Jo confesso ha estat la lectura d’aquest estiu gràcies a la preuada i insistent recomanació de l’Imma Romero. No hi ha millor consell que el de l’amiga amb qui comparteixes complicitat literària i que transmet la passió pel llibre que ha llegit.
El fil conductor de la novel·la és el Vial, el primer violí que el luthier Lorenzo Storioni va construir en el seu taller de Cremona (Itàlia), al s.XVII i que Cabré utilitza magistralment per enllaçar diferents històries, trames, subtames, multiplicitat de personatges i diversos moments històrics que es lliguen i s’articulen de manera sorprenent.
Una novel·la sobre la maldat en la condició humana. Ras i curt.
L’esfereïdora actuació de la inquisició entre els segles XIV-XV i la brutalitat del nazisme són els exemples més punyents de fins on ha arribat la malesa i que Cabré narra a partir del violí com a nexe en tota la novel·la. Cabré s’ocupa també de la dolenteria i la perversitat quotidiana, aquella que ens és més propera i més difícil de verificar per tractar-se de la família, els amics o la parella. Ningú escapa de la malícia.
Adrià Ardèvol, un nen superdotat i protagonista d’aquesta novel·la, narra en les mil pàgines del llibre a mode de carta, les seves llargues memòries per explicar les raons i els secrets a la dona que ha estimat tota la vida. Fill únic d’una família barcelonina adinerada, queda tocat per la culpa en una infància amb una important mancança d’amor familiar. El seu pare esdevindrà un home tirànic. La mare no serà cap contrapès. El seu desig: que l’estudi el faci ser el millor violinista del món.
El llibre està escrit amb un català brillant. Tot i que Cabré usa un llenguatge d’excel·lència, en cap cas podem dir que la novel·la sigui difícil de seguir. Aquest fet encara li dona més valor. Cal remarcar una nova manera de narrar, que pot ser ja estava inventada, però que almenys jo no l’havia llegit mai en cap altre llibre. Cabré enllaça a vegades en un mateix paràgraf altres amb un punt i a part, dos o tres històries separades en el temps i en l’espai. El millor és que ho lliga tot d’una manera natural i fent que sembli fàcil allò que és literàriament molt difícil. No és només allò que explica l’autor és la manera de narrar-ho, el que fa colossal Jo confesso.
L’editorial Proa ha contextualitzant la forta personalitat de la novel·la amb l’encert d’un format cartoné bellíssim. És molt agradable tenir el llibre a les mans i contribueix a recordar-nos el plaer de la seva lectura per sobre dels llibres electrònics.
Jaume Cabré ha escrit un clàssic. El llibre ha vingut per formar part, per sempre més, de les grans novel·les de tots els temps. Crec que no és cap bogeria pensar que Jo confesso podria estar en aquelles llistes que de tant en tant es fan on es recullen les millors novel·les de la història. L’any 2011 la revista americana Newsweek en va fer una situant Guerra i Pau de Tolstoi com la millor novel·la. Podeu veure la llista completa aquí.
Fa pocs dies una nota de premsa de Proa ens ha recordat que l’1 de setembre d’enguany ha fet un any de la publicació del llibre i resumia l’impacte editorial i l’èxit que ha suposat la publicació de Jo confesso. Més de 65.000 exemplars venuts, 8 edicions, l’elogi unànime de la crítica i l’èxit internacional (sobretot a Alemanya). Els premis també han distingit Jo confesso: Premi Crexells de l’Ateneu Barcelonès 2011, Premi Crítica Serra d’Or 2012, Premi de Narrativa Maria Àngels Anglada 2012, Premi de la Crítica Catalana 201. No us perdeu el reportatge sobre Jo confesso i l’entrevista que en el seu moment van fer a Jaume Cabré en el programa Via llibre del Canal 33. Podeu entrar aquí.
És complicat explicar de què va aquest llibre perquè va de moltes coses. Conté una gran història d’amor. Conté reflexions sobre la justificació d’un ideari per sobre dels mitjans. Conté una gran història d’amistat. Conté reflexions sobre la malaltia, la religió i els valors que han marcat les actuacions del món occidental. Parla de tantes coses que és possible que dues persones, llegint el mateix llibre, els hi arribi de manera diferent i la interpretació que es faci del llibre sigui heterogènia. Si entres aquí pots veure el vídeo de promoció de l’editorial.
Has llegit el llibre? Quina interpretació fas tu de les diferents històries narrades a la novel·la?
Quan fa conferències, Jaume Cabré cita a Mercè Rodoreda definint el que és una novel·la: “Una novel·la són paraules”. Així de fàcil. Veig en Cabré la genialitat dels bons escriptors que tenen la capacitat única de posar en paraules tot un món i fer una gran novel·la. Només són paraules, però només els grans escriptors saben posar-les bé.
-Demano perdó a Déu, però no comprenc els seus designis. Per què, si és Déu d’amor…
-Allò que us mantindrà com a home és saber que mai no haureu ocasionat cap mal com el que us corca l’esperit.
-L’home heroic és el que retorna bé quan li fan mal.
Títol: Jo confesso Autor: Jaume Cabré Editorial: Proa Primera edició: setembre del 2011 EAN: 978-84-7588-253-6 Format: Cartoné, 998 pàgines Preu: 26.90 euros
![[Portrait of Frank Sinatra and Axel Stordahl, Liederkrantz Hall, New York, N.Y., ca. 1947] (LOC)](https://i0.wp.com/farm5.staticflickr.com/4107/4843758568_85cb4e6c3e_m.jpg)
Tot és una mentida 
Completament d’acord Jordi, és una gran novel·la, tant pel que fa a la història/es, a la seva filosofia i amb una llengua i recursos literaris, com tu dius, excel·lents. Em va costar decidir-me, tenint en compte que ja fa un any que va ser publicat, però gràcies als vostres comentaris –teu, del Carles i de la Imma– em vaig decidir i, tot i tenir un miler de pàgines, el vaig devorar en pocs dies. Després del teu detallat comentari, només m’agradaria destacar que amb la barreja d’històries en un mateix paràgraf, o en una mateixa pàgina, s’estableixen uns paral·lelismes molt interessants.
Sí, pot fer mandra veure el llibre i tenir mil pàgines per davant. Una vegada comences però, es llegeix força ràpid.
L’estructura de la barreja d’històries que comentes del llibre és boníssima. En un principi em feia rellegir el text, després cap problema.
Reconec que fins ara em feia certa recança aquesta novel·la. Sempre que he intentat llegir Cabré m’he perdut en la immensitat de les teranyines que traça. La teva ressenya, però, em dóna molts elements que decanten la balança cap a una pròxima lectura.
Sí, sí, a mi em passava el mateix. La insistent recomanació de la meva companya de feina, finalment, ha estat el que m’ha fet decidir. L’he gaudit molt aquest llibre. Això sí, el vaig deixar per llegir-lo a l’estiu ja que és llarguet i tenia més temps. Si l’acabes llegint ja em diràs què t’ha semblat.
Hola jordi , he vingut a conèixer el teu bloc, doncs jo també sóc finalista als premis bloc d’enguany
una abraçada i ens veiem a Reus oi ?
tindré en compte la teva recomanació del llibre del Jaume Cabré. 🙂
joan
Hola, Joan. Benvingut al bloc i salutacions. Passat per aquí quan vulguis. Sí, aniré a Reus. Fins aviat i felicitats pel teu bloc. L’he visitat però no t’he deixat res escrit.
Cercle tancat: llibre-lectura-impressions del lector-impressions de l’autor… I, de propina, minuts de glòria a la televisió.
No soc de comentar novel·les a no ser que m’hagin deixat empremta. Aquest blog – gràcies i mil gràcies Jordi- la veritat es que engresca que fa por!
En quant a Jo confesso, diré que com molts la tenia a la llista de pròximes lectures, i que d’altres semrpe s’hi anaven posant per davant.
Una lectura obligada a l’Ateneu Barcelonès va fer que m’hi capbussés abans de l’esperat i que en sortís sorprenentment meravellada.
L’estil narratiu de Jaume Cabré no cal dir que és únic i que el seu virtuosisme narratiu s’intueix ja des del primer capítol. Sap jugar amb les distàncies, sap quan les ha de fer servir, quan li són profitoses i quan no, i amb aquest joc trobo que aconsegueix una tridimensionalitat narrativa gairebé impossible d’aconseguir.
M’atreveixo a dir que un cop llegeixes Jo confesso els que escrivim no tornarem a escriure com abans, ja que descobreixes, gairebé sense adonar-te, la llibertat narrativa tan difícil de trobar i que en absència tant ens paralitza.
I com diu el mateix Cabré, la relectura és un miracle. Auxí que jo em guardo aquest llibre per a que formi part del meu miracle particular.
Sí, sí… molt d’acord amb tot, Vanesa. El superlatiu queda curt per definir aquest llibre. Passaran anys i anys i aquest llibre ja quedarà per sempre més a les llegeixes, amb altres clàssics com Incerta glòria, d’en Joan Sales per exemple. Moltes gràcies per mirar-te el bloc amb tant bons ulls. Comenta, comenta!