Tag Archives: Catedral

DAHA!, de Hakan Günday

19 març

Què fas? N’estàs segur d’escriure aquesta ressenya així?

Sí, ja ho vaig fer amb Te quiero porque me das de comer, de David Llorente o Los del sud us matarem a tots, de Valero Sanmartí.

Utilitzes recursos narratius de la novel·la i els apliques a la ressenya. En aquest cas és el monòleg interior, no?

Sí, el protagonista i narrador de Daha! és en Gazâ, un nen turc que en començar la novel·la té nou anys. El seu pare és un traficant d’essers humans que fa calers extorsionant els refugiats que volen arribar a Europa. En Gazâ està sotmès al domini d’aquest pare autoritari i despietat que l’educa amb la idea que cal mirar sempre per un mateix i per sobre de tots els altres. “O ells o jo”, afirma el pare. I si cal assassinar, s’assassina. El nen, que ha d’ajudar-lo quan tenen els refugiats al seu càrrec, té instal·lada en la seva ànima la culpabilitat per la mort d’en Cuma, l’afganès que s’ofega per un descuit seu. En Gazâ ens explica la seva història, o millor dit, se l’explica a ell mateix i nosaltres com a lectors en som testimonis. El seu és un camí de redempció, i en aquest explicar-se a un mateix el que va ser i el que és ens anem trobant les converses imaginàries que té amb en Cuma, un diàleg que funciona a mode de monòleg interior sobre la seva mala consciència.

Vaja, un llibre impactant i actual. Una mica bèstia que un nen visqui de primera mà tot aquest món mafiós i cruel del tràfic de persones.

El nen és un monstre. L’han educat així i no coneix un altre món. Sí, és un nen però aprèn ràpid l’ofici. Viola, manipula, roba… és un autèntic cabronàs. Per ell els immigrants no són més que mercaderia o “trossos de carn”. El fet que sigui un nen, però, obre una escletxa d’humanitat inabastable pels adults, que ja estan totalment perduts. Ell ja ho veu que la violència, l’abús i la repressió no estan bé però el seu alliberament no serà fàcil.

No coneixia aquest escriptor.

Jo l’he conegut amb Daha! que, per cert, en turc vol dir “més” i és una de les primeres paraules que aprenen els immigrants en el seu viatge cap a occident. Més aigua, més menjar… Hakan Günday va néixer a l’illa de Rodes (Grècia) el 1976 i viu actualment a Istanbul. És autor de vuit novel·les i ha estat traduït a vint-i-quatre llengües. Daha! va ser escrita el 2013 i ha estat publicada recentment en català per l’editorial Periscopi amb la traducció de Jordi Martín Lloret i el pròleg de Francesc Serés. En castellà l’ha publicada l’ediorial Catedral. L’autor, que va rebre per Daha! el Premi Médicis Étranger 2015, és força crític amb l’estat turc. Les seves novel·les molesten i resulten incòmodes per un govern i una societat que s’hi veu retratada. Un torracollons insubornable que ha visitat Barcelona aquesta setmana, el dilluns 13 oferia una conferència al CCCB sota el títol El preu de la por i el dimecres 15 era entrevistat per Xavier Graset al 3/24.

A la novel·la els turcs pillen, però i els europeus què? Hi surten escaldats?

Sí, de fet, Hakan Günday assegura que el llibre el va escriure pensant, sobretot, en la societat occidental, com una manera de sacsejar les consciències europees i com un intent per mostrar que darrera l’anonimat de les morts dels immigrants hi pot haver, més enllà de l’anestèsia generalitzada, l’empatia i el compromís amb el drama dels refugiats.

Precisament va ser aquí, a Barcelona, el 18 de febrer que vam fer la manifestació més gran d’Europa per exigir l’acollida dels refugiats.

No sé fins a quin punt tota la gent que va participar en aquesta manifestació té un interès real sobre el dret dels refugiats. Últimament en parlo molt amb un bon amic sobre aquest tema. Ell diu que l’interès pels drets dels refugiats de molts dels que hi van participar s’acaba després de la selfie de torn…  

Home, mira que sou recargolats! No esteu mai contents.

Ja, potser sí. En Hakan Günday explora a Daha! la relació entre l’individu i el grup. “Quan obeeixes ordres pots cometre els pitjors crims sense sentir-te culpable”, afirma l’autor en aquesta entrevista a l’Ara. En el llibre la responsabilitat i la culpabilitat són analitzades en relació a la facilitat en que podem passar d’una democràcia a una dictadura. Daha! és una metàfora de la nostra societat, de les relacions de domini entre els éssers humans però també entre els estats que n’exploten d’altres. El racisme, les desigualtats socials, la condició humana, diuen…

Però que té a veure això en participar en una manifestació i a més a favor dels refugiats?

Igual que en el llibre podem diluir la nostra responsabilitat en el grup. Anar a una manifestació té un punt folklòric i no serveix de res si el dia següent no es continua lluitant. És fàcil fer-se la foto a la mani, tranquil·litzar la consciència i caure en l’autocomplaença. La solidaritat és això? Caldria aprofundir una mica més, necessitem més compromís.

I què hem de fer doncs?

A mi m’ha convençut en Hakan Günday, podem començar per ser sincers amb nosaltres mateixos. Amb Daha! et resultarà més fàcil interrogar-te sobre tu mateix que amb tots els llibres de Paulo Coelho o de Rafael Santandreu junts. Això sí, abans hauràs de fer una travessia literària per l’horror i la barbàrie. Cal començar a llegir el llibre en un estat emocional força positiu, després ja vindrà la baixada…

És molt dur?

És demolidor. Per tallar-se les venes!

No sé si així encomanaràs les ganes de llegir-lo.

Millor llegir Daha! que fer-se selfies. Millor patir amb la seva lectura que no pas ser un tros de suro sense sentiments davant el televisor, mentre ens mengem els macarrons, amb l’enèsim naufragi d’una pastera plena d’immigrants.

Anuncis

NO, de Saïd El Kadaoui Moussaoui

5 març

1600

L’arribada dels quaranta anys a vegades va acompanyada de la famosa crisi, la coneguda “crisi dels quaranta”, que potser està una mica mitificada perquè en crisi sempre hi estem, no? En tot cas, la dels quaranta sembla tenir més afectació o, almenys, té més anomenada. Als quaranta anys molts hi entren amb la samarreta tècnica del Decathlon, el CrossFit al gimnàs i la renovació del fons d’armari, però en el cap ja està instal·lada la gran angoixa de sentir que la vida s’escapa. Mirant enrere i fent balanç tenim la certesa que no ho hem fet tot com ho volíem fer. El protagonista de No compleix els quaranta en començar la novel·la i és en el sexe, entre d’altres moltes qüestions, que hi troba un dels seus canvis importants. Les conquestes, la seducció, la promiscuïtat i el cardar… s’han acabat. El sexe ha estat substituït per les palles amb la pornografia d’Erika Lust.

No (als quaranta anys somiar comença a ser ridícul) ha estat publicat recentment, tant en català com en castellà, per l’editorial Catedral i és el tercer llibre, després de Límites y fronteras (2008, Editorial Milenio) i Cartes al meu fill (2011, Ara Llibres), de Saïd El Kadaoui Moussaoui, l’escriptor i psicòleg que va néixer el 1975 a Beni-Sidel (Marroc) i que va arribar a Catalunya amb set anys.

El llibre té dos personatges principals. Per una banda el narrador i protagonista de la història, que és fill d’immigrants marroquins i que s’ha format com a filòleg a Catalunya. És un professor de literatura de secundària, imparteix “el seminari de l’altre” a la universitat i té un llibre mig escrit que no aconsegueix acabar. Indecís, contradictori, sexualment obsessiu i incapaç de prendre la decisió que desencalli el futur amb la seva parella, té sobretot, un conflicte amb la seva identitat. El seu és un monòleg interior i una profunda reflexió sobre què vol dir ser marroquí a Europa. Un encaix difícil per a la segona generació d’immigrants que com en el seu cas, tot i sentint-se marroquí no pensa tornar al Marroc, però que a Catalunya, tot i gaudir d’una vida acomodada, tampoc s’hi sent del tot satisfet. N’ha fet quaranta i el pas del temps sembla ser una motxilla força carregada.

Per altra banda hi ha l’amic del protagonista, que també és marroquí però d’orígens diferents, la seva és una família benestant. Va ser al Marroc que es va formar com a psiquiatre i després va viatjar a Europa per especialitzar-se. Casat i amb un fill decideix tornar al Marroc per viure-hi.

img_4586

No és una novel·la l’estructura de la qual formaria part del gènere epistolar. El protagonista escriu un conjunt de petites cartes al seu amic, en què dóna sortida a les seves preocupacions, pors, misèries, anhels, records i opinions. El lector llegeix les missives com una mena de voyeur literari, com si estigués espiant la intimitat del personatge. El llenguatge mordaç, directe, eloqüent i irònic en què està escrita la novel·la facilita la seva lectura i fa que, finalment, siguem nosaltres, els lectors-espectadors, els receptors de les seves cartes. Ens sentim interpel·lats per les cabòries d’aquest personatge que Gustau Nerín defineix perspicaçment com el Peter Pan catalano-marroquí.

En aquesta mirada interior i en aquesta recerca de la identitat del protagonista hi trobem unes reflexions molt interessants al voltant de l’alliberament personal. Hi ha una reivindicació de la ruptura amb allò que ens conforma i que ens limita, per tenir així, l’oportunitat  de créixer i ser lliures. En la interessant entrevista que Carles Peña va fer a Saïd El Kadaoui Moussaoui en el programa Annour de Ràdio Mollet, l’autor va afirmar que “no només som allò que creiem ser sinó allò que no som, perquè quan diem no ja ens estem definint”.

El llibre en va ple de referències literàries d’autors com Roth, Kureishi, Chukri o Arkoun que el protagonista admira i sent molt propers, entre d’altres coses perquè troba en ells moltes de les respostes o vies de sortida als seus conflictes d’identitat. El llibre és, també, una crítica sobre allò que passa actualment en l’islam i el món musulmà. Ambdós reben les envestides del seu protagonista, a vegades amb exemples força grotescos i decadents però del tot creïbles. El llibre mostra una religió ritualitzada on es troba a faltar el paper del musulmà humanista que no redueixi la religió a un producte envasat. No és una crítica destructiva, sinó més aviat l’autocrítica d’algú que coneix un món concret, se l’estima i en reivindica el dret a parlar-ne sense embuts, no per carregar-se’l sinó per millorar-lo.  

Quantes vides no hem viscut? La vida que no vaig viure amb la meva ex. La vida que no he viscut al Marroc. La vida que t’has emportat. Som també allò que no som. Trenca amb els teus hàbits lectors i atreveix-te amb el llibre d’en Saïd El Kadaoui Moussaoui. La vida al voltant de la lectura de No jo ja l’he viscuda i t’he de dir que és del tot recomanable.

no

%d bloggers like this: