Tag Archives: Alfaguara

ESE PRÍNCIPE QUE FUI, de Jordi Soler

12 març

IMG_1559

No s’imaginava la sorpresa que l’esperava. Després de dinar amb els amics a El Querforadat van acabar la passejada a la parròquia de Toloríu (Alt Urgell). Allà, una placa ret homenatge a la Princesa Xipaguazin (filla de Moctezuma II i darrer emperador Atzeca), que hi va ser enterrada el 1537. Jordi Soler (1963, La Portuguesa, Veracruz), l’autor mexicà que torna a viure a Barcelona; la ciutat que va abandonar la seva família després de la guerra civil espanyola, deuria pensar “me lo han puesto a huevo, ¡ésto es un filón!”. Si una història pot fer bona la dita la realitat supera la ficció és la que ell explica a Ese príncipe que fui.

Doncs sí, la història és tan extraordinària i tan curiosa, que sembla que no pugui ser. Però és, és… Resulta que en el segle XVI Juan de Grau, baró de Toloríu, va formar part de la tripulació d’Hernan Cortés, aquell genocida castellà dels llibres de primària i un dels principals artífexs de la derrota de l’Imperi Azteca. En la colonització i en l’espoli de les Amèriques, Juan de Grau hi va col·laborar, entre d’altres coses, amb el segrest de la Princesa Xipaguazin. Se la va emportar a Toloríu i amb el naixement en terres catalanes del seu únic fill van iniciar una nissaga familiar que arriba fins el segle XX.

XipaguazinEl narrador de la novel·la és un banquer jubilat (un alter ego de Jordi Soler) que atret per aquesta història i per la llegenda que assegura que amb la princesa Xipaguazin també s’hi va enterrar l’or espoliat, inicia una recerca que el connectarà amb Federico de Grau Moctezuma (Kiko Grau pels amics) i la Barcelona dels anys 60. Estudiant d’Història d’art a Oxford, el jove Kiko Grau hereta, a la mort del seu pare, la moribunda empresa familiar de llaunes d’escopinyes embassades. També és en aquest moment quan se li revela una informació que se li ha mantingut amagada: és el darrer descendent de l’emperador Moctezuma a Espanya.

Kiko Grau, que era un paio intel·ligent, amb molt de morro i amb poques ganes de pencar, va veure l’oportunitat d’introduir-se entre la burgesia i la gent guai de la Barcelona del moment. La meva mare assegura que més val caure amb gràcia que ser graciós i a la dona no li falta raó. Kiko Grau es va convertir en Su Alteza Real i es va reivindicar com a digne i darrer descendent de la Soberana e Imperial Orden de la Corona Azteca. Va amassar un capital ingent rubricant títols nobiliaris a tort i a dret i amb la tranquil·litat que li donava la protecció del dictador Francisco Franco. Una estafa en tota regla de la qual eren coneixedors els mateixos estafats, però que prioritzaven l’estatus social que els hi proporcionava i pel qual pagaven autèntiques fortunes. El postureo ja existia llavors! La impostura i la picaresca de personatges recents com El petit Nicolás és a la democràcia l’equivalent a Su Alteza Federico Grau de Moctezuma en dictadura. La prosa de Jordi Soler arremet amb força i posa sobre la taula els valors més rancis i estúpids que sostenen la noblesa ibèrica. 

IMG_1587

Se li agafa simpatia al príncep! Li agradava la festa, els diners, l’alcohol, el vici… com deien els Pata Negra “todo lo que me gusta es ilegal, es inmoral o engorda”. Una vida d’excessos, d’ostentació, de fama, d’èxit i també de caigudes i de fracassos. Al voltant de Su Alteza desfilen curiosos personatges de dubtosa reputació i un fidel vassall que engrandeixen l’èpica de la història. Una troupe impossible, una vida canalla al límit.

Ese príncipe que fui és un llibre extraordinari. Jordi Soler escriu tan bé! Tota la novel·la està filtrada per un humor càustic, per una fina ironia i per un to burleta. Narrativa festival, jocs d’artifici, diversió i alegria assegurada. Entre conya i conya, Jordi Soler també va colant les seves crítiques ferotges. L’Espanya Imperial, la dictadura de Franco, l’establishment cretí burgés, Camilo José Cela… sí, en el llibre pillen moltes figures històriques. La novel·la també serveix per reivindicar la política exterior de Mèxic durant el segle XX. El president Lázaro Cárdenas va donar tot el suport a la República Espanyola i asil polític als republicans exiliats. Mèxic va trencar relacions diplomàtiques amb la dictadura de Franco, mentre que va reconèixer sempre al govern republicà a l’exili.

Ho va fer amb la trilogia formada per Los rojos de ultramar (2004), La última hora del último día (2007), La fiesta del oso (2009). També a Diles que son cadáveres (2011). És un recurs que Jordi Soler utilitza molt bé: no saps quina part del llibre és veritat i quina és ficció. Es val de personatges reals (ja sigui la seva família, poetes francesos o prínceps ibers) i sobre la seva realitat construeix una ficció. Sobre aquesta manera d’escriure Jordi Soler afirma en el bloc Un dia en les carreres  que “yo escribo siempre pensando que lo que estoy escribiendo tiene que parecer verdad. El que me está leyendo tiene que estar pensando que esto es verdad, aún cuando en términos relativos, mundanos, no sea verdad. Da igual. Hay una verdad literaria. Si una novela es leída como verdad, es verdad. Yo estoy por la verdad literaria”.

BeFunky_Eseprincipequefui2.jpg

En fi, Ese príncipe que fui és una lectura totalment recomanable. Aquest proper cap de setmana me’l rellegiré de camí a Toloríu. Crec que entre les seves pàgines puc trobar alguna pista per esbrinar on és el tresor de la Princesa Xipaguazin. Ja fa prop de cinc-cents anys que l’or va ser enterrat al Pirineu català. Només faltaria que els alemanys que el busquen (i que segons va declarar Jordi Soler a Página 2 de TVE ho fan amb perseverança i amb sofisticades eines), el trobessin abans que jo!

ELS ENLLAÇOS

1. Pàgina web de Jordi Soler.

2. Article del llibre a El Periódico.

3. Ressenya i entrevista a Vozpópuli.

4. Ressenya del llibre a El Cultural.

5. Articles d’en Jordi Soler a El País.

Títol: Ese príncipe que fui  Autor: Jordi Soler Editorial:  Alfaguara  Primera edició:  gener de 2015  EAN: 978-84-204-1892-6  Format: rústega, 231 pàg. 17.90 euros

Anuncis

LA VERITAT SOBRE EL CAS HARRY QUEBERT, de Joël Dicker

21 juny
De més a prop a més lluny, els amics: Jordi Montilla, Carles Peña i Chakib Ejjaaouani. Tots tres llegint  a Joël Dicker a Cal Marfà, el diner molletà per excel•lència.

Tres amics lectors (de més a prop a més lluny): Jordi Montilla, Carles Peña i Chakib Ejjaaouani. Tots tres llegint a Joël Dicker a Cal Marfà, el diner molletà per excel•lència.

Estàs en un circ. El malabarista estrena un nou espectacle. Te l’han recomanat. T’han dit que és bo, molt bo. Però últimament ja no et sorprèn res. Tots els circs asseguren que els seus actors són els millors. El malabarista surt a escena. La seva proposta és senzilla: tres pilotes que va fent volar de mà en mà. A les tres boles n’afegeix dues més i després puja en una fusta que s’aguanta sobre un cilindre. Ara ha de mantenir l’equilibri a les mans i als peus. Un company del circ li tapa els ulls amb un mocador negre. Un altre malabarista apareix al xou i compliquen el número intercanviant pilotes per maces. Finalment, el malabarista amb un més difícil encara et sorprèn fent una tombarella a l’aire i recollint després totes les maces sense que cap toqui el terra.

El malabarista és el jove escriptor suís de vint-i-set anys, Joël Dicker. El seu espectacle, la seva gran representació, és la seva segona novel·la La veritat sobre el cas Harry Quebert. De la trama del llibre Joël Dicker en fa malabars. Ho té tot calculat i mil·limetrat. No baixa la tensió argumental en cap moment. És com si estiguessis veient una pel·lícula.

La història del llibre transcorre entre 1975 i 2008. Està ambientada a Aurora, un petit i tranquil poble coster de New Hampshire (Estats Units). El seu protagonista és Marcus Goldman, un escriptor que s’ha fet famós i ric amb la seva primera novel·la, però que es troba totalment estancat per fer la segona. Aterra a Aurora acollit per Harry Quebert, el seu antic professor universitari, a la recerca dels seus bons consells i d’un lloc tranquil per escriure. Els esdeveniments es precipiten quan Harry Quebert és acusat de l’assassinat de la que fou la seva amant l’estiu de 1975, la jove de quinze anys Nola Kellergan. A partir d’aquest moment l’escriptor farà també de detectiu per esbrinar La veritat sobre el cas Harry Quebert i escriure així el llibre que tant li costa.

Dicker obre un ventall amplíssim de personatges i fa jugar el lector a esbrinar qui serà l’assassí. El suís és virtuós en l’ús  de recursos literaris: continus flashbacks, una bona dosi d’humor, capacitat de sorpresa i estructures repetitives per introduir els capítols. A més va desenvolupant la idea de com s’escriu un llibre al llarg de la novel·la (31 capítols, 31 idees). Un fet que, com si de nines russes es tractés, té com a resultat la  simultaneïtat de molts llibres, el de Harry Quebert, el de Marcus Goldman, el que llegim nosaltres mateixos… La sensació que té el lector és sempre el més difícil encara,  que es manté fins al final de la història.

La novel·la ha estat publicada al nostre país aquesta setmana. L’editorial La Campana ho a fet en català i Alfaguara en castellà. Segons aquestes editorials l’editor francès, Bernard de Fallois, va ser el primer a publicar-lo en francès. La lluita de les editorials per adquirir els drets de traducció va ser aferrissada i la subhasta del llibre va ser la més disputada durant la Fira de Frankfurt de 2012. El llibre arriba precedit d’un gran èxit en vendes, amb traducció a trenta-tres idiomes i l’obtenció del Gran Premi de Novel·la de l’Acadèmia Francesa, el Premi Goncourt dels Instituts i del Premi de la revista Lire.

En el llibre de Dicker el món editorial hi apareix sovint, amb els seus editors, el glamour de l’escriptor, els seus representants literaris, les grans festes i també les seves campanyes de promoció literàries. Què hi ha de cert en tot el què explica Dicker de la indústria editorial? Aquest fet m’ha cridat l’atenció perquè precisament dins la campanya de promoció prèvia a la publicació del llibre a la Llibreria L’Illa vam rebre galerades tant en català com en castellà. És per això que he pogut llegir el llibre. Isabel Martí, editora de La Campana, és ben coneguda a les llibreries catalanes per la seva tenacitat i apassionament en la defensa dels llibres que publica. Et contagia la seva eufòria. De fet, fa poques setmanes a la llibreria vam detectar un augment considerable de vendes del llibre Wonder, de P.J. Palacio i La lladre de llibres, de Marcus Zusak. Els clients se’ls enduien de dos en dos! I és que Isabel Martí els havia recomanat en el fantàstic Versió RAC1 de Toni Clapés.

Ens trobem doncs davant d’un gran thriller i d’una brillant novel·la negra. És d’aquells llibres que agradaran a tot tipus de lectors i que enganxen des de la primera pàgina. El llibre  conté literatura per passar-ho molt bé, per gaudir del plaer de la lectura sense més. Té tots els ingredients per convertir-se en un best seller. No sé quina serà la cançó d’aquest estiu 2013, però el llibre serà, sense cap mena de dubte, La veritat sobre el cas Harry Quebert.

Els enllaços

1. El bloc de Joël Dicker. http://joeldicker.com/

2. Notícia a La Vanguardia sobre la publicació del llibre.

3.Un vídeo on Joël Dicker presenta el llibre.

4.Ressenya del llibre en el bloc  L’altell.

5.Ressenya en el bloc De todo un poco.

Títol:   La veritat sobre el cas Harry Quebert  Títol original: La vérité sur l’affaire Harry Quebert  Autor:  Joël Dicker  Traductor:  Imma Falcó   Editorial:  La campana (català) Alfaguara (castellà) Primera publicació:  juny de 2013  EAN: 978-84-96735-85-9  Format:  Rústega, 680 pàg.

%d bloggers like this: