Archive | Assaig RSS feed for this section

ELS HOMES M’EXPLIQUEN COSES, de Rebecca Solnit

26 des.

img_4194

En els actes de la Festa Major Alternativa de Vilanova i la Geltrú de l’estiu passat la sindicalista Núria Casals, la historiadora Isabel Pérez, del Casal de Dones de Vilanova i la Geltrú i la diputada de la CUP Mireia Vehí van fer una xerrada sobre “Els feminismes a l’actualitat”. El repàs a la història dels moviments feministes, amb les seves lluites, les seves maneres d’organitzar-se i la ideologia que les sustentava va arribar fins l’actualitat amb l’aparició del que les ponents anomenen feminisme ecològic o anticapitalista i que respon a la necessitat d’articular una lluita comuna entre dones i homes en front l’arrel del problema: el capitalisme i el patriarcat, que no són dos sistemes diferents, sinó un de sol. Capitalisme patriarcal o un patriarcat capitalista, tant se val com li diguem, finalment tots som víctimes del mateix problema, dones i homes.

En aquest sentit i dins d’aquest nou feminisme jo inclouria Els homes m’expliquen coses, el llibre de l’escriptora, historiadora i activista americana Rebecca Solnit (1961, San Francisco) que ha estat publicat en català per l’Angle editorial amb la traducció de Marina Espasa i en castellà per Capitán Swing amb la traducció de Paula Martín. El llibre recull nou articles, la majoria publicats a TomDispatch, la web que l’autora concep com “una bústia on envio cartes al món”. També hi ha articles que havien estat publicats al Financial Times, a la revista Zyzzva Magazine o que eren un escrit per a una conferència.

El mansplaining és el concepte que Rebecca Solnit ha popularitzat a partir del llibre Els homes m’expliquen coses i que es produeix quan un home explica una cosa a una dona d’una manera condescendent i paternalista, com si la dona no en tingués ni idea i com si l’home sempre en sabés més que ella. Precisament Solnit va haver d’aguantar el discurs petulant d’un home que li explicava la importància d’un llibre (que després va reconèixer no haver llegit) i del qual Solnit era, precisament, la seva autora. Mansplaining o com diríem aquí: “Se’t queda una cara de gilipolles total”. Els homes m’expliquen coses és el títol que va triar Solnit arrel d’aquest incident i que a mi m’ha servit per detectar aquest concepte en masses converses, algunes escandalosament rellevants, com la que va denunciar Mònica Planas en aquest article sobre la conversa de com havia de ser el feminisme avui dia i quins eren els problemes de la dona en l’actualitat en el Dia Mundial per a l’Eliminació de la Violència Contra les Dones en Els Matins de TV3.

De fet, quan acabis de llegir Els homes m’expliquen coses és possible que una nova dimensió s’obri davant teu. Per alguns lectors el llibre significarà una revelació important, per d’altres no tant, això dependrà del nivell de consciència amb què encarem la lectura del llibre. Potser a molts de vosaltres no us cal llegir-lo perquè ja esteu plenament conscienciats amb les denúncies que s’hi exposen, però per a molts d’altres pot significar el clic en el cervell que faltava per començar a prendre partit i aplicar-se a un mateix la dita que per canviar el món, primer cal canviar un mateix.

img_4184

Molta de la informació que Rebecca Solnit aporta en el llibre se m’ha fet esfereïdorament present aquests dies en què la violència masclista no ha donat treva. El cas de  la Victòria Bertran, la metgessa que va ser assassinada pel seu marit, el periodista Alfons Quintà, és un exemple de com els mitjans de comunicació silencien les víctimes per emfatitzar el currículum de l’assassí. En aquest cas, d’ell ho sabíem tot, però d’ella no en sabíem ni el nom, que no vam conèixer fins uns quants dies després de la seva mort.

O què em dieu de la mort d’Ana María Enjamio? la jove de Vigo que va ser assassinada al portal de casa quan tornava de matinada del sopar d’empresa. Sóc l’únic que ha sentit, entre els comentaris que es fan sobre el tema, que quines hores són aquestes per tornar a casa? Com si fos ella la responsable de la seva mort per haver tornat tard a casa, com si ella no pogués moure’s per la seva ciutat, pel fet de ser dona, a l’hora que volgués. És el llenguatge d’un estat violent, és el llenguatge de la por.

De les moltes dades que es donen al llibre hi ha una que impressiona especialment: “L’assassinat és un crim comés per homes en un 90% de les ocasions. Als Estats Units es denuncia una violació cada 6.02 minuts”. És així de dur i així de clar. Tot i que el protocol social ens recordi que l’assassí estava sota els efectes de les drogues, que tenia depressió o que havia perdut la feina, aquesta dada (que és generalitzada a tot el món) és una autèntica xacra o una pandèmia en paraules de Solnit. Així que quan el masclista de torn proclami que els homes i les dones som diferents, potser caldrà dir-li que sí que ho som. Sobretot a l’hora d’assassinar.

El llibre exposa, fent-se ressò de dades contrastables i escrit amb una lucidesa que va del to divulgatiu a la ironia transgressora, la desigualtat, la injustícia, el racisme i la violència que han patit les dones al llarg de la història i arreu del planeta i que malauradament avui en dia encara pateixen.

En Carles Peña, l’amic i responsable de la Llibreria l’Illa, em va recomanar Els homes m’expliquen coses tot dient-me que és un llibre que l’hauríem de llegir tots els homes. Hi estic d’acord, la veritat. Per a molts homes això del feminisme sembla que sigui una mena de rabieta de quatre dones eixelebrades, però la lluita en la defensa dels drets de les dones i contra la violència masclista l’hem de fer tots, dones i homes.

En paraules de Rebecca Solnit: “Com passa amb el racisme, no són les víctimes les que s’han d’enfrontar a la misogínia. Els homes que ho entenen també entenen que el feminisme no és un pla per menystenir els homes, sinó una campanya  per alliberar-nos a tots”.

img_4187

EN DEFENSA DELS OCIOSOS, de Robert Louis Stevenson

13 jul.

Gift 2

Va ser en una classe d’antropologia, quan estudiava Educació Social a la UB fa uns quants anys, que la professora ens va fer llegir Del paro al ocio, del Luís Racionero. Fet per fet i per acabar parlant del mateix, molt millor En defensa dels ociosos, el llibre que acabo de llegir de Robert Louis Stevenson (Escòcia, 1850 – Samoa, 1894) i que ha publicat recentment Viena Edicions amb l’afinada traducció de Xavier Zambrano. La perspectiva poètica i apassionada de l’autor escocès fa del llibre una petita (té 77 pàgines) joia literària. I que voleu que us digui, d’en Racionero ja no me’n refio, és d’aquests autors de polèmica impostada que per portar la contrària encara fóra capaç de desdir-se i escriure En defensa dels neoliberals.

Robert Louis Stevenson és conegut per haver escrit grans clàssics de la literatura com L’illa del tresor (1883) o L’estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde (1886). En defensa dels ociosos no és ni una novel·la ni la seva obra més coneguda, però és un assaig deliciós que encoratja al lector l’alegria de viure ociosament amb el fi de ser més feliços. Aquí, un tast. El llibre recull sis articles apareguts en premsa entre 1876 i 1888. Els biògrafs de l’escriptor coincideixen en assenyalar que els articles estan escrits sota la influència de la seva malaltia respiratòria. De BeFunky Collage 2ben jove va voltar pel món buscant llocs per viure on el clima fos temperat i afavorís la salut dels seus pulmons. Stevenson va ser sempre molt conscient de la fragilitat de la vida, es va deixar temptar per la vida reposada (i ociosa) i va quedar encisat per la bellesa de la natura dels diferents indrets on va viure. Tot això, d’una manera o una altra, queda reflectit al llibre.

Robert Louis Stevenson va escriure En defensa dels ociosos en plena revolució industrial. La consigna que associa la felicitat al treball, als diners, al consumisme i a les propietats va gestar-se en aquell llunyà segle XIX  i Stevenson va ser-ne un observador crític i un activista divergent. De fet, avui en dia continua vigent aquesta felicitat en que l’individu es sotmet al capitalisme salvatge i s’oblida de la felicitat relacionada a la no productivitat, al no fer res i al goig de l’ociositat. Potser ara hi ha més veus que intenten fer-se un forat en aquesta bogeria de societat que hem creat, però en el seu moment Stevenson seria un paio ben rar escrivint contra l’afany de fer diners i proclamant als quatre vents que el fa més feliç una conversa inesperada, jeure sota un arbre o gaudir d’un sol radiant. “No cal malgastar la vida sencera a la recerca de glòria i riquesa. La vanitat ens porta a pensar en destins transcendents, però no hi ha res que sigui tant important ni feina tant preuada. No hi ha cap deure que desatenguem tant com el deure de ser feliços”.

El més popular dels articles que conté el llibre i que li dóna títol és En defensa dels ociosos, però atenció a la resta, la seva lectura és un autèntic plaer! La prosa d’Stevenson és un treball d’orfebreria, un  metall preciós que convé llegir amb un llapis a la mà per subratllar les nombroses sentències que, de ben segur, sacsejaran els vostres cors daurats.

Carta a un jove que vol abraçar la carrera artística, és un article per a tots aquells que vulguin dedicar-se a qualsevol professió relacionada amb la creació i en la que l’autor els recorda “que no esperin guanyar diners, la recompensa rau en el salari de la vida i no en el salari de l’ofici”. També té un article Sobre l’encant dels llocs desagradables i un altre anomenat Apunts sobre el bosc: hores ocioses. “En la vida  només hi ha un esdeveniment que veritablement corprengui la persona i la tregui del solc de les seves opinions acostumades”, escriu Sobre l’enamorament, un dels capítols que més m’ha agradat juntament amb Vellesa rondinaire i joventut on escriu “Vells i joves estem tots en la nostra última navegació. Així que si algú de la tripulació té una unça de tabac, per l’amor de Déu que la faci circular! Fumem-nos una bona pipa abans de marxar!”.

Som-hi, siguem ociosos, gaudim del dia a dia sense presses i contagiem-nos d’alegria! Si no has llegit el llibre pot ser una bona manera de començar a ser ociós. Jo ja ho he fet i també he estat més d’una hora jugant amb un escarbat per fer les fotografies d’aquesta ressenya…  “Però és millor ser arrauxat que ser mort. És millor deixar anar un crit en forma de teoria que ser del tot insensible als torts i les incongruències de la vida, i anar-ho entomant tot –amb una estupidesa sense remei- tal com vingui”.  

Stevenson 052

LA PREGÀRIA DE TXERNÒBIL, de Svetlana Aleksiévitx

18 maig

Svetlana 015

Recordo una conversa amb un científic: “Això és per a milers d’anys  -m’explicava-.  L’urani es desintegra en 238 semidesintegracions. Si ho traduïm en temps, significa mil milions d’anys. I en el cas del tori, són catorze mil milions d’anys “. Cinquanta. Cent. Dos-cents anys. Val. Però ¿més? Més enllà d’aquesta xifra, la meva ment no podia imaginar. Deixava de comprendre què és el temps. On sóc?

Txernòbil. Beralús. Prípiat. Bielorússia. L’URSS. 26 d’abril de 1986. 1h 23’ 58’’.

De manera que aquesta és la cosa: a mi, un enginyer químic, a tot un doctor en ciències químiques, m’obliguen a abandonar la meva feina de responsable d’un laboratori químic en un important complex industrial. I com em fan servir? Em donen una pala. Aquest seria pràcticament el meu únic instrument. Aquí va ser on va néixer l’aforisme: contra l’àtom, la pala.

Roentgen. Ionització. Núvol radioactiu. Gotes de iode. Bomba atòmica. Àtom. Cesi. Plom. Zirconi. Cadmi. Beril·li. Bor. Plutoni. Urani. Grafit. Radioactivitat. Pluja radioactiva. Reacció en cadena. Isòtop.

Ens van rebre uns doctors. Portaven unes màscares antigàs i guants de goma. Ens van treure tota la roba, totes les coses, fins els sobres, els llapis i les plomes; el van ficar tot en bosses de plàstic i les van enterrar al bosc. Ens vam espantar tant després, ens passàvem els dies esperant quan ens començaríem a morir.

Svetlana 040

Però les autoritats callaven. Després que se celebressin les festes, Gorbatxov va dir: no es preocupin, camarades, la situació està sota control. És un incendi, un simple incendi. No és res greu. Allà la gent viu, treballa. I nosaltres el crèiem.

Perestroika. KGB. Carnet del Partit  Comunista. Pravda. Kolkhoz. Comitè Central del PCUS. Víktor Briujánov.

Aquells llocs són d’una bellesa esplèndida. S’ha conservat el bosc original, no és replantat, sinó l’antic. Uns rierols serpentejants, l’aigua, del color del te, transparent com el vidre. L’herba verda. La gent es crida a crits al bosc. Per a ells era el normal, igual que sortir al matí al seu jardí. I tu, en canvi, saps que tot allò està enverinat.

Monòleg. Càncer. Deficiència mental. Disfuncions neuropsicològiques. Mutacions genètiques. Ciència ficció. Sarcòfag. Liquidadors. Vodka. Dosimetristes.Multiplicat per 74 les malalties oncològiques. 23.5 més de mortalitat. Avui en dia encara es desconeixen moltes xifres. Es mantenen en secret: tan monstruoses són.

Ara ja miren vostès el món d’una altra manera. Fa poc m’he trobat amb aquesta reflexió del meu filòsof preferit, Kostantin Leóntiev: les conseqüències de la depravació fisicoquímica algun dia obligaran a una intel·ligència còsmica a intervenir en els nostres assumptes terrestres. En canvi, nosaltres, que hem estat educats en l’època de Stalin, no podíem tolerar la idea de l’existència d’uns poders sobrenaturals. De mons paral·lels. La Bíblia la vaig llegir més tard.

Svetlana 026

La pregària de Txernòbil ha estat traduïda al català per Marta Redón i publicat, igual que Els nois de Zinc i Temps de segona mà, per l’editorial Raig verd. En castellà Voces de Chernóbil ha estat traduït per Ricardo San Vicente i publicat, juntament amb Los muchachos de zinc y La guerra no tiene rostro de mujer per l’editorial Debate. Completa les traduccions al castellà El fin del homo sovieticus, publicat per l’editorial Acantilado.

Tot i que ja sabia que afrontar la lectura de La pregària de Txernòbil seria entrar en un terreny emocionalment colpidor, l’hòstia -quan acabes el llibre- és tremenda. Haurem d’estar eternament agraïts a la monumental feina de Svetlana Aleksiévitx (1945, Bielorússia). Aleksiévitx s’ha guanyat un merescut prestigi apuntalat  pel seu rigor i per la seva humanitat. Per a mi, l’autora bielorussa anirà per sempre més lligada a l’èpica. Periodista, escriptora i assagista, Aleksiévitx ha estat guardonada amb nombrosos premis. Ha estat, però, amb el Premi Nobel de Literatura 2015 quan la seva obra s’ha popularitzat i ha pogut arribat a un públic molt més nombrós. Si el Premi Nobel té algun sentit és precisament difondre l’obra d’autores com Aleksiévitx. Ella ha donat veu als que no tenen veu i tots els seus llibres han estat fets a partir d’un gènere literari propi en el què és la gent anònima, comuna, perseguida i silenciada la que explica les diferents arestes de la història de l’antiga Unió Soviètica.

La pregària de Txernòbil és l’exemple més clar que la civilització humana ha fracassat com a espècie. Pitjor que una guerra i pitjor que tot el que ha provocat la mort fins ara en el nostre planeta Terra. Els humans som el pitjor. On són tots els mercenaris en forma de científics, polítics, empresaris i militars que han defensat les centrals nuclears? L’essència de l’energia nuclear no és altra que la de legitimar la bomba nuclear. No podem construir res, ni estats nous, ni justícia social, ni desenvolupament cultural si no s’aturen i desmantellen totes les centrals nuclears que existeixen al món. Quan el planeta se n’hagi anat finalment a la merda més absoluta confio en què la Terra, tot i que trigui milions d’anys, podrà generar vida un altre cop. No hi haurà, però, cap humà per explicar-ho.

D’acord, l’al·legat final ha quedat una mica apocalíptic, en plan Pedro Piqueras. Però llegiu La pregària de Txernòbil i després en tornem a parlar.

8 llibres imprescindibles sobre el dret a l’habitatge, la crisi econòmica i les lluites col·lectives.

9 oct.

Fa temps que volia que la PAH (Plataforma d’afectats per l’hipoteca) tingués una presència destacada en el blog. Després que el 15-M es desinflés, la lluita de la PAH ha estat la mobilització ciutadana que he sentit més propera. Com és possible que els parlaments del país hagin donat l’esquena a tantíssima gent? Com es pot parlar de futur, de consum, d’il·lusions, de crear un país nou si tenim famílies senceres arruïnades i sense casa? La feina de la PAH durant tots aquests anys de crisi ha estat exemplar i incorruptible. Són molt grans! La PAH ha dignificat les persones i les seves lluites.

S’apropen anys de canvis. Trigarem a veure-ho però confio en que la democràcia que tenim ara millorarà. Els nostres fills i les properes generacions es mereixen un país molt millor. Més just i més lliure. Potser costa veure-ho però ja s’estan produint canvis importants a la nostra societat. És un final de cicle, això ho hem de tenir clar. El Sí se puede de la PAH ha obert una gran escletxa en el règim polític que tenim i junt amb d’altres lluites arreu del país ha entrat com un canó en la línia de flotació d’aquest estat corrupte. El futur està a les nostres mans. Les nostres victòries futures depenen del nostre esforç actual.

Sisepuede.jpg

Sempre m’ha agradat molt aquest text d’en Bertolt Brecht: “Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. Hi ha altres que lluiten un any i són millors. N’hi ha que lluiten molts anys, i són molt bons. Però hi ha els que lluiten tota la vida, aquests són els imprescindibles”. Aquestes paraules sempre m’han servit per valorar extraordinàriament bé, amb gratitud i amb complicitats, les persones que estan vinculades als moviments socials.

Avui col·laboren amb Tot és una mentida i ressenyen 8 llibres imprescindibles sobre el dret a l’habitatge, la crisi econòmica i les lluites col•lectives la Raquel Jiménez, que participa a la PAH-La Llagosta, i el Marc Peguera que participa a l’Assemblea popular de Mollet del Vallès. Que siguem imprescindibles o no ho dirà el temps, però ara per ara la Raquel Jiménez i el Marc Peguera són molt bons.

Raquel Jiménez

Raquel Jiménez, activista en la PAH-La Llagosta. Aquí el Facebook i aquí el blog de la Plataforma.

1.Elements de reflexió…

Arriba un dia, i li arriba a tothom més o menys al mateix moment, el dia en què et despertes. No arribes a final de mes, i mires i et fas graelles de càlcul i te n’adones que més del 30% del salari que arriba a la llar va a pagar un dret fonamental: L’HABITATGE.

Potser va ser la manca d’educació crítica i econòmica el que explica que no ens adonéssim, potser va ser per “lo atado y bien atado” de l’anterior règim. Potser fins i tot ens hem cregut allò de “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats” i ara creiem que no arribar a final de mes és només culpa nostre.

Per sort la literatura ens ofereix un altre escenari: informació per dibuixar els culpables d’aquesta crisi i eines per exigir el nostres drets.

2.La culpa no és nostra

IMG_1047Clara Valverde, amb No nos los creemos (Icaria, 2013) ens ajuda a través d’un llibret de poquetes pàgines, unes 100, a analitzar com ens parlen de drets i d’economia des dels mitjans. Eines crítiques per fer una anàlisi dels discurs abans de digerir-lo. El seu llibre vindria a reprendre allò de fa 3 anys de “no som mercaderies en mans de polítics i banquers”. Som més que ser el 99% i estem més que a l’alçada. Un llibret que ens permet riure mentre llegim alguns dels papers impresos que regalen al metro.

IMG_1052Owen Jones, paral·lelament a Gran Bretanya, fa una diagnosi de la classe obrera, sí, la del segle XXI (fins fa uns anys anomenada classe mitjana) amb moltes similituds per a llegir la nova emergència de la classe endeutada. Chavs. La demonización de la clase obrera (Capitán Swing, 2014) ens permet viatjar a un altre país europeu, des d’un punt de vista sociològic, però assenyalant com ens governa la mateixa Troika. Owen ens ofereix un viatge i una lectura de les desigualtats més a prop del barri que mai. Veiem a les seves pàgines una classe obrera a la mateixa Europa (la del benestar i la unió) engolida per les desigualtats.

El que li manca, potser, a aquest llibre és la narració de la unió de les veus i les mans de la societat desigual, però ho encamina molt bé al capítol de conclusió: “Una nova política de classe?” que comença amb aquest poema:

Alzaos como leones tras el sueño en número invencible.
Tirad las cadenas al suelo, como rocío
Caído mientras dormíais.
¡Vosotros sois muchos, ellos pocos!

Percy Bysshe Shelley
Llamamiento a la libertad

3.I ho compartim amb els altres!

IMG_1054

Un cop ens adonem que nosaltres i els altres som més iguals que diferents, que hi som amb els mateixos problemes, que és el poble el que pateix, ens trobem al carrer i comencem a compartir informació.

Molt abans que comencés la Plataforma d’Afectades per les Hipoteques hi havia més moviments. Podríem anar a buscar ressons de malestar potser no més enllà de les mogudes contra la Globalització a Seattle o Barcelona el 2001. Esther Vivas i Josep Maria Antentas ens parlen d’aquesta mobilització al seu llibre Planeta indignado ( Sequitur, 2012).

Mobilitzacions que parlen d’un futur diferent i ens ajuden a entendre internacionalment com s’encén la protesta que, a la Plaça de Catalunya de Barcelona podem visualitzar amb el 15M. Les mobilitzacions socials focalitzades en l’habitatge generarien convocatòries a les places, on ja hi eren presents les milers d’Ades Colaus que desprès apareixerien a les televisions un cop la bombolla immobiliària esclatés.

IMG_1058A mesura que les persones desperten i reivindiquen més informació, les escriptores i pensadores comencen a publicar. Alhora que les lectores (re-) activen les seves unions ideals amb les altres. Una organització invisible però crucial!

Gerard Pisarello i Jaume Asens publiquen el llibre No hi ha dret(s)  (Icaria, 2012)  amb la col·laboració de l’Observatori Desc i l’Associació Catalana per a la defensa dels Drets Humans (observatoridesc.com) Publicació que segueix activa en la web www.nohihadret.cat

Molt abans que es parlés de la “Ley mordaza” els autors mostren les eines per reprimir aquesta suposada llibertat d’acció per a que la societat s’organitzi. I fan un recull de tots els drets al voltant de 12 capítols: sumant al dret de l’habitatge, el de l’autodeterminació aquí i allà, el dret a la ciutat i les ordenances de civisme, el “buen vivir” als països llatinoamericans, la lliure circulació de persones… Un llibre que hauríem de recomanar també a l’Escola de policia de Catalunya (que para prop de nosaltres, a Mollet del Vallès) i assolir així la llibertat, per qüestionar-se l’execució dels drets per part de l’estat.

Marc Peguera

Marc Peguera, és el responsable del blog Further i activista a l’Assemblea popular de Mollet de Vallès. Aquí el Facebook de l’Assemblea.

4.Elements de reflexió posteriors a les reivindicacions col·lectives

El pacte econòmic i social al final de la segona guerra mundial va portar a les societats europees a un període prou satisfactori en termes socials. El capitalisme havia entès que dues guerres mundials, el feixisme i l’amenaça soviètica obligaven a un exercici de moderació que, sense deixar de ser el que sempre havia sigut, suavitzés les arestes més antipàtiques. Tot plegat va esclatar als anys 70, quan el capitalisme (venut llavors amb rostre humà) va fer un gir que fins a l’any 2007 l’ha portat a protagonitzar una deriva globalitzadora i un agreujament de les seves innates contradiccions que han deixat un paisatge social devastat enmig d’una crisi sistèmica que encara no albira el seu final en aquest any 2014. La llavor es va plantar fa anys, dècades fins i tot, quan nombrosos moviments alter-globalitzadors iniciaren una lluita que en molts casos encara s’arrossega. Els processos de precarització i exclusió propis de la crisi han empès a un nombre creixent de capes del nostre teixit social a fer un pas endavant i sumar-se a les velles lluites o crear-ne de noves, empesos per un sentiment irrefrenable d’indignació, si no per pura necessitat.

La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) simbolitza millor que cap altra organització la feina i assoliments dels moviments socials, aconseguint el pas d’àmplies capes socials de l’autisme polític a un creixent i magnífic grau de conscienciació, militància i lluita. Nous processos polítics o intents de cercar vies de confluència i creixement conjunt en sentit horitzontal han nascut amb l’ànim de quedar-se, perquè les classes populars comencen a entendre que o fan la política o els hi faran. Als darrers temps s’ha detectat, no obstant això, que fer el primer pas, llençar-se a la lluita, no és pas el més difícil. El que realment costa més, com sabem els que al seu moment vàrem iniciar un camí que, de fet, mai s’acaba, és armar-se de les eines polítiques, sociològiques i fins i tot filosòfiques que ens permetin canalitzar la ràbia, la indignació i l’afartament davant la lladregada gestora del que és suposadament comú. I, és clar, si ens volem armar, si volem dominar les eines que ens han d’ajudar a donar la volta a la truita, cal estudiar, cal documentar-se i, en definitiva, cal llegir. Tot seguit proposarem quatre textos que ens ajudaran en aquesta nova etapa on necessitem canalitzar tot allò que la desolació pròpia del malmès teixit social ha deixat al seu pas.

IMG_1062Comencem amb un llibre necessari, imprescindible, que hauria de ser d’obligada lectura a totes les llars de Catalunya. Es tracta d’una iniciativa sorgida d’un admirable treball periodístic, però també de la indignació i de la militància de qui ha copsat de primera mà els paisatges devastats per la crisi. Parlem de dues persones inquietes que varen descobrir un forat negre al sistema sanitari català i decidiren furgar, remoure i aixecar les catifes. Com a resposta, reberen l’atac dels poders establerts més propers a l’administració catalana, que els feren passar pels jutjats per defensar l’honor suposadament ferit. La seva resposta, un cop multats injustament amb deu mil euros, va ser escriure un llibre, que varen finançar amb un procés de micro-mecenatge, on explicaren fil per randa el fruit de les seves investigacions. El resultat és un llibre demolidor on queda sobradament demostrat que el forat negre esmentat afecta els dos principals partits polítics del país, CIU i el PSC, i que ens fa pensar que la sanitat catalana és un niu de corrupció que amb prou feines podem encara imaginar. El llibre es titula Artur Mas: On són els meus diners? Crònica d’una batalla per la sanitat pública (Noupaper, 2013) i l’han escrit la Marta Sibina i Camps i l’Albano Dante Fachin, editors de la revista Cafèambllet.

Si una virtut té aquesta crisi, és que ha permès destapar nombrosos assumptes foscos o casos de corrupció, i aquest llibre ens parla probablement del més colpidor de tots. Ah, podem descarregar-lo gratis a la mateixa pàgina web de la revista, www.cafeambllet.com.

Com acabem de veure, ens trobem en una nova era, on internet o el núvol electrònic on cada dia ens connectem virtualment més ciutadans, guanya protagonisme. Ja podem descarregar al nostre ordinador o al nostre mòbil de forma immediata llibres, articles de premsa o materials de lluita política. És en aquest nou món interconnectat on César Rendueles ens proposa una reflexió poc freqüent en els nostres escenaris assagístics: Sociofobia. El cambio político en la era de la utopía digital (Capitán Swing, 2013). Les noves necessitats d’apoderament i les lluites socials han trobat en aquesta nova era un aliat electrònic, líquid o flotant que dona moltes facilitats doncs, per exemple, podem trobar-nos al ben mig d’una concentració de protesta multitudinària amb un sol missatge al nostre mòbil. En César Rendueles pretén abaixar-nos una mica els fums i que toquem de peus a terra: la xarxa no és cap taula de salvació. Tot plegat està molt bé i mola molt, té utilitats indiscutibles i facilita la nostra experiència vital, però no ens hem de deixar arrossegar. Estem, tot i això, davant d’un llibre complex, d’un assaig força complet on l’anàlisi sociològica, la digressió política i la reflexió filosòfica es fonen amb l’ànim d’aportar un granet de sorra en la lluita davant els creixents processos de precarietat col·lectiva i d’alienació. Un llibre que ens demana pensar amb calma. Uns dels millors assajos de l’any 2013.

Sovint pensem que les eines literàries de conscienciació i formació política només poden arribar en forma d’assaig i que l’anomenada “ficció” només pot despistar-nos i fer que perdem el temps. Això és fals i l’escriptora Belen Gopegui fa anys que ho demostra. Poques novel•les o relats poden presumir de la radicalitat interna que supura de El padre de Blancanieves (Anagrama, 2007). Relat polític en el sentit que Castoriadis volia donar a la isonomia dels grecs, és a dir, a la igualtat davant la llei, i és que aquesta no es pot limitar a l’obtenció de drets iguals passius, sinó que implica la “participació general activa als assumptes públics”. Aquesta novel·la, escrita abans de l’esclat de la crisi-estafa, publicada quan encara ens crèiem molt macos, vol donar eines de mobilització, ens crida a participar, a mullar-nos. Així com el pare de Blancaneus, que viu amb la madrastra, no compta per a ningú, no se’l menciona, no apareix enlloc i, tot i això, “aguarda en el castillo, mudo (…) ahí (…) como la inadvertencia”, passa el mateix amb les preguntes que no es fa la classe mitjana, que “están ahí, aunque no se las mire”. Belen Gopegui havia entès llavors, fa més de set anys, que calia fer un pas de gegant, que no n’hi havia prou amb emprenyar-se i militar. Calia anar més lluny i criticava la curta alçada de “las protestas enlatadas”, que són com les riallades enllaunades de les sèries de televisió: són allà però la majoria no fa gaire cas, perquè són, perquè som, quatre gats. El padre de Blancanieves és un llibre radical, una ficció que apel·la a obrir els ulls, una radiografia de les esperances, els desencisos i, per damunt de tot, de la dignitat del compromís i de l’inacceptable societat on vivim.


En el fons, la necessitat de llegir i de fer-ho en el període posterior a l’esclat de la crisi no es diferencia massa de la necessitat de fer-ho abans d’aquest esclat. La majoria de qüestions, denuncies, preocupacions i forats negres de les nostres preteses communitas segueixen al seu lloc, en molts casos agreujats, però amb la mateixa estructura. I si hi ha quelcom que ens hauria de preocupar, que ens hauria de convidar a lluitar amb la màxima intensitat, tot accelerant el nostre compromís, és la manipulació informativa, el que Pascual Serrano analitzar amb brillantor al seu llibre més important, Desinformación. Cómo los medios ocultan el mundo (Península, 2008). Periodista d’àmplia experiència contra-informativa, analista fi, pacient i tossut de les mentides, manipulacions i tergiversacions dels grans mitjans de comunicació, fundador del portal electrònic www.rebelion.org i autor d’una desena de llibres on ha profunditzat en tot allò que pot interessar a qui defugi la neutralitat, que és un dels pecats més grollers d’aquests temps de periodisme servil, sense compromís i sotmès als interessos del capital. Com va titular l’eminent historiador nord-americà Howard Zinn a la seva autobiografia, ningú és neutral en un tren en marxa i en Pascual Serano ho té ben clar. Analitzant els assumptes més roents de l’actualitat al món, que en aquests anys continuen sent-ho per nosaltres, observa i comenta com a perfecte entomòleg del periodisme el que potser és l’eix de dominació més evident sobre les classes populars i la font de l’alienació contemporània. L’autor no es limita a l’anàlisi, brillant com sempre, de la desinformació i dedica un ampli capítol final fer propostes, a dibuixar l’horitzó desitjable i possible. Un llibre necessari, que porta un grapat d’edicions i que hauria de ser de lectura obligada o, sent més moderats, recomanada als nostres centres d’ensenyament.

PAH MONOGRÀFIC 028

PALESTINA, INFORME URGENT. Articles, fotos, enllaços i llibres.

7 maig

Palestina webcam

Com és que un poble que ha sofert tant i durant tant de temps pot infligir tant dolor a l’altre? Aquestes paraules són de Gilad Atzmon (Tel Aviv, 9 de juny de 1963). Amb ell començo i ja anuncio ara que també amb ell acabo aquesta llaaaaarga ressenya. Justament amb una altra encertada reflexió. Aquesta és, per tant, una ressenya subjectiva. Abans d’arribar al final pots llegir diferents articles que expliquen què és i què no és el conflicte entre Palestina i Israel. Pots llegir diferents opinions sobre la solució del conflicte. Pots veure fotos dels camps de refugiats palestins al Líban i també endinsar-te n el viatge d’una irlandesa i un català a  les mítiques ciutats palestines de Bethlem, Hebron o Ramallah. També pots veure un documental sobre els jueus marroquins de Tinghir. Finalment pots informar-te sobre enllaços interessants a la xarxa i evidentment de diferents llibres per aprofundir i entendre millor el conflicte.

Amb les persones que he invitat a escriure ens uneix la mirada pacífica i un desig de justícia vers Palestina. Són amics, coneguts i amics d’amics. Saben de  què parlen. La majoria d’ells han estat al país i tots maneguen bona informació. A tots els agraeixo la feina feta i la implicació en aquesta ressenya.

1.Laurent Cohen, co-president de JUNTS, l’Associació Catalana de Jueus i Palestins

Laurent Cohen

Laurent Cohen

Els membres de JUNTS, l’Associació Catalana de Jueus i Palestins, compartim una mateixa manera de veure el conflicte. Per definir-lo direm que:

No es tracta d’un conflicte ètnic ni tampoc és un conflicte religiós. Com explica Schlomo Sand al seu llibre Qui va inventar el poble jueu? aquest no existeix i mai va existir com a tal, sinó que és i fou part de diverses nacions a la Mediterrània i Europa, entre d’altres. Els jueus d’avui són els descendents d’aquells que antigament practicaven la religió jueva, el judaisme. A data d’avui, hi ha jueus catalans, espanyols, iranians, argentins i israelians… Però també hi ha jueus pobres i rics, laics i religiosos, ja que la religió que va ser el seu referent comú ha deixat de ser-ho, a vegades substituïda pel sionisme o per una simple adhesió a l’Estat d’Israel, o a un vincle a la memòria històrica o familiar.

Tampoc és un conflicte bíblic entre dos pobles germans, i que consti que per a nosaltres la Bíblia no és un llibre d’història. Jueus, musulmans i també cristians van viure en pau durant segles a la Palestina històrica i a l’Orient Mitjà i compartien una metiexa cultura, amb matisos diferents. Aquesta convivència es va anar degradant durant el segle XX i va culminar en ruptura amb el pla de partició de l’ONU i posterior proclamació de l’Estat d’Israel.

La limpieza étnica de PalestinaEn canvi, que és un conflicte polític, i per tant, té solució política. L’Estat d’Israel es va crear a través d’una conquesta militar al 1948 amb la consegüent expulsió de 600.000 Palestins i una política de terror i neteja ètnica que Ilan Pappé, historiador israelí, ha documentat en la seva obra La limpieza étnica de Palestina. Es tracte d’un conflicte per la terra que es tradueix en una conquesta territorial contínua per part d’Israel, que dia a dia segueix ocupant noves terres, utilitzant per a tal finalitat els colons i el mur.

és un conflicte d’origen colonial. Des del seu inici, el sionisme va proposar a l’Imperi Britànic –la potència colonial llavors- estar al seu servei a l’Orient Mitjà, per tal d’impedir la unió de la nació àrab un cop havia caigut l’Imperi Otomà. D’aquesta manera, els britànics i, per extensió, els occidentals s’assegurarien tenir control sobre els recursos naturals de la zona –el gas i el petroli- així com “acabar” amb la qüestió jueva a Europa. Israel ha continuat la mateixa política amb els Estats Units des de la Segona Guerra Mundial.

El sionisme és una ideologia que garanteix la dominació d’un poble “elegit”, el jueu, sobre els demés –una interpretació nacionalista-religiosa- i aquesta dominació es tradueix en una estructura d’estat i un arsenal jurídic de discriminació institucional que permet identificar el sistema com de SEGREGACIÓ / SEPARACIÓ, o d’APARTHEID. A més, aquesta guerra permanent ha conduït a una militarització de la societat israeliana i a la creació d’un complex industrial militar que exporta les seves tècniques i la seva tecnologia de seguretat al món sencer, posant en perill l’estabilitat de la regió.

Aquest article està resumit. Pots llegir l’article sencer a la pàgina de JUNTS. Forma part de l’article Boicot, desinversions i sancions contra Israel.

2.Jero Rodríguez, periodista de TVE

Jero Rodríguez al Líban.

Jero Rodríguez al campament de refugiats de Shabriha, al Sud del Líban.

Les fotografies que us presento a continuació van ser fetes a principis de juny del 2006 durant el rodatge de Los desplazados de los desplazados, un reportatge del programa de La2 de TVE El Escarabajo Verde. Vam intentar fer un repàs de les accions solidàries de la AECI (Agencia Española de Cooperación Internacional) als camps de refugiats palestins al Líban al mateix temps que oferíem una panoràmica política, religiosa i social del país dels cedres (una tasca completament abocada al fracàs). Cal dir que un camp de refugiats al Líban pot anar des de les massificacions en tendes de càmping fins a autèntics barris perifèrics de la capital o petites aldees al Sud del país. Precisament va ser allà (a la frontera amb Israel) on pocs dies després de tornar a Barcelona va esclatar la segona Guerra del Líban entre la milícia Hesbol·là i l’Estat Israelí.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Més informació d’aquest conflicte aquí.

Més dades del reportatge d’El Escarabajo Verde aquí. Malauradament a la època no es penjaven els pgms al web de rtve perquè el podeu veure.

3.Tracy Power i Edgar Piquer, viatgers i bloggers

Tracy Power (a Israel) i Edgar Piquer (a Palestina). Ciutat d'Hebron.

Tracy Power (a Israel) i Edgar Piquer (a Palestina). Ciutat d’Hebron.

We visited Palestine in Dec 2012 with the idea of seeing what it really is like there. You see and hear so many stories of what happens there we wanted to see for ourselves. We didn’t have a concrete plan as to where in Palestine we would travel but we visited Bethlehem, Hebron, Jericho and Ramallah. All of these cities are very different and all have their own story.

The city that was a surprise for us was Hebron. We had no real knowledge of Hebron before visiting it. We just decided to go for a day trip as it is very close to Bethlehem. The first thing that we noticed was that every second person was saying ‘Welcome to Hebron’ to us. I’m not sure if many tourists go there, we seemed to be the only ones around that day. We felt a little like celebrities there. Everybody was very friendly with us.

Foto de Tracy i Edgar a un graffiti de Banksy en el mur de Bethlem.

Foto de Tracy i Edgar a un graffiti de Banksy en el mur de Bethlem.

As we were walking through the market that day one man was super keen to talk with us. He was eager to explain how the Jewish settlers had destroyed his stall on the market. Next thing, we were in his house drinking tea with his wifeand 3 kids. The house was very basic. It was one room with some mattresses on the floor. He told us many stories that really shocked us. Stories of how the Israeli soldiers had killed his last wife, how another soldier gave his youngest son a sweet that was poisoned with chlorine acid and how he had to go to a hospital in Jordan to prevent him from going blind, how the window in his house was now blocked up by the Jewish settlers. This was quite clear. His window view was basically now a wall. There was a tiny hole on top, where the Israeli soldiers had put a snake through to scare the kids. He had the dead snake in a jar, he showed us. We were quite stunned by these stories. We never imagined such things happen like this on a daily basis.

Foto de Tracy i Edgar a un graffiti a Ramallah.

Foto de Tracy i Edgar a un graffiti a Ramallah.

Later on during the day we met a boy, Ghassan who began talking with us. He explained a lot about Hebron to us. He explained that Hebron is divided into different zones, H1 and H2. H1 being the Palestinian markets and H2 being under Israeli control. Hebron is full of Jewish settlements. One of the Jewish settlements which has 400 settlers has 2000 soldiers to protect them. Insane! Within the zone are 150 checkpoints and 150 cameras. What was shocking was how the Jewish settlers throw rubbish and bricks onto the roof of the Palestinian market, some of the stalls had to be closed because of the acid they throw on to it.

Also, it is not easy to walk where you want to. First there are metal detectors to go through where the mosque is. Many of the streets are not accessible for Palestinian people. There are soldiers everywhere, just watching you, either from high up in towers or on the street. The people are not free to go where they want. We came away out of Hebron having learned a great deal that we had no idea existed before.

Els soldats que protegeixen la part jueva d'Hebron.

Foto de Tracy i Edgar als soldats que protegeixen la part jueva d’Hebron.

Another interesting part of the journey for us was that when people think of Palestinian people, they think that all are Muslim. This is not the case. In Bethlehem we saw that the majority of the Palestinians were Christian. There was also Muslims but not as many. In Jerusalem we saw this also. Everybody respects each other and there seems to be no problems with differences in religion in Palestine.

I feel lucky to have visited Palestine to get a sense of what it is like there. It’s very hard to believe that in today’s world people are still treated this way. I hope one day the Palestinian people will have their rights.

Podeu llegir tota la informació del viatge de Tracy Power i Edgar Piquer per terres palestines  en el seu bloc: edcyadventures.wordpress.com

També pots escoltar la Tracy Power explicant (en català) el viatge a Palestina en el programa radiofònic Annour la Llum. Fes clic aquí.

4.Carles Peña,responsable del programa de ràdio Annour La Llum

Carles Peña

Carles Peña

Vaig tenir el privilegi de descobrir aquest reportatge gràcies a la recomanació del meu amic Wahid Yacoubi.

Kamal Hachkar, el seu director, recupera la memòria dels jueus marroquins que van viure durant segles a la zona de Tinghir (Atles). En una primera part va fins al seu poble i recull les opinions dels musulmans respecte als seus antics veïns jueus. Els diversos  testimonis reflecteixen simpatia i el sentiment de pertànyer a un mateix poble, malgrat les diferències religioses.

Però la creació de l’estat d’Israel, l’any 48, va començar a enrarir la convivència. A finals dels 50 i principis dels 60, la majoria van marxar, renunciant a la seva nacionalitat marroquina.

A la segona part del reportatge Hachkar viatja a Israel on es troba amb alguns dels jueus originaris de la zona. Malgrat que han passat 50 anys, molts encara parlen tamazigh i àrab i senten nostàlgia del seu passat marroquí. És emocionant escoltar la conversa mitjançant la xarxa entre un d’ells i el pare de l’Hachkar. El documental acaba amb una visita a la casa d’unes dones que rememoren aquest passat amb cançons tradicionals berebers.

Actualment són molts els israelians d’origen marroquí que visiten aquestes poblacions per tal de retrobar-se amb el seu passat i mostrar als seus fills les seves arrels. Val la pena dir que els jueus provinents de països àrabs no van rebre el mateix tractament que els que van arribar des d’Europa o des dels Estats Units i, en aquest aspecte, s’han sentit força discriminats.

Aquest documental, tant pel tema que toca com per la sensibilitat que traspua, és francament recomanable. Espero que el fet de que estigui rodat en francès no resulti un impediment, hi ha escenes que parlen per sí soles. Gaudiu-lo.

Annour La Llum és un programa de ràdio que s’emet en directe els dimecres a les 20h. i es repeteix els diumenges a les 18h. per Ràdio Mollet (96.3FM). Aquest programa està dirigit per Carles Peña i cada setmana un convidat parla de temes o històries rellevants sobre el món àrab. Pots descarregar-te els podcasts dels programes aquí. També tenen Facebook.

5.Àlex Anfruns,  membre de l’organització pacifista Aturem la Guerra

De la terra mítica al rebuig de les fronteres.

Xerrada "Al cor de les revolucions àrabs", Alex Anfruns 18 maig 2012 Cortesia de la Biblioteca Can Rajoler de Parets del Vallès

Xerrada “Al cor de les revolucions àrabs”, Àlex Anfruns 18 maig 2012
Cortesia de la Biblioteca Can Rajoler de Parets del Vallès

No és un conflicte religiós. Malgrat que Palestina ha estat l’escenari d’enfrontaments i d’invasions al llarg de la història, les guerres no són exclusives de cap continent ni de cap territori. Per això, no és apropiat veure-hi una mena de continuïtat entre les guerres gairebé mitològiques del passat llunyà i les actuals. Aquesta continuïtat seria una construcció imaginària que amagaria altres contexts sociològics, econòmics, etc. i privilegiaria una visió mítica de l’humanitat en comptes d’una lectura històrica. El retorn a un territori de la cartografia bíblica, per part d’europeus de confessió jueva a Palestina s’emmarcava dins el context de la mentalitat colonial de finals del segle XIX. Aquest procés de colonització de Palestina es va accelerar amb la desaparició de l’Imperi Otomà, el relleu del qual va ser agafat per l’administració dels Imperis Britànics i Francès. L’origen del conflicte és doncs d’arrel secular, i té per objectiu el control d’un territori. De fet, la radicalització del discurs religiós i la seva instrumentalització amb fins polítics és un fenomen recent, que es produeix com a conseqüència d’una progressiva desaparició del nacionalisme àrab laic a la regió. Als anys setanta amb el context del xoc del petroli apareixen altres actors regionals, com les petromonarquies, que influeixen decisivament al seu entorn amb el seu pes econòmic però també a nivell ideològic. I amb la revolució iraniana s’acaba legitimant una interpretació en clau islàmica de la teologia de l’alliberament com a forma de resistència a l’imperialisme. Recordem que tot això es va produir en el context de la guerra freda, i que el discurs religiós es va afavorir clarament per a lluitar contra la influència a la regió de l’antiga Unió Soviètica.

Mapa de la zona fet per Julien Bousac. Publicat en la web: http://www.taayoush.be/Zones-A-B-C.html?lang=fr

Mapa de la zona fet per Julien Bousac. Publicat en la web:
http://www.taayoush.be/Zones-A-B-C.html?lang=fr

Les minories confessionals no estan perseguides. Aquesta idea és sovint una projecció falsejada de l’imaginari europeu sobre l’Orient Pròxim. És cert que malauradament cada vegada més es produeixen conflictes interconfessionals als països majoritàriament musulmans. Però de fet, la religió a l’Orient Pròxim, bressol del monoteisme, s’ha viscut històricament d’una manera oposada a l’experiència europea, a on hem conegut nombroses guerres de religió. Contràriament a Europa, a Palestina, Irak, Egipte, Líban, Síria, etc. hi ha una llarga història de convivència entre diferents comunitats religioses. Els països d’Orient Pròxim es caracteritzen pel seu pluralisme religiós. De fet, la creació de l’estat d’Israel el 1948 va ser un traumatisme per al conjunt de la regió, que va perdre una part important de la seva població de confessió jueva. Respecte a l’emigració dels cristians de l’Orient Pròxim a llatinoamèrica, a Canadà o Estats Units, aquesta va començar al segle XIX, i es va produir per raons econòmiques. Encara que numèricament cada vegada sigui menys important, la composant cristiana es segueix reivindicant pels palestins (i pels egipcis) com una part imprescindible de la seva identitat.

Foto de Translators for Palestine

Foto de Translators for Palestine

El mur no ha servit per aturar la violència. Es diu sovint que el mur ha servit per a que no es produeixen més atemptats , la qual cosa ens permetria suposar que el mur separa la població palestina de Cisjordània de la població israeliana. Això és una simplificació que no es correspon amb la realitat del terreny, denunciada per nombrosos observadors internacionals des de fa temps. En primer lloc, el mur no es va construir per separar, sinó com a una demostració de força més, i no va respectar la línia verda de 1967, és a dir la frontera reconeguda per la resolució de les Nacions Unides entre Palestina i Israel, sinó que s’ha construït confiscant moltes parcel·les de terrenys de cultiu que pertanyen als palestins i amb la voluntat d’apropiar-se de recursos energètics com l’aigua. En casos com el de la ciutat de Qalqilia, el mur envolta completament la ciutat palestina, l’accés a la qual es fa per una única porta controlada per l’exèrcit. A més, dir que el mur separa la població israeliana de la palestina, i que per aquesta raó s’ha acabat la violència, és oblidar que a dins del mur, és a dir a la Cisjordània ocupada, hi viuen mig milió de colons, i que les colònies continuen creixent al marge de tota legalitat. N’hi ha prou amb sortir de qualsevol població palestina per a trobar-se amb colons israelians esperant tranquil·lament un autobús, enmig d’una carretera. El mur, declarat il·legal pel Tribunal de la Haya el 2004, és una part més de l’ocupació; com els checkpoints, que són una eina més d’opressió i de menyspreu de la legalitat internacional. Una de les seves funcions simbòliques és demostrar el control i la superioritat militar de l’ocupant.

Foto de Palestine in Pictures

Foto de Palestine in Pictures

La solució dels dos estats ja és inviable. Qualsevol observador pot arribar a la conclusió que actualment la proposta del Procés de Pau d’Oslo, la creació d’un estat palestí al 22 per cent de la Palestina històrica, és completament inviable. Des de la segona Intifada, la situació ha empitjorat progressivament, sobretot amb la multiplicació de veritables ciutats residencials i amb l’establiment de mig milió de colons. Per això, tot i que es tracti de colònies il·legals, és poc realista considerar que la creació d’un nou estat palestí es vegi acompanyada de l’expulsió d’aquest nombre tan elevat d’habitants, a més a més tenint en compte que les colònies estan connectades per carreteres i altres infraestructures, la qual cosa ha eliminat la cohesió territorial d’un futur estat palestí. Per tant, la solució a llarg terme, és un estat binacional  amb igualtat de drets per a palestins i israelians, encara que ara per ara sembli una idea difícil d’acceptar per ambdues parts, degut a que els conflictes són massa recents.

Podeu seguir a l’Àlex Anfruns en el seu bloc mediterraneitat.wordpress.com.

Bloc d’Aturem la Guerra Mollet fes clic aquí.

6.Palestina a la xarxa. Bones pàgines on informar-se

Si poses el ratolí sobre la foto apareixerà el nom de l’organització. Fes clic sobre la foto que vulguis. Se t’obrirà una pantalla nova. A la la part inferior esquerra de la pantalla apareixerà l’enllaç a la pàgina de Facebook.

7.Els llibres

Una manera ràpida d’informar-se sobre la història del conflicte és el llibre Palestina Ocupación y resistencia (Flor del viento, 2002), del metge, historiador i escriptor barceloní d’origen palestí, Salah Jamal (1951, Nablús, Palestina). És un llibre breu de 104 pàgines on l’autor explica de  manera sintètica, directe i molt entenedora la qüestió palestina. Aquest llibre està dirigit a lectors que tenen poca o cap informació i que volen tenir una mínima base  per entendre i analitzar el conflicte. El llibre conté mapes de la zona que ajuden a entendre molt bé l’evolució de l’ocupació.

Palestina, destrucción del presente, construcción del futuro és un llibre coordinat per Jamil Hilal (sociòleg de la Universitat de Birzeit i investigador a l’Institut Palestí per a l’Estudi de la Democràcia  a Ramallah). El llibre està editat per Edicions Bellaterra dins la prestigiosa col·lecció Biblioteca del Islam Contemporáneo. Es tracta d’una obra que té per objectiu aprofundir en les diferents vessants del conflicte, analitzant l’economia, el paper que hi juga Hamas, el sionisme, la política exterior dels EE.UU, etc. Les més de 300 pàgines del llibre estan escrites de manera col·lectiva per diferents autors del món universitari, acadèmic i de diferents instituts de recerca i d’investigació: Sufyan Alissa Sharif S.Elmusa, Basem Ezbidi, As’ad Ghanem, Husam A.Mohamad, Karma Nabulsi, Owen Powell, Are Knudsen, Jad Isaac i també Ilan Pappé considerat l’ historiador israelià més incisiu, valent i compromès i que Laurent Cohen ja ha citat parlant de la seva magnífica obra La limpieza étnica de Palestina.

Maus és la primera novel·la gràfica que el 1992 va guanyar un premi Pulitzer. Art Spiegelman relata en aquest còmic l’entrevista al seu pare i les experiències esgarrifoses de supervivència de l’holocaust com a jueu polonès. Palestina, en la franja de Gaza (Planeta-De Agostini, 2002) és també una novel·la gràfica on Joe Sacco, el seu autor, hi plasma les seves pròpies experiències en els territoris palestins, on s’hi va submergir durant uns mesos per documentar-se sobre el terreny. És com una mena de documental sobre la penosa vida dels palestins. Igual d’esgarrifós que Maus. Per aquest treball va obtenir el prestigiós premi American Book Awards el 1996.

Maus i Palestina. Un bon professor d’història posaria aquests dos còmics com a lectura obligatòria en els instituts de secundària.

Finalment recomanem La identidad errante (Ediciones del oriente y del mediterráneo, 1012). El seu autor és Gilad Atzmon, activista polític, saxofonista, compositor de jazz i també escriptor. Atzmon trenca tabús, s’atreveix a explicar i a denunciar intel·lectualment el discurs cultural i polític  del sionisme. És un llibre absolutament brutal, d’un home que ja no se sent jueu i que va marxar a Londres a la dècada dels 90, cansat de la radicalitat sionista. Aquest paio diu coses interessants, diguem que s’atreveix a dir coses noves i diferents sobre el conflicte. És un personatge que interpel·la pot ser de manera una mica agressiva, sense aturador. En tot cas no deixa indiferent a ningú, ja que rep crítiques tan dels defensors de Palestina com d’Israel. Hi ha qui pels seus articles el considera una mica perillós. Us deixo l’enllaç de molts articles seus aquí per si us interessa i així tenir informació per opinar.  També un article aquí on podeu llegir un atac públic contra ell (en forma de carta) i la rèplica on ell es defensa.

Veia palestins per tot arreu, fins que em vaig dir, carai, si és que estic vivint en territori palestí!’.

%d bloggers like this: