ETS UN PEDANT LITERARI? El test definitiu de Sant Jordi 2015 per esbrinar–ho…

23 abr

 

Si haguessis d’escollir, què faries? Anar de copes amb aquesta noia que afirma no haver llegit cap llibre a la seva vida o anar amb un pedant? Jo aniria amb la noia.

També es pot dir presumptuós, vanitós, llest, arrogant, presumit, afectat, orgullós o que practica el postureo… hi ha molts casos en que la vida ens porta a trobar-nos amb persones que definiríem com a pedants.

Pedant ho pot ser tothom. Tant si un és savi o ignorant, adult o jove, home o dona, ric o pobre i d’aquí o d’allà. La pedanteria la trobem arreu, és així. Tots podem pecar de pedants en algun moment. Un altre tema és convertir-se en un professional del tema. Llavors som moooolt pesats i quedem ben retratats.

Quanta pedanteria gastem? Anem vacil·lant per la vida? Som presumits? Volem impressionar? No us ho heu plantejat mai? Doncs avui, per celebrar el dia del llibre us proposo el test definitiu per saber si sou uns pedants. Uns pedants literaris, és clar. El primer pas per solucionar un problema és reconèixer que el tenim. Podríem dir que la d’avui és una ressenya de servei públic…

Us he escrit onze afirmacions reals, de les quals és possible que també hàgiu estat testimonis (o protagonistes, so se sap mai!). Es tracta de posicionar-se davant d’aquestes afirmacions i escollir entre les opcions A, B o C. Al final del test, en funció de l’opció més triada, sabreu si sou o no uns pedants.

Per il·lustrar aquesta ressenya he fotografiat algunes de les tires còmiques que podeu trobar en el fantàstic llibre Todo el mundo tiene envidia de mi mochila voladora, de l’escocès Tom Gauld. El llibre és una selecció de les seves millors vinyetes publicades a The Guardian i recentment ha estat publicat per l’editorial Salamandra en castellà. Les seves il·lustracions giren al voltant de personatges literaris pintorescs, fan moltes referències culturals al món de la literatura i tot plegat està carregat d’un humor àcid que el fa únic. Aquí la seva pàgina web. Els pedants, estan en el seu punt de mira…

Els millors desitjos i molt bona diada de Sant Jordi 2015 a tothom!

Sant Jordi 2015 (3)

1. FA DOS ANYS QUE NOMÉS LLEGEIXO ELS AUTORS RUSSOS. ESTIC RELLEGINT ELS GRANS ESCRIPTORS DEL SEGLE XX.

A. De fet, no m’interessen gens les novetats, a casa només entren els llibres de Tolstoi, Dostoievski i Turguénev.
B. De tant en tant llegeixo algun autor rus.
C. Rússia, Rússia… molt bona l’amanida russa!    

IMG_1679

2. A MI EM VA AGRADAR MÉS EL LLIBRE QUE LA PEL·LÍCULA.

A. A vegades dic aquesta frase sense haver llegit el llibre.
B. Hi ha molts llibres que els he descobert a partir d’una pel·lícula.
C. Les pel·lícules me les baixo sempre d’internet i les veig el cap de setmana. Els llibres també, però els vaig acumulant… en tinc uns 1350… i crec que n’he llegit dos.

IMG_1683

3. EL LLIBRE ÉS NOU, JA HA ESTAT PUBLICAT. JO L’HE VIST A LA WEB DE LA CASA DEL LLIBRE.

A. M’he barallat amb algun llibreter perquè jo pensava que el llibre ja es trobava a les llibreries i el llibreter em deia que no. Jo, per no afluixar, vaig inventar-me que el llibre l’havia tingut a les mans i tot!
B. Una cosa és que la fitxa d’un llibre nou corri per internet, a les pàgines web de les llibreries o a les de les editorials. Això no vol dir que el llibre ja estigui publicat. Molts cops es fa la promoció del llibre abans que el llibre estigui a la venda.
C. Richard Castle no pot venir a signar llibres per Sant Jordi. Es veu que és un pseudònim i el paio que surt a la sèrie és un actor però no és l’escriptor. Quin embolic! Però llavors qui escriu els seus llibres?

IMG_1684

4. ELS CLÀSSICS JA HO HAN DIT TOT. EN ELS CLÀSSICS ES TROBEN ELS GRANS TEMES DE LA LITERATURA I LES NOVETATS LITERÀRIES NOMÉS FAN QUE PARLAR D’AQUESTS TEMES QUE JA ESTAN MÉS QUE VISTOS. TOT ESTÀ ESCRIT.

A. No teniu ni puta idea! Voleu anar de moderns i no heu llegit ni a Proust, ni Shakespeare, ni a Dickens. ..
B. Molts llibres d’avui, seran els clàssics de demà. Sempre m’ha fet mandra llegir els clàssics, tot i que estic segur que m’agradarien molt.
C. El Barça-Madrid val com a clàssic?

IMG_1690

5. JO LLEGEIXO MOLTÍSSIM, JA M’HO DIUEN QUE SÓC UNA RATA DE “CLAVEGUERA”.

A. En realitat no llegeixo tant, deixo anar aquesta frase de tant en tant per quedar com una saberut entre els amics.
B. S’anomena rata de biblioteca i no de claveguera i serveix per definir la persona que sempre llegeix, investiga o viu entre llibres.
C. A mi també em diuen rata… però així, sense més, perquè no em gasto ni un euro en llibres!

IMG_1678

6. ELS PILARS DE LA TERRA, DE KEN FOLLETT ÉS EL MILLOR LLIBRE QUE HE LLEGIT MAI A LA VIDA.

A. De fet és l’únic llibre que he llegit en la meva vida.
B. Tinc la hipòtesi que hi ha lectors que només han llegit un llibre a la seva vida. Pot ser Els Pilars de la Terra, però també podria ser L’ombra del vent, de Carlos Ruiz Zafón o La Església del mar, d’Ildefonso Falcones. Depèn de l’època es posa de moda un llibre o un altre.
C. M’han dit que aquest llibre és molt bo, però l’he començat cinquanta vegades i sincerament… no he pogut mai amb ell.

IMG_1691

7. LES CRÍTIQUES LITERÀRIES D’EN JULIÀ GUILLAMON, EN RICARD RUIZ GARZÓN O LA MARINA ESPASA VAN A MISSA!

A. Jo només em refio d’aquests tòtems de la crítica literària.
B. És complicat saber quan els mitjans de comunicació i els seus crítics et recomanen un bon llibre o simplement fan el joc partidista de la publicitat i de l’amiguisme editorial.
C. Un dia vaig comprar Lo que me sale del bolo, de Mercedes Milà perquè el van recomanar a Tele 5.

IMG_1695

8. VULL UN LLIBRE, PERÒ NO SÉ SI EL TINDREU PERQUÈ HE ANAT A L’ABACUS I JA M’HAN DIT QUE ESTÀ EXHAURIT.

A. M’han dit que l’Abacus no respecta els preus de la llei del llibre, però a mi tant me fa… jo miro per la meva butxaca.
B. L’Abacus és una falsa cooperativa de consum vestida de patriotisme català, que històricament ha gaudit d’una protecció legislativa i política a mida i que ha fet i fa molt mal a les llibreries del país.
C. Al setembre ja no agafen encàrrecs de text, triguen un mes en servir llibres i quan no en troben algun  diuen que està exhaurit… però vaja com sóc mestra i em fan descompte jo sempre envio als meus alumnes a comprar-hi.

IMG_1682

9. EL PREMI PLANETA ÉS UNA MERDA, JO NOMÉS LLEGEIXO LLIBRES DE BONES EDITORIALS COM ANAGRAMA, ASTEROIDE, IMPEDIMENTA, SALAMANDRA, LUMEN, TUSQUETS…

A. Paul Auster i Haruki Murakami són els meus autors de capçalera.
B. Es veu que els premis literaris estan força arreglats entre les editorials, els autors i els agents literaris… Unos tienen la fama y otros cardan la lana, que diuen els castellans.
C. Doncs a mi Los mares del sur, de Manuel Vázquez Montalbán (Premi Planeta 1979) em va agradar molt.

IMG_1681

10. EL NOU LLIBRE DE LA PILAR RAHOLA HA D’ESTAR MOLT BÉ, ELLA PARLA TANT BÉ, M’ENCANTA TOT EL QUE DIU!

A. És molt maca la Pilar, molt bona persona…
B. Jo agafava els llibres de la Pilar Rahola, del Màrius Carol, de la Patricia Gabancho , d’en Xavier Sardà, de la Sor Lucía Caram, d’en Josef Ajram, i d’en Víctor Amela, entre d’altres… i els fotia a mar, per pesats!
C. A la que ets una mica popular i surts als mitjans de comunicació… a fer llibres! En aquest país el més tonto fa rellotges!

IMG_1677

11. NOMÉS NOVEL·LA BONA I ACTUAL CADA 15 DIES.

A. A veure, la gent que fa crítica literària en el fons són uns amargats, en realitat voldrien ser escriptors .
B. “La crítica literària és literatura de la mateixa manera que tota literatura és també crítica literària. Naturalment no estic parlant de la crítica dels diaris, avui prescindible en general. (…) Ningú creu en la premsa, només cal veure l’aspecte físic dels diaris en paper. La creativitat s’ha desplaçat a internet, on no es veu aclaparada per la pressió econòmica i política” (Toni Sala dixit)
C. Això de les novel·les bones o dolentes és molt relatiu, per a un lector una novel·la pot ser molt bona i per a un altre lector pot ser horrorosa.

IMG_1676QUINA HA ESTAT LA LLETRA MÉS ESCOLLIDA?

La lletra A ha estat la teva opció més triada

Ets un pedant. Cuida dels teus amics i de la teva família perquè són uns sants. No t’equivoquis, a la feina, a les reunions de veïns i a la botiga del barri no és que ningú t’entengui és que ningú t’aguanta. Ho tens difícil, però pots canviar. Una bona cura d’humilitat és el que necessites. Sort!

La lletra B ha estat la teva opció més triada.

No ets un pedant però estàs al límit d’arribar-hi. Tens sentit comú i esperit crític, però no et despistis! Caure en la pedanteria és ben fàcil. De fet, tens amics que són uns pedants i a vegades enveges el seu do de gents i la seva modernitat. Tot i que en el fons saps que tot plegat és un aparador molt idiota, entres en el seu joc i acabes competint amb ells. Les aparences no van amb tu, però a vegades… t’agradaria beure’n un bon glopet.

La llera C ha estat la teva opció més triada.

No ets un pedant i ets molt lluny de ser-ho. Ets autèntic i únic. La diplomàcia no va amb tu. T’agrada dir el que penses, peti qui peti. Pels pedants pots passar per un cani o per un quillo. Culturalment et poden tractar pejorativament, però tu tens l’autoestima alta i tens molt clar que la felicitat no depèn de les fanfarronades que siguis capaç de dir.

ELS AVANTATGES DE SER UN MARGINAT, d’Stephen Chbosky

9 abr

IMG_1627

Els avantatges de ser un marginat explica la història del Charlie en el seu primer curs d’institut. Un curs en el qual s’endevinen canvis importants i vivències que deixen petjada. Res serà igual i tot plegat, entre els nous amics, l’enamorament apassionat i les entusiastes lectures farà aflorar la seva autèntica, creativa i sorprenent personalitat. El llibre està narrat a partir de les cartes que escriu arrel de l’impacte emocional que li suposa el suïcidi d’en Michael, el seu millor amic. En aquests escrits epistolars el Charlie explica el seu dia a dia en el context d’una família americana de Pittsburgh a principis dels anys 90. Els pares, el germà, la germana i la seva tieta Helen configuren el seu univers familiar. A l’institut fa amistat amb dos estudiants més grans, la Sam i en Patrick, i també amb en Bill, el seu professor d’anglès que l’introdueixen en noves experiències, en nous amics, en música, en llibres, en drogues i en noves maneres de pensar i sentir. Les seves cartes mostren tot aquest nou món amb la seva evolució i el seu creixement personal.

Molt fan de la mirada d’en Charlie sobre el món que l’envolta i que es transforma en una novetat contínua a la que cal adaptar-se. Entre innocent i valenta, entre tendre i punyent. Les sentències clarividents, les frases demolidores, la imaginació desbordant… el llibre en va ple de textos per emmarcar. En aquesta pàgina hi trobareu una bona mostra.

IMG_1646

Que el llibre hagi estat retirat de la circulació de diverses escoles i que aparegués a la llista dels deu llibres qüestionats més freqüentment de l’American Library Association entre els anys 2004 i 2009 no pot fer altra cosa que motivar-nos encara més a la seva lectura. Allò que és bo sempre ens ho volen prohibir! Els avantatges de seu un marginat és una novel·la ideal per llegir-la als cursos alts de l’ESO. Se m’acudeixen almenys onze temes sobre els quals es pot debatre després de la seva lectura i segur que me’n deixo algun: drogues, sexualitat, suïcidi, homosexualitat, violència, maltractament, salut mental, integració, amistat, abús sexual i amor. Tots aquests temes tenen una presència important en el llibre i en algun moment de la novel·la es presenten en forma de dilema moral. Prendre decisions, equivocar-se o encertar. Decidir-se, triar, atrevir-se a fer o quedar-se aturat a veure-les venir. Vet aquí allò que fa créixer en Charlie.

Els avantatges de ser un marginat va ser publicada el 1999 per l’editorial MTV Books i va suposar el reeixit debut literari d’Stephen Chbosky. El llibre va ser un èxit als Estats Units i el 2012 el mateix escriptor va escriure i dirigir l’adaptació al cinema amb una pel·lícula que té com a protagonistes a Emma Watson, John Cusack i Logan Lerman. Del llibre se n’han venut més de dos milions i ha estat traduït a més de trenta idiomes. El febrer d’enguany l’editorial Sembra l’ha publicat en català amb la solvent traducció de Marta Pera Cucurell i amb el fantàstic disseny de portada a càrrec de Bea Crespo.

BeFunky Collageavantatges5

Joan Carles Girbés, editor de Sembra, afirma que “el llibre té la rara virtut d’arribar als joves d’ara i de recordar-nos a la resta que tots vam ser com Charlie en algun moment…”  Té tota la raó. Durant la lectura del llibre el lector va gestant una empatia majúscula cap al seu protagonista. La veritat és que un cop llegit, la veu d’en Charlie és impossible d’oblidar. Es pot estar enamorat d’un llibre? Els avantatges de ser un marginat ha entrat per la porta gran de les troballes, aquelles que romanen instal·lades en el nostre cervell per sempre més. És com la teva música preferida que et poses un cop i un altre i sempre t’agrada. És com la certesa que la trobada amb els amics de tota la vida només pot aportar-te una immensa felicitat. És com un petó apassionat. És un llibre que sempre recomanaré, entre d’altres coses, per recordar-nos que encara podem sentir-nos infinits.

Llegir ara Els avantatges d’un marginat m’ha impactat, fa vint-i-cinc anys hauria estat reveladora. Que la prescriguin als instituts. Més Charlie i menys prozac!

IMG_1619

Títol: Els avantatges de ser un marginat  Títol original: The perks of being a wallflower  Autor:  Stephen Chbosky  Traductora:  Marta Pera Cucurell  Editorial:  Sembra  Primera edició: febrer de 2015  EAN: 978-84-942350-8-5  Format: rústega, 232 pàg. 14.50 euros

REPARAR ELS VIUS, de Maylis de Kerangal

26 mar

IMG_1593

Simon Limbres torna cap a casa amb els seus amics després d’una profitosa matinada dedicada al surf. La força de la joventut, les onades en càmera lenta, l’energia de la tenacitat, l’alegria de sentir-se viu… tot queda fulminat. La furgoneta en que viatgen els nois surt de la carretera i s’estavella. L’accident deixa en estat de mort cerebral en Simon Limbres. Reparar els vius és una història que dura vint-i-quatre hores, el temps en què un cor és extret del cos d’un jove de dinou anys i trasplantat en el d’una senyora de cinquanta-dos.

Què s’activa després d’aquest accident de trànsit? Què desencadena la mort del jove? Quins són els actors d’una tragèdia com aquesta? Maylis de Kerangal (Toulon, 1967) ens ho explica absolutament tot i ho fa amb una prosa aclaparadora, de solvència contrastada. Apostar per la lectura de l’autora francesa és fer-ho a cavall guanyador.

IMG_1607

Maylis de Kerangal ha escrit Reparar els vius mantenint un exquisit equilibri entre la poesia i la tècnica. Descriptiva, detallista i meticulosa, la seva és una literatura fina, fina, fina. És curiós que tot i l’exhaustiva informació mèdica que ens transmet, la lectura no resulti freda, avorrida, ni llunyana. De la mateixa manera també cal dir que tot i que la càrrega emocional és copiosa i constant, mai es deixa portar pel sentimentalisme.

Al patiment dels pares, del germà, de la novia i dels amics l’escriptora francesa hi suma les vivències dels professionals de la medicina. Com una mena de Tetris molt ben jugat, la trama encaixa els dos mons que tenen cita en el llibre: el familiar i el laboral. L’aflicció, els valors i el desconsol hi són presents en les converses i en les cavil·lacions dels personatges. A través d’un narrador omniscient en tercera persona el lector és testimoni de l’exploració, l’elaboració, la comunicació i l’assumpció de la mort en els dos àmbits.

Quan els pares donen el consentiment per fer el trasplantament, el lector profunditza en l’equip mèdic i en la manera com funciona la xarxa de donants. A França no existeix el suport social als trasplantaments que sí existeix a Espanya, que lidera des de fa vint-i-tres anys la tassa de trasplantaments a tot el món. En aquest sentit el llibre ha sacsejat la societat francesa i les associacions pro donants el reivindiquen per defensar les seves idees. 

IMG_1613Tot i tenir la mort com a eix central, la novel·la és un homenatge al cos humà i a la vida. Un continuar fent. Com diu un dels personatges del llibre i que fa seves les paraules de Txèkhov, “enterrar els morts i reparar els vius”. Una novel·la èpica que aconsegueix que reflexionem, com cap altre novel·la ho havia fet, sobre els trasplantaments. Segons Maylis de Kerangal, “la donació és un gest que no té equivalent, perquè no hi ha agraïment, no dona poder, simplement és un gest gratuït per excel·lència”. 

Reparar els vius és d’aquelles novel·les que quan les recomanes se’t queden mirant amb cara de mal rotllo, com dient no estic d’humor per llegir-me una història sobre trasplantaments. Ho entenc perfectament. Llegir-la comporta entrar en el dolorós terreny de la mort i és inevitable patir-hi una mica. També us haig de dir que qui no arrisca, no pisca. Si us voleu moure de la vostra zona de confort literari, Reparar el vius és la vostra novel·la.

 

Títol: Reparar els vius  Títol original: Réparer les vivants  Autora: Maylis de Kerangal  Traductor: Jordi Martín Lloret  Editorial:  Angle (Anagrama en castellà)  EAN: 978-84-16139-33-0  Format: 256 pàg. rústega, 18.90 euros

 

ESE PRÍNCIPE QUE FUI, de Jordi Soler

12 mar

IMG_1559

No s’imaginava la sorpresa que l’esperava. Després de dinar amb els amics a El Querforadat van acabar la passejada a la parròquia de Toloríu (Alt Urgell). Allà, una placa ret homenatge a la Princesa Xipaguazin (filla de Moctezuma II i darrer emperador Atzeca), que hi va ser enterrada el 1537. Jordi Soler (1963, La Portuguesa, Veracruz), l’autor mexicà que torna a viure a Barcelona; la ciutat que va abandonar la seva família després de la guerra civil espanyola, deuria pensar “me lo han puesto a huevo, ¡ésto es un filón!”. Si una història pot fer bona la dita la realitat supera la ficció és la que ell explica a Ese príncipe que fui.

Doncs sí, la història és tan extraordinària i tan curiosa, que sembla que no pugui ser. Però és, és… Resulta que en el segle XVI Juan de Grau, baró de Toloríu, va formar part de la tripulació d’Hernan Cortés, aquell genocida castellà dels llibres de primària i un dels principals artífexs de la derrota de l’Imperi Azteca. En la colonització i en l’espoli de les Amèriques, Juan de Grau hi va col·laborar, entre d’altres coses, amb el segrest de la Princesa Xipaguazin. Se la va emportar a Toloríu i amb el naixement en terres catalanes del seu únic fill van iniciar una nissaga familiar que arriba fins el segle XX.

XipaguazinEl narrador de la novel·la és un banquer jubilat (un alter ego de Jordi Soler) que atret per aquesta història i per la llegenda que assegura que amb la princesa Xipaguazin també s’hi va enterrar l’or espoliat, inicia una recerca que el connectarà amb Federico de Grau Moctezuma (Kiko Grau pels amics) i la Barcelona dels anys 60. Estudiant d’Història d’art a Oxford, el jove Kiko Grau hereta, a la mort del seu pare, la moribunda empresa familiar de llaunes d’escopinyes embassades. També és en aquest moment quan se li revela una informació que se li ha mantingut amagada: és el darrer descendent de l’emperador Moctezuma a Espanya.

Kiko Grau, que era un paio intel·ligent, amb molt de morro i amb poques ganes de pencar, va veure l’oportunitat d’introduir-se entre la burgesia i la gent guai de la Barcelona del moment. La meva mare assegura que més val caure amb gràcia que ser graciós i a la dona no li falta raó. Kiko Grau es va convertir en Su Alteza Real i es va reivindicar com a digne i darrer descendent de la Soberana e Imperial Orden de la Corona Azteca. Va amassar un capital ingent rubricant títols nobiliaris a tort i a dret i amb la tranquil·litat que li donava la protecció del dictador Francisco Franco. Una estafa en tota regla de la qual eren coneixedors els mateixos estafats, però que prioritzaven l’estatus social que els hi proporcionava i pel qual pagaven autèntiques fortunes. El postureo ja existia llavors! La impostura i la picaresca de personatges recents com El petit Nicolás és a la democràcia l’equivalent a Su Alteza Federico Grau de Moctezuma en dictadura. La prosa de Jordi Soler arremet amb força i posa sobre la taula els valors més rancis i estúpids que sostenen la noblesa ibèrica. 

IMG_1587

Se li agafa simpatia al príncep! Li agradava la festa, els diners, l’alcohol, el vici… com deien els Pata Negra “todo lo que me gusta es ilegal, es inmoral o engorda”. Una vida d’excessos, d’ostentació, de fama, d’èxit i també de caigudes i de fracassos. Al voltant de Su Alteza desfilen curiosos personatges de dubtosa reputació i un fidel vassall que engrandeixen l’èpica de la història. Una troupe impossible, una vida canalla al límit.

Ese príncipe que fui és un llibre extraordinari. Jordi Soler escriu tan bé! Tota la novel·la està filtrada per un humor càustic, per una fina ironia i per un to burleta. Narrativa festival, jocs d’artifici, diversió i alegria assegurada. Entre conya i conya, Jordi Soler també va colant les seves crítiques ferotges. L’Espanya Imperial, la dictadura de Franco, l’establishment cretí burgés, Camilo José Cela… sí, en el llibre pillen moltes figures històriques. La novel·la també serveix per reivindicar la política exterior de Mèxic durant el segle XX. El president Lázaro Cárdenas va donar tot el suport a la República Espanyola i asil polític als republicans exiliats. Mèxic va trencar relacions diplomàtiques amb la dictadura de Franco, mentre que va reconèixer sempre al govern republicà a l’exili.

Ho va fer amb la trilogia formada per Los rojos de ultramar (2004), La última hora del último día (2007), La fiesta del oso (2009). També a Diles que son cadáveres (2011). És un recurs que Jordi Soler utilitza molt bé: no saps quina part del llibre és veritat i quina és ficció. Es val de personatges reals (ja sigui la seva família, poetes francesos o prínceps ibers) i sobre la seva realitat construeix una ficció. Sobre aquesta manera d’escriure Jordi Soler afirma en el bloc Un dia en les carreres  que “yo escribo siempre pensando que lo que estoy escribiendo tiene que parecer verdad. El que me está leyendo tiene que estar pensando que esto es verdad, aún cuando en términos relativos, mundanos, no sea verdad. Da igual. Hay una verdad literaria. Si una novela es leída como verdad, es verdad. Yo estoy por la verdad literaria”.

BeFunky_Eseprincipequefui2.jpg

En fi, Ese príncipe que fui és una lectura totalment recomanable. Aquest proper cap de setmana me’l rellegiré de camí a Toloríu. Crec que entre les seves pàgines puc trobar alguna pista per esbrinar on és el tresor de la Princesa Xipaguazin. Ja fa prop de cinc-cents anys que l’or va ser enterrat al Pirineu català. Només faltaria que els alemanys que el busquen (i que segons va declarar Jordi Soler a Página 2 de TVE ho fan amb perseverança i amb sofisticades eines), el trobessin abans que jo!

ELS ENLLAÇOS

1. Pàgina web de Jordi Soler.

2. Article del llibre a El Periódico.

3. Ressenya i entrevista a Vozpópuli.

4. Ressenya del llibre a El Cultural.

5. Articles d’en Jordi Soler a El País.

Títol: Ese príncipe que fui  Autor: Jordi Soler Editorial:  Alfaguara  Primera edició:  gener de 2015  EAN: 978-84-204-1892-6  Format: rústega, 231 pàg. 17.90 euros

SAGA, de Brian K. Vaughan i Fiona Staples

26 feb

BeFunky_IMG_1470.jpgAra és el moment de llegir Saga. Ara és el moment d’enganxar-se i tornar a sentir aquella sensació plaent i carregada d’impaciència que acompanya l’espera de la publicació d’un nou llibre.

Saga és un còmic arrelat a la llarga tradició del gènere fantàstic i de la ciència ficció que es va començar a publicar mensualment l’any 2012 als Estats Units. Planeta DeAgostini ha publicat en castellà quatre volums que contenen els vint-i-quatre còmics originals que actualment té la sèrie. Sis comic books per cada volum. És una col·lecció oberta i actual que per ara no té data de finalització. Saga és droga dura, amics. Jo he sucumbit amb delit i amb el desig que els seus creadors la facin durar molts anys. Necessito més dosis!

Saga és el resultat de la comunió de dos genialitats. El seu escriptor és Brian K. Vaughan (1976, Cleveland, Estats Units), guionista de prestigi i responsable entre d’altres treballs de La Cosa del Pantano, Y: El último hombre, Ex Machina (publicats en castellà per l’editorial Vértigo / ECC) i molt valorat també per ser productor i creatiu de famosa sèrie Perdidos. La canadenca Fiona Staples és la il·lustradora, responsable d’Archie, Mystery Society i North 40. Els seus dibuixos de línia clara tenen una força transparent, són propers i bellíssims. Els seus traços no deixen indiferent.

pizap.com14246262556091Saga és un còmic que té la família com a eix central. No és un nom triat per casualitat. Saga, tant la paraula com el còmic, coincideixen en la definició de “narració de la història d’una família al llarg de diverses generacions”. Brian K. Vaughan explica que Saga s’inspira en les idees creatives que tenia en la seva infància i que va recuperar amb el naixement de la seva segona filla. Saga és una obra en gran mesura autobiogràfica i que respon a la combinació de la paternitat amb l’escriptura.

Saga comença amb el naixement d’Hazel, que des del futur ens narra en primera persona la història i les aventures de Marko i Alana, els seus pares. La parella pertany a civilitzacions diferents. Ella al planeta Terrada i ell al satèl·lit Guirnalda. Dos mons enemistats a mort i enfrontats en un llarg conflicte bèl·lic del què els dos amants fugen per amor i per cuidar la seva filla recent nascuda.

Autònoms, sicaris, un pèrfid robot, una mainadera fantasma, una esclava sexual, una gata que detecta mentides, emperadors, polítics, assassins, la premsa del cor, agents especials, la família…  Al voltant dels nostres herois rebels, per Saga pul·lulen tot un reguitzell de personatges galàctics. Simpàtics, perversos, bons, poderosos i inquietants. L’originalitat dels personatges, la marcada personalitat que tenen cadascun d’ells i la seva “vida pròpia” fan de Saga un còmic coral. Tots els personatges són interessants i posseeixen una història personal que és imprescindible conèixer per encaixar totes les trames desplegades. En aquest sentit l’estructura narrativa té un pes significatiu amb moltes interrupcions de la línia temporal de la narració per explicar fets del passat o del futur.

BeFunky_IMG_1494saga.jpgSaga, que va guanyar tres Premis Eisner i un Premi Hugo el 2013 i dos Premis Eisner el 2014 no l’ha publicat ni Marvel ni DC. Image Comics ha estat l’editorial que Brian K. Vaughan ha triat per publicar la sèrie. Sembla que l’editorial independent americana és l’única que li ofereix la seguretat de tenir el control absolut de l’obra, sense restriccions ni ingerències. Ei, estem parlant d’un còmic sota l’etiqueta “per a lectors adults”, amb una bona combinació d’aventures, sexe, violència, sensualitat, humor i èpica!

Image comics promociona Saga com un creuament entre Star Wars i Joc de Trons. Per a la seva part José Torralba, que fa el pròleg dels quatre volums en castellà, pensa més en la suma d’El cant dels Nibelungs i Romeu i Julieta. Més enllà de les referències que tots hi podem trobar, Saga complaurà per igual al lector de còmic més avesat i a tots aquells que vulguin estrenar-se amb el vuitè art. Saga és una autèntica meravella!

Hi ha qui assegura que la lectura d’un llibre pot canviar-nos la vida. Un cigarro nocturno, de D. Oswald Heist, és una aparent novel·la romàntica que canvia la de Marko i Alana a Saga. Sí, jo també crec que un llibre pot canviar-te la vida. Durant la seva lectura te’n vas molt lluny, en el cas de Saga per galàxies i planetes desconeguts. Encara que quan acabes, cal seguir pagant les factures, ningú ha fregat els plats per tu i el llit segueix sense fer…

I a tu què? T’ha canviat la vida algun llibre?

BeFunky_IMG_1502saga.jpgEnllaços

1. 10 Reasons you should be reading Brian K. Vaughan’s Saga. io9.com

2. Ressenya de Saga a Fantífica.

3. Ressenya de Saga a Tomos y Grapas.

4. Pàgina comunitària de Saga al facebook.

5. Fiona Staples: la seva pàgina web i la seva pàgina de facebook.

6. The Private Eye, la revista digital de còmic de Brian K. Vaughan, Marcos Martin i Muntsa Vicente.

 

 

 

%d bloggers like this: