Tag Archives: LaBreu

EL BIGOTI, d’Emmanuel Carrère

23 oct.

El bigoti

ELBIGOTI.jpg

Una parella benestant, acomodada i aparentment feliç. Ell arquitecte, ella editora. Ell decideix afaitar-se el bigoti que ha portat durant una dècada. Així, sense més, com un acte innocent i sobretot com una manera de sorprendre la seva dona i els seus amics. L’efecte immediat de tots ells és la ignorància. Ningú s’adona de la seva nova imatge. Ningú es sorprèn de l’absència del bigoti. Ningú fa cap comentari.

Ell pensa que tot plegat és una broma de la dona i que els amics en formen part. Arriba un moment que no pot resistir la pressió i intenta aclarir la raó per la qual no li diuen res sobre el bigoti i també expressa la queixa que potser ja s’estan passant una mica amb la brometa… L’estupefacció, la desil·lusió i l’estranyesa és majúscula. Ningú recorda haver-lo vist mai amb bigoti!

El to de comèdia i les situacions còmiques d’aquest principi donen pas a una trama inquietant. El desassossec i l’angoixa s’apoderen del protagonista. Aquest home està boig o és víctima d’una magnífica conxorxa? El límit entre la raó i la bogeria és narrat de manera impressionant per un Emmanuel Carrère (París, 1957) superb. Una novel·la curta de 157 pàgines perfectament sostinguda en el malson del protagonista, totalment creïble i que recorda el terror psicològic de les novel·les de Kafka. Un llibre deliciós de final enorme i espectacular.

ELBIGOTI22El bigoti és una novel·la que transmet un rotllo simbòlic molt fort. Ens parla de les relacions de parella, de la condició humana, de l’estupidesa, de la memòria, de la felicitat, del pas del temps… uf! M’agradaria trobar una entrevista on Carrère parlés sobre El bigoti. Sota quina motivació va escriure aquesta novel·la l’escriptor francès?

Els llibres més celebrats d’Emmanuel Carrère  són L’adversari (2000, Empúries en català, Anagrama en castellà) i Limónov (2013, Anagrama en castellà). El bigoti és una de les primeres novel·les de l’escriptor francès, va ser editat el 1986 i aquest setembre ha estat recuperat i publicat en català per Labreu  i en castellà per Anagrama. En El bigoti, a diferència d’aquestes dues novel·les, l’autor no fa ús de la seva popular mescla de gèneres literaris (assaig, documental i ficció). En tot cas El bigoti sí que anticipa el domini rigorós de la llengua i el seu demolidor humor negre, totes dues característiques presents després en les seves posteriors novel·les. En aquest sentit és molt interessant llegir l’entrevista que Luis Alemany ha publicat a El Mundo Cultural, en la que Carrère parla de l’humor com a nou fil musical d’occident. 

Emmanuel Carrère és escriptor, guionista i realitzador. Ha estat el responsable de portar a la pantalla molts dels seus llibres, com ara El bigoti, que el 2005 va tenir la seva versió cinematogràfica. El tràiler aquí: La Moustache.

Hi ha un dia que escoltes per primera vegada una cançó. És tan bona i t’agrada tant que tens la seguretat que formarà part per sempre més dels teus himnes personals. El bigoti, d’ Emmanuel Carrère, és com una cançó que no et canses mai d’escolar i de recomanar. Impacta dins teu i allà roman durant temps. La novel·la deixa empremta.

Deixo d’escriure ja, que s’ha fet tard i vull afaitar-me el bigoti abans que vingui la meva dona i els meus amics a sopar. Veuràs quina sorpresa s’emporten!

Els enllaços

1.Article d’Ana Blasfuemia en el seu bloc Lo que leo lo cuento.

2.Article de Núria Juanico a Núvol. El bigoti que ho capgira tot.

3.Ressenya del llibre al bloc Leer el Universo (Bloc de la biblioteca de l’IES “Maimónides” (Córdoba).

4.Article de Laura Demaría en el seu bloc Pescadora en asfalto.

IMG_1218

Títol:  El bigoti   Títol original:  La moustache   Autor:  Emmanuel Carrère   Traductor:  Ferran Ràfols Gesa  Editorial:  Labreu edicions (català)  Anagrama (castellà)  Primera edició:  setembre de 2014  Format:  rústega, 157 pàg. 14.90 euros.

Anuncis

EL COMPROMÍS, de Sergei Dovlatov

14 març

Natalia Ivanova

Natalia Ivanova, va estudiar a la Universitat de Llengua i Literatura Russa de Tashkent, a la república ex soviètica de l’Uzbekistan. Va acabar el 1990 i tot i que en aquell moment començaven a estudiar-se alguns escriptors russos “prohibits”,  a Sergei Dovlatov encara no li havien publicat cap llibre i era pràcticament desconegut al seu país.

Fa un parell de mesos que em van comunicar que havia guanyat el 1r premi del concurs de recomanacions de “Llegir en català” . La foto que vaig presentar va ser valorada com la més original i va servir per il·lustrar en el bloc la ressenya del llibre No et miris el riu, de Mònica Batet (2012, Editorial Meteora). La pots veure aquí. Llegir en català és una associació d’editorials independents de Catalunya que treballen per fer arribar els millors llibres en català i està formada per les editorials Raig Verd, Periscopi, LaBreu, L’Avenç, Gregal, Llibres del Delicte, Saldonar, Gall editor, Alrevés, Saldonar i Meteora. Aquest és el seu facebook i aquest és el seu bloc.

Unes setmanes més tard el servei de correus em donava una alegria. No em portaven les factures habituals, sinó un paquet amb un lot de llibres i una samarreta de l’associació. Era el premi de Llegir en català. Vaig triar El Compromís com a primera lectura d’entre els cinc llibres que van arribar. Avui el recomano en aquesta ressenya perquè és un llibre que m’ha entusiasmat i m’ha servit per descobrir un nou escriptor. 

Sergei Dovlatov (Ufa, 1941-New York, 1990) forma part amb Ióssif Brodski, Yevgeny Rein, Dmitri Bobyshev i Anatoly Naiman, entre d’altres, d’una generació d’autors russos que van topar a finals dels anys seixanta del segle passat amb la dictadura comunista soviètica. La conseqüència va ser la censura i el control i per tant la impossibilitat de dur a terme la seva feina en un marc de llibertat. Els poetes, creadors i periodistes que no es van sotmetre a l’establishment ideològic soviètic es van convertir en uns pàries. Eren creadors que treballaven en la clandestinitat, amb la negativa de les editorials a publicar els seus llibres, i amb muntatges judicials que acabaven amb ingressos a la presó o en els psiquiàtrics. Pots aprofundir en l’autor, en el seu context polític i en la trajectòria literària si llegeixes el fabulós article Ciudadano Dovlatov, de Lino González Veiguela a la revista Clarín.

El 1979 Sergei Dovlotov va emigrar als Estats Units i dos anys després va aconseguir publicar-hi El Compromís en rus. El llibre és el tercer de la dotzena que va publicar. La zona. Apunts d’un vigilant de camp (2009),  La Maleta (2010) i El Compromís (2011), són els tres llibres que LaBreu edicions ha traduït al català.

En El Compromís l’escriptor rus narra la seva experiència de tres anys (1973-1976) com a redactor del diari Estònia Soviètica a Tallin, abans que l’expulsessin del Sindicat de Periodistes. “M’havien ofert un passatge. Em trobava en un carreró sense sortida. Deutes, problemes familiars, una certa desesperació. Partim cap Tallin a la una. A la butxaca tenia 27 rubles, la targeta de periodista, bolígraf. A la borsa de viatge, una muda interior”.

Natalia Ivanova va arribar a Mollet del Vallès l'octubre de 2001.

Natalia Ivanova va arribar a Catalunya l’octubre de 2001. És responsable del Mini Mercat Sibèria, especialitzat en productes russos. Trobareu l’establiment en el carrer Joan Maragall, 23 de Mollet del Vallès.

Els dotze encàrrecs periodístics que encapçalen cada capítol introdueixen les dotze històries del llibre. Els encàrrecs s’acaben convertint,  irònicament per en Dovlatov, en dotze compromisos. Sobre què escriu? Quin tipus d’articles li encarregaven? Us podeu fer una idea de què va El Compromís amb alguns dels arguments de les històries: la vaca lletera més productiva del país, les “faltes ideològiques” per utilitzar l’ordre alfabètic en lloc de l’ordre del soviètic, les celebracions del partit comunista en el funeral d’un director de la televisió pública,  o la difícil elecció del nadó 400.000 d’entre una llista de candidats poc apropiats.  Cada capítol és una història fantàstica producte de l’autobiografia, el relat curt i el periodisme. Pots aprofundir més en els arguments i en els personatges del llibre si llegeixes l’apassionada ressenya que li van fer des del bloc El Caimán Sincopado.

Segons el propi autor les seves impertinències periodístiques eren meditades i hàbils. Un conegut va batejar el seu estil com a “descaradura respectuosa”. “Bevia, provocava escàndols, manifestava miopia ideològica. A més a més no era del Partit i era mig jueu i tot. I, per acabar, la meva familiar cada vegada estava més embolicada.”

Sergei Dovlatov ha passat a la història com un dels escriptors russos més populars i estimats del segle XX. El seu poder literari  es basa en la gran capacitat d’observació. Dovlatov escriu a partir del semenfotisme,  des del punt de vista de l’insubornable i des d’aquell orgull dels esclafats als que només els hi queda la dignitat de treure-li la punta a tot. Sergei Dovlatov es riu d’allò que veu i d’allò que viu, i ens fa riure a nosaltres, els lectors, amb les seves conclusions, sentències i diàlegs. Allò que explica és trist, és surrealista, és nostàlgic… són històries de bojos! Et descobreixes amb un somriure constant però amb la permanent certesa  que allò que llegeixes és absolutament dramàtic. Les històries de Dovlotov desemmascaren el papanatisme de la  política comunista russa. Sense buscar-ho explícitament, entre gotet i gotet de vodka, la transgressió, la denúncia i la crítica van calant d’una manera subtil.

webcam-toy-foto57

Tot plegat, una literatura rodona, divertida, corrosiva, sorprenent… i tremendament dura.

-Jo? Ara mateix em penjaria! Però em fa pànic el dolor a l’últim moment. Si pogués adormir-me i no despertar-me mai més…

-I que hem de fer?

-No pensar. Beure vodka –va treure una ampolla.

-Em sembla que m’emborratxaré –vaig dir.

Sergei Dovlatov va fer del vodka el seu refugi contra la soledat i l’amant etern a qui confessar els secrets més íntims. Com diu la dita els nens i els borratxos diuen sempre la veritat. Na zdorovye!.

Títol:  El Compromís   Títol original:  Kompromiss   Autor:  Sergei Dovlatov   Traductor:  Miquel Cabal Guarro   Primera edició:  novembre de 2011   Editorial:  LaBreu   EAN: 978-84-93858-37-7   Format:  192 pàg.  16 euros rústega.

 

%d bloggers like this: