Arxius | Terror RSS feed for this section

BASAT EN UNA HISTÒRIA REAL, de Delphine de Vigan

11 des.

img_4138

Ja ho havia fet amb Els dies sense fam (publicada el 2001 i traduïda al català el 2014 per Edicions 62), la seva primera obra autobiogràfica, inspirada en l’anorèxia, la malaltia que va patir durant l’adolescència. Va ser però amb el llibre Res no s’oposa a la nit (Edicions 62, 2012) amb el qual l’escriptora francesa Delphine de Vigan (1966, Boulogne-Billancourt) va consagrar-se literàriament. La crítica i els lectors van rendir-se a les doloroses pàgines de la novel·la en la què de Vigan explorava la mort de la seva mare i les arrels familiars. Una introspecció en la què l’autora es despullava emocionalment i explicava aspectes molt íntims de la seva saga familiar dotant la novel·la d’una gran força autobiogràfica i d’una potent autenticitat.

No cal haver llegit prèviament Res no s’oposa a la nit per llegir Basat en una història real, Premi Renaudot i Premi Goncourt des Lycéens, la nova novel·la de Delphine de Vigan que ha estat traduïda al català per l’Oriol Sánchez i Vaqué i publicada per Edicions 62, mentre que en castellà Javier Albiñana ha fet la traducció i l’editorial Anagrama l’ha publicada. Tant si l’hem llegida com si no ho hem fet, ràpidament associarem una amb l’altra. Novament ens endinsarem en una novel·la en la què la ficció es barreja amb la realitat. La protagonista de la història es diu Delphine, és escriptora i després d’obtenir un gran èxit editorial amb el seu últim llibre s’enfronta al repte majúscul d’escriure’n un de nou que pugui estar a l’alçada de l’anterior.

Diguem, per tant, que el punt de partida de la novel·la és real. Delphine de Vigan va confessar, quan va venir a Barcelona a promocionar el llibre, que havia estat sotmesa a molta pressió durant la seva creació. La pressió dels amics “i ara què escriuràs després d’això tan bo?” o l’autoimposada “mentre escrivia, un dimoni em deia: és dolentíssim”. En tot cas, de Vigan se’n surt de meravella. La novel·la és boníssima.

img_4152

I què passa mentre la Delphine, vacil·lant i insegura, intenta infructuosament escriure el nou llibre? Que coneix la L., una dona segura, sofisticada i obsessiva que treballa de negre fent biografies sobre gent popular. La L. és una fan total de la Delphine i s’ho manega per tal de guanyar-se la confiança de l’escriptora. Ens trobem doncs davant d’una relació d’amistat que com a lector anticipes ràpidament com a tòxica i que l’evolució del llibre la portarà cap a la possessió, el domini i la manipulació.

Basat en una història real té diferents capes de lectura. La primera d’elles seria la de definir-la com una novel·la negra o un thriller psicològic. Us podríeu quedar només amb aquesta part i la novel·la ja seria genial, però si en voleu més podeu submergir-vos en una altra capa de lectura. Es tracta de les nombroses reflexions que es fan sobre la creació literària en relació a la importància del que hi posa de real i de personal una escriptora en una novel·la. Mentre que la L. defensa que cal avocar-hi tota la veracitat, la Delphine pensa que la realitat és inaccessible. Finalment existeix una tercera capa de lectura, només per aquells que vulguin reblar el clau. De Vigan busca lectors que vulguin jugar a la realitat i a la ficció, lectors que s’encurioseixin destriant entre la veritat i la mentida, lectors que immersos en una gran demostració de metaliteratura es preguntin com es torna a escriure després de tenir tant d’èxit?

Escrit en primera persona, Basat en una història real és una novel·la additiva, inquietant i malaltissa que transmet el mal rotllo de las pel·lícules de terror. Les continues referències a Misery d’Stephen King són un encert i també un homenatge: “Tenia la impressió de ser un personatge amb una història no explicada com si fossin fets certs, sinó creada com en una ficció”.

img_4153

 

LA NOIA DEL TREN, de Paula Hawkins

15 jul.

IMG_2056

És el llibre d’aquest estiu, tot i que l’espectacular xifra de vendes farà que, molt probablement, sigui la novel·la més llegida de l’any. J.M. Plaza assegura en El diari El Mundo que des de que es tenen dades editorials un llibre mai s’havia venut tant en tant poc temps. Ni ‘El código da Vinci’, ni ‘Harry Potter’, ni ‘Cincuenta sombras de Grey’… Arriba la traducció d’un llibre amb cinc milions d’exemplars venuts en pocs mesos, més de vint setmanes a la llista dels llibres més venuts del New York Times i els drets venuts per fer l’adaptació al cinema. La noia del tren és ara mateix una màquina de fer diners, és el llibre que els lectors es recomanen apassionadament i que moltes editorials desitjarien tenir per quadrar en positiu les vendes de l’any. Les afortunades han estat La Campana en català (amb traducció d’Imma Falco) i Planeta en castellà (amb traducció d’Aleix Montoto).

N’hi ha per tant? A veure, el llibre enganxa molt. Les patates de bossa porten potenciadors del sabor, substàncies aromatitzants i edulcorants que ens creen certa addicció, no? Doncs La Noia del tren també conté ingredients com el ritme, les sorpreses, els girs narratius, l’atmosfera misteriosa, etc. que fan la seva lectura ràpida, entretinguda i plaent fins el final. Sí, La noia del tren entraria en l’etiqueta de best-seller. Llegir-lo és com fer el vermut del diumenge amb la cervesa, les olives i les patates de bossa… Cada dia no, però de tant en tant, ens ho passem bé amb el glutamat, la proteïna hidrolitzada i l’àcid màlic.

IMG_2054

Quan llegia La noia del tren pensava en les pel·lícules dels diumenges a la tarda. Aquells melodrames plens de perversions amb un reguitzell de personatges malignes: les sogres embogides, els marits pertorbats, les mainaderes psicòpates, el pare violador i les esposes maquiavèl·liques. Però la realitat supera la ficció! Charles Bukowski explica en La senda del perdedor, el llibre autobiogràfic sobre la seva infància, com el seu pare marxava cada dia al matí i tornava a la tarda. Feia creure que anava a treballar, però en realitat no hi ha anava, estava amb els amics, als bars, emborratxant-se… Doncs bé la Rachel, la protagonista de la novel·la, fa el mateix. Cada dia agafa el mateix tren al mati per anar a Londres a treballar i torna amb el tren de la tarda. En realitat no treballa però és incapaç d’explicar-ho a la seva companya de pis. El problema més greu que té però, és que és alcohòlica i perd la memòria quan va molt trompa. De fet els problemes amb la beguda van a més des de que s’ha separat d’en Tom, el seu ex.

El cas és que en aquests viatges diaris la Rachel observa per la finestra i es munta històries i fantasieja sobre allò que veu. Quan el tren s’atura cada dia en el mateix semàfor vermell, per la finestra pot veure els jardins de darrere d’un seguit de cases. En una d’elles hi viu una parella en la que la Rachel projecta les seves mancances. Els hi ha posat nom i tot, per a ella són la Jess i el Jason, la parella perfecta que representa la felicitat i per tant tot el que ella no té, el què ha perdut, i el què podria haver tingut. Un d’aquests dies observa una cosa diferent, un detall, un fet que trenca la monotonia i que serà el detonant d’una trama enginyosa i pertorbadora. Un thriller psicològic que evidentment recorda La finestra indiscreta però també Vertigen (D’entre els morts) un altre de les gran pel·lícules d’Alfred Hitchcock.

IMG_2075

Paula Hawkins (Zimbabwe, 1972), és periodista i fa sis anys que va deixar la premsa per dedicar-se als llibres. Va escriure una sèrie de novel·les romàntiques per a dones, que va signar sota pseudònim. Segons Hawkins no em convencien les històries i em vaig proposar escriure la novel·la que a mi m’hagués agradat llegir. El resultat és La noia del tren.

La noia del tren és un llibre perfecte per encarrilar la lectura. Jo crec que ho farà passar molt bé als lectors que llegeixen poc i que pot complaure els més exigents. Una de les millors virtuts d’aquest llibre és que fa lectors. Si fa temps que no llegeixes, si et costa que un llibre t’atrapi, si fa temps que ho intentes i no passes de la pàgina cinquanta… prova-ho amb aquest. Complirà les teves expectatives.

Avui he fet un vermut. Fa setmanes que no havia tingut possibilitat de fer-lo. Les patates de bossa sabien a glòria!

Títol: La noia del tren Títol original: The girl on the train  Autora: Paula Wawkins Traductora: Imma Falco Editorial: La Campana EAN: 978-84-16457-00-7  Format: rústega, 464 pàg. 19.50 euros

EL BIGOTI, d’Emmanuel Carrère

23 oct.

El bigoti

ELBIGOTI.jpg

Una parella benestant, acomodada i aparentment feliç. Ell arquitecte, ella editora. Ell decideix afaitar-se el bigoti que ha portat durant una dècada. Així, sense més, com un acte innocent i sobretot com una manera de sorprendre la seva dona i els seus amics. L’efecte immediat de tots ells és la ignorància. Ningú s’adona de la seva nova imatge. Ningú es sorprèn de l’absència del bigoti. Ningú fa cap comentari.

Ell pensa que tot plegat és una broma de la dona i que els amics en formen part. Arriba un moment que no pot resistir la pressió i intenta aclarir la raó per la qual no li diuen res sobre el bigoti i també expressa la queixa que potser ja s’estan passant una mica amb la brometa… L’estupefacció, la desil·lusió i l’estranyesa és majúscula. Ningú recorda haver-lo vist mai amb bigoti!

El to de comèdia i les situacions còmiques d’aquest principi donen pas a una trama inquietant. El desassossec i l’angoixa s’apoderen del protagonista. Aquest home està boig o és víctima d’una magnífica conxorxa? El límit entre la raó i la bogeria és narrat de manera impressionant per un Emmanuel Carrère (París, 1957) superb. Una novel·la curta de 157 pàgines perfectament sostinguda en el malson del protagonista, totalment creïble i que recorda el terror psicològic de les novel·les de Kafka. Un llibre deliciós de final enorme i espectacular.

ELBIGOTI22El bigoti és una novel·la que transmet un rotllo simbòlic molt fort. Ens parla de les relacions de parella, de la condició humana, de l’estupidesa, de la memòria, de la felicitat, del pas del temps… uf! M’agradaria trobar una entrevista on Carrère parlés sobre El bigoti. Sota quina motivació va escriure aquesta novel·la l’escriptor francès?

Els llibres més celebrats d’Emmanuel Carrère  són L’adversari (2000, Empúries en català, Anagrama en castellà) i Limónov (2013, Anagrama en castellà). El bigoti és una de les primeres novel·les de l’escriptor francès, va ser editat el 1986 i aquest setembre ha estat recuperat i publicat en català per Labreu  i en castellà per Anagrama. En El bigoti, a diferència d’aquestes dues novel·les, l’autor no fa ús de la seva popular mescla de gèneres literaris (assaig, documental i ficció). En tot cas El bigoti sí que anticipa el domini rigorós de la llengua i el seu demolidor humor negre, totes dues característiques presents després en les seves posteriors novel·les. En aquest sentit és molt interessant llegir l’entrevista que Luis Alemany ha publicat a El Mundo Cultural, en la que Carrère parla de l’humor com a nou fil musical d’occident. 

Emmanuel Carrère és escriptor, guionista i realitzador. Ha estat el responsable de portar a la pantalla molts dels seus llibres, com ara El bigoti, que el 2005 va tenir la seva versió cinematogràfica. El tràiler aquí: La Moustache.

Hi ha un dia que escoltes per primera vegada una cançó. És tan bona i t’agrada tant que tens la seguretat que formarà part per sempre més dels teus himnes personals. El bigoti, d’ Emmanuel Carrère, és com una cançó que no et canses mai d’escolar i de recomanar. Impacta dins teu i allà roman durant temps. La novel·la deixa empremta.

Deixo d’escriure ja, que s’ha fet tard i vull afaitar-me el bigoti abans que vingui la meva dona i els meus amics a sopar. Veuràs quina sorpresa s’emporten!

Els enllaços

1.Article d’Ana Blasfuemia en el seu bloc Lo que leo lo cuento.

2.Article de Núria Juanico a Núvol. El bigoti que ho capgira tot.

3.Ressenya del llibre al bloc Leer el Universo (Bloc de la biblioteca de l’IES “Maimónides” (Córdoba).

4.Article de Laura Demaría en el seu bloc Pescadora en asfalto.

IMG_1218

Títol:  El bigoti   Títol original:  La moustache   Autor:  Emmanuel Carrère   Traductor:  Ferran Ràfols Gesa  Editorial:  Labreu edicions (català)  Anagrama (castellà)  Primera edició:  setembre de 2014  Format:  rústega, 157 pàg. 14.90 euros.

%d bloggers like this: