LA MEMÒRIA DE L’ARBRE, de Tina Vallès

2 jul.

La meva mare, que es diu Isabel, té molts records de la seva infància. Quan en parla no en falten mai les referèrencies a la duresa dels treballs a la masia, al camp o amb el bestiar, la manca d’estudis i la feina inacabable d’ajudar la seva mare (la meva àvia Pepeta) a pujar els quatre germans. Sempre m’explica amb tristor que als dotze anys la meva àvia li va fer tallar les trenes, tot i que després com exculpant-la, diu que “és el que es feia abans, tu ja saps que la iaia, que déu l’hagi perdonada, era molt bona”. Quan s’hi posa, m’explica com lligava les tomaqueres, que netejava els galliners plens de merda, que li faltaven mans per cuidar els germans bessons (els meus tiets Joan i Vicenç) o com feia de cartera amb una BICICLETA atrotinada anant amunt i avall pels caminets de Gallecs repartint les cartes a tots els veïns. També parla amb cert orgull de Can Magre, la masia familiar, una casa important en el seu moment que era l’epicentre de les festes majors del poble i de les viandes més bones. Tot i l’escassetat, la meva mare sempre afirma que allà, a pagès, no va passar mai gana.

Quan aprofundeix en els records i en la família apareix l’àvia de la meva àvia, la rebesàvia Dolors, que es veu que vivia amb un fill i la seva jove en una altra masia però que li agradava d’allò més visitar les terres vallesanes i quedar-se una temporada a Can Magre. La meva àvia la cuidava, l’alimentava, la netejava i la deixava totalment renovada. La rebesàvia Dolors s’estimava tant la seva néta, la filla del seu fill, que els últims anys de la seva vida va voler quedar-se a viure a Gallecs. Va morir amb cent-dos anys. Havia nascut el 1848, l’any en què Marx va publicar El Manifest Comunista.

De la meva àvia Pepeta només tinc bons records. Va morir quan jo tenia quinze anys. Feia les millors patates fregides del món, quan et rebia, els seus petons eren els més dolços i els més sonors i li encantava jugar al dòmino i guanyar-me, evidentment! Amb l’avi Josep, el pare de la meva mare i marit de l’àvia Pepeta, no vaig poder compartir gaires coses. No per res, és que mai era a casa! Marxava ben aviat i segons la temporada portava espàrrecs, cargols, truites de riu o carn del senglar que havia caçat. Sempre va fer el que va voler i la seva independència el va portar a l’extrem, era un home arrauxat. Quan venia a casa sempre tenia calor i li agradava fer els àpats ben freds. Per menjar la sopa, en una mà tenia la CULLERA i en l’altra una ampolla de la què hi anava afegint aigua freda fins que trobava la temperatura adequada. El meu avi va morir quan el Pablo, el meu fill, tenia dos anys. El bressol on va dormir quan era un nadó se l’havia comprat el seu besavi.

Quan vaig a Gallecs i veig la masia de Can Magre penso en la pèrdua que va significar per la família. El que podria haver estat i no va poder ser. Les terres i les cases de Gallecs va ser expropiades en temps de la dictadura i res va tornar a ser igual. A Can Magre no hi he entrat mai, només la conec per les històries que m’explica la meva mare. El meu pare, que es diu Vicenç, també en sap unes quantes d’històries, perquè abans de casar-se va anar-hi sovint.

A Can Magre, durant bona part del segle XX, va ser el meu besavi Siscu “El Magret”, l’avi de la meva mare i pare del meu avi, el què la va fer créixer. La meva mare recorda moltes hores treballant al camp a les seves ordres, però no recorda que mai a la vida li fes un petó. El meu pare explica que a l’habitació del besavi Siscu hi havia una petita obertura, com la d’una bústia de correus, des de la qual podia vigilar les quadres de la masia que quedaven a baix. Des d’allà podia observar sense ser vist, i fins i tot tenia una escopeta que, en el cas que li volguessin robar el bestiar, podia utilitzar. Diuen que després de la guerra civil va amagar algun republicà a la masia per protegir-lo i ajudar-lo a fer el camí de l’exili. En tot cas el meu besavi no tenia massa ideologia política, a ell el que li interessava eren les dones. Els meus pares afirmen que el dia del mes que estava més content era el que anava a Barcelona a cobrar la mesada per la venda de la llet. Aquell dia, una part dels diners no arribava a Gallecs, se’ls gastava en les putes del barri xino. La meva mare també m’explica que el seu avi Siscu es va trastocar durant els últims anys de la seva vida, que baixava a Mollet a gastar-se els diners en apostes i en el billar i que després quan tornava de nit, caminant fins a Gallecs, es quedava arraulit pels camps o els petits bosquets de Can Magre. Al matí el trobaven brut, desorientat i sense saber explicar com havia arribat fins allà. A la mà sempre hi tenia la POMA que havia agafat del seu arbre favorit.

Per cert, La memòria de l’arbre, de Tina Vallès, ha guanyat el Premi Llibres Anagrama de Novel·la 2017. És una novel·la magnífica. És curta, tendra, està molt ben escrita i… no us dic res més perquè si ho fes, us acabaria explicant el llibre, que en part és el que he fet en aquest intent d’escriure una ressenya sobre una novel·la sense desvetllar-ne gaires coses, però a la vegada explicant-ne suficients, encara que de manera encriptada per generar vincles amb ella i motivar la seva lectura. Confio en haver-ho aconseguit perquè la novel·la de la Tina Vallès s’ho val.

¿QUÉ HAY DE LO MÍO? 10 converses imaginàries (o no) sobre els llibres de text

18 juny

Ja tornem a tenir aquí la campanya dels llibres de text. En poc temps les escoles i els instituts informaran dels llibres que cal que es comprin pel proper curs. Sobre el llibre de text es poden dir moltes coses, aquí en direm deu. Són deu converses que he imaginat al voltant del llibre de text i que volen servir per assenyalar algunes males pràctiques que s’hi fan al seu voltant.

El llibre de text és car i la seva venda s’ha convertit en un mercadeig on molts agents hi prenen part. Tothom vol guanyar-hi diners, però és evident que caldria regular i controlar millor la venda d’aquests llibres. Es tracta d’un material molt valuós, és la base amb la qual els estudiants es formaran durant tot un curs. El llibre de text és massa important per deixar-lo en mans, només, del benefici econòmic.

Són, repeteixo, deu converses inventades o imaginades, tot i que ja sabeu que la realitat, a vegades, supera la ficció…

Llibres de text que, quan parlen de Dumas, parlen de Dartacan… falten els Mosqueperros (via @Jagospierre)

 

1. EN EL DEPARTAMENT D’ENSENYAMENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

Quan em van assegurar que la feina al Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya era bufar i fer ampolles no m’imaginava que seria tan literal. En la reunió setmanal vaig proposar que s’estudiés una nova manera d’afrontar la gestió dels llibres de text de les escoles públiques catalanes. Tothom sap que els preus dels llibres són escandalosos i que cada cop són més les famílies que tenen dificultats per pagar-los. Les persones que estaven allà reunides es van girar i em van mirar amb cares acusatòries.

-Que potser ens vols fer treballar tu ara o què?

-Mira-la, l’última en arribar al Departament, va de llesta…

-Nena, el mercat del llibre de text es regula sol! Millor no intervenir-hi perquè sortiríem escaldats.

-Tu saps bufar? Sí? Doncs, apa, cap a la platja. Ja estàs de vacances

 

2. EN EL PATI D’UNA ESCOLA PÚBLICA CATALANA

-Hola, em dic Laura, tu ets nou aquí, no?

-Sí, avui és el meu primer dia a l’escola. Em dic Manel. Ostres, m’he oblidat els llibres de gimnàstica! Els dos llibres, el de teoria i el de pràctica.

-No t’amoïnis, tranquil. El professor de gimnàstica ens els fa comprar cada any però mai els utilitzem. S’acaba el curs i els llibres sempre estan perfectes, sense escriure-hi ni res.

-Vaja, i com és això? Quina manera més tonta de gastar els diners.

-Sí, però és així. Tothom ho sap, però mira, els possa a la llista i cada any els pares els compren…

-Doncs els meus pares sempre em diuen que quan ells anaven a secundària no tenien llibres, prenien apunts i estudiaven sense llibres.

-Ja, molta gent es pensa que és obligatori que hi hagi llibres de text per cada assignatura, però no és així. Hi ha algunes escoles en què els professors elaboren els dossiers i els diferents materials.

-Suposo que això depèn de les ganes de treballar de cada professor, doncs…

 

3. EN UNA BOTIGA ABACUS DE QUALSEVOL CIUTAT DEL PAÍS

-Aquí hem de posar-hi 20% de descompte, no?

-Sí, sí, exactament.

-Jo pensava que la llei del llibre no permetia fer aquests descomptes, que només podien ser del 5%.

-Així és, la llei del preu fix del llibre només permet fer un 5% de descompte en els llibres, per això el llibre té el mateix preu a qualsevol llibreria del país. El preu el decideix l’editor i sobre aquest preu es pot fer un 5% de descompte.

-Vaja, i nosaltres perquè posarem un 20% de descompte?

-Perquè podem, ho hem fet sempre i no ens passa res. Mai ens passa res, tenim contactes, nosaltres… Som els putos amos, tiu! De totes maneres, des de l’any 2007 el preu dels llibres de text de primària i secundària és lliure i podem posar el preu que vulguem.

-Ja, però posar el preu que vulguis al llibre és una cosa i fer publicitat d’un 20% de descompte és una altra. Es poden donar confusions i malentesos, no?  

-Mira, el que arriba al consumidor és la paraula màgica: descompte i així és com ho fem, és el que realment funciona. Saps el poder que tenim a la ciutat? Tots els alumnes dels instituts sortiran properament amb un paper oficial en el qual dirà: podeu reservar els vostres llibres a la llibreria ABACUS on us faran un 20% de descompte. Confusió?

-Ja, però això no està bé. A més, els instituts haurien de publicar la llista dels llibres per al proper curs i que cada família vagi a comprar-los on vulgui. Això és publicitat encoberta.

-Tu ets un somiatruites, col·lega!

 

4. EN UNA INSTITUT PÚBLIC DE SECUNDÀRIA DE CATALUNYA UN DIRECTOR PARLA ALS PROFESSORS

-Us he reunit a tots aquí perquè us voldria informar de les ofertes que ens fan les editorials de text. A veure, aquest any tot el professorat triarà la mateixa editorial.

-Sense veure els continguts?

-Si tots els professors triem els llibres de la mateixa editorial hi ha més gratificacions, d’acord? No voleu uns regalets, nois?

-Home, sí.

-Que bé!

-Si es que això és un xollo!

-A veure, hem de triar entre tres editorials.

-I què ens regalen?

-Què us agrada més, una televisió, un portàtil o un viatge?

 

5. CONVERSA ENTRE DOS LLIBRETERS

-L’altre dia van venir els de l’AMPA de l’escola del barri.

-I què? Volen tornar amb vosaltres ara que els hi ha sortit malament la contractació d’aquesta mega empresa de llibres de text?

-Calla, calla. No va i em diuen que han estat pensant en la nova gestió dels llibres de text… i que volen donar-li uns valors nous, que si estaria bé tenir una bona relació amb el comerç local, que nosaltres podíem aportar proximitat i rigor a la venda dels llibres de text…

-Ja, aquesta cançó ja me la conec jo.

-Sí, jo també. Van trigar 10 minuts en fer aquesta introducció i després ja van tocar el tema que els interessava de veritat.

-A veure si l’endevino? Et van demanar el descompte que estaries disposat a fer, no?

-Evidentment. Al final, aquest sempre és el tema.

 

6. AL MENJADOR D’UNA ESCOLA PÚBLICA DE CATALUNYA DOS PROFESSORS PARLEN SOBRE LA SITUACIÓ D’ALGUNS ALUMNES

-A la nostra escola tots els llibres es socialitzen i els pares paguen uns 220 euros.

-Ho trobo força car, la veritat, tenint en compte que els llibres s’amortitzen ràpid, serveixen com a mínim per a tres anys i que segons les estadístiques el cost per nen és d’uns 250 a 300 euros si els compressin nous.

-Ja, però ens els 220 s’inclou el material escolar i els diners per a tres excursions anuals.

-De quin material em parles? Dels llapis de 5 centímetres? Dels retoladors que no pinten? No sé, ho trobo poc transparent tot plegat perquè, de fet, mai es desglossen els diners i no s’informa els pares per a què serveixen exactament els diners.

-Convindràs amb mi que el que no pot ser és que alguns pares no paguin aquests diners, no?

-Jo el que tinc clar és que cap nen de l’escola hauria d’estar sense llibres i ara en tenim uns quants en aquesta situació.

-Home, si els pares no paguen la quota!

-I els nens quina culpa en tenen?

-Hi ha més d’un pare que té molta cara, molt de morro, podent pagar, no ho fa.

-Ja, segurament però els fills no són responsables dels pares que tenen i a més també n’hi ha molts que els hi ve d’aquests diners, que estan empobrits i que la seva preocupació passa pel menjar i arribar com puguin a final de mes. Caldria posar-hi remei.

 

7. EN LA CONVENCIÓ DE LES EDITORIALS DE LLIBRE DE TEXT DEL PAÍS

-L’any 2007 vam aconseguir liberalitzar el preu dels llibres de text de primària i de secundària. El govern del moment va aprovar el decret que permet, des d’aquell any, que sobre el preu al que nosaltres venem els llibres a les llibreries els llibreters apliquin el marge que volen guanyar.

-Ara hem de fixar nou objectius…

-Sí, cal aconseguir liberalitzar el preu dels llibres d’infantil, de batxillerat i dels diferents graus.   

-A veure com ens ho fem aquest cop. En aquell moment vam assegurar que amb la liberalització del preu del llibre s’aconseguiria una major competitivitat i per tant que els preus fossin més barats.

-Sí, i va colar…

-De fet, els preus dels llibres de text no han parat de pujar en aquesta dècada.

-Per això estem aquí reunits, cal trobar nous arguments per convèncer els polítics que cal una nova llei del llibre. Tots estem aquí per defensar els nostres interessos, no?

 

8. EN ELS GRANS MAGATZEMS DEL PAÍS…

-Ja hem anat al Carrefour, a l’Alcampo i a l’Hipercor… No entenc com és que aquests grans magatzems venen llibres de text, la veritat. No els haurien de vendre les llibreries, els llibres de text? No sé, no veig pas que els llibreters venguin ni roba, ni menjar, ni material per anar de càmping… per exemple.

-Ja, però en les grans superfícies fan entre un 20% i un 25% de descompte per la venda de cada llibre.

-Doncs llavors no guanyen res. Aquest és el marge que té el llibreter per cada llibre, no?

-Sí, però aquests grans magatzems utilitzen la venda del llibre com a ganxo, els diners els fan després amb tots els productes de papereria, que els nens necessiten per a tot el curs. Aquí sí que tenen uns marges brutals, poden arribar al 100%.

-Vaja, ara entenc perquè durant el matí ens hem passejat per un munt de superfícies comercials i menys llibres de text hem comprat de tot.

 

9. CONVERSA ENTRE EMPRESARIS DEL SECTOR QUE FAN NEGOCI AMB EL RECICLATGE I LA SOCIALITZACIÓ DELS LLIBRES DE TEXT

-Hahaha

-Si al tornar un llibre està escrit, el fem pagar com a nou, els diem que ja no podem llogar-lo de nou, però si el tornem a llogar com si estigués tot correcte… els diem que ja saps que és un llibre usat i que no el podem canviar perquè per a nosaltres l’estàndard de qualitat està cobert…

-Hahaha

-Nosaltres intentem que sigui una missió impossible que es posin en contacte amb nosaltres. Només facilitem un 902… i això ja fa de filtre i també un correu electrònic, però com que som nosaltres els que hem de respondre ho anem allargant fins que es cansen i deixen de tocar-nos els collons amb les seves incidències: que si els llibres estan bruts, que si estan trencats, que si estan subratllats…

-Hahaha

-Sobretot no deixem de pagar mai les comissions a les escoles, als instituts i a les AMPA, és la clau per a què cada anys segueixin contractant-nos tot i que el servei sigui un desastre total.

-Hahaha

-Ostres les AMPA! Per gestionar la comanda, a més, demanen prèviament entre 25 i 50 euros com a quota. No sé com aguanten els pares…

-Hahaha

Aquesta informació ha estat possible gràcies a la visita d’aquestes pàgines: IDDINK / ECOBOOKS

10. A UNA DE LES MOLTES LLIBRERIES DEL PAÍS

-La campanya de text és la pitjor, amb diferència, de totes les que les llibreries fan durant l’any. Ara t’explicaré alguns detalls que hem de tenir en compte a l’hora de gestionar un encàrrec, d’acord? Pels llibreters arribar al final de la campanya amb molts llibres de text que no hagin estat venuts és un autèntic perill. Pensa que les editorials només deixen tornar un percentatge força petit del que hagis comprat, no funciona com els altres llibres. Per tant, tot el que es passi d’aquest percentatge són llibres que haurem d’assumir nosaltres, seran pèrdues.

-Però representa que els clients demanen els llibres per comprar-los, no?

-Sí, però en el llibre de text es donen unes dinàmiques força curioses. Per exemple, pot ser que un client et faci la comanda dels llibres de text i després sortint d’aquesta llibreria se’n vagi a una altra i si allà els troba els compri. O pot ser que faci l’encàrrec i després algú li deixi alguns llibres, els recicli, saps? Després el client no t’avisa o t’avisa massa tard, arriba la comanda i no els ve a buscar. Ja tens un primer “marrón”.

-Però això es soluciona fent que el client doni una paga i senyal, no?

-Sí, no fem cap encàrrec si no ens donen una paga i senyal, però tot i així, hi ha clients que prefereixen perdre la paga i senyal i aconseguir els llibres de text… com sigui. Un altre problema que podem tenir és a l’hora de demanar els llibres. Cal fixar-se molt bé en els codis dels llibres. Només demanar els que els clients volen.

-I quin problema pot haver-hi?

-Que els codis estiguin mal escrits. A vegades els professors s’equivoquen i escriuen el codi malament.  Si això passa i portem el llibre que no toca tindrem un altre problema.

-Però el client no ens pot culpar d’haver portar el llibre que ell mateix ens ha demanat. No fotis!

-El client prefereix enfrontant-se als llibreters abans que fer-ho als professors, tot i que aquests siguin els responsables de l’error.

-Però nosaltres podem dir-li a l’editorial que ha estat un error, no?

-L’editorial, per norma, no et farà aquest favor. Tu demanes un llibre, tu pagues aquest llibre, tu no pots tornar ni canviar aquest llibre. Això va així. De fet, a vegades hi ha professors que a les llistes de juny demanen un llibre i tenen el codi ben escrit. Després arriba setembre, comença l’escola o l’institut i decideixen canviar aquell llibre per un altre! Quan les famílies ja han comprat els llibres. Això passa, també.

-Vaja! Alguna cosa més?

-Sempre explicarem als clients que la comanda que ens fan és un compromís que estableixen amb nosaltres. Nosaltres farem tot el possible per portar els seus llibres de text, els mantindrem informats de tot i per tant els demanem que confiïn en nosaltres.

-Sembla un bon pacte, doncs.

-Mentre tot vagi bé…

NI COLE NI GUARDERIA, LLIBERTAT TOT EL DIA!

 

HISTORIAS DEL BARRIO, de Gabi Beltrán i Bartolomé Seguí

4 juny

El dia que vaig començar a llegir Historias del barrio havia estat fullejant previàment El Periòdico de Catalunya i vaig llegir-ne l’entrevista que li feien a l’Imad Amrah un marroquí de vint-i- sis anys que treballa com a músic, productor i monitor i que ja en fa deu que resideix a Barcelona. El seu camí d’immigrant no va ser fàcil, va arribar a la ciutat perseguint el somni europeu però durant molt de temps la manca d’oportunitats va ancorar-lo al carrer, als robatoris i a inhalar cola. Ara ajuda els joves que estan en la mateixa situació en què ell es va trobar. Va ser la música i l’ajuda de qui va confiar-ne, en el seu cas el músic Manu Chao, la via per sortir de la misèria i la marginació. “Una confiança que no vaig donar jo, que em van donar”, confessa. Aquesta entrevista, curiosament, em va anticipar una de les conclusions a la que vaig arribar després de la lectura d’Historias del barrio.

Historias del barrio és un còmic autobiogràfic de Gabi Beltrán (Palma, 1966) en el què hi tenen cabuda les escenes i els records que configuren els moments més determinants de la seva infància i adolescència en el barri xino de Palma durant els anys 80. Les històries recullen el món de misèria en què va créixer l’autor al voltant d’un barri afectat per l’heroïna, l’atur, la prostitució i una família desequilibrada en la què el pare els abandonà quan l’autor tenia tres anys i una mare totalment superada per la situació que intenta posar ordre a base de bastonades. El refugi o la manera d’afrontar aquesta situació tan precària portaria Beltrán a formar part de les colles de joves que canalitzaven el seu malestar a través de les drogues, els robatoris o la violència. Historias del barrio seria a còmic, pel que fa als protagonistes, el context social i la temàtica, el que pel·lícules com Perros callejeros, Navajeros o El Pico van ser en el cinema quinqui. La diferència està en que a Historias del barrio no hi ha mitificació, més aviat és un passar comptes amb el passat, un intentar tancar ferides i una manera d’explicar-se a un mateix els erros que es van cometre. La mort se’ls ha emportat gairebé a tots, Gabi Beltrán ha tingut la sort de sobreviure i de poder explicar-ho en aquest magnífic còmic.

Historias del barrio és un còmic cru i descarnat però també està ple de tendresa i compassió. No hi ha una recreació truculenta ni una narració morbosa dels fets. La tensió i la violència apareixen gairebé de manera poètica en les bafarades, però sobretot en les introduccions de cada capítol on Gabi Beltrán brilla amb uns textos carregats, encara, de dolor, de nostàlgia i de molta tristesa. Uns textos treballats, depurats i escrits des d’una nuesa que commou, a mi m’han arribat carregats de sinceritat.

Gabi Beltrán és dibuixant i il·lustrador, podeu veure els seus treballs a El País Semanal, Público i a les publicacions americanes Veer, Plansponsor i Portland Monthly Magazine, tot i que a Historias del Barrio, s’ha reservat el paper de narrador, ell escriu i el grandíssim Bartolomé Seguí (Palma, 1962), Premi Nacional del còmic 2009 per Las serpientes ciegas, dibuixa, i com dibuixa! Seguí, és per a molts, el millor narrador gràfic actual del país.

Historias del barrio és una edició integral dels dos còmics que inicialment es van editar per separat, el primer l’any 2011 amb el que va guanyar el I Premi Ciutat de Palma de còmic i el segon, Historias del barrio. Caminos, l’any 2014, ambdós publicats per l’editorial Astiberri.

Tothom és conscient, en major o menor grau, que a finals dels anys setanta i durant els anys vuitanta l’heroïna va fer estralls en l’estat espanyol. En el com es va viure aquella època va per generacions. La més afectada va ser la dels que van néixer durant els anys seixanta, la seva joventut va transcórrer en plena transició, en el procés de consolidació del nou règim polític i en una crisi econòmica brutal amb milers d’aturats, molts d’ells joves. Tot i que és poc conegut, ja fa temps que es publiquen articles d’investigació que denuncien la introducció de l’heroïna com una estratègia orquestrada per l’estat com a eina de desactivació dels moviments revolucionaris, contestataris, contraculturals i independentistes de l’època, com per exemple el molt recomanable article Nos matan con heroína, de Juan Carlos Usó.

Jo vaig néixer l’any 1973 i la meva generació comparteix el record sòrdid de la presència dels ionquis del barri a les places, als carrers i als parcs de la ciutat. Nosaltres jugàvem amb una innocència plàcida mentre que a pocs metres la colla de quinquis arruïnava les seves vides entre dosi i dosi. Quan els nens d’avui surten sols al carrer se’ls recorda que al travessar vigilin amb els cotxes, a mi la meva mare sempre em deia que vigilés en no tocar ni clavar-me cap xeringa. Més que por, els ionquis em produïen una pena empàtica. Sí, tots podem decidir el curs de les nostres vides, tots podem triar un camí o un altre, però convindreu amb mi que la situació familiar, l’entorn social i la manera de ser de cadascú condicionen les decisions que prenem.

Ho diu Beltrán en un dels seus textos “Sólo que nosotros éramos unos niños. Tan solo unos niños. Maldita sea”. A l’igual que l’Imad Amrah, la generació de Beltrán va necessitar d’algú que confiés en ells i que els estimés amb un amor incondicional i per sobre de totes les seves maldats. Un paper reservat habitualment a les mares, les grans oblidades d’aquesta història de perdedors i que, amb tot el dolor del món però també amb tota la seva dignitat, han estat sempre les grans heroïnes.  

“Pero para ser un hombre, y entonces no lo sabía, uno ha de fracasar innumerables veces. Y ha de aprender a hacerlo con dignidad”.

PLANTAR CANNABIS CON EL CORAZÓN, de Juan Reina

21 maig

M’agrada pensar que quan el poeta Joan Oliver va escriure com el Vallès no hi ha res en el poema Corrandes d’exili ho feia, evidentment, perquè s’estimava sa terra del Vallès, on tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès i cinc quarteres massa terra, però també perquè incloïa les abundants plantacions de cànem en el paisatge de la comarca que avui, malauradament, ja han desaparegut. Fumar marihuana, no sé si en Joan Oliver en fumaria, però en tot cas les llavors de cànem que es plantaven en els camps vallesans abans de la revolució industrial i que poc a poc van ser substituïdes per les fibres sintètiques eren plantes mascle de cànnabis sativa, és a dir, el cànnabis sense THC, el que no col·loca, la tija de la qual produïa una fibra vegetal d’extraordinari valor. Com que la planta de cànem creix ràpidament, les fibres són fàcils de manipular i, a més, destaquen per la seva resistència, històricament s’ha utilitzat en la indústria per fabricar cordes, sacs, espardenyes o veles de vaixells.

Juan Reina (Barcelona, 1961), activista i cannabicultor amb més de dues dècades d’experiència, és l’autor del llibre Plantar cannabis con el corazón, un manual pràctic i apassionat sobre el cultiu natural, ètic i responsable de la planta així com de les seves aplicacions medicinals. L’autor explica, de manera didàctica, senzilla i molt precisa, tot allò que cal saber per transformar la llavor de cànem en una planta saludable i tenir una collita ufanosa. El llibre conté abundants fotografies i nombrosos dibuixos que faciliten tots els passos del procés. Encara sou a temps per plantar la vostra llavor de cànem, ara és el moment de fer-ho!

Juan Reina també informa sobre la història de la planta, els seus poders curatius, les aplicacions medicinals i industrials i les causes de la seva prohibició. En aquest sentit el diagnòstic actual que fa l’autor sobre el marc legal en el que es mou el cànnabis és més positiu que fa uns anys. El cultiu de cànem, el consum de cànnabis medicinal i l’ús recreatiu de la planta han avançat de manera desigual però han avançat i, en alguns llocs, molt. No només és Holanda, l’exemple que tots tenim al cap quan parlem de la legalització de la planta, són Canadà, Austràlia, un munt de països europeus, de sud-americans i més de cinquanta estats nord americans els que, tot i que de manera diferent, han legislat sobre la legalització del cànnabis.

Segons Reina actualment “a Espanya el Codi Penal prohibeix la seva venda però no el seu consum. És legal la venda de llavors i el cultiu i el consum personal en llocs privats, tot i que pot haver-hi problemes amb la policia i la justícia si no es pot demostrar la inexistència de fins comercials. Catalunya és el territori de l’estat espanyol on més s’ha avançat sobre la regulació del cànnabis.

El llibre compta amb el pròleg de Ben Dronkers, el fundador del popular banc de llavors Sensi Seeds, del museu Hash Marihuana & Hemp Museu d’Amsterdam i des de l’any 2012 la seva rèplica en el Palau Mornau a Barcelona.

L’altre dia vaig escoltar amb estupefacció que la Generalitat de Catalunya prepara un decret pel qual permetrà, després de vint-i-sis anys, tornar a comprar llet de vaca directament del ramader. Pels que en compràvem en els anys vuitanta és una grata sorpresa, sobretot perquè en el moment de la prohibició es van esgrimir uns  arguments molt matussers per convèncer la població que calia canalitzar la venda de llet des de la indústria i deixar d’anar cada dia amb la teva lletera a la vaqueria del barri: que si no hi havia control, que si podia contenir tòxics, que si era de pobres, que si no era modern, que a la Unió Europea es feia així…  I mira, després d’haver-se carregat un sistema que funcionava i que ens feia a tots tan feliços, pam! ens col·len un decret i aquí no ha passat res.

Quina informació tenim sobre el cànnabis? Què en pensem de la planta? Amb què la relacionem? Tot i que comença a visualitzar-se com una planta medicinal, sempre se l’associa al seu ús recreatiu: és una droga, una etiqueta difícil de trencar. O tenim una motivació especial per informar-nos o sempre ens quedarem amb aquesta idea. Ni la llet que bevíem directament de la vaca era tòxica ni el cànnabis pot ser tractat únicament des de la prohibició.

Plantar cannabis con el corazón, de Juan Reina i Protección frente a cláusulas abusivas en préstamos hipoterios, del magistrat Guillem Soler, són els dos primers llibres publicats per 7aGen, l’editorial creada per l’escriptor, traductor i ara també editor Joan Soler i que té per objectiu el desig d’oferir un servei públic que contribueixi a construir un món més habitable i sostenible. Per això no és estrany obrir el llibre i trobar-te aquesta gran reflexió: Cuando los iroqueses se reúnen en consejo para tratar las decisiones más importantes, se preguntan: ¿Cómo afectará esto a la séptima generación?

En Joan Garriga, un altre vallesà il·lustre, va fer fa uns anys una versió de la cançó Marihuana i cantava “alza la mano si te gusta la marihuana, alza la mano si te gusta fumar”. Per a les futures generacions no es tractarà de si els agrada o no, es tractarà de la possibilitat de cultivar i consumir en llibertat una planta que “yo sólo sé que es medicinal porque cura toda clase de dolores en la mente y en el cuerpo los dolores”.

Les llavors de cànem han estat fotografiades gràcies a la col·laboració de la botiga molletana País de las Maravillas, la Growshop de referència dels cannabicultors.

BAJO LOS MONTES DE KOLIMA, de Lionel Davidson

7 maig

«El revival dels vuitanta està durant més que els propis vuitanta» és una sentència molt afortunada que ja l’he vist escrita uns quants cops i que un bon amic força informat em va assegurar que va ser José Luis Moro, el fundador del grup musical Un Pingüino en mi ascensor, el primer que la va utilitzar.

Sou seguidors d’Stranger Things o Narcos?, dues de les sèries de televisió ambientades en els anys 80 que ha triomfat en els darrers anys. Afegiu-hi també The Americans, una de les millors sèries d’espionatge que s’emeten en l’actualitat i que ens explica la història de la guerra freda durant els 80 des de la visió de dos espies russos infiltrats als Estats Units que fingeixen ser una família normal i corrent. I és, precisament, a les acaballes de la guerra freda en què està ambientada Bajo los montes de Kolima, l’última i la més popular de les novel·les de l’escriptor britànic Lionel Davidson (1922-2009) que va ser publicada el 1994 i que l’editorial Salamandra va recuperar i editar a finals de l’any passat en castellà amb la traducció de Cristina Martín Sanz. En les llistes dels llibres del 2016 La Vanguardia la va escollir com la millor en la secció de novel·la negra.

Potser no sou lectors de les novel·les d’espies, però segurament coneixeu els escriptors Graham Greene, Ian Fleming o John le Carré. El cas de Lionel Davidson és curiós perquè tot i que està considerat un dels  mestres de l’intriga política o fins i tot, en paraules del també escriptor anglès Philip Pullman que fa la introducció del llibre, “el millor novel·lista d’espionatge que mai podria haver llegit”, el cert és que és un autor poc conegut i fins i tot un habitual de les llistes d’escriptors oblidats.

El protagonista de la novel·la és en Johnny Porter “el corb”, un professor universitari indígena gitksan de Canadà, prestigiós antropòleg i biòleg, esportista i un poliglota que parla vint idiomes i que adopta accents amb facilitat com si sempre hagués viscut amb ells. Una cadena d’amistats es posa en marxa quan els serveis secrets britànics reben un missatge de difícil resolució en paper de fumar des de l’orient rus. El doctor Rogachev, desaparegut fa anys, contacta amb el professor anglès Lazenby, aquest amb l’M16, aquests amb la CIA i finalment amb Johnny Porter. L’objectiu és introduir el protagonista a la inhòspita i allunyada Sibèria com a mariner coreà amb una identitat falsa. A partir d’aquí, fent valer les seves nombroses i extraordinàries capacitats, haurà d’arribar a la remota i ultra segura base científica russa i extreure la valuosa informació secreta del laboratori soviètic d’investigacions súper avançades.
Sí, és una novel·la d’espies o, si voleu, un thriller polític, però a mi m’ha arribat més com una novel·la d’aventures clàssica. Com si llegíssiu a Jules Verne, Robert Louis Stevenson o Jack London. És una història d’acció, de trames enginyoses i d’una imaginació espectacular. Hi ha un moment del llibre que has de decidir si et deixes portar pel seu ritme trepidant, jugar a creure’t el que t’explica i gaudir sense més d’una novel·la fantasiosa i vibrant, o per contra, la trobaràs poc creïble i et semblarà una història inversemblant. Les aventures de Johnny Porter, de fet, són una barreja de les que hem vist tants cops en personatges com James Bond, Indiana Jones o MacGyver.

El final de la guerra freda va comportar, entre d’altres coses, la desintegració de la Unió Soviètica i l’aparició de nombroses repúbliques. En el Risk, el mític joc de taula d’estratègia i conflictes mundials, anomenen Europa Occidental al territori on situaríem Portugal, Espanya i França. Hi ha una versió futurista del Risk, en què s’introdueix la Lluna i nous països situats en el mar com a territoris a disputar-se i a conquerir. En aquest Risk del futur el territori abans anomenat Europa Occidental i que trobareu en el Risk de tota la vida, s’anomena Andorra. Poc probable? Impossible? En tot cas, divertit, original i sorprenent com Bajo los montes de Kolima, la gran novel·la de Lionel Davidson.

%d bloggers like this: