FESTIVAL DE LITERATURA ESTIU 2016: 10 còmics amb la música com a protagonista

27 jul

definitiu

Tanquem per vacances i com ja vam fer l’estiu del 2014 i el del 2015, ens muntem un festival de literatura a mida. Avui publiquem una llista dels llibres que volem llegir durant les properes setmanes. Els dies estaran plens d’hores que podrem dedicar al que vulguem. Tindrem temps per caçar pokemons amb tranquil·litat, podrem escoltar Joan de son Rapinya amb la cançó que més petarà aquest estiu, podrem afrontar tants cops com vulguem el repte de fer caure de peu l’ampolla d’aigua després de donar-li la volta i també podrem fer maratons de lectura, sense presses, acompanyats del sol de la platja, tombats a l’herba de la muntanya o gaudint d’un vermut a la piscina del poble d’estiueig.

Aquest any us proposo 10 còmics que tenen a veure amb la música. Dues disciplines artístiques que sempre han estat molt lligades, potser més des d’un punt de vista underground o alternatiu i que es posa de manifest en nombrosos exemples. L’any 2009 Somoslibros va publicar el llibre Vinilos Cómic en el qual es recullen més de 400 fundes Batmande LP fetes a partir del còmic i que han servit per il·lustrar vinils de Jimi Hendrix, Iggy Pop, David Bowie o Sonic Youth. Un altre exemple sobre el vincle entre la música i el còmic són les il·lustracions icòniques del dissenyador brasiler Butcher Billy que converteix a Joy Division en un Batman vocalista, a Morrisey en L’increïble Hulk i a Robert Smith en el Nightcrawler dels X-men.

És insuperable, no trobeu? Un bon còmic per llegir i la bona música acompanyant, una fusió de dues arts que aixequen passions. He seleccionat 10 còmics publicats durant els últims anys, alguns d’aquí i altres d’internacionals i que reuneixen totes les virtuts per caure rendits a la seva lectura. Que els gaudiu!

Tot és una mentida tornarà el 21 de setembre. Així que us desitjo el millor estiu possible, literari i ociós, a tot@s.  PLAY!

1.BLACK IS BELTZA, de Fermín Muguruza, Harkaitz Cano i Jorge Alderete (Bang)

1Fermín Muguruza, líder de les populars bandes de rock basc Kortatu i Negu Gorriak, va pensar en fer el còmic Black is Beltza després de veure una foto a la premsa americana de l’any 1965 en què apareixia la comparsa dels gegants de Pamplona, imatge típica de les festes de Sant Fermín, desfilant per la Cinquena Avinguda de Nova York. En el peu de foto es podia llegir que a causa dels disturbis racials, s’havia prohibit la participació en la desfilada als dos gegants negres.

A partir d’aquest fet real Muguruza desenvolupa tota la història del llibre. Un esdeveniment històric que acaba donant vida a les aventures de Manex, el músic i protagonista del còmic. Black is Beltza és un passeig per la convulsa i revolucionària història dels anys 60 americans on s’inclouen les lluites d’alliberament dels moviments socials, les icones de la literatura i els mites de la música com Otis Redding, Janis Joplin o The Who.

L’argentí Jorge Alderete (Los Fabulosos Cadillacs, Andrés Calamaro) ha estat el responsable d’il·lustrar aquest impressionant còmic. Fins el dia 28 d’agost l’Arts Santa Mònica acull una exposició sobre Black is Beltza on es mostra el material que ha nodrit les diferents parts del projecte: arxius fotogràfics, dibuixos originals o els materials audiovisuals del panorama sociopolític i cultural del moment.

+INFO: entrevista a Fermín Muguruza a VICE, pàgina web de Black is Beltza, ressenya del còmic a Un libro al día, informació a l’editorial Bang ediciones.

2. VIP, de Felipe Almendros (Reservoir Books)

2Felipe Almendros (Badalona, 1976) tanca amb V.I.P. (una història sense textos, ni bafarades, dibuixada per ordinador i amb pàgines en 3D) la trilogia començada amb S.O.S. (Apa apa cómics, 2009) i R.I.P. (Reservoir Books, 2011). Una trilogia en la qual el fil comú és portar al món del còmic les experiències personals de l’autor. Cada còmic és un nou episodi en la vida d’Almendros.

En aquest cas el protagonista aconsegueix una feina de carter a Barcelona i ha de deixar el barri per mudar-se a la zona alta on s‘allotjarà en una habitació barata en el club VIP. Aquí anirà descobrint la seva verdadera vocació que és la de convertir-se  en una icona musical. El còmic va acompanyat amb un CD que inclou cinc temes de Philip Almonds, el personatge de la portada del còmic i les publicitats fictícies que hi ha en el seu interior. Les cançons són molt divertides (i també molt freaks), les seves lletres estan fetes d’acudits de tota la vida! Pots escoltar-les aquí.

+INFO: ressenya al blog Underbrain, entrevista a l’autor a La Vanguardia, informació a l’editorial Reservoir Books.

3.HÉROES DEL BLUES, EL JAZZ Y EL COUNTRY, de Robert Crumb (Nórdica)

3Robert Crumb (Filadèlfia, 1943) és un dels dibuixants de còmic underground americà més important de tots els temps. Parlar de Crumb és parlar d’un mite!

Durant els anys 80 Robert Crumb va crear les sèries de postals Heroes of the Blues, Early Jazz Greats i Pioneers of the Country Music. El còmic Héroes del Blues, el jazz y el country les recopila totes per primer cop i inclou un CD exclusiu amb 21 temes escollits i compilats pel propi Crumb (amb cançons de Charley Patton, Dock Boggs i Jerry Roll Morton, Carter Family entre d’altres). El còmic fa una breu biografia de cada músic, juntament amb una il·lustració original a tot color de Crumb. Aquest còmic és pràcticament una peça de col·leccionista. Absolutament brutal!

+INFO: Un article per saber qui és Robert Crumb a Cactus, Ressenya a El penúltimo Mohicano, informació a l’editorial Nórdica.

4.PUNK ROCK JESUS, de Sean Murphy (Vértigo)

4Punk rock Jesus uneix dues idees perverses: la de clonar a Jesus i per tant portar a la terra “El fill de Déu fet home i televisar-ho en plan El show de Truman (la película de 1998 de Peter Weir). El protagonista del còmic és Chris, un clon de Jesucrist i la seva vida es televisa pel més polèmic reality show de la història. Però en Chris es farà ateu i s’acabarà convertint en el líder d’un grup punk amb l’objectiu de difondre el seu missatge antireligiós a tot el planeta.

Atenció a aquest còmic corrosiu i provocador que a partir d’aquesta trama acaba parlant d’ecologia, del capitalisme salvatge, de terrorisme polític i dels diferents punts de vista religiosos que operen als Estats Units i que van des del creacionisme (la doctrina fonamentalista que nega la teoria evolutiva de Charles Darwin) a l’ateisme. 

Punk rock Jesus és un còmic poderós, el seus dibuixos en blanc i negre són espectaculars. Talent, talent i més talent. Punk’s not dead!

+INFO: Ressenya del còmic a Zona negativa, entrevista a Sean Murphy, informació a l’editorial ECC.

5.LAS AVENTURAS DE JOSELITO, de Jose Pablo Garcia (Reino de Cordelia)

5L’il·lustrador Jose Pablo García (Màlaga, 1982) va publicar Las aventuras de Joselito el 2015. Pel dibuixant andalús créixer amb les cançons de  José Jiménez Fernández, Joselito “el pequeño ruiseñor”, ha estat el més natural del món, a casa seva n’eren fans. El còmic està escrit i dibuixat des de l’afecte, l’amor i l’admiració cap a un Joselito que sovint se’l recorda per les etapes més miserables de la seva vida: l’addicció a les drogues, la presó o la penúria econòmica. El cert és que Joselito va ser una estrella que va triomfar amb la cançó i amb el cinema a Espanya, França, Itàlia, Mèxic i Japó. Jose Pablo García li rendeix un gran homenatge i ho fa d’una manera brillant.

Cada etapa de la vida de Joselito està narrada i dibuixada amb un estil diferent. Hi han més de quaranta estils i referències diferents per explicar la vida del cantant. Des de l’escola Bruguera als superherois americans. Una autèntica passada!

“Por ahí viene Joselito, con los ojos brillantitos, por la calle Peñón”, de Kiko Veneno.

+INFO: Ressenya del còmic a l’ABC, entrevista a l’autor a AUX magazine, Informació de l’editorial Reino de cordelia.

______________________________________________________________

photo_27367239

______________________________________________________________

6.HIT EMOCIONAL, de Juanjo Sáez (Sexto piso)

6 Juanjo Sáez (Barcelona, 1972), l’autor de la popular sèrie d’animació Arròs Covat, recopila a Hit emocional les vinyetes que publica mensualment a la revista Rockdelux i n’afegeix de noves. El llibre és un recorregut cronològic pels diferents gustos musicals de l’il·lustrador i n’explica la seva evolució des que va començar a interessar-se per la música. Ho fa a partir de les referències de les persones més properes, com la seva família (amb la menció especial cap al seu pare), els seus amics i la gent del seu barri. 

El còmic està creat a partir dels comentaris a pàgina sencera de les cançons que tenen un significat especial per a l’autor català. Tot i que l’anàlisi va encaminat més aviat al pop, a l’indie o a la música més “moderna”(Los Planetas, Radiohead, LCD Soundsystem, Arcade Fire, The Strokes, Pixies) també ens podem trobar vinyetes dedicades al ‘Mediterráneo’ de Serrat passant per estils musicals tan diferents com el heavy o l’electrònica. El còmic també inclou capítols on narra diferents aventures relacionades amb la música, com un viatge a París o la presència al Doctor Music Festival

Hit emocional és un còmic pels amants de la música que genera empatia, i que és molt, molt, molt generacional. Com afirma el propi Juanjo Sáez «Yo, hace veinte años, ya era un nostálgico cuando todavía no había perdido casi nada».

+INFO: Entrevista a Juanjo Sáez a eldiario.es, ressenya a Entrecomics.

7.EL PIANO ORIENTAL, de Zeina Abirached (Salamandra Graphic)

7El piano oriental és un còmic que narra dues històries. Per una banda ens trobem el Beirut dels anys cinquanta i la història del besavi de l’autora, que va aconseguir inventar un piano que, gràcies a un mecanisme, era capaç de saltar del teclat occidental al teclat oriental. I és que en el piano de música occidental l’interval mínim entre dues tecles correspon a un semitò, mentre que en la música oriental el menor interval possible és d’un quart de to. El còmic explica el viatge que el besavi fa a Viena amb un amic per promocionar l’invent.

Per altra banda El piano oriental és també el relat de la pròpia Zeina Abirached (Beirut, 1981). La seva és la història d’una jove libanesa que va créixer durant la guerra civil i que acaba anant a viure a París. El còmic exposa la dualitat de la seva vida. Tot i tenir la nacionalitat francesa Abirached no ha volgut renunciar a cap de les seves dues llengües, ni de les seves dues identitats. De fet, la seva és l’enyorança d’un Líban en pau, que com tants altres joves ja no va ser a temps de viure. 

A partir d’un blanc i negre majestuós l’autora aconsegueix dibuixar la música i convertir els sons en imatges. Una autèntica delícia!

+INFO: ressenya a El Periódico, ressenya a La casa de el, informació a l’editorial Salamandra.

8.HEAVY 1986, de Miguel B. Núñez (Sapristi)

8La carrera del dibuixant Miguel B. Núñez (Madrid, 1970) ha estat sempre molt vinculada al món musical. Ha col·laborat en diferents etapes de la seva vida laboral en les revistes musicals Heavy Rock, Trash Metal, Mondosonoro i també amb la discogràfica Subterfuge Records fent dibuixos pel seu fanzine i algunes portades de discos.

Heavy 1986 explica la vida d’Adela, Javi i Marta, tres adolescents de barri obrer en el Madrid dels anys 80 que vinculen la seva rebel·lia a les sortides nocturnes, les festes d’alcohol, el descobriment del sexe, l’amor i sobretot el heavy metal, la música que més els agrada i que gaudeixen amb autèntica passió.

Heavy 1986 és un còmic molt madrileny, pel llenguatge (¿¡Qué pasa tronco!?), per les referències emblemàtiques del moment (la sala Canciller, les emissions radiofòniques de Disco-Cross i la Emisión Pirata) o pels grups de música que hi apareixen (Barón Rojo, Obús, Banzai o Rosendo). Llarga vida al rock dur!

+INFO: ressenya a Yorokobu, entrevista a Miguel B. Núñez a Nos gusta la música, el blog de Miguel B. Núñez

9.HOTEL CALIFORNIA, de Nine Antico (Sapristi)

9Hotel Califòrnia, la popular cançó dels Eagles, és també el títol d’aquest còmic que ens arriba de la mà de la il·lustradora Nine Antico (França, 1981) i que té les groupies com a protagonistes, que en el sentit estricte de la paraula i segons la wikipedia són persones que cerquen intimitat emocional i sexual amb un músic famós.

La història ens situa als Estats Units dels 50 i els 60 i narra les aventures de Ricitos, una noia que al·lucina quan veu l’ Elvis Presley per televisió i que a partir d’aquest moment fa de la música i del seguiment dels seus ídols musicals una manera de viure. John Lennon, Mick Jagger, Jim Morrison, Frank Zappa, Beatles, Beach Boys, Mamas & Papas són presents en el còmic, ja sigui dibuixats o en les constants cançons que apareixen entre vinyeta i vinyeta.

A Hotel Califòrnia Nine Artico intenta dignificar la figura de la groupie que sovint ha estat força maltractada per la història del rock relacionat-la únicament amb el tema sexual. En el còmic hi apareix des d’un punt de vista més humà i atorgant-li el paper que realment van arribar a tenir: les groupies tenien un poder important sobre els músics i les seves decisions.

+INFO: ressenya del còmic a Entrelibros, ressenya a Papel en blanco, informació a l’editorial Roca.

10.HOY ES UN BUEN DÍA PARA MORIR, de Colo (Dibbuks)

10A Hoy es un buen día para morir un virus desconegut, que ataca el sistema nerviós i provoca quadres depressius, porta a la mort nombroses víctimes. En el còmic seguirem les vides d’un terrorista informàtic, d’un escriptor, d’un assassí i dels membres d’un grup de música (alter ego de Hielo Rojo, el grup que l’autor té a la vida real)

L’autor del còmic és Jesús Colomina ‘Colo’ (Madrid, 1969) i juntament amb el músic madrileny Carlos Pastor han creat la música del llibre. El còmic inclou un CD (la seva banda sonora) amb 75 minuts de composicions. Música programàtica composta especialment per al còmic i que està dins dels paràmetres del rock progressiu. 

Colo és conegut per l’obra De perros y huesos, obra amb la qual va obtenir el Premi Planeta de Còmic el 2010. Hoy es un buen día para morir és un còmic monumental, té 384 pàgines i una factura impecable. Colo ha trigat 6 anys en donar per enllestida l’obra i el resultat és d’allò més extraordinari.

+INFO: entrevista a l’autor el còmic a La Tribuna del País Vasco, ressenya del còmic a TVE Cómics, informació a l’editorial dibbuks.

______________________________________________________________

photo_27367246

______________________________________________________________

EN DEFENSA DELS OCIOSOS, de Robert Louis Stevenson

13 jul

Gift 2

Va ser en una classe d’antropologia, quan estudiava Educació Social a la UB fa uns quants anys, que la professora ens va fer llegir Del paro al ocio, del Luís Racionero. Fet per fet i per acabar parlant del mateix, molt millor En defensa dels ociosos, el llibre que acabo de llegir de Robert Louis Stevenson (Escòcia, 1850 – Samoa, 1894) i que ha publicat recentment Viena Edicions amb l’afinada traducció de Xavier Zambrano. La perspectiva poètica i apassionada de l’autor escocès fa del llibre una petita (té 77 pàgines) joia literària. I que voleu que us digui, d’en Racionero ja no me’n refio, és d’aquests autors de polèmica impostada que per portar la contrària encara fóra capaç de desdir-se i escriure En defensa dels neoliberals.

Robert Louis Stevenson és conegut per haver escrit grans clàssics de la literatura com L’illa del tresor (1883) o L’estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde (1886). En defensa dels ociosos no és ni una novel·la ni la seva obra més coneguda, però és un assaig deliciós que encoratja al lector l’alegria de viure ociosament amb el fi de ser més feliços. Aquí, un tast. El llibre recull sis articles apareguts en premsa entre 1876 i 1888. Els biògrafs de l’escriptor coincideixen en assenyalar que els articles estan escrits sota la influència de la seva malaltia respiratòria. De BeFunky Collage 2ben jove va voltar pel món buscant llocs per viure on el clima fos temperat i afavorís la salut dels seus pulmons. Stevenson va ser sempre molt conscient de la fragilitat de la vida, es va deixar temptar per la vida reposada (i ociosa) i va quedar encisat per la bellesa de la natura dels diferents indrets on va viure. Tot això, d’una manera o una altra, queda reflectit al llibre.

Robert Louis Stevenson va escriure En defensa dels ociosos en plena revolució industrial. La consigna que associa la felicitat al treball, als diners, al consumisme i a les propietats va gestar-se en aquell llunyà segle XIX  i Stevenson va ser-ne un observador crític i un activista divergent. De fet, avui en dia continua vigent aquesta felicitat en que l’individu es sotmet al capitalisme salvatge i s’oblida de la felicitat relacionada a la no productivitat, al no fer res i al goig de l’ociositat. Potser ara hi ha més veus que intenten fer-se un forat en aquesta bogeria de societat que hem creat, però en el seu moment Stevenson seria un paio ben rar escrivint contra l’afany de fer diners i proclamant als quatre vents que el fa més feliç una conversa inesperada, jeure sota un arbre o gaudir d’un sol radiant. “No cal malgastar la vida sencera a la recerca de glòria i riquesa. La vanitat ens porta a pensar en destins transcendents, però no hi ha res que sigui tant important ni feina tant preuada. No hi ha cap deure que desatenguem tant com el deure de ser feliços”.

El més popular dels articles que conté el llibre i que li dóna títol és En defensa dels ociosos, però atenció a la resta, la seva lectura és un autèntic plaer! La prosa d’Stevenson és un treball d’orfebreria, un  metall preciós que convé llegir amb un llapis a la mà per subratllar les nombroses sentències que, de ben segur, sacsejaran els vostres cors daurats.

Carta a un jove que vol abraçar la carrera artística, és un article per a tots aquells que vulguin dedicar-se a qualsevol professió relacionada amb la creació i en la que l’autor els recorda “que no esperin guanyar diners, la recompensa rau en el salari de la vida i no en el salari de l’ofici”. També té un article Sobre l’encant dels llocs desagradables i un altre anomenat Apunts sobre el bosc: hores ocioses. “En la vida  només hi ha un esdeveniment que veritablement corprengui la persona i la tregui del solc de les seves opinions acostumades”, escriu Sobre l’enamorament, un dels capítols que més m’ha agradat juntament amb Vellesa rondinaire i joventut on escriu “Vells i joves estem tots en la nostra última navegació. Així que si algú de la tripulació té una unça de tabac, per l’amor de Déu que la faci circular! Fumem-nos una bona pipa abans de marxar!”.

Som-hi, siguem ociosos, gaudim del dia a dia sense presses i contagiem-nos d’alegria! Si no has llegit el llibre pot ser una bona manera de començar a ser ociós. Jo ja ho he fet i també he estat més d’una hora jugant amb un escarbat per fer les fotografies d’aquesta ressenya…  “Però és millor ser arrauxat que ser mort. És millor deixar anar un crit en forma de teoria que ser del tot insensible als torts i les incongruències de la vida, i anar-ho entomant tot –amb una estupidesa sense remei- tal com vingui”.  

Stevenson 052

LA PRIMERA ESTRELLA DE LA NOCHE, de Nadia Ghulam i Javier Diéguez

29 jun

La primera estrella de la noche 027

Potser has llegit el llibre El secret del meu turbant (Columna, 2010), de la periodista Agnès Rotger i que va resultar guanyador del Premi Prudenci Bertrana el mateix any de publicació. L’historiador Javier Diéguez ha escrit La primera estrella del vespre, publicada l’abril de 2016 per Rosa dels vents en català i per Plaza i Janés en castellà. Els dos llibres han estat escrits a quatre mans, tant un com l’altre són biografies novel·lades que es basen en la vida i les experiències de la Nadia Ghulam.

La Nadia Ghulam va néixer a Kabul (Afganistan) el 1985. Quan tenia vuit anys i en plena guerra civil, una bomba va esclatar a casa seva. Aquest fet va tenir com a conseqüència la mort del seu germà, l’aparició de la malaltia mental del seu pare, la pèrdua de la casa familiar i que ella patís greus cremades al seu cos. Per refer-se del tràgic succés que canviaria per sempre més la seva vida va estar hospitalitzada durant dos anys i va haver de sotmetre’s a nombroses operacions quirúrgiques.

Després de la seva sortida de l’hospital el règim talibà s’havia instaurat a l’Afganistan. Una de les imposicions del nou govern va ser prohibir que les dones treballessin fora de la llar. A casa seva l’única figura masculina era la del pare però estava malalt i no podia treballar. Quan tenia onze anys va prendre una decisió radical, generosa i arriscada: es va vestir de noi i es va fer passar pel Zelmai, el seu germà mort. Durant deu anys va ser un home i d’aquesta manera, treballant al camp, de cuinera o en un taller de bicicletes que ella mateixa va muntar, va pogué mantenir els seus pares i les seves dues germanes petites.

La primera estrella de la noche 033

Quan tenia vint-i-un anys, de la mà d’una ONG catalana i de la periodista Mònica Bernabé, la Nadia Ghulam va arribar a Catalunya on va continuar el procés per millorar la seva salut. Des de llavors viu a Badalona amb la seva família catalana.

La primera estrella del vespre explica el retorn de la Nadia Ghulam a l’Afganistan. Com a conseqüència de la mort de la seva tia Sha Ghul decideix tornar al país per honrar-la i retrobar-se, també, amb tota la seva família. El dia que vaig assistir a la presentació de la novel·la a la Llibreria l’Illa de Mollet del Vallès, en Javier Diéguez va explicar que la Nadia Ghulam tenia material i apunts de tres viatges a l’Afganistan. La novel·la sintetitza aquests viatges en un de sol i com a lector llegim el llibre com si tot hagués passat en només un viatge. Un bon recurs per fer més comprensible i organitzada la història i no allargar-la innecessàriament. El resultat és molt potent. La novel·la està molt ben escrita i la conformen capítols curts en els que s’alterna la seva estada a l’Afganistan actual amb diferents salts enrere en els que se’ns expliquen moments cabdals de la seva infància així com les punyents històries personals dels seus parents.

El llibre és sobretot un homenatge a les dones que configuren el món familiar de la Nadia Ghulam i a la vegada també ho és de “la dona afganesa” en general. La mare, les germanes, la tia, les cosines i la neboda. En el llibre, el dia a dia de les dones afganeses ens arriba ple d’injustícies i d’una duresa implacable. Lapidació, fam, maltractaments, camps de refugiats, submissió, violacions, privació d’estudis… malauradament la llista de la desraó és llarga. El llibre presenta les dones afganeses com a víctimes d’aquest món dolorós i miserable, però a la vegada transmet la fortalesa, el coratge i les lluites de totes elles per tirar endavant. En aquest sentit és especialment colpidora la història de la seva cosina Mersal, destrossada per un matrimoni obligat quan ella encara era una nena.

La primera estrella de la noche 020

En la novel·la també apareix el contrast dels dos mons que la Nadia Ghulam ha viscut. A Catalunya ha pogut estudiar, moure’s pel país lliurament i decidir les regnes de la seva vida i això ha agreujat encara més totes les injustícies que ella presencia a l’Afganistan. El llibre és una denúncia d’aquesta situació i una manera de continuar ajudant la seva família afganesa. “El dolor (psicològic o físic) no es pot superar, es pot viure amb dolor però sense superar-lo. Cal trobar les eines perquè una altra dona no visqui el mateix, és una esperança que té a veure amb la dona afganesa i la seva paciència” va declarar al Tria33.

Darrere de cada guerra i de cada injustícia hi ha una història personal i moltes veus silenciades. Les crues notícies que ens mengem cada dia ens mostren víctimes que només són xifres i nombres fugissers. La història de la Nadia Ghulam és especial i diferent. Davant l’horror i la barbàrie s’ha entregat a l’esperança per la construcció d’un futur millor. Llegir el seu llibre o millor encara, escoltar el seu testimoni en la seva pròpia veu, per força remou consciències i fa replantejar les prioritats de molts aspectes de la vida. La Nadia Ghulam és una llum, és una estrella ferma que il·lumina el seu entorn. Hi ha una sentència filosòfica que diferents persones han defensat al llarg de la història i que diu que la revolució comença per un mateix, en intentar millorar com a persones i contribuir en la mesura que es pugui en el nostre entorn.

Doncs això, La primera estrella del vespre parla de la Nadia Ghulam i la seva revolució.

La primera estrella de la noche 004

TODOS LOS HIJOS DE PUTA DEL MUNDO, d’Alberto González Vázquez

15 jun

Todos los hijos de puta del mundo 015

Todos los hijos de puta del mundo és un còmic que recull les vinyetes que Alberto González Vázquez  ha publicat a Orgullo y satisfacción i a El Mundo Today i que recentment  ha estat editat per l’editorial Astiberri. Alberto González Vázquez (més conegut com a Querido Antonio) és guionista del programa El Intermedio del Gran Wyoming i molt conegut, sobretot, com a responsable de la realització dels vídeos manipulats que es passen en aquest programa de La Sexta. Les seves animacions també es poden veure en els treballs que ha realitzat en diferents curtmetratges, sobre textos d’escriptors, en publicitat o en videoclips musicals.

No, no hi són tots. A Todos los hijos de puta del mundo no hi caben tots, caldria una ingent desforestació de boscos per encabir tots els fills de puta del món. En tot cas és un títol amb molt de ganxo, perquè com a lector et preguntes qui són els fills de puta que apareixen en el llibre? A Humor cristiano, el seu primer còmic, el protagonista absolut era Déu. A Todos los hijos de puta del mundo els protagonistes són els polítics. Ep, són els polítics però com un reflex de nosaltres mateixos. L’autor parteix de la idea que els polítics són igual que nosaltres i que tenim els fills de puta que ens mereixem. Sí, humor escèptic, fet des del no hi ha esperança i d’algú que no creu en res o en molt poques coses. A qui no li han dit alguna vegada que és un fill de puta?

Todos los hijos de puta del mundo 003

Alberto González Vázquez no sap dibuixar (ho diu ell mateix), però això no desmereix en absolut la seva feina. Expliquem-la. Els seus dibuixos es basen en el retoc que fa de les fotografies per convertir-les en còmics. La seva tècnica consisteix en tirar línies, donar color i manipular les fotografies per arribar a crear autèntiques obres d’art. Gerardo Vilches, en la ressenya del llibre a Entrecomics, explica molt bé la subtilesa de les seves creacions: “es podria pensar que la seva tècnica, allunyada de la caricatura a l’ús, serviria per representar als personatges polítics tal com són, però, lluny d’això, en realitat revela aspectes ocults i moltes vegades sinistres, simplement reforçant trets, escollint expressions facials o descontextualitzant gestos”.

Todos los hijos de puta del mundo no és un còmic de sàtira política. Alberto González Vázquez utilitza personatges com Rajoy, Sánchez, Rivera, Iglesias, Aznar o Aguirre com a material per especular sobre la seva intimitat i per crear així unes històries surrealistes, exagerades i sàdiques que sovint comencen amb diàlegs reals per anar poc a poc fent un gir i portar-nos al terreny d’allò inesperat. La descontextualització de la seva trama és una de les seves millors armes. L’acompanya el domini absolut d’uns diàlegs brutals i intel·ligents. El resultat és un còmic sòrdid, pervers i malaltís. I tot això fa riure molt, molt i molt. Tot i que a vegades penses, Querido Antonio, com et passes fill de puta!

Todos los hijos de puta del mundo 018

L’humor d’Alberto González Vázquez és, com us podeu imaginar, políticament incorrecte. Molt incorrecte. De fet, és tan transgressor que m’estranya que encara no li hagi caigut cap denúncia, la veritat. El fet que la seva feina l’expressi en format còmic també ajuda. El còmic és, ara per ara, un dels últims refugis per a la violació de la norma. Difícilment es podrien traslladar les històries de Todos los hijos de puta del mundo a televisió, cine o teatre sense que es donessin cita la indignació, la censura o l’escàndol.

Tot i així, ja fa temps que l’humor i la transgressió estan en el punt de mira. El còmic, evidentment, també. D’exemples, malauradament no ens en falten. Les revistes satíriques El Jueves o Mongolia han rebut la constant pressió dels poders fàctics del país: monarquia, política i religió. Fa poc Mayte Quílez, la directora de El Jueves, va ser agredida després de la publicació d’una portada contra l’auge del nazisme. L’exemple més sagnant però, és el de Charlie Hebdo i els atemptats terroristes del 2015.

Todos los hijos de puta del mundo 3

Quins són els límits de l’humor? Jo crec que cal poder fer humor de tot i que els seus límits depenen del context en el qual es desenvolupa. Qui ho explica molt bé és en Darío Adanti. Aquest article és un magnífic tractat per contrarestar tots aquells que volen coartar la llibertat d’expressió, se senten ferits per pertànyer al gremi “atacat” o que s’encomanen al mal gust o als valors per estrènyer el cinturó de la censura.

En el programa de ràdio Carne Cruda se li va preguntar a Alberto González Vázquez sobre la censura i els límits de l’humor i l’autor va afirmar que “prefereix pensar que vivim en un país democràtic i que està emparat per la llibertat d’expressió”.  Sarcasme, innocència, ironia? El proper diumenge 26 tenim novament eleccions en aquest país tan democràtic. Curiosament a Todos los hijos de puta del mundo apareixen els quatre principals candidats espanyols que es presenten a les properes eleccions generals. És possible que no t’ajudi gaire a triar el teu vot, però almenys riuràs molt, que no és poc.

Todos los hijos de puta del mundo

 

UNA BREU HISTÒRIA DE SET ASSASSINATS, de Marlon James

1 jun

 

BeFunky Collage5

La primera vegada que vaig escoltar les cançons d’en Bob Marley va ser a principis dels anys 80 quan estiuejava al Maresme amb la família. Jo tenia uns nou anys i poca motivació per la música, però el meu cosí Pere ja en tenia vint, havia viatjat a Londres i atresorava una gran col·lecció de vinils. De tant en tant s’ajuntava amb els seus col·legues i muntaven una festa. Jo, encuriosit per aquells ritmes caribenys i pel bon rotllo que es generava cada cop que es punxaven els seus discs, vaig acabar sent acollit en aquell grup de hippies. Temps després descobriria que les bones vibracions també eren motivades pels porros de marihuana que es fumaven. La quadratura del cercle era el nom del càmping, es deia El Camell. En Bob Marley es van arrelar a mi i per sempre més m’ha acompanyat.

Aquí, en els 80, ens donaven peixet i ens enganyaven amb la transició política. A Jamaica ho havien intentat durant els 70 i tampoc ho havien aconseguit. El 1976 a Jamaica es vivia un enfrontament polític que havia acabat derivant en la divisió del país i en escenaris continus de violència. Per una banda hi havia el PNP, el partit de Michael Manley que, esperonat per les lluites anti colonialistes dels països que havien aconseguit la seva independència, era partidari d’adscriure Jamaica en els Moviments d’alliberament Nacional. Volia aplicar una socialdemocràcia amb nacionalitzacions i repartiment de la riquesa i allunyar-se dels Estats Units i de l’URSS. Per altra banda estava el JLP, d’Edward Seaga, el partit dels lobbys econòmics i dels interessos multinacionals que tenia tot el suport dels Estats Units.

Bob Marley 015

Bob Marley era en aquell moment una estrella de la música, era respectat per tothom i pràcticament era l’única persona que podia unir els dos sectors del país. Era un mediador que volia la pau i que estava per la construcció d’una Jamaica democràtica. És per aquesta raó que va promoure l’Smile Jamaica, un concert per la pau que pretenia frenar l’escalda de tensió i els enfrontaments a mort ens els barris de Kingston. El 3 de desembre de 1976, dos dies abans del concert i uns mesos abans de les eleccions generals, set pistolers van entrar a la casa d’en Bob Marley quan assajava amb els Wailers. Van intentar assassinar-lo a ell, a la seva família i a la seva banda. Van disparar-li al pit i si hagués estat inhalant en comptes d’exhalant, la bala li hauria travessat el cor. En total van disparar 56 trets i tot i que miraculosament tots van sobreviure, com a conseqüència de l’assalt van resultar ferits el cantant, la seva dona (a la qual van disparar al cap), el mànager (al qual van disparar a l’abdomen) i membres de la banda. Tot i així, dos dies després el concert es va fer i Bob Marley i els Wailers van tocar-hi. A les gravacions del concert Rita Marley canta amb la bata de l’hospital! Té poca qualitat però podeu veure el concert sencer aquí. Després de l’actuació, Bob Marley i els seus van marxar a viure a Londres.

Una breu història de set assassinats, de Marlon James (Jamica, 1970) explica l’intent d’assassinat de Bob Marley, un fet poc conegut que és utilitzat per l’autor com l’arrel de la seva novel·la. Al seu voltant Marlon James construeix, en gairebé 800 pàgines, les diverses històries i les nombroses ramificacions que es deriven del cas i que la converteixen en una lectura èpica i absolutament monumental. Una breu història de set assassinats ha estat publicada en català per l’editorial Bromera amb traducció de Ramon Monton i en castellà per l’editorial Malpaso amb traducció de Javier Calvo i Wendy Guerra. El llibre ha estat premiat amb el Man Booker Prize 2015 a la millor novel·la de l’any en llengua anglesa.

Bob Marley 008

A la novel·la hi han més de set assassinats, el títol però, es refereix a l’estranya desaparició de les set persones que van intentar matar en Bob Marley. L’autor s’endinsa en els impulsos que van motivar els sicaris a cometre l’atemptat i les conseqüències conflictives que això va comportar per moltes persones durant molt temps, pràcticament fins a principis del anys 90. El llibre no pretén resoldre el misteri sinó explicar diferents històries i tractar així les preguntes sense resoldre que inevitablement van lligades com a resultat d’aquest esdeveniment. La novel·la de Marlon James té ingredients de la novel·la criminal (recorda El poder del perro, d’en Don Winslow), del thriller polític (Graham Greene i les novel·les sobre la guerra freda) i del periodisme musical (com si Ignacio Julià fes una crònica pel Ruta 66). Una breu història de set assassinats és una novel·la coral on es donen cita gàngsters jamaicans, rastafaris, traficants de drogues, agents de la CIA, veïns del gueto, periodistes musicals de la revista Rolling Stone, agents cubans, la dona que va passar una nit amb el cantant, polítics corruptes, mafiosos colombians, músics de reggae i fins i tot un fantasma!

I per sobre dels assassins, del cantant i dels diferents personatges destaca la figura de Josey Wales. La guerra bruta dels Estats Units per dinamitar el procés de pau a Jamaica i sotmetre el país als seus interessos va ser possible gràcies a l’aliança amb aquest sicari. Durant els anys 70 es va fer amb el poder de Copenhagen City i poc a poc va crear un imperi que el va portar a ser el cap dels Storm Posse, el sindicat de la droga jamaicà que va aconseguir establir-se a Nova York amb la venda de cocaïna, heroïna i crack. Josey Wales és en la novel·la la recreació de Lester Coke, el cap de la droga jamaicà que va morir el 1992 calcinat a la cela de la presó on complia condemna i que el llibre recull com una de les històries dels set assassinats.

BeFunky Collage6666

Si la trama del llibre és potent, la manera d’escriure és espectacular! Marlon James trenca amb l’estructura clàssica de la novel·la, en comptes de fer-la lineal, la narració es fractura en moltes veus diferents. Cada capítol té un protagonista diferent i és aquest el que fa de narrador parlant directament al lector o referint-se a Bob Marley, que en el llibre sempre apareix com “El cantant” i mai pel seu nom. És com si els de la BBC fessin un reportatge, els posseïssin la càmera al davant i llavors cada personatge expliqués  les seves vivències i donés el seu punt de vista.

La novel·la de Marlon James combina el llenguatge crioll jamaicà amb l’anglès dominant de l’illa. Així, cada capítol, depenent de qui parla o del context en el qual s’expressa, utilitza una o altra llengua. Jo he llegit el llibre en la seva versió catalana i la traducció ha passat per alt aquests detalls. La traducció al castellà, en canvi, sí que ha intentat mantenir aquest esforç lingüístic. El millor seria, en cas que domineu bé l’anglès, llegir-lo en la seva versió original. Aquí podeu llegir un fragment en català.

En el llibre hi passen coses terribles, els personatges estan sotmesos a una extrema crueltat i el més fotut de tot és que és bastant probable que el que s’explica sigui real. No és per casualitat que el llibre obri amb un proverbi jamaicà que afirma Si no és així, deu ser més o menys així. Si t’agraden les cançons d’en Bob Marley en el llibre descobriràs la raó i el context de moltes d’elles. En tot cas, per llegir Una breu història de set assassinats no cal que t’ agradi el cantant, només cal que t’agradi la bona literatura. 

Vaig a trucar el meu cosí Pere, fa molt temps que no cantem plegats Get up, stand up: stand up for your rights!

%d bloggers like this: