ESCAMPANT LA PENOMBRA, de Marc Ricart

Marc Ricart, guanyador del IX Premi de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra.

Avui publiquem i il·lustrem Escampant la penombra, de Marc Ricart, que enguany és el guanyador del IX Concurs de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra. L’any passat, curiosament, en la VIII edició del premi i quan el tema era “Extravagàncies”, en Marc Ricart, ja va ser el finalista amb Incomprensions matinals. Pots llegir el relat aquí.

El tema d’enguany ha estat “La llibertat” i s’hi han presentat 15 contes. Aquest any he compartit el jurat amb la Marga Munsant, l’Elvira Comte, en Manel Xicota i en Jordi Bernal (guanyador de la darrera convocatòria). La decisió del jurat ha estat unànime. Hem valorat el bon ús de la llengua catalana, la fluïdesa del relat i l’originalitat amb la què ha parlat de la llibertat.

Avui, dissabte 10 de febrer, s’ha fet el lliurament del Premi a la Llibreria l’Illa: una estada de cap de setmana a la Masia Rural Nus de Pedra, un lot de llibres i la invitació per formar part l’any vinent en el jurat del Premi.

Aneu pensat i practicant el noble ofici d’escriure perquè el proper tema del premi serà “Mons paral·lels”. Estigueu atents, publicarem les bases del concurs en el blog.

Quan un escriptor està en crisi, no saps mai com espetegarà la cosa. Us ho dic per experiència pròpia. Pots acabar tirant-te d’un pont, o al capdamunt de les llistes de venda. L’estiu de fa tres anys hagués apostat decididament pel pont. Un cúmul de successos m’havien llançat en caiguda lliure a un pou sense fons, mentre tres novel·les inacabades al calaix hi afegien, despietades, els tambors del fracàs. Les tres havien embarrancat, una rere l’altre, en un punt mort en què elles mateixes dictaven el seu final sense que jo sabés com evitar-ho. Com un tren, que no et portarà mai més enllà de les vies. En aquells dies foscos em preguntava una vegada i una altra on m’equivocava, què fallava, com arreglar-ho; fins que al final només em quedà esma per preguntar-me ‘per què?’. Només això, ‘per què?’, i res més. Ja no buscava respostes, gemia contra un destí que em volia rendit. No sé quant temps vaig estar perdut allà, però sé molt bé quan en vaig començar a sortir: el dia que el carter va trucar al timbre amb un paquet per mi.

“Estimat, sé que aquestes coses t’interessen, així que és millor que això ho guardis tu a partir d’ara. Qualsevol dia ho llançaré per descuit i em sabria molt de greu”.  La lletra pulcra de la tieta acabava la carta enviant-me petons per la Sílvia, que feia anys que ja no vivia amb mi. Vaig tafanejar de seguida la carpeta que acompanyava la nota; cartes, retalls de diari i fotografies que no havia vist mai. D’entre tot, em van cridar l’atenció immediatament un parell de coses. La primera va ser una fotografia d’un individu, de peu en una entrada, sobre la qual hi havia inscrit en ferro forjat ‘Arbeit macht frei’1. La foto em corprengué, per l’expressió desoladora de l’home, i perquè coneixia aquell lloc: era la porta de l’infern. La segona va ser un retall d’un article titulat ‘L’art de convertir-se en un escriptor original’, escrit feia gairebé dos segles per un tal Ludwig Börne, i que havia de canviar-me la vida. Les cartes, dirigides a la tieta, estaven escrites en italià, el qual jo desconeixia que ella parlava, i el remitent era un tal Michele. Més endavant descobriria l’autèntica identitat que el nom encobria: la d’un reputat científic i intel·lectual, supervivent de l’Holocaust.

Tot el que hi havia al paquet tenia a veure amb ell, amb la seva epopeia personal, i amb una relació d’amor que les reixes i els fats van estroncar per sempre.  La descoberta de la història excepcional que vivia en aquella carpeta va ser l’inesperat punt d’inflexió que va posar llum al final del meu túnel. Un viatge que, amb el temps, es convertiria en el fil conductor del llibre que em va fer un lloc en el món de les lletres. Tanmateix, encara haurien de passar unes quantes coses abans d’això. Per començar, la meva venerable tieta nonagenària m’havia d’aclarir, ara que encara podia, per quines vicissituds de la vida aquell reconegut autor formava part del seu passat. Us recomano que llegiu el llibre si us interessa la resposta, us en llepareu els dits. De les converses que vam tenir, però, jo en vaig treure molt més que una bona història. Parlàvem de tot, de les meves novel·les, del que hi havia a la carpeta, de Michele i de com va alliberar-se dels monstres que l’habitaven.  Recordo bé el dia en què m’ho va dir: «per sobreviure l’infern, has d’oblidar tot allò que havies après. Per poder-ho explicar, ho has de tornar a fer». Això em feu pensar en el que deia Börne; «desaprèn-ho tot perquè la paraula flueixi lliure», vaig temptejar. El seu críptic assentiment de cap em suggeria a crits què havia de fer.

Estirant d’aquí i d’allà van aparèixer els diners necessaris per marxar de retir espiritual. Dos mesos a la muntanya amb l’única companyia d’unes quantes vaques i una guia sobre meditació transcendental. Ha estat el no fer res més profitós que he fet mai. Desconstruint el que sabia, vaig aprendre a convertir els sòlids murs del meu laberint quadriculat en parets de xiprer que travessava esmunyint-m’hi. De mirar a terra, seguint sempre el camí de rajoles grogues, a mirar a les capçades dels arbres, des d’on observava els camins infinits que m’oferien els estels. Va ser aleshores que comprenguí les paraules de la meva vella sàvia: «Una pàgina es pot omplir amb el que vulguis només quan està en blanc. Les cadenes que tenallen els teus finals les fas tu». Les tres novel·les inacabades van anar a les escombraries i em vaig posar a treballar en quelcom molt més interessant. Sens dubte, la tieta, en Michele i la seva història em van rescatar, fent-me el que sóc ara: un escriptor d’impossibles sobre papers transparents.

1 ‘El treball us fa lliures’, frase inscrita a l’entrada de diversos camps de concentració nazis.

Marta Vilaret llegint Escampant la penombra, de Marc Ricart, a la Llibreria L’Illa.

LA LLIBERTAT. Bases del IXè Premi de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra

Avui publiquem les bases del IXè Premi de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra en el qual el blog Tot és una mentida hi col·labora des del seu origen. Formem part del jurat i també publiquem cada any el relat guanyador. Aprofitem l’ocasió per desitjar-vos un Bon Nadal i per animar-vos a participar en aquest concurs. Si t’agrada llegir és molt possible que també t’agradi escriure.

Animeu-vos a participar-hi. Encara hi sou a temps, el termini per a la presentació dels relats acaba el proper divendres 22 de desembre a les 12 de la nit.

L’Illa Llibreria de Mollet del Vallès i l’espai Vadelletra de Ràdio Mollet del Vallès, convoquem el IXè Premi de Narrativa Curta en llengua catalana L’Illa-Vadelletra.

Us recordem les bases:

El tema d’enguany és “La llibertat”.

La llargària màxima serà de dos fulls dinA-4 amb lletra Arial, cos 12, a doble espai. En un document a banda aniran les dades personals de l’autora (nom i cognoms, adreça i contacte).

Els treballs s’han d’enviar a aquestes dues adreces alhora: illallibres@gmail.com i posatpiles@hotmail.com. També podeu lliurar-los en mà a les dependències de la Llibreria L’Illa o de Ràdio Mollet.

Un jurat format per 5 persones serà l’encarregat d’escollir una sola obra guanyadora. El veredicte es farà públic a principis de febrer de 2018.

El premi consisteix en un lot de llibres atorgat per la Llibreria L’Illa una estada d’una nit per a dues persones en temporada baixa a la masia rural El Nus de Pedra un diploma acreditatiu del Premi i la possibilitat de formar part del jurat en la X convocatòria.

-Escriuré sobre la llibertat i guanyaré el IXè premi de Narrativa Curta de L’Illa-Vadelletra…
-Jo també vull participar. Per ara tinc el títol: “Ni cole ni guarderia, llibertat tot el dia”
-Per alguna cosa es comença!

CONTINUARÀ…

 

Ja ho he canviat, ara a la capçalera del blog es llegirà “El blog que antigament publicava NOMÉS NOVEL·LA BONA I ACTUAL CADA 15 DIES i ara publica quan pot”.

I ho he canviat perquè després de pensar-m’ho molt he decidit mantenir el blog i publicar quan pugui, que evidentment, ja no serà cada quinze dies. La primera opció era tancar-lo i fer una carta de comiat, però reconec que també em fa una mica de recança deixar d’escriure-hi definitivament.Així que he hagut de combinar la realitat que s’hi imposa. Ja no hi ha tantes energies per mantenir el blog actualitzat cada quinze dies, ja no disposo de tant temps i, també, vull canalitzar les inquietuds cap a altres experiències, però a la vegada em reservo Tot és una mentida, aquest petit espai que he mantingut durant prop de sis anys, per tornar-hi de tant en tant, quan tingui la necessitat, les ganes d’escriure i de fotografiar i sobretot quan pugui fer-ho amb temps i amb plaer.

Això no és un comiat perquè segur que ens trobarem parlant de llibres en molts espais, en altres blogs, en les llibreries o en un sopar…  Mantindré el facebook i el twitter del blog on, d’una manera més ràpida, podrem comentar l’última novel·la que ens ha agradat. Ha estat un plaer descobrir amb vosaltres tants i tants llibres. Ha estat molt maco sentir que la feina en el blog ha estat sempre (o pràcticament sempre) ben rebuda i molt valorada.  

Fins aviat, amigues.

Això no és un comiat, és un continuarà!

 

 

LA MEMÒRIA DE L’ARBRE, de Tina Vallès

La meva mare, que es diu Isabel, té molts records de la seva infància. Quan en parla no en falten mai les referèrencies a la duresa dels treballs a la masia, al camp o amb el bestiar, la manca d’estudis i la feina inacabable d’ajudar la seva mare (la meva àvia Pepeta) a pujar els quatre germans. Sempre m’explica amb tristor que als dotze anys la meva àvia li va fer tallar les trenes, tot i que després com exculpant-la, diu que “és el que es feia abans, tu ja saps que la iaia, que déu l’hagi perdonada, era molt bona”. Quan s’hi posa, m’explica com lligava les tomaqueres, que netejava els galliners plens de merda, que li faltaven mans per cuidar els germans bessons (els meus tiets Joan i Vicenç) o com feia de cartera amb una BICICLETA atrotinada anant amunt i avall pels caminets de Gallecs repartint les cartes a tots els veïns. També parla amb cert orgull de Can Magre, la masia familiar, una casa important en el seu moment que era l’epicentre de les festes majors del poble i de les viandes més bones. Tot i l’escassetat, la meva mare sempre afirma que allà, a pagès, no va passar mai gana.

Quan aprofundeix en els records i en la família apareix l’àvia de la meva àvia, la rebesàvia Dolors, que es veu que vivia amb un fill i la seva jove en una altra masia però que li agradava d’allò més visitar les terres vallesanes i quedar-se una temporada a Can Magre. La meva àvia la cuidava, l’alimentava, la netejava i la deixava totalment renovada. La rebesàvia Dolors s’estimava tant la seva néta, la filla del seu fill, que els últims anys de la seva vida va voler quedar-se a viure a Gallecs. Va morir amb cent-dos anys. Havia nascut el 1848, l’any en què Marx va publicar El Manifest Comunista.

De la meva àvia Pepeta només tinc bons records. Va morir quan jo tenia quinze anys. Feia les millors patates fregides del món, quan et rebia, els seus petons eren els més dolços i els més sonors i li encantava jugar al dòmino i guanyar-me, evidentment! Amb l’avi Josep, el pare de la meva mare i marit de l’àvia Pepeta, no vaig poder compartir gaires coses. No per res, és que mai era a casa! Marxava ben aviat i segons la temporada portava espàrrecs, cargols, truites de riu o carn del senglar que havia caçat. Sempre va fer el que va voler i la seva independència el va portar a l’extrem, era un home arrauxat. Quan venia a casa sempre tenia calor i li agradava fer els àpats ben freds. Per menjar la sopa, en una mà tenia la CULLERA i en l’altra una ampolla de la què hi anava afegint aigua freda fins que trobava la temperatura adequada. El meu avi va morir quan el Pablo, el meu fill, tenia dos anys. El bressol on va dormir quan era un nadó se l’havia comprat el seu besavi.

Quan vaig a Gallecs i veig la masia de Can Magre penso en la pèrdua que va significar per la família. El que podria haver estat i no va poder ser. Les terres i les cases de Gallecs va ser expropiades en temps de la dictadura i res va tornar a ser igual. A Can Magre no hi he entrat mai, només la conec per les històries que m’explica la meva mare. El meu pare, que es diu Vicenç, també en sap unes quantes d’històries, perquè abans de casar-se va anar-hi sovint.

A Can Magre, durant bona part del segle XX, va ser el meu besavi Siscu “El Magret”, l’avi de la meva mare i pare del meu avi, el què la va fer créixer. La meva mare recorda moltes hores treballant al camp a les seves ordres, però no recorda que mai a la vida li fes un petó. El meu pare explica que a l’habitació del besavi Siscu hi havia una petita obertura, com la d’una bústia de correus, des de la qual podia vigilar les quadres de la masia que quedaven a baix. Des d’allà podia observar sense ser vist, i fins i tot tenia una escopeta que, en el cas que li volguessin robar el bestiar, podia utilitzar. Diuen que després de la guerra civil va amagar algun republicà a la masia per protegir-lo i ajudar-lo a fer el camí de l’exili. En tot cas el meu besavi no tenia massa ideologia política, a ell el que li interessava eren les dones. Els meus pares afirmen que el dia del mes que estava més content era el que anava a Barcelona a cobrar la mesada per la venda de la llet. Aquell dia, una part dels diners no arribava a Gallecs, se’ls gastava en les putes del barri xino. La meva mare també m’explica que el seu avi Siscu es va trastocar durant els últims anys de la seva vida, que baixava a Mollet a gastar-se els diners en apostes i en el billar i que després quan tornava de nit, caminant fins a Gallecs, es quedava arraulit pels camps o els petits bosquets de Can Magre. Al matí el trobaven brut, desorientat i sense saber explicar com havia arribat fins allà. A la mà sempre hi tenia la POMA que havia agafat del seu arbre favorit.

Per cert, La memòria de l’arbre, de Tina Vallès, ha guanyat el Premi Llibres Anagrama de Novel·la 2017. És una novel·la magnífica. És curta, tendra, està molt ben escrita i… no us dic res més perquè si ho fes, us acabaria explicant el llibre, que en part és el que he fet en aquest intent d’escriure una ressenya sobre una novel·la sense desvetllar-ne gaires coses, però a la vegada explicant-ne suficients, encara que de manera encriptada per generar vincles amb ella i motivar la seva lectura. Confio en haver-ho aconseguit perquè la novel·la de la Tina Vallès s’ho val.

¿QUÉ HAY DE LO MÍO? 10 converses imaginàries (o no) sobre els llibres de text

Ja tornem a tenir aquí la campanya dels llibres de text. En poc temps les escoles i els instituts informaran dels llibres que cal que es comprin pel proper curs. Sobre el llibre de text es poden dir moltes coses, aquí en direm deu. Són deu converses que he imaginat al voltant del llibre de text i que volen servir per assenyalar algunes males pràctiques que s’hi fan al seu voltant.

El llibre de text és car i la seva venda s’ha convertit en un mercadeig on molts agents hi prenen part. Tothom vol guanyar-hi diners, però és evident que caldria regular i controlar millor la venda d’aquests llibres. Es tracta d’un material molt valuós, és la base amb la qual els estudiants es formaran durant tot un curs. El llibre de text és massa important per deixar-lo en mans, només, del benefici econòmic.

Són, repeteixo, deu converses inventades o imaginades, tot i que ja sabeu que la realitat, a vegades, supera la ficció…

Llibres de text que, quan parlen de Dumas, parlen de Dartacan… falten els Mosqueperros (via @Jagospierre)

 

1. EN EL DEPARTAMENT D’ENSENYAMENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

Quan em van assegurar que la feina al Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya era bufar i fer ampolles no m’imaginava que seria tan literal. En la reunió setmanal vaig proposar que s’estudiés una nova manera d’afrontar la gestió dels llibres de text de les escoles públiques catalanes. Tothom sap que els preus dels llibres són escandalosos i que cada cop són més les famílies que tenen dificultats per pagar-los. Les persones que estaven allà reunides es van girar i em van mirar amb cares acusatòries.

-Que potser ens vols fer treballar tu ara o què?

-Mira-la, l’última en arribar al Departament, va de llesta…

-Nena, el mercat del llibre de text es regula sol! Millor no intervenir-hi perquè sortiríem escaldats.

-Tu saps bufar? Sí? Doncs, apa, cap a la platja. Ja estàs de vacances

 

2. EN EL PATI D’UNA ESCOLA PÚBLICA CATALANA

-Hola, em dic Laura, tu ets nou aquí, no?

-Sí, avui és el meu primer dia a l’escola. Em dic Manel. Ostres, m’he oblidat els llibres de gimnàstica! Els dos llibres, el de teoria i el de pràctica.

-No t’amoïnis, tranquil. El professor de gimnàstica ens els fa comprar cada any però mai els utilitzem. S’acaba el curs i els llibres sempre estan perfectes, sense escriure-hi ni res.

-Vaja, i com és això? Quina manera més tonta de gastar els diners.

-Sí, però és així. Tothom ho sap, però mira, els possa a la llista i cada any els pares els compren…

-Doncs els meus pares sempre em diuen que quan ells anaven a secundària no tenien llibres, prenien apunts i estudiaven sense llibres.

-Ja, molta gent es pensa que és obligatori que hi hagi llibres de text per cada assignatura, però no és així. Hi ha algunes escoles en què els professors elaboren els dossiers i els diferents materials.

-Suposo que això depèn de les ganes de treballar de cada professor, doncs…

 

3. EN UNA BOTIGA ABACUS DE QUALSEVOL CIUTAT DEL PAÍS

-Aquí hem de posar-hi 20% de descompte, no?

-Sí, sí, exactament.

-Jo pensava que la llei del llibre no permetia fer aquests descomptes, que només podien ser del 5%.

-Així és, la llei del preu fix del llibre només permet fer un 5% de descompte en els llibres, per això el llibre té el mateix preu a qualsevol llibreria del país. El preu el decideix l’editor i sobre aquest preu es pot fer un 5% de descompte.

-Vaja, i nosaltres perquè posarem un 20% de descompte?

-Perquè podem, ho hem fet sempre i no ens passa res. Mai ens passa res, tenim contactes, nosaltres… Som els putos amos, tiu! De totes maneres, des de l’any 2007 el preu dels llibres de text de primària i secundària és lliure i podem posar el preu que vulguem.

-Ja, però posar el preu que vulguis al llibre és una cosa i fer publicitat d’un 20% de descompte és una altra. Es poden donar confusions i malentesos, no?  

-Mira, el que arriba al consumidor és la paraula màgica: descompte i així és com ho fem, és el que realment funciona. Saps el poder que tenim a la ciutat? Tots els alumnes dels instituts sortiran properament amb un paper oficial en el qual dirà: podeu reservar els vostres llibres a la llibreria ABACUS on us faran un 20% de descompte. Confusió?

-Ja, però això no està bé. A més, els instituts haurien de publicar la llista dels llibres per al proper curs i que cada família vagi a comprar-los on vulgui. Això és publicitat encoberta.

-Tu ets un somiatruites, col·lega!

 

4. EN UNA INSTITUT PÚBLIC DE SECUNDÀRIA DE CATALUNYA UN DIRECTOR PARLA ALS PROFESSORS

-Us he reunit a tots aquí perquè us voldria informar de les ofertes que ens fan les editorials de text. A veure, aquest any tot el professorat triarà la mateixa editorial.

-Sense veure els continguts?

-Si tots els professors triem els llibres de la mateixa editorial hi ha més gratificacions, d’acord? No voleu uns regalets, nois?

-Home, sí.

-Que bé!

-Si es que això és un xollo!

-A veure, hem de triar entre tres editorials.

-I què ens regalen?

-Què us agrada més, una televisió, un portàtil o un viatge?

 

5. CONVERSA ENTRE DOS LLIBRETERS

-L’altre dia van venir els de l’AMPA de l’escola del barri.

-I què? Volen tornar amb vosaltres ara que els hi ha sortit malament la contractació d’aquesta mega empresa de llibres de text?

-Calla, calla. No va i em diuen que han estat pensant en la nova gestió dels llibres de text… i que volen donar-li uns valors nous, que si estaria bé tenir una bona relació amb el comerç local, que nosaltres podíem aportar proximitat i rigor a la venda dels llibres de text…

-Ja, aquesta cançó ja me la conec jo.

-Sí, jo també. Van trigar 10 minuts en fer aquesta introducció i després ja van tocar el tema que els interessava de veritat.

-A veure si l’endevino? Et van demanar el descompte que estaries disposat a fer, no?

-Evidentment. Al final, aquest sempre és el tema.

 

6. AL MENJADOR D’UNA ESCOLA PÚBLICA DE CATALUNYA DOS PROFESSORS PARLEN SOBRE LA SITUACIÓ D’ALGUNS ALUMNES

-A la nostra escola tots els llibres es socialitzen i els pares paguen uns 220 euros.

-Ho trobo força car, la veritat, tenint en compte que els llibres s’amortitzen ràpid, serveixen com a mínim per a tres anys i que segons les estadístiques el cost per nen és d’uns 250 a 300 euros si els compressin nous.

-Ja, però ens els 220 s’inclou el material escolar i els diners per a tres excursions anuals.

-De quin material em parles? Dels llapis de 5 centímetres? Dels retoladors que no pinten? No sé, ho trobo poc transparent tot plegat perquè, de fet, mai es desglossen els diners i no s’informa els pares per a què serveixen exactament els diners.

-Convindràs amb mi que el que no pot ser és que alguns pares no paguin aquests diners, no?

-Jo el que tinc clar és que cap nen de l’escola hauria d’estar sense llibres i ara en tenim uns quants en aquesta situació.

-Home, si els pares no paguen la quota!

-I els nens quina culpa en tenen?

-Hi ha més d’un pare que té molta cara, molt de morro, podent pagar, no ho fa.

-Ja, segurament però els fills no són responsables dels pares que tenen i a més també n’hi ha molts que els hi ve d’aquests diners, que estan empobrits i que la seva preocupació passa pel menjar i arribar com puguin a final de mes. Caldria posar-hi remei.

 

7. EN LA CONVENCIÓ DE LES EDITORIALS DE LLIBRE DE TEXT DEL PAÍS

-L’any 2007 vam aconseguir liberalitzar el preu dels llibres de text de primària i de secundària. El govern del moment va aprovar el decret que permet, des d’aquell any, que sobre el preu al que nosaltres venem els llibres a les llibreries els llibreters apliquin el marge que volen guanyar.

-Ara hem de fixar nou objectius…

-Sí, cal aconseguir liberalitzar el preu dels llibres d’infantil, de batxillerat i dels diferents graus.   

-A veure com ens ho fem aquest cop. En aquell moment vam assegurar que amb la liberalització del preu del llibre s’aconseguiria una major competitivitat i per tant que els preus fossin més barats.

-Sí, i va colar…

-De fet, els preus dels llibres de text no han parat de pujar en aquesta dècada.

-Per això estem aquí reunits, cal trobar nous arguments per convèncer els polítics que cal una nova llei del llibre. Tots estem aquí per defensar els nostres interessos, no?

 

8. EN ELS GRANS MAGATZEMS DEL PAÍS…

-Ja hem anat al Carrefour, a l’Alcampo i a l’Hipercor… No entenc com és que aquests grans magatzems venen llibres de text, la veritat. No els haurien de vendre les llibreries, els llibres de text? No sé, no veig pas que els llibreters venguin ni roba, ni menjar, ni material per anar de càmping… per exemple.

-Ja, però en les grans superfícies fan entre un 20% i un 25% de descompte per la venda de cada llibre.

-Doncs llavors no guanyen res. Aquest és el marge que té el llibreter per cada llibre, no?

-Sí, però aquests grans magatzems utilitzen la venda del llibre com a ganxo, els diners els fan després amb tots els productes de papereria, que els nens necessiten per a tot el curs. Aquí sí que tenen uns marges brutals, poden arribar al 100%.

-Vaja, ara entenc perquè durant el matí ens hem passejat per un munt de superfícies comercials i menys llibres de text hem comprat de tot.

 

9. CONVERSA ENTRE EMPRESARIS DEL SECTOR QUE FAN NEGOCI AMB EL RECICLATGE I LA SOCIALITZACIÓ DELS LLIBRES DE TEXT

-Hahaha

-Si al tornar un llibre està escrit, el fem pagar com a nou, els diem que ja no podem llogar-lo de nou, però si el tornem a llogar com si estigués tot correcte… els diem que ja saps que és un llibre usat i que no el podem canviar perquè per a nosaltres l’estàndard de qualitat està cobert…

-Hahaha

-Nosaltres intentem que sigui una missió impossible que es posin en contacte amb nosaltres. Només facilitem un 902… i això ja fa de filtre i també un correu electrònic, però com que som nosaltres els que hem de respondre ho anem allargant fins que es cansen i deixen de tocar-nos els collons amb les seves incidències: que si els llibres estan bruts, que si estan trencats, que si estan subratllats…

-Hahaha

-Sobretot no deixem de pagar mai les comissions a les escoles, als instituts i a les AMPA, és la clau per a què cada anys segueixin contractant-nos tot i que el servei sigui un desastre total.

-Hahaha

-Ostres les AMPA! Per gestionar la comanda, a més, demanen prèviament entre 25 i 50 euros com a quota. No sé com aguanten els pares…

-Hahaha

Aquesta informació ha estat possible gràcies a la visita d’aquestes pàgines: IDDINK / ECOBOOKS

10. A UNA DE LES MOLTES LLIBRERIES DEL PAÍS

-La campanya de text és la pitjor, amb diferència, de totes les que les llibreries fan durant l’any. Ara t’explicaré alguns detalls que hem de tenir en compte a l’hora de gestionar un encàrrec, d’acord? Pels llibreters arribar al final de la campanya amb molts llibres de text que no hagin estat venuts és un autèntic perill. Pensa que les editorials només deixen tornar un percentatge força petit del que hagis comprat, no funciona com els altres llibres. Per tant, tot el que es passi d’aquest percentatge són llibres que haurem d’assumir nosaltres, seran pèrdues.

-Però representa que els clients demanen els llibres per comprar-los, no?

-Sí, però en el llibre de text es donen unes dinàmiques força curioses. Per exemple, pot ser que un client et faci la comanda dels llibres de text i després sortint d’aquesta llibreria se’n vagi a una altra i si allà els troba els compri. O pot ser que faci l’encàrrec i després algú li deixi alguns llibres, els recicli, saps? Després el client no t’avisa o t’avisa massa tard, arriba la comanda i no els ve a buscar. Ja tens un primer “marrón”.

-Però això es soluciona fent que el client doni una paga i senyal, no?

-Sí, no fem cap encàrrec si no ens donen una paga i senyal, però tot i així, hi ha clients que prefereixen perdre la paga i senyal i aconseguir els llibres de text… com sigui. Un altre problema que podem tenir és a l’hora de demanar els llibres. Cal fixar-se molt bé en els codis dels llibres. Només demanar els que els clients volen.

-I quin problema pot haver-hi?

-Que els codis estiguin mal escrits. A vegades els professors s’equivoquen i escriuen el codi malament.  Si això passa i portem el llibre que no toca tindrem un altre problema.

-Però el client no ens pot culpar d’haver portar el llibre que ell mateix ens ha demanat. No fotis!

-El client prefereix enfrontant-se als llibreters abans que fer-ho als professors, tot i que aquests siguin els responsables de l’error.

-Però nosaltres podem dir-li a l’editorial que ha estat un error, no?

-L’editorial, per norma, no et farà aquest favor. Tu demanes un llibre, tu pagues aquest llibre, tu no pots tornar ni canviar aquest llibre. Això va així. De fet, a vegades hi ha professors que a les llistes de juny demanen un llibre i tenen el codi ben escrit. Després arriba setembre, comença l’escola o l’institut i decideixen canviar aquell llibre per un altre! Quan les famílies ja han comprat els llibres. Això passa, també.

-Vaja! Alguna cosa més?

-Sempre explicarem als clients que la comanda que ens fan és un compromís que estableixen amb nosaltres. Nosaltres farem tot el possible per portar els seus llibres de text, els mantindrem informats de tot i per tant els demanem que confiïn en nosaltres.

-Sembla un bon pacte, doncs.

-Mentre tot vagi bé…

NI COLE NI GUARDERIA, LLIBERTAT TOT EL DIA!