Tag Archives: El Acantilado

TAKSIM, d’Andrzej Stasiuk

9 març

Taksim 001

En el meu barri hi ha una botiga que ven tot tipus de productes de segona mà. Una bona part del local està dedicat a la roba, que es ven a 0.50 cèntims la peça. Sí, sí, a 0.50 cèntims. La botiga no té el glamour de les fires per a moderns com Palo Alto Market o On the Garage, ni dels comerços vintage que proliferen a Barcelona. Els clients de la botiga del meu barri són pobres.

Fa unes setmanes Jordi Évole va dedicar el Salvados a la denúncia de l’explotació laboral que hi ha darrera de la roba de les grans marques. Tots ens vam indignar veient els testimonis asiàtics: “Ens tracten com animals …”, comentava una de les treballadores d’una indústria tèxtil. “Cinc jerseis valen com el meu sou”, assegurava una altra.

Ja sabem com funciona això, no? Finalment tots aquests abusos no són altra cosa que una derivada de les desigualtats i de la injustícia social. Uns estan a dalt de tot, enriquits i poderosos i per sota la resta del món, que som legió. I en aquest està per sota hi ha moltes maneres de ser-hi, hi ha mons, submons i mons paral·lels. La persona que busca entre les escombraries, la que és explotada en una fàbrica de Cambotja, la que demana ajuda a Càritas, la que compra per 0.50 cèntims i també la que s’apunta al fast fashion (consum de roba de marca a preus sospitosament barats).

Taksim 008

A Taksim, la nova novel·la de l’autor polonès Andrzej Stasiuk (Varsòvia, 1960) publicada en castellà al setembre de 2015 per l’editorial El Acantilado i amb traducció d’Alfonso Cazenave, serem testimonis d’una d’aquestes realitats que conviuen entre els que estan a baix. Dos venedors ambulants polonesos, en Pawel (que és el narrador) i en Wladek (el seu amic) travessen un munt de fronteres amb una desmanegada furgoneta Fiat Ducato. Carregats amb farcells de roba de segona mà que han comprat a pes i que els hi arriba per via ferroviària (en el que és el sòrdid negoci actual de donar sortida a la roba de rebuig de l’Europa benestant), els dos antiherois viatgen per Eslovènia, Hongria, Eslovàquia, Ucraïna i Romania amb el propòsit de vendre la mercaderia en els dissortats mercats de les àrees rurals més empobrides i dels suburbis més miserables d’aquests països.

La novel·la és un retrat del desencant de l’Europa de l’est després de la caiguda del comunisme. Una població de milions d’habitants que malviuen en condicions de vida duríssimes i que en el llibre apareixen com a testimonis del que per a ells és el cul d’Europa. Taksim és un viatge i un mostrari de vides frontereres. Les experiències dels dos venedors arriben al lector com una col·lecció d’anècdotes i pràcticament sense una trama. La trama és, simplement, una suma de situacions sobre l’escassetat i la misèria: vides al marge, violència, paios estranyíssims sense feina però amb molt d’ofici, transaccions comercials en negre sobre negre i la presència de diferents llengües i monedes que conflueixen en la necessitat del negoci. I davant de tot això poca trama més, només la recurrent conversa sobre la idea d’un negoci que serà l’hòstia i amb el que guanyaran molts calés o la necessitat que té en Wladek d’alliberar la noia de la que està enamorat i que és propietat d’un mafiós local.

Taksim 023

Un humor descarnat, rude i bèstia impregna tota la novel·la i la fa més digerible, tot i que a vegades l’humor negre dóna pas a l’estupor, com quan una truja negra gegant devora un home o com quan del negoci de la roba de segona mà es passa a la venda d’armament de la segona guerra mundial o al pervers mercadeig de calces de dona usades.

Andrzej Stasiuk és l’autor polonès actual més llegit, traduït i premiat, tot i que aquí probablement és poc conegut. Rebel i apassionat, Stasiuk va estar empresonat durant la dictadura comunista i es va convertir en un escriptor clandestí fins l’arribada de la democràcia. Els llargs viatges per carretera amb la seva dona a llocs inhòspits a la recerca d’allò més autèntic nodreixen les seves novel·les, que en en són ja una vintena i que aquí algunes han estat publicades per El Acantilado. En aquest recomanable vídeo Stasiuk assegura que la seva és una estranya vida aventurera en la qual em dedico al que més m’agrada. I crec que seguirà així, no vull que canviï. Altrament perdria la meva força, la meva visió, el meu sentit … Perdria el meu olfacte. La mirada antropològica i un poder d’observació gegantí sobre l’ànima humana són l’arrel del magnífic talent literari de l’escriptor polonès i a Taksim es donen cita amb el major dels olfactes!

A Taksim, Andrezej Stasiuk explica que a Polònia a principis de la dècada de 1990 i degut a l’enorme inflació es van emetre bitllets de fins a dos milions de zlotys. A propòsit del llibre aquests dies he pensat en quan era petit i jugava amb un cosí meu al Mad,  un joc de taula en què hi havia un bitllet que valia 1.329.063 de dòlars. Al Mad guanyava el jugador que perdia tots els diners. Era una mena d’antítesi al Monopoly. De petits ens semblava graciós que pogués existir un bitllet amb una quantitat de diners tant gran i fantasiejàvem amb el que podríem fer si fos nostre. El món és ben boig! Potser algun nen polonès va aconseguir tenir a la mà un bitllet d’aquests i no es va sentir el rei del món precisament… potser, només potser, va servir-li per comprar roba.

Taksim 037

Títol: Taksim  Títol original: Taksim  Autor: Andrzej Stasiuk  Traductor: Alfonso Cazenave  Editorial: El Acantilado  EAN: 978-84-16011-62-9  Format: rústega, 342 pàg. 18 euros

Anuncis

EL ANARQUISTA QUE SE LLAMABA COMO YO, de Pablo Martín Sánchez

12 set.

Fa temps que no parlo amb ell, però recordo l’humor càustic amb què l’amic i traductor Joan Solé li agradava definir els llibres dels pensadors clàssics anarquistes, Bakunin, Kropotkin i Proudhon. Considerava que eren autors de ciència ficció! Raó no li faltava. El món anarquista és la utopia. Constatant el fracàs de la nostra civilització amb les nostres guerres, les nostres crueltats i les nostres misèries, la proposta de l’ideal anarquista basat en la creença que els homes poden viure col·lectivament i ser bons i lliures, em sembla tan maca i esperançadora com ingènua. És ciència ficció, però m’agrada molt.

A les al·lucinants biografies sobre Buenaventura Durruti (El corto verano de la anarquia), Quico Sabaté (El último guerrillero), Salvador Puig Antich (Compte Enrere), Lucio Urtubia (El anarquista irreductible), Ramon Vila Caracremada (El darrer maqui català) hi afegiré  la de Pablo Martín Sánchez, un llibertari que va ser descobert per l’escriptor  Pablo Martín Sánchez (prop de Reus, 1977). L’autor va escriure el seu nom a google i va descobrir que també era el d’un anarquista nascut a Baracaldo el 1890. Una bona anècdota, una magnífica història  per escriure i un títol rodó: El anarquista que se llamaba como yo

Miquel Delgado

Miquel Delgado Tejero. Activista, impressor i tipògraf. Responsable de la magnífica imprenta molletana:  Impremta Miquel.

L’autor avisa amb modèstia en el pròleg que: “Buena parte de los hechos pueden rastrearse en las hemerotecas y los archivos. Pero una historia sin relato es una historia que aún no existe: alguien tiene que tejer el hilo de los acontecimientos”. Les dues coses les ha fet de manera excel·lent. Per una part hi ha una gran feina d’investigació i de recerca prèvia a la novel·la . Per l’altra , la combinació d’aquesta informació real i la ficció que aporta l’autor dóna com a resultat una biografia novel·lada extraordinària que enganxa des del primer moment i que es manté en un altíssim nivell literari durant les prop de 600 pàgines que conté el llibre.

La novel·la té dos punts d’arrencada. Un, el naixement del protagonista i la narració de la seva infantesa i joventut en el context d’una família humil i treballadora del País Basc. En l’altre,  Pablo és a l’exili del París de 1924 i treballa de tipògraf a la impremta La Fraternelle. És el moment en què torna a tenir contacte amb el món anarquista i és convidat a enrolar-se a la sublevació revolucionària amb l’objetiu de derrocar Primo de Rivera. Els capítols dels dos moments vitals del protagonista es van desenvolupant i intercalant al llarg de la novel·la. És com si llegíssim dues novel·les a la vegada que finalment acaben confluint.

tipos

El anarquista que se llamaba como yo sobre la caixa de tipus Folio cos 48. Sobre el llibre un componedor on es pot llegir Pablo Martín. En el llibre apareix molts cops la paraula cajista que servia per anomenar els tipògrafs com Pablo Martín Sánchez. Aquesta paraula prové de les caixes on es guardaven els tipus o lletres.

La novel·la està ambientada en el primer quart del segle XX, bàsicament a Espanya i França, que és on va viure més temps el protagonista. Els Estats Units i l’Argentina, on també va viatjar, són altres dels escenaris. El protagonista viu l’Espanya convulsa (inestabilitat política, empobriment econòmic i estancament del progrés) i també de contrastos (des del caciquisme ranci i el món conservador a l’Escola Moderna o les primeres comunes naturistes de Catalunya). Aquest context social donava ales a l’autoorganització del moviment anarquista amb el qual, finalment, va entrar en contacte.

La vida de Pablo Martín Sánchez dóna per molt. La història del seu amor, de la seva família, de les seves amistats, de les seves feines de periodista i de tipògraf… Bona part del llibre està centrada, però, en els fets de Vera. El llibertari va participar en  la  guerrilla revolucionària que va entrar a Vera del Bidasoa (Navarra) el 1924 amb l’objectiu de derrocar la dictadura de Primo de Rivera. L’autor narra aquests fets i les conseqüències que va tenir pel protagonista amb la precisió d’un cirurgià. 

El anarquista que se llamaba como yo sobre una màquina Minerva Automática Original Heidelberg.

El anarquista que se llamaba como yo sobre una Minerva Automática Original Heidelberg.

El anarquista que se llamaba como yo és una meticulosa biografia, un sorprenent relat d’aventures i una novel·lassa històrica. En el llibre coneixem mites de l’anarquisme americà com Emma Goldman i Alexander Berkman, de l’italià Errico Malatesta o de l’argentí Ataúlfo Fernández Rocafà. El protagonista serà testimoni i actor a Catalunya de successos històrics com la Setmana Tràgica o l’assassinat del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. També va viure els dels presidents José Canalejas o Eduardo Dato a mans dels anarquistes i els intents errats per matar Alfons XIII. A França compartirà reunions amb Durruti , Ascaso i García Oliver, els famosos anarquistes, i també estarà present en els mítings dels intel·lectuals espanyols exiliats com Miguel de Unamuno, José Ortega y Gasset o Vicente Blasco Ibáñez.

El anarquista que se llamaba como yo és la primera novel·la de Pablo Martín Sánchez. El 2011 va publicar el llibre de relats Fricciones. Quin debut literari! Per a mi ha estat un descobriment. És  excel·lent i del tot recomanable.

Tot és una mentida ha donat suport a la cadena de blocs per la independència en motiu de la cadena  humana que ahir 11 de setembre va unir el país des de El Partús fins a Alcanar. En la cadena de blocs Tot és una mentida ve de Jordi. El bloc d’un de Reus (bloc 184) i pots anar a Llamp de contes (bloc 186).

Desitjo que Catalunya sigui lliure i un nou estat en el món. No puc evitar, però, pensar en l’anarquisme. El llibre de Pablo Martín Sánchez posa de manifest les contradiccions dels anarquistes, que són les de tots els mortals: no hi ha ningú perfecte ni pur. Els anarquistes prediquen l’amor lliure, però Pablo Martín Sánchez només estima una dona. Els anarquistes maleeixen  l’església, però abans de morir molts es confessen. Jo vull la independència de Catalunya, però m’atrauen els valors de justícia i llibertat de l’anarquisme, que és precisament la negació de tot Estat. Sóc contradictori, no? Tot home ha de ser el seu propi govern, la seva pròpia llei, la seva pròpia església, afirmava Josiah Warren.

Tant de bo la independència de Catalunya sigui ràpida i la puguem veure ben aviat. Després, però, cal seguir lluitant per una societat millor, perquè de corruptes, especuladors i mafiosos també anem plens a Catalunya. Sí, l’anarquisme és ciència ficció, però millor lluitar per una ciència ficció utòpica que conformar-se amb una realitat injusta.

I tu, ja tens clar quin futur vols?

Fossar de les Moreres. Diada de l'11/9/2013. Barcelona.

Fossar de les Moreres. Diada de l’11/9/2013. Barcelona.

Els enllaços

1.Bloc de Pablo Martín Sánchez. Fes clic aquí.

2.Entrevista a l’autor a Página 2. Fes clic aquí.

3.Ressenya en bloc Tembladeral de sílabas. Fes clic aquí.

4.Ressenya en el bloc Entre páginas. Fes clic aquí.

5.Ressenya en el bloc Sildavia9. Fes clic aquí.

6.Ressenya de Care Santos a La Tormenta en un Vaso. Fes clic aquí.

7.Els fets de Vera del Bidasoa resumits a la pàgina de la CNT de Guipuzkoa. Fes clic aquí.

8.Pàgina de Facebook de La Rosa del Vents (publicació de debat llibertari als Països Catalans). Fes clic aquí.

9.Pàgina de Facebook del col·lectiu anarquista i independentista Negres Tempestes. Fes clic aquí.

10. Informació sobre l’anarcoindependentisme. Fes clic aquí.

11. Pàgina de la cooperativa autogestionària La Ciutat Invisible. Fes clic aquí.

Títol: El anarquista que se llamaba como yo   Autor:  Pablo Martín Sánchez   Primera edició: novembre de 2012  Editorial:  El acantilado  EAN:  978-84-15689-18-8 Format:  rústega, 614 pàg, 26 euros. 

%d bloggers like this: