Arxius | Català RSS feed for this section

LA MEMÒRIA DE L’ARBRE, de Tina Vallès

2 jul.

La meva mare, que es diu Isabel, té molts records de la seva infància. Quan en parla no en falten mai les referèrencies a la duresa dels treballs a la masia, al camp o amb el bestiar, la manca d’estudis i la feina inacabable d’ajudar la seva mare (la meva àvia Pepeta) a pujar els quatre germans. Sempre m’explica amb tristor que als dotze anys la meva àvia li va fer tallar les trenes, tot i que després com exculpant-la, diu que “és el que es feia abans, tu ja saps que la iaia, que déu l’hagi perdonada, era molt bona”. Quan s’hi posa, m’explica com lligava les tomaqueres, que netejava els galliners plens de merda, que li faltaven mans per cuidar els germans bessons (els meus tiets Joan i Vicenç) o com feia de cartera amb una BICICLETA atrotinada anant amunt i avall pels caminets de Gallecs repartint les cartes a tots els veïns. També parla amb cert orgull de Can Magre, la masia familiar, una casa important en el seu moment que era l’epicentre de les festes majors del poble i de les viandes més bones. Tot i l’escassetat, la meva mare sempre afirma que allà, a pagès, no va passar mai gana.

Quan aprofundeix en els records i en la família apareix l’àvia de la meva àvia, la rebesàvia Dolors, que es veu que vivia amb un fill i la seva jove en una altra masia però que li agradava d’allò més visitar les terres vallesanes i quedar-se una temporada a Can Magre. La meva àvia la cuidava, l’alimentava, la netejava i la deixava totalment renovada. La rebesàvia Dolors s’estimava tant la seva néta, la filla del seu fill, que els últims anys de la seva vida va voler quedar-se a viure a Gallecs. Va morir amb cent-dos anys. Havia nascut el 1848, l’any en què Marx va publicar El Manifest Comunista.

De la meva àvia Pepeta només tinc bons records. Va morir quan jo tenia quinze anys. Feia les millors patates fregides del món, quan et rebia, els seus petons eren els més dolços i els més sonors i li encantava jugar al dòmino i guanyar-me, evidentment! Amb l’avi Josep, el pare de la meva mare i marit de l’àvia Pepeta, no vaig poder compartir gaires coses. No per res, és que mai era a casa! Marxava ben aviat i segons la temporada portava espàrrecs, cargols, truites de riu o carn del senglar que havia caçat. Sempre va fer el que va voler i la seva independència el va portar a l’extrem, era un home arrauxat. Quan venia a casa sempre tenia calor i li agradava fer els àpats ben freds. Per menjar la sopa, en una mà tenia la CULLERA i en l’altra una ampolla de la què hi anava afegint aigua freda fins que trobava la temperatura adequada. El meu avi va morir quan el Pablo, el meu fill, tenia dos anys. El bressol on va dormir quan era un nadó se l’havia comprat el seu besavi.

Quan vaig a Gallecs i veig la masia de Can Magre penso en la pèrdua que va significar per la família. El que podria haver estat i no va poder ser. Les terres i les cases de Gallecs va ser expropiades en temps de la dictadura i res va tornar a ser igual. A Can Magre no hi he entrat mai, només la conec per les històries que m’explica la meva mare. El meu pare, que es diu Vicenç, també en sap unes quantes d’històries, perquè abans de casar-se va anar-hi sovint.

A Can Magre, durant bona part del segle XX, va ser el meu besavi Siscu “El Magret”, l’avi de la meva mare i pare del meu avi, el què la va fer créixer. La meva mare recorda moltes hores treballant al camp a les seves ordres, però no recorda que mai a la vida li fes un petó. El meu pare explica que a l’habitació del besavi Siscu hi havia una petita obertura, com la d’una bústia de correus, des de la qual podia vigilar les quadres de la masia que quedaven a baix. Des d’allà podia observar sense ser vist, i fins i tot tenia una escopeta que, en el cas que li volguessin robar el bestiar, podia utilitzar. Diuen que després de la guerra civil va amagar algun republicà a la masia per protegir-lo i ajudar-lo a fer el camí de l’exili. En tot cas el meu besavi no tenia massa ideologia política, a ell el que li interessava eren les dones. Els meus pares afirmen que el dia del mes que estava més content era el que anava a Barcelona a cobrar la mesada per la venda de la llet. Aquell dia, una part dels diners no arribava a Gallecs, se’ls gastava en les putes del barri xino. La meva mare també m’explica que el seu avi Siscu es va trastocar durant els últims anys de la seva vida, que baixava a Mollet a gastar-se els diners en apostes i en el billar i que després quan tornava de nit, caminant fins a Gallecs, es quedava arraulit pels camps o els petits bosquets de Can Magre. Al matí el trobaven brut, desorientat i sense saber explicar com havia arribat fins allà. A la mà sempre hi tenia la POMA que havia agafat del seu arbre favorit.

Per cert, La memòria de l’arbre, de Tina Vallès, ha guanyat el Premi Llibres Anagrama de Novel·la 2017. És una novel·la magnífica. És curta, tendra, està molt ben escrita i… no us dic res més perquè si ho fes, us acabaria explicant el llibre, que en part és el que he fet en aquest intent d’escriure una ressenya sobre una novel·la sense desvetllar-ne gaires coses, però a la vegada explicant-ne suficients, encara que de manera encriptada per generar vincles amb ella i motivar la seva lectura. Confio en haver-ho aconseguit perquè la novel·la de la Tina Vallès s’ho val.

Anuncis

NO, de Saïd El Kadaoui Moussaoui

5 març

1600

L’arribada dels quaranta anys a vegades va acompanyada de la famosa crisi, la coneguda “crisi dels quaranta”, que potser està una mica mitificada perquè en crisi sempre hi estem, no? En tot cas, la dels quaranta sembla tenir més afectació o, almenys, té més anomenada. Als quaranta anys molts hi entren amb la samarreta tècnica del Decathlon, el CrossFit al gimnàs i la renovació del fons d’armari, però en el cap ja està instal·lada la gran angoixa de sentir que la vida s’escapa. Mirant enrere i fent balanç tenim la certesa que no ho hem fet tot com ho volíem fer. El protagonista de No compleix els quaranta en començar la novel·la i és en el sexe, entre d’altres moltes qüestions, que hi troba un dels seus canvis importants. Les conquestes, la seducció, la promiscuïtat i el cardar… s’han acabat. El sexe ha estat substituït per les palles amb la pornografia d’Erika Lust.

No (als quaranta anys somiar comença a ser ridícul) ha estat publicat recentment, tant en català com en castellà, per l’editorial Catedral i és el tercer llibre, després de Límites y fronteras (2008, Editorial Milenio) i Cartes al meu fill (2011, Ara Llibres), de Saïd El Kadaoui Moussaoui, l’escriptor i psicòleg que va néixer el 1975 a Beni-Sidel (Marroc) i que va arribar a Catalunya amb set anys.

El llibre té dos personatges principals. Per una banda el narrador i protagonista de la història, que és fill d’immigrants marroquins i que s’ha format com a filòleg a Catalunya. És un professor de literatura de secundària, imparteix “el seminari de l’altre” a la universitat i té un llibre mig escrit que no aconsegueix acabar. Indecís, contradictori, sexualment obsessiu i incapaç de prendre la decisió que desencalli el futur amb la seva parella, té sobretot, un conflicte amb la seva identitat. El seu és un monòleg interior i una profunda reflexió sobre què vol dir ser marroquí a Europa. Un encaix difícil per a la segona generació d’immigrants que com en el seu cas, tot i sentint-se marroquí no pensa tornar al Marroc, però que a Catalunya, tot i gaudir d’una vida acomodada, tampoc s’hi sent del tot satisfet. N’ha fet quaranta i el pas del temps sembla ser una motxilla força carregada.

Per altra banda hi ha l’amic del protagonista, que també és marroquí però d’orígens diferents, la seva és una família benestant. Va ser al Marroc que es va formar com a psiquiatre i després va viatjar a Europa per especialitzar-se. Casat i amb un fill decideix tornar al Marroc per viure-hi.

img_4586

No és una novel·la l’estructura de la qual formaria part del gènere epistolar. El protagonista escriu un conjunt de petites cartes al seu amic, en què dóna sortida a les seves preocupacions, pors, misèries, anhels, records i opinions. El lector llegeix les missives com una mena de voyeur literari, com si estigués espiant la intimitat del personatge. El llenguatge mordaç, directe, eloqüent i irònic en què està escrita la novel·la facilita la seva lectura i fa que, finalment, siguem nosaltres, els lectors-espectadors, els receptors de les seves cartes. Ens sentim interpel·lats per les cabòries d’aquest personatge que Gustau Nerín defineix perspicaçment com el Peter Pan catalano-marroquí.

En aquesta mirada interior i en aquesta recerca de la identitat del protagonista hi trobem unes reflexions molt interessants al voltant de l’alliberament personal. Hi ha una reivindicació de la ruptura amb allò que ens conforma i que ens limita, per tenir així, l’oportunitat  de créixer i ser lliures. En la interessant entrevista que Carles Peña va fer a Saïd El Kadaoui Moussaoui en el programa Annour de Ràdio Mollet, l’autor va afirmar que “no només som allò que creiem ser sinó allò que no som, perquè quan diem no ja ens estem definint”.

El llibre en va ple de referències literàries d’autors com Roth, Kureishi, Chukri o Arkoun que el protagonista admira i sent molt propers, entre d’altres coses perquè troba en ells moltes de les respostes o vies de sortida als seus conflictes d’identitat. El llibre és, també, una crítica sobre allò que passa actualment en l’islam i el món musulmà. Ambdós reben les envestides del seu protagonista, a vegades amb exemples força grotescos i decadents però del tot creïbles. El llibre mostra una religió ritualitzada on es troba a faltar el paper del musulmà humanista que no redueixi la religió a un producte envasat. No és una crítica destructiva, sinó més aviat l’autocrítica d’algú que coneix un món concret, se l’estima i en reivindica el dret a parlar-ne sense embuts, no per carregar-se’l sinó per millorar-lo.  

Quantes vides no hem viscut? La vida que no vaig viure amb la meva ex. La vida que no he viscut al Marroc. La vida que t’has emportat. Som també allò que no som. Trenca amb els teus hàbits lectors i atreveix-te amb el llibre d’en Saïd El Kadaoui Moussaoui. La vida al voltant de la lectura de No jo ja l’he viscuda i t’he de dir que és del tot recomanable.

no

CARRERS SALVATGES, d’Àlex Gombau

19 febr.

img_4394

Fa uns dies vaig esmorzar amb una amiga i, mentre analitzàvem l’actualitat i maleíem els poderosos, em va explicar que les investigacions en el camp de les desigualtats socials conclouen que les variables que influeixen en la qualitat de vida i en el benestar d’una persona són diverses. El futur no està escrit per ningú però tots els estudis constaten que entre les moltes circumstàncies per caure en el pou de la misèria n’hi ha tres que destaquen per sobre de tot: ser pobre, ser negre i ser dona. De pobres, negres i dones, precisament, en va ple Carrers salvatges, un llibre sobre el barri del Bronx de Nova York i sobre els seus habitants com mai te l’han explicat.

Carrers salvatges intercala dos moments històrics. Per una banda els anys setanta i el barri del Bronx, que és la dècada en la què aquest s’enfonsa i toca fons. L’atur, la manca d’oportunitats i la desaparició d’inversions econòmiques precipiten l’aparició i la rivalitat de les bandes juvenils amb comportament mafiós. L’estat pràcticament ha desaparegut i els joves troben en les bandes una manera de canalitzar el seu malestar i de donar sentit a les seves vides. El Bronx sucumbeix al jou de l’heroïna, dels robatoris, de les violacions i dels assassinats. És un camp de batalla en el què la lluita diària és sobreviure.

En mig d’aquest panorama desolador, en un edifici desballestat del barri hi viuen, porta per porta, la Jabree, la gran de dues germanes d’una família afroamericana i en Carlito, el gran de tres germans d’una família d’immigrants porto-riquenys. Dos personatges arrossegats per la situació del barri que es debaten constantment entre encarrilar les seves vides o deixar-se caure definitivament pel precipici. Al seu voltant un munt de personatges i de trames que ens expliquen la seva evolució personal i la del barri. I tot plegat lligat amb els fets històrics que van marcar els convulsos anys setanta al Bronx, com l’auge de les bandes juvenils i l’intent del tractat de pau dels Ghetto Brothers, l’allau d’incendis provocats als edificis (el recurs per cobrar la indemnització i fotre el camp), l’aniquilació dels ionquis i la lluita contra la droga, l’aparició dels Panteres Negres i altres moviments de lluita pels drets civils, la gran apagada elèctrica de 1977, l’aparició d’una cultura urbana transgressora que s’expressa amb els grafitis, el hip-hop, els balls de carrer i les festes de DJ’S i el paper de la policia, que entre corrupte i corrupte, n’hi ha algun que encara vol fer bé la feina. Una feina, això sí, situada en zona de guerra, en el districte amb els índexs de criminalitat més elevats de la ciutat.  

img_4367

Per altra banda, l’escriptor situa a quatre universitàries catalanes al Nova York de l’any 2014. Una d’elles, l’Ares, investiga el misteri que s’amaga darrera la foto i el vídeo que ha vist en l’exposició que retrata l’evolució del barri del Bronx. Un passat tèrbol del què en Nyjah, un company universitari afroamericà, tot i tenir-ne connexions no en vol parlar.

I lligant els dos moments històrics del barri trobem en McGuffey, un policia que intenta exercir de manera ètica la seva professió, fins i tot en els moments més durs del Bronx i que acompanyat d’una petita càmera documenta gràficament els veïns del barri. En el 2014, apartat de la policia i amb un passat que el neguiteja, és també una peça clau per a la resolució del cas.

A Carrers salvatges el racisme és el tema cabdal, una xacra estesa per tots els Estats Units i que, malauradament, també explica l’origen de molts problemes que actualment pateix la població americana. El racisme és el motiu que explica la caiguda en desgràcia del barri del Bronx de Nova York emportant-se per endavant tota la seva població. La novel·la explora la xenofòbia, el classisme i la intolerància des dels anys setanta fins l’actualitat. A Carrers salvatges quan l’Ares, una catalana de pell blanca, intenta reivindicar-se li recorden que no es flipi molt, que als Estats Units, tot i que tingui una presència caucàsica, serà menystinguda i etiquetada com una simple llatina.

Àlex Gombau (Barcelona, 1969), que és traductor des de fa més de quinze anys, s’estrena amb Carrers salvatges, la seva primera novel·la que ha estat publicada per l’Angle editorial. Un debut extraordinari, una autèntica bomba literària i desitjo que un ferm candidat al Premi Llibreter d’enguany. L’autor s’atreveix amb 653 pàgines! Una novel·la demolidora i brutal escrita amb el pols del grafiter, la ferocitat del raper i l’aplom de l’activista. Do the right thing!

img_4377

EXTRAVAGÀNCIES. VIII Premi de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra

29 nov.

4275596297_2178f74115_o

L’extravagància ha servit per definir autors tan diferents com Truman Capote o Mossèn Cinto Verdaguer, també s’ha utilitzat per opinar sobre el Premi Nobel de literatura 2016 i com a motiu per informar sobre les coses més rares que feien els grans escriptors per escriure.  I a les nombroses relacions literàries que hi trobaríem amb aquesta paraula, haurem d’afegir-hi el Premi de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra que enguany proposa Extravagàncies com a tema per escriure un relat. Vols participar-hi?

Avui us presento les bases d’aquest concurs que arriba ja a la vuitena edició i en el qual hi participo com a jurat. També publicarem i il·lustrarem el relat guanyador aquí, a Tot és una mentida.

Pensa, escarrassa’t, passa-t’ho bé, sigues original, sorprèn-nos i treu el millor de tu mateixa. Si t’agrada escriure, participa en aquest concurs literari. Anima’t i envia’ns el teu relat!

A veure jo escriure no, però amb aquesta foto ja podria participar, crec... potser guanyaria i tot!

A veure jo escriure no, però amb aquesta foto ja podria participar, crec… potser guanyaria i tot!

BASES VIII Premi de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra

La Llibreria L’Illa i l’espai radiofònic Vadelletra convoquem el VIII Premi de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra.

Quines pintes, nen! A mi m’havien dit que a Coronel Tapiocca em podia vestir que lo flipes!

Quines pintes, nen! A mi m’havien dit que a Coronel Tapiocca em podia vestir que lo flipes!

El tema d’enguany és ‘Extravagàncies’.

La llargada màxima dels treballs serà de 2 fulls DIN A-4 a doble espai, lletra Arial i cos 12.

En un full a banda s’hi afegiran les dades personals de l’autor (nom, adreça, contacte).

El termini màxim de lliurament es fixa en el 22 de desembre de 2016.

Les obres s’hauran d’enviar per correu electrònic a les següents adreces: illallibres@gmail.com i vadelletra@gmail.com alhora. Els textos hauran d’anar acompanyats amb un document amb les dades de l’autor.

També s’admet el lliurament en mà a les instal·lacions de Ràdio Mollet i de la Llibreria L’Illa. En aquest cas caldrà remetre un sobre tancat amb on només hi figuri el nom del premi i el nom del relat. Dins el sobre hi ha d’anar el relat i un sobre a banda amb el títol de l’obra i les dades de l’autor.

El jurat estarà format per Elvira Compte (professora de llengua i literatura catalanes d’ensenyament secundari), Margarida Munsant (filòloga), Jordi Sanz (llibreter i blogaire), Manel Xicota (gestor editorial) i Josep Puig (guanyador de la darrera convocatòria).

Extravagant, extravagant... com vacil·laré al barri amb la meva col·lecció de pilotes per l’escudella!

Extravagant, extravagant… com vacil·laré al barri amb la meva col·lecció de pilotes per l’escudella!

El premi consistirà en un lot de llibres, atorgat per la Llibreria L’Illa, una nit per a dues persones, en temporada baixa, a la masia rural El Nus de Pedra i la possibilitat de formar part del jurat de la propera convocatòria. El guanyador també rebrà un diploma acreditatiu del Premi.

El relat guanyador es publicarà a la pàgina de facebook de L’Illa, al bloc del Vadelletra i al bloc Tot és una mentida. La lectura dels treballs finalistes serà emesa a l’espai radiofònic Vadelletra del magazine Posa’t les piles de Ràdio Mollet.

L’organització es reserva el dret de la publicació en paper de l’obra guanyadora.

 -Per quan un formatge Emmental que es digui Emmental Estimat Watson? -Del formatge curat el que no m'agrada és trobar-me ni mercromina ni vendes. -Sí, som prou extravagants! -Hahaha, segur que guanyem!


-Per quan un formatge Emmental que es digui “Emmental Estimat Watson?”
-Del formatge curat el que no m’agrada és trobar-me ni Topiònic ni benes.
-Sí, som prou extravagants!
-Hahaha, segur que guanyem!

 

 

LA PRIMERA ESTRELLA DE LA NOCHE, de Nadia Ghulam i Javier Diéguez

29 juny

La primera estrella de la noche 027

Potser has llegit el llibre El secret del meu turbant (Columna, 2010), de la periodista Agnès Rotger i que va resultar guanyador del Premi Prudenci Bertrana el mateix any de publicació. L’historiador Javier Diéguez ha escrit La primera estrella del vespre, publicada l’abril de 2016 per Rosa dels vents en català i per Plaza i Janés en castellà. Els dos llibres han estat escrits a quatre mans, tant un com l’altre són biografies novel·lades que es basen en la vida i les experiències de la Nadia Ghulam.

La Nadia Ghulam va néixer a Kabul (Afganistan) el 1985. Quan tenia vuit anys i en plena guerra civil, una bomba va esclatar a casa seva. Aquest fet va tenir com a conseqüència la mort del seu germà, l’aparició de la malaltia mental del seu pare, la pèrdua de la casa familiar i que ella patís greus cremades al seu cos. Per refer-se del tràgic succés que canviaria per sempre més la seva vida va estar hospitalitzada durant dos anys i va haver de sotmetre’s a nombroses operacions quirúrgiques.

Després de la seva sortida de l’hospital el règim talibà s’havia instaurat a l’Afganistan. Una de les imposicions del nou govern va ser prohibir que les dones treballessin fora de la llar. A casa seva l’única figura masculina era la del pare però estava malalt i no podia treballar. Quan tenia onze anys va prendre una decisió radical, generosa i arriscada: es va vestir de noi i es va fer passar pel Zelmai, el seu germà mort. Durant deu anys va ser un home i d’aquesta manera, treballant al camp, de cuinera o en un taller de bicicletes que ella mateixa va muntar, va pogué mantenir els seus pares i les seves dues germanes petites.

La primera estrella de la noche 033

Quan tenia vint-i-un anys, de la mà d’una ONG catalana i de la periodista Mònica Bernabé, la Nadia Ghulam va arribar a Catalunya on va continuar el procés per millorar la seva salut. Des de llavors viu a Badalona amb la seva família catalana.

La primera estrella del vespre explica el retorn de la Nadia Ghulam a l’Afganistan. Com a conseqüència de la mort de la seva tia Sha Ghul decideix tornar al país per honrar-la i retrobar-se, també, amb tota la seva família. El dia que vaig assistir a la presentació de la novel·la a la Llibreria l’Illa de Mollet del Vallès, en Javier Diéguez va explicar que la Nadia Ghulam tenia material i apunts de tres viatges a l’Afganistan. La novel·la sintetitza aquests viatges en un de sol i com a lector llegim el llibre com si tot hagués passat en només un viatge. Un bon recurs per fer més comprensible i organitzada la història i no allargar-la innecessàriament. El resultat és molt potent. La novel·la està molt ben escrita i la conformen capítols curts en els que s’alterna la seva estada a l’Afganistan actual amb diferents salts enrere en els que se’ns expliquen moments cabdals de la seva infància així com les punyents històries personals dels seus parents.

El llibre és sobretot un homenatge a les dones que configuren el món familiar de la Nadia Ghulam i a la vegada també ho és de “la dona afganesa” en general. La mare, les germanes, la tia, les cosines i la neboda. En el llibre, el dia a dia de les dones afganeses ens arriba ple d’injustícies i d’una duresa implacable. Lapidació, fam, maltractaments, camps de refugiats, submissió, violacions, privació d’estudis… malauradament la llista de la desraó és llarga. El llibre presenta les dones afganeses com a víctimes d’aquest món dolorós i miserable, però a la vegada transmet la fortalesa, el coratge i les lluites de totes elles per tirar endavant. En aquest sentit és especialment colpidora la història de la seva cosina Mersal, destrossada per un matrimoni obligat quan ella encara era una nena.

La primera estrella de la noche 020

En la novel·la també apareix el contrast dels dos mons que la Nadia Ghulam ha viscut. A Catalunya ha pogut estudiar, moure’s pel país lliurament i decidir les regnes de la seva vida i això ha agreujat encara més totes les injustícies que ella presencia a l’Afganistan. El llibre és una denúncia d’aquesta situació i una manera de continuar ajudant la seva família afganesa. “El dolor (psicològic o físic) no es pot superar, es pot viure amb dolor però sense superar-lo. Cal trobar les eines perquè una altra dona no visqui el mateix, és una esperança que té a veure amb la dona afganesa i la seva paciència” va declarar al Tria33.

Darrere de cada guerra i de cada injustícia hi ha una història personal i moltes veus silenciades. Les crues notícies que ens mengem cada dia ens mostren víctimes que només són xifres i nombres fugissers. La història de la Nadia Ghulam és especial i diferent. Davant l’horror i la barbàrie s’ha entregat a l’esperança per la construcció d’un futur millor. Llegir el seu llibre o millor encara, escoltar el seu testimoni en la seva pròpia veu, per força remou consciències i fa replantejar les prioritats de molts aspectes de la vida. La Nadia Ghulam és una llum, és una estrella ferma que il·lumina el seu entorn. Hi ha una sentència filosòfica que diferents persones han defensat al llarg de la història i que diu que la revolució comença per un mateix, en intentar millorar com a persones i contribuir en la mesura que es pugui en el nostre entorn.

Doncs això, La primera estrella del vespre parla de la Nadia Ghulam i la seva revolució.

La primera estrella de la noche 004

%d bloggers like this: