Arxius | Històrica RSS feed for this section

UNA BREU HISTÒRIA DE SET ASSASSINATS, de Marlon James

1 juny

 

BeFunky Collage5

La primera vegada que vaig escoltar les cançons d’en Bob Marley va ser a principis dels anys 80 quan estiuejava al Maresme amb la família. Jo tenia uns nou anys i poca motivació per la música, però el meu cosí Pere ja en tenia vint, havia viatjat a Londres i atresorava una gran col·lecció de vinils. De tant en tant s’ajuntava amb els seus col·legues i muntaven una festa. Jo, encuriosit per aquells ritmes caribenys i pel bon rotllo que es generava cada cop que es punxaven els seus discs, vaig acabar sent acollit en aquell grup de hippies. Temps després descobriria que les bones vibracions també eren motivades pels porros de marihuana que es fumaven. La quadratura del cercle era el nom del càmping, es deia El Camell. En Bob Marley es van arrelar a mi i per sempre més m’ha acompanyat.

Aquí, en els 80, ens donaven peixet i ens enganyaven amb la transició política. A Jamaica ho havien intentat durant els 70 i tampoc ho havien aconseguit. El 1976 a Jamaica es vivia un enfrontament polític que havia acabat derivant en la divisió del país i en escenaris continus de violència. Per una banda hi havia el PNP, el partit de Michael Manley que, esperonat per les lluites anti colonialistes dels països que havien aconseguit la seva independència, era partidari d’adscriure Jamaica en els Moviments d’alliberament Nacional. Volia aplicar una socialdemocràcia amb nacionalitzacions i repartiment de la riquesa i allunyar-se dels Estats Units i de l’URSS. Per altra banda estava el JLP, d’Edward Seaga, el partit dels lobbys econòmics i dels interessos multinacionals que tenia tot el suport dels Estats Units.

Bob Marley 015

Bob Marley era en aquell moment una estrella de la música, era respectat per tothom i pràcticament era l’única persona que podia unir els dos sectors del país. Era un mediador que volia la pau i que estava per la construcció d’una Jamaica democràtica. És per aquesta raó que va promoure l’Smile Jamaica, un concert per la pau que pretenia frenar l’escalda de tensió i els enfrontaments a mort ens els barris de Kingston. El 3 de desembre de 1976, dos dies abans del concert i uns mesos abans de les eleccions generals, set pistolers van entrar a la casa d’en Bob Marley quan assajava amb els Wailers. Van intentar assassinar-lo a ell, a la seva família i a la seva banda. Van disparar-li al pit i si hagués estat inhalant en comptes d’exhalant, la bala li hauria travessat el cor. En total van disparar 56 trets i tot i que miraculosament tots van sobreviure, com a conseqüència de l’assalt van resultar ferits el cantant, la seva dona (a la qual van disparar al cap), el mànager (al qual van disparar a l’abdomen) i membres de la banda. Tot i així, dos dies després el concert es va fer i Bob Marley i els Wailers van tocar-hi. A les gravacions del concert Rita Marley canta amb la bata de l’hospital! Té poca qualitat però podeu veure el concert sencer aquí. Després de l’actuació, Bob Marley i els seus van marxar a viure a Londres.

Una breu història de set assassinats, de Marlon James (Jamica, 1970) explica l’intent d’assassinat de Bob Marley, un fet poc conegut que és utilitzat per l’autor com l’arrel de la seva novel·la. Al seu voltant Marlon James construeix, en gairebé 800 pàgines, les diverses històries i les nombroses ramificacions que es deriven del cas i que la converteixen en una lectura èpica i absolutament monumental. Una breu història de set assassinats ha estat publicada en català per l’editorial Bromera amb traducció de Ramon Monton i en castellà per l’editorial Malpaso amb traducció de Javier Calvo i Wendy Guerra. El llibre ha estat premiat amb el Man Booker Prize 2015 a la millor novel·la de l’any en llengua anglesa.

Bob Marley 008

A la novel·la hi han més de set assassinats, el títol però, es refereix a l’estranya desaparició de les set persones que van intentar matar en Bob Marley. L’autor s’endinsa en els impulsos que van motivar els sicaris a cometre l’atemptat i les conseqüències conflictives que això va comportar per moltes persones durant molt temps, pràcticament fins a principis del anys 90. El llibre no pretén resoldre el misteri sinó explicar diferents històries i tractar així les preguntes sense resoldre que inevitablement van lligades com a resultat d’aquest esdeveniment. La novel·la de Marlon James té ingredients de la novel·la criminal (recorda El poder del perro, d’en Don Winslow), del thriller polític (Graham Greene i les novel·les sobre la guerra freda) i del periodisme musical (com si Ignacio Julià fes una crònica pel Ruta 66). Una breu història de set assassinats és una novel·la coral on es donen cita gàngsters jamaicans, rastafaris, traficants de drogues, agents de la CIA, veïns del gueto, periodistes musicals de la revista Rolling Stone, agents cubans, la dona que va passar una nit amb el cantant, polítics corruptes, mafiosos colombians, músics de reggae i fins i tot un fantasma!

I per sobre dels assassins, del cantant i dels diferents personatges destaca la figura de Josey Wales. La guerra bruta dels Estats Units per dinamitar el procés de pau a Jamaica i sotmetre el país als seus interessos va ser possible gràcies a l’aliança amb aquest sicari. Durant els anys 70 es va fer amb el poder de Copenhagen City i poc a poc va crear un imperi que el va portar a ser el cap dels Storm Posse, el sindicat de la droga jamaicà que va aconseguir establir-se a Nova York amb la venda de cocaïna, heroïna i crack. Josey Wales és en la novel·la la recreació de Lester Coke, el cap de la droga jamaicà que va morir el 1992 calcinat a la cela de la presó on complia condemna i que el llibre recull com una de les històries dels set assassinats.

BeFunky Collage6666

Si la trama del llibre és potent, la manera d’escriure és espectacular! Marlon James trenca amb l’estructura clàssica de la novel·la, en comptes de fer-la lineal, la narració es fractura en moltes veus diferents. Cada capítol té un protagonista diferent i és aquest el que fa de narrador parlant directament al lector o referint-se a Bob Marley, que en el llibre sempre apareix com “El cantant” i mai pel seu nom. És com si els de la BBC fessin un reportatge, els posseïssin la càmera al davant i llavors cada personatge expliqués  les seves vivències i donés el seu punt de vista.

La novel·la de Marlon James combina el llenguatge crioll jamaicà amb l’anglès dominant de l’illa. Així, cada capítol, depenent de qui parla o del context en el qual s’expressa, utilitza una o altra llengua. Jo he llegit el llibre en la seva versió catalana i la traducció ha passat per alt aquests detalls. La traducció al castellà, en canvi, sí que ha intentat mantenir aquest esforç lingüístic. El millor seria, en cas que domineu bé l’anglès, llegir-lo en la seva versió original. Aquí podeu llegir un fragment en català.

En el llibre hi passen coses terribles, els personatges estan sotmesos a una extrema crueltat i el més fotut de tot és que és bastant probable que el que s’explica sigui real. No és per casualitat que el llibre obri amb un proverbi jamaicà que afirma Si no és així, deu ser més o menys així. Si t’agraden les cançons d’en Bob Marley en el llibre descobriràs la raó i el context de moltes d’elles. En tot cas, per llegir Una breu història de set assassinats no cal que t’ agradi el cantant, només cal que t’agradi la bona literatura. 

Vaig a trucar el meu cosí Pere, fa molt temps que no cantem plegats Get up, stand up: stand up for your rights!

MEMÒRIES D’ADRIÀ, de Marguerite Yourcenar

11 nov.

IMG_2085

En Carles Peña, amic i company a la Llibreria L’Illa de Mollet del Vallès, sempre me l’havia recomanat. Aquest estiu, a part de tornar-me’l a aconsellar, me’l va regalar. Les Memòries d’Adrià és el llibre que em resistia a llegir. No per una raó concreta, segurament per descart en l’àmplia oferta de llibres que sempre tenim a l’abast a la llibreria. Doncs bé, ara sóc jo el que fa proselitisme i forma part del grup de fans del llibre. Que serveixi aquesta ressenya per convèncer i aconseguir nous adeptes a la causa!

Marguerite Yourcenar és el pseudònim de Marguerite Cleenewerck de Crayencour. Va néixer a Bèlgica el 1903 i va morir als Estats Units el 1987, on hi va viure des de 1937 amb Grace Click, traductora, amiga, amant i parella fins la seva mort. Aquí podeu aprofundir sobre la seva vida. Tot i ser una de les autores amb més prestigi de la llengua francesa del segle XX i la primera dona que el 1980 va formar part de l’Académie française, és una escriptora poc llegida al nostre país.

IMG_2098

Memòries d’Adrià és es va publicar el 1951 després que l’autora li dediqués més d’una dècada a la seva escriptura. La traducció castellana del llibre la va fer l’escriptor argentí Julio Cortázar el 1955 però no va ser fins el 1982 que l’editorial Edhasa va publicar-lo a Espanya. Jo he llegit la traducció al català que el 1983 va fer en Jaume Creus i que actualment es pot aconseguir amb Labutxaca. Hi ha un estudi molt interessant de Luisa Cotoner Cerdó sobre Les traduccions al català de Marguerite Yourcenar i la seva recepció crítica, que entre altres línies d’investigació, explora aquesta aparent manca d’interès del públic català per l’escriptora i que sembla arribar a dia d’avui. Podeu llgir-la aquí.

Memòries d’Adrià és una novel·la històrica monumental d’exquisida bellesa lingüística i  probablement sigui un dels llibres més citats quan es parla del gènere epistolar. A les portes de la mort i després de tantejar el suïcidi, Adrià, que va ser emperador romà entre els anys 117-138 escriu una llarga carta a Marc Aureli, el seu nebot, fill adoptiu i successor de l’imperi.

Marguerite Yourcenar recrea la vida d’Adrià, un emperador romà atípic. Humanista, il·lustrat, enamorat de la cultura grega i oriental, escèpticament religiós i tot i que com tots els emperadors va haver de fer front a traïcions, conspiracions, negociacions mafioses, ordres d’assassinats i guerres entre clans familiars, en el llibre és presentat com un cercador de la pau interessat en que el seu poble aconseguís un nivell més alt de felicitat i riquesa.

IMG_2095En aquestes memòries, barreja de realitat i de ficció, Yourcenar explora l’Adrià més polític en les victòries i els fracassos del seu govern. Les guerres, els pactes per establir la pau arreu de l’imperi, les lluites al senat o els seus viatges, que entre d’altres llocs el van portar a Tarragona, ciutat que apareix almenys en dues ocasions al llibre.

Per altra banda, també dóna a conèixer l’Adrià més íntim: enamorat de l’art, de la música, de la poesia i de les llegües. La novel·la té aturades en la seva joventut, en les lectures que el van influir, en les seves amistats o en l’amor… Walter White, el protagonista de Breaking Bad, escull el nom de Werner Heisenberg a la sèrie fent així una picada d’ull al gremi científic. La Llibreria Antinous, els especialistes en literatura gai i lèsbica de Barcelona, també han d’haver escollit el seu nom fent així un homenatge al que va ser l’amant d’Adrià. Res és casual.

Dubto que tota la filosofia d’aquest món aconsegueixi suprimir l’esclavitud; com a molt li canviaran el nom… sóc capaç d’imaginar formes de servitud pitjors que les nostres per més insidioses… transformar els homes en màquines estúpides i satisfetes, cregudes de la seva llibertat en plena submissió. La novel·la està plena de frases i textos, com aquest que poso aquí, que faran les delícies d’aquells que us agrada subratllar. Podeu visitar aquesta pàgina i fer-hi un tast.

IMG_2099

El Quadern de notes de les memòries d’Adrià és el text que trobem després de la novel·la i és on Yourcenar reflexiona i comparteix opinions sobre l’obra, l’art d’escriure i la novel·la històrica. És aquí on l’escriptora manifesta que el segle II m’interessa perquè va ser, durant molt temps, el dels últims homes lliures. Paraula de Yourcenar.

Quan vaig acabar Memòries d’Adrià m’acompanyava la serenor dels bons llibres i l’espectacularitat de la descoberta i només tenia ganes de compartir la seva lectura. La mà literària de Yourcenar és extraordinària. El seu estil és depurat, gairebé estoic.

A la novel·la, en realitat, no hi passen gaires coses. Diguem que no hi ha ni una trama ni tampoc moltes accions. És un llibre molt reflexiu, és una carta en veu alta que explora la vida, la vida d’Adrià, sí, però que el lector se la fa seva i s’hi sent totalment proper. Són reflexions d’un emperador, d’un home de poder, d’una persona que pot decidir la vida o la mort dels seus, però les seves intimitats, allò petit, aquelles emocions de l’home savi que Yourcenar fa brillar són també les mateixes que podem sentir tots nosaltres, sense ser emperadors, sense tenir poder. Cada home està eternament obligat, en el curs de la seva breu vida, a triar entre l’esperança infatigable i la prudent falta d’esperança, entre les delícies del caos i les de l’estabilitat.

I ara permeteu-me que me’n vagi al racó de pensar…

IMG_2078

Títol: Memòries d’Adrià  Títol original: Mémoires d’Hadrien  Autora: Marguerite Yourcenar  Traductor:  Jaume Creus  Editorial: Proa Format: butxaca, 271 pàg.

 

ESE PRÍNCIPE QUE FUI, de Jordi Soler

12 març

IMG_1559

No s’imaginava la sorpresa que l’esperava. Després de dinar amb els amics a El Querforadat van acabar la passejada a la parròquia de Toloríu (Alt Urgell). Allà, una placa ret homenatge a la Princesa Xipaguazin (filla de Moctezuma II i darrer emperador Atzeca), que hi va ser enterrada el 1537. Jordi Soler (1963, La Portuguesa, Veracruz), l’autor mexicà que torna a viure a Barcelona; la ciutat que va abandonar la seva família després de la guerra civil espanyola, deuria pensar “me lo han puesto a huevo, ¡ésto es un filón!”. Si una història pot fer bona la dita la realitat supera la ficció és la que ell explica a Ese príncipe que fui.

Doncs sí, la història és tan extraordinària i tan curiosa, que sembla que no pugui ser. Però és, és… Resulta que en el segle XVI Juan de Grau, baró de Toloríu, va formar part de la tripulació d’Hernan Cortés, aquell genocida castellà dels llibres de primària i un dels principals artífexs de la derrota de l’Imperi Azteca. En la colonització i en l’espoli de les Amèriques, Juan de Grau hi va col·laborar, entre d’altres coses, amb el segrest de la Princesa Xipaguazin. Se la va emportar a Toloríu i amb el naixement en terres catalanes del seu únic fill van iniciar una nissaga familiar que arriba fins el segle XX.

XipaguazinEl narrador de la novel·la és un banquer jubilat (un alter ego de Jordi Soler) que atret per aquesta història i per la llegenda que assegura que amb la princesa Xipaguazin també s’hi va enterrar l’or espoliat, inicia una recerca que el connectarà amb Federico de Grau Moctezuma (Kiko Grau pels amics) i la Barcelona dels anys 60. Estudiant d’Història d’art a Oxford, el jove Kiko Grau hereta, a la mort del seu pare, la moribunda empresa familiar de llaunes d’escopinyes embassades. També és en aquest moment quan se li revela una informació que se li ha mantingut amagada: és el darrer descendent de l’emperador Moctezuma a Espanya.

Kiko Grau, que era un paio intel·ligent, amb molt de morro i amb poques ganes de pencar, va veure l’oportunitat d’introduir-se entre la burgesia i la gent guai de la Barcelona del moment. La meva mare assegura que més val caure amb gràcia que ser graciós i a la dona no li falta raó. Kiko Grau es va convertir en Su Alteza Real i es va reivindicar com a digne i darrer descendent de la Soberana e Imperial Orden de la Corona Azteca. Va amassar un capital ingent rubricant títols nobiliaris a tort i a dret i amb la tranquil·litat que li donava la protecció del dictador Francisco Franco. Una estafa en tota regla de la qual eren coneixedors els mateixos estafats, però que prioritzaven l’estatus social que els hi proporcionava i pel qual pagaven autèntiques fortunes. El postureo ja existia llavors! La impostura i la picaresca de personatges recents com El petit Nicolás és a la democràcia l’equivalent a Su Alteza Federico Grau de Moctezuma en dictadura. La prosa de Jordi Soler arremet amb força i posa sobre la taula els valors més rancis i estúpids que sostenen la noblesa ibèrica. 

IMG_1587

Se li agafa simpatia al príncep! Li agradava la festa, els diners, l’alcohol, el vici… com deien els Pata Negra “todo lo que me gusta es ilegal, es inmoral o engorda”. Una vida d’excessos, d’ostentació, de fama, d’èxit i també de caigudes i de fracassos. Al voltant de Su Alteza desfilen curiosos personatges de dubtosa reputació i un fidel vassall que engrandeixen l’èpica de la història. Una troupe impossible, una vida canalla al límit.

Ese príncipe que fui és un llibre extraordinari. Jordi Soler escriu tan bé! Tota la novel·la està filtrada per un humor càustic, per una fina ironia i per un to burleta. Narrativa festival, jocs d’artifici, diversió i alegria assegurada. Entre conya i conya, Jordi Soler també va colant les seves crítiques ferotges. L’Espanya Imperial, la dictadura de Franco, l’establishment cretí burgés, Camilo José Cela… sí, en el llibre pillen moltes figures històriques. La novel·la també serveix per reivindicar la política exterior de Mèxic durant el segle XX. El president Lázaro Cárdenas va donar tot el suport a la República Espanyola i asil polític als republicans exiliats. Mèxic va trencar relacions diplomàtiques amb la dictadura de Franco, mentre que va reconèixer sempre al govern republicà a l’exili.

Ho va fer amb la trilogia formada per Los rojos de ultramar (2004), La última hora del último día (2007), La fiesta del oso (2009). També a Diles que son cadáveres (2011). És un recurs que Jordi Soler utilitza molt bé: no saps quina part del llibre és veritat i quina és ficció. Es val de personatges reals (ja sigui la seva família, poetes francesos o prínceps ibers) i sobre la seva realitat construeix una ficció. Sobre aquesta manera d’escriure Jordi Soler afirma en el bloc Un dia en les carreres  que “yo escribo siempre pensando que lo que estoy escribiendo tiene que parecer verdad. El que me está leyendo tiene que estar pensando que esto es verdad, aún cuando en términos relativos, mundanos, no sea verdad. Da igual. Hay una verdad literaria. Si una novela es leída como verdad, es verdad. Yo estoy por la verdad literaria”.

BeFunky_Eseprincipequefui2.jpg

En fi, Ese príncipe que fui és una lectura totalment recomanable. Aquest proper cap de setmana me’l rellegiré de camí a Toloríu. Crec que entre les seves pàgines puc trobar alguna pista per esbrinar on és el tresor de la Princesa Xipaguazin. Ja fa prop de cinc-cents anys que l’or va ser enterrat al Pirineu català. Només faltaria que els alemanys que el busquen (i que segons va declarar Jordi Soler a Página 2 de TVE ho fan amb perseverança i amb sofisticades eines), el trobessin abans que jo!

ELS ENLLAÇOS

1. Pàgina web de Jordi Soler.

2. Article del llibre a El Periódico.

3. Ressenya i entrevista a Vozpópuli.

4. Ressenya del llibre a El Cultural.

5. Articles d’en Jordi Soler a El País.

Títol: Ese príncipe que fui  Autor: Jordi Soler Editorial:  Alfaguara  Primera edició:  gener de 2015  EAN: 978-84-204-1892-6  Format: rústega, 231 pàg. 17.90 euros

RITOS FUNERARIOS, d’Hannah Kent

18 des.

IMG_1088Ritos funerarios és una novel·la del gremi dels best-sellers, ha estat traduïda a més de vint llengües, ha guanyat nombrosos premis literaris i serà adaptada al cinema en breu. També és de pel·lícula la manera en com es va gestar aquesta novel·la. Hannah Kent (1985 Adelaida, Austràlia), la joveníssima autora del llibre, va viatjar a Islàndia quan tenia 17 anys per realitzar un intercanvi d’estudiants. Allà, a les terres d’Odín, va conèixer la història real d’Agnes Magnúsdóttir, que és recordada per ser la darrera persona executada a Islàndia. La dona va ser decapitada per l’estat islandès per participar en els assassinats d’en Natan Ketilsson i d’en Pétur Jónsonn. Sí amics, poca broma amb els veïns del nord. No estaven per tonteries!

El cas és que l’Hannah Kent va quedar impressionada per aquest succés històric i això va remoure la seva pulsió narrativa. Va iniciar una recerca informativa que la va portar durant anys a remenar documents històrics, a consultar arxius estatals i a fer nombroses entrevistes. Tot aquest material, un cop ordenat i classificat, va servir per escriure Ritos funerarios com a projecte pel seu doctorat d’Escriptura Creativa.

IMG_1364La dona mort i això ho sabem des del principi. Així doncs quan iniciem la lectura ja sabem com acabarà tot plegat. Agnes Magnúsdóttir va ser decapitada el 12 de gener de 1830.  Abans de l’execució va ser reclosa en una granja regentada per un matrimoni i les seves dues filles a la regió de Kornsá. La novel·la es centra en aquest temps en què va conviure amb els grangers. És durant la seva reclusió i a través de la relació de la protagonista amb la família, els veïns i el reverend segon Porvadur Jónsson que entenem qui és, d’on ve, què pensa i com és Agnes Magnúsdóttir. La desconfiança i la mirada acusadora es va transformant i dóna pas a un “i si no fos ella la culpable?”.

Davant d’aquesta història real l’escriptora australiana ens ofereix una versió possibilista o si voleu, una hipòtesi. Hannah Kent presenta l’Agnes Magnúsdóttir com una dona diferent (com una excepció) dins del context social de l’Islàndia del segle XIX. Autodidacta, lliure i transgressora. Escrivia poesia i tenia coneixements sobre medicina natural. I tot això molestava. S’ha fet sempre, els governs i els estats criminalitzen les persones que els hi són hostils. En aquest sentit el llibre es pot llegir com una reivindicació feminista encara que també té ingredients de la novel·la negra i de la novel·la històrica.

IMG_1356

Hannah Kent es val d’una estructura senzilla però resolutiva on combina els esdeveniments de la granja de Kornsá, la publicació de documents i cartes de l’època i els monòlegs interiors d’Agnes Magnúsdóttir. Una de les parts més potents del llibre és la manera amb la qual transmet les condicions en les que vivien els islandesos a principis del segle XIX. Miserables i desfavorits. Temperatures gelades i neu. Pobresa i gana.

El llibre és de lectura ràpida i fàcil. Sense floritures però molt efectiu. Hi ajuda la destacada traducció de Laura Vidal. Una novel·la agradable per passar una bona estona de lectura. No puc deixar de pensar en totes les Agnes Magnúsdóttir de la història. Dones redemptores i posseïdores d’una puresa i d’una veritat dissonant amb la societat que els ha tocat viure. Ritos funerarios s’adaptarà al cinema l’any vinent i tindrà a Jennifer Lawrence com a protagonista. No sé qui la dirigirà però jo hi veig una trama de western bíblic ideal per a Quentin Tarantino i on el Samuel L. Jackson de Pulp Fiction faria un reverend brutal. La banda sonora, la posaria els Iron & Wine amb el fantàstic “Freedom Hangs Like Heaven”. Però la seva mare diu que va a caminar sobre l’aigua…

Títol: Ritos funerarios  Títol original: Burial rites  Autora: Hannah Kent Traductora: Laura Vidal  Editorial:  Alba Primera edició: abril de 2014  EAN: 978-84-8428-97-15 Format: rústega, 366 pàg. 19.50 euros.

EL NEN QUE SABIA PARLAR L’IDIOMA DELS GOSSOS, de Joanna Gruda

6 nov.
Àngelo Marí, amic, company d’estudis i Educador social coordinador del Casal Obert de Mollet. (foto en el pati del Centre Obert).

Àngelo Marí, amic, company d’estudis i educador social coordinador del Casal Obert de Mollet del Vallès. (Foto en el pati del Casal).

El nen que sabia parlar l’idioma dels gossos és la història real d’en Julek Gruda, una biografia novel·lada escrita per Joanna Gruda, la seva filla. En Julek Gruda va néixer el 3 de novembre de 1929 a Moscou. El seu naixement havia estat sotmès a votació en una assemblea del Partit Comunista Polonès en el qual militaven els pares d’en Julek. Laseva vinculació total al partit, l’entrega a la lluita internacionalista i l’activisme antifeixista va tenir com a conseqüència la descomposició de la família. Van marxar de Polònia. El pare va participar en el front de guerra rus contra els alemanys i la mare, immigrada a França, es va vincular a la lluita clandestina i a la resistència.

Una gran xarxa de solidaritat va cuidar i protegir el nen: els activistes, les amistats de la família i l’Avenir Social (l’orfenat del sindicat CGT a França que a part d’orfes acollia els fills de la misèria, nens els pares dels quals estaven a la presó per motius polítics i fills de militants comunistes de molts països). Altra cosa és la soledat, els dubtes i la tristesa que el petit Julek expressa en el llibre davant la situació complexa que li va tocar viure. La seva va ser una infància molt atípica amb una formació acadèmica i un creixement emocional condicionats per la militància dels pares (i per tant per la seva absència), pels fets històrics que va viure (l’immigració de Polònia, l’ocupació de França, la segona guerra mundial, l’alliberament de París…) i pels lligams d’amistat que el van unir als amics i als educadors.

El llibre fuig d’escenes macabres, del dramatisme i de la violència dels conflictes. En aquest sentit és una novel·la amable. El fet que estigui narrada en primera persona i la mirada d’en Julek sigui tan neta i transparent fa que la història t’arribi d’una manera molt autèntica. Rebel, segur, innocent, juganer, entremaliat, irònic… la veu d’en Julek és positiva i carregada d’optimisme. Una infància d’aventura!

IMG_1255

En Julek escriurà cartes als seus oncles polonesos, canviarà de nom tres cops per protegir la seva identitat, acabarà per no comprendre el polonès (la seva llengua materna), es farà famós entre els seus companys per saber parlar el llenguatge dels gossos tak, nie, gówno, królik (sí, no, merda, conill), acabarà entrant en els tancs alemanys per robar llaunes de menjar, participarà en alguna acció de la resistència francesa i li muntarà una petita revolució al director de l’Avenir Social. Aventures, formació de la personalitat, nostàlgia, humor, vincles i lligams a partir d’una prosa senzilla, intel·ligent i accessible. Una lectura totalment recomanable pels estudiants d’ESO!

L’any 1995 vaig formar part de la primera promoció d’educadors socials de Catalunya. Aquells primers anys de carrera a la majoria d’estudiants ens unia la vocació i el fort component ideològic. Volíem uns serveis socials per transformar la societat i millorar-la. A El nen que sabia parlar l’idioma dels gossos els educadors hi juguen un paper molt important. Representen un nou model de societat: solidària, ètica, àcrata i compromesa. De fet el llibre està dedicat a la Geneviève, que és una de les educadores de l’Avenir Social. M’agrada pensar que els educadors d’avui continuem la tasca de renovació pedagògica i social iniciada a principis del segle XX i que estem units per l’estret fil de l’alliberament a partir de la cultura i l’educació.

L'Àngelo Marí, a part de ser un excel•lent educador i un gran lector, té la mà trencada en el dibuix i la il•lustració. Podeu seguir la seva feina en el seu blog i el seu facebook.

L’Àngelo Marí, a part de ser un excel·lent educador i un gran lector, té la mà trencada en el dibuix i la il·lustració. Podeu seguir la seva feina en el seu blog i el seu facebook. (Foto a la ludoteca del Casal).

Tenim un nou heroi, real i literari! L’editorial Blackie books cita l’encreuament de Tom Sawyer, Huckleberry Finn o La vida és bella com a referents del llibre. Jo hi afegiria també L’estepa infinita, d’Esther Hautzing, que és sense cap mena de dubte una novel·la germana. També és una història real, en aquest cas explicada per una nena polonesa. Ella i la seva família van ser deportats a Sibèria (a Rubtsovsk) a principis de la segona guerra mundial. Polònia va ser ocupada per l’Alemanya nazi i per l’Unió Soviètica durant la Segona Guerra Mundial. No va ser fins l’any 1989 que Polònia va aconseguir la independència amb la celebració de les primeres eleccions democràtiques. Tan el Julek Gruda com l’Esther Hautzing van ser víctimes del nazisme i de l’stalinisme.

Podia haver estat diferent, podien haver coincidit al seu país, podien haver jugat junts i posats a somiar podrien haver cantat junts el Mur dels Zespół Reprezentacyjny, que és l’adaptació al polonès de l’Estaca de Lluís Llach, i que durant la dictadura comunista va ser tot un referent dels activistes polonesos.

Mur, de Zespół Reprezentacyjny, primer cantat en català i després en polonès.

Els enllaços

1.Primer capítol d’El nen que sabia parlar l’idioma dels gossos publicat a Catorze.

2.Ressenya del llibre en el blog Leer es viajar.

3.Ressenya del llibre en el blog Libros que voy leyendo.

4.Ressenya del llibre en el blog Entre montones de libros.

Títol: El nen que sabia parlar l’idioma dels gossos  Títol original: L’enfant qui savait parler la langue des chiens  Autor: Joanna Gruda  Traductor: Isabel Obiols  Editorial: Blackie Books  Primera edició: setembre de 2014 EAN: 978-84-942580-0-8  Format: 240 pàg. rústega, 19 euros

%d bloggers like this: