Arxius | Assaig RSS feed for this section

PLANTAR CANNABIS CON EL CORAZÓN, de Juan Reina

21 maig

M’agrada pensar que quan el poeta Joan Oliver va escriure com el Vallès no hi ha res en el poema Corrandes d’exili ho feia, evidentment, perquè s’estimava sa terra del Vallès, on tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès i cinc quarteres massa terra, però també perquè incloïa les abundants plantacions de cànem en el paisatge de la comarca que avui, malauradament, ja han desaparegut. Fumar marihuana, no sé si en Joan Oliver en fumaria, però en tot cas les llavors de cànem que es plantaven en els camps vallesans abans de la revolució industrial i que poc a poc van ser substituïdes per les fibres sintètiques eren plantes mascle de cànnabis sativa, és a dir, el cànnabis sense THC, el que no col·loca, la tija de la qual produïa una fibra vegetal d’extraordinari valor. Com que la planta de cànem creix ràpidament, les fibres són fàcils de manipular i, a més, destaquen per la seva resistència, històricament s’ha utilitzat en la indústria per fabricar cordes, sacs, espardenyes o veles de vaixells.

Juan Reina (Barcelona, 1961), activista i cannabicultor amb més de dues dècades d’experiència, és l’autor del llibre Plantar cannabis con el corazón, un manual pràctic i apassionat sobre el cultiu natural, ètic i responsable de la planta així com de les seves aplicacions medicinals. L’autor explica, de manera didàctica, senzilla i molt precisa, tot allò que cal saber per transformar la llavor de cànem en una planta saludable i tenir una collita ufanosa. El llibre conté abundants fotografies i nombrosos dibuixos que faciliten tots els passos del procés. Encara sou a temps per plantar la vostra llavor de cànem, ara és el moment de fer-ho!

Juan Reina també informa sobre la història de la planta, els seus poders curatius, les aplicacions medicinals i industrials i les causes de la seva prohibició. En aquest sentit el diagnòstic actual que fa l’autor sobre el marc legal en el que es mou el cànnabis és més positiu que fa uns anys. El cultiu de cànem, el consum de cànnabis medicinal i l’ús recreatiu de la planta han avançat de manera desigual però han avançat i, en alguns llocs, molt. No només és Holanda, l’exemple que tots tenim al cap quan parlem de la legalització de la planta, són Canadà, Austràlia, un munt de països europeus, de sud-americans i més de cinquanta estats nord americans els que, tot i que de manera diferent, han legislat sobre la legalització del cànnabis.

Segons Reina actualment “a Espanya el Codi Penal prohibeix la seva venda però no el seu consum. És legal la venda de llavors i el cultiu i el consum personal en llocs privats, tot i que pot haver-hi problemes amb la policia i la justícia si no es pot demostrar la inexistència de fins comercials. Catalunya és el territori de l’estat espanyol on més s’ha avançat sobre la regulació del cànnabis.

El llibre compta amb el pròleg de Ben Dronkers, el fundador del popular banc de llavors Sensi Seeds, del museu Hash Marihuana & Hemp Museu d’Amsterdam i des de l’any 2012 la seva rèplica en el Palau Mornau a Barcelona.

L’altre dia vaig escoltar amb estupefacció que la Generalitat de Catalunya prepara un decret pel qual permetrà, després de vint-i-sis anys, tornar a comprar llet de vaca directament del ramader. Pels que en compràvem en els anys vuitanta és una grata sorpresa, sobretot perquè en el moment de la prohibició es van esgrimir uns  arguments molt matussers per convèncer la població que calia canalitzar la venda de llet des de la indústria i deixar d’anar cada dia amb la teva lletera a la vaqueria del barri: que si no hi havia control, que si podia contenir tòxics, que si era de pobres, que si no era modern, que a la Unió Europea es feia així…  I mira, després d’haver-se carregat un sistema que funcionava i que ens feia a tots tan feliços, pam! ens col·len un decret i aquí no ha passat res.

Quina informació tenim sobre el cànnabis? Què en pensem de la planta? Amb què la relacionem? Tot i que comença a visualitzar-se com una planta medicinal, sempre se l’associa al seu ús recreatiu: és una droga, una etiqueta difícil de trencar. O tenim una motivació especial per informar-nos o sempre ens quedarem amb aquesta idea. Ni la llet que bevíem directament de la vaca era tòxica ni el cànnabis pot ser tractat únicament des de la prohibició.

Plantar cannabis con el corazón, de Juan Reina i Protección frente a cláusulas abusivas en préstamos hipoterios, del magistrat Guillem Soler, són els dos primers llibres publicats per 7aGen, l’editorial creada per l’escriptor, traductor i ara també editor Joan Soler i que té per objectiu el desig d’oferir un servei públic que contribueixi a construir un món més habitable i sostenible. Per això no és estrany obrir el llibre i trobar-te aquesta gran reflexió: Cuando los iroqueses se reúnen en consejo para tratar las decisiones más importantes, se preguntan: ¿Cómo afectará esto a la séptima generación?

En Joan Garriga, un altre vallesà il·lustre, va fer fa uns anys una versió de la cançó Marihuana i cantava “alza la mano si te gusta la marihuana, alza la mano si te gusta fumar”. Per a les futures generacions no es tractarà de si els agrada o no, es tractarà de la possibilitat de cultivar i consumir en llibertat una planta que “yo sólo sé que es medicinal porque cura toda clase de dolores en la mente y en el cuerpo los dolores”.

Les llavors de cànem han estat fotografiades gràcies a la col·laboració de la botiga molletana País de las Maravillas, la Growshop de referència dels cannabicultors.

ELS HOMES M’EXPLIQUEN COSES, de Rebecca Solnit

26 des.

img_4194

En els actes de la Festa Major Alternativa de Vilanova i la Geltrú de l’estiu passat la sindicalista Núria Casals, la historiadora Isabel Pérez, del Casal de Dones de Vilanova i la Geltrú i la diputada de la CUP Mireia Vehí van fer una xerrada sobre “Els feminismes a l’actualitat”. El repàs a la història dels moviments feministes, amb les seves lluites, les seves maneres d’organitzar-se i la ideologia que les sustentava va arribar fins l’actualitat amb l’aparició del que les ponents anomenen feminisme ecològic o anticapitalista i que respon a la necessitat d’articular una lluita comuna entre dones i homes en front l’arrel del problema: el capitalisme i el patriarcat, que no són dos sistemes diferents, sinó un de sol. Capitalisme patriarcal o un patriarcat capitalista, tant se val com li diguem, finalment tots som víctimes del mateix problema, dones i homes.

En aquest sentit i dins d’aquest nou feminisme jo inclouria Els homes m’expliquen coses, el llibre de l’escriptora, historiadora i activista americana Rebecca Solnit (1961, San Francisco) que ha estat publicat en català per l’Angle editorial amb la traducció de Marina Espasa i en castellà per Capitán Swing amb la traducció de Paula Martín. El llibre recull nou articles, la majoria publicats a TomDispatch, la web que l’autora concep com “una bústia on envio cartes al món”. També hi ha articles que havien estat publicats al Financial Times, a la revista Zyzzva Magazine o que eren un escrit per a una conferència.

El mansplaining és el concepte que Rebecca Solnit ha popularitzat a partir del llibre Els homes m’expliquen coses i que es produeix quan un home explica una cosa a una dona d’una manera condescendent i paternalista, com si la dona no en tingués ni idea i com si l’home sempre en sabés més que ella. Precisament Solnit va haver d’aguantar el discurs petulant d’un home que li explicava la importància d’un llibre (que després va reconèixer no haver llegit) i del qual Solnit era, precisament, la seva autora. Mansplaining o com diríem aquí: “Se’t queda una cara de gilipolles total”. Els homes m’expliquen coses és el títol que va triar Solnit arrel d’aquest incident i que a mi m’ha servit per detectar aquest concepte en masses converses, algunes escandalosament rellevants, com la que va denunciar Mònica Planas en aquest article sobre la conversa de com havia de ser el feminisme avui dia i quins eren els problemes de la dona en l’actualitat en el Dia Mundial per a l’Eliminació de la Violència Contra les Dones en Els Matins de TV3.

De fet, quan acabis de llegir Els homes m’expliquen coses és possible que una nova dimensió s’obri davant teu. Per alguns lectors el llibre significarà una revelació important, per d’altres no tant, això dependrà del nivell de consciència amb què encarem la lectura del llibre. Potser a molts de vosaltres no us cal llegir-lo perquè ja esteu plenament conscienciats amb les denúncies que s’hi exposen, però per a molts d’altres pot significar el clic en el cervell que faltava per començar a prendre partit i aplicar-se a un mateix la dita que per canviar el món, primer cal canviar un mateix.

img_4184

Molta de la informació que Rebecca Solnit aporta en el llibre se m’ha fet esfereïdorament present aquests dies en què la violència masclista no ha donat treva. El cas de  la Victòria Bertran, la metgessa que va ser assassinada pel seu marit, el periodista Alfons Quintà, és un exemple de com els mitjans de comunicació silencien les víctimes per emfatitzar el currículum de l’assassí. En aquest cas, d’ell ho sabíem tot, però d’ella no en sabíem ni el nom, que no vam conèixer fins uns quants dies després de la seva mort.

O què em dieu de la mort d’Ana María Enjamio? la jove de Vigo que va ser assassinada al portal de casa quan tornava de matinada del sopar d’empresa. Sóc l’únic que ha sentit, entre els comentaris que es fan sobre el tema, que quines hores són aquestes per tornar a casa? Com si fos ella la responsable de la seva mort per haver tornat tard a casa, com si ella no pogués moure’s per la seva ciutat, pel fet de ser dona, a l’hora que volgués. És el llenguatge d’un estat violent, és el llenguatge de la por.

De les moltes dades que es donen al llibre hi ha una que impressiona especialment: “L’assassinat és un crim comés per homes en un 90% de les ocasions. Als Estats Units es denuncia una violació cada 6.02 minuts”. És així de dur i així de clar. Tot i que el protocol social ens recordi que l’assassí estava sota els efectes de les drogues, que tenia depressió o que havia perdut la feina, aquesta dada (que és generalitzada a tot el món) és una autèntica xacra o una pandèmia en paraules de Solnit. Així que quan el masclista de torn proclami que els homes i les dones som diferents, potser caldrà dir-li que sí que ho som. Sobretot a l’hora d’assassinar.

El llibre exposa, fent-se ressò de dades contrastables i escrit amb una lucidesa que va del to divulgatiu a la ironia transgressora, la desigualtat, la injustícia, el racisme i la violència que han patit les dones al llarg de la història i arreu del planeta i que malauradament avui en dia encara pateixen.

En Carles Peña, l’amic i responsable de la Llibreria l’Illa, em va recomanar Els homes m’expliquen coses tot dient-me que és un llibre que l’hauríem de llegir tots els homes. Hi estic d’acord, la veritat. Per a molts homes això del feminisme sembla que sigui una mena de rabieta de quatre dones eixelebrades, però la lluita en la defensa dels drets de les dones i contra la violència masclista l’hem de fer tots, dones i homes.

En paraules de Rebecca Solnit: “Com passa amb el racisme, no són les víctimes les que s’han d’enfrontar a la misogínia. Els homes que ho entenen també entenen que el feminisme no és un pla per menystenir els homes, sinó una campanya  per alliberar-nos a tots”.

img_4187

EN DEFENSA DELS OCIOSOS, de Robert Louis Stevenson

13 jul.

Gift 2

Va ser en una classe d’antropologia, quan estudiava Educació Social a la UB fa uns quants anys, que la professora ens va fer llegir Del paro al ocio, del Luís Racionero. Fet per fet i per acabar parlant del mateix, molt millor En defensa dels ociosos, el llibre que acabo de llegir de Robert Louis Stevenson (Escòcia, 1850 – Samoa, 1894) i que ha publicat recentment Viena Edicions amb l’afinada traducció de Xavier Zambrano. La perspectiva poètica i apassionada de l’autor escocès fa del llibre una petita (té 77 pàgines) joia literària. I que voleu que us digui, d’en Racionero ja no me’n refio, és d’aquests autors de polèmica impostada que per portar la contrària encara fóra capaç de desdir-se i escriure En defensa dels neoliberals.

Robert Louis Stevenson és conegut per haver escrit grans clàssics de la literatura com L’illa del tresor (1883) o L’estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde (1886). En defensa dels ociosos no és ni una novel·la ni la seva obra més coneguda, però és un assaig deliciós que encoratja al lector l’alegria de viure ociosament amb el fi de ser més feliços. Aquí, un tast. El llibre recull sis articles apareguts en premsa entre 1876 i 1888. Els biògrafs de l’escriptor coincideixen en assenyalar que els articles estan escrits sota la influència de la seva malaltia respiratòria. De BeFunky Collage 2ben jove va voltar pel món buscant llocs per viure on el clima fos temperat i afavorís la salut dels seus pulmons. Stevenson va ser sempre molt conscient de la fragilitat de la vida, es va deixar temptar per la vida reposada (i ociosa) i va quedar encisat per la bellesa de la natura dels diferents indrets on va viure. Tot això, d’una manera o una altra, queda reflectit al llibre.

Robert Louis Stevenson va escriure En defensa dels ociosos en plena revolució industrial. La consigna que associa la felicitat al treball, als diners, al consumisme i a les propietats va gestar-se en aquell llunyà segle XIX  i Stevenson va ser-ne un observador crític i un activista divergent. De fet, avui en dia continua vigent aquesta felicitat en que l’individu es sotmet al capitalisme salvatge i s’oblida de la felicitat relacionada a la no productivitat, al no fer res i al goig de l’ociositat. Potser ara hi ha més veus que intenten fer-se un forat en aquesta bogeria de societat que hem creat, però en el seu moment Stevenson seria un paio ben rar escrivint contra l’afany de fer diners i proclamant als quatre vents que el fa més feliç una conversa inesperada, jeure sota un arbre o gaudir d’un sol radiant. “No cal malgastar la vida sencera a la recerca de glòria i riquesa. La vanitat ens porta a pensar en destins transcendents, però no hi ha res que sigui tant important ni feina tant preuada. No hi ha cap deure que desatenguem tant com el deure de ser feliços”.

El més popular dels articles que conté el llibre i que li dóna títol és En defensa dels ociosos, però atenció a la resta, la seva lectura és un autèntic plaer! La prosa d’Stevenson és un treball d’orfebreria, un  metall preciós que convé llegir amb un llapis a la mà per subratllar les nombroses sentències que, de ben segur, sacsejaran els vostres cors daurats.

Carta a un jove que vol abraçar la carrera artística, és un article per a tots aquells que vulguin dedicar-se a qualsevol professió relacionada amb la creació i en la que l’autor els recorda “que no esperin guanyar diners, la recompensa rau en el salari de la vida i no en el salari de l’ofici”. També té un article Sobre l’encant dels llocs desagradables i un altre anomenat Apunts sobre el bosc: hores ocioses. “En la vida  només hi ha un esdeveniment que veritablement corprengui la persona i la tregui del solc de les seves opinions acostumades”, escriu Sobre l’enamorament, un dels capítols que més m’ha agradat juntament amb Vellesa rondinaire i joventut on escriu “Vells i joves estem tots en la nostra última navegació. Així que si algú de la tripulació té una unça de tabac, per l’amor de Déu que la faci circular! Fumem-nos una bona pipa abans de marxar!”.

Som-hi, siguem ociosos, gaudim del dia a dia sense presses i contagiem-nos d’alegria! Si no has llegit el llibre pot ser una bona manera de començar a ser ociós. Jo ja ho he fet i també he estat més d’una hora jugant amb un escarbat per fer les fotografies d’aquesta ressenya…  “Però és millor ser arrauxat que ser mort. És millor deixar anar un crit en forma de teoria que ser del tot insensible als torts i les incongruències de la vida, i anar-ho entomant tot –amb una estupidesa sense remei- tal com vingui”.  

Stevenson 052

LA PREGÀRIA DE TXERNÒBIL, de Svetlana Aleksiévitx

18 maig

Svetlana 015

Recordo una conversa amb un científic: “Això és per a milers d’anys  -m’explicava-.  L’urani es desintegra en 238 semidesintegracions. Si ho traduïm en temps, significa mil milions d’anys. I en el cas del tori, són catorze mil milions d’anys “. Cinquanta. Cent. Dos-cents anys. Val. Però ¿més? Més enllà d’aquesta xifra, la meva ment no podia imaginar. Deixava de comprendre què és el temps. On sóc?

Txernòbil. Beralús. Prípiat. Bielorússia. L’URSS. 26 d’abril de 1986. 1h 23’ 58’’.

De manera que aquesta és la cosa: a mi, un enginyer químic, a tot un doctor en ciències químiques, m’obliguen a abandonar la meva feina de responsable d’un laboratori químic en un important complex industrial. I com em fan servir? Em donen una pala. Aquest seria pràcticament el meu únic instrument. Aquí va ser on va néixer l’aforisme: contra l’àtom, la pala.

Roentgen. Ionització. Núvol radioactiu. Gotes de iode. Bomba atòmica. Àtom. Cesi. Plom. Zirconi. Cadmi. Beril·li. Bor. Plutoni. Urani. Grafit. Radioactivitat. Pluja radioactiva. Reacció en cadena. Isòtop.

Ens van rebre uns doctors. Portaven unes màscares antigàs i guants de goma. Ens van treure tota la roba, totes les coses, fins els sobres, els llapis i les plomes; el van ficar tot en bosses de plàstic i les van enterrar al bosc. Ens vam espantar tant després, ens passàvem els dies esperant quan ens començaríem a morir.

Svetlana 040

Però les autoritats callaven. Després que se celebressin les festes, Gorbatxov va dir: no es preocupin, camarades, la situació està sota control. És un incendi, un simple incendi. No és res greu. Allà la gent viu, treballa. I nosaltres el crèiem.

Perestroika. KGB. Carnet del Partit  Comunista. Pravda. Kolkhoz. Comitè Central del PCUS. Víktor Briujánov.

Aquells llocs són d’una bellesa esplèndida. S’ha conservat el bosc original, no és replantat, sinó l’antic. Uns rierols serpentejants, l’aigua, del color del te, transparent com el vidre. L’herba verda. La gent es crida a crits al bosc. Per a ells era el normal, igual que sortir al matí al seu jardí. I tu, en canvi, saps que tot allò està enverinat.

Monòleg. Càncer. Deficiència mental. Disfuncions neuropsicològiques. Mutacions genètiques. Ciència ficció. Sarcòfag. Liquidadors. Vodka. Dosimetristes.Multiplicat per 74 les malalties oncològiques. 23.5 més de mortalitat. Avui en dia encara es desconeixen moltes xifres. Es mantenen en secret: tan monstruoses són.

Ara ja miren vostès el món d’una altra manera. Fa poc m’he trobat amb aquesta reflexió del meu filòsof preferit, Kostantin Leóntiev: les conseqüències de la depravació fisicoquímica algun dia obligaran a una intel·ligència còsmica a intervenir en els nostres assumptes terrestres. En canvi, nosaltres, que hem estat educats en l’època de Stalin, no podíem tolerar la idea de l’existència d’uns poders sobrenaturals. De mons paral·lels. La Bíblia la vaig llegir més tard.

Svetlana 026

La pregària de Txernòbil ha estat traduïda al català per Marta Redón i publicat, igual que Els nois de Zinc i Temps de segona mà, per l’editorial Raig verd. En castellà Voces de Chernóbil ha estat traduït per Ricardo San Vicente i publicat, juntament amb Los muchachos de zinc y La guerra no tiene rostro de mujer per l’editorial Debate. Completa les traduccions al castellà El fin del homo sovieticus, publicat per l’editorial Acantilado.

Tot i que ja sabia que afrontar la lectura de La pregària de Txernòbil seria entrar en un terreny emocionalment colpidor, l’hòstia -quan acabes el llibre- és tremenda. Haurem d’estar eternament agraïts a la monumental feina de Svetlana Aleksiévitx (1945, Bielorússia). Aleksiévitx s’ha guanyat un merescut prestigi apuntalat  pel seu rigor i per la seva humanitat. Per a mi, l’autora bielorussa anirà per sempre més lligada a l’èpica. Periodista, escriptora i assagista, Aleksiévitx ha estat guardonada amb nombrosos premis. Ha estat, però, amb el Premi Nobel de Literatura 2015 quan la seva obra s’ha popularitzat i ha pogut arribat a un públic molt més nombrós. Si el Premi Nobel té algun sentit és precisament difondre l’obra d’autores com Aleksiévitx. Ella ha donat veu als que no tenen veu i tots els seus llibres han estat fets a partir d’un gènere literari propi en el què és la gent anònima, comuna, perseguida i silenciada la que explica les diferents arestes de la història de l’antiga Unió Soviètica.

La pregària de Txernòbil és l’exemple més clar que la civilització humana ha fracassat com a espècie. Pitjor que una guerra i pitjor que tot el que ha provocat la mort fins ara en el nostre planeta Terra. Els humans som el pitjor. On són tots els mercenaris en forma de científics, polítics, empresaris i militars que han defensat les centrals nuclears? L’essència de l’energia nuclear no és altra que la de legitimar la bomba nuclear. No podem construir res, ni estats nous, ni justícia social, ni desenvolupament cultural si no s’aturen i desmantellen totes les centrals nuclears que existeixen al món. Quan el planeta se n’hagi anat finalment a la merda més absoluta confio en què la Terra, tot i que trigui milions d’anys, podrà generar vida un altre cop. No hi haurà, però, cap humà per explicar-ho.

D’acord, l’al·legat final ha quedat una mica apocalíptic, en plan Pedro Piqueras. Però llegiu La pregària de Txernòbil i després en tornem a parlar.

8 llibres imprescindibles sobre el dret a l’habitatge, la crisi econòmica i les lluites col·lectives.

9 oct.

Fa temps que volia que la PAH (Plataforma d’afectats per l’hipoteca) tingués una presència destacada en el blog. Després que el 15-M es desinflés, la lluita de la PAH ha estat la mobilització ciutadana que he sentit més propera. Com és possible que els parlaments del país hagin donat l’esquena a tantíssima gent? Com es pot parlar de futur, de consum, d’il·lusions, de crear un país nou si tenim famílies senceres arruïnades i sense casa? La feina de la PAH durant tots aquests anys de crisi ha estat exemplar i incorruptible. Són molt grans! La PAH ha dignificat les persones i les seves lluites.

S’apropen anys de canvis. Trigarem a veure-ho però confio en que la democràcia que tenim ara millorarà. Els nostres fills i les properes generacions es mereixen un país molt millor. Més just i més lliure. Potser costa veure-ho però ja s’estan produint canvis importants a la nostra societat. És un final de cicle, això ho hem de tenir clar. El Sí se puede de la PAH ha obert una gran escletxa en el règim polític que tenim i junt amb d’altres lluites arreu del país ha entrat com un canó en la línia de flotació d’aquest estat corrupte. El futur està a les nostres mans. Les nostres victòries futures depenen del nostre esforç actual.

Sisepuede.jpg

Sempre m’ha agradat molt aquest text d’en Bertolt Brecht: “Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. Hi ha altres que lluiten un any i són millors. N’hi ha que lluiten molts anys, i són molt bons. Però hi ha els que lluiten tota la vida, aquests són els imprescindibles”. Aquestes paraules sempre m’han servit per valorar extraordinàriament bé, amb gratitud i amb complicitats, les persones que estan vinculades als moviments socials.

Avui col·laboren amb Tot és una mentida i ressenyen 8 llibres imprescindibles sobre el dret a l’habitatge, la crisi econòmica i les lluites col•lectives la Raquel Jiménez, que participa a la PAH-La Llagosta, i el Marc Peguera que participa a l’Assemblea popular de Mollet del Vallès. Que siguem imprescindibles o no ho dirà el temps, però ara per ara la Raquel Jiménez i el Marc Peguera són molt bons.

Raquel Jiménez

Raquel Jiménez, activista en la PAH-La Llagosta. Aquí el Facebook i aquí el blog de la Plataforma.

1.Elements de reflexió…

Arriba un dia, i li arriba a tothom més o menys al mateix moment, el dia en què et despertes. No arribes a final de mes, i mires i et fas graelles de càlcul i te n’adones que més del 30% del salari que arriba a la llar va a pagar un dret fonamental: L’HABITATGE.

Potser va ser la manca d’educació crítica i econòmica el que explica que no ens adonéssim, potser va ser per “lo atado y bien atado” de l’anterior règim. Potser fins i tot ens hem cregut allò de “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats” i ara creiem que no arribar a final de mes és només culpa nostre.

Per sort la literatura ens ofereix un altre escenari: informació per dibuixar els culpables d’aquesta crisi i eines per exigir el nostres drets.

2.La culpa no és nostra

IMG_1047Clara Valverde, amb No nos los creemos (Icaria, 2013) ens ajuda a través d’un llibret de poquetes pàgines, unes 100, a analitzar com ens parlen de drets i d’economia des dels mitjans. Eines crítiques per fer una anàlisi dels discurs abans de digerir-lo. El seu llibre vindria a reprendre allò de fa 3 anys de “no som mercaderies en mans de polítics i banquers”. Som més que ser el 99% i estem més que a l’alçada. Un llibret que ens permet riure mentre llegim alguns dels papers impresos que regalen al metro.

IMG_1052Owen Jones, paral·lelament a Gran Bretanya, fa una diagnosi de la classe obrera, sí, la del segle XXI (fins fa uns anys anomenada classe mitjana) amb moltes similituds per a llegir la nova emergència de la classe endeutada. Chavs. La demonización de la clase obrera (Capitán Swing, 2014) ens permet viatjar a un altre país europeu, des d’un punt de vista sociològic, però assenyalant com ens governa la mateixa Troika. Owen ens ofereix un viatge i una lectura de les desigualtats més a prop del barri que mai. Veiem a les seves pàgines una classe obrera a la mateixa Europa (la del benestar i la unió) engolida per les desigualtats.

El que li manca, potser, a aquest llibre és la narració de la unió de les veus i les mans de la societat desigual, però ho encamina molt bé al capítol de conclusió: “Una nova política de classe?” que comença amb aquest poema:

Alzaos como leones tras el sueño en número invencible.
Tirad las cadenas al suelo, como rocío
Caído mientras dormíais.
¡Vosotros sois muchos, ellos pocos!

Percy Bysshe Shelley
Llamamiento a la libertad

3.I ho compartim amb els altres!

IMG_1054

Un cop ens adonem que nosaltres i els altres som més iguals que diferents, que hi som amb els mateixos problemes, que és el poble el que pateix, ens trobem al carrer i comencem a compartir informació.

Molt abans que comencés la Plataforma d’Afectades per les Hipoteques hi havia més moviments. Podríem anar a buscar ressons de malestar potser no més enllà de les mogudes contra la Globalització a Seattle o Barcelona el 2001. Esther Vivas i Josep Maria Antentas ens parlen d’aquesta mobilització al seu llibre Planeta indignado ( Sequitur, 2012).

Mobilitzacions que parlen d’un futur diferent i ens ajuden a entendre internacionalment com s’encén la protesta que, a la Plaça de Catalunya de Barcelona podem visualitzar amb el 15M. Les mobilitzacions socials focalitzades en l’habitatge generarien convocatòries a les places, on ja hi eren presents les milers d’Ades Colaus que desprès apareixerien a les televisions un cop la bombolla immobiliària esclatés.

IMG_1058A mesura que les persones desperten i reivindiquen més informació, les escriptores i pensadores comencen a publicar. Alhora que les lectores (re-) activen les seves unions ideals amb les altres. Una organització invisible però crucial!

Gerard Pisarello i Jaume Asens publiquen el llibre No hi ha dret(s)  (Icaria, 2012)  amb la col·laboració de l’Observatori Desc i l’Associació Catalana per a la defensa dels Drets Humans (observatoridesc.com) Publicació que segueix activa en la web www.nohihadret.cat

Molt abans que es parlés de la “Ley mordaza” els autors mostren les eines per reprimir aquesta suposada llibertat d’acció per a que la societat s’organitzi. I fan un recull de tots els drets al voltant de 12 capítols: sumant al dret de l’habitatge, el de l’autodeterminació aquí i allà, el dret a la ciutat i les ordenances de civisme, el “buen vivir” als països llatinoamericans, la lliure circulació de persones… Un llibre que hauríem de recomanar també a l’Escola de policia de Catalunya (que para prop de nosaltres, a Mollet del Vallès) i assolir així la llibertat, per qüestionar-se l’execució dels drets per part de l’estat.

Marc Peguera

Marc Peguera, és el responsable del blog Further i activista a l’Assemblea popular de Mollet de Vallès. Aquí el Facebook de l’Assemblea.

4.Elements de reflexió posteriors a les reivindicacions col·lectives

El pacte econòmic i social al final de la segona guerra mundial va portar a les societats europees a un període prou satisfactori en termes socials. El capitalisme havia entès que dues guerres mundials, el feixisme i l’amenaça soviètica obligaven a un exercici de moderació que, sense deixar de ser el que sempre havia sigut, suavitzés les arestes més antipàtiques. Tot plegat va esclatar als anys 70, quan el capitalisme (venut llavors amb rostre humà) va fer un gir que fins a l’any 2007 l’ha portat a protagonitzar una deriva globalitzadora i un agreujament de les seves innates contradiccions que han deixat un paisatge social devastat enmig d’una crisi sistèmica que encara no albira el seu final en aquest any 2014. La llavor es va plantar fa anys, dècades fins i tot, quan nombrosos moviments alter-globalitzadors iniciaren una lluita que en molts casos encara s’arrossega. Els processos de precarització i exclusió propis de la crisi han empès a un nombre creixent de capes del nostre teixit social a fer un pas endavant i sumar-se a les velles lluites o crear-ne de noves, empesos per un sentiment irrefrenable d’indignació, si no per pura necessitat.

La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) simbolitza millor que cap altra organització la feina i assoliments dels moviments socials, aconseguint el pas d’àmplies capes socials de l’autisme polític a un creixent i magnífic grau de conscienciació, militància i lluita. Nous processos polítics o intents de cercar vies de confluència i creixement conjunt en sentit horitzontal han nascut amb l’ànim de quedar-se, perquè les classes populars comencen a entendre que o fan la política o els hi faran. Als darrers temps s’ha detectat, no obstant això, que fer el primer pas, llençar-se a la lluita, no és pas el més difícil. El que realment costa més, com sabem els que al seu moment vàrem iniciar un camí que, de fet, mai s’acaba, és armar-se de les eines polítiques, sociològiques i fins i tot filosòfiques que ens permetin canalitzar la ràbia, la indignació i l’afartament davant la lladregada gestora del que és suposadament comú. I, és clar, si ens volem armar, si volem dominar les eines que ens han d’ajudar a donar la volta a la truita, cal estudiar, cal documentar-se i, en definitiva, cal llegir. Tot seguit proposarem quatre textos que ens ajudaran en aquesta nova etapa on necessitem canalitzar tot allò que la desolació pròpia del malmès teixit social ha deixat al seu pas.

IMG_1062Comencem amb un llibre necessari, imprescindible, que hauria de ser d’obligada lectura a totes les llars de Catalunya. Es tracta d’una iniciativa sorgida d’un admirable treball periodístic, però també de la indignació i de la militància de qui ha copsat de primera mà els paisatges devastats per la crisi. Parlem de dues persones inquietes que varen descobrir un forat negre al sistema sanitari català i decidiren furgar, remoure i aixecar les catifes. Com a resposta, reberen l’atac dels poders establerts més propers a l’administració catalana, que els feren passar pels jutjats per defensar l’honor suposadament ferit. La seva resposta, un cop multats injustament amb deu mil euros, va ser escriure un llibre, que varen finançar amb un procés de micro-mecenatge, on explicaren fil per randa el fruit de les seves investigacions. El resultat és un llibre demolidor on queda sobradament demostrat que el forat negre esmentat afecta els dos principals partits polítics del país, CIU i el PSC, i que ens fa pensar que la sanitat catalana és un niu de corrupció que amb prou feines podem encara imaginar. El llibre es titula Artur Mas: On són els meus diners? Crònica d’una batalla per la sanitat pública (Noupaper, 2013) i l’han escrit la Marta Sibina i Camps i l’Albano Dante Fachin, editors de la revista Cafèambllet.

Si una virtut té aquesta crisi, és que ha permès destapar nombrosos assumptes foscos o casos de corrupció, i aquest llibre ens parla probablement del més colpidor de tots. Ah, podem descarregar-lo gratis a la mateixa pàgina web de la revista, www.cafeambllet.com.

Com acabem de veure, ens trobem en una nova era, on internet o el núvol electrònic on cada dia ens connectem virtualment més ciutadans, guanya protagonisme. Ja podem descarregar al nostre ordinador o al nostre mòbil de forma immediata llibres, articles de premsa o materials de lluita política. És en aquest nou món interconnectat on César Rendueles ens proposa una reflexió poc freqüent en els nostres escenaris assagístics: Sociofobia. El cambio político en la era de la utopía digital (Capitán Swing, 2013). Les noves necessitats d’apoderament i les lluites socials han trobat en aquesta nova era un aliat electrònic, líquid o flotant que dona moltes facilitats doncs, per exemple, podem trobar-nos al ben mig d’una concentració de protesta multitudinària amb un sol missatge al nostre mòbil. En César Rendueles pretén abaixar-nos una mica els fums i que toquem de peus a terra: la xarxa no és cap taula de salvació. Tot plegat està molt bé i mola molt, té utilitats indiscutibles i facilita la nostra experiència vital, però no ens hem de deixar arrossegar. Estem, tot i això, davant d’un llibre complex, d’un assaig força complet on l’anàlisi sociològica, la digressió política i la reflexió filosòfica es fonen amb l’ànim d’aportar un granet de sorra en la lluita davant els creixents processos de precarietat col·lectiva i d’alienació. Un llibre que ens demana pensar amb calma. Uns dels millors assajos de l’any 2013.

Sovint pensem que les eines literàries de conscienciació i formació política només poden arribar en forma d’assaig i que l’anomenada “ficció” només pot despistar-nos i fer que perdem el temps. Això és fals i l’escriptora Belen Gopegui fa anys que ho demostra. Poques novel•les o relats poden presumir de la radicalitat interna que supura de El padre de Blancanieves (Anagrama, 2007). Relat polític en el sentit que Castoriadis volia donar a la isonomia dels grecs, és a dir, a la igualtat davant la llei, i és que aquesta no es pot limitar a l’obtenció de drets iguals passius, sinó que implica la “participació general activa als assumptes públics”. Aquesta novel·la, escrita abans de l’esclat de la crisi-estafa, publicada quan encara ens crèiem molt macos, vol donar eines de mobilització, ens crida a participar, a mullar-nos. Així com el pare de Blancaneus, que viu amb la madrastra, no compta per a ningú, no se’l menciona, no apareix enlloc i, tot i això, “aguarda en el castillo, mudo (…) ahí (…) como la inadvertencia”, passa el mateix amb les preguntes que no es fa la classe mitjana, que “están ahí, aunque no se las mire”. Belen Gopegui havia entès llavors, fa més de set anys, que calia fer un pas de gegant, que no n’hi havia prou amb emprenyar-se i militar. Calia anar més lluny i criticava la curta alçada de “las protestas enlatadas”, que són com les riallades enllaunades de les sèries de televisió: són allà però la majoria no fa gaire cas, perquè són, perquè som, quatre gats. El padre de Blancanieves és un llibre radical, una ficció que apel·la a obrir els ulls, una radiografia de les esperances, els desencisos i, per damunt de tot, de la dignitat del compromís i de l’inacceptable societat on vivim.


En el fons, la necessitat de llegir i de fer-ho en el període posterior a l’esclat de la crisi no es diferencia massa de la necessitat de fer-ho abans d’aquest esclat. La majoria de qüestions, denuncies, preocupacions i forats negres de les nostres preteses communitas segueixen al seu lloc, en molts casos agreujats, però amb la mateixa estructura. I si hi ha quelcom que ens hauria de preocupar, que ens hauria de convidar a lluitar amb la màxima intensitat, tot accelerant el nostre compromís, és la manipulació informativa, el que Pascual Serrano analitzar amb brillantor al seu llibre més important, Desinformación. Cómo los medios ocultan el mundo (Península, 2008). Periodista d’àmplia experiència contra-informativa, analista fi, pacient i tossut de les mentides, manipulacions i tergiversacions dels grans mitjans de comunicació, fundador del portal electrònic www.rebelion.org i autor d’una desena de llibres on ha profunditzat en tot allò que pot interessar a qui defugi la neutralitat, que és un dels pecats més grollers d’aquests temps de periodisme servil, sense compromís i sotmès als interessos del capital. Com va titular l’eminent historiador nord-americà Howard Zinn a la seva autobiografia, ningú és neutral en un tren en marxa i en Pascual Serano ho té ben clar. Analitzant els assumptes més roents de l’actualitat al món, que en aquests anys continuen sent-ho per nosaltres, observa i comenta com a perfecte entomòleg del periodisme el que potser és l’eix de dominació més evident sobre les classes populars i la font de l’alienació contemporània. L’autor no es limita a l’anàlisi, brillant com sempre, de la desinformació i dedica un ampli capítol final fer propostes, a dibuixar l’horitzó desitjable i possible. Un llibre necessari, que porta un grapat d’edicions i que hauria de ser de lectura obligada o, sent més moderats, recomanada als nostres centres d’ensenyament.

PAH MONOGRÀFIC 028

%d bloggers like this: