ELS LLIBRES QUE NO LLEGIREM

21 set

Carlos Barral 035

En el mes de maig vaig llegir a La Vanguardia que finalment l’ajuntament de Calafell havia acordat obrir al públic la casa que l’editor Carlos Barral (1928-1989) tenia en aquest poble marítim del Baix Penedès, tot i que en un principi, en un ple de l’abril, s’havia decidit tancar-la (aquí ho explica un article a El País).  Mentre prenia el primer cafè del dia vaig decidir que, tot i conèixer poc sobre la trajectòria de l’impulsor més important de l’editorial Seix Barral i no haver llegit ni la seva poesia ni la seva prosa memorialista, estaria bé visitar la casa.

Una tarda d’aquest agost vaig anar-hi amb la meva filla i la meva dona. La casa està en el passeig marítim de Calafell i quan hi arribes es fa present com una raresa del paisatge, com si trenqués l’harmonia dels restaurants, hotels, botigues de souvenirs i guiris fotent-se cervesa. Res a veure amb el Calafell de pescadors, de cases petites i de paratges naturals que Carlos Barral havia conegut i estimat en vida. Carlos Barral 029Sembla que faci nosa, “que bonic quedaria aquí un bloc d’apartaments turístics”, crec que s’ha dit algun cop en alguna conversa entre constructors i polítics. 

La casa és força maca. Conserva el seu disseny original amb rajoles antigues i fustes malmeses pel temps. És una casa poc ostentosa que té un pati escassament cuidat a la part del darrere. Al pis de dalt es pot visitar el despatx amb vistes al passeig, un lavabo amb la presència d’un blau marí tan potent que sembla ben bé que estiguis al fons del mar i una estança amb quatre telèfons en la qual el visitant pot escoltar diferents entrevistes i conèixer més a fons el personatge. En una última habitació hi ha un centenar de llibres que formen part de la xarxa Book Crossing. El conserge va dir-me que agafés els llibres que volgués que, de fet, i això em va semblar curiós, “la gent entrava a mirar, però mai n’agafava cap. No els agrada llegir”, va concloure. Vaig triar Joc Brut i Mossegar-se la cua, ambdós llibres d’en Manuel de Pedrolo publicats per Edicions 62 a la col·lecció El Cangur.

Carlos Barral 017

A principis de setembre, quan ja havia tornat de les vacances, vaig llegir una mica la seva poesia i també molts articles d’internet que informaven sobre la seva trajectòria vital, la valuosa i reconeguda feina d’editor i crítiques sobre els seus llibres de memòries i de poesia. A partir de totes aquestes lectures vaig pensar en escriure una ressenya sobre en Carlos Barral i la seva casa de Calafell. Però què podia aportar jo? Per a mi seguia sent una persona força desconeguda, la veritat. Escriure sobre què, exactament? 

Precisament l’editorial Lumen ha publicat recentment Usuras y figuraciones, una nova edició de la poesia completa de l’autor. Al maig es va fer una presentació del llibre a càrrec del crític literari Andreu Carlos Barral 028Jaume, Malcolm Otero, nét de Carlos Barrral i el novel·lista Gonzalo Torné.  Va ser quan vaig veure el vídeo d’aquesta presentació que vaig pensar en el motiu d’aquesta ressenya.

En el seu torn de paraula Gonzalo Torné va citar el llibre Como hablar de los libros que no se han leído, de Pierre Bayard (Anagrama, 2008) per explicar les maneres de fer dels lectors quan han d’afrontar noves lectures: “Cualquier lector tiene una serie de libros que ha leído, una serie de libros que quiere leer y tiene una serie de libros que sin leerlos los da por leídos. No le interesa lo más mínimo leerlos, son libros de los que podemos hablar porque tenemos argumentos para no leer”. I aquí va ser quan vaig pensar que havia trobat la raó per escriure aquesta ressenya. Bé, de fet la raó em va trobar a mi.

Carlos Barral 001

Els arguments per no llegir un llibre (i donar-los per llegits) molts cops tenen a veure amb la ideologia, l’opinió o les maneres de fer de l’escriptor. Sovint passa que un cop conegut l’escriptor més a fons deixa d’interessar-nos perquè el trobem allunyat de nosaltres, de les nostres idees, de la manera de veure la vida i d’allò que pensem. Que si ha signat aquell manifest, que si no vota el nostre partit polític, que si el que fa en la seva intimitat ens sembla vergonyós, que si la seva opinió sobre l’actualitat ens semba ofensiva… Se’ns cau el mite! Però el problema és crear mites, precisament.

Mirant els llibres de casa he trobat un amant de les corrides de toros (Ernest Hemingway), un que fa anuncis pel Banc de Sabadell (Quim Monzó), un que fa actes contra la immersió lingüística de Catalunya per a Societat Civil Catalana (Eduardo Mendoza) i un depravat sexual (Lev Tolstoi). Tots grans escriptors i així podria, segurament, omplir la llista amb més i més autors.

Carlos Barral 032-001El tema està en diferenciar la creació literària d’allò que faci o pensi cada escriptor i valorar, per tant, els seus llibres de manera separada d’allò que faci en la seva intimitat o del que opini. I per valorar-lo cal llegir-lo. A mi m’agrada com escriu Javier Pérez Andújar. L’escriptor de Sant Adrià del Besòs no defensa la independència de Catalunya però, tot i que en quest tema no ens posaríem d’acord, el continuaré llegint i gaudiré dels seus llibres i dels seus articles.

És insultant i em genera un mal rotllo tremend cada cop que la Pilar Rahola opina sobre l’islam, l’Arturo Pérez Reverte sobre les “dones d’abans” i Javier Cercas sobre la memòria històrica. Quan he llegit aquests autors no m’han agradat i ara ja no els llegeixo, no per allò que opinen, sinò perquè els seus llibres no m’interessen.

I a mi si Carlos Barral es va presentar en el seu moment com a senador per l’infecte PSC-PSOE, o que formés part dels pijos de la Gauche Divine, o que fos  un “nen de casa bona” són, transcrivint les paraules d’Andreu Jaume, “cosas que a nosotros, sinceramente, ya nos importan muy poco. Lo que nos importa es su obra. En este caso, la poesia de Carlos Barral”.

Setembre és època de nous propòsits i de nous reptes, així que d’aquest any no passa. Haurem d’incloure a la llista de lectures un amant de la coprofília (James Joyce) i el negre dels negres (Alejandro Dumas).

I tu, què? Hi ha algun escriptor que no llegeixis perquè tens arguments (ideològics) per no llegir-lo?

Carlos Barral 027

FESTIVAL DE LITERATURA ESTIU 2016: 10 còmics amb la música com a protagonista

27 jul

definitiu

Tanquem per vacances i com ja vam fer l’estiu del 2014 i el del 2015, ens muntem un festival de literatura a mida. Avui publiquem una llista dels llibres que volem llegir durant les properes setmanes. Els dies estaran plens d’hores que podrem dedicar al que vulguem. Tindrem temps per caçar pokemons amb tranquil·litat, podrem escoltar Joan de son Rapinya amb la cançó que més petarà aquest estiu, podrem afrontar tants cops com vulguem el repte de fer caure de peu l’ampolla d’aigua després de donar-li la volta i també podrem fer maratons de lectura, sense presses, acompanyats del sol de la platja, tombats a l’herba de la muntanya o gaudint d’un vermut a la piscina del poble d’estiueig.

Aquest any us proposo 10 còmics que tenen a veure amb la música. Dues disciplines artístiques que sempre han estat molt lligades, potser més des d’un punt de vista underground o alternatiu i que es posa de manifest en nombrosos exemples. L’any 2009 Somoslibros va publicar el llibre Vinilos Cómic en el qual es recullen més de 400 fundes Batmande LP fetes a partir del còmic i que han servit per il·lustrar vinils de Jimi Hendrix, Iggy Pop, David Bowie o Sonic Youth. Un altre exemple sobre el vincle entre la música i el còmic són les il·lustracions icòniques del dissenyador brasiler Butcher Billy que converteix a Joy Division en un Batman vocalista, a Morrisey en L’increïble Hulk i a Robert Smith en el Nightcrawler dels X-men.

És insuperable, no trobeu? Un bon còmic per llegir i la bona música acompanyant, una fusió de dues arts que aixequen passions. He seleccionat 10 còmics publicats durant els últims anys, alguns d’aquí i altres d’internacionals i que reuneixen totes les virtuts per caure rendits a la seva lectura. Que els gaudiu!

Tot és una mentida tornarà el 21 de setembre. Així que us desitjo el millor estiu possible, literari i ociós, a tot@s.  PLAY!

1.BLACK IS BELTZA, de Fermín Muguruza, Harkaitz Cano i Jorge Alderete (Bang)

1Fermín Muguruza, líder de les populars bandes de rock basc Kortatu i Negu Gorriak, va pensar en fer el còmic Black is Beltza després de veure una foto a la premsa americana de l’any 1965 en què apareixia la comparsa dels gegants de Pamplona, imatge típica de les festes de Sant Fermín, desfilant per la Cinquena Avinguda de Nova York. En el peu de foto es podia llegir que a causa dels disturbis racials, s’havia prohibit la participació en la desfilada als dos gegants negres.

A partir d’aquest fet real Muguruza desenvolupa tota la història del llibre. Un esdeveniment històric que acaba donant vida a les aventures de Manex, el músic i protagonista del còmic. Black is Beltza és un passeig per la convulsa i revolucionària història dels anys 60 americans on s’inclouen les lluites d’alliberament dels moviments socials, les icones de la literatura i els mites de la música com Otis Redding, Janis Joplin o The Who.

L’argentí Jorge Alderete (Los Fabulosos Cadillacs, Andrés Calamaro) ha estat el responsable d’il·lustrar aquest impressionant còmic. Fins el dia 28 d’agost l’Arts Santa Mònica acull una exposició sobre Black is Beltza on es mostra el material que ha nodrit les diferents parts del projecte: arxius fotogràfics, dibuixos originals o els materials audiovisuals del panorama sociopolític i cultural del moment.

+INFO: entrevista a Fermín Muguruza a VICE, pàgina web de Black is Beltza, ressenya del còmic a Un libro al día, informació a l’editorial Bang ediciones.

2. VIP, de Felipe Almendros (Reservoir Books)

2Felipe Almendros (Badalona, 1976) tanca amb V.I.P. (una història sense textos, ni bafarades, dibuixada per ordinador i amb pàgines en 3D) la trilogia començada amb S.O.S. (Apa apa cómics, 2009) i R.I.P. (Reservoir Books, 2011). Una trilogia en la qual el fil comú és portar al món del còmic les experiències personals de l’autor. Cada còmic és un nou episodi en la vida d’Almendros.

En aquest cas el protagonista aconsegueix una feina de carter a Barcelona i ha de deixar el barri per mudar-se a la zona alta on s‘allotjarà en una habitació barata en el club VIP. Aquí anirà descobrint la seva verdadera vocació que és la de convertir-se  en una icona musical. El còmic va acompanyat amb un CD que inclou cinc temes de Philip Almonds, el personatge de la portada del còmic i les publicitats fictícies que hi ha en el seu interior. Les cançons són molt divertides (i també molt freaks), les seves lletres estan fetes d’acudits de tota la vida! Pots escoltar-les aquí.

+INFO: ressenya al blog Underbrain, entrevista a l’autor a La Vanguardia, informació a l’editorial Reservoir Books.

3.HÉROES DEL BLUES, EL JAZZ Y EL COUNTRY, de Robert Crumb (Nórdica)

3Robert Crumb (Filadèlfia, 1943) és un dels dibuixants de còmic underground americà més important de tots els temps. Parlar de Crumb és parlar d’un mite!

Durant els anys 80 Robert Crumb va crear les sèries de postals Heroes of the Blues, Early Jazz Greats i Pioneers of the Country Music. El còmic Héroes del Blues, el jazz y el country les recopila totes per primer cop i inclou un CD exclusiu amb 21 temes escollits i compilats pel propi Crumb (amb cançons de Charley Patton, Dock Boggs i Jerry Roll Morton, Carter Family entre d’altres). El còmic fa una breu biografia de cada músic, juntament amb una il·lustració original a tot color de Crumb. Aquest còmic és pràcticament una peça de col·leccionista. Absolutament brutal!

+INFO: Un article per saber qui és Robert Crumb a Cactus, Ressenya a El penúltimo Mohicano, informació a l’editorial Nórdica.

4.PUNK ROCK JESUS, de Sean Murphy (Vértigo)

4Punk rock Jesus uneix dues idees perverses: la de clonar a Jesus i per tant portar a la terra “El fill de Déu fet home i televisar-ho en plan El show de Truman (la película de 1998 de Peter Weir). El protagonista del còmic és Chris, un clon de Jesucrist i la seva vida es televisa pel més polèmic reality show de la història. Però en Chris es farà ateu i s’acabarà convertint en el líder d’un grup punk amb l’objectiu de difondre el seu missatge antireligiós a tot el planeta.

Atenció a aquest còmic corrosiu i provocador que a partir d’aquesta trama acaba parlant d’ecologia, del capitalisme salvatge, de terrorisme polític i dels diferents punts de vista religiosos que operen als Estats Units i que van des del creacionisme (la doctrina fonamentalista que nega la teoria evolutiva de Charles Darwin) a l’ateisme. 

Punk rock Jesus és un còmic poderós, el seus dibuixos en blanc i negre són espectaculars. Talent, talent i més talent. Punk’s not dead!

+INFO: Ressenya del còmic a Zona negativa, entrevista a Sean Murphy, informació a l’editorial ECC.

5.LAS AVENTURAS DE JOSELITO, de Jose Pablo Garcia (Reino de Cordelia)

5L’il·lustrador Jose Pablo García (Màlaga, 1982) va publicar Las aventuras de Joselito el 2015. Pel dibuixant andalús créixer amb les cançons de  José Jiménez Fernández, Joselito “el pequeño ruiseñor”, ha estat el més natural del món, a casa seva n’eren fans. El còmic està escrit i dibuixat des de l’afecte, l’amor i l’admiració cap a un Joselito que sovint se’l recorda per les etapes més miserables de la seva vida: l’addicció a les drogues, la presó o la penúria econòmica. El cert és que Joselito va ser una estrella que va triomfar amb la cançó i amb el cinema a Espanya, França, Itàlia, Mèxic i Japó. Jose Pablo García li rendeix un gran homenatge i ho fa d’una manera brillant.

Cada etapa de la vida de Joselito està narrada i dibuixada amb un estil diferent. Hi han més de quaranta estils i referències diferents per explicar la vida del cantant. Des de l’escola Bruguera als superherois americans. Una autèntica passada!

“Por ahí viene Joselito, con los ojos brillantitos, por la calle Peñón”, de Kiko Veneno.

+INFO: Ressenya del còmic a l’ABC, entrevista a l’autor a AUX magazine, Informació de l’editorial Reino de cordelia.

______________________________________________________________

photo_27367239

______________________________________________________________

6.HIT EMOCIONAL, de Juanjo Sáez (Sexto piso)

6 Juanjo Sáez (Barcelona, 1972), l’autor de la popular sèrie d’animació Arròs Covat, recopila a Hit emocional les vinyetes que publica mensualment a la revista Rockdelux i n’afegeix de noves. El llibre és un recorregut cronològic pels diferents gustos musicals de l’il·lustrador i n’explica la seva evolució des que va començar a interessar-se per la música. Ho fa a partir de les referències de les persones més properes, com la seva família (amb la menció especial cap al seu pare), els seus amics i la gent del seu barri. 

El còmic està creat a partir dels comentaris a pàgina sencera de les cançons que tenen un significat especial per a l’autor català. Tot i que l’anàlisi va encaminat més aviat al pop, a l’indie o a la música més “moderna”(Los Planetas, Radiohead, LCD Soundsystem, Arcade Fire, The Strokes, Pixies) també ens podem trobar vinyetes dedicades al ‘Mediterráneo’ de Serrat passant per estils musicals tan diferents com el heavy o l’electrònica. El còmic també inclou capítols on narra diferents aventures relacionades amb la música, com un viatge a París o la presència al Doctor Music Festival

Hit emocional és un còmic pels amants de la música que genera empatia, i que és molt, molt, molt generacional. Com afirma el propi Juanjo Sáez «Yo, hace veinte años, ya era un nostálgico cuando todavía no había perdido casi nada».

+INFO: Entrevista a Juanjo Sáez a eldiario.es, ressenya a Entrecomics.

7.EL PIANO ORIENTAL, de Zeina Abirached (Salamandra Graphic)

7El piano oriental és un còmic que narra dues històries. Per una banda ens trobem el Beirut dels anys cinquanta i la història del besavi de l’autora, que va aconseguir inventar un piano que, gràcies a un mecanisme, era capaç de saltar del teclat occidental al teclat oriental. I és que en el piano de música occidental l’interval mínim entre dues tecles correspon a un semitò, mentre que en la música oriental el menor interval possible és d’un quart de to. El còmic explica el viatge que el besavi fa a Viena amb un amic per promocionar l’invent.

Per altra banda El piano oriental és també el relat de la pròpia Zeina Abirached (Beirut, 1981). La seva és la història d’una jove libanesa que va créixer durant la guerra civil i que acaba anant a viure a París. El còmic exposa la dualitat de la seva vida. Tot i tenir la nacionalitat francesa Abirached no ha volgut renunciar a cap de les seves dues llengües, ni de les seves dues identitats. De fet, la seva és l’enyorança d’un Líban en pau, que com tants altres joves ja no va ser a temps de viure. 

A partir d’un blanc i negre majestuós l’autora aconsegueix dibuixar la música i convertir els sons en imatges. Una autèntica delícia!

+INFO: ressenya a El Periódico, ressenya a La casa de el, informació a l’editorial Salamandra.

8.HEAVY 1986, de Miguel B. Núñez (Sapristi)

8La carrera del dibuixant Miguel B. Núñez (Madrid, 1970) ha estat sempre molt vinculada al món musical. Ha col·laborat en diferents etapes de la seva vida laboral en les revistes musicals Heavy Rock, Trash Metal, Mondosonoro i també amb la discogràfica Subterfuge Records fent dibuixos pel seu fanzine i algunes portades de discos.

Heavy 1986 explica la vida d’Adela, Javi i Marta, tres adolescents de barri obrer en el Madrid dels anys 80 que vinculen la seva rebel·lia a les sortides nocturnes, les festes d’alcohol, el descobriment del sexe, l’amor i sobretot el heavy metal, la música que més els agrada i que gaudeixen amb autèntica passió.

Heavy 1986 és un còmic molt madrileny, pel llenguatge (¿¡Qué pasa tronco!?), per les referències emblemàtiques del moment (la sala Canciller, les emissions radiofòniques de Disco-Cross i la Emisión Pirata) o pels grups de música que hi apareixen (Barón Rojo, Obús, Banzai o Rosendo). Llarga vida al rock dur!

+INFO: ressenya a Yorokobu, entrevista a Miguel B. Núñez a Nos gusta la música, el blog de Miguel B. Núñez

9.HOTEL CALIFORNIA, de Nine Antico (Sapristi)

9Hotel Califòrnia, la popular cançó dels Eagles, és també el títol d’aquest còmic que ens arriba de la mà de la il·lustradora Nine Antico (França, 1981) i que té les groupies com a protagonistes, que en el sentit estricte de la paraula i segons la wikipedia són persones que cerquen intimitat emocional i sexual amb un músic famós.

La història ens situa als Estats Units dels 50 i els 60 i narra les aventures de Ricitos, una noia que al·lucina quan veu l’ Elvis Presley per televisió i que a partir d’aquest moment fa de la música i del seguiment dels seus ídols musicals una manera de viure. John Lennon, Mick Jagger, Jim Morrison, Frank Zappa, Beatles, Beach Boys, Mamas & Papas són presents en el còmic, ja sigui dibuixats o en les constants cançons que apareixen entre vinyeta i vinyeta.

A Hotel Califòrnia Nine Artico intenta dignificar la figura de la groupie que sovint ha estat força maltractada per la història del rock relacionat-la únicament amb el tema sexual. En el còmic hi apareix des d’un punt de vista més humà i atorgant-li el paper que realment van arribar a tenir: les groupies tenien un poder important sobre els músics i les seves decisions.

+INFO: ressenya del còmic a Entrelibros, ressenya a Papel en blanco, informació a l’editorial Roca.

10.HOY ES UN BUEN DÍA PARA MORIR, de Colo (Dibbuks)

10A Hoy es un buen día para morir un virus desconegut, que ataca el sistema nerviós i provoca quadres depressius, porta a la mort nombroses víctimes. En el còmic seguirem les vides d’un terrorista informàtic, d’un escriptor, d’un assassí i dels membres d’un grup de música (alter ego de Hielo Rojo, el grup que l’autor té a la vida real)

L’autor del còmic és Jesús Colomina ‘Colo’ (Madrid, 1969) i juntament amb el músic madrileny Carlos Pastor han creat la música del llibre. El còmic inclou un CD (la seva banda sonora) amb 75 minuts de composicions. Música programàtica composta especialment per al còmic i que està dins dels paràmetres del rock progressiu. 

Colo és conegut per l’obra De perros y huesos, obra amb la qual va obtenir el Premi Planeta de Còmic el 2010. Hoy es un buen día para morir és un còmic monumental, té 384 pàgines i una factura impecable. Colo ha trigat 6 anys en donar per enllestida l’obra i el resultat és d’allò més extraordinari.

+INFO: entrevista a l’autor el còmic a La Tribuna del País Vasco, ressenya del còmic a TVE Cómics, informació a l’editorial dibbuks.

______________________________________________________________

photo_27367246

______________________________________________________________

EN DEFENSA DELS OCIOSOS, de Robert Louis Stevenson

13 jul

Gift 2

Va ser en una classe d’antropologia, quan estudiava Educació Social a la UB fa uns quants anys, que la professora ens va fer llegir Del paro al ocio, del Luís Racionero. Fet per fet i per acabar parlant del mateix, molt millor En defensa dels ociosos, el llibre que acabo de llegir de Robert Louis Stevenson (Escòcia, 1850 – Samoa, 1894) i que ha publicat recentment Viena Edicions amb l’afinada traducció de Xavier Zambrano. La perspectiva poètica i apassionada de l’autor escocès fa del llibre una petita (té 77 pàgines) joia literària. I que voleu que us digui, d’en Racionero ja no me’n refio, és d’aquests autors de polèmica impostada que per portar la contrària encara fóra capaç de desdir-se i escriure En defensa dels neoliberals.

Robert Louis Stevenson és conegut per haver escrit grans clàssics de la literatura com L’illa del tresor (1883) o L’estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde (1886). En defensa dels ociosos no és ni una novel·la ni la seva obra més coneguda, però és un assaig deliciós que encoratja al lector l’alegria de viure ociosament amb el fi de ser més feliços. Aquí, un tast. El llibre recull sis articles apareguts en premsa entre 1876 i 1888. Els biògrafs de l’escriptor coincideixen en assenyalar que els articles estan escrits sota la influència de la seva malaltia respiratòria. De BeFunky Collage 2ben jove va voltar pel món buscant llocs per viure on el clima fos temperat i afavorís la salut dels seus pulmons. Stevenson va ser sempre molt conscient de la fragilitat de la vida, es va deixar temptar per la vida reposada (i ociosa) i va quedar encisat per la bellesa de la natura dels diferents indrets on va viure. Tot això, d’una manera o una altra, queda reflectit al llibre.

Robert Louis Stevenson va escriure En defensa dels ociosos en plena revolució industrial. La consigna que associa la felicitat al treball, als diners, al consumisme i a les propietats va gestar-se en aquell llunyà segle XIX  i Stevenson va ser-ne un observador crític i un activista divergent. De fet, avui en dia continua vigent aquesta felicitat en que l’individu es sotmet al capitalisme salvatge i s’oblida de la felicitat relacionada a la no productivitat, al no fer res i al goig de l’ociositat. Potser ara hi ha més veus que intenten fer-se un forat en aquesta bogeria de societat que hem creat, però en el seu moment Stevenson seria un paio ben rar escrivint contra l’afany de fer diners i proclamant als quatre vents que el fa més feliç una conversa inesperada, jeure sota un arbre o gaudir d’un sol radiant. “No cal malgastar la vida sencera a la recerca de glòria i riquesa. La vanitat ens porta a pensar en destins transcendents, però no hi ha res que sigui tant important ni feina tant preuada. No hi ha cap deure que desatenguem tant com el deure de ser feliços”.

El més popular dels articles que conté el llibre i que li dóna títol és En defensa dels ociosos, però atenció a la resta, la seva lectura és un autèntic plaer! La prosa d’Stevenson és un treball d’orfebreria, un  metall preciós que convé llegir amb un llapis a la mà per subratllar les nombroses sentències que, de ben segur, sacsejaran els vostres cors daurats.

Carta a un jove que vol abraçar la carrera artística, és un article per a tots aquells que vulguin dedicar-se a qualsevol professió relacionada amb la creació i en la que l’autor els recorda “que no esperin guanyar diners, la recompensa rau en el salari de la vida i no en el salari de l’ofici”. També té un article Sobre l’encant dels llocs desagradables i un altre anomenat Apunts sobre el bosc: hores ocioses. “En la vida  només hi ha un esdeveniment que veritablement corprengui la persona i la tregui del solc de les seves opinions acostumades”, escriu Sobre l’enamorament, un dels capítols que més m’ha agradat juntament amb Vellesa rondinaire i joventut on escriu “Vells i joves estem tots en la nostra última navegació. Així que si algú de la tripulació té una unça de tabac, per l’amor de Déu que la faci circular! Fumem-nos una bona pipa abans de marxar!”.

Som-hi, siguem ociosos, gaudim del dia a dia sense presses i contagiem-nos d’alegria! Si no has llegit el llibre pot ser una bona manera de començar a ser ociós. Jo ja ho he fet i també he estat més d’una hora jugant amb un escarbat per fer les fotografies d’aquesta ressenya…  “Però és millor ser arrauxat que ser mort. És millor deixar anar un crit en forma de teoria que ser del tot insensible als torts i les incongruències de la vida, i anar-ho entomant tot –amb una estupidesa sense remei- tal com vingui”.  

Stevenson 052

LA PRIMERA ESTRELLA DE LA NOCHE, de Nadia Ghulam i Javier Diéguez

29 jun

La primera estrella de la noche 027

Potser has llegit el llibre El secret del meu turbant (Columna, 2010), de la periodista Agnès Rotger i que va resultar guanyador del Premi Prudenci Bertrana el mateix any de publicació. L’historiador Javier Diéguez ha escrit La primera estrella del vespre, publicada l’abril de 2016 per Rosa dels vents en català i per Plaza i Janés en castellà. Els dos llibres han estat escrits a quatre mans, tant un com l’altre són biografies novel·lades que es basen en la vida i les experiències de la Nadia Ghulam.

La Nadia Ghulam va néixer a Kabul (Afganistan) el 1985. Quan tenia vuit anys i en plena guerra civil, una bomba va esclatar a casa seva. Aquest fet va tenir com a conseqüència la mort del seu germà, l’aparició de la malaltia mental del seu pare, la pèrdua de la casa familiar i que ella patís greus cremades al seu cos. Per refer-se del tràgic succés que canviaria per sempre més la seva vida va estar hospitalitzada durant dos anys i va haver de sotmetre’s a nombroses operacions quirúrgiques.

Després de la seva sortida de l’hospital el règim talibà s’havia instaurat a l’Afganistan. Una de les imposicions del nou govern va ser prohibir que les dones treballessin fora de la llar. A casa seva l’única figura masculina era la del pare però estava malalt i no podia treballar. Quan tenia onze anys va prendre una decisió radical, generosa i arriscada: es va vestir de noi i es va fer passar pel Zelmai, el seu germà mort. Durant deu anys va ser un home i d’aquesta manera, treballant al camp, de cuinera o en un taller de bicicletes que ella mateixa va muntar, va pogué mantenir els seus pares i les seves dues germanes petites.

La primera estrella de la noche 033

Quan tenia vint-i-un anys, de la mà d’una ONG catalana i de la periodista Mònica Bernabé, la Nadia Ghulam va arribar a Catalunya on va continuar el procés per millorar la seva salut. Des de llavors viu a Badalona amb la seva família catalana.

La primera estrella del vespre explica el retorn de la Nadia Ghulam a l’Afganistan. Com a conseqüència de la mort de la seva tia Sha Ghul decideix tornar al país per honrar-la i retrobar-se, també, amb tota la seva família. El dia que vaig assistir a la presentació de la novel·la a la Llibreria l’Illa de Mollet del Vallès, en Javier Diéguez va explicar que la Nadia Ghulam tenia material i apunts de tres viatges a l’Afganistan. La novel·la sintetitza aquests viatges en un de sol i com a lector llegim el llibre com si tot hagués passat en només un viatge. Un bon recurs per fer més comprensible i organitzada la història i no allargar-la innecessàriament. El resultat és molt potent. La novel·la està molt ben escrita i la conformen capítols curts en els que s’alterna la seva estada a l’Afganistan actual amb diferents salts enrere en els que se’ns expliquen moments cabdals de la seva infància així com les punyents històries personals dels seus parents.

El llibre és sobretot un homenatge a les dones que configuren el món familiar de la Nadia Ghulam i a la vegada també ho és de “la dona afganesa” en general. La mare, les germanes, la tia, les cosines i la neboda. En el llibre, el dia a dia de les dones afganeses ens arriba ple d’injustícies i d’una duresa implacable. Lapidació, fam, maltractaments, camps de refugiats, submissió, violacions, privació d’estudis… malauradament la llista de la desraó és llarga. El llibre presenta les dones afganeses com a víctimes d’aquest món dolorós i miserable, però a la vegada transmet la fortalesa, el coratge i les lluites de totes elles per tirar endavant. En aquest sentit és especialment colpidora la història de la seva cosina Mersal, destrossada per un matrimoni obligat quan ella encara era una nena.

La primera estrella de la noche 020

En la novel·la també apareix el contrast dels dos mons que la Nadia Ghulam ha viscut. A Catalunya ha pogut estudiar, moure’s pel país lliurament i decidir les regnes de la seva vida i això ha agreujat encara més totes les injustícies que ella presencia a l’Afganistan. El llibre és una denúncia d’aquesta situació i una manera de continuar ajudant la seva família afganesa. “El dolor (psicològic o físic) no es pot superar, es pot viure amb dolor però sense superar-lo. Cal trobar les eines perquè una altra dona no visqui el mateix, és una esperança que té a veure amb la dona afganesa i la seva paciència” va declarar al Tria33.

Darrere de cada guerra i de cada injustícia hi ha una història personal i moltes veus silenciades. Les crues notícies que ens mengem cada dia ens mostren víctimes que només són xifres i nombres fugissers. La història de la Nadia Ghulam és especial i diferent. Davant l’horror i la barbàrie s’ha entregat a l’esperança per la construcció d’un futur millor. Llegir el seu llibre o millor encara, escoltar el seu testimoni en la seva pròpia veu, per força remou consciències i fa replantejar les prioritats de molts aspectes de la vida. La Nadia Ghulam és una llum, és una estrella ferma que il·lumina el seu entorn. Hi ha una sentència filosòfica que diferents persones han defensat al llarg de la història i que diu que la revolució comença per un mateix, en intentar millorar com a persones i contribuir en la mesura que es pugui en el nostre entorn.

Doncs això, La primera estrella del vespre parla de la Nadia Ghulam i la seva revolució.

La primera estrella de la noche 004

TODOS LOS HIJOS DE PUTA DEL MUNDO, d’Alberto González Vázquez

15 jun

Todos los hijos de puta del mundo 015

Todos los hijos de puta del mundo és un còmic que recull les vinyetes que Alberto González Vázquez  ha publicat a Orgullo y satisfacción i a El Mundo Today i que recentment  ha estat editat per l’editorial Astiberri. Alberto González Vázquez (més conegut com a Querido Antonio) és guionista del programa El Intermedio del Gran Wyoming i molt conegut, sobretot, com a responsable de la realització dels vídeos manipulats que es passen en aquest programa de La Sexta. Les seves animacions també es poden veure en els treballs que ha realitzat en diferents curtmetratges, sobre textos d’escriptors, en publicitat o en videoclips musicals.

No, no hi són tots. A Todos los hijos de puta del mundo no hi caben tots, caldria una ingent desforestació de boscos per encabir tots els fills de puta del món. En tot cas és un títol amb molt de ganxo, perquè com a lector et preguntes qui són els fills de puta que apareixen en el llibre? A Humor cristiano, el seu primer còmic, el protagonista absolut era Déu. A Todos los hijos de puta del mundo els protagonistes són els polítics. Ep, són els polítics però com un reflex de nosaltres mateixos. L’autor parteix de la idea que els polítics són igual que nosaltres i que tenim els fills de puta que ens mereixem. Sí, humor escèptic, fet des del no hi ha esperança i d’algú que no creu en res o en molt poques coses. A qui no li han dit alguna vegada que és un fill de puta?

Todos los hijos de puta del mundo 003

Alberto González Vázquez no sap dibuixar (ho diu ell mateix), però això no desmereix en absolut la seva feina. Expliquem-la. Els seus dibuixos es basen en el retoc que fa de les fotografies per convertir-les en còmics. La seva tècnica consisteix en tirar línies, donar color i manipular les fotografies per arribar a crear autèntiques obres d’art. Gerardo Vilches, en la ressenya del llibre a Entrecomics, explica molt bé la subtilesa de les seves creacions: “es podria pensar que la seva tècnica, allunyada de la caricatura a l’ús, serviria per representar als personatges polítics tal com són, però, lluny d’això, en realitat revela aspectes ocults i moltes vegades sinistres, simplement reforçant trets, escollint expressions facials o descontextualitzant gestos”.

Todos los hijos de puta del mundo no és un còmic de sàtira política. Alberto González Vázquez utilitza personatges com Rajoy, Sánchez, Rivera, Iglesias, Aznar o Aguirre com a material per especular sobre la seva intimitat i per crear així unes històries surrealistes, exagerades i sàdiques que sovint comencen amb diàlegs reals per anar poc a poc fent un gir i portar-nos al terreny d’allò inesperat. La descontextualització de la seva trama és una de les seves millors armes. L’acompanya el domini absolut d’uns diàlegs brutals i intel·ligents. El resultat és un còmic sòrdid, pervers i malaltís. I tot això fa riure molt, molt i molt. Tot i que a vegades penses, Querido Antonio, com et passes fill de puta!

Todos los hijos de puta del mundo 018

L’humor d’Alberto González Vázquez és, com us podeu imaginar, políticament incorrecte. Molt incorrecte. De fet, és tan transgressor que m’estranya que encara no li hagi caigut cap denúncia, la veritat. El fet que la seva feina l’expressi en format còmic també ajuda. El còmic és, ara per ara, un dels últims refugis per a la violació de la norma. Difícilment es podrien traslladar les històries de Todos los hijos de puta del mundo a televisió, cine o teatre sense que es donessin cita la indignació, la censura o l’escàndol.

Tot i així, ja fa temps que l’humor i la transgressió estan en el punt de mira. El còmic, evidentment, també. D’exemples, malauradament no ens en falten. Les revistes satíriques El Jueves o Mongolia han rebut la constant pressió dels poders fàctics del país: monarquia, política i religió. Fa poc Mayte Quílez, la directora de El Jueves, va ser agredida després de la publicació d’una portada contra l’auge del nazisme. L’exemple més sagnant però, és el de Charlie Hebdo i els atemptats terroristes del 2015.

Todos los hijos de puta del mundo 3

Quins són els límits de l’humor? Jo crec que cal poder fer humor de tot i que els seus límits depenen del context en el qual es desenvolupa. Qui ho explica molt bé és en Darío Adanti. Aquest article és un magnífic tractat per contrarestar tots aquells que volen coartar la llibertat d’expressió, se senten ferits per pertànyer al gremi “atacat” o que s’encomanen al mal gust o als valors per estrènyer el cinturó de la censura.

En el programa de ràdio Carne Cruda se li va preguntar a Alberto González Vázquez sobre la censura i els límits de l’humor i l’autor va afirmar que “prefereix pensar que vivim en un país democràtic i que està emparat per la llibertat d’expressió”.  Sarcasme, innocència, ironia? El proper diumenge 26 tenim novament eleccions en aquest país tan democràtic. Curiosament a Todos los hijos de puta del mundo apareixen els quatre principals candidats espanyols que es presenten a les properes eleccions generals. És possible que no t’ajudi gaire a triar el teu vot, però almenys riuràs molt, que no és poc.

Todos los hijos de puta del mundo

 

%d bloggers like this: