Tag Archives: La Campana

LA NOIA DEL TREN, de Paula Hawkins

15 jul.

IMG_2056

És el llibre d’aquest estiu, tot i que l’espectacular xifra de vendes farà que, molt probablement, sigui la novel·la més llegida de l’any. J.M. Plaza assegura en El diari El Mundo que des de que es tenen dades editorials un llibre mai s’havia venut tant en tant poc temps. Ni ‘El código da Vinci’, ni ‘Harry Potter’, ni ‘Cincuenta sombras de Grey’… Arriba la traducció d’un llibre amb cinc milions d’exemplars venuts en pocs mesos, més de vint setmanes a la llista dels llibres més venuts del New York Times i els drets venuts per fer l’adaptació al cinema. La noia del tren és ara mateix una màquina de fer diners, és el llibre que els lectors es recomanen apassionadament i que moltes editorials desitjarien tenir per quadrar en positiu les vendes de l’any. Les afortunades han estat La Campana en català (amb traducció d’Imma Falco) i Planeta en castellà (amb traducció d’Aleix Montoto).

N’hi ha per tant? A veure, el llibre enganxa molt. Les patates de bossa porten potenciadors del sabor, substàncies aromatitzants i edulcorants que ens creen certa addicció, no? Doncs La Noia del tren també conté ingredients com el ritme, les sorpreses, els girs narratius, l’atmosfera misteriosa, etc. que fan la seva lectura ràpida, entretinguda i plaent fins el final. Sí, La noia del tren entraria en l’etiqueta de best-seller. Llegir-lo és com fer el vermut del diumenge amb la cervesa, les olives i les patates de bossa… Cada dia no, però de tant en tant, ens ho passem bé amb el glutamat, la proteïna hidrolitzada i l’àcid màlic.

IMG_2054

Quan llegia La noia del tren pensava en les pel·lícules dels diumenges a la tarda. Aquells melodrames plens de perversions amb un reguitzell de personatges malignes: les sogres embogides, els marits pertorbats, les mainaderes psicòpates, el pare violador i les esposes maquiavèl·liques. Però la realitat supera la ficció! Charles Bukowski explica en La senda del perdedor, el llibre autobiogràfic sobre la seva infància, com el seu pare marxava cada dia al matí i tornava a la tarda. Feia creure que anava a treballar, però en realitat no hi ha anava, estava amb els amics, als bars, emborratxant-se… Doncs bé la Rachel, la protagonista de la novel·la, fa el mateix. Cada dia agafa el mateix tren al mati per anar a Londres a treballar i torna amb el tren de la tarda. En realitat no treballa però és incapaç d’explicar-ho a la seva companya de pis. El problema més greu que té però, és que és alcohòlica i perd la memòria quan va molt trompa. De fet els problemes amb la beguda van a més des de que s’ha separat d’en Tom, el seu ex.

El cas és que en aquests viatges diaris la Rachel observa per la finestra i es munta històries i fantasieja sobre allò que veu. Quan el tren s’atura cada dia en el mateix semàfor vermell, per la finestra pot veure els jardins de darrere d’un seguit de cases. En una d’elles hi viu una parella en la que la Rachel projecta les seves mancances. Els hi ha posat nom i tot, per a ella són la Jess i el Jason, la parella perfecta que representa la felicitat i per tant tot el que ella no té, el què ha perdut, i el què podria haver tingut. Un d’aquests dies observa una cosa diferent, un detall, un fet que trenca la monotonia i que serà el detonant d’una trama enginyosa i pertorbadora. Un thriller psicològic que evidentment recorda La finestra indiscreta però també Vertigen (D’entre els morts) un altre de les gran pel·lícules d’Alfred Hitchcock.

IMG_2075

Paula Hawkins (Zimbabwe, 1972), és periodista i fa sis anys que va deixar la premsa per dedicar-se als llibres. Va escriure una sèrie de novel·les romàntiques per a dones, que va signar sota pseudònim. Segons Hawkins no em convencien les històries i em vaig proposar escriure la novel·la que a mi m’hagués agradat llegir. El resultat és La noia del tren.

La noia del tren és un llibre perfecte per encarrilar la lectura. Jo crec que ho farà passar molt bé als lectors que llegeixen poc i que pot complaure els més exigents. Una de les millors virtuts d’aquest llibre és que fa lectors. Si fa temps que no llegeixes, si et costa que un llibre t’atrapi, si fa temps que ho intentes i no passes de la pàgina cinquanta… prova-ho amb aquest. Complirà les teves expectatives.

Avui he fet un vermut. Fa setmanes que no havia tingut possibilitat de fer-lo. Les patates de bossa sabien a glòria!

Títol: La noia del tren Títol original: The girl on the train  Autora: Paula Wawkins Traductora: Imma Falco Editorial: La Campana EAN: 978-84-16457-00-7  Format: rústega, 464 pàg. 19.50 euros

LA VERITAT SOBRE EL CAS HARRY QUEBERT, de Joël Dicker

21 juny
De més a prop a més lluny, els amics: Jordi Montilla, Carles Peña i Chakib Ejjaaouani. Tots tres llegint  a Joël Dicker a Cal Marfà, el diner molletà per excel•lència.

Tres amics lectors (de més a prop a més lluny): Jordi Montilla, Carles Peña i Chakib Ejjaaouani. Tots tres llegint a Joël Dicker a Cal Marfà, el diner molletà per excel•lència.

Estàs en un circ. El malabarista estrena un nou espectacle. Te l’han recomanat. T’han dit que és bo, molt bo. Però últimament ja no et sorprèn res. Tots els circs asseguren que els seus actors són els millors. El malabarista surt a escena. La seva proposta és senzilla: tres pilotes que va fent volar de mà en mà. A les tres boles n’afegeix dues més i després puja en una fusta que s’aguanta sobre un cilindre. Ara ha de mantenir l’equilibri a les mans i als peus. Un company del circ li tapa els ulls amb un mocador negre. Un altre malabarista apareix al xou i compliquen el número intercanviant pilotes per maces. Finalment, el malabarista amb un més difícil encara et sorprèn fent una tombarella a l’aire i recollint després totes les maces sense que cap toqui el terra.

El malabarista és el jove escriptor suís de vint-i-set anys, Joël Dicker. El seu espectacle, la seva gran representació, és la seva segona novel·la La veritat sobre el cas Harry Quebert. De la trama del llibre Joël Dicker en fa malabars. Ho té tot calculat i mil·limetrat. No baixa la tensió argumental en cap moment. És com si estiguessis veient una pel·lícula.

La història del llibre transcorre entre 1975 i 2008. Està ambientada a Aurora, un petit i tranquil poble coster de New Hampshire (Estats Units). El seu protagonista és Marcus Goldman, un escriptor que s’ha fet famós i ric amb la seva primera novel·la, però que es troba totalment estancat per fer la segona. Aterra a Aurora acollit per Harry Quebert, el seu antic professor universitari, a la recerca dels seus bons consells i d’un lloc tranquil per escriure. Els esdeveniments es precipiten quan Harry Quebert és acusat de l’assassinat de la que fou la seva amant l’estiu de 1975, la jove de quinze anys Nola Kellergan. A partir d’aquest moment l’escriptor farà també de detectiu per esbrinar La veritat sobre el cas Harry Quebert i escriure així el llibre que tant li costa.

Dicker obre un ventall amplíssim de personatges i fa jugar el lector a esbrinar qui serà l’assassí. El suís és virtuós en l’ús  de recursos literaris: continus flashbacks, una bona dosi d’humor, capacitat de sorpresa i estructures repetitives per introduir els capítols. A més va desenvolupant la idea de com s’escriu un llibre al llarg de la novel·la (31 capítols, 31 idees). Un fet que, com si de nines russes es tractés, té com a resultat la  simultaneïtat de molts llibres, el de Harry Quebert, el de Marcus Goldman, el que llegim nosaltres mateixos… La sensació que té el lector és sempre el més difícil encara,  que es manté fins al final de la història.

La novel·la ha estat publicada al nostre país aquesta setmana. L’editorial La Campana ho a fet en català i Alfaguara en castellà. Segons aquestes editorials l’editor francès, Bernard de Fallois, va ser el primer a publicar-lo en francès. La lluita de les editorials per adquirir els drets de traducció va ser aferrissada i la subhasta del llibre va ser la més disputada durant la Fira de Frankfurt de 2012. El llibre arriba precedit d’un gran èxit en vendes, amb traducció a trenta-tres idiomes i l’obtenció del Gran Premi de Novel·la de l’Acadèmia Francesa, el Premi Goncourt dels Instituts i del Premi de la revista Lire.

En el llibre de Dicker el món editorial hi apareix sovint, amb els seus editors, el glamour de l’escriptor, els seus representants literaris, les grans festes i també les seves campanyes de promoció literàries. Què hi ha de cert en tot el què explica Dicker de la indústria editorial? Aquest fet m’ha cridat l’atenció perquè precisament dins la campanya de promoció prèvia a la publicació del llibre a la Llibreria L’Illa vam rebre galerades tant en català com en castellà. És per això que he pogut llegir el llibre. Isabel Martí, editora de La Campana, és ben coneguda a les llibreries catalanes per la seva tenacitat i apassionament en la defensa dels llibres que publica. Et contagia la seva eufòria. De fet, fa poques setmanes a la llibreria vam detectar un augment considerable de vendes del llibre Wonder, de P.J. Palacio i La lladre de llibres, de Marcus Zusak. Els clients se’ls enduien de dos en dos! I és que Isabel Martí els havia recomanat en el fantàstic Versió RAC1 de Toni Clapés.

Ens trobem doncs davant d’un gran thriller i d’una brillant novel·la negra. És d’aquells llibres que agradaran a tot tipus de lectors i que enganxen des de la primera pàgina. El llibre  conté literatura per passar-ho molt bé, per gaudir del plaer de la lectura sense més. Té tots els ingredients per convertir-se en un best seller. No sé quina serà la cançó d’aquest estiu 2013, però el llibre serà, sense cap mena de dubte, La veritat sobre el cas Harry Quebert.

Els enllaços

1. El bloc de Joël Dicker. http://joeldicker.com/

2. Notícia a La Vanguardia sobre la publicació del llibre.

3.Un vídeo on Joël Dicker presenta el llibre.

4.Ressenya del llibre en el bloc  L’altell.

5.Ressenya en el bloc De todo un poco.

Títol:   La veritat sobre el cas Harry Quebert  Títol original: La vérité sur l’affaire Harry Quebert  Autor:  Joël Dicker  Traductor:  Imma Falcó   Editorial:  La campana (català) Alfaguara (castellà) Primera publicació:  juny de 2013  EAN: 978-84-96735-85-9  Format:  Rústega, 680 pàg.

VICTUS, d’Albert Sánchez Piñol

9 nov.

Martí Zuviría és el protagonista de Victus. Des de l’exili  redacta les memòries dels fets de 1714 amb la intenció de sincerar-se i explicar la veritat del que va passar al nostre país. La seva història s’inicia en el 1705 quan amb catorze anys aconsegueix plaça per estudiar enginyeria militar en el castell de Bazoches, sota l’ideari de Sébastien le Prestre, Marqués de Vauban.

En un principi, Martí Zuviría em va resultar un tipus pedant i xulesc i no hi havia manera que em caigués bé. Superat aquest primer judici, Zuviría és bàsicament i en la meva opinió un recurs literari que Sánchez Piñol utilitza de manera magistral  per explicar-nos la guerra de successió espanyola i els fets de 1714.  És només a l’acabar de llegir el llibre quan entens que és un encert i una necessitat que el personatge estigui presentat com un covard, un vividor i  un mercenari.

En Dani Pérez, un amic que també ha llegit el llibre, em diu que Zuviría és una mena de Forrest Gamp a la catalana. Hi estic d’acord. L’autor el situa al costat dels personatges més notables  de l’època i dels fets més remarcables del moment. De tonto, però, no en té ni un pèl.

Victus posa les bases per a un major coneixement de la nostra història: les raons de borbònics i aliats  per aconseguir el tro espanyol, les maquinacions de militars i nobles com Bardonenche, Berwick, Pópuli i Verboom, la lloança dels catalans Francesc Costa, Sebastià Dalmau o Jaume Timor, saber com les gastaven els miquelets i el paper èpic de les classes populars  barcelonines.

Cal destacar, per sobre de tots els personatges històrics, la reivindicació de la figura d’Antonio de Villarroel, el comandant militar que va defensar Barcelona de les tropes borbòniques i a qui  segurament tindria més sentit fer-li un homenatge cada 11 de setembre en comptes de Rafael Casanova, un polític gris que Victus no deixa gaire bé.

De fet Victus té la virtut d’explicar la història d’una manera creïble. En el llibre reben hòsties tant els d’un bàndol com els de l’altre. Unes crítiques que col·loquen a cada fet històric i cada personatge en el lloc que li correspon. Que ningú esperi trobar en la novel·la una defensa aferrissada de tot allò català i un alçament patriòtic. L’escriptor es queda a gust amb els polítics de La Generalitat de Catalunya, els anomenats felpudos rojos.  La figura d’Antoni de Berenguer és l’exemple més clar de la tonteria política catalana del moment.

Després d’haver llegit altres llibres de l’autor en un magnífic català com La Pell Freda o Pandora al Congo em va sorprendre  l’ús del castellà en Victus. Només puc dir, però, que l’Albert Sánchez Piñol és un crack, escriu tant bé en català com en castellà.

Victus es llegeix també com una gran novel·la d’aventures. El ritme és esplèndid i l’autor aconsegueix que et quedis atrapat en les peripècies de Martí Zuviría. El cap se’ns omple de muralles, de paral·leles, de línies de defensa, de baluards, d’artilleria, de petits herois… quin plaer de lectura!

Victus està presentat amb una edició cartoné  molt maca acompanyada amb un planell desplegable del setge de Barcelona. Cal destacar la feina de Xavier Piñas i Joan Solé que han incorporat a la novel·la unes il·lustracions de l’època bellíssimes que ajuden a entendre la trama de la història.

Dani Aranda, llegint Victus a casa seva. En Dani, un bon amic, sempre receptiu i creatiu, ha estat el responsable del fantàstic muntatge amb playmóbils sobre el setge de Barcelona que m’ha servit per il•lustrar amb bones fotografies aquesta ressenya.

Ara que parlem tant de la independència de Catalunya, potser caldrà posar-se al dia i carregar-se de raons. Victus serveix per obrir moltes portes de la història, correspon a cada lector la feina d’aprofundir-ne més.  L’autor afirma en les entrevistes de promoció del llibre que “els catalans tenim poc coneixement de la nostra història, del  que suposa per la pèrdua de les nostres llibertats el setge de Barcelona i que segurament  moltes persones pensen que Villarroel és un carrer de Barcelona que baixa”.

Quan acabes de llegir el llibre és inevitable comparar aquell 1714  amb la situació actual de Catalunya. En el nou escenari d’independència del país, estaran a l’altura els polítics catalans? El que està clar és que tant en el 1714 com ara, els polítics són una casta a part allunyada de la ciutadania. Els polítics, de tots els colors i de totes les tendències, tenen traça a l’hora de clavar el punyal de la traïció al poble. Abans i ara. I el poble a patir…

De la mateixa manera que en Martí Zuviría es passa tota la novel·la buscant una paraula que doni sentit a la seva existència, cada un de nosaltres haurà de trobar també el seu encaix en un nou món que ara sí ha de ser possible, no?

Títol: Victus Autor:  Albert Sánchez Piñol   Editorial: La Campana   EAN: 978-84-96735-729   Primera edició:  octubre de 2012   Format: cartoné, 605 pàg.  Preu:  24 euros.

1.Entrevista a Albert Sánchez Piñol en el programa Pàgina 2 de TVE. Prem aquí.

2.Vídeo de La Coronela de Barcelona amb playmóbils. Prem aquí.

ANYS DE PROSPERITAT, de Chan Koonchung

24 des.

Anys de prosperitat és un curs ràpid per posar-nos al dia sobre la Xina. A la novel·la veurem com l’ inici de la crisi de l’economia mundial actual coincideix amb el començament oficial de l’edat daurada de supremacia de la Xina.  Ambientada a la Xina de 2013, aquest procés dura vint i vuit dies. Durant aquest període el Partit Comunista Xinès crea un escenari planificat de por, repressió i mort, amb l’objectiu de mantenir la dictadura de partit únic i aconseguir la primera posició a la nova etapa del capitalisme financer mundialitzat.

L’escriptor Lao Chen, el periodista Fang Caodi, el jove Zhong Dow i la irreductible Wei Xihong investiguen la raó per la qual aquestes quatre setmanes  han estat totalment oblidades per la població xinesa.

Chan Koonchung  ens explica els fets que han marcat l’evolució del gegant asiàtic i que són presents en l’imaginari col·lectiu de la gent: la campanya d’eradicació de contrarevolucionaris, la Revolució Cultural, la campanya de repressió 1983, la matança de Tiananmen de 4 de juny de 1989, la campanya de 1999 per eradicar el Falun Gong etc.  La duresa de la transició d’aquests vint i vuit dies però, no quedarà marcada en aquest record col·lectiu.

Anys de prosperitat denuncia la manipulació de la història nacional per part de les autoritats xineses i dibuixa un escenari proper al Món feliç, d’Aldous Huxley i 1984 de George Orwell.

La novel·la barreja de manera intel·ligent la ficció, la història i un munt de dades i informacions actuals sobre la llibertat, el medi ambient, la religió, la política exterior xinesa, la corrupció del Partit Comunista Xinès… Quan acabes de llegir el llibre tens una visió diferent sobre el país asiàtic, i ets plenament conscient que el XXI és el segle de la Xina.

El llibre ha estat publicat a Hong Kong i a Taiwan, però censurat a la Xina continental. La població el descarrega d’internet per llegir-lo. 

Chan Koonchung va néixer a Xangai i es va educar a Hong Kong. És fundador i president de Minjian International, que connecta els intel·lectuals de la Xina amb els seus homòlegs a l’Àsia i a l’Àfrica.

En un bon infern, la gent té consciència de viure a l’infern i això li fa desitjar transformar-lo, mentre que, després de molt temps de viure en un fals paradís, la gent s’hi acostuma i acaba creient que ja és al paradís.

Títol: Anys de prosperitat  Títol original: The fat years   Autor: Chan Koonchung    Traductor: Xavier Pàmies   Editorial: La Campana  Primera edició: novembre de 2011   EAN: 978-84-96735-63-7   Preu: 19 euros   Format: Tapa tova, 26cm x 14cm, lleuger, 310 pàg. Traduït al castellà com a Años de prosperidad per l’editorial Destino.

%d bloggers like this: