ESCAMPANT LA PENOMBRA, de Marc Ricart

Marc Ricart, guanyador del IX Premi de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra.

Avui publiquem i il·lustrem Escampant la penombra, de Marc Ricart, que enguany és el guanyador del IX Concurs de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra. L’any passat, curiosament, en la VIII edició del premi i quan el tema era “Extravagàncies”, en Marc Ricart, ja va ser el finalista amb Incomprensions matinals. Pots llegir el relat aquí.

El tema d’enguany ha estat “La llibertat” i s’hi han presentat 15 contes. Aquest any he compartit el jurat amb la Marga Munsant, l’Elvira Comte, en Manel Xicota i en Jordi Bernal (guanyador de la darrera convocatòria). La decisió del jurat ha estat unànime. Hem valorat el bon ús de la llengua catalana, la fluïdesa del relat i l’originalitat amb la què ha parlat de la llibertat.

Avui, dissabte 10 de febrer, s’ha fet el lliurament del Premi a la Llibreria l’Illa: una estada de cap de setmana a la Masia Rural Nus de Pedra, un lot de llibres i la invitació per formar part l’any vinent en el jurat del Premi.

Aneu pensat i practicant el noble ofici d’escriure perquè el proper tema del premi serà “Mons paral·lels”. Estigueu atents, publicarem les bases del concurs en el blog.

Quan un escriptor està en crisi, no saps mai com espetegarà la cosa. Us ho dic per experiència pròpia. Pots acabar tirant-te d’un pont, o al capdamunt de les llistes de venda. L’estiu de fa tres anys hagués apostat decididament pel pont. Un cúmul de successos m’havien llançat en caiguda lliure a un pou sense fons, mentre tres novel·les inacabades al calaix hi afegien, despietades, els tambors del fracàs. Les tres havien embarrancat, una rere l’altre, en un punt mort en què elles mateixes dictaven el seu final sense que jo sabés com evitar-ho. Com un tren, que no et portarà mai més enllà de les vies. En aquells dies foscos em preguntava una vegada i una altra on m’equivocava, què fallava, com arreglar-ho; fins que al final només em quedà esma per preguntar-me ‘per què?’. Només això, ‘per què?’, i res més. Ja no buscava respostes, gemia contra un destí que em volia rendit. No sé quant temps vaig estar perdut allà, però sé molt bé quan en vaig començar a sortir: el dia que el carter va trucar al timbre amb un paquet per mi.

“Estimat, sé que aquestes coses t’interessen, així que és millor que això ho guardis tu a partir d’ara. Qualsevol dia ho llançaré per descuit i em sabria molt de greu”.  La lletra pulcra de la tieta acabava la carta enviant-me petons per la Sílvia, que feia anys que ja no vivia amb mi. Vaig tafanejar de seguida la carpeta que acompanyava la nota; cartes, retalls de diari i fotografies que no havia vist mai. D’entre tot, em van cridar l’atenció immediatament un parell de coses. La primera va ser una fotografia d’un individu, de peu en una entrada, sobre la qual hi havia inscrit en ferro forjat ‘Arbeit macht frei’1. La foto em corprengué, per l’expressió desoladora de l’home, i perquè coneixia aquell lloc: era la porta de l’infern. La segona va ser un retall d’un article titulat ‘L’art de convertir-se en un escriptor original’, escrit feia gairebé dos segles per un tal Ludwig Börne, i que havia de canviar-me la vida. Les cartes, dirigides a la tieta, estaven escrites en italià, el qual jo desconeixia que ella parlava, i el remitent era un tal Michele. Més endavant descobriria l’autèntica identitat que el nom encobria: la d’un reputat científic i intel·lectual, supervivent de l’Holocaust.

Tot el que hi havia al paquet tenia a veure amb ell, amb la seva epopeia personal, i amb una relació d’amor que les reixes i els fats van estroncar per sempre.  La descoberta de la història excepcional que vivia en aquella carpeta va ser l’inesperat punt d’inflexió que va posar llum al final del meu túnel. Un viatge que, amb el temps, es convertiria en el fil conductor del llibre que em va fer un lloc en el món de les lletres. Tanmateix, encara haurien de passar unes quantes coses abans d’això. Per començar, la meva venerable tieta nonagenària m’havia d’aclarir, ara que encara podia, per quines vicissituds de la vida aquell reconegut autor formava part del seu passat. Us recomano que llegiu el llibre si us interessa la resposta, us en llepareu els dits. De les converses que vam tenir, però, jo en vaig treure molt més que una bona història. Parlàvem de tot, de les meves novel·les, del que hi havia a la carpeta, de Michele i de com va alliberar-se dels monstres que l’habitaven.  Recordo bé el dia en què m’ho va dir: «per sobreviure l’infern, has d’oblidar tot allò que havies après. Per poder-ho explicar, ho has de tornar a fer». Això em feu pensar en el que deia Börne; «desaprèn-ho tot perquè la paraula flueixi lliure», vaig temptejar. El seu críptic assentiment de cap em suggeria a crits què havia de fer.

Estirant d’aquí i d’allà van aparèixer els diners necessaris per marxar de retir espiritual. Dos mesos a la muntanya amb l’única companyia d’unes quantes vaques i una guia sobre meditació transcendental. Ha estat el no fer res més profitós que he fet mai. Desconstruint el que sabia, vaig aprendre a convertir els sòlids murs del meu laberint quadriculat en parets de xiprer que travessava esmunyint-m’hi. De mirar a terra, seguint sempre el camí de rajoles grogues, a mirar a les capçades dels arbres, des d’on observava els camins infinits que m’oferien els estels. Va ser aleshores que comprenguí les paraules de la meva vella sàvia: «Una pàgina es pot omplir amb el que vulguis només quan està en blanc. Les cadenes que tenallen els teus finals les fas tu». Les tres novel·les inacabades van anar a les escombraries i em vaig posar a treballar en quelcom molt més interessant. Sens dubte, la tieta, en Michele i la seva història em van rescatar, fent-me el que sóc ara: un escriptor d’impossibles sobre papers transparents.

1 ‘El treball us fa lliures’, frase inscrita a l’entrada de diversos camps de concentració nazis.

Marta Vilaret llegint Escampant la penombra, de Marc Ricart, a la Llibreria L’Illa.