Tag Archives: Anagrama

LA MEMÒRIA DE L’ARBRE, de Tina Vallès

2 jul.

La meva mare, que es diu Isabel, té molts records de la seva infància. Quan en parla no en falten mai les referèrencies a la duresa dels treballs a la masia, al camp o amb el bestiar, la manca d’estudis i la feina inacabable d’ajudar la seva mare (la meva àvia Pepeta) a pujar els quatre germans. Sempre m’explica amb tristor que als dotze anys la meva àvia li va fer tallar les trenes, tot i que després com exculpant-la, diu que “és el que es feia abans, tu ja saps que la iaia, que déu l’hagi perdonada, era molt bona”. Quan s’hi posa, m’explica com lligava les tomaqueres, que netejava els galliners plens de merda, que li faltaven mans per cuidar els germans bessons (els meus tiets Joan i Vicenç) o com feia de cartera amb una BICICLETA atrotinada anant amunt i avall pels caminets de Gallecs repartint les cartes a tots els veïns. També parla amb cert orgull de Can Magre, la masia familiar, una casa important en el seu moment que era l’epicentre de les festes majors del poble i de les viandes més bones. Tot i l’escassetat, la meva mare sempre afirma que allà, a pagès, no va passar mai gana.

Quan aprofundeix en els records i en la família apareix l’àvia de la meva àvia, la rebesàvia Dolors, que es veu que vivia amb un fill i la seva jove en una altra masia però que li agradava d’allò més visitar les terres vallesanes i quedar-se una temporada a Can Magre. La meva àvia la cuidava, l’alimentava, la netejava i la deixava totalment renovada. La rebesàvia Dolors s’estimava tant la seva néta, la filla del seu fill, que els últims anys de la seva vida va voler quedar-se a viure a Gallecs. Va morir amb cent-dos anys. Havia nascut el 1848, l’any en què Marx va publicar El Manifest Comunista.

De la meva àvia Pepeta només tinc bons records. Va morir quan jo tenia quinze anys. Feia les millors patates fregides del món, quan et rebia, els seus petons eren els més dolços i els més sonors i li encantava jugar al dòmino i guanyar-me, evidentment! Amb l’avi Josep, el pare de la meva mare i marit de l’àvia Pepeta, no vaig poder compartir gaires coses. No per res, és que mai era a casa! Marxava ben aviat i segons la temporada portava espàrrecs, cargols, truites de riu o carn del senglar que havia caçat. Sempre va fer el que va voler i la seva independència el va portar a l’extrem, era un home arrauxat. Quan venia a casa sempre tenia calor i li agradava fer els àpats ben freds. Per menjar la sopa, en una mà tenia la CULLERA i en l’altra una ampolla de la què hi anava afegint aigua freda fins que trobava la temperatura adequada. El meu avi va morir quan el Pablo, el meu fill, tenia dos anys. El bressol on va dormir quan era un nadó se l’havia comprat el seu besavi.

Quan vaig a Gallecs i veig la masia de Can Magre penso en la pèrdua que va significar per la família. El que podria haver estat i no va poder ser. Les terres i les cases de Gallecs va ser expropiades en temps de la dictadura i res va tornar a ser igual. A Can Magre no hi he entrat mai, només la conec per les històries que m’explica la meva mare. El meu pare, que es diu Vicenç, també en sap unes quantes d’històries, perquè abans de casar-se va anar-hi sovint.

A Can Magre, durant bona part del segle XX, va ser el meu besavi Siscu “El Magret”, l’avi de la meva mare i pare del meu avi, el què la va fer créixer. La meva mare recorda moltes hores treballant al camp a les seves ordres, però no recorda que mai a la vida li fes un petó. El meu pare explica que a l’habitació del besavi Siscu hi havia una petita obertura, com la d’una bústia de correus, des de la qual podia vigilar les quadres de la masia que quedaven a baix. Des d’allà podia observar sense ser vist, i fins i tot tenia una escopeta que, en el cas que li volguessin robar el bestiar, podia utilitzar. Diuen que després de la guerra civil va amagar algun republicà a la masia per protegir-lo i ajudar-lo a fer el camí de l’exili. En tot cas el meu besavi no tenia massa ideologia política, a ell el que li interessava eren les dones. Els meus pares afirmen que el dia del mes que estava més content era el que anava a Barcelona a cobrar la mesada per la venda de la llet. Aquell dia, una part dels diners no arribava a Gallecs, se’ls gastava en les putes del barri xino. La meva mare també m’explica que el seu avi Siscu es va trastocar durant els últims anys de la seva vida, que baixava a Mollet a gastar-se els diners en apostes i en el billar i que després quan tornava de nit, caminant fins a Gallecs, es quedava arraulit pels camps o els petits bosquets de Can Magre. Al matí el trobaven brut, desorientat i sense saber explicar com havia arribat fins allà. A la mà sempre hi tenia la POMA que havia agafat del seu arbre favorit.

Per cert, La memòria de l’arbre, de Tina Vallès, ha guanyat el Premi Llibres Anagrama de Novel·la 2017. És una novel·la magnífica. És curta, tendra, està molt ben escrita i… no us dic res més perquè si ho fes, us acabaria explicant el llibre, que en part és el que he fet en aquest intent d’escriure una ressenya sobre una novel·la sense desvetllar-ne gaires coses, però a la vegada explicant-ne suficients, encara que de manera encriptada per generar vincles amb ella i motivar la seva lectura. Confio en haver-ho aconseguit perquè la novel·la de la Tina Vallès s’ho val.

Anuncis

BASAT EN UNA HISTÒRIA REAL, de Delphine de Vigan

11 des.

img_4138

Ja ho havia fet amb Els dies sense fam (publicada el 2001 i traduïda al català el 2014 per Edicions 62), la seva primera obra autobiogràfica, inspirada en l’anorèxia, la malaltia que va patir durant l’adolescència. Va ser però amb el llibre Res no s’oposa a la nit (Edicions 62, 2012) amb el qual l’escriptora francesa Delphine de Vigan (1966, Boulogne-Billancourt) va consagrar-se literàriament. La crítica i els lectors van rendir-se a les doloroses pàgines de la novel·la en la què de Vigan explorava la mort de la seva mare i les arrels familiars. Una introspecció en la què l’autora es despullava emocionalment i explicava aspectes molt íntims de la seva saga familiar dotant la novel·la d’una gran força autobiogràfica i d’una potent autenticitat.

No cal haver llegit prèviament Res no s’oposa a la nit per llegir Basat en una història real, Premi Renaudot i Premi Goncourt des Lycéens, la nova novel·la de Delphine de Vigan que ha estat traduïda al català per l’Oriol Sánchez i Vaqué i publicada per Edicions 62, mentre que en castellà Javier Albiñana ha fet la traducció i l’editorial Anagrama l’ha publicada. Tant si l’hem llegida com si no ho hem fet, ràpidament associarem una amb l’altra. Novament ens endinsarem en una novel·la en la què la ficció es barreja amb la realitat. La protagonista de la història es diu Delphine, és escriptora i després d’obtenir un gran èxit editorial amb el seu últim llibre s’enfronta al repte majúscul d’escriure’n un de nou que pugui estar a l’alçada de l’anterior.

Diguem, per tant, que el punt de partida de la novel·la és real. Delphine de Vigan va confessar, quan va venir a Barcelona a promocionar el llibre, que havia estat sotmesa a molta pressió durant la seva creació. La pressió dels amics “i ara què escriuràs després d’això tan bo?” o l’autoimposada “mentre escrivia, un dimoni em deia: és dolentíssim”. En tot cas, de Vigan se’n surt de meravella. La novel·la és boníssima.

img_4152

I què passa mentre la Delphine, vacil·lant i insegura, intenta infructuosament escriure el nou llibre? Que coneix la L., una dona segura, sofisticada i obsessiva que treballa de negre fent biografies sobre gent popular. La L. és una fan total de la Delphine i s’ho manega per tal de guanyar-se la confiança de l’escriptora. Ens trobem doncs davant d’una relació d’amistat que com a lector anticipes ràpidament com a tòxica i que l’evolució del llibre la portarà cap a la possessió, el domini i la manipulació.

Basat en una història real té diferents capes de lectura. La primera d’elles seria la de definir-la com una novel·la negra o un thriller psicològic. Us podríeu quedar només amb aquesta part i la novel·la ja seria genial, però si en voleu més podeu submergir-vos en una altra capa de lectura. Es tracta de les nombroses reflexions que es fan sobre la creació literària en relació a la importància del que hi posa de real i de personal una escriptora en una novel·la. Mentre que la L. defensa que cal avocar-hi tota la veracitat, la Delphine pensa que la realitat és inaccessible. Finalment existeix una tercera capa de lectura, només per aquells que vulguin reblar el clau. De Vigan busca lectors que vulguin jugar a la realitat i a la ficció, lectors que s’encurioseixin destriant entre la veritat i la mentida, lectors que immersos en una gran demostració de metaliteratura es preguntin com es torna a escriure després de tenir tant d’èxit?

Escrit en primera persona, Basat en una història real és una novel·la additiva, inquietant i malaltissa que transmet el mal rotllo de las pel·lícules de terror. Les continues referències a Misery d’Stephen King són un encert i també un homenatge: “Tenia la impressió de ser un personatge amb una història no explicada com si fossin fets certs, sinó creada com en una ficció”.

img_4153

 

EL PRODUCTOR ACCIDENTAL, de Pau Subirós

4 juny
Neus Ballús va definir La Plaga com un western contemporani. Iurie Timbur, Raül Molist i Sidro Molist són els pistolers més ràpids de La Plaga.

Neus Ballús va definir La Plaga com un western contemporani a Núvol. Iurie Timbur, Raül Molist i Isidre Molist, els pistolers més ràpids de La Plaga, llegint El productor accidental.

Pensava que seria un llibre molt tècnic, d’aquells que estan orientats als professionals del món de la producció. Sí, el llibre fa recomanacions i dóna consells però El productor accidental és molt més que tot això.

El productor accidental està molt ben escrit. Tot i que el llibre està inclòs a Crónicas, la secció d’assaig de l’editorial Anagrama, es llegeix com una novel·la. A partir d’un esplèndid jo narratiu d’en Pau Subirós (Barcelona, 1979), el seu autor, ens l’imaginem a ell com a protagonista del llibre i a la resta de l’equip tècnic com a personatges de la seva història. És com si un amic ens estigués explicant una aventura meravellosa, amb un to a mig camí entre la confessió i la seva pròpia estupefacció. Si heu llegit L’antropòleg innocent, de Nigel Barley, hi trobareu algunes similituds. La més important, la ingenuïtat com a estratègia narrativa per abocar en el llibre la sorpresa, la informació i les anècdotes amb les que es troba.

El productor accidental és una biografia ficcionada i el resultat ha estat extraordinari. De fet es llegeix d’una tirada, perquè enganxa moltíssim. És impossible resistir-se al to narratiu del llibre, un cop començat desitjareu tenir temps per dedicar-lo a la seva lectura. En Jorge Herralde, editor d’Anagrama, va rebre el manuscrit d’El Productor accidental un divendres i el dissabte ja es va posar en contacte amb l’autor per publicar el llibre. Queda tot dit!

Sidro Molist

Isidre Molist, pagès i actor a La Plaga llegint El productor accidental a Gallecs.

El Productor accidental seria el making of de La Plaga, allò que va passar darrere de les càmeres mentre es creava, es rodava, es produïa i es distribuïa… combinat amb els comentaris i les reflexions enginyoses del seu autor sobre el món cinematogràfic.

En Pau Subirós explica en el llibre la seva experiència com a productor de La Plaga, la seva primera pel·lícula. Un recorregut que va des del moment en què la Neus Ballús, directora de La Plaga, comença a gestar el projecte fins que la pel·lícula dóna la campanada en la VI edició dels Gaudí i es converteix en la revelació de l’any emportant-se els premis a millor pel·lícula, director, guió i muntatge.

Sí, el Pau Subirós és el productor accidental, en el sentit que s’ha vist arrossegat o implicat d’una manera inesperada o no prevista en l’extraordinària aventura de produir La Plaga. Però també era la persona ideal per fer-ho. Ell i la Neus Ballús són parella i treballen junts en l’empresa de producció audiovisual El Kinògraf. Productor i directora encaixen en la teoria que relaciona l’amor i la creació artística. Segons Jordi Batlló (professor de màster dels dos creadors) les relacions sentimentals s’emmotllen bé amb el treball creatiu.

Iurie Timbur llegint El productor accidental acompanyat de la bicicleta que va utilitzar a La Plaga.

Iurie Timbur llegint El productor accidental a Gallecs acompanyat de la bicicleta que va utilitzar a La Plaga.

El productor accidental és una aposta sincera i honesta que conté una bona dosi de generositat. En el llibre l’autor comparteix situacions, decisions i secrets que potser un altre productor s’estimaria més ocultar o guardar al fons de l’armari. Per exemple, La Plaga va haver de ser muntada tres vegades fins que Luciano Rigolini (una de les persones que tenia poder per suggerir-hi canvis) va donar-hi el vist i plau amb el seu E un buon film! O per exemple la seva incursió en el luxe i en la part més frívola dels Festivals cinematogràfics serveix per fer comentaris demolidors com aquest: Nos habíamos acostumbrado a la opulencia, pero sólo nos la podíamos permitir sin nos invitaban. Lo nuestro era el lujo por cuenta ajena. No perdre la perspectiva, defensar un esperit crític i saber mantenir l’equilibri, això també hi està present en tot el llibre.

El Productor accidental ens endinsa en el rodatge de la pel·lícula (com es va rodar l’escena de la pluja o la gravació de la Maria Ros a la dutxa de la residència que va ser repetida 8 vegades), ens explica decisions importants que es van haver de prendre (com la de començar a gravar l’estiu del 2011 sense tenir els diners suficients per fer-ho o la necessària reescriptura del guió per adaptar-lo a les noves situacions), comparteix certes intimitats (com la convivència de l’equip a un pis de Martorelles mentre dura la gravació o la relació sentimental i professional del Pau Subirós i la Neus Ballús), i també moltes anècdotes del seu pas pels festivals cinematogràfics de tot el món (quan es troben les activistes de Femen a l’estrena de La Plaga a la Berlinale 2013 o les diferents situacions de glamour associades al món del cinema).

Raül Molist llegint El Productor accidental davant del camp de patates sembrat a Gallecs i sobre el seu cotxe utilitzat a La Plaga.

Raül Molist llegint El Productor accidental davant del camp de patates sembrades a Gallecs i sobre el seu cotxe utilitzat a La Plaga.

Després de la lectura d’El productor accidental encara m’he reafirmat més en la meva teoria de l’èxit de La Plaga. Crec que és el resultat d’una cadena d’actes d’amor i d’empatia de la gent que hi ha participat en el projecte. En el llibre, de fet, s’explica que la motivació principal de la Neus Ballús per fer la pel·lícula es basa en el seu enamorament per Gallecs. Aquesta “cadena d’amor” passa per la seva manera de treballar i això ha comportat que els actors fossin persones reals relacionades amb Gallecs. Per aconseguir això, hi ha d’haver una feina prèvia per establir-hi relacions molt properes d’amistat. En aquest sentit el llibre també ens parla dels seus actors i de l’amor que té per exemple en Raül Molist per la terra i que constitueix la seva gran passió o la relació d’amistat, d’empatia i de profund amor que van compartir la Neus Ballús i la Maria Ros.

Durant la lectura del llibre veurem més exemples d’aquest tipus, com quan la parella va a Lisboa per aconseguir el suport econòmic dels executius dels canals de televisió. La conclusió que en treuen d’intentar vendre la pel·lícula a través d’un pitching (set minuts per presentar i set més perquè els finançadors facin preguntes i comentaris), és que la clau resideix en que “alguno de los presentes se enamore del proyecto y decida convencer a sus compañeros”.

Aquesta cadena es tanca amb els espectadors. La Plaga ha aconseguit que molts de nosaltres, simpatitzem, ens emocionem i ens sentim molt propers pel món que queda retratat a la pel·lícula. Si això els ha passat als espectadors d’arreu del món, imagineu pels que som de Mollet del Vallès i de la comarca. La Plaga ens l’hem fet nostre i ens sentim orgullosos del seu èxit.

IMG_1961

Títol: El productor accidental  Autor: Pau Subirós  Editorial: Anagrama  Primera edició: març de 2015  EAN: 978-84-339-2607-4  Format: rústega, 196 pàg. 16.90

 

REPARAR ELS VIUS, de Maylis de Kerangal

26 març

IMG_1593

Simon Limbres torna cap a casa amb els seus amics després d’una profitosa matinada dedicada al surf. La força de la joventut, les onades en càmera lenta, l’energia de la tenacitat, l’alegria de sentir-se viu… tot queda fulminat. La furgoneta en que viatgen els nois surt de la carretera i s’estavella. L’accident deixa en estat de mort cerebral en Simon Limbres. Reparar els vius és una història que dura vint-i-quatre hores, el temps en què un cor és extret del cos d’un jove de dinou anys i trasplantat en el d’una senyora de cinquanta-dos.

Què s’activa després d’aquest accident de trànsit? Què desencadena la mort del jove? Quins són els actors d’una tragèdia com aquesta? Maylis de Kerangal (Toulon, 1967) ens ho explica absolutament tot i ho fa amb una prosa aclaparadora, de solvència contrastada. Apostar per la lectura de l’autora francesa és fer-ho a cavall guanyador.

IMG_1607

Maylis de Kerangal ha escrit Reparar els vius mantenint un exquisit equilibri entre la poesia i la tècnica. Descriptiva, detallista i meticulosa, la seva és una literatura fina, fina, fina. És curiós que tot i l’exhaustiva informació mèdica que ens transmet, la lectura no resulti freda, avorrida, ni llunyana. De la mateixa manera també cal dir que tot i que la càrrega emocional és copiosa i constant, mai es deixa portar pel sentimentalisme.

Al patiment dels pares, del germà, de la novia i dels amics l’escriptora francesa hi suma les vivències dels professionals de la medicina. Com una mena de Tetris molt ben jugat, la trama encaixa els dos mons que tenen cita en el llibre: el familiar i el laboral. L’aflicció, els valors i el desconsol hi són presents en les converses i en les cavil·lacions dels personatges. A través d’un narrador omniscient en tercera persona el lector és testimoni de l’exploració, l’elaboració, la comunicació i l’assumpció de la mort en els dos àmbits.

Quan els pares donen el consentiment per fer el trasplantament, el lector profunditza en l’equip mèdic i en la manera com funciona la xarxa de donants. A França no existeix el suport social als trasplantaments que sí existeix a Espanya, que lidera des de fa vint-i-tres anys la tassa de trasplantaments a tot el món. En aquest sentit el llibre ha sacsejat la societat francesa i les associacions pro donants el reivindiquen per defensar les seves idees. 

IMG_1613Tot i tenir la mort com a eix central, la novel·la és un homenatge al cos humà i a la vida. Un continuar fent. Com diu un dels personatges del llibre i que fa seves les paraules de Txèkhov, “enterrar els morts i reparar els vius”. Una novel·la èpica que aconsegueix que reflexionem, com cap altre novel·la ho havia fet, sobre els trasplantaments. Segons Maylis de Kerangal, “la donació és un gest que no té equivalent, perquè no hi ha agraïment, no dona poder, simplement és un gest gratuït per excel·lència”. 

Reparar els vius és d’aquelles novel·les que quan les recomanes se’t queden mirant amb cara de mal rotllo, com dient no estic d’humor per llegir-me una història sobre trasplantaments. Ho entenc perfectament. Llegir-la comporta entrar en el dolorós terreny de la mort i és inevitable patir-hi una mica. També us haig de dir que qui no arrisca, no pisca. Si us voleu moure de la vostra zona de confort literari, Reparar el vius és la vostra novel·la.

 

Títol: Reparar els vius  Títol original: Réparer les vivants  Autora: Maylis de Kerangal  Traductor: Jordi Martín Lloret  Editorial:  Angle (Anagrama en castellà)  EAN: 978-84-16139-33-0  Format: 256 pàg. rústega, 18.90 euros

 

EL BIGOTI, d’Emmanuel Carrère

23 oct.

El bigoti

ELBIGOTI.jpg

Una parella benestant, acomodada i aparentment feliç. Ell arquitecte, ella editora. Ell decideix afaitar-se el bigoti que ha portat durant una dècada. Així, sense més, com un acte innocent i sobretot com una manera de sorprendre la seva dona i els seus amics. L’efecte immediat de tots ells és la ignorància. Ningú s’adona de la seva nova imatge. Ningú es sorprèn de l’absència del bigoti. Ningú fa cap comentari.

Ell pensa que tot plegat és una broma de la dona i que els amics en formen part. Arriba un moment que no pot resistir la pressió i intenta aclarir la raó per la qual no li diuen res sobre el bigoti i també expressa la queixa que potser ja s’estan passant una mica amb la brometa… L’estupefacció, la desil·lusió i l’estranyesa és majúscula. Ningú recorda haver-lo vist mai amb bigoti!

El to de comèdia i les situacions còmiques d’aquest principi donen pas a una trama inquietant. El desassossec i l’angoixa s’apoderen del protagonista. Aquest home està boig o és víctima d’una magnífica conxorxa? El límit entre la raó i la bogeria és narrat de manera impressionant per un Emmanuel Carrère (París, 1957) superb. Una novel·la curta de 157 pàgines perfectament sostinguda en el malson del protagonista, totalment creïble i que recorda el terror psicològic de les novel·les de Kafka. Un llibre deliciós de final enorme i espectacular.

ELBIGOTI22El bigoti és una novel·la que transmet un rotllo simbòlic molt fort. Ens parla de les relacions de parella, de la condició humana, de l’estupidesa, de la memòria, de la felicitat, del pas del temps… uf! M’agradaria trobar una entrevista on Carrère parlés sobre El bigoti. Sota quina motivació va escriure aquesta novel·la l’escriptor francès?

Els llibres més celebrats d’Emmanuel Carrère  són L’adversari (2000, Empúries en català, Anagrama en castellà) i Limónov (2013, Anagrama en castellà). El bigoti és una de les primeres novel·les de l’escriptor francès, va ser editat el 1986 i aquest setembre ha estat recuperat i publicat en català per Labreu  i en castellà per Anagrama. En El bigoti, a diferència d’aquestes dues novel·les, l’autor no fa ús de la seva popular mescla de gèneres literaris (assaig, documental i ficció). En tot cas El bigoti sí que anticipa el domini rigorós de la llengua i el seu demolidor humor negre, totes dues característiques presents després en les seves posteriors novel·les. En aquest sentit és molt interessant llegir l’entrevista que Luis Alemany ha publicat a El Mundo Cultural, en la que Carrère parla de l’humor com a nou fil musical d’occident. 

Emmanuel Carrère és escriptor, guionista i realitzador. Ha estat el responsable de portar a la pantalla molts dels seus llibres, com ara El bigoti, que el 2005 va tenir la seva versió cinematogràfica. El tràiler aquí: La Moustache.

Hi ha un dia que escoltes per primera vegada una cançó. És tan bona i t’agrada tant que tens la seguretat que formarà part per sempre més dels teus himnes personals. El bigoti, d’ Emmanuel Carrère, és com una cançó que no et canses mai d’escolar i de recomanar. Impacta dins teu i allà roman durant temps. La novel·la deixa empremta.

Deixo d’escriure ja, que s’ha fet tard i vull afaitar-me el bigoti abans que vingui la meva dona i els meus amics a sopar. Veuràs quina sorpresa s’emporten!

Els enllaços

1.Article d’Ana Blasfuemia en el seu bloc Lo que leo lo cuento.

2.Article de Núria Juanico a Núvol. El bigoti que ho capgira tot.

3.Ressenya del llibre al bloc Leer el Universo (Bloc de la biblioteca de l’IES “Maimónides” (Córdoba).

4.Article de Laura Demaría en el seu bloc Pescadora en asfalto.

IMG_1218

Títol:  El bigoti   Títol original:  La moustache   Autor:  Emmanuel Carrère   Traductor:  Ferran Ràfols Gesa  Editorial:  Labreu edicions (català)  Anagrama (castellà)  Primera edició:  setembre de 2014  Format:  rústega, 157 pàg. 14.90 euros.

%d bloggers like this: