Tag Archives: Marc Ricart

ESCAMPANT LA PENOMBRA, de Marc Ricart

10 febr.

Marc Ricart, guanyador del IX Premi de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra.

Avui publiquem i il·lustrem Escampant la penombra, de Marc Ricart, que enguany és el guanyador del IX Concurs de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra. L’any passat, curiosament, en la VIII edició del premi i quan el tema era “Extravagàncies”, en Marc Ricart, ja va ser el finalista amb Incomprensions matinals. Pots llegir el relat aquí.

El tema d’enguany ha estat “La llibertat” i s’hi han presentat 15 contes. Aquest any he compartit el jurat amb la Marga Munsant, l’Elvira Comte, en Manel Xicota i en Jordi Bernal (guanyador de la darrera convocatòria). La decisió del jurat ha estat unànime. Hem valorat el bon ús de la llengua catalana, la fluïdesa del relat i l’originalitat amb la què ha parlat de la llibertat.

Avui, dissabte 10 de febrer, s’ha fet el lliurament del Premi a la Llibreria l’Illa: una estada de cap de setmana a la Masia Rural Nus de Pedra, un lot de llibres i la invitació per formar part l’any vinent en el jurat del Premi.

Aneu pensat i practicant el noble ofici d’escriure perquè el proper tema del premi serà “Mons paral·lels”. Estigueu atents, publicarem les bases del concurs en el blog.

ESCAMPANT LA PENOMBRA, de Marc Ricart

Quan un escriptor està en crisi, no saps mai com espetegarà la cosa. Us ho dic per experiència pròpia. Pots acabar tirant-te d’un pont, o al capdamunt de les llistes de venda. L’estiu de fa tres anys hagués apostat decididament pel pont. Un cúmul de successos m’havien llançat en caiguda lliure a un pou sense fons, mentre tres novel·les inacabades al calaix hi afegien, despietades, els tambors del fracàs. Les tres havien embarrancat, una rere l’altre, en un punt mort en què elles mateixes dictaven el seu final sense que jo sabés com evitar-ho. Com un tren, que no et portarà mai més enllà de les vies. En aquells dies foscos em preguntava una vegada i una altra on m’equivocava, què fallava, com arreglar-ho; fins que al final només em quedà esma per preguntar-me ‘per què?’. Només això, ‘per què?’, i res més. Ja no buscava respostes, gemia contra un destí que em volia rendit. No sé quant temps vaig estar perdut allà, però sé molt bé quan en vaig començar a sortir: el dia que el carter va trucar al timbre amb un paquet per mi.

“Estimat, sé que aquestes coses t’interessen, així que és millor que això ho guardis tu a partir d’ara. Qualsevol dia ho llançaré per descuit i em sabria molt de greu”.  La lletra pulcra de la tieta acabava la carta enviant-me petons per la Sílvia, que feia anys que ja no vivia amb mi. Vaig tafanejar de seguida la carpeta que acompanyava la nota; cartes, retalls de diari i fotografies que no havia vist mai. D’entre tot, em van cridar l’atenció immediatament un parell de coses. La primera va ser una fotografia d’un individu, de peu en una entrada, sobre la qual hi havia inscrit en ferro forjat ‘Arbeit macht frei’1. La foto em corprengué, per l’expressió desoladora de l’home, i perquè coneixia aquell lloc: era la porta de l’infern. La segona va ser un retall d’un article titulat ‘L’art de convertir-se en un escriptor original’, escrit feia gairebé dos segles per un tal Ludwig Börne, i que havia de canviar-me la vida. Les cartes, dirigides a la tieta, estaven escrites en italià, el qual jo desconeixia que ella parlava, i el remitent era un tal Michele. Més endavant descobriria l’autèntica identitat que el nom encobria: la d’un reputat científic i intel·lectual, supervivent de l’Holocaust.

Tot el que hi havia al paquet tenia a veure amb ell, amb la seva epopeia personal, i amb una relació d’amor que les reixes i els fats van estroncar per sempre.  La descoberta de la història excepcional que vivia en aquella carpeta va ser l’inesperat punt d’inflexió que va posar llum al final del meu túnel. Un viatge que, amb el temps, es convertiria en el fil conductor del llibre que em va fer un lloc en el món de les lletres. Tanmateix, encara haurien de passar unes quantes coses abans d’això. Per començar, la meva venerable tieta nonagenària m’havia d’aclarir, ara que encara podia, per quines vicissituds de la vida aquell reconegut autor formava part del seu passat. Us recomano que llegiu el llibre si us interessa la resposta, us en llepareu els dits. De les converses que vam tenir, però, jo en vaig treure molt més que una bona història. Parlàvem de tot, de les meves novel·les, del que hi havia a la carpeta, de Michele i de com va alliberar-se dels monstres que l’habitaven.  Recordo bé el dia en què m’ho va dir: «per sobreviure l’infern, has d’oblidar tot allò que havies après. Per poder-ho explicar, ho has de tornar a fer». Això em feu pensar en el que deia Börne; «desaprèn-ho tot perquè la paraula flueixi lliure», vaig temptejar. El seu críptic assentiment de cap em suggeria a crits què havia de fer.

Estirant d’aquí i d’allà van aparèixer els diners necessaris per marxar de retir espiritual. Dos mesos a la muntanya amb l’única companyia d’unes quantes vaques i una guia sobre meditació transcendental. Ha estat el no fer res més profitós que he fet mai. Desconstruint el que sabia, vaig aprendre a convertir els sòlids murs del meu laberint quadriculat en parets de xiprer que travessava esmunyint-m’hi. De mirar a terra, seguint sempre el camí de rajoles grogues, a mirar a les capçades dels arbres, des d’on observava els camins infinits que m’oferien els estels. Va ser aleshores que comprenguí les paraules de la meva vella sàvia: «Una pàgina es pot omplir amb el que vulguis només quan està en blanc. Les cadenes que tenallen els teus finals les fas tu». Les tres novel·les inacabades van anar a les escombraries i em vaig posar a treballar en quelcom molt més interessant. Sens dubte, la tieta, en Michele i la seva història em van rescatar, fent-me el que sóc ara: un escriptor d’impossibles sobre papers transparents.

1 ‘El treball us fa lliures’, frase inscrita a l’entrada de diversos camps de concentració nazis.

Marta Vilaret llegint Escampant la penombra, de Marc Ricart, a la Llibreria L’Illa.

Anuncis

INJUSTÍCIES, de Jordi Bernal i INCOMPRENSIONS MATINALS, de Marc Ricart

5 febr.
Jordi Bernal, guanyador de VIII Premi de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra i Marc Ricart, finalista.

Jordi Bernal (esquerra) i Marc Ricart (dreta).

Avui publiquem i il·lustrem Injustícies, de Jordi Bernal, que enguany és el relat guanyador en el VIII Concurs de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra. També ho farem amb Incomprensions matinals, de Marc Ricart, que és el relat finalista. El tema d’aquest any era “extravagàncies” i s’hi han presentat 19 contes. Aquest any he compartit jurat amb la Marga Munsant, l’Elvira Comte, en Manel Xicota i en Jordi Puig (guanyador de la darrera convocatòria) i la decisió, us he de dir, ha estat molt ajustada. A veure si us agraden els relats, a nosaltres ens han encantat.

Ahir, dissabte 4 de febrer, es va fer el lliurament del Premi a la Llibreria l’Illa: una estada de cap de setmana a la Masia Rural Nus de Pedra, un lot de llibres i la invitació per formar part l’any vinent en el jurat del Premi.

Si us agrada escriure: aneu esmolant les eines perquè el proper tema del premi serà “La llibertat”. Estigueu atents, publicarem les bases del concurs en el blog.

INJUSTÍCIES, de Jordi Bernal 7985823714_63a43ea1e4_z

El 7 d’abril del 1917, després de treballar a la fàbrica tèxtil, en John Smith anava caminant per un mercat de l’East End, un barri obrer de Londres, quan va veure un nen brandant el The Guardian proclamant: “la Presidenta dels Estats Units declara la guerra a Alemanya!”. Tot seguit, sent una veu d’home cridant: “dones: volem igualtat!”. Llavors el senyor Smith va veure una parada amb edicions del diari The Suffragist que demanava a la Càmera de les Comunes el dret a vot pels homes. Ell ja havia sentit a la seva dona, l’Amanda, parlar d’aquests masclistes, els quals corrompien la societat anglesa. Encara que ell ja s’havia unit al moviment sense el consentiment ni el coneixement de la seva dona. Al tornar a casa, cansat de la llarga jornada laboral, va preparar el sopar com cada dia per quan vingués la seva dona de la fàbrica de munició, feina que havia evitat que anés al front francès amb les altres soldats. Va anar a buscar el seu fill Charles d’una casa on treballava de criat, mentre l’Amanda ensenyava l’ofici de treballar el metall a la seva germana Elisabeth. Després va fregar i va fer la bugada fins al sopar, entre d’altres coses. Esperava atemorit que l’Amanda no estigués enfadada. Aquest era el seu dia a dia, com molts d’altres homes.

2163792086_350ca0fcdc_zUn dia va participar en una marxa sufragista, on ell i els seus companys rebien insults, amenaces i empeses dels londinencs, tant dones com homes. Per desgràcia l’Amanda el va veure tornant de la fàbrica. Allò tindria conseqüències. Al tornar a casa, en John va tenir la mateixa sensació que a la manifestació, però aquesta vegada era la seva dona qui el menyspreava. Va arribar a tal punt que va decidir demanar el divorci. Sabia que no seria fàcil, per això va fer cas als seus companys sufragistes: perquè el tractessin amb igualtat s’hauria de vestir com les dones. Així doncs, va treure’s el maquillatge i el vestit amb la llarga faldilla que estava de moda entre els homes d’aquella època, es va recollir el cabell sota una gorra de llana amb visera i es va posar un pantalons i un tratge de tweed típics de les dones. Llavors va anar a l’oficina de registre civil, pel camí la gent el mirava de forma descarada i, en arribar, la funcionària, escandalitzada com tota la resta de presents per la peculiar vestimenta, va denegar la petició d’en John, ja que segons ella no tenia cap dret a fer-la. L’endemà, l’Amanda envià les filles amb les seves àvies, la senyora i el senyor Smith. Ja que només les dones en tenien la custòdia. Era evident que ho va fer per ferir en John. Davant d’això, en comptes de desesperar-se i rendir-se, va intentar convèncer a 2163094893_1958836dd4_zpoc a poc però de manera constant a la seva dona que els homes mereixien el mateix que les dones. Va aprofitar l’orientació socialista d’ella, que propugnava la igualtat, i d’altra banda els sentiments maternals recòndits parlant del míser futur que esperaria a en Charles: casar-se amb una dona, tenir fills i no aspirar a res més en la vida. En paral·lel a aquesta lluita, va haver la de la fàbrica tèxtil. A principis d’any, el senyor Smith va crear el Sindicat d’Homes Filadors de forma clandestina, ja que la patrona, la senyora Williams, era molt estricta. A les reunions dels obrers discutien sobre com aconseguir igualar el sou d’un treballador al d’una treballadora i també de com captar aquells amb més por i prejudicis.

L’esforç d’en John respecte la seva dona no va ser endebades. Passat un temps, ell ja notava que sota el bigoti de la seva dona s’amagava una simpatitzant del moviment sufragista. Tot i que no deia res, simples fets com ajudar-lo a parar la taula o netejar alguna habitació demostraven que els homes començaven a intuir la llum al final del túnel.

Al juny del 1918 es va organitzar una vaga general d’homes, i el sindicat del senyor Smith s’hi va adherir. Aquesta vaga va ser un cop baix per a l’economia britànica i va fer possible obrir el debat als carrers de la capital i també als passadissos de Westminster. Al cap d’uns mesos, es va proposar el canvi de llei a favor del sufragi i el dret a elecció masculins. Al final el sí es va imposar per la pressió de la meitat de la població que eren els homes. Tot i això, només podrien votar els majors de trenta anys i amb certes restriccions.

El 12 de novembre, l’Amanda Smith passejava pel mercat quan un nen llegia el titular del DailyMail: “les comandants dels Aliats i d’Alemanya firmen l’armistici!”. Unes passes més enllà, els sufragistes deien: “la guerra s’ha acabat, però la nostra lluita continua!”.

3390547812_89f4553eb9_z

 

INCOMPRENSIONS MATINALS, de Marc Ricart

woman-morning-bathrobe-bathroom

Per variar, a cal’s Torrents tot eren presses i corredisses per arribar a temps a les cites diàries obligatòries: l’escola del nen, l’oficina de la mare i la fàbrica del pare.

 – Pol, ja t’has vestit? – va preguntar la mare des del lavabo.

 – Sí! M’estic sabatant…

 – Com? – L’Elena va treure el cap un segon per la porta. El seu fill de 4 anys s’estava posant les sabates. Va somriure amb l’ocurrència del petit. – Es diu posar-se les sabates…

El nen no va entendre per què vestir-se valia i sabatar-se no, però no li va donar més voltes.

– No les puc nusar, mare! M’ajudes?

– Nuar… Vine, que t’ensenyo com es nua.

– Però si jo ja em sé treure la roba sol! Només que la samarreta em costa una mica…

La dona ho va deixar córrer de moment. – Cuca, ves a mirar què fa ton pare, que va sent hora de marxar– El nen va córrer content cap a l’altre lavabo i va tornar tot seguit.

 – S’està pintant.

– Que?!

 – S’arregla els cabells amb la pinta!

– Bufó, es diu pentinar-se…

En Pol va fer una nota mental que una pinta i una pentina deurien ser el mateix. – Vés a dir-li que enllesteixi d’una vegada, maco, que si no sortirem mai per la porta.

Altre cop el Pol passadís avall per dir-li a son pare:

– La mare diu que et tornis llest de pressa per aprendre a obrir la porta…

pexels-photo-183333L’Adam va obrir els ulls sorprès, i va decidir no intentar entendre el què acabava de sentir. Va canviar de tema:

 – Avui aneu d’excursió a una granja, te’n recordes? Ja veuràs com t’agradarà molt! T’ensenyaran com cultiven enciams, tomàquets, tota mena de verdures! En Pol tingué un dubte important:

– Papa, els enciams tenen cul?

– No, es clar que no!

– I com els el tiben, si no en tenen?

– Cultivar és fer créixer; planten una llavor d’un vegetal i fan que es faci gran.

 – Ah!…

 A partir d’aleshores s’estiraria el cul cada matí, a veure si així es feia més alt.

– A classe ens van explicar que en aquesta granja també cargolen…

– Cargolen què?

 – Doncs cargols! Agafen una llavor de cargol i el fan créixer! O es diu cultivar cargols?

– Els cargols es crien, no es cultiven.

El Pol es gratà el cap: les plantes es planten però els cargols no es cargolen; i cultivar què té a veure amb el cul? Ho preguntaria a la mestra, que sempre explicava millor les coses.

– I què fa la teva mare? – s’afanyà el pare a sortir per la tangent.

– S’està pinturant els llavis.

– Rei, es diu pintar-se els llavis – explicà l’Adam rient.

red-woman-girl-brown

– Que no és una pinta! És un llapis de color d’aquells gruixuts que guarda a la seva bossa!

– No – va replicar el pare, pacient – un es pentina amb una pinta, i es pinta amb pintura.

Al Pol se li van humitejar els ulls pensant que el seu pare gaudia prenent-li el pèl de bon matí. Se’n va anar corrents a abraçar-se a les cames de sa mare.

– Tens set? Hauries de beure alguna cosa abans de marxar – El nen va fer que no amb el cap – Doncs ves a veure ton pare i digues-li que fa salat!

– Sí home! I què més?! – ploriquejà asseient-se a terra. Fins i tot sa mare se’n fotia d’ell!

Un cop tots al cotxe, l’Elena murmurà fluixet al seu marit: – Estic preocupada, creus que l’hauríem de portar a un psicòleg? – L’Adam va fer un gest vague amb la mà, senyal tàcita que volia sentir què deien les notícies. A darrera el Pol escoltava la senyora de la ràdio explicant que el Sr. Blitz i el Sr. Plotx no es posaven d’acord en no sé què.

– Però aquests dos no veuen que estan dient el mateix? – va dir l’home exasperat.

Mirant per la finestra, el Pol no comprenia la pregunta de son pare. Si era impossible que els adults s’entenguessin, amb aquella manera tan estranya de parlar que tenien!

7977427734_13e4a0dfc3_h

%d bloggers like this: