Arxius | Castellà RSS feed for this section

HISTORIAS DEL BARRIO, de Gabi Beltrán i Bartolomé Seguí

4 juny

El dia que vaig començar a llegir Historias del barrio havia estat fullejant previàment El Periòdico de Catalunya i vaig llegir-ne l’entrevista que li feien a l’Imad Amrah un marroquí de vint-i- sis anys que treballa com a músic, productor i monitor i que ja en fa deu que resideix a Barcelona. El seu camí d’immigrant no va ser fàcil, va arribar a la ciutat perseguint el somni europeu però durant molt de temps la manca d’oportunitats va ancorar-lo al carrer, als robatoris i a inhalar cola. Ara ajuda els joves que estan en la mateixa situació en què ell es va trobar. Va ser la música i l’ajuda de qui va confiar-ne, en el seu cas el músic Manu Chao, la via per sortir de la misèria i la marginació. “Una confiança que no vaig donar jo, que em van donar”, confessa. Aquesta entrevista, curiosament, em va anticipar una de les conclusions a la que vaig arribar després de la lectura d’Historias del barrio.

Historias del barrio és un còmic autobiogràfic de Gabi Beltrán (Palma, 1966) en el què hi tenen cabuda les escenes i els records que configuren els moments més determinants de la seva infància i adolescència en el barri xino de Palma durant els anys 80. Les històries recullen el món de misèria en què va créixer l’autor al voltant d’un barri afectat per l’heroïna, l’atur, la prostitució i una família desequilibrada en la què el pare els abandonà quan l’autor tenia tres anys i una mare totalment superada per la situació que intenta posar ordre a base de bastonades. El refugi o la manera d’afrontar aquesta situació tan precària portaria Beltrán a formar part de les colles de joves que canalitzaven el seu malestar a través de les drogues, els robatoris o la violència. Historias del barrio seria a còmic, pel que fa als protagonistes, el context social i la temàtica, el que pel·lícules com Perros callejeros, Navajeros o El Pico van ser en el cinema quinqui. La diferència està en que a Historias del barrio no hi ha mitificació, més aviat és un passar comptes amb el passat, un intentar tancar ferides i una manera d’explicar-se a un mateix els erros que es van cometre. La mort se’ls ha emportat gairebé a tots, Gabi Beltrán ha tingut la sort de sobreviure i de poder explicar-ho en aquest magnífic còmic.

Historias del barrio és un còmic cru i descarnat però també està ple de tendresa i compassió. No hi ha una recreació truculenta ni una narració morbosa dels fets. La tensió i la violència apareixen gairebé de manera poètica en les bafarades, però sobretot en les introduccions de cada capítol on Gabi Beltrán brilla amb uns textos carregats, encara, de dolor, de nostàlgia i de molta tristesa. Uns textos treballats, depurats i escrits des d’una nuesa que commou, a mi m’han arribat carregats de sinceritat.

Gabi Beltrán és dibuixant i il·lustrador, podeu veure els seus treballs a El País Semanal, Público i a les publicacions americanes Veer, Plansponsor i Portland Monthly Magazine, tot i que a Historias del Barrio, s’ha reservat el paper de narrador, ell escriu i el grandíssim Bartolomé Seguí (Palma, 1962), Premi Nacional del còmic 2009 per Las serpientes ciegas, dibuixa, i com dibuixa! Seguí, és per a molts, el millor narrador gràfic actual del país.

Historias del barrio és una edició integral dels dos còmics que inicialment es van editar per separat, el primer l’any 2011 amb el que va guanyar el I Premi Ciutat de Palma de còmic i el segon, Historias del barrio. Caminos, l’any 2014, ambdós publicats per l’editorial Astiberri.

Tothom és conscient, en major o menor grau, que a finals dels anys setanta i durant els anys vuitanta l’heroïna va fer estralls en l’estat espanyol. En el com es va viure aquella època va per generacions. La més afectada va ser la dels que van néixer durant els anys seixanta, la seva joventut va transcórrer en plena transició, en el procés de consolidació del nou règim polític i en una crisi econòmica brutal amb milers d’aturats, molts d’ells joves. Tot i que és poc conegut, ja fa temps que es publiquen articles d’investigació que denuncien la introducció de l’heroïna com una estratègia orquestrada per l’estat com a eina de desactivació dels moviments revolucionaris, contestataris, contraculturals i independentistes de l’època, com per exemple el molt recomanable article Nos matan con heroína, de Juan Carlos Usó.

Jo vaig néixer l’any 1973 i la meva generació comparteix el record sòrdid de la presència dels ionquis del barri a les places, als carrers i als parcs de la ciutat. Nosaltres jugàvem amb una innocència plàcida mentre que a pocs metres la colla de quinquis arruïnava les seves vides entre dosi i dosi. Quan els nens d’avui surten sols al carrer se’ls recorda que al travessar vigilin amb els cotxes, a mi la meva mare sempre em deia que vigilés en no tocar ni clavar-me cap xeringa. Més que por, els ionquis em produïen una pena empàtica. Sí, tots podem decidir el curs de les nostres vides, tots podem triar un camí o un altre, però convindreu amb mi que la situació familiar, l’entorn social i la manera de ser de cadascú condicionen les decisions que prenem.

Ho diu Beltrán en un dels seus textos “Sólo que nosotros éramos unos niños. Tan solo unos niños. Maldita sea”. A l’igual que l’Imad Amrah, la generació de Beltrán va necessitar d’algú que confiés en ells i que els estimés amb un amor incondicional i per sobre de totes les seves maldats. Un paper reservat habitualment a les mares, les grans oblidades d’aquesta història de perdedors i que, amb tot el dolor del món però també amb tota la seva dignitat, han estat sempre les grans heroïnes.  

“Pero para ser un hombre, y entonces no lo sabía, uno ha de fracasar innumerables veces. Y ha de aprender a hacerlo con dignidad”.

NO, de Saïd El Kadaoui Moussaoui

5 març

1600

L’arribada dels quaranta anys a vegades va acompanyada de la famosa crisi, la coneguda “crisi dels quaranta”, que potser està una mica mitificada perquè en crisi sempre hi estem, no? En tot cas, la dels quaranta sembla tenir més afectació o, almenys, té més anomenada. Als quaranta anys molts hi entren amb la samarreta tècnica del Decathlon, el CrossFit al gimnàs i la renovació del fons d’armari, però en el cap ja està instal·lada la gran angoixa de sentir que la vida s’escapa. Mirant enrere i fent balanç tenim la certesa que no ho hem fet tot com ho volíem fer. El protagonista de No compleix els quaranta en començar la novel·la i és en el sexe, entre d’altres moltes qüestions, que hi troba un dels seus canvis importants. Les conquestes, la seducció, la promiscuïtat i el cardar… s’han acabat. El sexe ha estat substituït per les palles amb la pornografia d’Erika Lust.

No (als quaranta anys somiar comença a ser ridícul) ha estat publicat recentment, tant en català com en castellà, per l’editorial Catedral i és el tercer llibre, després de Límites y fronteras (2008, Editorial Milenio) i Cartes al meu fill (2011, Ara Llibres), de Saïd El Kadaoui Moussaoui, l’escriptor i psicòleg que va néixer el 1975 a Beni-Sidel (Marroc) i que va arribar a Catalunya amb set anys.

El llibre té dos personatges principals. Per una banda el narrador i protagonista de la història, que és fill d’immigrants marroquins i que s’ha format com a filòleg a Catalunya. És un professor de literatura de secundària, imparteix “el seminari de l’altre” a la universitat i té un llibre mig escrit que no aconsegueix acabar. Indecís, contradictori, sexualment obsessiu i incapaç de prendre la decisió que desencalli el futur amb la seva parella, té sobretot, un conflicte amb la seva identitat. El seu és un monòleg interior i una profunda reflexió sobre què vol dir ser marroquí a Europa. Un encaix difícil per a la segona generació d’immigrants que com en el seu cas, tot i sentint-se marroquí no pensa tornar al Marroc, però que a Catalunya, tot i gaudir d’una vida acomodada, tampoc s’hi sent del tot satisfet. N’ha fet quaranta i el pas del temps sembla ser una motxilla força carregada.

Per altra banda hi ha l’amic del protagonista, que també és marroquí però d’orígens diferents, la seva és una família benestant. Va ser al Marroc que es va formar com a psiquiatre i després va viatjar a Europa per especialitzar-se. Casat i amb un fill decideix tornar al Marroc per viure-hi.

img_4586

No és una novel·la l’estructura de la qual formaria part del gènere epistolar. El protagonista escriu un conjunt de petites cartes al seu amic, en què dóna sortida a les seves preocupacions, pors, misèries, anhels, records i opinions. El lector llegeix les missives com una mena de voyeur literari, com si estigués espiant la intimitat del personatge. El llenguatge mordaç, directe, eloqüent i irònic en què està escrita la novel·la facilita la seva lectura i fa que, finalment, siguem nosaltres, els lectors-espectadors, els receptors de les seves cartes. Ens sentim interpel·lats per les cabòries d’aquest personatge que Gustau Nerín defineix perspicaçment com el Peter Pan catalano-marroquí.

En aquesta mirada interior i en aquesta recerca de la identitat del protagonista hi trobem unes reflexions molt interessants al voltant de l’alliberament personal. Hi ha una reivindicació de la ruptura amb allò que ens conforma i que ens limita, per tenir així, l’oportunitat  de créixer i ser lliures. En la interessant entrevista que Carles Peña va fer a Saïd El Kadaoui Moussaoui en el programa Annour de Ràdio Mollet, l’autor va afirmar que “no només som allò que creiem ser sinó allò que no som, perquè quan diem no ja ens estem definint”.

El llibre en va ple de referències literàries d’autors com Roth, Kureishi, Chukri o Arkoun que el protagonista admira i sent molt propers, entre d’altres coses perquè troba en ells moltes de les respostes o vies de sortida als seus conflictes d’identitat. El llibre és, també, una crítica sobre allò que passa actualment en l’islam i el món musulmà. Ambdós reben les envestides del seu protagonista, a vegades amb exemples força grotescos i decadents però del tot creïbles. El llibre mostra una religió ritualitzada on es troba a faltar el paper del musulmà humanista que no redueixi la religió a un producte envasat. No és una crítica destructiva, sinó més aviat l’autocrítica d’algú que coneix un món concret, se l’estima i en reivindica el dret a parlar-ne sense embuts, no per carregar-se’l sinó per millorar-lo.  

Quantes vides no hem viscut? La vida que no vaig viure amb la meva ex. La vida que no he viscut al Marroc. La vida que t’has emportat. Som també allò que no som. Trenca amb els teus hàbits lectors i atreveix-te amb el llibre d’en Saïd El Kadaoui Moussaoui. La vida al voltant de la lectura de No jo ja l’he viscuda i t’he de dir que és del tot recomanable.

no

ELS LLIBRES QUE NO LLEGIREM

21 set.

Carlos Barral 035

En el mes de maig vaig llegir a La Vanguardia que finalment l’ajuntament de Calafell havia acordat obrir al públic la casa que l’editor Carlos Barral (1928-1989) tenia en aquest poble marítim del Baix Penedès, tot i que en un principi, en un ple de l’abril, s’havia decidit tancar-la (aquí ho explica un article a El País).  Mentre prenia el primer cafè del dia vaig decidir que, tot i conèixer poc sobre la trajectòria de l’impulsor més important de l’editorial Seix Barral i no haver llegit ni la seva poesia ni la seva prosa memorialista, estaria bé visitar la casa.

Una tarda d’aquest agost vaig anar-hi amb la meva filla i la meva dona. La casa està en el passeig marítim de Calafell i quan hi arribes es fa present com una raresa del paisatge, com si trenqués l’harmonia dels restaurants, hotels, botigues de souvenirs i guiris fotent-se cervesa. Res a veure amb el Calafell de pescadors, de cases petites i de paratges naturals que Carlos Barral havia conegut i estimat en vida. Carlos Barral 029Sembla que faci nosa, “que bonic quedaria aquí un bloc d’apartaments turístics”, crec que s’ha dit algun cop en alguna conversa entre constructors i polítics. 

La casa és força maca. Conserva el seu disseny original amb rajoles antigues i fustes malmeses pel temps. És una casa poc ostentosa que té un pati escassament cuidat a la part del darrere. Al pis de dalt es pot visitar el despatx amb vistes al passeig, un lavabo amb la presència d’un blau marí tan potent que sembla ben bé que estiguis al fons del mar i una estança amb quatre telèfons en la qual el visitant pot escoltar diferents entrevistes i conèixer més a fons el personatge. En una última habitació hi ha un centenar de llibres que formen part de la xarxa Book Crossing. El conserge va dir-me que agafés els llibres que volgués que, de fet, i això em va semblar curiós, “la gent entrava a mirar, però mai n’agafava cap. No els agrada llegir”, va concloure. Vaig triar Joc Brut i Mossegar-se la cua, ambdós llibres d’en Manuel de Pedrolo publicats per Edicions 62 a la col·lecció El Cangur.

Carlos Barral 017

A principis de setembre, quan ja havia tornat de les vacances, vaig llegir una mica la seva poesia i també molts articles d’internet que informaven sobre la seva trajectòria vital, la valuosa i reconeguda feina d’editor i crítiques sobre els seus llibres de memòries i de poesia. A partir de totes aquestes lectures vaig pensar en escriure una ressenya sobre en Carlos Barral i la seva casa de Calafell. Però què podia aportar jo? Per a mi seguia sent una persona força desconeguda, la veritat. Escriure sobre què, exactament? 

Precisament l’editorial Lumen ha publicat recentment Usuras y figuraciones, una nova edició de la poesia completa de l’autor. Al maig es va fer una presentació del llibre a càrrec del crític literari Andreu Carlos Barral 028Jaume, Malcolm Otero, nét de Carlos Barrral i el novel·lista Gonzalo Torné.  Va ser quan vaig veure el vídeo d’aquesta presentació que vaig pensar en el motiu d’aquesta ressenya.

En el seu torn de paraula Gonzalo Torné va citar el llibre Como hablar de los libros que no se han leído, de Pierre Bayard (Anagrama, 2008) per explicar les maneres de fer dels lectors quan han d’afrontar noves lectures: “Cualquier lector tiene una serie de libros que ha leído, una serie de libros que quiere leer y tiene una serie de libros que sin leerlos los da por leídos. No le interesa lo más mínimo leerlos, son libros de los que podemos hablar porque tenemos argumentos para no leer”. I aquí va ser quan vaig pensar que havia trobat la raó per escriure aquesta ressenya. Bé, de fet la raó em va trobar a mi.

Carlos Barral 001

Els arguments per no llegir un llibre (i donar-los per llegits) molts cops tenen a veure amb la ideologia, l’opinió o les maneres de fer de l’escriptor. Sovint passa que un cop conegut l’escriptor més a fons deixa d’interessar-nos perquè el trobem allunyat de nosaltres, de les nostres idees, de la manera de veure la vida i d’allò que pensem. Que si ha signat aquell manifest, que si no vota el nostre partit polític, que si el que fa en la seva intimitat ens sembla vergonyós, que si la seva opinió sobre l’actualitat ens semba ofensiva… Se’ns cau el mite! Però el problema és crear mites, precisament.

Mirant els llibres de casa he trobat un amant de les corrides de toros (Ernest Hemingway), un que fa anuncis pel Banc de Sabadell (Quim Monzó), un que fa actes contra la immersió lingüística de Catalunya per a Societat Civil Catalana (Eduardo Mendoza) i un depravat sexual (Lev Tolstoi). Tots grans escriptors i així podria, segurament, omplir la llista amb més i més autors.

Carlos Barral 032-001El tema està en diferenciar la creació literària d’allò que faci o pensi cada escriptor i valorar, per tant, els seus llibres de manera separada d’allò que faci en la seva intimitat o del que opini. I per valorar-lo cal llegir-lo. A mi m’agrada com escriu Javier Pérez Andújar. L’escriptor de Sant Adrià del Besòs no defensa la independència de Catalunya però, tot i que en quest tema no ens posaríem d’acord, el continuaré llegint i gaudiré dels seus llibres i dels seus articles.

És insultant i em genera un mal rotllo tremend cada cop que la Pilar Rahola opina sobre l’islam, l’Arturo Pérez Reverte sobre les “dones d’abans” i Javier Cercas sobre la memòria històrica. Quan he llegit aquests autors no m’han agradat i ara ja no els llegeixo, no per allò que opinen, sinò perquè els seus llibres no m’interessen.

I a mi si Carlos Barral es va presentar en el seu moment com a senador per l’infecte PSC-PSOE, o que formés part dels pijos de la Gauche Divine, o que fos  un “nen de casa bona” són, transcrivint les paraules d’Andreu Jaume, “cosas que a nosotros, sinceramente, ya nos importan muy poco. Lo que nos importa es su obra. En este caso, la poesia de Carlos Barral”.

Setembre és època de nous propòsits i de nous reptes, així que d’aquest any no passa. Haurem d’incloure a la llista de lectures un amant de la coprofília (James Joyce) i el negre dels negres (Alejandro Dumas).

I tu, què? Hi ha algun escriptor que no llegeixis perquè tens arguments (ideològics) per no llegir-lo?

Carlos Barral 027

TODOS LOS HIJOS DE PUTA DEL MUNDO, d’Alberto González Vázquez

15 juny

Todos los hijos de puta del mundo 015

Todos los hijos de puta del mundo és un còmic que recull les vinyetes que Alberto González Vázquez  ha publicat a Orgullo y satisfacción i a El Mundo Today i que recentment  ha estat editat per l’editorial Astiberri. Alberto González Vázquez (més conegut com a Querido Antonio) és guionista del programa El Intermedio del Gran Wyoming i molt conegut, sobretot, com a responsable de la realització dels vídeos manipulats que es passen en aquest programa de La Sexta. Les seves animacions també es poden veure en els treballs que ha realitzat en diferents curtmetratges, sobre textos d’escriptors, en publicitat o en videoclips musicals.

No, no hi són tots. A Todos los hijos de puta del mundo no hi caben tots, caldria una ingent desforestació de boscos per encabir tots els fills de puta del món. En tot cas és un títol amb molt de ganxo, perquè com a lector et preguntes qui són els fills de puta que apareixen en el llibre? A Humor cristiano, el seu primer còmic, el protagonista absolut era Déu. A Todos los hijos de puta del mundo els protagonistes són els polítics. Ep, són els polítics però com un reflex de nosaltres mateixos. L’autor parteix de la idea que els polítics són igual que nosaltres i que tenim els fills de puta que ens mereixem. Sí, humor escèptic, fet des del no hi ha esperança i d’algú que no creu en res o en molt poques coses. A qui no li han dit alguna vegada que és un fill de puta?

Todos los hijos de puta del mundo 003

Alberto González Vázquez no sap dibuixar (ho diu ell mateix), però això no desmereix en absolut la seva feina. Expliquem-la. Els seus dibuixos es basen en el retoc que fa de les fotografies per convertir-les en còmics. La seva tècnica consisteix en tirar línies, donar color i manipular les fotografies per arribar a crear autèntiques obres d’art. Gerardo Vilches, en la ressenya del llibre a Entrecomics, explica molt bé la subtilesa de les seves creacions: “es podria pensar que la seva tècnica, allunyada de la caricatura a l’ús, serviria per representar als personatges polítics tal com són, però, lluny d’això, en realitat revela aspectes ocults i moltes vegades sinistres, simplement reforçant trets, escollint expressions facials o descontextualitzant gestos”.

Todos los hijos de puta del mundo no és un còmic de sàtira política. Alberto González Vázquez utilitza personatges com Rajoy, Sánchez, Rivera, Iglesias, Aznar o Aguirre com a material per especular sobre la seva intimitat i per crear així unes històries surrealistes, exagerades i sàdiques que sovint comencen amb diàlegs reals per anar poc a poc fent un gir i portar-nos al terreny d’allò inesperat. La descontextualització de la seva trama és una de les seves millors armes. L’acompanya el domini absolut d’uns diàlegs brutals i intel·ligents. El resultat és un còmic sòrdid, pervers i malaltís. I tot això fa riure molt, molt i molt. Tot i que a vegades penses, Querido Antonio, com et passes fill de puta!

Todos los hijos de puta del mundo 018

L’humor d’Alberto González Vázquez és, com us podeu imaginar, políticament incorrecte. Molt incorrecte. De fet, és tan transgressor que m’estranya que encara no li hagi caigut cap denúncia, la veritat. El fet que la seva feina l’expressi en format còmic també ajuda. El còmic és, ara per ara, un dels últims refugis per a la violació de la norma. Difícilment es podrien traslladar les històries de Todos los hijos de puta del mundo a televisió, cine o teatre sense que es donessin cita la indignació, la censura o l’escàndol.

Tot i així, ja fa temps que l’humor i la transgressió estan en el punt de mira. El còmic, evidentment, també. D’exemples, malauradament no ens en falten. Les revistes satíriques El Jueves o Mongolia han rebut la constant pressió dels poders fàctics del país: monarquia, política i religió. Fa poc Mayte Quílez, la directora de El Jueves, va ser agredida després de la publicació d’una portada contra l’auge del nazisme. L’exemple més sagnant però, és el de Charlie Hebdo i els atemptats terroristes del 2015.

Todos los hijos de puta del mundo 3

Quins són els límits de l’humor? Jo crec que cal poder fer humor de tot i que els seus límits depenen del context en el qual es desenvolupa. Qui ho explica molt bé és en Darío Adanti. Aquest article és un magnífic tractat per contrarestar tots aquells que volen coartar la llibertat d’expressió, se senten ferits per pertànyer al gremi “atacat” o que s’encomanen al mal gust o als valors per estrènyer el cinturó de la censura.

En el programa de ràdio Carne Cruda se li va preguntar a Alberto González Vázquez sobre la censura i els límits de l’humor i l’autor va afirmar que “prefereix pensar que vivim en un país democràtic i que està emparat per la llibertat d’expressió”.  Sarcasme, innocència, ironia? El proper diumenge 26 tenim novament eleccions en aquest país tan democràtic. Curiosament a Todos los hijos de puta del mundo apareixen els quatre principals candidats espanyols que es presenten a les properes eleccions generals. És possible que no t’ajudi gaire a triar el teu vot, però almenys riuràs molt, que no és poc.

Todos los hijos de puta del mundo

 

EL PRODUCTOR ACCIDENTAL, de Pau Subirós

4 juny
Neus Ballús va definir La Plaga com un western contemporani. Iurie Timbur, Raül Molist i Sidro Molist són els pistolers més ràpids de La Plaga.

Neus Ballús va definir La Plaga com un western contemporani a Núvol. Iurie Timbur, Raül Molist i Isidre Molist, els pistolers més ràpids de La Plaga, llegint El productor accidental.

Pensava que seria un llibre molt tècnic, d’aquells que estan orientats als professionals del món de la producció. Sí, el llibre fa recomanacions i dóna consells però El productor accidental és molt més que tot això.

El productor accidental està molt ben escrit. Tot i que el llibre està inclòs a Crónicas, la secció d’assaig de l’editorial Anagrama, es llegeix com una novel·la. A partir d’un esplèndid jo narratiu d’en Pau Subirós (Barcelona, 1979), el seu autor, ens l’imaginem a ell com a protagonista del llibre i a la resta de l’equip tècnic com a personatges de la seva història. És com si un amic ens estigués explicant una aventura meravellosa, amb un to a mig camí entre la confessió i la seva pròpia estupefacció. Si heu llegit L’antropòleg innocent, de Nigel Barley, hi trobareu algunes similituds. La més important, la ingenuïtat com a estratègia narrativa per abocar en el llibre la sorpresa, la informació i les anècdotes amb les que es troba.

El productor accidental és una biografia ficcionada i el resultat ha estat extraordinari. De fet es llegeix d’una tirada, perquè enganxa moltíssim. És impossible resistir-se al to narratiu del llibre, un cop començat desitjareu tenir temps per dedicar-lo a la seva lectura. En Jorge Herralde, editor d’Anagrama, va rebre el manuscrit d’El Productor accidental un divendres i el dissabte ja es va posar en contacte amb l’autor per publicar el llibre. Queda tot dit!

Sidro Molist

Isidre Molist, pagès i actor a La Plaga llegint El productor accidental a Gallecs.

El Productor accidental seria el making of de La Plaga, allò que va passar darrere de les càmeres mentre es creava, es rodava, es produïa i es distribuïa… combinat amb els comentaris i les reflexions enginyoses del seu autor sobre el món cinematogràfic.

En Pau Subirós explica en el llibre la seva experiència com a productor de La Plaga, la seva primera pel·lícula. Un recorregut que va des del moment en què la Neus Ballús, directora de La Plaga, comença a gestar el projecte fins que la pel·lícula dóna la campanada en la VI edició dels Gaudí i es converteix en la revelació de l’any emportant-se els premis a millor pel·lícula, director, guió i muntatge.

Sí, el Pau Subirós és el productor accidental, en el sentit que s’ha vist arrossegat o implicat d’una manera inesperada o no prevista en l’extraordinària aventura de produir La Plaga. Però també era la persona ideal per fer-ho. Ell i la Neus Ballús són parella i treballen junts en l’empresa de producció audiovisual El Kinògraf. Productor i directora encaixen en la teoria que relaciona l’amor i la creació artística. Segons Jordi Batlló (professor de màster dels dos creadors) les relacions sentimentals s’emmotllen bé amb el treball creatiu.

Iurie Timbur llegint El productor accidental acompanyat de la bicicleta que va utilitzar a La Plaga.

Iurie Timbur llegint El productor accidental a Gallecs acompanyat de la bicicleta que va utilitzar a La Plaga.

El productor accidental és una aposta sincera i honesta que conté una bona dosi de generositat. En el llibre l’autor comparteix situacions, decisions i secrets que potser un altre productor s’estimaria més ocultar o guardar al fons de l’armari. Per exemple, La Plaga va haver de ser muntada tres vegades fins que Luciano Rigolini (una de les persones que tenia poder per suggerir-hi canvis) va donar-hi el vist i plau amb el seu E un buon film! O per exemple la seva incursió en el luxe i en la part més frívola dels Festivals cinematogràfics serveix per fer comentaris demolidors com aquest: Nos habíamos acostumbrado a la opulencia, pero sólo nos la podíamos permitir sin nos invitaban. Lo nuestro era el lujo por cuenta ajena. No perdre la perspectiva, defensar un esperit crític i saber mantenir l’equilibri, això també hi està present en tot el llibre.

El Productor accidental ens endinsa en el rodatge de la pel·lícula (com es va rodar l’escena de la pluja o la gravació de la Maria Ros a la dutxa de la residència que va ser repetida 8 vegades), ens explica decisions importants que es van haver de prendre (com la de començar a gravar l’estiu del 2011 sense tenir els diners suficients per fer-ho o la necessària reescriptura del guió per adaptar-lo a les noves situacions), comparteix certes intimitats (com la convivència de l’equip a un pis de Martorelles mentre dura la gravació o la relació sentimental i professional del Pau Subirós i la Neus Ballús), i també moltes anècdotes del seu pas pels festivals cinematogràfics de tot el món (quan es troben les activistes de Femen a l’estrena de La Plaga a la Berlinale 2013 o les diferents situacions de glamour associades al món del cinema).

Raül Molist llegint El Productor accidental davant del camp de patates sembrat a Gallecs i sobre el seu cotxe utilitzat a La Plaga.

Raül Molist llegint El Productor accidental davant del camp de patates sembrades a Gallecs i sobre el seu cotxe utilitzat a La Plaga.

Després de la lectura d’El productor accidental encara m’he reafirmat més en la meva teoria de l’èxit de La Plaga. Crec que és el resultat d’una cadena d’actes d’amor i d’empatia de la gent que hi ha participat en el projecte. En el llibre, de fet, s’explica que la motivació principal de la Neus Ballús per fer la pel·lícula es basa en el seu enamorament per Gallecs. Aquesta “cadena d’amor” passa per la seva manera de treballar i això ha comportat que els actors fossin persones reals relacionades amb Gallecs. Per aconseguir això, hi ha d’haver una feina prèvia per establir-hi relacions molt properes d’amistat. En aquest sentit el llibre també ens parla dels seus actors i de l’amor que té per exemple en Raül Molist per la terra i que constitueix la seva gran passió o la relació d’amistat, d’empatia i de profund amor que van compartir la Neus Ballús i la Maria Ros.

Durant la lectura del llibre veurem més exemples d’aquest tipus, com quan la parella va a Lisboa per aconseguir el suport econòmic dels executius dels canals de televisió. La conclusió que en treuen d’intentar vendre la pel·lícula a través d’un pitching (set minuts per presentar i set més perquè els finançadors facin preguntes i comentaris), és que la clau resideix en que “alguno de los presentes se enamore del proyecto y decida convencer a sus compañeros”.

Aquesta cadena es tanca amb els espectadors. La Plaga ha aconseguit que molts de nosaltres, simpatitzem, ens emocionem i ens sentim molt propers pel món que queda retratat a la pel·lícula. Si això els ha passat als espectadors d’arreu del món, imagineu pels que som de Mollet del Vallès i de la comarca. La Plaga ens l’hem fet nostre i ens sentim orgullosos del seu èxit.

IMG_1961

Títol: El productor accidental  Autor: Pau Subirós  Editorial: Anagrama  Primera edició: març de 2015  EAN: 978-84-339-2607-4  Format: rústega, 196 pàg. 16.90

 

%d bloggers like this: