EM DIC LUCY BARTON, d’Elizabeth Strout

19 oct

img_3826

Quan en un reality show de la televisió entrevisten els pares dels protagonistes i els deixen adreçar unes paraules al fill que roman tancat en una casa o a la filla que vol ser una estrella de la cançó, no falla mai, sempre apareixen el “no canviïs mai” i el “sigues tu mateixa”. Res a veure amb la realitat. No crec que sigui l’únic aquí que pensa, precisament, que potser caldria que els concursants deixessin estar la tonteria que porten a sobre i que sí, que seria molt necessari que canviessin i molt. Entenc que aquesta mena de “consells” es donen amb la millor de les intencions, apel·lant a la bondat i a l’amor que es professa per la persona estimada, però en el context de l’espectacle televisiu no és creïble, com a espectador t’arriba com una mena d’impostura.

I, justament, sobre la fidelitat a un mateix, sobre allò que forma part de la puresa personal i sobre com construïm el nostre recorregut vital, és del que ens parla Em dic Lucy Barton, el darrer llibre de l’Elizabeth Strout (Portland, 1956). A partir d’una manera de fer senzilla, però ferma, la protagonista de la novel·la s’aferra a la mirada transparent, a la tendresa que remou consciències i a la intel·ligència de l’empatia per fer-se a ella mateixa i aconseguir la vida que desitja.

La novel·la narra els cinc dies (amb les seves nits) que la Lucy Barton passa ingressada a l’hospital de Manhattan per recuperar-se de les complicacions que ha tingut després d’una operació d’apendicitis. Ja portava unes setmanes ingressada, però la història es centra en aquests dies en els quals la seva mare, amb qui havia tallat la relació i amb qui no es parlava des de feia anys, es presenta a l’hospital i es queda al seu costat fent-li companyia. És en aquest context i a partir de les converses que mantenen mare i filla que ens anem assabentant de la seva infància miserable al petit poble d’Amgash (Illinois) on encara hi viu la mare, de la figura pertorbadora del pare i de les penoses vides del seu germà i la seva germana.

img_3937

La trobada a l’hospital esdevé una desavinença en tota regla. Per una banda tenim una mare austera, rude i totalment resignada a “allò que li ha tocat viure”, i per l’altra la Lucy Barton que representa la filla transgressora, la persona que ha aconseguit trencar amb el destí que estava escrit per ella, la noia pobre que ha vençut les adversitats, que ha anat a la universitat, que és escriptora i que ha pogut formar la seva pròpia família.

La Lucy Barton ens narra la història en primera persona i combina les converses banals, les xafarderies i les nimietats que sorgeixen al parlar amb la mare amb els silencis que omplen l’habitació i que expressen més que si fossin confessions. Els sobris intents de comunicació entre les dues van acompanyats dels constants retorns al passat de la Lucy Barton. Pel llibre, a part de la família, desfilen diferents personatges que han marcat la seva vida, la Kathie Nicely, el professor universitari Haley, la Sarah Payne (la seva professora d’escriptura creativa), les seves filles o en William, el seu marit d’origen alemany.

Elizabeth Strout va guanyar el Premi Pulitzer l’any 2009 i el Premi Llibreter el 2010 amb Olive Kitteridge. Fa un parell d’anys va publicar la novel·la Els germans Burgess, de la qual vaig fer en el seu moment aquesta ressenya. Em dic Lucy Barton ha estat publicada per Edicions de 1984 i traduïda al català per Esther Tallada. L’editorial Duomo ho ha fet en castellà i Flora Casas n’ha fet la traducció.

La soledat, fer dels detalls quotidians quelcom universal, el desassossec… llegir a Elizabeth Strout és enfrontar-te al “no canviïs mai” i al “sigues tu mateixa” i de la seva lectura el lector sensible no en surt il·lès.

img_3948

8 Respostes to “EM DIC LUCY BARTON, d’Elizabeth Strout”

  1. Aineta 20 Octubre 2016 a 9:53 #

    En tenc moltíssimes ganes. Està a la meva llista d’espera molt amunt.

    • jordi1973 20 Octubre 2016 a 13:40 #

      Una lectura molt bona, Aineta. Per un moment, havia pensat que era una de les mentides per concursar en el sorteig del dia 3 de novembre🙂 Una abraçada!

      • Aineta 20 Octubre 2016 a 14:13 #

        Cap mentida!🙂

  2. manelxicota 20 Octubre 2016 a 15:26 #

    Uf, entre tots plegats m’ho esteu posant molt difícil! La llista de “pendents” comença a semblar un camí de sant Jaume…
    Bona ressenya, Jordi!

    • jordi1973 20 Octubre 2016 a 16:12 #

      :)) Només som uns intermediaris, la responsabilitat és de l’Elizabeth Strout, que ho fa molt bé😉

  3. OriolMD 20 Octubre 2016 a 23:56 #

    Ostres, Olive Kitteridge no em va acabar d’enganxar, però pel què expliques en aquesta entrada, potser val la pena donar una segona oportunitat a l’Strout…

    Per cert, les fotos, excepcionals! et superes cada dia!

    • jordi1973 21 Octubre 2016 a 8:25 #

      Un personatge curiós el que representa l’Olive Kitteridge. Als Estats Units HBO va fer-ne una mini sèrie amb força èxit: http://atlascultural.com/television/olive-kitteridge-hbo-canal-critica Que bé que t’agradin les fotos, Oriol! Entendràs millor la raó de fer sortir una poma caramel·litzada, uns alls i l’Elvis Presley si llegeixes el llibre, que jo crec que t’agradarà.
      Una abraçada i gràcies per deixar el teu comentari.

Trackbacks/Pingbacks

  1. Elizabeth Strout. Em dic Lucy Barton | Jordi Sanz Vilardell - 21 Octubre 2016

    […] Edicions de 1984 ha publicat la nova novel·la d’Elizabeth Strout, Em dic Lucy Barton. L’autora americana ja era coneguda i la seva novel·la molt esperada, ja que va guanyar el premi Llibreter amb ‘Olive Kitteridge’ fa uns anys. Jordi Sanz, autor del blog ‘Tot és una mentida’, n’ha fet una ressenya que podeu llegir aquí. […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: