Tag Archives: Club editor

SORTIR A ROBAR CAVALLS, de Per Petterson

14 nov.

img_4092

Sortir a robar a cavalls va guanyar el Premi IMPAC Dublin 2007 i és la novel·la més popular de l’autor noruec Per Petterson (Oslo, 1952). Es va publicar l’any 2003 i en aquell moment va se traduïda al castellà per l’editorial Bruguera, després van venir una cinquantena de llengües més. El Club Editor ha publicat en català Maleeixo el riu del temps (2009), Cap a Sibèria (2011) i ara, també, Sortir a robar cavalls amb l’excel·lent traducció de Carolina Moreno. Diuen que Per Petterson és un enamorat de l’obra de Mercè Rodoreda. Qui millor que el Club Editor, que té publicada l’obra de la nostra escriptora més universal, per editar en català les novel·les de l’autor noruec? El destí ens ofereix, a vegades, sorpreses ben agradables.

Sortir a robar cavalls retrata dos moments en la vida d’en Trond, el seu protagonista. Per una banda la història ens situa el 1999, quan en Trond té 67 anys i ha decidit recloure’s en una allunyada cabana a la muntanya. La solitud buscada només la trenca la companyia d’una gossa i la trobada amb en Lars, un veí proper. És a partir dels records que li genera la relació amb en Lars que l’autor ens presenta el segon moment del llibre. Es tracta de l’any 1948, quan en Trond tenia quinze anys i va estar amb el seu pare talant arbres durant tot l’estiu per llençar-los finalment al riu i fer-los baixar corrent avall fins la serradora. L’estiu de la seva adolescència, el més important de la seva vida i en què tot va canviar. Des de la petita estança a la cabana en Trond rememora les escenes d’amistat, les desgràcies esfereïdores, la bellesa que el corprèn, el malestar dels adults, i tot això en el moment en el qual el país oferia una resistència clandestina a l’ocupació nazi a la segona guerra mundial.

En el llibre també hi és present el vigor insondable de la natura. L’home davant l’espectacle dels sentits. Pareu atenció perquè quan el riu, la neu, el vent, el bosc, el llac, l’aigua, els animals, la vegetació i el paisatge són els protagonistes del llibre, i això passa sovint, la narració s’encamina cap a l’èpica i les paraules de Per Petterson són pura poesia!  

img_4094

En tots els llibres de Per Petterson l’exploració de les relacions familiars és un tema recurrent. Uns vincles que, segons ell assegura, responen a la tradició i a la manera de fer dels països nòrdics. En declaracions a El Periòdico, l’autor afirma que “és difícil veure com les parelles noruegues es professen estimació, es tracten afectuosament o es dirigeixen paraules d’amor quan es troben en públic. Les famílies noruegues són molt silencioses”, conclou. I segurament una de les peculiaritats de Sortir a robar cavalls és el silenci que en transmet, com si moltes de les coses que s’expliquen en el llibre no quedessin del tot resoltes, com si els misteris estiguessin embolcallats en el que no es diu, com  si a partir de les insinuacions, les mirades, els tons de veu i els gestos dels personatges el lector hagués de deduir o interpretar la informació que no se’ns explica i construir així un relat que, en tot cas, tampoc és irrefutable. Hi ha un estoïcisme sentimental i una nostàlgia freda que pot sorprendre el lector, si com en el meu cas, has estat educat dins la tradició mediterrània.

El 1990 un accident en el ferri Scandinavian Star va tenir com a conseqüència la mort de 159 persones i es va convertir en una tragèdia nacional a Noruega. Per a l’autor també va ser una tragèdia personal, ja que hi van morir la seva mare, el pare, un germà i una neboda. Molts cops es vol trobar en els seus llibres la canalització del seu dolor però l’escriptor sempre se’n distancia dient que les seves novel·les són ficció i rebutjant també l’autobiografia com a generador d’històries. En una entrevista a Vilaweb explica que quan va començar a escriure Sortir a robar a cavalls no sabia gaire de què aniria el llibre, només sabia dues coses: que anava d’un pare i d’un fill que s’estimaven i que volia que els lectors tinguessin clar on havia passat la història. En aquest bellíssim article a Núvol Carolina Moreno explica que “la novel·la es va construint a mesura que l’escriptura avança, sense planificació prèvia ni meta fixada. Per Petterson és un escriptor intuïtiu”, assegura.

I avui, quan escric aquestes paraules, Leonard Cohen ja fa uns dies que ha mort i a casa seguim escoltant la seva música. No hi ha bàlsam millor. I ara sona Dance me to the end of love i m’és inevitable relacionar-la amb Sortir a robar cavalls i la vida d’en Trond. I penso que sí, que el destí és juganer i a vegades ens ofereix sorpreses agradables i d’altres no. Ens canvia les cartes de la partida, ens elimina els trumfos i ens abandona a la nostra sort. Per això, cal ballar i ballar, perquè no sabem mai quan acabarà l’amor ni tampoc quan la vida pintarà bastos. Órdago a Sortir a robar cavalls!

img_4072

Anuncis

L’ÚLTIM MONO, de Lluís Maria Todó

25 nov.

L'últim mono 049

Un pare i el seu fill. Durant la novel·la no sabrem els seus noms, però això poc importa. El pare acull el fill a casa seva ja que per tercera vegada ha tornat a recaure en l’heroïna. L’objectiu del pare és cuidar-lo i procurar-li el benestar necessari mentre el fill passa una abstinència forçosa, el que popularment s’anomena el “mono”, per tal d’aconseguir deixar definitivament la droga.

Quan començo a explicar l’argument de L’últim mono, el llibre que ha publicat Club editor, tan en català com en castellà el juliol del 2015, és inevitable mencionar el tema drogues, i aquest fet, el tinc comprovat, fa arrufar el nas a la persona que estic intentant convèncer per tal que se’l llegeixi. Total, que abans d’acabar l’explicació, alguns ja em diuen que no, que un llibre sobre toxicòmans no els ve de gust. És una llàstima, perquè L’últim mono és una novel·la excel·lent en la qual sí, la drogodependència hi apareix, però no amb escenes truculentes ni amb ambientació morbosa, ni tan sols com a tema principal. Més aviat és una excusa per parlar de moltes altres qüestions.

Lluís Maria Todó (Barcelona, 1950), professor durant quaranta anys de literatura francesa, traducció literària i teoria de la literatura entre la Universitat de Barcelona i la Universitat Pompeu Fabra, ha compaginat la traducció al català de clàssics com Molière, Bossuet, Flaubert, Maupassant o Artaud amb l’assaig i la creació literària. L’any 2006 va guanyar el premi Josep Pla amb la novel·la El mal francès.

L'últim mono 046-001

L’últim mono té abundant material autobiogràfic. El més evident és el personatge principal del pare que és traductor com en Lluís Maria Todó. Hi ha més experiències personals però per descobrir-les cal conèixer l’autor o llegir les entrevistes sobre el llibre, com aquesta a Vilaweb o la que li van fer a l’Ara on afirma que a la novel·la “hi ha un joc amb la pròpia biografia, però és un llibre de ficció”. De fet, en un principi, el títol de L’últim mono va sorgir per significar la poca valoració que el traductor té en la cadena creativa d’un llibre, però va ser després que va tenir la doble lectura amb el tema de les addiccions (o adiccions, només amb una d, que és com Todó defensa que s’anomeni aquesta paraula en la novel·la).

El cas és que L’últim mono és un dietari o una mena de petites memòries que el pare escriu durant l’estada del fill a casa. És un intent d’explicar-se a ell mateix i als lectors l’arrel i la raó per la qual el seu fill és consumidor d’heroïna i, el més important, si ell com a pare ho ha fet bé o malament, si és responsable o no, si ha influït o a ha condicionat la vida del seu fill a partir de la vida que ell mateix ha tingut o de les idees que li ha transmès. És per això que L’últim mono és molt més que un llibre sobre la droga, perquè a partir d’aquesta posada per escrit el pare fa un repàs de les seves vivències i obre un ampli ventall de temes.

La identitat sexual en relació a l’heterosexualitat i l’homosexualitat; la llibertat individual a partir de la voluntat que tot ho pot o de la submissió a la química del cervell; la crítica a la seva generació sobre l’esnobisme del maig del 68 i el contrast de la vida petit burgesa amb la marginalitat de les classes populars; l’evolució del barri Xino barceloní al Raval que avui coneixem; l‘ofici de traductor i les reflexions que en fa relacionant vida i feina… Tot i que en el llibre tots aquests temes hi apareixen d’una manera regular i molt ben lligats, diria però que el tema principal no és pas cap d’aquests. L’últim mono és una reivindicació i una defensa de la família, no des del concepte conservador-religiós del terme, sinó més aviat com un homenatge a les que actualment configuren la societat i que van més enllà de la parella heterosexual amb fills. En el cas del llibre, la família del protagonista està constituïda per ell, el seu fill, la seva ex-dona i la parella de la seva ex, que també és una dona.

L'últim mono 032

Ep! Filem més prim. La família, sí, però si estirem més del fil literari acabarem parlant de la paternitat, aquest és el moll de l’os del llibre. Aquest pare solitari, que passa de puntetes pels problemes, que estima l’ofici de traductor, que fa passejades per l’Eixample barcelonina i que beu cerveses Voll-Damm com un acte de plaer quotidià, és també un pare que cuida, gaudeix i educa el fill assumint el rol que històricament ha estat relacionat amb les mares. Tot ha canviat, la paternitat i les famílies són diverses.

L’últim mono és una novel·la totalment recomanable. Es llegeix molt bé, el to narratiu és addictiu (o adictiu!). Fa fàcil el que és difícil. Lluís Maria Todó utilitza uns textos llargs o molt llargs amb forces subordinades i comes per separar frases, però tot queda lligat, arrodonit, ben construït i arriba d’una manera entenedora, senzilla i precisa. És un plaer de lectura, de veritat. Hòstia, que bé escriu en Todó!

Títol: L’últim mono  Autor: Lluís Maria Todó  Editorial: Club Editor  Primera edició:  juliol del 2015  EAN: 978-84-7329-194-1  Format: rústega, 251 pàg, 20 euros.

representa una paternitat força present en la societat i de la que es parla poc.

 

ESTIMADA VIDA, d’Alice Munro

5 jul.
Berta Ballester llegint Estimada vida.

L’amiga Berta Ballester llegint Estimada vida.

Alice Munro, Premi Nobel 2013, és canadenca. Va néixer el 1931 en una zona rural de la província d’Ontario. El proper 10 de juliol farà vuitanta-dos anys. Ja en fa uns quants que va anunciar que volia deixar d’escriure però el 2009 va publicar Massa felicitat (Club editor, 2010). Pot ser sí que Estimada vida (Club Editor en català, Lumen en castellà) serà el seu darrer llibre, ja que Munro assegura que cada cop té menys memòria.

Estimada vida és un llibre format per catorze relats. Dels quatre darrers l’autora informa que es tracten de peces autobiogràfiques i que “són les primeres i les darreres paraules –i les més íntimes- que he de dir sobre la meva vida”. Queda dit.

Els personatges dels relats d’Estimada vida són majoritàriament femenins. Nenes, joves i dones de mitjana edat que comencen noves vides, que persegueixen somnis, que s’arrisquen, que viuen processos d’alliberament i que confessen per continuar vivint. Tant elles com ells (que d’homes també en parla, però menys) són radicalment reals i propers. La vida de la gent és prou interessant si tu aconsegueixes captar-la tal com és, monòtona, senzilla, increïble, insondable, diu Alice Munro quan parla de la creació dels seus personatges. És una manera de crear que em recorda a Josep Maria Espinàs, que sempre ha defensat l’autenticitat i l’interès de les vides de la gent anònima i humil.

Els contes d’Alice Munro estan filtrats per una maduresa incontestable. És una literatura adobada amb experiències dures i amb la saviesa de la persona que ha resistit els cops de la vida. De què van els contes de Munro? Una mare que abandona la seva filla en un compartiment d’un tren per anar a dormir amb l’actor que acaba de conèixer, una dona malalta que accepta el suborn del seu amant, l’estranya situació  que viu una jove quan els pares viatgen a Ghana mentre ella es queda amb els seus oncles...

En el conte de Dolly una parella sembla que toca fons i està a punt de trencar. M’agrada el clima d’inseguretat, de gelosia i de paranoia que recrea l’autora. Dels contes autobiogràfics destacaria L’ull que narra la mort de la Sadie, una noia jove i rebel que va ser mainadera a la infància de Munro i Nit on explica la llarga etapa en què compartia habitació amb la seva germana i en la què no podia dormir. El meu conte preferit però és Grava, on una nena permet que la seva germana s’ofegui al llac mentre ella espera que els seus pares acabin de fer l’amor. Esfereïdor.

Els contes de l’autora estan ambientats al Canadà. El món rural canadenc, que tant bé coneix Munro, hi apareix constantment i suposa un fort contrast amb el món urbà (Vancouver, Toronto) on també estan ambientats alguns relats.

Tot i que accessible, davant la literatura de Munro cal posar-hi molta atenció. El seu llenguatge és com una teranyina en la qual és fàcil quedar-se atrapat en una part sense veure-hi el tot. Res és el que sembla ser. És probable haver de reelegir paràgrafs si no hi tens els cinc sentits posats. Una paraula, un detall o un petit fet poden ser els desencadenants d’un gir argumental. Cal estar atents i llegir de manera entregada.

Alice Munro és ara una reconeguda escriptora. El 1961 un reportatge sobre ella deia “mestressa de casa troba temps per escriure relats”. És un exemple del masclisme contra el que va haver de lluitar. De fet ella és testimoni i exemple dels canvis i de l’evolució de la dona durant el segle XX.

De la lectura d’Alice Munro el lector surt renovat literàriament. Tens la sensació d’estar llegint una literatura poderosa i insubornable. Per molts anys, Alice Munro!

 Els enllaços

1.Alice Munro i els errors de la humanitat. Article de Vicent Alonso a El País.

2.Primera y última confesión de Alice Munro. Article d’Inés Martín Rodrigo  en el diari ABC.

3.Alice Munro fent un discurs d’agraïment quan va recollir fa dues setmanes el premi Trillium Book Award. Fes clic aquí.

4.Article de Xavier Serrahima a Núvol.

5.Article i entrevista a Alice Munro a Paris Review. Fes clic aquí.

Títol:  Estimada vida  Títol original:  Dear life  Autora:  Alice Munro  Traductora:  Dolors Udina  Editorial:  Club Editor  Primera publicació:  març del 2013  EAN:  978-84-7329-74-3  Format:  rústega, 344 pàg. 22.90 euros

 

 

%d bloggers like this: