Arxius | Català RSS feed for this section

ESCAMPANT LA PENOMBRA, de Marc Ricart

10 febr.

Marc Ricart, guanyador del IX Premi de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra.

Avui publiquem i il·lustrem Escampant la penombra, de Marc Ricart, que enguany és el guanyador del IX Concurs de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra. L’any passat, curiosament, en la VIII edició del premi i quan el tema era “Extravagàncies”, en Marc Ricart, ja va ser el finalista amb Incomprensions matinals. Pots llegir el relat aquí.

El tema d’enguany ha estat “La llibertat” i s’hi han presentat 15 contes. Aquest any he compartit el jurat amb la Marga Munsant, l’Elvira Comte, en Manel Xicota i en Jordi Bernal (guanyador de la darrera convocatòria). La decisió del jurat ha estat unànime. Hem valorat el bon ús de la llengua catalana, la fluïdesa del relat i l’originalitat amb la què ha parlat de la llibertat.

Avui, dissabte 10 de febrer, s’ha fet el lliurament del Premi a la Llibreria l’Illa: una estada de cap de setmana a la Masia Rural Nus de Pedra, un lot de llibres i la invitació per formar part l’any vinent en el jurat del Premi.

Aneu pensat i practicant el noble ofici d’escriure perquè el proper tema del premi serà “Mons paral·lels”. Estigueu atents, publicarem les bases del concurs en el blog.

ESCAMPANT LA PENOMBRA, de Marc Ricart

Quan un escriptor està en crisi, no saps mai com espetegarà la cosa. Us ho dic per experiència pròpia. Pots acabar tirant-te d’un pont, o al capdamunt de les llistes de venda. L’estiu de fa tres anys hagués apostat decididament pel pont. Un cúmul de successos m’havien llançat en caiguda lliure a un pou sense fons, mentre tres novel·les inacabades al calaix hi afegien, despietades, els tambors del fracàs. Les tres havien embarrancat, una rere l’altre, en un punt mort en què elles mateixes dictaven el seu final sense que jo sabés com evitar-ho. Com un tren, que no et portarà mai més enllà de les vies. En aquells dies foscos em preguntava una vegada i una altra on m’equivocava, què fallava, com arreglar-ho; fins que al final només em quedà esma per preguntar-me ‘per què?’. Només això, ‘per què?’, i res més. Ja no buscava respostes, gemia contra un destí que em volia rendit. No sé quant temps vaig estar perdut allà, però sé molt bé quan en vaig començar a sortir: el dia que el carter va trucar al timbre amb un paquet per mi.

“Estimat, sé que aquestes coses t’interessen, així que és millor que això ho guardis tu a partir d’ara. Qualsevol dia ho llançaré per descuit i em sabria molt de greu”.  La lletra pulcra de la tieta acabava la carta enviant-me petons per la Sílvia, que feia anys que ja no vivia amb mi. Vaig tafanejar de seguida la carpeta que acompanyava la nota; cartes, retalls de diari i fotografies que no havia vist mai. D’entre tot, em van cridar l’atenció immediatament un parell de coses. La primera va ser una fotografia d’un individu, de peu en una entrada, sobre la qual hi havia inscrit en ferro forjat ‘Arbeit macht frei’1. La foto em corprengué, per l’expressió desoladora de l’home, i perquè coneixia aquell lloc: era la porta de l’infern. La segona va ser un retall d’un article titulat ‘L’art de convertir-se en un escriptor original’, escrit feia gairebé dos segles per un tal Ludwig Börne, i que havia de canviar-me la vida. Les cartes, dirigides a la tieta, estaven escrites en italià, el qual jo desconeixia que ella parlava, i el remitent era un tal Michele. Més endavant descobriria l’autèntica identitat que el nom encobria: la d’un reputat científic i intel·lectual, supervivent de l’Holocaust.

Tot el que hi havia al paquet tenia a veure amb ell, amb la seva epopeia personal, i amb una relació d’amor que les reixes i els fats van estroncar per sempre.  La descoberta de la història excepcional que vivia en aquella carpeta va ser l’inesperat punt d’inflexió que va posar llum al final del meu túnel. Un viatge que, amb el temps, es convertiria en el fil conductor del llibre que em va fer un lloc en el món de les lletres. Tanmateix, encara haurien de passar unes quantes coses abans d’això. Per començar, la meva venerable tieta nonagenària m’havia d’aclarir, ara que encara podia, per quines vicissituds de la vida aquell reconegut autor formava part del seu passat. Us recomano que llegiu el llibre si us interessa la resposta, us en llepareu els dits. De les converses que vam tenir, però, jo en vaig treure molt més que una bona història. Parlàvem de tot, de les meves novel·les, del que hi havia a la carpeta, de Michele i de com va alliberar-se dels monstres que l’habitaven.  Recordo bé el dia en què m’ho va dir: «per sobreviure l’infern, has d’oblidar tot allò que havies après. Per poder-ho explicar, ho has de tornar a fer». Això em feu pensar en el que deia Börne; «desaprèn-ho tot perquè la paraula flueixi lliure», vaig temptejar. El seu críptic assentiment de cap em suggeria a crits què havia de fer.

Estirant d’aquí i d’allà van aparèixer els diners necessaris per marxar de retir espiritual. Dos mesos a la muntanya amb l’única companyia d’unes quantes vaques i una guia sobre meditació transcendental. Ha estat el no fer res més profitós que he fet mai. Desconstruint el que sabia, vaig aprendre a convertir els sòlids murs del meu laberint quadriculat en parets de xiprer que travessava esmunyint-m’hi. De mirar a terra, seguint sempre el camí de rajoles grogues, a mirar a les capçades dels arbres, des d’on observava els camins infinits que m’oferien els estels. Va ser aleshores que comprenguí les paraules de la meva vella sàvia: «Una pàgina es pot omplir amb el que vulguis només quan està en blanc. Les cadenes que tenallen els teus finals les fas tu». Les tres novel·les inacabades van anar a les escombraries i em vaig posar a treballar en quelcom molt més interessant. Sens dubte, la tieta, en Michele i la seva història em van rescatar, fent-me el que sóc ara: un escriptor d’impossibles sobre papers transparents.

1 ‘El treball us fa lliures’, frase inscrita a l’entrada de diversos camps de concentració nazis.

Marta Vilaret llegint Escampant la penombra, de Marc Ricart, a la Llibreria L’Illa.

Anuncis

LA LLIBERTAT. Bases del IXè Premi de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra

17 des.

Avui publiquem les bases del IXè Premi de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra en el qual el blog Tot és una mentida hi col·labora des del seu origen. Formem part del jurat i també publiquem cada any el relat guanyador. Aprofitem l’ocasió per desitjar-vos un Bon Nadal i per animar-vos a participar en aquest concurs. Si t’agrada llegir és molt possible que també t’agradi escriure.

Animeu-vos a participar-hi. Encara hi sou a temps, el termini per a la presentació dels relats acaba el proper divendres 22 de desembre a les 12 de la nit.

L’Illa Llibreria de Mollet del Vallès i l’espai Vadelletra de Ràdio Mollet del Vallès, convoquem el IXè Premi de Narrativa Curta en llengua catalana L’Illa-Vadelletra.

Us recordem les bases:

El tema d’enguany és “La llibertat”.

La llargària màxima serà de dos fulls dinA-4 amb lletra Arial, cos 12, a doble espai. En un document a banda aniran les dades personals de l’autora (nom i cognoms, adreça i contacte).

Els treballs s’han d’enviar a aquestes dues adreces alhora: illallibres@gmail.com i posatpiles@hotmail.com. També podeu lliurar-los en mà a les dependències de la Llibreria L’Illa o de Ràdio Mollet.

Un jurat format per 5 persones serà l’encarregat d’escollir una sola obra guanyadora. El veredicte es farà públic a principis de febrer de 2018.

El premi consisteix en un lot de llibres atorgat per la Llibreria L’Illa una estada d’una nit per a dues persones en temporada baixa a la masia rural El Nus de Pedra un diploma acreditatiu del Premi i la possibilitat de formar part del jurat en la X convocatòria.

-Escriuré sobre la llibertat i guanyaré el IXè premi de Narrativa Curta de L’Illa-Vadelletra…
-Jo també vull participar. Per ara tinc el títol: “Ni cole ni guarderia, llibertat tot el dia”
-Per alguna cosa es comença!

LA MEMÒRIA DE L’ARBRE, de Tina Vallès

2 jul.

La meva mare, que es diu Isabel, té molts records de la seva infància. Quan en parla no en falten mai les referèrencies a la duresa dels treballs a la masia, al camp o amb el bestiar, la manca d’estudis i la feina inacabable d’ajudar la seva mare (la meva àvia Pepeta) a pujar els quatre germans. Sempre m’explica amb tristor que als dotze anys la meva àvia li va fer tallar les trenes, tot i que després com exculpant-la, diu que “és el que es feia abans, tu ja saps que la iaia, que déu l’hagi perdonada, era molt bona”. Quan s’hi posa, m’explica com lligava les tomaqueres, que netejava els galliners plens de merda, que li faltaven mans per cuidar els germans bessons (els meus tiets Joan i Vicenç) o com feia de cartera amb una BICICLETA atrotinada anant amunt i avall pels caminets de Gallecs repartint les cartes a tots els veïns. També parla amb cert orgull de Can Magre, la masia familiar, una casa important en el seu moment que era l’epicentre de les festes majors del poble i de les viandes més bones. Tot i l’escassetat, la meva mare sempre afirma que allà, a pagès, no va passar mai gana.

Quan aprofundeix en els records i en la família apareix l’àvia de la meva àvia, la rebesàvia Dolors, que es veu que vivia amb un fill i la seva jove en una altra masia però que li agradava d’allò més visitar les terres vallesanes i quedar-se una temporada a Can Magre. La meva àvia la cuidava, l’alimentava, la netejava i la deixava totalment renovada. La rebesàvia Dolors s’estimava tant la seva néta, la filla del seu fill, que els últims anys de la seva vida va voler quedar-se a viure a Gallecs. Va morir amb cent-dos anys. Havia nascut el 1848, l’any en què Marx va publicar El Manifest Comunista.

De la meva àvia Pepeta només tinc bons records. Va morir quan jo tenia quinze anys. Feia les millors patates fregides del món, quan et rebia, els seus petons eren els més dolços i els més sonors i li encantava jugar al dòmino i guanyar-me, evidentment! Amb l’avi Josep, el pare de la meva mare i marit de l’àvia Pepeta, no vaig poder compartir gaires coses. No per res, és que mai era a casa! Marxava ben aviat i segons la temporada portava espàrrecs, cargols, truites de riu o carn del senglar que havia caçat. Sempre va fer el que va voler i la seva independència el va portar a l’extrem, era un home arrauxat. Quan venia a casa sempre tenia calor i li agradava fer els àpats ben freds. Per menjar la sopa, en una mà tenia la CULLERA i en l’altra una ampolla de la què hi anava afegint aigua freda fins que trobava la temperatura adequada. El meu avi va morir quan el Pablo, el meu fill, tenia dos anys. El bressol on va dormir quan era un nadó se l’havia comprat el seu besavi.

Quan vaig a Gallecs i veig la masia de Can Magre penso en la pèrdua que va significar per la família. El que podria haver estat i no va poder ser. Les terres i les cases de Gallecs va ser expropiades en temps de la dictadura i res va tornar a ser igual. A Can Magre no hi he entrat mai, només la conec per les històries que m’explica la meva mare. El meu pare, que es diu Vicenç, també en sap unes quantes d’històries, perquè abans de casar-se va anar-hi sovint.

A Can Magre, durant bona part del segle XX, va ser el meu besavi Siscu “El Magret”, l’avi de la meva mare i pare del meu avi, el què la va fer créixer. La meva mare recorda moltes hores treballant al camp a les seves ordres, però no recorda que mai a la vida li fes un petó. El meu pare explica que a l’habitació del besavi Siscu hi havia una petita obertura, com la d’una bústia de correus, des de la qual podia vigilar les quadres de la masia que quedaven a baix. Des d’allà podia observar sense ser vist, i fins i tot tenia una escopeta que, en el cas que li volguessin robar el bestiar, podia utilitzar. Diuen que després de la guerra civil va amagar algun republicà a la masia per protegir-lo i ajudar-lo a fer el camí de l’exili. En tot cas el meu besavi no tenia massa ideologia política, a ell el que li interessava eren les dones. Els meus pares afirmen que el dia del mes que estava més content era el que anava a Barcelona a cobrar la mesada per la venda de la llet. Aquell dia, una part dels diners no arribava a Gallecs, se’ls gastava en les putes del barri xino. La meva mare també m’explica que el seu avi Siscu es va trastocar durant els últims anys de la seva vida, que baixava a Mollet a gastar-se els diners en apostes i en el billar i que després quan tornava de nit, caminant fins a Gallecs, es quedava arraulit pels camps o els petits bosquets de Can Magre. Al matí el trobaven brut, desorientat i sense saber explicar com havia arribat fins allà. A la mà sempre hi tenia la POMA que havia agafat del seu arbre favorit.

Per cert, La memòria de l’arbre, de Tina Vallès, ha guanyat el Premi Llibres Anagrama de Novel·la 2017. És una novel·la magnífica. És curta, tendra, està molt ben escrita i… no us dic res més perquè si ho fes, us acabaria explicant el llibre, que en part és el que he fet en aquest intent d’escriure una ressenya sobre una novel·la sense desvetllar-ne gaires coses, però a la vegada explicant-ne suficients, encara que de manera encriptada per generar vincles amb ella i motivar la seva lectura. Confio en haver-ho aconseguit perquè la novel·la de la Tina Vallès s’ho val.

NO, de Saïd El Kadaoui Moussaoui

5 març

1600

L’arribada dels quaranta anys a vegades va acompanyada de la famosa crisi, la coneguda “crisi dels quaranta”, que potser està una mica mitificada perquè en crisi sempre hi estem, no? En tot cas, la dels quaranta sembla tenir més afectació o, almenys, té més anomenada. Als quaranta anys molts hi entren amb la samarreta tècnica del Decathlon, el CrossFit al gimnàs i la renovació del fons d’armari, però en el cap ja està instal·lada la gran angoixa de sentir que la vida s’escapa. Mirant enrere i fent balanç tenim la certesa que no ho hem fet tot com ho volíem fer. El protagonista de No compleix els quaranta en començar la novel·la i és en el sexe, entre d’altres moltes qüestions, que hi troba un dels seus canvis importants. Les conquestes, la seducció, la promiscuïtat i el cardar… s’han acabat. El sexe ha estat substituït per les palles amb la pornografia d’Erika Lust.

No (als quaranta anys somiar comença a ser ridícul) ha estat publicat recentment, tant en català com en castellà, per l’editorial Catedral i és el tercer llibre, després de Límites y fronteras (2008, Editorial Milenio) i Cartes al meu fill (2011, Ara Llibres), de Saïd El Kadaoui Moussaoui, l’escriptor i psicòleg que va néixer el 1975 a Beni-Sidel (Marroc) i que va arribar a Catalunya amb set anys.

El llibre té dos personatges principals. Per una banda el narrador i protagonista de la història, que és fill d’immigrants marroquins i que s’ha format com a filòleg a Catalunya. És un professor de literatura de secundària, imparteix “el seminari de l’altre” a la universitat i té un llibre mig escrit que no aconsegueix acabar. Indecís, contradictori, sexualment obsessiu i incapaç de prendre la decisió que desencalli el futur amb la seva parella, té sobretot, un conflicte amb la seva identitat. El seu és un monòleg interior i una profunda reflexió sobre què vol dir ser marroquí a Europa. Un encaix difícil per a la segona generació d’immigrants que com en el seu cas, tot i sentint-se marroquí no pensa tornar al Marroc, però que a Catalunya, tot i gaudir d’una vida acomodada, tampoc s’hi sent del tot satisfet. N’ha fet quaranta i el pas del temps sembla ser una motxilla força carregada.

Per altra banda hi ha l’amic del protagonista, que també és marroquí però d’orígens diferents, la seva és una família benestant. Va ser al Marroc que es va formar com a psiquiatre i després va viatjar a Europa per especialitzar-se. Casat i amb un fill decideix tornar al Marroc per viure-hi.

img_4586

No és una novel·la l’estructura de la qual formaria part del gènere epistolar. El protagonista escriu un conjunt de petites cartes al seu amic, en què dóna sortida a les seves preocupacions, pors, misèries, anhels, records i opinions. El lector llegeix les missives com una mena de voyeur literari, com si estigués espiant la intimitat del personatge. El llenguatge mordaç, directe, eloqüent i irònic en què està escrita la novel·la facilita la seva lectura i fa que, finalment, siguem nosaltres, els lectors-espectadors, els receptors de les seves cartes. Ens sentim interpel·lats per les cabòries d’aquest personatge que Gustau Nerín defineix perspicaçment com el Peter Pan catalano-marroquí.

En aquesta mirada interior i en aquesta recerca de la identitat del protagonista hi trobem unes reflexions molt interessants al voltant de l’alliberament personal. Hi ha una reivindicació de la ruptura amb allò que ens conforma i que ens limita, per tenir així, l’oportunitat  de créixer i ser lliures. En la interessant entrevista que Carles Peña va fer a Saïd El Kadaoui Moussaoui en el programa Annour de Ràdio Mollet, l’autor va afirmar que “no només som allò que creiem ser sinó allò que no som, perquè quan diem no ja ens estem definint”.

El llibre en va ple de referències literàries d’autors com Roth, Kureishi, Chukri o Arkoun que el protagonista admira i sent molt propers, entre d’altres coses perquè troba en ells moltes de les respostes o vies de sortida als seus conflictes d’identitat. El llibre és, també, una crítica sobre allò que passa actualment en l’islam i el món musulmà. Ambdós reben les envestides del seu protagonista, a vegades amb exemples força grotescos i decadents però del tot creïbles. El llibre mostra una religió ritualitzada on es troba a faltar el paper del musulmà humanista que no redueixi la religió a un producte envasat. No és una crítica destructiva, sinó més aviat l’autocrítica d’algú que coneix un món concret, se l’estima i en reivindica el dret a parlar-ne sense embuts, no per carregar-se’l sinó per millorar-lo.  

Quantes vides no hem viscut? La vida que no vaig viure amb la meva ex. La vida que no he viscut al Marroc. La vida que t’has emportat. Som també allò que no som. Trenca amb els teus hàbits lectors i atreveix-te amb el llibre d’en Saïd El Kadaoui Moussaoui. La vida al voltant de la lectura de No jo ja l’he viscuda i t’he de dir que és del tot recomanable.

no

CARRERS SALVATGES, d’Àlex Gombau

19 febr.

img_4394

Fa uns dies vaig esmorzar amb una amiga i, mentre analitzàvem l’actualitat i maleíem els poderosos, em va explicar que les investigacions en el camp de les desigualtats socials conclouen que les variables que influeixen en la qualitat de vida i en el benestar d’una persona són diverses. El futur no està escrit per ningú però tots els estudis constaten que entre les moltes circumstàncies per caure en el pou de la misèria n’hi ha tres que destaquen per sobre de tot: ser pobre, ser negre i ser dona. De pobres, negres i dones, precisament, en va ple Carrers salvatges, un llibre sobre el barri del Bronx de Nova York i sobre els seus habitants com mai te l’han explicat.

Carrers salvatges intercala dos moments històrics. Per una banda els anys setanta i el barri del Bronx, que és la dècada en la què aquest s’enfonsa i toca fons. L’atur, la manca d’oportunitats i la desaparició d’inversions econòmiques precipiten l’aparició i la rivalitat de les bandes juvenils amb comportament mafiós. L’estat pràcticament ha desaparegut i els joves troben en les bandes una manera de canalitzar el seu malestar i de donar sentit a les seves vides. El Bronx sucumbeix al jou de l’heroïna, dels robatoris, de les violacions i dels assassinats. És un camp de batalla en el què la lluita diària és sobreviure.

En mig d’aquest panorama desolador, en un edifici desballestat del barri hi viuen, porta per porta, la Jabree, la gran de dues germanes d’una família afroamericana i en Carlito, el gran de tres germans d’una família d’immigrants porto-riquenys. Dos personatges arrossegats per la situació del barri que es debaten constantment entre encarrilar les seves vides o deixar-se caure definitivament pel precipici. Al seu voltant un munt de personatges i de trames que ens expliquen la seva evolució personal i la del barri. I tot plegat lligat amb els fets històrics que van marcar els convulsos anys setanta al Bronx, com l’auge de les bandes juvenils i l’intent del tractat de pau dels Ghetto Brothers, l’allau d’incendis provocats als edificis (el recurs per cobrar la indemnització i fotre el camp), l’aniquilació dels ionquis i la lluita contra la droga, l’aparició dels Panteres Negres i altres moviments de lluita pels drets civils, la gran apagada elèctrica de 1977, l’aparició d’una cultura urbana transgressora que s’expressa amb els grafitis, el hip-hop, els balls de carrer i les festes de DJ’S i el paper de la policia, que entre corrupte i corrupte, n’hi ha algun que encara vol fer bé la feina. Una feina, això sí, situada en zona de guerra, en el districte amb els índexs de criminalitat més elevats de la ciutat.  

img_4367

Per altra banda, l’escriptor situa a quatre universitàries catalanes al Nova York de l’any 2014. Una d’elles, l’Ares, investiga el misteri que s’amaga darrera la foto i el vídeo que ha vist en l’exposició que retrata l’evolució del barri del Bronx. Un passat tèrbol del què en Nyjah, un company universitari afroamericà, tot i tenir-ne connexions no en vol parlar.

I lligant els dos moments històrics del barri trobem en McGuffey, un policia que intenta exercir de manera ètica la seva professió, fins i tot en els moments més durs del Bronx i que acompanyat d’una petita càmera documenta gràficament els veïns del barri. En el 2014, apartat de la policia i amb un passat que el neguiteja, és també una peça clau per a la resolució del cas.

A Carrers salvatges el racisme és el tema cabdal, una xacra estesa per tots els Estats Units i que, malauradament, també explica l’origen de molts problemes que actualment pateix la població americana. El racisme és el motiu que explica la caiguda en desgràcia del barri del Bronx de Nova York emportant-se per endavant tota la seva població. La novel·la explora la xenofòbia, el classisme i la intolerància des dels anys setanta fins l’actualitat. A Carrers salvatges quan l’Ares, una catalana de pell blanca, intenta reivindicar-se li recorden que no es flipi molt, que als Estats Units, tot i que tingui una presència caucàsica, serà menystinguda i etiquetada com una simple llatina.

Àlex Gombau (Barcelona, 1969), que és traductor des de fa més de quinze anys, s’estrena amb Carrers salvatges, la seva primera novel·la que ha estat publicada per l’Angle editorial. Un debut extraordinari, una autèntica bomba literària i desitjo que un ferm candidat al Premi Llibreter d’enguany. L’autor s’atreveix amb 653 pàgines! Una novel·la demolidora i brutal escrita amb el pols del grafiter, la ferocitat del raper i l’aplom de l’activista. Do the right thing!

img_4377

%d bloggers like this: