Tag Archives: Angle

CARRERS SALVATGES, d’Àlex Gombau

19 febr.

img_4394

Fa uns dies vaig esmorzar amb una amiga i, mentre analitzàvem l’actualitat i maleíem els poderosos, em va explicar que les investigacions en el camp de les desigualtats socials conclouen que les variables que influeixen en la qualitat de vida i en el benestar d’una persona són diverses. El futur no està escrit per ningú però tots els estudis constaten que entre les moltes circumstàncies per caure en el pou de la misèria n’hi ha tres que destaquen per sobre de tot: ser pobre, ser negre i ser dona. De pobres, negres i dones, precisament, en va ple Carrers salvatges, un llibre sobre el barri del Bronx de Nova York i sobre els seus habitants com mai te l’han explicat.

Carrers salvatges intercala dos moments històrics. Per una banda els anys setanta i el barri del Bronx, que és la dècada en la què aquest s’enfonsa i toca fons. L’atur, la manca d’oportunitats i la desaparició d’inversions econòmiques precipiten l’aparició i la rivalitat de les bandes juvenils amb comportament mafiós. L’estat pràcticament ha desaparegut i els joves troben en les bandes una manera de canalitzar el seu malestar i de donar sentit a les seves vides. El Bronx sucumbeix al jou de l’heroïna, dels robatoris, de les violacions i dels assassinats. És un camp de batalla en el què la lluita diària és sobreviure.

En mig d’aquest panorama desolador, en un edifici desballestat del barri hi viuen, porta per porta, la Jabree, la gran de dues germanes d’una família afroamericana i en Carlito, el gran de tres germans d’una família d’immigrants porto-riquenys. Dos personatges arrossegats per la situació del barri que es debaten constantment entre encarrilar les seves vides o deixar-se caure definitivament pel precipici. Al seu voltant un munt de personatges i de trames que ens expliquen la seva evolució personal i la del barri. I tot plegat lligat amb els fets històrics que van marcar els convulsos anys setanta al Bronx, com l’auge de les bandes juvenils i l’intent del tractat de pau dels Ghetto Brothers, l’allau d’incendis provocats als edificis (el recurs per cobrar la indemnització i fotre el camp), l’aniquilació dels ionquis i la lluita contra la droga, l’aparició dels Panteres Negres i altres moviments de lluita pels drets civils, la gran apagada elèctrica de 1977, l’aparició d’una cultura urbana transgressora que s’expressa amb els grafitis, el hip-hop, els balls de carrer i les festes de DJ’S i el paper de la policia, que entre corrupte i corrupte, n’hi ha algun que encara vol fer bé la feina. Una feina, això sí, situada en zona de guerra, en el districte amb els índexs de criminalitat més elevats de la ciutat.  

img_4367

Per altra banda, l’escriptor situa a quatre universitàries catalanes al Nova York de l’any 2014. Una d’elles, l’Ares, investiga el misteri que s’amaga darrera la foto i el vídeo que ha vist en l’exposició que retrata l’evolució del barri del Bronx. Un passat tèrbol del què en Nyjah, un company universitari afroamericà, tot i tenir-ne connexions no en vol parlar.

I lligant els dos moments històrics del barri trobem en McGuffey, un policia que intenta exercir de manera ètica la seva professió, fins i tot en els moments més durs del Bronx i que acompanyat d’una petita càmera documenta gràficament els veïns del barri. En el 2014, apartat de la policia i amb un passat que el neguiteja, és també una peça clau per a la resolució del cas.

A Carrers salvatges el racisme és el tema cabdal, una xacra estesa per tots els Estats Units i que, malauradament, també explica l’origen de molts problemes que actualment pateix la població americana. El racisme és el motiu que explica la caiguda en desgràcia del barri del Bronx de Nova York emportant-se per endavant tota la seva població. La novel·la explora la xenofòbia, el classisme i la intolerància des dels anys setanta fins l’actualitat. A Carrers salvatges quan l’Ares, una catalana de pell blanca, intenta reivindicar-se li recorden que no es flipi molt, que als Estats Units, tot i que tingui una presència caucàsica, serà menystinguda i etiquetada com una simple llatina.

Àlex Gombau (Barcelona, 1969), que és traductor des de fa més de quinze anys, s’estrena amb Carrers salvatges, la seva primera novel·la que ha estat publicada per l’Angle editorial. Un debut extraordinari, una autèntica bomba literària i desitjo que un ferm candidat al Premi Llibreter d’enguany. L’autor s’atreveix amb 653 pàgines! Una novel·la demolidora i brutal escrita amb el pols del grafiter, la ferocitat del raper i l’aplom de l’activista. Do the right thing!

img_4377

Anuncis

ELS HOMES M’EXPLIQUEN COSES, de Rebecca Solnit

26 des.

img_4194

En els actes de la Festa Major Alternativa de Vilanova i la Geltrú de l’estiu passat la sindicalista Núria Casals, la historiadora Isabel Pérez, del Casal de Dones de Vilanova i la Geltrú i la diputada de la CUP Mireia Vehí van fer una xerrada sobre “Els feminismes a l’actualitat”. El repàs a la història dels moviments feministes, amb les seves lluites, les seves maneres d’organitzar-se i la ideologia que les sustentava va arribar fins l’actualitat amb l’aparició del que les ponents anomenen feminisme ecològic o anticapitalista i que respon a la necessitat d’articular una lluita comuna entre dones i homes en front l’arrel del problema: el capitalisme i el patriarcat, que no són dos sistemes diferents, sinó un de sol. Capitalisme patriarcal o un patriarcat capitalista, tant se val com li diguem, finalment tots som víctimes del mateix problema, dones i homes.

En aquest sentit i dins d’aquest nou feminisme jo inclouria Els homes m’expliquen coses, el llibre de l’escriptora, historiadora i activista americana Rebecca Solnit (1961, San Francisco) que ha estat publicat en català per l’Angle editorial amb la traducció de Marina Espasa i en castellà per Capitán Swing amb la traducció de Paula Martín. El llibre recull nou articles, la majoria publicats a TomDispatch, la web que l’autora concep com “una bústia on envio cartes al món”. També hi ha articles que havien estat publicats al Financial Times, a la revista Zyzzva Magazine o que eren un escrit per a una conferència.

El mansplaining és el concepte que Rebecca Solnit ha popularitzat a partir del llibre Els homes m’expliquen coses i que es produeix quan un home explica una cosa a una dona d’una manera condescendent i paternalista, com si la dona no en tingués ni idea i com si l’home sempre en sabés més que ella. Precisament Solnit va haver d’aguantar el discurs petulant d’un home que li explicava la importància d’un llibre (que després va reconèixer no haver llegit) i del qual Solnit era, precisament, la seva autora. Mansplaining o com diríem aquí: “Se’t queda una cara de gilipolles total”. Els homes m’expliquen coses és el títol que va triar Solnit arrel d’aquest incident i que a mi m’ha servit per detectar aquest concepte en masses converses, algunes escandalosament rellevants, com la que va denunciar Mònica Planas en aquest article sobre la conversa de com havia de ser el feminisme avui dia i quins eren els problemes de la dona en l’actualitat en el Dia Mundial per a l’Eliminació de la Violència Contra les Dones en Els Matins de TV3.

De fet, quan acabis de llegir Els homes m’expliquen coses és possible que una nova dimensió s’obri davant teu. Per alguns lectors el llibre significarà una revelació important, per d’altres no tant, això dependrà del nivell de consciència amb què encarem la lectura del llibre. Potser a molts de vosaltres no us cal llegir-lo perquè ja esteu plenament conscienciats amb les denúncies que s’hi exposen, però per a molts d’altres pot significar el clic en el cervell que faltava per començar a prendre partit i aplicar-se a un mateix la dita que per canviar el món, primer cal canviar un mateix.

img_4184

Molta de la informació que Rebecca Solnit aporta en el llibre se m’ha fet esfereïdorament present aquests dies en què la violència masclista no ha donat treva. El cas de  la Victòria Bertran, la metgessa que va ser assassinada pel seu marit, el periodista Alfons Quintà, és un exemple de com els mitjans de comunicació silencien les víctimes per emfatitzar el currículum de l’assassí. En aquest cas, d’ell ho sabíem tot, però d’ella no en sabíem ni el nom, que no vam conèixer fins uns quants dies després de la seva mort.

O què em dieu de la mort d’Ana María Enjamio? la jove de Vigo que va ser assassinada al portal de casa quan tornava de matinada del sopar d’empresa. Sóc l’únic que ha sentit, entre els comentaris que es fan sobre el tema, que quines hores són aquestes per tornar a casa? Com si fos ella la responsable de la seva mort per haver tornat tard a casa, com si ella no pogués moure’s per la seva ciutat, pel fet de ser dona, a l’hora que volgués. És el llenguatge d’un estat violent, és el llenguatge de la por.

De les moltes dades que es donen al llibre hi ha una que impressiona especialment: “L’assassinat és un crim comés per homes en un 90% de les ocasions. Als Estats Units es denuncia una violació cada 6.02 minuts”. És així de dur i així de clar. Tot i que el protocol social ens recordi que l’assassí estava sota els efectes de les drogues, que tenia depressió o que havia perdut la feina, aquesta dada (que és generalitzada a tot el món) és una autèntica xacra o una pandèmia en paraules de Solnit. Així que quan el masclista de torn proclami que els homes i les dones som diferents, potser caldrà dir-li que sí que ho som. Sobretot a l’hora d’assassinar.

El llibre exposa, fent-se ressò de dades contrastables i escrit amb una lucidesa que va del to divulgatiu a la ironia transgressora, la desigualtat, la injustícia, el racisme i la violència que han patit les dones al llarg de la història i arreu del planeta i que malauradament avui en dia encara pateixen.

En Carles Peña, l’amic i responsable de la Llibreria l’Illa, em va recomanar Els homes m’expliquen coses tot dient-me que és un llibre que l’hauríem de llegir tots els homes. Hi estic d’acord, la veritat. Per a molts homes això del feminisme sembla que sigui una mena de rabieta de quatre dones eixelebrades, però la lluita en la defensa dels drets de les dones i contra la violència masclista l’hem de fer tots, dones i homes.

En paraules de Rebecca Solnit: “Com passa amb el racisme, no són les víctimes les que s’han d’enfrontar a la misogínia. Els homes que ho entenen també entenen que el feminisme no és un pla per menystenir els homes, sinó una campanya  per alliberar-nos a tots”.

img_4187

REPARAR ELS VIUS, de Maylis de Kerangal

26 març

IMG_1593

Simon Limbres torna cap a casa amb els seus amics després d’una profitosa matinada dedicada al surf. La força de la joventut, les onades en càmera lenta, l’energia de la tenacitat, l’alegria de sentir-se viu… tot queda fulminat. La furgoneta en que viatgen els nois surt de la carretera i s’estavella. L’accident deixa en estat de mort cerebral en Simon Limbres. Reparar els vius és una història que dura vint-i-quatre hores, el temps en què un cor és extret del cos d’un jove de dinou anys i trasplantat en el d’una senyora de cinquanta-dos.

Què s’activa després d’aquest accident de trànsit? Què desencadena la mort del jove? Quins són els actors d’una tragèdia com aquesta? Maylis de Kerangal (Toulon, 1967) ens ho explica absolutament tot i ho fa amb una prosa aclaparadora, de solvència contrastada. Apostar per la lectura de l’autora francesa és fer-ho a cavall guanyador.

IMG_1607

Maylis de Kerangal ha escrit Reparar els vius mantenint un exquisit equilibri entre la poesia i la tècnica. Descriptiva, detallista i meticulosa, la seva és una literatura fina, fina, fina. És curiós que tot i l’exhaustiva informació mèdica que ens transmet, la lectura no resulti freda, avorrida, ni llunyana. De la mateixa manera també cal dir que tot i que la càrrega emocional és copiosa i constant, mai es deixa portar pel sentimentalisme.

Al patiment dels pares, del germà, de la novia i dels amics l’escriptora francesa hi suma les vivències dels professionals de la medicina. Com una mena de Tetris molt ben jugat, la trama encaixa els dos mons que tenen cita en el llibre: el familiar i el laboral. L’aflicció, els valors i el desconsol hi són presents en les converses i en les cavil·lacions dels personatges. A través d’un narrador omniscient en tercera persona el lector és testimoni de l’exploració, l’elaboració, la comunicació i l’assumpció de la mort en els dos àmbits.

Quan els pares donen el consentiment per fer el trasplantament, el lector profunditza en l’equip mèdic i en la manera com funciona la xarxa de donants. A França no existeix el suport social als trasplantaments que sí existeix a Espanya, que lidera des de fa vint-i-tres anys la tassa de trasplantaments a tot el món. En aquest sentit el llibre ha sacsejat la societat francesa i les associacions pro donants el reivindiquen per defensar les seves idees. 

IMG_1613Tot i tenir la mort com a eix central, la novel·la és un homenatge al cos humà i a la vida. Un continuar fent. Com diu un dels personatges del llibre i que fa seves les paraules de Txèkhov, “enterrar els morts i reparar els vius”. Una novel·la èpica que aconsegueix que reflexionem, com cap altre novel·la ho havia fet, sobre els trasplantaments. Segons Maylis de Kerangal, “la donació és un gest que no té equivalent, perquè no hi ha agraïment, no dona poder, simplement és un gest gratuït per excel·lència”. 

Reparar els vius és d’aquelles novel·les que quan les recomanes se’t queden mirant amb cara de mal rotllo, com dient no estic d’humor per llegir-me una història sobre trasplantaments. Ho entenc perfectament. Llegir-la comporta entrar en el dolorós terreny de la mort i és inevitable patir-hi una mica. També us haig de dir que qui no arrisca, no pisca. Si us voleu moure de la vostra zona de confort literari, Reparar el vius és la vostra novel·la.

 

Títol: Reparar els vius  Títol original: Réparer les vivants  Autora: Maylis de Kerangal  Traductor: Jordi Martín Lloret  Editorial:  Angle (Anagrama en castellà)  EAN: 978-84-16139-33-0  Format: 256 pàg. rústega, 18.90 euros

 

LA VIDA ANTE SÍ, d’Émile Ajar

17 gen.
L'amic Isidre Oller fotografiat amb paraigües en el seu estudi de Parets del Vallès.  Momo, el nen protagonista de la novel•la, té a Arthur com a millor amic, un paraigües que l'acompanya a tot arreu i amb el qual dorm cada nit.

L’amic Isidre Oller fotografiat amb paraigües en el seu estudi de Parets del Vallès. Momo, el nen protagonista de la novel•la, té a Arthur com a millor amic, un paraigües que l’acompanya a tot arreu i amb el qual dorm cada nit.

Els clubs de lectura fan una feina excel·lent de promoció de la lectura i de difusió de bones novel·les arreu del país. Que avui publiqui una ressenya sobre La vida ante sí és fruit, per una banda, del bon ull del Club de Lectura de la Biblioteca de Can Rajoler de Parets del Vallès, que la va proposar fa uns mesos i per altra banda gràcies a l’amistat amb l’Isidre Oller, que forma part d’aquest Club de lectura, i que me la va recomanar efusivament fa unes setmanes. Gràcies!

Literatura tendra, poètica, irònica, efervescent... La vida ante sí és un llibre totalment recomanable.

En Mohamed o Momo, com l’anomenen carinyosament  la senyora Lola (el seu amic travesti), el senyor Hamil (l’avi de vuitanta-cinc anys que sempre li explica històries d’Els Miserables, de Víctor Hugo) i el senyor Driss (el propietari del cafè que freqüenta),  és un noi de nou anys, musulmà i orfe que viu amb altres nens en un clandé, una casa per a fills de prostitutes ubicada en la  sisena planta  d’un vell edifici sense ascensor en el barri parisenc de Belleville.

De La vida ante sí es va fer una pel·lícula. Moshe Mizhari va dirigir La vie devant soi (estrenada a Espanya com Madame Rosa) i que el 1978 va obtenir l'Oscar a la millor pel•lícula estrangera i un César a la millor actriu per Simone Signoret.

De La vida ante sí es va fer una pel·lícula. Moshe Mizhari va dirigir La vie devant soi (estrenada a Espanya com Madame Rosa) i que el 1978 va obtenir l’Oscar a la millor pel•lícula estrangera i un César a la millor actriu per Simone Signoret.

La senyora Rosa, una vella prostituta, polonesa, jueva i supervivent d’Auschwitz és la responsable d’aquesta particular casa en la què en Mohamed ha estat criat. El petit món de protecció i seguretat que té el noi es sacseja quan la senyora Rosa emmalalteix, comença a perdre el cap i necessita que la cuidin. La seva mort és a prop i La vida ante sí defineix amb exactitud el futur incert que el destí té reservat per  a en Mohamed.

La novel·la és una fotografia antropològica de la immigració  a França. Senegalesos, algerians , marroquins, tunisencs, camerunesos i iugoslaus conviuen en barris extremadament castigats per la misèria. És l’univers del barri marginal en el qual la seva població es busca la vida com pot. Tot i que apareixen sabaters, manobres i treballadors de mudances els actors principals de la història són l’ampli ventall de personatges que conflueixen en el món de la prostitució: putes, travestis, xulos, ionquis, proxenetes, boxejadors… Les Halles, Bois de Boulogne, Bisson, Belleville i Aubervilliers són els carrers i barris parisencs en els quals tots aquests personatges acaben trobant-se.

Una de les virtuts del llibre és la manera com està escrit. La novel·la està narrada en primera persona pel mateix Mohamed que també forma part d’aquest petit cosmos. Per una part és innocent i ingenu  i per l’altra és encertat i segur. És la lluita del que ha rebut els cops de la vida, però que amb només nou anys sap diferenciar entre el bé i el mal. Hi ha reflexions del noi boníssimes, com si fossin uns grans zasques! Les sentències vitals arriben al lector amb la força del “que no nos engañen” o “que yo no soy tonto”  i adquireixen una dimensió més real i humana que no pas les famoses frases en veu d’un personatge mediàtic o un anunci de televisió. La manera d’escriure d’Émile Ajar té molt de transmissió oral i d’escoltar bé el llenguatge del carrer. Algunes perles: “Durante mucho tiempo no supe que era árabe porque nadie me había insultado”, “para tener miedo no hace falta ninguna razón”, “yo dejé de ignorar a la edad de tres o cuatro años y a veces lo echo de menos”.

La vida ante sí i La mort d'Ivan Ilitx 036

Émile Ajar és el pseudònim de Romain Gary, l’únic escriptor que ha obtingut el premi Goncourt  dues vegades: el 1956 amb Las raíces de cielo i el 1975 amb La vida ante sí. Aquest últim cop el va guanyar amb el pseudònim d’Èmile Ajar. Va ser quan es va publicar la seva obra pòstuma Vida y muerte de Émile Ajar, quan es va saber tot: fins aleshores el seu cosí, Paul Pavlowitch, era el rostre d’Émile Ajar, quan en realitat era Romain Gary l’autor de tots els llibres signats per Émile Ajar. En aquest sentit és molt recomanable llegir l’article El perfecto camaleón, de Nuria Barrios. La periodista explica la relació de Romain Gary amb l’ampli ús de pseudònims que va utilitzar per signar les seves obres, les conseqüències que això  li va comportar  i els detalls d’una vida de pel·lícula  d’un gran escriptor que va acabar suïcidant-se el 1980 amb 66 anys.  

Aquest Nadal he tornat a veure la pel·lícula Poder absolut, on Clint Eastwood deixava anar una de les seves frases mestres: “El mañana no está asegurado para nadie”, amb el qual l’actor nord-americà relativitzava les especulacions sobre el futur i esperonava a aprofitar el dia a dia. Segurament en Mohamed i en Clint Eastwood s’haurien entès i ens podrien haver donat moments memorables del que suposa dialogar sobre La vida ante sí

Els enllaços:

1.Ressenya de La vida ante sí, de Jose Cuesta en el bloc La Cuesta de Moyano.

2.Ressenya de La vida ante sí, d’Elchicoanalogo en el bloc Espacios en blanco.

3.Ressenya molt interessant sobre La vida ante sí en el bloc Frente a la adversidad. Es tracta d’un bloc que utilitza els llibres com a recurs pedagògic. Presenta fitxes, textos i preguntes sobre el llibre per poder treballar-lo a secundària.

Títol: La vida ante sí   Títol original: La vie devant soi  Autor: Émile Ajar (pseudònim de Romain Gary)  Traductora: Ana María de la Fuente   Primera edició: publicat en francès el 1975 per Éditions Mercure de France i en castellà per l’editorial Plataforma el 2007   Editorial: Plataforma   Format: rústega,  222 pàg. 16 euros.

EL SENTIT D’UN FINAL, de Julian Barnes

23 nov.

Julian Barnes no falla mai, és un valor segur. Navegar per la seva prosa és submergir-se en un espai plaent. Escriptura sense dissonàncies, polida i  precisa. Tot filtrat per la seva fina ironia. Barnes és un mestre i cada llibre un regal.

El sentit d’un final és un llibre breu (conté 159 pàgines), però dóna per molt. Explica la trajectòria vital de Tony Webster a partir dels dos moments cabdals de la seva vida.

En una primera part l’autor s’endinsa en la joventut del personatge, en les relacions amb els seus amics i en els records de la construcció de la seva maduresa. Què llegim?, quina música escoltem?, com ens relacionem amb els nostres pares?, què esperem del nostre futur?, com ens situem políticament?, com són les primeres experiències sexuals?…

Dos personatges trenquen aquesta harmonia en el seu creixement personal. Per una banda trobem l’Adrian Finn, el quart amic que formarà part de la colla. Un noi amb fusta de líder, intel·ligent, rar i que farà replantejar amb els seus comentaris els posicionaments de la resta.

Per altra banda la relació poc gratificant i un xic conflictiva amb la seva nòvia Verònica acabarà de configurar el món de la joventut.

La segona part del llibre ens presenta un Tony Webster jubilat, divorciat i feliç amb el que ha estat la seva vida. La carta d’un bufet d’advocats l’obligarà a recordar els fets de la joventut (que el lector ja ha llegit en la primera part). Uns records dolorosos que faran posar en dubte, fins i tot,  el sentit d’una vida.

La novel·la està deliciosament escrita. El llibre està ambientat en l’adolescència anglesa dels anys 60 i 70. Feia temps que no llegia un llibre on la joventut estigués tan ben retratada. He tingut una feliç empatia amb Tony Webster, un personatge  en el qual un es reconeix ràpidament.

La segona part de la novel·la és més reflexiva. La necessitat de Tony Webster per entendre el passat arriba a ser obsessiva. La mala consciència, els remordiments i una memòria parcial es manifesten contínuament per recordar-nos que també formen part del camí que tracen les persones.

Julian Barnes (1946, Leicester, Regne Unit)  ha rebut el Premi David Cohen de Literatura 2011 en reconeixement a la seva carrera  literària. El sentit d’un final ha rebut el Premi Man Booker 2011.

Per cert,  Julian Barnes conversarà amb Miquel Berga a Barcelona el proper dilluns 26 de novembre a les 19.30h en el marc del cicle Converses a La Pedrera. L’entrada val tres euros.

Diria que aquesta és una de les diferències entre la joventut i la vellesa: quan som joves, somiem futurs diferents; quan som vells, somiem passats diferents.

Títol: El sentit d’un final   Títol original: The sense of an ending   Autor: Julian Barnes  Traductor: Alexandre Gombau i Arnau   Primera edició:  novembre 2012   Editorial: Angle  EAN: 978-84-1569-505-9  Format: rústega, 159 pàg.  Preu: 16.90 euros.  Traduït al castellà com El sentido de un final per l’editorial Anagrama

1.Si vols llegir la pàgina web de Julian Barnes prem aquí.

2.Si vols més informació sobre Converses a La Pedrera prem aquí.

3. Altres ressenyes que parlen sobre El sentit d’un final: Llibreria l’Altell i Puras letras.

%d bloggers like this: