Tag Archives: Mònica Boixader

QUAN VA ARRIBAR L’ARBRE, de Mònica Boixader

12 febr.
Mònica Boixader sota un arbre d'hivern i envoltada de literatura...

Mònica Boixader sota un arbre d’hivern i envoltada de literatura.

Avui publiquem (i també il·lustrem) Quan va arribar l’arbre, de la Mònica Boixader, que enguany ha estat triat el relat guanyador en el VI Concurs de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra. El tema d’aquest any era El Crim i s’hi han presentat 26 contes.

Aquest passat dissabte 7 de febrer es va fer el lliurament del Premi a la Llibreria l’Illa: una estada de cap de setmana a la Masia Rural Nus de Pedra, un lot de llibres i la invitació per formar part l’any vinent en el jurat del Premi.

La Mònica Boixader (Mollet del Vallès, 1991) és estudiant de Llengua i literatura catalanes i ha col·laborat a Núvol, Catorze i Auriga. Ha estat la responsable de les Tertúlies literàries del Rave Ajagut, és divulgadora de la poetessa Anna Dodas, actualment tradueix del gallec al català i és biògrafa.

Té talent i joventut. A la Mònica Boixader, que ja va guanyar la IV edició del Premi amb Els morts de les places, li augurem grans èxits literaris i des d’aquí li desitgem molta sort.

Quan va arribar l’arbre és un relat magnífic en què es planteja el crim de manera molt original. El relat, que té la força d’una llengua catalana molt treballada, està narrat amb una prosa poètica bellíssima. Llegiu, llegiu i opineu.

QUAN VA ARRIBAR L’ARBRE, de Mònica Boixader

Mònica Boixader 18

La dona va sortir d’una dutxa molt llarga. Va eixugar-se lentament i va sacsejar-se els cabells amb les mans perquè tornessin al seu lloc. Quan va treure les mans de l’embull de cabells hi tenia un manyoc de flors molles. No era la primera vegada que li sortien flors dels cabells i no va estranyar-se’n. Les va ficar dins del gotet dels raspalls de dents i va mirar-se al mirall. Tenia una panxa descomunal. Amb una ratlla vertical i verdosa com una tija, que la travessava de baix a dalt. Se sentia més bé que ens els altres dos embarassos. Els pits lluents i tebis, una mica cansats, hi reposaven a sobre.

Quan aixecava el braç per demanar tanda al mercat, quan l’allargava per obrir un armariet de la cuina, o quan anaven a ballar, tothom qui hi havia a prop podia sentir, amb pudor i agraïment, la flaire de bosc humit que desprenia la seva suor. Deien que feia olor de terra, de pluja, d’arbust. La seva cambra quan va arribar l'arbre 13s’omplia d’olor de lloc salvatge, de continent tropical, quan feien l’amor; i ella no ho havia notat mai però llavors, a vegades, un cuc rosat o un escarabat d’aigua s’esmunyien des de dins del seu ventre per entremig del seu sexe, espès i sorrós. Instintivament, i sota el silenci de la nit, les bestioles anaven encaminant-se, crepitant, cap al jardí.

Recordo el meu naixement. Recordo la vall carnosa d’on vaig sortir. Recordo les mans de la meva mare estirant-me els branquillons. Recordo els crits i el fred, i el gran silenci, després. I com, ensangonat i sense escorça, la meva mare va abraçar-me, encara que fos un arbre. De seguida van plantar-me al jardí. Van fer córrer pel veïnat que el nadó havia nascut mort i aviat tothom va deixar de fer preguntes. Si bé mirarien, per sempre, als meus pares amb un polsim de compassió als ulls. Si haguéssiu pogut veure la meva mare, acolorida i serena, no hauríeu dit que havia perdut un fill, tampoc que havia parit un arbre. Per això, de tant en tant, algú en malparlava en veure-la passar.

quan va arribar l'arbre 6

Era petit, tot i que més alt que qualsevol de vosaltres, i les formigues no em tenien pietat i se m’enfilaven a riuades. Les abelles brunzien entre les meves branques gairebé amb desfici. I els bufaforats penetraven i xuclaven les meves flors amb precisió i indiferència. La meva mare anava i venia de casa al jardí i del jardí a casa. Quan era l’hora, es descobria un pit i l’endinsava, a poc a poc, entre les meves branques. I jo prenia la seva llet regalimant, que era molt més dolça que la saba i que la pluja i que el pipí dels pardals.

Quan la meva mare deia als meus germans que juguéssim tots junts, el meu germà i la meva germana venien corrents i es plantaven davant meu. Aixecaven els ulls i em contemplaven, callats. Creuaven els braços. S’avorrien una estona. I de seguida es despistaven amb qualsevol altra cosa i marxaven a l’altra punta del jardí. Els veia de lluny i m’entretenia així. Em va costar arribar a entendre què els passava per dins quan s’avorrien. Perquè als arbres ningú no ens ha donat el do de l’avorriment. Encara ara, potser, no sabria definir-ho del tot, el que sé segur és que l’avorriment va fer aprendre a xiular a la meva germana. Era prou bonica i cal dir que entonava bé. quan va arribar l'arbre 88

Els dies se succeïen cadenciosament. La meva mare hi era sempre. M’explicava les coses que passaven més enllà del jardí o, per exemple, com era la casa per dintre. Un dia em va guarnir amb estels de cartró. I durant la primera tardor, així que les fulles m’anaven caient, ella les anava recollint de terra i les guardava en un potet de vidre. Sovint em fotografiava. També em cantava cançons i em llegia contes. Però percebia que dubtava de si podia veure-la o no. I jo li hauria volgut explicar que els arbres ho veiem tot des de tot arreu.

El meu pare no hi era tant i cada vegada hi va ser menys per aviat no ser-hi gens. I els meus germans hi eren per força, perquè el jardí, encara que no fossin arbres, també era el seu territori. Quan es van fer una mica més grans i la innocència se’ls difuminà, una nit van venir tots dos amb el ganivet més menut i afilat de casa a fer-me un tatuatge. Jo, llavors, ja tenia escorça i la meva mare ja no em donava el pit. L’esdeveniment va suposar un daltabaix. Aquella nit el llum del menjador va estar encès fins a altes hores de la matinada. I quan per fi va apagar-se, va encendre’s, al pis de dalt de tot, el llum de les golfes. quan va arribar l'arbre 10Era la meva mare, i jo sabia que, si no plorava, era per no molestar. Més endavant hi pujaria freqüentment, quan aniria entenent que es quedava sola en la tasca de creure en mi, veient la indiferència del meu pare o dels meus germans, quan, per exemple, estenien roba a les meves branques, o quan es feien petons i carícies amb amics i amants a la meva falda.

Durant els mesos següents del meu naixement vaig descobrir la meva passió pel cel. I sobretot per les postes de sol, i per les ombres allargassades de les cases, de la gent i dels núvols, i per com s’atrapaven les unes amb les altres. Em fascinava la solitud d’aquell moment, la puntualitat de les llunes. No me’n cansava mai, del cel. Vaig adonar-me, comparant-me amb els meus germans, de la magnitud de la meva paciència.

I amb ella em vaig anar fent alt, fortíssim, flairós. Sentia com les meves arrels incontrolables exploraven les profunditats del sòl del jardí. La terra era fèrtil. Hi havia ossos de ratolins antics, joguines centenàries, també vaig trobar una harmònica i grapats de cucs cecs que passaven, apàtics. Mentre jo creixia i Stockholm, Stockholm, Stockholm, Uppland, Byggnader-Parker och trädgårdar-Parkm’eixamplava i els ocells feien nius entre el fullam, els meus pares envellien i els meus germans marxaven. I un dia la meva mare m’ho va explicar. Em va explicar que les persones s’acaben i que els arbres també, però molt més tard. L’hivern més llarg de tots, el de la gran gelada, va arribar poc després, en mal moment. Vaig perdre totes les fulles i les puntes d’algunes arrels se’m van glaçar. Recordo aquell temps boirosament. El pensament se m’enterbolia i no sabia ben bé què passava al meu voltant. Les veus i les remors arribaven dintre meu escapçades i deformades. Tenia l’escorça menys porosa i més dura que mai. Mica en mica vaig penetrar un estat de letargia que va anar engolint-me. Aviat vaig estar tancat dintre meu. I per fi vaig tastar la son. Va ser una nit molt llarga. Crec que va quan va arribar l'arbre 17durar mesos. Vaig fer moltes coses, des dels somnis, això sí. Vaig fer més coses que mai i vaig anar molt lluny. Vaig ser una ballarina, un dit d’un home solitari, una bassa prop d’un volcà i també vaig ser un búfal.

Un matí vaig despertar-me de sobte, marejat d’haver dormit tant. Em va despertar una coïssor molt forta. Vaig intuir el meu pare, més vell que mai, que tossia i esbufegava i, pensant en una altra cosa, començava a serrar-me la branca més blanca de totes. Nevava i necessitava llenya. Cada vegada em coïa més i més fins que em va fer mal. I així vaig saber que el dolor dels arbres no és com el vostre. No fa plorar, ni cridar, ni és vermell. És fet, sobretot, d’una tristesa profunda profunda… i fidel, com una mare.

Mònica Boixader 023

 

Anuncis

Relat guanyador del IV Concurs de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra.

20 gen.
El jurat del IV Premi de Narrativa Curta L'Illa-Vadelletra concentrats tot decidint el relat guanyador.

El jurat del IV Premi de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra concentrats tot decidint el relat guanyador.

El dimecres 16 de gener ens vam reunir el Jurat del IV Premi de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra. Per una banda els organitzadors i secretaris del premi Carles Peña (responsable de la Llibreria L’Illa i autor de les fotos de la trobada) i Elvira Compte (responsable del programa radiofònic Vadelletra). Per una altra banda com a jurat hem tornat a repetir: Carme Ballús, Marga Muntsant, Manel Xicota i Jordi Sanz. També ens ha acompanyat en el jurat l’Ivan Bonache que és el darrer guanyador del certamen.

El relat guanyador del IV Concurs de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra ha estat Els morts de les places, de la Mònica Boixader. El relat finalista ha estat Canvi de puntuació, de la Cristina de Souza.

Aquest any estem doblement satisfets. Hi ha hagut vint-i-cinc relats presentats (que en són molts) i una molt bona qualitat literària (present en la majoria de contes).

El proper dissabte 26 de gener a les 13h. (l’hora del vermut) es farà el lliurament del premi. L’acte tindrà lloc a la Llibreria L’Illa (Avinguda Llibertat núm. 20 de Mollet del Vallès). Tant la guanyadora, la Mònica Boixader, com la finalista, la Cristina de Souza, ens llegiran els seus relats respectius : Els morts de les places i Canvi de puntuació. Us hi esperem.

El tema del premi ha estat el desig. Llegiu els relats. Estan molt bé. Les autores coneixen Tot és una mentida. Doneu la vostra opinió. Els vostres comentaris arribaran a les autores dels relats.  

Relat guanyador

Els morts de les places, de Mònica Boixader.

Mònica Boixader buscant l’inspiració literària, entre llibres, cafè, diaris i papers arrugats, a la plaça Prat de la Riba de Mollet del Vallès.

La Mònica Boixader buscant la inspiració literària, entre llibres, cafè, diaris i papers arrugats, a la plaça Prat de la Riba de Mollet del Vallès.

Els morts de les places hi són. Per mi sempre ha estat una quotidianitat. De petit, jugava amb els nens que s’havien mort a la plaça de davant de casa. Els nens vius que sortien a jugar a deshores, se n’anaven tristos perquè no tenien companyia. Se’n tornaven amb la pilota sota el braç, la mirada baixa i la boca torta, per aguantar-se les ganes de plorar. Jo, en canvi, sortís a l’hora que sortís, sempre trobava nens que m’esperaven per jugar. Nens jugantN’hi havia de molt antics, ancestrals. D’altres eren moderns, tot i que jo també els veia antics. Hi havia un grup de nens molt amics que s’havien mort durant un bombardeig de la guerra civil. I sempre em volien fer jugar a les famílies i a explicar secrets. Hi havia una nena del grup, la Maria Cinta que, en canvi, es negava a jugar a qualsevol joc que no fos a les guerres. Deia que era una bomba, s’arraulia i rodolava cap a mi com una bola de jugar bitlles i, en tocar-me, obria els braços i les mans i les movia amunt i avall amb els ulls ben oberts. I m’obligava a rodolar per terra, fent-me el ferit, i a cridar als meus pares perquè em salvessin de la mort. Amb el temps, els meus pares van acostumar-se a veure’m tot sol demanant ajut amb cara d’angúnia, reproduint escenes familiars, assegut a terra explicant secrets a les orelles del vent i xutant pilotes a qualsevol banda. Finalment, la mare va ser qui va creure, d’amagat del pare, que jo tenia un do o una desgràcia. De nens morts a la meva època no n’hi havia cap, perquè s’havien mort a d’altres llocs. I cada mort tenia el seu lloc. Els nens que, per exemple, s’havien mort a la carretera, no podien entrar a les places a jugar, i s’havien de quedar tota la vida sentint xiulets i enlluernats, de nit, pels llums dels cotxes. Tot això m’ho havien La noia egípcia.explicat els nens de les places, als altres, jo, no els podia veure. Quan vaig ser un noi, vaig deixar de fixar-me en els nens i ells en mi, i vaig començar a parlar amb els joves. Em vaig fer molt amic d’en Fèlix, ell també havia mort durant la guerra. Però no pels bombardejos, l’havien disparat sota l’ull dret, dues vegades. Sempre deia que havia tingut sort, que si li haguessin disparat dintre l’ull, no donaria l’abast per veure, amb un sol ull, totes les ondulacions del cos d’aquella noia egípcia que havia demanat un trasllat de plaça després de passar-se una eternitat en alguna plaça llunyana vora el Nil. Va ser el mateix Fèlix qui va explicar-me que els morts de les places, al cap de molts anys i a canvi d’algun favor, podien demanar el trasllat de plaça. Hi havia convenis entre les places del món, però era molt difícil traslladar-se i hi havia un risc força elevat d’esborrar-se pel camí. La noia egípcia era una noia valenta. I el Fèlix i jo ens en vam enamorar. La nostra relació va refredar-se quan em va amenaçar dient-me que em faria la mort impossible si mirava de morir-me en aquella plaça. Això m’ho va dir una nit que ens va veure a la noia egípcia i a mi repenjats a la palmera, parlant a tocar, a punt de besar-nos. En aquell moment vaig adonar-me de dues coses que fins aleshores no havia costatat. L’una, que el llenguatge dels morts és universal. Cadascú parla en la seva llegua, però tothom entén la dels altres. L’altra, que els llavis de les mortes són calents. El A punt de fer-se un petóFèlix, que coneixia tots els joves de la plaça, va fer una campanya de sotamà contra mi. A partir d’aleshores, vaig començar a creuar la plaça de pressa i fent-me el sord. Vaig començar a fer veure que no els veia, com tota la gent que creuava habitualment la plaça. Els vius em miraven diferent, més amables, més propers. I  sentia que algunes dones mortes xiuxiuejaven que potser havia deixat de veure-les. A elles i a tota la resta. I que valia més així. Cadascú a casa seva. Llavors, un matí, vaig veure que aquella plaça se m’havia quedat petita. Que hi ha grapats de places i grapats de morts a cada plaça. I vaig viatjar. Si me’n cansava, en tornar, ells malgrat tot, encara hi serien. Vaig travessar places llarguíssimes amb la condició d’home corrent. I vaig fer petites estades en places més familiars evidenciant als morts que els veia amb una salutació o un somriure. Els morts de les places de seguida entaulen conversa. Estan avorrits de veure eternament les mateixes cares i jo era un foraster que, a diferència d’ells, marxaria. Així doncs, de bon matí, alguns morts s’havien aficionat a esperar-me a la sortida de la pensió, em demanaven què faria durant el dia i quan arribaria. Una vegada, en un llogaret del sud de Grècia, tota la comunitat de morts van Esperant la mort al portal de casaorganitzar-me una festa sorpresa de comiat. La Khalkis, la noia més bonica del llogaret, que havia mort d’un tall de digestió feia uns cinc-cents anys, va ballar com segles enrere i esgotada va murmurar que desitjava que em morís allà. Tothom va beure i cantar. Però jo, pels de fora, era un home sol bevent i cantant. I així, mica en mica, els vius d’arreu van ser “els de fora”. Tal i com un matí havia pensat que la plaça de davant de casa se m’havia fet petita, un dia vaig pensar que el món era massa gran i vaig tornar. Estava cansat i volia repòs. Els meus morts m’havien enyorat. Vaig sentir-me plenament més mort que viu, i fent de mort, més viu que mai. Vaig decidir fer-me vell entre els eterns i, assegut al portal de casa, vaig esperar la mort amb el desig de qui espera un naixement.

Relat finalista

Canvi de puntuació, de Cristina de Souza

Cristina de Souza triant un dolç.

La Cristina de Souza triant un dolç i trobant la musa literària en un comerç de Mollet del Vallès.

Acabo de tancar la porta, només quedem tu i jo a casa després de tot l’enrenou de la tarda. I és ara, a soles amb tu, quan començo a tremolar per dintre. T’endevino a la teva habitació, aliena a tot, aliena a mi i als meus sentiments i necessitats més amagats. M’hi he resistit la tarda sencera, no ha estat gaire difícil amb companyia; però ara, en la quietud i el silenci que ens envolta, dubto que pugui vèncer la meva feblesa.

Volto per la casa, i tot d’una, em trobo amb el cap repenjat a la porta de la cambra que et protegeix. T’imagino a dintre, serena, innocent, amb el teu vestit vermell passió i torno a repetir-me, com un mantra: no hi entraré, no hi entraré… La respiració se m’accelera, el pols sembla que m’esclati a dins les venes, no sé quina hora és, ni si tinc fred o calor, però suo i alhora tremolo.

Em separo amb els ulls fermament tancats i, fent tentines, reculo fins el meu racó. Provo de dormir en el sofà, de distreure’m amb la tele, de llegir qualsevol cosa que em faci oblidar-me de tu, però els ulls se m’omplen de vermell i el calor de fantasies.

No hi entraré, no hi entraré…

Em pregunto com podré superar-ho i superar-me, però no me’n surto. De nou els peus em porten al teu refugi i em maleeixo en veu baixa perquè sé que, finalment, hi haurà un canvi de puntuació en el meu mantra i faltaré a la promesa que em vaig fer.

Anticipo el moment agredolç en què travessaré la porta i t’agafaré amb mans tremoloses mentre tu em fitaràs sense comprendre. Et trauré el vestit de setí que il·lumina els meus somnis, tancaré els ulls i la fressa que farà em torturarà encara més. L’aleteig ràpid de les meves fosses nasals emmarcarà l’instant en què, amb dos dits porucs, et trauré l’embolcall argentat que portes enganxat al cos i em revelaràs la pell fosca, suau i dolça. T’acaronaré amb tendresa, no ho dubtis, i, quan el cervell atrapi la teva aroma, estarem irremissiblement perduts, tu i jo, tots dos. Abans de mossegar-te, et lleparé i m’enfonsaré en el teu regust de records antics, de tardes, de xarranques, mans brutes, pa i carrer després d’escola. I quan et desfacis a la meva boca pensaré que no li hauria d’explicar res de tot això a l’endocrí, no crec que ho pugui entendre.

A mida que imagino aquesta transgressió, mil coses passen a l’hora, el meu mantra canvia la sintaxi i el meu cap se m’omple de determinació: No, hi entraré… I com no, hi entro i allà estàs tu, esperant-me sense saber-ho, resplendent, amb les teves lletres impreses a foc lent en el teu vestit vermell i en la meva ànima vençuda: Nestlé.

La popular xocolota Nestlé com a objecte de desig.

La popular xocolota Nestlé com a objecte de desig.

%d bloggers like this: