Arxius | Llibres RSS feed for this section

FELIÇ SANT JORDI 2013

19 abr.

Ha estat Joaquim Oristrell, en motiu d’una entrevista a Els matins de TV3, la persona que m’ha convençut de l’actitud amb la qual afrontar la situació de crisi actual. Ell deia, referint-se al món de la cultura i que jo m’aplico també a nivell personal, que cal fer com l’orquestra del Titànic. Que la música no pari tot i estar amb l’aigua fins el coll!

Doncs això amics, que no ens amarguin un dels dies més macos de l’any.

La família de Tot és una mentida celebra l’arribada del dia del llibre i per aquest motiu hem fet un vídeo amb què volem desitjar a tothom un feliç  Sant Jordi 2013.

Aquest vídeo es va gravar sota la influència del Subterranean Homesick Blues de Bob Dylan, on el music americà hi posava part de la lletra de la cançó, nosaltres hem escrit els títols de molts llibres ressenyats en el bloc.

Podeu veure el seu vídeo original aquí  i també  aquí.

 

4 RAONS PER LLEGIR JOC DE TRONS, de George R.R. Martin

15 febr.

Joc de trons, de George R.R. Martin

M’encanta quan els amics em recomanen amb passió les seves últimes descobertes culturals (pel·lícules, música, sèries de televisió, llibres…) Darrere de les seves orientacions hi ha un lligam d’afinitat que es fa més estret  i que té més complicitats cada cop que compartim un bon consell.

Avui us presento quatre grans lectors que amb mi comparteixen amistat i entre ells comparteixen la passió per la lectura de la saga Cançó de gel i de foc, de George R.R. Martin (en castellà publicada per l’editorial Gigamesh i en català per Alfaguara).

Cada un té la seva raó per recomanar Joc de trons i entre tots en sumen quatre: Pedro Vecino, Imma Romero, Dani Pérez i Javier Polo.

Avui dono la paraula als amics i els agraeixo moltíssim la participació en l’escriptura d’aquesta ressenya. No he llegit cap llibre de la saga, però us asseguro que ho faré. A mi ja m’han convençut.

Primera raó

Pedro Vecino Cubero

Pedro Vecino llegint George R.R. Martin en el Parc de Can Mulà de Mollet del Vallès. L'hivern s'acosta.

Pedro Vecino llegint George R.R. Martin en el Parc de Can Mulà de Mollet del Vallès. Al fons la Biblioteca de Can Mulà. Un lector precoç. Quan a l’escola tots jugàvem a futbol ell ja llegia Jules Verne.

La literatura de fantasia sol caracteritzar-se per allunyar-se de la realitat. En alguns casos, s’arriba a l’extrem de presentar relats poc creïbles, en els que s’inventen móns idealitzats. Àdhuc el gran mestre, Tolkien, cau ocasionalment en això.

La saga de Joc de Trons, de George R.R. Martin, no correspon al tòpic. Més enllà  de l’ofici que té l’escriptor, de la qualitat addictiva de llur ficció, el que més m’atreu de l’univers que ha creat és la seva bruta versemblança. Com deia el Doctor House, “shit happens”, les coses dolentes passen, i a Joc de Trons ho fan contínuament. No guanyen els bons, qualsevol personatge, per molta estima que li agafis, pot morir en qualsevol moment, i saps amb certesa que mai no tornarà. La visió que Martin ofereix de l’ésser humà és cruel i pessimista. I, malgrat tot, no és maniquea: inclús els personatges que en un principi puguin semblar més detestables acaben penetrant en el lector, que els hi agafa una certa simpatia.

L’autor juga amb els protagonistes de la llarga saga com si fossin peons d’un joc que només ell coneix del tot, i del que poc a poc ens va donant pistes. D’altra banda, encara que Joc de Trons, com tota saga fantàstica de debò, presenta un món medievalista amb aspectes màgics, Martin va decidir potenciar els aspectes més durs de l’Edat Mitjana, i deixar que la màgia aparegui escassament, mes suggerida que mostrada. De fet, al llarg dels diferents llibres, observem que la màgia, gairebé oblidada, va reapareixent de mica en mica en la història.

Arran de la sèrie de televisió homònima, però ja abans, Joc de Trons és un best-seller. No ha d’estranyar: La Cançó de Gel i de Foc (que és el títol autèntic de la saga complerta), ofereix una quantitat i varietat de personatges tal, que és gairebé impossible que el lector, qualsevol lector, pugui resistir-se a la temptació d’identificar-se amb algun o alguns d’ells.

Segona raó

Imma Romero Mendieta

Imma Romero, una amiga de paraula, llegint Joc de trons a una estança de casa seva.

Imma Romero, una amiga de paraula, llegint Joc de trons a una estança de casa seva.

“Vull un llibre que m’enganxi des del principi”.

Aquesta és una de les frases més utilitzades a l’hora de demanar-nos consell per comprar un llibre. Sí, treballo en una llibreria i és una situació habitual. Però, de vegades, l’ordre canvia i és el client qui t’aconsella. En aquest cas també un amic i un gran lector. És així com vaig arribar a Joc de trons.

Tots els qui hàgiu llegit Jo confesso, de Jaume Cabré, comprendreu la pregunta I ara què?. Tan gran és la magnitud de l’obra que quan l’acabes et produeix un gran desassossec perquè és difícil trobar-ne un substitut.

Vaig iniciar una recerca exhaustiva d’obres d’escriptors consagrats, no ho vaig aconseguir.

Us explico tot això per tal de destacar la grata sorpresa que vaig tenir al descobrir la saga de George R.R. Martin. Degut al meu escepticisme, un cop presa la decisió de llegir-la, va començar un lent procés de seducció.

Us he de confessar que la meva rendició és absoluta i que el llibre de Martin era just el que estava buscant.

Sé que és una manera poc convencional de defensar una lectura, però diré que no, no és un llibre que t’enganxi des del principi.

Gràcies Dani per la teva recomanació.

Tercera raó

Daniel Pérez LaFleur

Daniel Pérez, un ferm defensor de la transcendència literària de la saga de George R.R. Martin a la Llibreria L’Illa.

Daniel Pérez, un ferm defensor de la transcendència literària de la saga de George R.R. Martin llegint Juego de tronos a la Llibreria L’Illa.

Fue una mañana cercana al invierno de hace algún tiempo  cuando me topé por primera vez con la saga Canción de hielo y fuego y, concretamente, con el primer libro llamado Juego de tronos. Estando compartiendo tiempo y habladurías con Carles, Imma y Jordi de la Librería L’Illa de Mollet del Vallès, en una de mis constantes búsquedas de consejo y buena literatura, mi atención se centró en una pila de auténticos mamotretos compuesta por Juego de tronos, Choque de reyes y Tormenta de espadas. Decidí probar con el primer libro.

Como sabrá la mayoría de gente que haya empezado la saga, automáticamente, después de éste, llegó el segundo, el tercero y así hasta el quinto que, de momento es el último (a falta de dos o tres) que ha publicado el autor.

Está claro que actualmente un gran amplificador del éxito de la saga se debe, en gran medida, a la maravillosa adaptación realizada por la cadena HBO en forma de serie, aunque desde la salida del primer libro en castellano, se convirtió en un fenómeno muy conocido y valorado dentro del círculo de lectores de fantasía y ciencia ficción.

La grandeza de la obra de George R.R. Martin y las claves del éxito se deben, entre otras cosas, a la capacidad del autor de crear y perfilar una cantidad bestial de personajes asombrosamente complejos y diferenciados, y entrelazar las acciones y vivencias de cada uno de ellos creando una enrevesada trama llena de sorprendentes y adictivas subtramas.

Otra de las características a resaltar es su estructura, siendo cada capítulo acciones narradas en tercera persona de un personaje diferente, formando así del núcleo estructural una especie de culebrón medieval fantástico.

Respecto a la connotación fantástica de la obra, aparentemente, puede ser un motivo para que algunos lectores sean reacios a intentar leerla, aunque se puede decir que la aparición de estereotipos fantásticos (como dragones, seres mitológicos y demás) se produce en cuentagotas y sirve más para darles un cariz diferenciador de una época no existente que para darle un peso importante en la historia (al menos de momento).

Podría enumerar bastantes más motivos por los que Juego de tronos y la saga Canción de hielo y fuego me ha cautivado, haciéndome vivir las situaciones más irascibles y placenteras que recuerdo en mucho tiempo, pero en definitiva se trata de buena literatura, por lo que sólo puedo recomendar a todo el mundo que le de una oportunidad, ya que cuando empiecen no podrán ni desearán parar.

Y como dicen los Stark, una de las familias principales de la saga, se acerca el invierno…

Quarta raó

Javier Polo Villodres

Javier Polo, gran lector de novel•la fantàstica. En les epidèmies mèdiques hi ha el primer malalt  desencadenant del contagi. Javier Polo és per a mi  el lector número 1 de la saga.

Javier Polo, un gran lector de novel•la fantàstica. En les epidèmies mèdiques hi ha el primer malalt desencadenant del contagi. Javier Polo és per a mi el lector número 1 de la saga.

I ara què llegim?

Aquesta pregunta és comuna a qualsevol lector que porta anys llegint la saga de Cançó de Gel i Foc. Hem de pensar que entre llibre i llibre han passat més de dos anys, i si a això hi afegim el temps d’espera per la traducció… doncs la “cosa es feia i es fa una mica llarga entre cada nou llibre de la saga.

Ara que tenim el cinquè llibre de la saga llegit ens queda un bon temps d’espera fins el proper llibre de Martin… i a qui li hagi agradat el món de la fantasia pot començar amb altres sèries de temàtica similar per fer l’espera més agradable.

Aquí teniu unes recomanacions:

– La sèrie de “Las Monarquías de Dios” de Paul Kearne, publicada per l’editorial Alamut.

Cinc llibres que expliquen els conflictes que es donen a Normannia, continent dividit en diferents estats. Una combinació de relacions de poder entre diferents cultures i religions. Amb la pràctica de la màgia… l’autor ens Las monarquías de diosporta a un món que finalitza per donar pas a un nou ordre on els pronòstics no són gaire bons pels protagonistes.

És una sèrie molt més senzilla que la de Martin en quant a trames i punts de vista però emocionant per l’acció en els esdeveniments que es succeeixen ràpidament.

– Trilogia de “La Primera ley” de Joe Abercrombie. Publicada per Alianza Editorial.

Quant ja has llegit els primers capítols on es presenten els tres punts de vista dels principals personatges (un torturador, un bàrbar i un capità que només gaudeix de la vida) veus que estàs davant d’una sèrie negra, amb personatgesLa voz de las espadas obscurs. Es tracta d’éssers humans amb les seves contradiccions, on el bé no sempre triomfa sobre el mal perquè els dos conceptes conviuen en totes les persones i en els personatges principals.

És una sèrie molt recomanable si penses que Cançó de Gel i Foc encara és una mica fina.

Aquestes dues recomanacions són només un parell de totes les sèries de fantasia que podem trobar. I si encara voleu conèixer més sèries sobre El antiguo legadofantasia podeu visitar el següent blog:  El Baúl de Bilbo

Per últim no puc deixar de recomanar un autor vallesà, l’Alfons Mallol. Acaba de publicar una novel·la de fantasia heroica: “El Antiguo legado”. Aquí teniu la seva web per si voleu conèixer més:  Alfons Mallol Garcia

 

 

 

RUINAS MODERNAS (UNA TOPOGRAFIA DE LUCRO), de Julia Schultz-Dornburg

1 febr.

La foto que il·lustra aquesta ressenya està feta en El Parc dels Colors de Mollet del Vallès. El parc és una gran ruïna moderna. Es va inaugurar l’any 2001 i moltes persones vam protestar pel malbaratament de diners en la construcció del parc i pel seu disseny absurd que no permet fer un ús pràctic de l’espai. Estaria bé ensorrar-lo i fer un nou parc que dignifiqui el poble i els seus habitants.

El dia que vaig descobrir el llibre Ruinas Modernas (Una topografia de lucro) em van captivar les poderoses fotografies del llibre i vaig pensar que no estaven tant allunyades del Parc dels Colors. En la primera fullejada ràpida vaig aturar-me en les urbanitzacions sense acabar enmig de la muntanya, en les cases unifamiliars que ocupen una terra agrícola, en la piscina a mig construir encabida en la natura salvatge i en les voreres i els carrers d’una construcció abandonada que no porten enlloc. Podrien passar per ser el decorat de pel·lícules de ciència ficció o dels espagueti-western, però malauradament són totalment reals. Unes fotografies per al·lucinar.

La Torre de Cabdella (Lleida). © Julia Schulz-Dornburg

La Torre de Cabdella (Lleida).
© Julia Schulz-Dornburg

Entre 1987 i 2005 la superfície de sòl artificialitzat en Espanya ha estat del 52%.

Julia Shultz-Dornburg (Múnich, 1962). És arquitecte i exerceix la seva feina a Barcelona des de 1993. L’autora ens presenta seixanta casos de construccions especulatives abandonades a Espanya entre el 1996 i el 2007 i que mai han estat inaugurades. Normalment en llocs allunyats de zones urbanes, de l’interior i de la costa mediterrània.

Shultz-Dorburg fa un inventari fotogràfic dels pobles fantasma i de les urbanitzacions en ruïnes amb un gran treball de recerca informativa (gairebé fent una dissecció de la realitat).  La seva opinió no apareix en el llibre. És el lector-espectador de l’obra el que s’indigna i el que maleeix tanta  imbecil·litat. 

L’autora exposa cada cas amb fotografies i una fitxa informa sobre el nom de la promoció, la data de naixement i de la mort del projecte, la ubicació geogràfica, el cens, un plànol del lloc, una foto via satèl·lit i els motius de l’abandonament. També ens informa del lema de la promoció urbanística. No es pot evitar un somriure burleta al veure el contrast entre les fotografies de construccions abandonades i els eslògans publicitaris pensats per vendre-les: Una combinación perfecta de mar y montaña al alcance de todos, ¿Qué piloto no ha soñado alguna vez con aterrizar sobre la pista de su comunidad y guardar su avión en su propio jardin?, o Un lugar tranquilo donde vivir en armonía con un entorno natural privilegiado

La meva cosina Elisabeth Jara llegint Ruinas modernas.

La meva cosina Elisabeth Jara llegint Ruinas modernas.

El minuciós treball de l’arquitecta alemanya està acompanyat pels fantàstics textos de Rafael Argullol, Pedro Azara, Oriol Nel·lo i Jordi Puntí. La ironia, la informació privilegiada i una bona dosi de crítica per part dels autors ajuden a contextualitzar el treball de Julia Schultz-Dornburg.

La corrupció i la supèrbia humana vers la natura  està permanentment present en Ruinas modernas. La degradació del territori i la disbauxa del totxo té noms i cognoms. La corrupció urbanística i especulativa de la qual han participat polítics de tots els partits és la veritable causa de l’actual crisi econòmica del país. Estem lluny de veure-hi justícia. Tenim una democràcia carregada d’una impunitat tan gran, que fins i tot ja hem assumit socialment que al corrupte no se’l castiga. Aquí no passa mai res. Tot plegat és una gran vergonya.

No podem quedar-nos sense fer res. Cal seguir lluitant. El canvi cap a un país més democràtic, més lliure i més just depèn, en bona mesura, de la capacitat  de pressió que estiguem disposats a fer. Som el 99%.

I tu, tens alguna ruïna moderna en el teu poble? Fes-ho saber. Deixa un comentari.

Villamayor de Calatrava (Ciudad Real). © Julia Schulz-Dornburg

Villamayor de Calatrava (Ciudad Real).
© Julia Schulz-Dornburg

Entre els anys 2000-2005 el sòl artificialitzat en Espanya  ha estat de 75’8 hectàrees al dia, més de 3 hectàrees cada hora.

Títol: Ruinas modernas (Una topografia del lucro)   Autor:  Julia Schulz-Dornburg  (Fotografies)  Rafael Argullol, Pedro Azara, Oriol Nel·lo i Jordi Puntí (textos)  Editorial: àmbit  Primera edició:  juliol de 2012   EAN: 978-84-96645-14-1   Format:   rústega, 215 pàg. 17 euros

Els enllaços

1. 15 fotografies de Ruinas modernas en el 324.cat. Fes clic aquí.

2. Pàgina web de Julia Schuz-Dornburg. Fes clic aquí.

3. Vídeo del Debat/Presentació del llibre “Ruinas modernas, una topografía de lucro” en el CCCB de Barcelona el 18 d’octubre de 2012. Fes clic aquí.

4. Ressenya del llibre en el bloc Tocho 8. Fes clic aquí.

5. Ressenya del llibre en Quaderns d’arquitectura i urbanisme. Fes clic aquí.

6. Ressenya del llibre en el bloc Lamentable.org.  Fes clic aquí

L'Aldea (Tarragona). © Julia Schulz-Dornburg

L’Aldea (Tarragona).
© Julia Schulz-Dornburg

.

El final del cicle especulatiu ha Espanya ha deixat una bossa de construccions sense vendre que pot superar els dos milions de vivendes.

Relat guanyador del IV Concurs de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra.

20 gen.
El jurat del IV Premi de Narrativa Curta L'Illa-Vadelletra concentrats tot decidint el relat guanyador.

El jurat del IV Premi de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra concentrats tot decidint el relat guanyador.

El dimecres 16 de gener ens vam reunir el Jurat del IV Premi de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra. Per una banda els organitzadors i secretaris del premi Carles Peña (responsable de la Llibreria L’Illa i autor de les fotos de la trobada) i Elvira Compte (responsable del programa radiofònic Vadelletra). Per una altra banda com a jurat hem tornat a repetir: Carme Ballús, Marga Muntsant, Manel Xicota i Jordi Sanz. També ens ha acompanyat en el jurat l’Ivan Bonache que és el darrer guanyador del certamen.

El relat guanyador del IV Concurs de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra ha estat Els morts de les places, de la Mònica Boixader. El relat finalista ha estat Canvi de puntuació, de la Cristina de Souza.

Aquest any estem doblement satisfets. Hi ha hagut vint-i-cinc relats presentats (que en són molts) i una molt bona qualitat literària (present en la majoria de contes).

El proper dissabte 26 de gener a les 13h. (l’hora del vermut) es farà el lliurament del premi. L’acte tindrà lloc a la Llibreria L’Illa (Avinguda Llibertat núm. 20 de Mollet del Vallès). Tant la guanyadora, la Mònica Boixader, com la finalista, la Cristina de Souza, ens llegiran els seus relats respectius : Els morts de les places i Canvi de puntuació. Us hi esperem.

El tema del premi ha estat el desig. Llegiu els relats. Estan molt bé. Les autores coneixen Tot és una mentida. Doneu la vostra opinió. Els vostres comentaris arribaran a les autores dels relats.  

Relat guanyador

Els morts de les places, de Mònica Boixader.

Mònica Boixader buscant l’inspiració literària, entre llibres, cafè, diaris i papers arrugats, a la plaça Prat de la Riba de Mollet del Vallès.

La Mònica Boixader buscant la inspiració literària, entre llibres, cafè, diaris i papers arrugats, a la plaça Prat de la Riba de Mollet del Vallès.

Els morts de les places hi són. Per mi sempre ha estat una quotidianitat. De petit, jugava amb els nens que s’havien mort a la plaça de davant de casa. Els nens vius que sortien a jugar a deshores, se n’anaven tristos perquè no tenien companyia. Se’n tornaven amb la pilota sota el braç, la mirada baixa i la boca torta, per aguantar-se les ganes de plorar. Jo, en canvi, sortís a l’hora que sortís, sempre trobava nens que m’esperaven per jugar. Nens jugantN’hi havia de molt antics, ancestrals. D’altres eren moderns, tot i que jo també els veia antics. Hi havia un grup de nens molt amics que s’havien mort durant un bombardeig de la guerra civil. I sempre em volien fer jugar a les famílies i a explicar secrets. Hi havia una nena del grup, la Maria Cinta que, en canvi, es negava a jugar a qualsevol joc que no fos a les guerres. Deia que era una bomba, s’arraulia i rodolava cap a mi com una bola de jugar bitlles i, en tocar-me, obria els braços i les mans i les movia amunt i avall amb els ulls ben oberts. I m’obligava a rodolar per terra, fent-me el ferit, i a cridar als meus pares perquè em salvessin de la mort. Amb el temps, els meus pares van acostumar-se a veure’m tot sol demanant ajut amb cara d’angúnia, reproduint escenes familiars, assegut a terra explicant secrets a les orelles del vent i xutant pilotes a qualsevol banda. Finalment, la mare va ser qui va creure, d’amagat del pare, que jo tenia un do o una desgràcia. De nens morts a la meva època no n’hi havia cap, perquè s’havien mort a d’altres llocs. I cada mort tenia el seu lloc. Els nens que, per exemple, s’havien mort a la carretera, no podien entrar a les places a jugar, i s’havien de quedar tota la vida sentint xiulets i enlluernats, de nit, pels llums dels cotxes. Tot això m’ho havien La noia egípcia.explicat els nens de les places, als altres, jo, no els podia veure. Quan vaig ser un noi, vaig deixar de fixar-me en els nens i ells en mi, i vaig començar a parlar amb els joves. Em vaig fer molt amic d’en Fèlix, ell també havia mort durant la guerra. Però no pels bombardejos, l’havien disparat sota l’ull dret, dues vegades. Sempre deia que havia tingut sort, que si li haguessin disparat dintre l’ull, no donaria l’abast per veure, amb un sol ull, totes les ondulacions del cos d’aquella noia egípcia que havia demanat un trasllat de plaça després de passar-se una eternitat en alguna plaça llunyana vora el Nil. Va ser el mateix Fèlix qui va explicar-me que els morts de les places, al cap de molts anys i a canvi d’algun favor, podien demanar el trasllat de plaça. Hi havia convenis entre les places del món, però era molt difícil traslladar-se i hi havia un risc força elevat d’esborrar-se pel camí. La noia egípcia era una noia valenta. I el Fèlix i jo ens en vam enamorar. La nostra relació va refredar-se quan em va amenaçar dient-me que em faria la mort impossible si mirava de morir-me en aquella plaça. Això m’ho va dir una nit que ens va veure a la noia egípcia i a mi repenjats a la palmera, parlant a tocar, a punt de besar-nos. En aquell moment vaig adonar-me de dues coses que fins aleshores no havia costatat. L’una, que el llenguatge dels morts és universal. Cadascú parla en la seva llegua, però tothom entén la dels altres. L’altra, que els llavis de les mortes són calents. El A punt de fer-se un petóFèlix, que coneixia tots els joves de la plaça, va fer una campanya de sotamà contra mi. A partir d’aleshores, vaig començar a creuar la plaça de pressa i fent-me el sord. Vaig començar a fer veure que no els veia, com tota la gent que creuava habitualment la plaça. Els vius em miraven diferent, més amables, més propers. I  sentia que algunes dones mortes xiuxiuejaven que potser havia deixat de veure-les. A elles i a tota la resta. I que valia més així. Cadascú a casa seva. Llavors, un matí, vaig veure que aquella plaça se m’havia quedat petita. Que hi ha grapats de places i grapats de morts a cada plaça. I vaig viatjar. Si me’n cansava, en tornar, ells malgrat tot, encara hi serien. Vaig travessar places llarguíssimes amb la condició d’home corrent. I vaig fer petites estades en places més familiars evidenciant als morts que els veia amb una salutació o un somriure. Els morts de les places de seguida entaulen conversa. Estan avorrits de veure eternament les mateixes cares i jo era un foraster que, a diferència d’ells, marxaria. Així doncs, de bon matí, alguns morts s’havien aficionat a esperar-me a la sortida de la pensió, em demanaven què faria durant el dia i quan arribaria. Una vegada, en un llogaret del sud de Grècia, tota la comunitat de morts van Esperant la mort al portal de casaorganitzar-me una festa sorpresa de comiat. La Khalkis, la noia més bonica del llogaret, que havia mort d’un tall de digestió feia uns cinc-cents anys, va ballar com segles enrere i esgotada va murmurar que desitjava que em morís allà. Tothom va beure i cantar. Però jo, pels de fora, era un home sol bevent i cantant. I així, mica en mica, els vius d’arreu van ser “els de fora”. Tal i com un matí havia pensat que la plaça de davant de casa se m’havia fet petita, un dia vaig pensar que el món era massa gran i vaig tornar. Estava cansat i volia repòs. Els meus morts m’havien enyorat. Vaig sentir-me plenament més mort que viu, i fent de mort, més viu que mai. Vaig decidir fer-me vell entre els eterns i, assegut al portal de casa, vaig esperar la mort amb el desig de qui espera un naixement.

Relat finalista

Canvi de puntuació, de Cristina de Souza

Cristina de Souza triant un dolç.

La Cristina de Souza triant un dolç i trobant la musa literària en un comerç de Mollet del Vallès.

Acabo de tancar la porta, només quedem tu i jo a casa després de tot l’enrenou de la tarda. I és ara, a soles amb tu, quan començo a tremolar per dintre. T’endevino a la teva habitació, aliena a tot, aliena a mi i als meus sentiments i necessitats més amagats. M’hi he resistit la tarda sencera, no ha estat gaire difícil amb companyia; però ara, en la quietud i el silenci que ens envolta, dubto que pugui vèncer la meva feblesa.

Volto per la casa, i tot d’una, em trobo amb el cap repenjat a la porta de la cambra que et protegeix. T’imagino a dintre, serena, innocent, amb el teu vestit vermell passió i torno a repetir-me, com un mantra: no hi entraré, no hi entraré… La respiració se m’accelera, el pols sembla que m’esclati a dins les venes, no sé quina hora és, ni si tinc fred o calor, però suo i alhora tremolo.

Em separo amb els ulls fermament tancats i, fent tentines, reculo fins el meu racó. Provo de dormir en el sofà, de distreure’m amb la tele, de llegir qualsevol cosa que em faci oblidar-me de tu, però els ulls se m’omplen de vermell i el calor de fantasies.

No hi entraré, no hi entraré…

Em pregunto com podré superar-ho i superar-me, però no me’n surto. De nou els peus em porten al teu refugi i em maleeixo en veu baixa perquè sé que, finalment, hi haurà un canvi de puntuació en el meu mantra i faltaré a la promesa que em vaig fer.

Anticipo el moment agredolç en què travessaré la porta i t’agafaré amb mans tremoloses mentre tu em fitaràs sense comprendre. Et trauré el vestit de setí que il·lumina els meus somnis, tancaré els ulls i la fressa que farà em torturarà encara més. L’aleteig ràpid de les meves fosses nasals emmarcarà l’instant en què, amb dos dits porucs, et trauré l’embolcall argentat que portes enganxat al cos i em revelaràs la pell fosca, suau i dolça. T’acaronaré amb tendresa, no ho dubtis, i, quan el cervell atrapi la teva aroma, estarem irremissiblement perduts, tu i jo, tots dos. Abans de mossegar-te, et lleparé i m’enfonsaré en el teu regust de records antics, de tardes, de xarranques, mans brutes, pa i carrer després d’escola. I quan et desfacis a la meva boca pensaré que no li hauria d’explicar res de tot això a l’endocrí, no crec que ho pugui entendre.

A mida que imagino aquesta transgressió, mil coses passen a l’hora, el meu mantra canvia la sintaxi i el meu cap se m’omple de determinació: No, hi entraré… I com no, hi entro i allà estàs tu, esperant-me sense saber-ho, resplendent, amb les teves lletres impreses a foc lent en el teu vestit vermell i en la meva ànima vençuda: Nestlé.

La popular xocolota Nestlé com a objecte de desig.

La popular xocolota Nestlé com a objecte de desig.

LOS DESORIENTADOS, d’Amin Maalouf

11 gen.

El meu tiet Manuel Jara llegint Los desorientados. Una persona gens desorientada i rebel a la seva manera. L’únic d’una família d’immigrants que ha resistit en el seu poble d’origen.

La guerra. Sempre la maleïda guerra. El Líban va encetar una llarga guerra civil l’any 1975 i  es va prolongar en diferents fases de conflictivitat fins els anys noranta. Amin Maalouf dóna veu a la seva generació per explicar-nos les diferents maneres amb les quals els joves libanesos s’hi van enfrontar. L’exili va ser una de les opcions triades per moltes famílies.

Adam, exiliat a França i protagonista de la novel·la, retorna  al Líban després de vint i cinc anys per acomiadar-se de Mourad, el gran amic del passat que es mor. Un cop al país Adam organitza la trobada dels Bizantins. Els vells amics. El  grup de joventut en el qual els seus membres van canalitzar  les esperances d’un país millor. La guerra però va desfer les relacions. Uns van morir, altres van marxar a l’exili i altes van quedar-se al país.

Amb l’ajuda d’un dietari i de diàlegs clarividents l’autor reflexiona sobre diferents temes: l’exili, l’amistat, les relacions socials, el pas del temps, les revolucions…  La convivència entre les comunitats religioses i el poder social de les diferents faccions del Líban ocupa una part important de la novel·la. El llibre dóna testimoni a través dels diversos personatges de l’amplitud d’opcions. El Líban: un petit país àrab amb presència de  catòlics, musulmans, drusos i seculars. Pacifistes i guerrillers. Radicals i conciliadors. Purs i corruptes. Maalouf no parla  només del seu país. El món àrab i el món occidental són analitzats amb les seves virtuts i els seus defectes.

Mapa de la zona de la web Café historia

La novel·la està impregnada constantment d’un filtre ètic. En aquest sentit Maalouf irradia un humanisme proper en el qual basa moltes de les reflexions individuals per carregar-se els extrems ideològics de la política i la religió.

És davant de la tragèdia humana més gran on Maalouf reivindica l’ètica. La manera d’afrontar una situació límit pot ser molt diferent entre les persones. Pot sortir el millor i el pitjor. Maalouf, sempre vital i optimista, sentencia “més val equivocar-se en l’esperança que encertar en la desesperació”.

Adam i Amin Maalouf  comparteixen semblances. Els dos són originaris del Líban i exiliats a París des de fa més de cinc lustres. Per força bona part del llibre ha de ser autobiogràfic.

Amin Maalouf va néixer al Líban el 1949. El 1975 es va exiliar a França. Lleó l’africà és la seva novel·la més reconeguda. Va guanyar el Premi Goncourt   per La roca de Tanios. L’any 2010 va guanyar el Premi Príncep d’Astúries i el 2012 va ingressar a l’Acadèmia francesa.

Los desorientados és una novel·la absolutament brillant. Ens trobem una altra vegada, com passa amb els grans escriptors, que no és només la història que comunica l’autor el que et farà  gaudir, per sobre de tot està l’acurat estil narratiu de Maalouf. És la seva bellesa. Tan senzilla i tan difícil de trobar.

No perdeu el temps, aneu a la llibreria i feu-vos amb la novel·la. És una aposta segura. Los desorientados és cavall guanyador. 

Los desorientados d'Amin Maalouf.

Títol: Los desorientados   Títol original:  Les Désorientés  Autor: Amin Maalouf   Traductor:  María Teresa Gallego Urrutia   Primera edició: Novembre de 2012   Editorial:  Alianza  EAN:  978-84-206-0889-1    Format:  Rústega, 524 pàg. 22 euros.

Els enllaços

1.Vídeo d’una entrevista a Amin Maalouf a París. Subtitulat en castellà. Fes click aquí.

2.Vídeo de la roda de premsa d’Amin Maalouf en el CCCB de Barcelona en motiu de la presentació de Los desorientados. Fes click aquí.

3.Ressenya de Los desorientados en el bloc: Las lecturas de Guillermo. Fes click aquí.

4.Entrevista a Amin Maalouf en el diari El País. Fes click aquí.

5.Per saber una mica de la guerra civil del Líban. Informació resumida a Mediterráneo sur. Fes click aquí.

6.Per aprofundir molt en el conflicte libanès. Informació ampliada a Revista de Paz y Conflictos. Fes click aquí.

%d bloggers like this: