blitz i el Sr. Plotx no es posaven d’acord en no sé què.

– Però aquests dos no veuen que estan dient el mateix? – va dir l’home exasperat.

Mirant per la finestra, el Pol no comprenia la pregunta de son pare. Si era impossible que els adults s’entenguessin, amb aquella manera tan estranya de parlar que tenien!

7977427734_13e4a0dfc3_h

Anuncis

SANTA INNOCÈNCIA, de Jordi Puig

10 febr.

 

Premi 2

Avui publiquem (i també il·lustrem) Santa Innocència, de Jordi Puig, que enguany ha estat triat el relat guanyador en el VII Concurs de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra. El tema d’aquest any era la innocència i s’hi han presentat 20 contes.

Aquest passat dissabte 6 de febrer es va fer el lliurament del Premi a la Llibreria l’Illa: una estada de cap de setmana a la Masia Rural Nus de Pedra, un lot de llibres i la invitació per formar part l’any vinent en el jurat del Premi.

El Jordi Puig viu a Badalona, és bibliotecari i és responsable d’El blog de l’arbre vermell. El seu relat és original, estableix un interessant joc literari amb el lector amb una bona sorpresa final. A veure si us agrada.

SANTA INNOCÈNCIA, de Jordi Puig 

Ho vaig veure tot. Tot. Primer, en un acte clar de tempteig, li va col·locar el braç al voltant de la cintura mentre mantenia la mirada fixa cap endavant. De mica en mica, els dits anaven guanyant terreny, conquerint uns mil·límetres que es revelaven vitals. De sobte, comprovant com n’era de difícil avançar més sense ofegar la presa, va moure el cos per arrambar-la millor i ella, plenament conscient del significat d’aquest darrer gest (així com del primerenc), va agafar-li la mà de manera que dits amb dits van passar a conformar un terreny de turons, suavitat i companyonia on cada mil·lèsima de segon s’anaven multiplicant exponencialment les possibilitats d’un futur immediat plaent i compartit. Però no, no era aquella la meva mà.

Jo era allà, sí, però complint el paper d’espectador maldestre. Llavors, si no n’era part 2activa, a mi que m’importa tot aquest ritual, us demanareu? Doncs bé, que tot just feia una setmana ella i jo ho havíem deixat i allà la tenia, agafada a un altre home i, pel que sembla, fruint del moment. Jo vaig romandre impertèrrit, inflexible com una peça de marbre dins una pedrera, però ai las!, notava com els peus se m’enfonsaven dins un abisme. Em sentia morir perquè tot plegat -l’abandonament, la trucada telefònica, els retrets- formava part d’una estratègia (encara que no en vaig ser conscient fins després de comesos els actes) per retenir-la, no pas per allunyar-la. Ben galdosa, ja ho veieu; quedava clar que havia fracassat. I de quina manera estrepitosa, a més.

És per això que ara acudeixo a vosaltres. Acabeu d’escoltar els fets, que he procurat explicar de la manera més objectiva possible, encara que reconec que la frase “em sentia morir” no ho és gaire, però ja em disculpareu, l’he deixada anar perquè he considerat que el gruix de la història ja era narrat i aquesta definició no l’alterava pas ni gens ni gaire. Ara només em queda acceptar el vostre veredicte.

7Senyors de jurat, ja ho han sentit tot. Com declaren l’acusat? “Innocent, senyor jutge”. Estan vostès absolutament segurs? “Sí, senyoria. Considerem que l’acusat no podia saber de cap de les maneres que l’estratègia utilitzada (bastant burda, d’altra banda) per reconquerir la seva antiga companya provocaria aquest efecte per immissió d’una tercera persona. Creiem que, de no haver-s’hi ficat ningú més, l’acusat hauria reeixit i avui estaria de bell nou amb ella. Per tant, queda exonerat de tots els càrrecs”. Molt bé doncs, el judici ha acabat. Agutzil, faci el favor de netejar la sala. Sí, senyor jutge, i moltes gràcies per tot.

Bé, en aquestes alçades reconec que el judici ha estat una farsa, però què voleu? Quan un mateix fa d’acusat, jutge, jurat i fins i tot agutzil, el veredicte sempre ha de ser el mateix. Encara que sigui mentida.

6

 

LA INNOCÈNCIA. VII Premi de Narrativa curta l’Illa-Va de lletra

8 des.

Innocència

La innocència té moltes vessants literàries. Ha estat la protagonista de llibres com Innocència tràgica, d’Agatha Christie, L’edat de la innocència, d’Edith Wharton, Cants d’innocència, de William Blake o El museu de la innocència, d’Orhan Pamuk, entre molts d’altres.

Aquest any el Premi de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra proposa La innocència com a tema per escriure un relat. Vols participar-hi?

Avui us presento les bases d’aquest concurs que enguany arriba a la setena edició i en el qual hi participo com ha jurat. També publicarem i il·lustrarem el relat guanyador aquí, al bloc.

Si t’agrada escriure, participa en aquest concurs literari. Pensa, escarrassa’t, dona-li la volta, passa-t’ho bé, sigues original, sorprèn-nos i treu el millor de tu mateix. Anima’t i envia’ns el teu relat!

innocència 5

BASES VII Premi de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra

La Llibreria L’Illa i l’espai radiofònic Vadelletra convoquem el VII Premi de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra.

El tema d’enguany és ‘La innocència’.

La llargada màxima dels treballs serà de 2 fulls DIN A-4 a doble espai, lletra Arial i cos 12.

En un full a banda s’hi afegiran les dades personals de l’autor (nom, adreça, contacte).

El termini màxim de lliurament es fixa en el 22 de desembre de 2015.

innocència 3Les obres s’hauran d’enviar per correu electrònic a les següents adreces: illallibres@gmail.com i vadelletra@gmail.com alhora. Els textos hauran d’anar acompanyats amb un document amb les dades de l’autor.

També s’admet el lliurament en mà a les instal·lacions de Ràdio Mollet  i de la Llibreria L’Illa. En aquest cas caldrà remetre un sobre tancat amb on només hi figuri el nom del premi i el nom del relat. Dins el sobre hi ha d’anar el relat i un sobre a banda amb el títol de l’obra i les dades de l’autor.

El jurat estarà format per Elvira Compte (professora), Margarida Munsant (filòloga), Manel Xicota (gestor editorial), Mònica Boixader (guanyadora de la darrera convocatòria) i Jordi Sanz (llibreter).

El premi consistirà en un lot de llibres, atorgat per la Llibreria L’Illa, una nit per a dues persones, en temporada baixa, a la masia rural El Nus de Pedra  i la possibilitat de formar part del jurat de la propera convocatòria. El guanyador també rebrà un diploma acreditatiu del Premi.

El relat guanyador es publicarà a la pàgina de facebook de L’Illa, al bloc del Vadelletra i al bloc Tot és una mentida. La lectura dels treballs finalistes serà emesa a l’espai radiofònic Vadelletra del magazín Posa’t les piles de Ràdio Mollet.

 L’organització es reserva el dret de la publicació en paper de l’obra guanyadora.

innocència 2

Relat guanyador de l’edició del 2014. Quan va arribar l’arbre, de Mònica Boixader.

Relat guanyador de l’edició del 2013. L’insomni, de David Barón.

Relat guanyador de l’edició del 2012. Els morts de les places, de Mònica Boixader.

Relat finalista de l’edició del 2012. Canvi de puntuació, de Cristina de Souza.

QUAN VA ARRIBAR L’ARBRE, de Mònica Boixader

12 febr.
Mònica Boixader sota un arbre d'hivern i envoltada de literatura...

Mònica Boixader sota un arbre d’hivern i envoltada de literatura.

Avui publiquem (i també il·lustrem) Quan va arribar l’arbre, de la Mònica Boixader, que enguany ha estat triat el relat guanyador en el VI Concurs de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra. El tema d’aquest any era El Crim i s’hi han presentat 26 contes.

Aquest passat dissabte 7 de febrer es va fer el lliurament del Premi a la Llibreria l’Illa: una estada de cap de setmana a la Masia Rural Nus de Pedra, un lot de llibres i la invitació per formar part l’any vinent en el jurat del Premi.

La Mònica Boixader (Mollet del Vallès, 1991) és estudiant de Llengua i literatura catalanes i ha col·laborat a Núvol, Catorze i Auriga. Ha estat la responsable de les Tertúlies literàries del Rave Ajagut, és divulgadora de la poetessa Anna Dodas, actualment tradueix del gallec al català i és biògrafa.

Té talent i joventut. A la Mònica Boixader, que ja va guanyar la IV edició del Premi amb Els morts de les places, li augurem grans èxits literaris i des d’aquí li desitgem molta sort.

Quan va arribar l’arbre és un relat magnífic en què es planteja el crim de manera molt original. El relat, que té la força d’una llengua catalana molt treballada, està narrat amb una prosa poètica bellíssima. Llegiu, llegiu i opineu.

QUAN VA ARRIBAR L’ARBRE, de Mònica Boixader

Mònica Boixader 18

La dona va sortir d’una dutxa molt llarga. Va eixugar-se lentament i va sacsejar-se els cabells amb les mans perquè tornessin al seu lloc. Quan va treure les mans de l’embull de cabells hi tenia un manyoc de flors molles. No era la primera vegada que li sortien flors dels cabells i no va estranyar-se’n. Les va ficar dins del gotet dels raspalls de dents i va mirar-se al mirall. Tenia una panxa descomunal. Amb una ratlla vertical i verdosa com una tija, que la travessava de baix a dalt. Se sentia més bé que ens els altres dos embarassos. Els pits lluents i tebis, una mica cansats, hi reposaven a sobre.

Quan aixecava el braç per demanar tanda al mercat, quan l’allargava per obrir un armariet de la cuina, o quan anaven a ballar, tothom qui hi havia a prop podia sentir, amb pudor i agraïment, la flaire de bosc humit que desprenia la seva suor. Deien que feia olor de terra, de pluja, d’arbust. La seva cambra quan va arribar l'arbre 13s’omplia d’olor de lloc salvatge, de continent tropical, quan feien l’amor; i ella no ho havia notat mai però llavors, a vegades, un cuc rosat o un escarabat d’aigua s’esmunyien des de dins del seu ventre per entremig del seu sexe, espès i sorrós. Instintivament, i sota el silenci de la nit, les bestioles anaven encaminant-se, crepitant, cap al jardí.

Recordo el meu naixement. Recordo la vall carnosa d’on vaig sortir. Recordo les mans de la meva mare estirant-me els branquillons. Recordo els crits i el fred, i el gran silenci, després. I com, ensangonat i sense escorça, la meva mare va abraçar-me, encara que fos un arbre. De seguida van plantar-me al jardí. Van fer córrer pel veïnat que el nadó havia nascut mort i aviat tothom va deixar de fer preguntes. Si bé mirarien, per sempre, als meus pares amb un polsim de compassió als ulls. Si haguéssiu pogut veure la meva mare, acolorida i serena, no hauríeu dit que havia perdut un fill, tampoc que havia parit un arbre. Per això, de tant en tant, algú en malparlava en veure-la passar.

quan va arribar l'arbre 6

Era petit, tot i que més alt que qualsevol de vosaltres, i les formigues no em tenien pietat i se m’enfilaven a riuades. Les abelles brunzien entre les meves branques gairebé amb desfici. I els bufaforats penetraven i xuclaven les meves flors amb precisió i indiferència. La meva mare anava i venia de casa al jardí i del jardí a casa. Quan era l’hora, es descobria un pit i l’endinsava, a poc a poc, entre les meves branques. I jo prenia la seva llet regalimant, que era molt més dolça que la saba i que la pluja i que el pipí dels pardals.

Quan la meva mare deia als meus germans que juguéssim tots junts, el meu germà i la meva germana venien corrents i es plantaven davant meu. Aixecaven els ulls i em contemplaven, callats. Creuaven els braços. S’avorrien una estona. I de seguida es despistaven amb qualsevol altra cosa i marxaven a l’altra punta del jardí. Els veia de lluny i m’entretenia així. Em va costar arribar a entendre què els passava per dins quan s’avorrien. Perquè als arbres ningú no ens ha donat el do de l’avorriment. Encara ara, potser, no sabria definir-ho del tot, el que sé segur és que l’avorriment va fer aprendre a xiular a la meva germana. Era prou bonica i cal dir que entonava bé. quan va arribar l'arbre 88

Els dies se succeïen cadenciosament. La meva mare hi era sempre. M’explicava les coses que passaven més enllà del jardí o, per exemple, com era la casa per dintre. Un dia em va guarnir amb estels de cartró. I durant la primera tardor, així que les fulles m’anaven caient, ella les anava recollint de terra i les guardava en un potet de vidre. Sovint em fotografiava. També em cantava cançons i em llegia contes. Però percebia que dubtava de si podia veure-la o no. I jo li hauria volgut explicar que els arbres ho veiem tot des de tot arreu.

El meu pare no hi era tant i cada vegada hi va ser menys per aviat no ser-hi gens. I els meus germans hi eren per força, perquè el jardí, encara que no fossin arbres, també era el seu territori. Quan es van fer una mica més grans i la innocència se’ls difuminà, una nit van venir tots dos amb el ganivet més menut i afilat de casa a fer-me un tatuatge. Jo, llavors, ja tenia escorça i la meva mare ja no em donava el pit. L’esdeveniment va suposar un daltabaix. Aquella nit el llum del menjador va estar encès fins a altes hores de la matinada. I quan per fi va apagar-se, va encendre’s, al pis de dalt de tot, el llum de les golfes. quan va arribar l'arbre 10Era la meva mare, i jo sabia que, si no plorava, era per no molestar. Més endavant hi pujaria freqüentment, quan aniria entenent que es quedava sola en la tasca de creure en mi, veient la indiferència del meu pare o dels meus germans, quan, per exemple, estenien roba a les meves branques, o quan es feien petons i carícies amb amics i amants a la meva falda.

Durant els mesos següents del meu naixement vaig descobrir la meva passió pel cel. I sobretot per les postes de sol, i per les ombres allargassades de les cases, de la gent i dels núvols, i per com s’atrapaven les unes amb les altres. Em fascinava la solitud d’aquell moment, la puntualitat de les llunes. No me’n cansava mai, del cel. Vaig adonar-me, comparant-me amb els meus germans, de la magnitud de la meva paciència.

I amb ella em vaig anar fent alt, fortíssim, flairós. Sentia com les meves arrels incontrolables exploraven les profunditats del sòl del jardí. La terra era fèrtil. Hi havia ossos de ratolins antics, joguines centenàries, també vaig trobar una harmònica i grapats de cucs cecs que passaven, apàtics. Mentre jo creixia i Stockholm, Stockholm, Stockholm, Uppland, Byggnader-Parker och trädgårdar-Parkm’eixamplava i els ocells feien nius entre el fullam, els meus pares envellien i els meus germans marxaven. I un dia la meva mare m’ho va explicar. Em va explicar que les persones s’acaben i que els arbres també, però molt més tard. L’hivern més llarg de tots, el de la gran gelada, va arribar poc després, en mal moment. Vaig perdre totes les fulles i les puntes d’algunes arrels se’m van glaçar. Recordo aquell temps boirosament. El pensament se m’enterbolia i no sabia ben bé què passava al meu voltant. Les veus i les remors arribaven dintre meu escapçades i deformades. Tenia l’escorça menys porosa i més dura que mai. Mica en mica vaig penetrar un estat de letargia que va anar engolint-me. Aviat vaig estar tancat dintre meu. I per fi vaig tastar la son. Va ser una nit molt llarga. Crec que va quan va arribar l'arbre 17durar mesos. Vaig fer moltes coses, des dels somnis, això sí. Vaig fer més coses que mai i vaig anar molt lluny. Vaig ser una ballarina, un dit d’un home solitari, una bassa prop d’un volcà i també vaig ser un búfal.

Un matí vaig despertar-me de sobte, marejat d’haver dormit tant. Em va despertar una coïssor molt forta. Vaig intuir el meu pare, més vell que mai, que tossia i esbufegava i, pensant en una altra cosa, començava a serrar-me la branca més blanca de totes. Nevava i necessitava llenya. Cada vegada em coïa més i més fins que em va fer mal. I així vaig saber que el dolor dels arbres no és com el vostre. No fa plorar, ni cridar, ni és vermell. És fet, sobretot, d’una tristesa profunda profunda… i fidel, com una mare.

Mònica Boixader 023

 

EL CRIM. VI Premi de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra

4 des.

BeFunky_el crim Elcrim.jpg

Tens temps. Encara falten dues setmanes. Fins el dia 22 de desembre pots presentar el teu relat curt. Va, escriu, escriu i deixa anar la teva imaginació. Participa-hi!

L’Illa Llibreria de Mollet del Vallès i l’espai Vadelletra del programa Posa’t les Piles de Ràdio Mollet del Vallès, convoquem el VI Premi de Narrativa Curta en llengua catalana L’Illa-Vadelletra. Com en les darreres edicions hi participaré com a jurat amb els meus companys: Carme Ballús (filòloga), Marga Muntsant (filòloga) i  Manel Xicota (gestor editorial). L’objectiu és triar un sol guanyador entre tots els relats presentats.

També formarà part del jurat en David Barón que és la darrer guanyador del certamen. De fet, formar part del jurat és un dels premis que pot aconseguir el guanyador. Formar-hi part implica llegir tots els relats que s’han presentat i després posar-se d’acord amb els membres del jurat mentre sopem plegats. Ja veieu que és una feina ben agradable!

Ara bé, el primer premi consistirà en una estada de cap de setmana per a dues persones a la masia rural El Nus de Pedra, gentilesa dels seus propietaris. També hi haurà un lot de llibres, obsequi de la Llibreria L’Illa i un diploma acreditatiu del Premi.

Esmola el teu llapis i anima’t a escriure un relat sobre “El crim”.

Esmola el teu llapis i anima’t a escriure un relat sobre “El crim”.

El tema d’enguany és ‘El crim’.

La llargada màxima dels treballs serà de 2 fulls DIN A-4 a doble espai, lletra Arial i cos 12.

En un full a banda s’hi afegiran les dades personals de l’autor (nom, adreça, contacte). El termini màxim de lliurament es fixa en el 22 de desembre de 2014.

Les obres s’hauran d’enviar per correu electrònic a les següents adreces: illallibres@gmail.com i vadelletra@gmail.com, també s’admet el lliurament a les instal.lacions de Ràdio Mollet i L’Illa Llibreria en què caldrà remetre’ls en un sobre tancat on només figuri el nom del premi. Dins del sobre, el treball presentat ha d’anar acompanyat d’una plica amb el títol de l’obra i totes les dades de l’autor.

El relat guanyador es publicarà al bloc de L’Illa i al bloc del Vadelletra. Els treballs finalistes seran llegits per antena. L’organització es reserva el dret de la publicació en paper de l’obra guanyadora.

A Tot és una mentida publicarem i il·lustrarem el relat guanyador. Aquí podeu llegir els relats de les anteriors edicions:

Relat guanyador de l’edició del 2013. L’insomni, de David Barón.

Relat guanyador de l’edició del 2012. Els morts de les places, de la Mònica Boixader.

Relat finalista de l’edició del 2012. Canvi de puntuació, de Cristina de Souza.

el crim 8el crim 7

%d bloggers like this: