Archive | Rus RSS feed for this section

LA PREGÀRIA DE TXERNÒBIL, de Svetlana Aleksiévitx

18 maig

Svetlana 015

Recordo una conversa amb un científic: “Això és per a milers d’anys  -m’explicava-.  L’urani es desintegra en 238 semidesintegracions. Si ho traduïm en temps, significa mil milions d’anys. I en el cas del tori, són catorze mil milions d’anys “. Cinquanta. Cent. Dos-cents anys. Val. Però ¿més? Més enllà d’aquesta xifra, la meva ment no podia imaginar. Deixava de comprendre què és el temps. On sóc?

Txernòbil. Beralús. Prípiat. Bielorússia. L’URSS. 26 d’abril de 1986. 1h 23’ 58’’.

De manera que aquesta és la cosa: a mi, un enginyer químic, a tot un doctor en ciències químiques, m’obliguen a abandonar la meva feina de responsable d’un laboratori químic en un important complex industrial. I com em fan servir? Em donen una pala. Aquest seria pràcticament el meu únic instrument. Aquí va ser on va néixer l’aforisme: contra l’àtom, la pala.

Roentgen. Ionització. Núvol radioactiu. Gotes de iode. Bomba atòmica. Àtom. Cesi. Plom. Zirconi. Cadmi. Beril·li. Bor. Plutoni. Urani. Grafit. Radioactivitat. Pluja radioactiva. Reacció en cadena. Isòtop.

Ens van rebre uns doctors. Portaven unes màscares antigàs i guants de goma. Ens van treure tota la roba, totes les coses, fins els sobres, els llapis i les plomes; el van ficar tot en bosses de plàstic i les van enterrar al bosc. Ens vam espantar tant després, ens passàvem els dies esperant quan ens començaríem a morir.

Svetlana 040

Però les autoritats callaven. Després que se celebressin les festes, Gorbatxov va dir: no es preocupin, camarades, la situació està sota control. És un incendi, un simple incendi. No és res greu. Allà la gent viu, treballa. I nosaltres el crèiem.

Perestroika. KGB. Carnet del Partit  Comunista. Pravda. Kolkhoz. Comitè Central del PCUS. Víktor Briujánov.

Aquells llocs són d’una bellesa esplèndida. S’ha conservat el bosc original, no és replantat, sinó l’antic. Uns rierols serpentejants, l’aigua, del color del te, transparent com el vidre. L’herba verda. La gent es crida a crits al bosc. Per a ells era el normal, igual que sortir al matí al seu jardí. I tu, en canvi, saps que tot allò està enverinat.

Monòleg. Càncer. Deficiència mental. Disfuncions neuropsicològiques. Mutacions genètiques. Ciència ficció. Sarcòfag. Liquidadors. Vodka. Dosimetristes.Multiplicat per 74 les malalties oncològiques. 23.5 més de mortalitat. Avui en dia encara es desconeixen moltes xifres. Es mantenen en secret: tan monstruoses són.

Ara ja miren vostès el món d’una altra manera. Fa poc m’he trobat amb aquesta reflexió del meu filòsof preferit, Kostantin Leóntiev: les conseqüències de la depravació fisicoquímica algun dia obligaran a una intel·ligència còsmica a intervenir en els nostres assumptes terrestres. En canvi, nosaltres, que hem estat educats en l’època de Stalin, no podíem tolerar la idea de l’existència d’uns poders sobrenaturals. De mons paral·lels. La Bíblia la vaig llegir més tard.

Svetlana 026

La pregària de Txernòbil ha estat traduïda al català per Marta Redón i publicat, igual que Els nois de Zinc i Temps de segona mà, per l’editorial Raig verd. En castellà Voces de Chernóbil ha estat traduït per Ricardo San Vicente i publicat, juntament amb Los muchachos de zinc y La guerra no tiene rostro de mujer per l’editorial Debate. Completa les traduccions al castellà El fin del homo sovieticus, publicat per l’editorial Acantilado.

Tot i que ja sabia que afrontar la lectura de La pregària de Txernòbil seria entrar en un terreny emocionalment colpidor, l’hòstia -quan acabes el llibre- és tremenda. Haurem d’estar eternament agraïts a la monumental feina de Svetlana Aleksiévitx (1945, Bielorússia). Aleksiévitx s’ha guanyat un merescut prestigi apuntalat  pel seu rigor i per la seva humanitat. Per a mi, l’autora bielorussa anirà per sempre més lligada a l’èpica. Periodista, escriptora i assagista, Aleksiévitx ha estat guardonada amb nombrosos premis. Ha estat, però, amb el Premi Nobel de Literatura 2015 quan la seva obra s’ha popularitzat i ha pogut arribat a un públic molt més nombrós. Si el Premi Nobel té algun sentit és precisament difondre l’obra d’autores com Aleksiévitx. Ella ha donat veu als que no tenen veu i tots els seus llibres han estat fets a partir d’un gènere literari propi en el què és la gent anònima, comuna, perseguida i silenciada la que explica les diferents arestes de la història de l’antiga Unió Soviètica.

La pregària de Txernòbil és l’exemple més clar que la civilització humana ha fracassat com a espècie. Pitjor que una guerra i pitjor que tot el que ha provocat la mort fins ara en el nostre planeta Terra. Els humans som el pitjor. On són tots els mercenaris en forma de científics, polítics, empresaris i militars que han defensat les centrals nuclears? L’essència de l’energia nuclear no és altra que la de legitimar la bomba nuclear. No podem construir res, ni estats nous, ni justícia social, ni desenvolupament cultural si no s’aturen i desmantellen totes les centrals nuclears que existeixen al món. Quan el planeta se n’hagi anat finalment a la merda més absoluta confio en què la Terra, tot i que trigui milions d’anys, podrà generar vida un altre cop. No hi haurà, però, cap humà per explicar-ho.

D’acord, l’al·legat final ha quedat una mica apocalíptic, en plan Pedro Piqueras. Però llegiu La pregària de Txernòbil i després en tornem a parlar.

EL COMPROMÍS, de Sergei Dovlatov

14 març

Natalia Ivanova

Natalia Ivanova, va estudiar a la Universitat de Llengua i Literatura Russa de Tashkent, a la república ex soviètica de l’Uzbekistan. Va acabar el 1990 i tot i que en aquell moment començaven a estudiar-se alguns escriptors russos “prohibits”,  a Sergei Dovlatov encara no li havien publicat cap llibre i era pràcticament desconegut al seu país.

Fa un parell de mesos que em van comunicar que havia guanyat el 1r premi del concurs de recomanacions de “Llegir en català” . La foto que vaig presentar va ser valorada com la més original i va servir per il·lustrar en el bloc la ressenya del llibre No et miris el riu, de Mònica Batet (2012, Editorial Meteora). La pots veure aquí. Llegir en català és una associació d’editorials independents de Catalunya que treballen per fer arribar els millors llibres en català i està formada per les editorials Raig Verd, Periscopi, LaBreu, L’Avenç, Gregal, Llibres del Delicte, Saldonar, Gall editor, Alrevés, Saldonar i Meteora. Aquest és el seu facebook i aquest és el seu bloc.

Unes setmanes més tard el servei de correus em donava una alegria. No em portaven les factures habituals, sinó un paquet amb un lot de llibres i una samarreta de l’associació. Era el premi de Llegir en català. Vaig triar El Compromís com a primera lectura d’entre els cinc llibres que van arribar. Avui el recomano en aquesta ressenya perquè és un llibre que m’ha entusiasmat i m’ha servit per descobrir un nou escriptor. 

Sergei Dovlatov (Ufa, 1941-New York, 1990) forma part amb Ióssif Brodski, Yevgeny Rein, Dmitri Bobyshev i Anatoly Naiman, entre d’altres, d’una generació d’autors russos que van topar a finals dels anys seixanta del segle passat amb la dictadura comunista soviètica. La conseqüència va ser la censura i el control i per tant la impossibilitat de dur a terme la seva feina en un marc de llibertat. Els poetes, creadors i periodistes que no es van sotmetre a l’establishment ideològic soviètic es van convertir en uns pàries. Eren creadors que treballaven en la clandestinitat, amb la negativa de les editorials a publicar els seus llibres, i amb muntatges judicials que acabaven amb ingressos a la presó o en els psiquiàtrics. Pots aprofundir en l’autor, en el seu context polític i en la trajectòria literària si llegeixes el fabulós article Ciudadano Dovlatov, de Lino González Veiguela a la revista Clarín.

El 1979 Sergei Dovlotov va emigrar als Estats Units i dos anys després va aconseguir publicar-hi El Compromís en rus. El llibre és el tercer de la dotzena que va publicar. La zona. Apunts d’un vigilant de camp (2009),  La Maleta (2010) i El Compromís (2011), són els tres llibres que LaBreu edicions ha traduït al català.

En El Compromís l’escriptor rus narra la seva experiència de tres anys (1973-1976) com a redactor del diari Estònia Soviètica a Tallin, abans que l’expulsessin del Sindicat de Periodistes. “M’havien ofert un passatge. Em trobava en un carreró sense sortida. Deutes, problemes familiars, una certa desesperació. Partim cap Tallin a la una. A la butxaca tenia 27 rubles, la targeta de periodista, bolígraf. A la borsa de viatge, una muda interior”.

Natalia Ivanova va arribar a Mollet del Vallès l'octubre de 2001.

Natalia Ivanova va arribar a Catalunya l’octubre de 2001. És responsable del Mini Mercat Sibèria, especialitzat en productes russos. Trobareu l’establiment en el carrer Joan Maragall, 23 de Mollet del Vallès.

Els dotze encàrrecs periodístics que encapçalen cada capítol introdueixen les dotze històries del llibre. Els encàrrecs s’acaben convertint,  irònicament per en Dovlatov, en dotze compromisos. Sobre què escriu? Quin tipus d’articles li encarregaven? Us podeu fer una idea de què va El Compromís amb alguns dels arguments de les històries: la vaca lletera més productiva del país, les “faltes ideològiques” per utilitzar l’ordre alfabètic en lloc de l’ordre del soviètic, les celebracions del partit comunista en el funeral d’un director de la televisió pública,  o la difícil elecció del nadó 400.000 d’entre una llista de candidats poc apropiats.  Cada capítol és una història fantàstica producte de l’autobiografia, el relat curt i el periodisme. Pots aprofundir més en els arguments i en els personatges del llibre si llegeixes l’apassionada ressenya que li van fer des del bloc El Caimán Sincopado.

Segons el propi autor les seves impertinències periodístiques eren meditades i hàbils. Un conegut va batejar el seu estil com a “descaradura respectuosa”. “Bevia, provocava escàndols, manifestava miopia ideològica. A més a més no era del Partit i era mig jueu i tot. I, per acabar, la meva familiar cada vegada estava més embolicada.”

Sergei Dovlatov ha passat a la història com un dels escriptors russos més populars i estimats del segle XX. El seu poder literari  es basa en la gran capacitat d’observació. Dovlatov escriu a partir del semenfotisme,  des del punt de vista de l’insubornable i des d’aquell orgull dels esclafats als que només els hi queda la dignitat de treure-li la punta a tot. Sergei Dovlatov es riu d’allò que veu i d’allò que viu, i ens fa riure a nosaltres, els lectors, amb les seves conclusions, sentències i diàlegs. Allò que explica és trist, és surrealista, és nostàlgic… són històries de bojos! Et descobreixes amb un somriure constant però amb la permanent certesa  que allò que llegeixes és absolutament dramàtic. Les històries de Dovlotov desemmascaren el papanatisme de la  política comunista russa. Sense buscar-ho explícitament, entre gotet i gotet de vodka, la transgressió, la denúncia i la crítica van calant d’una manera subtil.

webcam-toy-foto57

Tot plegat, una literatura rodona, divertida, corrosiva, sorprenent… i tremendament dura.

-Jo? Ara mateix em penjaria! Però em fa pànic el dolor a l’últim moment. Si pogués adormir-me i no despertar-me mai més…

-I que hem de fer?

-No pensar. Beure vodka –va treure una ampolla.

-Em sembla que m’emborratxaré –vaig dir.

Sergei Dovlatov va fer del vodka el seu refugi contra la soledat i l’amant etern a qui confessar els secrets més íntims. Com diu la dita els nens i els borratxos diuen sempre la veritat. Na zdorovye!.

Títol:  El Compromís   Títol original:  Kompromiss   Autor:  Sergei Dovlatov   Traductor:  Miquel Cabal Guarro   Primera edició:  novembre de 2011   Editorial:  LaBreu   EAN: 978-84-93858-37-7   Format:  192 pàg.  16 euros rústega.

 

LA MORT D’IVAN ILITX, de L. Tolstoi

20 des.

La mort d'Ivan Ilitx

La mort d’Ivan Ilitx es pot llegir en català en tres editorials diferents amb les seves respectives traduccions. L’editorial Tres i quatre va publicar-la el 1999 amb la traducció de Francesc Payarols; Labutxaca ha publicat la traducció de Victòria Izquierdo i Àngels Margarit i jo he llegit la de Quaderns Crema, que ja l’havia publicat el 2002 amb traducció d’Anna Estopà i aquest octubre l’ha tornat a editar dins la col·lecció Quaderns.

La mort d’Ivan Ilitx és d’aquelles novel·les que en el primer capítol o fins i tot en les primeres pàgines ens expliquen i ens anticipen tot un llibre (com Jo confesso, Stoner, Crónica de una muerte anunciada ). L. Tolstoi enceta el llibre amb la notícia de la mort d’Ivan Ilitx  i el seu enterrament. Després l’escriptor rus ens explicarà la seva vida, però ja des del principi sabem que Ivan Ilitx traspassarà.

La vida d’Ivan Ilitx es centra a conquerir un estatus social acomodat. Casat per conveniència, Ivan Ilitx canalitza les seves energies en aconseguir una important posició laboral dins la magistratura russa que li garanteixi una gran remuneració econòmica i un bon rang dins l’establishment de la classe alta. I ho aconsegueix. El que passa és que una malaltia (imagino que càncer tot i que en cap moment se l’anomena) farà acte de presència en un moment del llibre i se l’acabarà emportant per sempre més.

La mort d'Ivan Ilitx

L. Tolstoi ens enfronta a la mort sense metàfores. La mort sense lleugereses. La mort amb una presència absolutament aclaparadora. Per què un llibre així? A què treu cap escriure la  història d’un home anodí i avorrit que es mor? Quina és la raó de la transmissió de tant dolor, de tant patiment, de tant desconsol, de tanta soledat?

Enric Iborra va escriure una extraordinària ressenya sobre La mort d’Ivan Ilitx en la qual aprofundeix en molts dels interrogants de la novel·la i també emmarca la publicació del llibre dins l’evolució vital de L. Tolstoi. En aquest sentit cal destacar que La mort d’Ivan Ilitx forma part de les novel·les que l’autor va publicar en un nou moment de la seva vida en què ja havia renunciat al seu estatuts social i havia pres la decisió de viure de manera austera a partir d’uns valors ètics profunds propers al cristianoanarquisme. Potser Ivan Ilitx és el reflex d’allò que no volia arribar a ser L. Tolstoi.

“I si la meva vida hagués estat una equivocació?”  Potser l’escriptor ens volia esperonar al gaudi de la vida a partir de La mort d’Ivan Ilitx. El protagonista se n’adona massa tard, postrat al llit i afeblit per la malaltia, que la seva vida ha estat una mentida i que no ha estat plena, més aviat una vida de cara a la galeria, que no ha valgut la pena viure-la. És amb l’arribada de la mort que Ivan Ilitx rebutja la hipocresia de la noblesa  de la qual forma part. Veu clarament que no estima la seva dona i els seus fills no l’estimen a ell. Precisament serà en Gueràssim, un dels mossos de la casa i personatge socialment allunyant d’Ivan Ilitx, en qui el malalt trobarà el consol i l’acompanyament que tant necessita. Arrel del paper que juga Gueràssim en l’atenció al malalt, Ester Busquets ha escrit un article meravellós sobre l’acompanyament compassiu  en el procés de malaltia i mort que pot servir per a tots aquells que hagin de passar per aquest tràngol.

Una novel·la curta escrita amb mestria, d’una delicadesa literària exquisida. L. Tolstoi ens encara a la vida i a la nostra pròpia mort, però també a la posició que prenem quan alguna persona propera es mor. Ha estat  aquesta última part la que m’ha fet pensar en Stanley Kubrick que l’any 1987 va estrenar Full Metal Jacket (a Espanya amb el nom de La chaqueta metálica). Recordeu l’escena dels soldats americans acomiadant-se dels companys abatuts? És possible que el fantàstic director de cinema americà s’inspirés en l’obra de L. Tolstoi per rodar aquesta escena? O simplement és que tant en el llibre com en la pel·lícula els dos genis van coincidir a escriure sobre el mateix sentiment: “Mort, qui ho havia de dir, però més val ell que no pas jo”,va escriure el rus. “Millor tu que jo”, va escriure l’americà.

Estava sobre avís. Tothom que l’ha llegit afirma que és una obra mestra i que la trama és d’una duresa impactant. Sí a tot. De fet la lectura de La mort d’Ivan Ilitx  m’ha atropellat. M’ha deixat fet caldo. Aquesta sensació, però, és brutal, no? Ja va bé que la literatura tingui la capacitat de sacsejar-nos. Que ens remogui ben remoguts!

Títol:  La mort d’Ivan Ilitx  Títol original:  Smert Ivana Ilitxà  Autor:  Lleó Tolstoi  Traductora:  Anna Estopà  Editorial: Quaderns Crema  Col·lecció:  Quaderns  Primera edició d’aquesta col·lecció:  Octubre de 2013  EAN: 978-84-7727-550-3  Format: Rústega, 105 pàg. 7 euros.

%d bloggers like this: