Tag Archives: Proa

DOS TAÜTS NEGRES I DOS DE BLANCS, de Pep Coll

23 maig

Dos taüts negres i dos de blancs 031

Colpidora, impactant, eixuta i esfereïdora. Un Pep Coll en estat de gràcia ha escrit Dos taüts negres i dos de blancs amb una destral ben esmolada. He navegat per una lectura absolutament plaent entre l’esgarrifança, la incredulitat, una alta tensió nerviosa i amb la certesa, un cop acabada la novel•la, que l’autor dels Pirineus (Pessonada, 1949) ha escrit la novel•la amb mà de geni.

Pep Coll reconstrueix el cas real que va tenir lloc a la masia de Laortó a la Vall de Carreu (Pallars Jussà) el 1943. Els masovers (un matrimoni i les seves dues filles) van ser brutalment assassinats. Tot i que veïns i testimonis eren coneixedors dels responsables de l’homicidi el cas va quedar impune.

És fàcil caure en el parany de comparar aquesta novel•la amb A sang freda, de Truman Capote o Tor, de Carles Porta. Sí, totes parteixen de casos reals i d’una profunda investigació, però en la novel•la de Pep Coll l’aproximació és més literària que periodística. Ficciona els fets. La línia que separa la literatura dels fets reals és fràgil i en la combinació d’aquests dos elements rau el poder literari de l’obra. Narració exquisida. Pèls de punta!

Dos taüts negres i dos de blancs 012

La informació prèvia d’aquest llibre es basa en el recull de la tradició oral, les entrevistes, la consulta de documents o les visites als llocs dels fets (que l’autor fotografia i publica en el llibre). Cal afegir, a més, que aquesta història forma part de la vida i dels records de l’escriptor i per tant conté importants fragments autobiogràfics.

L’amo de les terres, les víctimes, els botxins, els advocats, els diferents jutges, els testimonis i així fins a dinou personatges en dinou capítols. En cada capítol un personatge. De cada un d’ells una aproximació psicològica i un punt de vista diferent sobre els mateixos fets. Sempre estem allà mateix, però cada protagonista amplia la informació del crim i dóna elements nous i pistes sorprenents per reconstruir el succés. De fet, cada capítol és com un petit relat en què aprofundim sobre les seves vides. Arribem a tenir molta informació de cada un d’ells i això ens serveix per entendre la manera com entomen el crim de Carreu, que és el lligam entre tots ells.

L’Elisabet Pola llegint a Pep Coll en el mirador del camí dels bandolers de Gallecs.

L’amiga Elisabet Pola llegint Pep Coll en el mirador del camí dels bandolers de Gallecs.

No us quedeu amb la idea que es tracta d’una novel•la de gènere negre o policíaca. És un llibre amb diverses lectures. Dos taüts negres i dos de blancs està ambientat en els anys quaranta, i és sobretot un retrat de les misèries de la dictadura i de la postguerra. És una història rural que mostra la realitat política, la situació econòmica i el context social del moment. És el contrast entre l’home civilitzat (i adinerat) de ciutat i l’home ignorant (i miserable) de pagès. El llibre recull també el lent procés de despoblament i abandó de la Vall de Carreu, hereva d’una vida duríssima i de tradició ancestral a pagès. La terra, la incomunicació, l’escassetat, l’enveja, la supervivència, l’odi…

Dos taüts negres i dos de blancs ha estat guardonada amb el Premio Nacional de la Crítica Literaria 2014 i és finalista del Premi Crexells 2014 amb les novel•les Les cròniques del déu coix, de Joan-Lluís Lluís  (en el seu moment ressenyada aquí) i Licantropia, de Carles Terès. Pots entrar aquí i participar en la votació del llibre que més t’hagi agradat. El guanyador es donarà a conèixer el proper 26 de juny.

Han passat setanta anys del crim de Carreu i no diria pas que com a civilització, els humans haguem millorat gaire. Un amic va sentenciar l’altre dia amb l’humor negre que el caracteritza: “Per què solucionar les coses parlant si es poden solucionar a hòsties”?

Què fas encara llegint aquesta ressenya? Ves a la llibreria i fes-te amb Dos taüts negres i dos de blancs, i després en parlem (sense hòsties).

El gos dels masovers de Laortó va ser sacrificat per la Guàrdia Civil. Tenien por que no agafés alguna malaltia contagiosa desprès d’haver estat en contacte amb les víctimes.

El gos dels masovers de Laortó va ser sacrificat per la Guàrdia Civil. Tenien por que no agafés alguna malaltia contagiosa desprès d’haver estat en contacte amb les víctimes.

 

Títol:  Dos taüts negres i dos de blancs   Autor:  Pep Coll  Editorial:  Proa   Primera edició: agost de 2013   EAN:  978-84-7588-407-3   Format:  cartoné, 440 pàg, 21 euros. Aquí primer capítol del llibre.

 

CAFÈ BARCELONA, de Joan Carreras

10 abr.
Si fos holandesa el seu nom podria ser Beatrijs (beneïda dona, dona feliç) però és catalana, viu a Mollet i es diu Yolanda Cerrudo Jara.

Si fos holandesa el seu nom podria ser Beatrijs (beneïda dona, dona feliç) però és catalana i viu a Mollet del Vallès. Es diu Yolanda Cerrudo Jara i és molt bona lectora.

Ve a ser el mateix, ja sigui per l’educació religiosa o per l’atea, al final acabem parlant de la culpa que és una de les maneres que tenim per limitar i jutjar els nostres actes. La culpa és un dels pilars on s’apuntala Cafè Barcelona, la cinquena i darrera novel•la de Joan Carreras (Barcelona, 1962). La millor justícia que se li pot fer a un bon llibre és llegir-lo, i crec que tot i que ha guanyat el Premi Ciutat de Barcelona 2013 de literatura en català i ha obtingut molt bones crítiques, Cafè Barcelona encara no és prou conegut i hauria d’arribar a molts més lectors. La novel•la s’ho val.  

Cafè Barcelona té un inici súper potent, la part central és més relaxada i cap al final, tornem-hi, s’enfila fins ben amunt. Si la intensitat narrativa del llibre fos una lletra seria la N. És inevitable deixar-se endur per la literatura polida i punyent de Joan Carreras. Pocs diàlegs, poques descripcions (els personatges els coneixem més per les seves accions que pels seus retrats), i una manera d’escriure enlluernadora que va seduint més i més fins el final. Un final rodó, per cert, al qual cal arribar per comprendre i tancar totes les trames i subtrames que l’escriptor ens ha anat obrint de manera dosificada i que arriben al lector com petites dosis de droga dura. Petites píndoles d’eufòria creativa.

Cafè Barcelona és el nom de la taverna de cuina mediterrània que la Greetje regenta, primer amb el seu marit i després de la mort d’aquest amb la Roos, la seva nova parella. Ubicat a la Plaça Amstelvedt d’Amsterdam, el Cafè Barcelona és més que un local, pràcticament és un personatge del llibre. En el Cafè Barcelona circulen cuiners de tot tipus que no se’n surten amb l’arròs dels dijous i clients fidels que gaudeixen amb els guisats catalans. Hi descobrim també la banda sonora del llibre a partir de la música del mític cantant André Hazes (una mena de Julio Iglesias a l’holandesa). És molt recomanable visitar el bloc que gestiona Joan Carreras en el qual ha anat fent entrades relacionades amb moltes referències fotogràfiques, musicals i culinàries que apareixen en el llibre. A més, hi podeu trobar un munt d’enllaços a diferents ressenyes del llibre, vídeos, entrevistes etc.

Tot i que la novel•la té un munt de personatges molt ben lligats, el pes de la trama recau en tres. Per una banda hi ha el narrador del llibre que no sabem qui és i que ens és revelat cap al final de la història quan es converteix en un personatge cabdal de la novel•la. Per altra banda tenim l’Arjen (el fill de la Greetje) i l’Annabel (la filla de la Ross), els germanastres a partir dels quals es desencadena tota la trama.

No us desvetllo res que no sabreu si llegiu les primeres pàgines del llibre si us explico que l’Arjen és un dels cascs blaus que va estar destinat en el Dutchbat, el batalló holandès de les Nacions Unides que tenia com objectiu la protecció de Srebrenica durant la guerra de Bòsnia. El juliol de 1995 la ciutat va ser conquerida per l’exèrcit serbi i l’Arjen va ser testimoni del genocidi d’Srebrenica amb més de 8.000 persones assassinades i amb més de 20.000 deportats. Quan els soldats van tornar a Holanda van ser tractats amb rebuig i menyspreu. Eren l’escòria del país. La societat holandesa sentia vergonya per l’actuació dels seus soldats i no comprenia com no van evitar aquella carnisseria. L’Arjen no pot resistir la pressió a la que el sotmet la societat i la culpa que arrossega i finalment es suïcida. Aquesta part del llibre és absolutament brutal, per a mi la millor.

Tot i que la història està filtrada per una constant remor de tristesa, el llibre ens transmet la possibilitat de les segones oportunitats i és sobretot una història de relacions humanes i d’amor. No d’un amor en concret, sinó de l’amor basat en l’amistat, de l’amor entre les parelles (heterosexuals i homosexuals) i de l’amor entre mares i fills.

Hi ha culpabilitats que es poden expiar, d’altres que es carreguen a l’esquena i qui dia passa any empeny i també estan aquelles tan salvatges que ens rosseguen l’ànima per sempre més. Joan Carreras ens parla d’aquestes últimes i de com afecten i condicionen la vida dels personatges del llibre.

En la bona literatura podem trobar respostes i lliçons. Cafè Barcelona és una bona lliçó de literatura. Les respostes però, les trobaràs tu si llegeixes el llibre. O pot ser no hi trobes res, que això de les interpretacions és molt personal. Tan personal com el sentiment de culpa.

Títol:  Cafè Barcelona   Autor:  Joan Carreras   Editorial:  Proa   Primera edició:  novembre 2013   EAN:  978-84-7588-428-8   Format:  rústega, 285 pàg, 19 euros.

LES CRÒNIQUES DEL DÉU COIX, de Joan-Lluís Lluís

25 oct.
El déu coix és Hefest, déu del foc. Hefest pels grecs i Vulcà pels romans.

Les cròniques del déu coix entre carbó. El déu coix és Hefest, déu del foc. Hefest pels grecs i Vulcà pels romans.

El retorn literari de Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) és esplèndid. Fa tres anys ja de Xocolata desfeta, la seva darrera creació i l’espera ha valgut la pena. Acaba de publicar Les cròniques del déu coix, una novel·la extraordinària que us recomano efusivament. El llibre, que està il·lustrat per Perico Pastor, és una de les aportacions literàries més originals d’aquesta tardor.

En l’entrevista que Roger Cassany fa a  Joan-Lluís Lluís a Vilaweb a propòsit de la novel·la, l’escriptor declara sentir-se captivat pel segle IV, moment històric en què el cristianisme guanya el pols religiós i aconsegueix el poder social i també polític amb la decisió de l’emperador Constantí de convertir-s’hi. Com a conseqüència d’aquest fet els antics déus grecs i romans van anar perdent el protagonisme i la importància que havien tingut. Els sacrificis d’animals, que era la manera que tenien els humans de mostrar la seva fe vers els antics déus, van anar desapareixent  poc a poc. L’autor ha tingut l’encert de crear una novel·la a partir d’aquest fet real i imaginar les conseqüències que això tindria pels déus de l’Olimp. 

L’arrencada de la novel·la és el segle VII, quan Hefest, el déu grec del foc, té molta gana i ha de començar a espavilar-se d’alguna manera per aconseguir que els humans li facin sacrificis. I és que la gran idea que introdueix l’escriptor rossellonès és que els antics déus van morir en el moment en què els humans van deixar d’oferir-los sacrificis en el seu honor. Els déus s’alimentaven del fum d’aquest sacrifici.

Blanca Sánchez Liébana, guapíssima como una deessa, llegint Les Cròniques del déu coix. Joventut i bellesa que en el llibre està representada per les deesses Àrtemis i Afrodita.

Blanca Sánchez Liébana, com una deessa, llegint Les Cròniques del déu coix. Joventut i bellesa que en el llibre està representada per les deesses Àrtemis i Afrodita.

Instal·lat a Sicília, a una cova sota el volcà Etna o a masos entre els humans , Hefest narra en primera persona diferents episodis de la seva vida al llarg dels segles i fins arribar al XXI. És la vida de l’únic déu supervivent de la desfeta de l’Olimp. Hefest se les ha d’anar empescant contínuament per persuadir i sotmetre els humans amb l’objectiu que li ofereixin animals en sacrifici i així no morir de gana. És per tant un déu que viu entre humans i que es relaciona amb ells, però sense gaires complicitats. Tot i que a vegades és capaç de sentir com un humà, en general , la mirada d’Hefest cap a les persones és com la del nen que mira un formiguer: d’estupefacció, de sorpresa i sense empatia… i de saber que té a les mans la decisió de deixar viure o no. Ens veu petits i simples. Davant d’un déu etern som tan poca cosa!

Hefest és un déu coix, lleig i cornut. Afrodita era la seva esposa o sigui que ja us podeu imaginar! Tot i que no gasta la supèrbia dels déus més populars i que encaixa millor en el món dels humans és un déu al cap i a la fi . Quan ha de matar, mata. Quan ha d’estar per sobre del bé i del mal, hi està. Quan ha de fer ús dels seus poders, en fa. Com a lector cau bé i te’l fas teu de seguida.

Un dels poders del déu Hefest és el de transformar el ferro en or.

Un dels poders del déu Hefest és el de transformar el ferro en or.

Cal dir que Les cròniques del déu coix és una novel·la sobretot d’aventures. Molt més d’aventures que històrica o teològica. És innegable que fa aportacions i crítiques interessants  que conviden a la reflexió religiosa, però seria un error encasellar-la només com una novel·la d’afers monàstics o històrics.

A part de la trama del llibre, que és divertida, original i sorprenent, Joan-Lluís Luís fa un desplegament brutal del virtuosisme amb què manega la llengua catalana. Una cadència poètica filtra uns textos que cal llegir amb atenció. Sorneguer, fi i irònic, Joan-Lluís Lluís construeix frases precioses i sense ser pedant ni excessivament culte, ens ofereix paraules d’un català juganer que va molt més enllà de l’estàndard.

Per destacar l’excel·lència de tot allò que és bo i que agrada a vegades utilitzem l’expressió “és un regal dels déus”.  Segons el senyor Google ens hi referim quan parlem de la xocolata, de la migdiada, de la mar, dels formatges artesanals…  pot ser amb Les cròniques del déu coix  seria el moment d’afegir un llibre, no?

ELS ENLLAÇOS:

1.Per saber més de Joan-Lluís Lluís llegeix l’article de Julià Guillamon a lletrA. La literatura catalana a internet.

2.Notícia de la publicació del llibre a Europapress. Fes clic aquí

3.Entrevista a Joan-lluís Lluís a Vilaweb. Fes clic aquí.

4.Entrevista a Joan-Lluí Lluís a Nació Digital. Fes clic aquí.

5.Article i entrevista a El Punt-Avui. Fes clic aquí.

6.Pàgina web de Perico Pastor. Fes clic aquí.

Títol: Les cròniques del déu coix  Autor: Joan-Lluís Lluís  Primera publicació: octubre de 2013  EAN: 978-84-7588-423-3  Editorial: Proa  Format: tapa dura, 224 pàg. 18 euros

EL FRACASSAT, de Martí Domínguez

7 juny

La meva dificultat  crònica per retenir els noms de les persones no permet recordar-me del nom del professor d’història de l’art que va venir a fer una suplència en el curs 91/92, quan  els estudiants estàvem a punt de deixar l’institut i havíem de preparar la selectivitat per entrar a la universitat. Van ser només unes setmanes, però van ser de les millors del curs. Quina llàstima no poder honrar aquell home! Aquell professor era un apassionat de l’art, de la vida i de l’ensenyament.  Durant uns quants caps de setmana ens va descobrir un munt de galeries d’art de Barcelona i ens va il·lustrar amb anècdotes sucoses sobre l’art modern. Arraulits en un cafè del xino, vaig escoltar per primera vegada la història de Paul Cézanne i dels impressionistes francesos.

Les signatures dels impressionistes.

Les signatures dels impressionistes.

I ara per tancar el cercle he llegit El fracassat, de Martí Domínguez, que és la biografia novel·lada del pintor francès Paul Cézanne. De fet, només es centra en l’època en què Cézanne malviu a Auvers a partir de 1872, en companyia de Marie-Hortense Fiquet,  la seva dona  i el fill petit d’ambdós. Són uns anys en què Paul Cézanne, distanciat de la seva família, viu sota el padrinatge i protecció del també pintor Camille Pissarro. Són anys cabdals per a la formació pictòrica de Cézanne i també és el moment en què és acceptat (amb molta recança) dins del nou grup de pintors impressionistes on figuren Edgar Degas, Claude Monet, Armand Guillaumin, Alfred Sisley, Berthe Morisot i Pierre-August Renoir, entre d’altres.

La novel·la arriba fins a 1874 any en què els pintors, que sempre havien estat vetats pel Saló Oficial, aconsegueixen fer la primera exposició impressionista en l’estudi del fotògraf Nedar a París. Els pintors impressionistes tenien en comú l’arrel generacional, les noves aportacions tècniques a la pintura i l’enfrontament a l’academicisme pictòric de l’època.

Martí Domínguez (Madrid 1966) és biòleg, escriptor i periodista. Va guanyar el Premi Josep Pla el 2007 amb El retorn de Voltaire.  El fracassat és el primer llibre que llegeixo d’ell  i no puc fer altra cosa que lloar-lo. A mi m’ha agradat  molt. La seva manera d’escriure és dolça i senzilla. Ho fa fàcil, de manera entenedora. Ha estat molt enriquidor descobrir el català de Domínguez, amb la música de les paraules pròpies dels valencians.

L'amic Pol Ansó llegint El fracassat. També es pot ser artista en la lluita social.

 També es pot ser artista en la lluita social i en la defensa del territori, com l’amic Pol Ansó que llegeix El fracassat entre els camps de Gallecs. Plataforma Salvem Gallecs.

La història del moviment impressionista i dels seus protagonistes ja està explicada en molts llibres. Per què llegir El fracassat, doncs?  Què aporta de nou? L’escriptor valencià s’endinsa en la psicologia de Cézanne i ens explica de manera magistral els seus temors i els seus somnis. Podríem dir que a partir de la història del pintor francès l’escriptor furga en el cervell de l’artista i acaba trobant respostes que es poden universalitzar a tot tipus de creadors i a tot tipus d’èpoques.

Martí Domínguez planteja les contradiccions vitals de les que no s’escapa cap mortal i que en la vida d’un artista com Paul Cézanne adquireixen dimensions enormes. És l’artista que es rebel·la contra la societat, però que a la vegada desitja que els seus quadres siguin acceptats i comprats per l’establishment burgès parisenc. És l’artista que es rebel·la contra l’ombra allargada del pare (banquer i ric), però que a la vegada necessita dels seus diners per sobreviure. És l’artista que no canalitza les energies per portar diners, menjar o escalfor a casa, però que és incapaç de renunciar a la pintura, ja que és aquí on una força desmesurada el fa sentir viu de debò. És l’artista que no troba la pau en la seva ànima mentre admira la bonhomia, la serenor i el plantejament familiar del seu bon amic, Camille Pissarro.

Una Olympia moderna, 1870. Paul Cézanne.

Una Olympia moderna, 1870. Paul Cézanne.

Tan important són els pintors retratats en el llibre com les seves dones. Més enllà de la funció de models i muses que tenien algunes d’elles, l’autor els dóna un paper destacat com a contrapunt a la presència constant de diàlegs sobre pintura, creació i art. Perquè, finalment, qui s’ocupava de la casa, dels fills i de cuinar mentre els homes es passaven tot el dia pintant? Les seves dones. Elles neutralitzen i compensen la història dels pintors. Les dones representen el sentit comú i la responsabilitat. En aquest sentit cal destacar la reflexió sobre la paternitat que es planeja durant tot el llibre. L’autor  reflexiona sobre aquest tema en una entrevista a Vilaweb: “fins a quin punt es pot anar a totes amb l’art quan tens un fill (?). La novel·la explica el cas de Pissarro, gran amic de Cézanne, a qui es va morir la filla… Quan tens un fill l’has d’alimentar” .

Què ens fa triar un camí o un altre? Paul Cézanne podia haver viscut en l’abundància, però va triar la pintura i la creació, que era el que realment volia fer abans que la vida adinerada de banquer. Diuen però, que no va ser gaire feliç. El professor que ens portava de galeries per Barcelona no tenia cap necessitat de fer hores extres els caps de setmana. Ho feia perquè estimava la seva feina.

El lector pensarà sobre el fracàs, sens dubte. Però al capdavall i assumint que tots tenim les nostres contradiccions, què és el fracàs? És viure apassionadament, lluitar pels nostres somnis i no aconseguir-ho? Potser és pitjor no intentar-ho, renunciar als somnis i acomodar-se a una vida  més normal, més acceptada però… no desitjada, no?

 Títol:  El fracassat   Autor:  Martí Domínguez  Primera edició: març de 2013  Editorial:  Proa  EAN: 978-84-7588-364-9  Format: 223 pàg. rústega, 19 euros.

 Els enllaços

1.Ressenya en el bloc Ofici de lector. Fes clic aquí.

2.Entrevista a l’escriptor a El temps. Fes clic aquí.

3.Entrevista a l’escriptor a Núvol. Fes clic aquí.

4.Martí Domínguez llegeix un fragment de ‘El fracassat’. Fes clic aquí.

 

JO CONFESSO, de Jaume Cabré

14 set.

Jo confesso ha estat la lectura d’aquest estiu gràcies a la preuada i insistent recomanació de l’Imma Romero. No hi ha millor consell que el de l’amiga amb qui comparteixes complicitat literària i que transmet la passió pel llibre que ha llegit.

El fil conductor de la novel·la és el Vial, el primer violí que el luthier Lorenzo Storioni va construir en el seu taller de Cremona (Itàlia), al s.XVII i que Cabré utilitza magistralment per enllaçar diferents històries, trames, subtames,  multiplicitat de personatges i  diversos moments històrics  que es lliguen i s’articulen de manera sorprenent.

Una novel·la sobre la maldat en la condició humana. Ras i curt.

L’esfereïdora actuació de la inquisició entre els segles XIV-XV i la brutalitat del nazisme són els exemples més punyents de fins on ha arribat la malesa i que Cabré narra a partir del violí com a nexe en tota la novel·la. Cabré s’ocupa també de la dolenteria i la perversitat quotidiana, aquella que ens és més propera i més difícil de verificar per tractar-se de la família, els amics o la parella. Ningú escapa de la malícia.

Adrià Ardèvol, un nen superdotat i protagonista d’aquesta novel·la, narra en les mil pàgines del llibre a mode de  carta,  les seves llargues memòries per explicar les raons  i els secrets a la dona que ha estimat tota la vida. Fill únic d’una família barcelonina adinerada, queda tocat per la culpa en una infància amb una important mancança  d’amor familiar. El seu pare  esdevindrà un home tirànic. La mare no serà cap contrapès. El seu desig: que l’estudi el faci ser el millor violinista del món.

El llibre està escrit amb un català brillant. Tot i que Cabré usa un llenguatge d’excel·lència, en cap cas podem dir que la novel·la sigui difícil de seguir. Aquest fet encara li dona més valor. Cal remarcar una nova manera de narrar, que pot ser ja estava inventada, però que almenys jo no l’havia llegit mai en cap altre llibre. Cabré enllaça a vegades en un mateix paràgraf altres amb un punt i a part, dos o tres històries separades en el temps i en l’espai. El millor és que ho lliga tot d’una manera natural i fent que sembli fàcil allò que és literàriament molt difícil.  No és només allò que explica l’autor és la manera de narrar-ho, el que fa colossal Jo confesso.

L’editorial Proa ha contextualitzant la forta personalitat de la novel·la amb l’encert d’un format  cartoné bellíssim. És molt agradable tenir el llibre a les mans i contribueix a recordar-nos el plaer de la seva lectura per sobre dels llibres electrònics.

Jaume Cabré ha escrit un clàssic. El llibre ha vingut per formar part, per sempre més, de les grans novel·les de tots els temps. Crec que no és cap bogeria pensar que Jo confesso podria estar en aquelles llistes que de tant en tant es fan on es recullen les millors novel·les de la història. L’any 2011 la revista americana Newsweek en va fer una situant Guerra i Pau de Tolstoi com la millor novel·la. Podeu veure la llista completa aquí.

Fa pocs dies una nota de premsa de Proa ens ha recordat que l’1 de setembre d’enguany ha fet un any de la publicació del llibre i resumia l’impacte editorial i l’èxit que ha suposat la publicació de Jo confesso. Més de 65.000 exemplars venuts, 8 edicions, l’elogi unànime de la crítica i l’èxit internacional (sobretot a Alemanya). Els premis també han distingit Jo confesso: Premi Crexells de l’Ateneu Barcelonès 2011, Premi Crítica Serra d’Or 2012, Premi de Narrativa Maria Àngels Anglada 2012, Premi de la Crítica Catalana 201. No us perdeu el reportatge sobre Jo confesso i l’entrevista que en el seu moment  van fer a Jaume Cabré en el programa Via llibre del Canal 33. Podeu entrar aquí.

És complicat explicar de què va aquest llibre perquè va de moltes coses. Conté una gran història d’amor. Conté reflexions sobre la justificació d’un ideari per sobre dels mitjans. Conté una gran història d’amistat.  Conté reflexions sobre la malaltia, la religió i els valors que han marcat les actuacions del món occidental. Parla de tantes coses que és possible que dues persones, llegint el mateix llibre,  els hi arribi de manera diferent i  la interpretació que es faci del llibre sigui heterogènia. Si entres aquí  pots veure el vídeo de promoció de  l’editorial.

Has llegit el llibre? Quina interpretació fas tu de  les diferents  històries narrades a la novel·la?

Quan fa conferències, Jaume Cabré cita a Mercè Rodoreda  definint el que és una novel·la: Una novel·la són paraules”.  Així de fàcil. Veig en Cabré la genialitat dels bons escriptors que tenen la capacitat única de posar en paraules tot un món i fer una gran novel·la. Només són paraules, però només els grans escriptors saben posar-les bé.

-Demano perdó a Déu, però no comprenc els seus designis. Per què, si és Déu d’amor…

-Allò que us mantindrà com a home és saber que mai no haureu ocasionat cap mal com el que us corca l’esperit.

-L’home heroic és el que retorna bé quan li fan mal.

Títol:  Jo confesso  Autor:  Jaume Cabré  Editorial:  Proa  Primera edició:  setembre del 2011  EAN:  978-84-7588-253-6  Format: Cartoné, 998 pàgines   Preu: 26.90 euros

%d bloggers like this: