Tag Archives: Lumen

ELS LLIBRES QUE NO LLEGIREM

21 set.

Carlos Barral 035

En el mes de maig vaig llegir a La Vanguardia que finalment l’ajuntament de Calafell havia acordat obrir al públic la casa que l’editor Carlos Barral (1928-1989) tenia en aquest poble marítim del Baix Penedès, tot i que en un principi, en un ple de l’abril, s’havia decidit tancar-la (aquí ho explica un article a El País).  Mentre prenia el primer cafè del dia vaig decidir que, tot i conèixer poc sobre la trajectòria de l’impulsor més important de l’editorial Seix Barral i no haver llegit ni la seva poesia ni la seva prosa memorialista, estaria bé visitar la casa.

Una tarda d’aquest agost vaig anar-hi amb la meva filla i la meva dona. La casa està en el passeig marítim de Calafell i quan hi arribes es fa present com una raresa del paisatge, com si trenqués l’harmonia dels restaurants, hotels, botigues de souvenirs i guiris fotent-se cervesa. Res a veure amb el Calafell de pescadors, de cases petites i de paratges naturals que Carlos Barral havia conegut i estimat en vida. Carlos Barral 029Sembla que faci nosa, “que bonic quedaria aquí un bloc d’apartaments turístics”, crec que s’ha dit algun cop en alguna conversa entre constructors i polítics. 

La casa és força maca. Conserva el seu disseny original amb rajoles antigues i fustes malmeses pel temps. És una casa poc ostentosa que té un pati escassament cuidat a la part del darrere. Al pis de dalt es pot visitar el despatx amb vistes al passeig, un lavabo amb la presència d’un blau marí tan potent que sembla ben bé que estiguis al fons del mar i una estança amb quatre telèfons en la qual el visitant pot escoltar diferents entrevistes i conèixer més a fons el personatge. En una última habitació hi ha un centenar de llibres que formen part de la xarxa Book Crossing. El conserge va dir-me que agafés els llibres que volgués que, de fet, i això em va semblar curiós, “la gent entrava a mirar, però mai n’agafava cap. No els agrada llegir”, va concloure. Vaig triar Joc Brut i Mossegar-se la cua, ambdós llibres d’en Manuel de Pedrolo publicats per Edicions 62 a la col·lecció El Cangur.

Carlos Barral 017

A principis de setembre, quan ja havia tornat de les vacances, vaig llegir una mica la seva poesia i també molts articles d’internet que informaven sobre la seva trajectòria vital, la valuosa i reconeguda feina d’editor i crítiques sobre els seus llibres de memòries i de poesia. A partir de totes aquestes lectures vaig pensar en escriure una ressenya sobre en Carlos Barral i la seva casa de Calafell. Però què podia aportar jo? Per a mi seguia sent una persona força desconeguda, la veritat. Escriure sobre què, exactament? 

Precisament l’editorial Lumen ha publicat recentment Usuras y figuraciones, una nova edició de la poesia completa de l’autor. Al maig es va fer una presentació del llibre a càrrec del crític literari Andreu Carlos Barral 028Jaume, Malcolm Otero, nét de Carlos Barrral i el novel·lista Gonzalo Torné.  Va ser quan vaig veure el vídeo d’aquesta presentació que vaig pensar en el motiu d’aquesta ressenya.

En el seu torn de paraula Gonzalo Torné va citar el llibre Como hablar de los libros que no se han leído, de Pierre Bayard (Anagrama, 2008) per explicar les maneres de fer dels lectors quan han d’afrontar noves lectures: “Cualquier lector tiene una serie de libros que ha leído, una serie de libros que quiere leer y tiene una serie de libros que sin leerlos los da por leídos. No le interesa lo más mínimo leerlos, son libros de los que podemos hablar porque tenemos argumentos para no leer”. I aquí va ser quan vaig pensar que havia trobat la raó per escriure aquesta ressenya. Bé, de fet la raó em va trobar a mi.

Carlos Barral 001

Els arguments per no llegir un llibre (i donar-los per llegits) molts cops tenen a veure amb la ideologia, l’opinió o les maneres de fer de l’escriptor. Sovint passa que un cop conegut l’escriptor més a fons deixa d’interessar-nos perquè el trobem allunyat de nosaltres, de les nostres idees, de la manera de veure la vida i d’allò que pensem. Que si ha signat aquell manifest, que si no vota el nostre partit polític, que si el que fa en la seva intimitat ens sembla vergonyós, que si la seva opinió sobre l’actualitat ens semba ofensiva… Se’ns cau el mite! Però el problema és crear mites, precisament.

Mirant els llibres de casa he trobat un amant de les corrides de toros (Ernest Hemingway), un que fa anuncis pel Banc de Sabadell (Quim Monzó), un que fa actes contra la immersió lingüística de Catalunya per a Societat Civil Catalana (Eduardo Mendoza) i un depravat sexual (Lev Tolstoi). Tots grans escriptors i així podria, segurament, omplir la llista amb més i més autors.

Carlos Barral 032-001El tema està en diferenciar la creació literària d’allò que faci o pensi cada escriptor i valorar, per tant, els seus llibres de manera separada d’allò que faci en la seva intimitat o del que opini. I per valorar-lo cal llegir-lo. A mi m’agrada com escriu Javier Pérez Andújar. L’escriptor de Sant Adrià del Besòs no defensa la independència de Catalunya però, tot i que en quest tema no ens posaríem d’acord, el continuaré llegint i gaudiré dels seus llibres i dels seus articles.

És insultant i em genera un mal rotllo tremend cada cop que la Pilar Rahola opina sobre l’islam, l’Arturo Pérez Reverte sobre les “dones d’abans” i Javier Cercas sobre la memòria històrica. Quan he llegit aquests autors no m’han agradat i ara ja no els llegeixo, no per allò que opinen, sinò perquè els seus llibres no m’interessen.

I a mi si Carlos Barral es va presentar en el seu moment com a senador per l’infecte PSC-PSOE, o que formés part dels pijos de la Gauche Divine, o que fos  un “nen de casa bona” són, transcrivint les paraules d’Andreu Jaume, “cosas que a nosotros, sinceramente, ya nos importan muy poco. Lo que nos importa es su obra. En este caso, la poesia de Carlos Barral”.

Setembre és època de nous propòsits i de nous reptes, així que d’aquest any no passa. Haurem d’incloure a la llista de lectures un amant de la coprofília (James Joyce) i el negre dels negres (Alejandro Dumas).

I tu, què? Hi ha algun escriptor que no llegeixis perquè tens arguments (ideològics) per no llegir-lo?

Carlos Barral 027

Anuncis

ESTIMADA VIDA, d’Alice Munro

5 jul.
Berta Ballester llegint Estimada vida.

L’amiga Berta Ballester llegint Estimada vida.

Alice Munro, Premi Nobel 2013, és canadenca. Va néixer el 1931 en una zona rural de la província d’Ontario. El proper 10 de juliol farà vuitanta-dos anys. Ja en fa uns quants que va anunciar que volia deixar d’escriure però el 2009 va publicar Massa felicitat (Club editor, 2010). Pot ser sí que Estimada vida (Club Editor en català, Lumen en castellà) serà el seu darrer llibre, ja que Munro assegura que cada cop té menys memòria.

Estimada vida és un llibre format per catorze relats. Dels quatre darrers l’autora informa que es tracten de peces autobiogràfiques i que “són les primeres i les darreres paraules –i les més íntimes- que he de dir sobre la meva vida”. Queda dit.

Els personatges dels relats d’Estimada vida són majoritàriament femenins. Nenes, joves i dones de mitjana edat que comencen noves vides, que persegueixen somnis, que s’arrisquen, que viuen processos d’alliberament i que confessen per continuar vivint. Tant elles com ells (que d’homes també en parla, però menys) són radicalment reals i propers. La vida de la gent és prou interessant si tu aconsegueixes captar-la tal com és, monòtona, senzilla, increïble, insondable, diu Alice Munro quan parla de la creació dels seus personatges. És una manera de crear que em recorda a Josep Maria Espinàs, que sempre ha defensat l’autenticitat i l’interès de les vides de la gent anònima i humil.

Els contes d’Alice Munro estan filtrats per una maduresa incontestable. És una literatura adobada amb experiències dures i amb la saviesa de la persona que ha resistit els cops de la vida. De què van els contes de Munro? Una mare que abandona la seva filla en un compartiment d’un tren per anar a dormir amb l’actor que acaba de conèixer, una dona malalta que accepta el suborn del seu amant, l’estranya situació  que viu una jove quan els pares viatgen a Ghana mentre ella es queda amb els seus oncles...

En el conte de Dolly una parella sembla que toca fons i està a punt de trencar. M’agrada el clima d’inseguretat, de gelosia i de paranoia que recrea l’autora. Dels contes autobiogràfics destacaria L’ull que narra la mort de la Sadie, una noia jove i rebel que va ser mainadera a la infància de Munro i Nit on explica la llarga etapa en què compartia habitació amb la seva germana i en la què no podia dormir. El meu conte preferit però és Grava, on una nena permet que la seva germana s’ofegui al llac mentre ella espera que els seus pares acabin de fer l’amor. Esfereïdor.

Els contes de l’autora estan ambientats al Canadà. El món rural canadenc, que tant bé coneix Munro, hi apareix constantment i suposa un fort contrast amb el món urbà (Vancouver, Toronto) on també estan ambientats alguns relats.

Tot i que accessible, davant la literatura de Munro cal posar-hi molta atenció. El seu llenguatge és com una teranyina en la qual és fàcil quedar-se atrapat en una part sense veure-hi el tot. Res és el que sembla ser. És probable haver de reelegir paràgrafs si no hi tens els cinc sentits posats. Una paraula, un detall o un petit fet poden ser els desencadenants d’un gir argumental. Cal estar atents i llegir de manera entregada.

Alice Munro és ara una reconeguda escriptora. El 1961 un reportatge sobre ella deia “mestressa de casa troba temps per escriure relats”. És un exemple del masclisme contra el que va haver de lluitar. De fet ella és testimoni i exemple dels canvis i de l’evolució de la dona durant el segle XX.

De la lectura d’Alice Munro el lector surt renovat literàriament. Tens la sensació d’estar llegint una literatura poderosa i insubornable. Per molts anys, Alice Munro!

 Els enllaços

1.Alice Munro i els errors de la humanitat. Article de Vicent Alonso a El País.

2.Primera y última confesión de Alice Munro. Article d’Inés Martín Rodrigo  en el diari ABC.

3.Alice Munro fent un discurs d’agraïment quan va recollir fa dues setmanes el premi Trillium Book Award. Fes clic aquí.

4.Article de Xavier Serrahima a Núvol.

5.Article i entrevista a Alice Munro a Paris Review. Fes clic aquí.

Títol:  Estimada vida  Títol original:  Dear life  Autora:  Alice Munro  Traductora:  Dolors Udina  Editorial:  Club Editor  Primera publicació:  març del 2013  EAN:  978-84-7329-74-3  Format:  rústega, 344 pàg. 22.90 euros

 

 

TODO LO QUE SOY, d’Anna Funder

12 oct.

Amb la mà d’una perfecta cirurgiana, Anna Funder reconstrueix de manera precisa la vida de diferents activistes alemanys que des del final de la primera guerra mundial van lluitar per la pau des d’un pacifisme revolucionari i van denunciar les accions feixistes de Hitler i les seves intencions bèl·liques vers Europa. El llibre és un homenatge als alemanys que van combatre per la democràcia des d’un compromís polític actiu i que com a conseqüència van rebre la presó i la mort de l’estat totalitari alemany. La novel·la explica que el suïcidi i l’exili (més de cinquanta-cinc mil  alemanys van marxar del país quan Hitler propicià l’incendi del Reichstag) van ser algunes de les sortides de tota aquesta generació.

La traïció va ser una altra manera d’afrontar el nazisme. És un fet que apareix de manera constant en el llibre i que sotmet els personatges en un estat angoixant de desconfiança i paranoia. Funder relata com alguns activistes van denunciar els seus propis companys per salvar la seva vida. La política dels nazis era eliminar a través del ministre Hermann Göring i la Gestapo tots els opositors del tercer Reich, també fora d’Alemanya. Fugir i amagar-se… el pa de cada dia. La brutalitat del que s’explica és extrema.

La novel·la d’Anne Funder s’ha basat sobretot en la història real de la seva amiga Ruth Blatt (1906-2001) i en el grup d’activistes alemanys exiliats a Londres al qual va pertànyer. Per altra banda, les vivències d’aquest grup han estat recreades en la novel·la amb l’ajuda d’un minuciós treball d’investigació històrica que l’autora ha fet prèviament al llibre. Todo lo que soy té un 70% de realitat personal i històrica, la resta és ficció.

Dora Fabian és el nexe de tots els personatges. És la líder alemanya en la clandestinitat britànica i encarna els valors de llibertat, independència, feminisme i compromís polític. Al voltant d’ella dos narradors marcats per sempre més per l’amor i l’admiració cap a ella.

La narradora més important és la mateixa Ruth, cosina de Dora Fabian,  que recorda des de Sydney, en l’actualitat i amb una avançada edat, els temps durs d’exili que va viure junt als seus companys de clandestinitat. Una veu innocent i bondadosa que es deixa l’ànima en cada record i en cada paràgraf.

El gran dramaturg alemany Ernst Toller, autor d’Una joventut a Alemanya, va redactar les seves memòries el 1939 quan es trobava en els Estats Units. Una expiació plena de dolor pels moments viscuts durant els seus últims vint anys: guerra, presó, exili… Dora Fabian, que va ser molt més que la seva amant, ocupa bona part dels seus records. Toller és la veu del segon narrador i es despulla emocionalment oferint-nos el contrapunt al testimoni de Ruth.

Todo lo que soy és la primera novel·la de l’escriptora australiana  Anna Funder (1966), especialitzada en el període d’entreguerres. La novel·la ha estat escollida com a millor llibre de ficció i llibre de l’any a Austràlia.

Si llegeixes el llibre i ets de llàgrima fàcil ja pots anar preparant una bona col·lecció de mocadors. A mesura que vas llegint la sensació d’impunitat i d’injustícia va creixent dins l’estómac. Benvingudes siguin les heroïnes per explicar-nos a tots plegats que davant la maldat humana més salvatge sempre van existir persones que van dignificar els éssers humans.

El de Alemania es un sistema de continuos vaivenes; las cárceles del siglo veinte enlazan un régimen o una revolución con los siguientes y los aplastan. Los izquierdistas y los derechistas conocen muy bien las mismas celdas y unos limpian la sangre de los otros. Podríamos dejar generaciones de frases grabadas en la cal de las paredes, argumentos y réplicas, y tal vez dentro de mil años habría allí una resuesta que todos podríamos leer.

Títol: Todo lo que soy  Títol original: All That I Am Autora: Anna Funder  Traductora: Gemma Rovira  Editorial: Lumen  EAN: 978-84-264-1967-5  Primera edició: setembe 2012  Format:  rústega, 470 pàg.  Preu:  23.90 euros

1. Per entrar en la pàgina web d’Anna Funder prem aquí.

2. Entrevista a Anna Funder sobre el llibre Todo lo que soy. Prem aquí.

3. Informació sobre Ernst Toller. Prem aquí.

SÍRIA: REVOLUCIÓ I LITERATURA. 10 autors, 10 llibres.

28 set.

Les revoltes àrabs de  la primavera del 2011 marquen un nou moment històric. Tots tenim retingudes les imatges d’aquells alemanys de la República Democràtica Alemanya celebrant la caiguda del mur de Berlín la nit del 9 de novembre de 1989 o la sortida l’ 11 de febrer de 1990 de Nelson Mandela de la presó per iniciar un nou procés democràtic a Sudàfrica. Són dos exemples d’alliberament als quals caldrà sumar les revolucions àrabs.

Des de la primavera de l’any passat he anat informant-me sobre les diferents revoltes impregnat d’un alè revolucionari. A casa i amb els amics hem valorat les estratègies dels rebels i hem fet hipòtesis sobre la geopolítica mundial. El món sencer ha pogut seguir les revoltes de Tunísia, Líbia i Egipte gairebé en directe.

Una fràgil democràcia ha nascut en aquests països.  Estic segur que el poble sabrà trobar la manera de superar els entrebancs que hi posaran els diferents grups de poder: exèrcit, polítics corruptes, jerarquia religiosa i països influents. Més o menys com el nostre país.

És millor que ningú els doni lliçons de democràcia. De tant mirar-se el melic i ser tant autocomplaents, els polítics occidentals han recolzat a tot tipus de dictadors àrabs.

Síria és ara l’últim reducte revolucionari de la primavera àrab. Espero que els rebels acabin amb el tirà de Bashar al-Assad que té el poder del país des de l’any 2000, després de la mort del seu pare, Hafez al-Assad, una altra perla que va governar durant trenta anys.

La revolució democràtica ha comportat una nova manera de veure els països del món àrab. Existeix ara una empatia amb els seus drets i la seva lluita, per sobre de la tant manipulada barrera religiosa que en molts moments no ha deixat veure amb claredat un paisatge humà que és, segurament, més similar al nostre del que ens pensem.

Els informatius ens mostren el drama sirià cada dia. Damasc, Alepo, Homs, Hama, Ain Issa, Duma, Hamaria, Homs… són algunes de les poblacions en què es lliura una batalla a mort per la llibertat. Les mateixes ciutats i pobles que han estat font d’inspiració pels poetes. Els habitants d’aquestes viles, que ara combaten la repressió, també han estat els protagonistes de les novel·les sirianes.

Esperonat pel disgust de veure tanta desgràcia en el poble sirià, fa moltes setmanes que he fet una immersió en la seva literatura. Entre tanta tirania i coerció,  hi ha autors que han escrit belles paraules d’amor.

Avui us recomano deu llibres. Tots estan escrits per autors sirians. Trobareu escriptors, poetes, rondallaires, exiliats, residents al país, candidats al premi nobel, autors que ja han mort i noves generacions d’autos. Tots deu llibres són magnífiques lectures.

Els poetes

1.EL LIBRO DEL AMOR, de Nizar Kabbani

El libro del amor és un recull de versos que el poeta va dedicar a Balquís al-Rawi, la seva segona dona. Una poesia extraordinària. Cada vers hauria d’estar escrit a les parets dels carrers per recordar-nos així l’alegria de l’amor.

Nizar Kabbani està considerat un dels millors poetes àrabs del segle XX. Un poeta popular i del poble. Llibertat és la paraula que millor defineix aquest magnífic poeta sirià. Literàriament va trencar amb la manera tradicional d’escriure poesia àrab. Kabbani va formar part als anys quaranta del moviment renovador anomenat “vers lliure”.

Per altra banda, la seva vida, apassionant i tràgica, va estar marcada per una plenitud llibertària. Va esdevenir l’eterna veu de l’amor i la bellesa femenina, i va fer una poesia d’alliberament sexual i polític.

Kabbani va néixer a Damasc el 1923 i va morir a Londres el 1998 deixant un llegat de més de cinquanta llibres de poesia.

Títol: El libro del amor   Títol original: Kitab al-hubb  Autor: Nizar Kabbani   Traductor:  María Luisa Prieto  Editorial: Hiperión  EAN: 978-84-7517-691-8 Primera edició: 2001  Format: rústega, 126 pàg.

 2.LIBRO DE LAS HUIDAS Y MUDANZAS POR LOS CLIMAS DEL DÍA Y LA NOCHE, d’Adonis.

Ali Ahmad Said Esber, més conegut amb el pseudònim d’Adonis, va néixer el 1930 a Qasabín (nord de Síria). Com a conseqüència de la seva militància al Partit Social Nacionalista de Síria va estar tancat a la presó. A la sortida, l’any 1956, es va establir a Beirut. L’any 1962 va adoptar la nacionalitat libanesa i va renunciar a la seva nacionalitat síria.

Adonis està considerat un dels més grans poetes àrabs contemporanis i és un permanent candidat a obtenir el Premi Nobel de Literatura.

El libro de las huidas… va se publicat per primer cop el 1965 per l’editorial Dar al-Adab de Beirut i reuneix els poemes que Adonis va escriure entre 1962 i 1964. Ediciones del oriente y del mediterráneo ja va publicar el 1988 l’edició definitiva i bilingüe àrab-castellà. Ha estat al març de  2012  que l’editorial ha fet una segona edició d’aquest gran poemari.

A la poesia d’Adonis no és fàcil d’entra-hi. Està basada en el viatge personal que el poeta fa en comunió amb la natura i el seu cos. És una poesia gairebé automàtica, plena d’imatges personals de difícil interpretació. En tot cas, arriba el que arriba, i aquí està la manera de gaudir la seva poesia. Cal llegir obertament com si d’una aventura literària es tractés.

Profundament humanista, Adonis és una persona “de marcado carácter no solo laico sino también àcrata” segons el pròleg de  Federico Arbós. En paraules del mateix Adonis: “El hombre escribe y lee para liberarse, para destruir el poder –celeste o terrestre- no en nombre de otro Dios Padre, sino en nombre de hombre mismo”.

Ediciones del Oriente y del mediterráneo  també ha editat altres poemaris d’Adonis com Canciones de Mihyar el de Damasco o  El libro.

Podeu entrar aquí i veure una entrevista a Adonis (amb subtítols en castellà) sobre la Primavera àrab i el panorama a Síria.

Títol: Libro de las huidas y mudanzas por los climas del día y la noche  Títol original: Kitab at-tahawwulat wa-l-hichra fi aqalim an-nahar wa-l-layl Autor:  Adonis  Traductor: Federico Arbós  Editorial: Ediciones del oriente y del mediterráneo  EAN: 978-84-96327-97-9  Segona edició: maig 2012  Format: rústega, 307 pàg.

3.ET MIRO, de Maram al-Masri

Et miro està formada per cent poesies en edició bilingüe català-àrab. Breus i directes. Sorprenents i colpidores. L’erotisme, el desig, el dolor i la soledat s’enllacen per construir uns versos que ens parlen, al cap i a la fi, dels misteris de l’amor.

Maram al-Masri escriu una poesia senzilla, entenedora i a la vegada molt treballada. Cada paraula al seu lloc.  La seva poesia és com un xiuxiuejar plàcid.

Maram al-Masri va néixer a Lataquia (Síria) al 1962. Resideix a París des de 1982, tot i que la seva veu poètica es pot sentir en els nombrosos festivals europeus i de la riba del Mediterrani en els quals participa. Entre ells també algun d’espanyol on ha recitat amb espectacles on combina l’àrab i el castellà. Forma part de la nova generació de poetesses sirianes.

L’any 2004 la Colección Lancelot va publicar Cereza roja sobre losas blancas en edició bilingüe castellà-àrab i que havia obtingut el Premi Adonis a la millor creació àrab en 1998. L’any 2009 l’editorial Comares va publicar Señales del cuerpo en edició bilingüe castellà-àrab.

Podeu veure-la recitar amb traducció al castellà si entreu aquí.

Títol: Et miro Autora: Maram al-Masri  Traductor:  Jaume Pont i François-Michel Durazzo  Edictorial:  Pagés  EAN: 978-84-9779-986-7  Primera edició: 2010  Format: rústega, 218 pàg.

Les novel·les

 4. ELOGIO DEL ODIO, de Khaled Khalifa

Elogio del odio està narrada per la veu d’una dona anònima vinculada a una nombrosa i tradicional família d’Alepo. Ens explica la seva evolució vital que és, també, una metàfora de la joventut siriana dels anys vuitanta. La manera d’afrontar la vida, el seu ideari religiós i la seva visió política es van modificant a mesura que van passant els anys i la noia acumula experiències.

Alimentada en tot moment per un odi extrem, la novel·la situa aquesta jove davant la repressió militar, la tirania de l’estat i la brutalitat dels esquadrons de la mort. Formarà part d’un grup armat yihadista, passarà anys com a reclusa a la presó, i finalment trobarà un cert alliberament en l’exili britànic.

Khaled Khalifa ha escrit una novel·la boníssima. És un gran retrat on explica perfectament la dictadura siriana entre ela anys setanta i vuitanta. Elogio del odio és també una bona manera d’entendre les raons del procés individual fanatitzador de les ideologies religioses radicals. Un lloc on van anar a parar molts joves i que  junt als militants marxistes van ser durant molt temps els representants d’una oposició clandestina al règim totalitari.

Khaled Khalifa (Alepo, 1964) és escriptor i guionista. El llibre està prohibit a Síria des de l’any 2006 quan es va publicar. Khalifa sap de què parla. Si entreu aquí el podeu veure en una fotografia amb el braç esquerre enguixat com a conseqüència de la pallissa que li va propinar un agent dels serveis secrets sirians.

Actualment viu a Damasc. En les entrevistes que ha concedit per la publicació de Elogio del odio, Khaifa defensa la revolució del poble contra Bashar al-Assad i creu que el moviment social acabarà triomfant al seu país. Però tampoc amaga la seva preocupació: Aquesta pot convertir-se en la història més trista de les revolucions àrabs, però també en la més valenta. El que temo és que es converteixi en la vergonya del món, que ha deixat sols als sirians davant la barbàrie “.

Títol: Elogio del odio  Títol original: Madih al-karâhiya Autor: Khaled Khalifa  Traductor:  Cora Cebza  Editorial: Lumen  EAN: 978-84-264-1864-7  Primera edició: juny de 2012  Format: rústega, 388 pàg.

5.ELS INCENDIS DE DAMASC, de Zakaria Tàmer

Els incendis de Damasc és un recull de trenta relats breus.

Són històries quotidianes ambientades en el barri de Saadi a Damasc. Un barri imaginari que segons l’autor “és una barreja de tots els barris de Damasc”  i que l’escriptor usa per ambientar els diferents contes amb un marcat accent d’allò quotidià.

Les històries estan narrades dins de la tradició oral àrab, amb referències a les llegendes populars i amb reminiscències dels rondallaires (hakawatis).

Sorprèn la presència d’una violència explícita en  molts dels relats que es concreta en violacions, pallisses i assassinats.

Zakaria Tàmer va néixer a Damasc el 1931. Està considerat un dels grans mestres de narracions breus de literatura àrab així com de la literatura infantil.

Tàmer, de família molt humil i autodidacta, va estar afiliat al Partit Comunista Sirià. Va estar a la presó entre 1949 i 1954 a causa de les seves idees polítiques. Amb l’arribada al poder del partit socialista Baat esdevé durant els anys seixanta funcionari del Ministeri de Cultura i  redactor de la revista Al-Ma’rifa. L’any 1981 un dels seus articles el fa incloure a la llista negra del règim i emigra a Gran Bretanya on encara hi viu.

Tàmer ha publicat una àmplia col·lecció de narracions breus i de contes per a nens.

Títol: Els incendis de Damasc  Autor: Zakaria Tàmer  Traductor:  Oriol Carbonell  Editorial: Lleonard Muntaner  EAN: 978-84-92562-09-1  Primera edició: novembre 2008  Format: rústega, 258 pàg.

6. EL LADO OSCURO DEL AMOR, de Rafik Schami

La novel·la de Rafik Schami només ha rebut excel·lents crítiques des que es publiqués l’any 2004 a Alemanya  i es fes la traducció al castellà el 2008.

El lado oscuro del amor és un llibre impressionant. Té en l’argument dues grans virtuts. Per una banda una història d’amor boníssima. Una amor difícil, potser impossible. És el de Farid i Rana. Dos joves que pertanyen a famílies cristianes enfrontades religiosament. Una és catòlica i l’altre és de tradició greco-ortodoxa.

Per altra banda, Shami contextualitza la trama en la ciutat de Damasc. Com si la capital fos un altre protagonista amb els seus barris, la seva gent i les seves històries creuades.

Una impressionant col·lecció de personatges ens són presentats en la novel·la, per la qual cosa el llibre incorpora una guia escrita genealògica per fer el seu seguiment.

El llibre fa un repàs de la història de Síria des de la caiguda de l’imperi otomà fins a la dècada dels 70.

Rafik Schami va néixer a Damasc el 1946. Des de 1971 està exiliat a Alemanya on ha publicat nombrosos llibres. El lado oscuro del amor, escrit en alemany,  ha estat un èxit literari i també comercial. De Schami podem llegir també El secreto del calígrafo (Salamandra, 2009) i nombroses llibres per a nens i joves com Una mà plenad’estels (La Magrana), El mentider honest (La Magrana) i No és cap papagai (Cruïlla). 

Títol: El lado oscuro del amor  Títol original: Die dunkle seite der liebe  Autor: Rafik Schami  Traductor: Carlos Fortea  Editorial: Salamandra  EAN: 978-84-9838-156-6  Primera edició: 2008  Format: rústega, 827 pàg.

7.DOS TRAYECTOS, de Salim Barakat

Salim Barakat, d’origen kurd, va néixer el 1951 a Qamishli (Síria). El 1971 es va establir a Beirut fins la invasió israelí del Líban el 1982. Va passar a Xipre on va treballar en la revista palestina Al-Karmel. El 1993 es va traslladar a Suècia, que és on actualment viu.

Dos trayectos reuneix les novel·les autobiogràfiques de Salim Barakat: El saltamontes de hierro i Toca, toca fuerte la trompeta hasta reventar. El primer té edició independent en català, La llagosta de ferro (Límits).

Barakat ens parla d’una infància duríssima en la província de Jazira. La infància i la joventut  de l’autor tenen les mateixes motivacions i realitats que qualsevol de nosaltres:  trobar un lloc al món, l’amistat, la família, el  descobriment del sexe…, però la seva manera d’escriure no dóna gaires concessions. Violència i cruesa com a pa de cada dia.

Dos trayectos és un llibre molt bo. Humà, irònic i amb una important presència de la natura salvatge i rude dels kurds.

Els kurds representen el 12% de la població siriana i habiten sobre tot la regió de Qamishli en el nord-est del país i la zona al nord d’Alepo. La pàgina mediterraneosur.es, ens informa que els kurds de Síria rarament han provocat conflictes sagnants, a diferència de Turquia, Iraq o Iran. L’ús de l’idioma kurd en públic no està perseguit, però si la publicació de llibres en kurd. El 1962 es va treure la nacionalitat Síria el 20% de la població kurda i van rebre targetes de residència com “estrangers”. Els seus fills no van poder ser registrats per cap instància i pràcticament no existeixen per l’Estat.

Aquests kurds apàtrides es coneixen com maktumín i segons el Govern sirià són 75.000. El nombre de kurds considerats “estrangers” sobrepassa els 200.000 segons fonts kurdes. De 1973 a 1976, el règim sirià va promoure, a més, una política d’ “arabització”, traslladant sirians del sud del país fins la regió de Qamishli, on van rebre terrenys, cases i ajudes per assentar-se.

Títol: Dos trayectos  Autor: Salim Barakat  Traductor: Salvador Peña Martín  Editorial:  ediciones del oriente y del mediterráneo  EAN: 978-84-96327-74-0  Primera edició: stembre 2010  Format: rústega, 237 pàg.

NARRATIVA SOBRE SEXUALITAT

 8 MENSTRUACIÓN,  d’Ammar Abdulhamid 

Un llibre curiós que té la sexualitat com a fil conductor. S’endinsa en l’alliberament sexual, sobre tot femení, però també masculí, a partir de la utilització dels personatges que fa l’autor per reflexionar des de l’ ateisme, la interpretació extrema de l’Alcorà, els intel·lectuals “progres” i el lesbianisme. En el fons, és una crítica al sistema de vida tradicional del país.

L’autor combina la novel·la amb consideracions pròpies. És com si l’autor volgués respondre als seus personatges o aclarir-nos els motius de les seves maneres de fer. Té una estructura original i transmet espontaneïtat.

Ammar Abdulhamid va nèixer a Damasc el 1966 i va ser expulsat de Síria el 2005 a causa de les crítiques al règim i al seu president Bashar al-Assad. Activista destacat pels drets humans, ha estat fundador de DarEmar, la FundacióTharwa i HAMSA, iniciatives diverses per promoure la democràcia en els països àrabs.

Títol: Menstruación  Títol orginal: Menstruation  Autor: Ammar Abdulhamid  Traductor: Roberto Fernández Sastre  Editorial: Emecé  Primera edició: 2002  EAN: 978-84-9590-809-4  Format: Rústega, 157 pàg.

 9.EL SABOR DE LA MIEL, de Salwa al Neimi

Sota el títol de El sabor de la miel s’amaga una combinació literària formada per la novel·la, l’autobiografia i l’assaig.

La protagonista del llibre, la mateixa Salwa Al Neimi, rep l’encàrrec de redactar un informe sobre el sexe en el món àrab. Un recurs que l’autora utilitza per reflexionar sobre els diferents temes que el configuren i el determinen: el joc de la simulació, el llenguatge, l’educació i les camàndules. Tot això ens ho presenta cuinat amb les seves experiències personals. Les reflexions de l’autora es recolzen en les cites de molts erudits àrabs clàssics que tenen un paper destacat en el llibre.

Salwa Al Neimi va néixer a Damasc el 1950. Des de mitjans dels anys setanta viu a París. El llibre va ser prohibit l’any 2007 a la Fira del Llibre de Damasc i a la majoria de països àrabs.

Prem aquí  i  podràs veure a l’autora parlant del llibre.

Títol: El sabor de la miel  Títol original: La preuve par le miel  Autora: Salwa al Neimi  Traductora: Myriam Fraile  Editorial: booket  EAN: 978-84-9658-081-7  Primera edició: 2009  Format: butxaca, 185 pàg.

10. NO HAY SEXO EN RAMALLAH, de Suad Amiry

Suad Amiry va néixer a Damasc el 1951. Ammán, Damasc, Beirut i El Caire han estat les ciutats per on ella ha viscut. Des de 1981 viu a Ramallah (Palestina). Ha treballat en diferents organitzacions pacífiques que tenen com a objectiu la promoció de la pau i la defensa de les dones de Palestina. Amiry, que és arquitecte, també ha format part de  Riwak Centre for Architectural Conservation que té per objectiu la rehabilitació i protecció de l’herència arquitectònica de Palestina.

He pogut llegir la raó per la qual Suad Amiry va voler  escriure No hay sexo en Ramallah en l’article que Mercedes Monmany va publicar el 2008 al diari ABC: “El llibre va sorgir com a resposta a l’ impacte personal, a l’enorme desil·lusió i a la profunda sensació de tristesa davant la victòria d’un partit religiós fonamentalista a les eleccions del parlament palestí de 2006». Una cosa que significava, per a ella i la seva generació, «la pèrdua d’una manera de viure i de ser al món i la pèrdua del contacte amb les diferents cultures àrab i mediterrània».

Amiry utilitza un estil irònic i reflexiu per despullar literàriament el grup d’amigues que es reuneixen al restaurant Darna de Ramallah. Les seves converses giren en torn a l’ocupació i els problemes polítics palestins. També trobem en aquests diàlegs una exposició de sentiments més profunds que tenen a veure amb l’amor, el sexe i la vida.

L’any 2004 va publicar Sharon y mi suegra, un diari que l’autora va escriure sobre les invasions militars que l’exèrcit israelià va fer entre l’any 2001 i el 2003.

Títol: No hay sexo en ramallah  Títol original: Niente sesso in città  Autora: Suad Amiry  Traductor:  Mario Merlino  Editorial: Herce  EAN: 978-84-9362-919-9  Primera edició:  novembre 2007  Format: rústega, 230 pàg.

ELS ENLLAÇOS

Si voleu més informació  sobre la cultura, la història, els esdeveniments actuals a Síria i en el món àrab en general podeu entrar ens aquests enllaços:

1.Mediterráneo. Radio 3.  Siria. La diversidad cultural de un país multiétnico.

Una hora de ràdio dedicada a descobrir les diferents cultures i ètnies que conformen l’actual Síria. Entrevista a Zinar Ala, activista sirià de Drets Humans que viu refugiat a Espanya des del 2005. És de cultura kurda i va néixer a Alepo. Amb ell es parla de la situació actual a Síria i del patiment de la societat civil. En literatura es parla del poeta sirià Adonis, i es  llegeixen alguns dels seus poemes.

Prem aquí.

2. Front Line Defenders.

Front Line Defenders és una Fundació Internacional per a la Protecció dels Defensors  dels Drets Humans.

Front Line Defenders va ser fundada a Dublín l’any 2001, amb l’objectiu específic de protegir les persones que es troben  en risc en el lloc on treballen (de manera no violenta) pel fet de defensar els drets humans.

La pàgina informa sobre Razan Ghazzawi, que és una defensora siriana dels drets humans i bloguista. Ha estat en la primera línia de la promoció de la llibertat d’expressió i de mitjans al seu país. Després de diverses amenaces, va ser arrestada per primera vegada el 4 de desembre del 2011 a la frontera entre Síria i Jordània quan anava a participar en un taller sobre mitjans i llibertat d’expressió al món àrab.

Prem aquí.

3. traduccionsiria.blogspot.com

Bloc dedicat a publicar traduccions a l’espanyol de textos, vídeos i imatges en àrab sobre la revolució siriana.

L’objectiu és donar a conèixer al públic de parla espanyola almenys una part del tan abundant material publicat en premsa i xarxes socials sobre el que actualment passa a Síria.

Prem aquí.

4. Annour la llum.

Programa de Ràdio setmanal a Ràdio Mollet (96.3) conduit per Carles Peña, amb bona informació sobre el món àrab-musulmà. Cada dimecres, a partir de les 20 hores. Cada diumenge a partir de les 18 hores podreu escoltar-ne la repetició. Els qui no pugueu sintonitzar l’emissora, podreu anar a l’enllaç que cada dimecres pengen en el seu perfil de facebook pels volts de la mitjanit.

Prem aquí.

5. Interpretant el món àrab i l’islam.

El bloc de Jordi Llaonart,  arabista i periodista. Ha estudiat a Tunísia i Síria. És  corresponsal  al Pròxim Orient amb més de 2.100 cròniques publicades en 2.100 dies/6 anys).

Prem aquí.


%d bloggers like this: