Tag Archives: Debate

LA PREGÀRIA DE TXERNÒBIL, de Svetlana Aleksiévitx

18 maig

Svetlana 015

Recordo una conversa amb un científic: “Això és per a milers d’anys  -m’explicava-.  L’urani es desintegra en 238 semidesintegracions. Si ho traduïm en temps, significa mil milions d’anys. I en el cas del tori, són catorze mil milions d’anys “. Cinquanta. Cent. Dos-cents anys. Val. Però ¿més? Més enllà d’aquesta xifra, la meva ment no podia imaginar. Deixava de comprendre què és el temps. On sóc?

Txernòbil. Beralús. Prípiat. Bielorússia. L’URSS. 26 d’abril de 1986. 1h 23’ 58’’.

De manera que aquesta és la cosa: a mi, un enginyer químic, a tot un doctor en ciències químiques, m’obliguen a abandonar la meva feina de responsable d’un laboratori químic en un important complex industrial. I com em fan servir? Em donen una pala. Aquest seria pràcticament el meu únic instrument. Aquí va ser on va néixer l’aforisme: contra l’àtom, la pala.

Roentgen. Ionització. Núvol radioactiu. Gotes de iode. Bomba atòmica. Àtom. Cesi. Plom. Zirconi. Cadmi. Beril·li. Bor. Plutoni. Urani. Grafit. Radioactivitat. Pluja radioactiva. Reacció en cadena. Isòtop.

Ens van rebre uns doctors. Portaven unes màscares antigàs i guants de goma. Ens van treure tota la roba, totes les coses, fins els sobres, els llapis i les plomes; el van ficar tot en bosses de plàstic i les van enterrar al bosc. Ens vam espantar tant després, ens passàvem els dies esperant quan ens començaríem a morir.

Svetlana 040

Però les autoritats callaven. Després que se celebressin les festes, Gorbatxov va dir: no es preocupin, camarades, la situació està sota control. És un incendi, un simple incendi. No és res greu. Allà la gent viu, treballa. I nosaltres el crèiem.

Perestroika. KGB. Carnet del Partit  Comunista. Pravda. Kolkhoz. Comitè Central del PCUS. Víktor Briujánov.

Aquells llocs són d’una bellesa esplèndida. S’ha conservat el bosc original, no és replantat, sinó l’antic. Uns rierols serpentejants, l’aigua, del color del te, transparent com el vidre. L’herba verda. La gent es crida a crits al bosc. Per a ells era el normal, igual que sortir al matí al seu jardí. I tu, en canvi, saps que tot allò està enverinat.

Monòleg. Càncer. Deficiència mental. Disfuncions neuropsicològiques. Mutacions genètiques. Ciència ficció. Sarcòfag. Liquidadors. Vodka. Dosimetristes.Multiplicat per 74 les malalties oncològiques. 23.5 més de mortalitat. Avui en dia encara es desconeixen moltes xifres. Es mantenen en secret: tan monstruoses són.

Ara ja miren vostès el món d’una altra manera. Fa poc m’he trobat amb aquesta reflexió del meu filòsof preferit, Kostantin Leóntiev: les conseqüències de la depravació fisicoquímica algun dia obligaran a una intel·ligència còsmica a intervenir en els nostres assumptes terrestres. En canvi, nosaltres, que hem estat educats en l’època de Stalin, no podíem tolerar la idea de l’existència d’uns poders sobrenaturals. De mons paral·lels. La Bíblia la vaig llegir més tard.

Svetlana 026

La pregària de Txernòbil ha estat traduïda al català per Marta Redón i publicat, igual que Els nois de Zinc i Temps de segona mà, per l’editorial Raig verd. En castellà Voces de Chernóbil ha estat traduït per Ricardo San Vicente i publicat, juntament amb Los muchachos de zinc y La guerra no tiene rostro de mujer per l’editorial Debate. Completa les traduccions al castellà El fin del homo sovieticus, publicat per l’editorial Acantilado.

Tot i que ja sabia que afrontar la lectura de La pregària de Txernòbil seria entrar en un terreny emocionalment colpidor, l’hòstia -quan acabes el llibre- és tremenda. Haurem d’estar eternament agraïts a la monumental feina de Svetlana Aleksiévitx (1945, Bielorússia). Aleksiévitx s’ha guanyat un merescut prestigi apuntalat  pel seu rigor i per la seva humanitat. Per a mi, l’autora bielorussa anirà per sempre més lligada a l’èpica. Periodista, escriptora i assagista, Aleksiévitx ha estat guardonada amb nombrosos premis. Ha estat, però, amb el Premi Nobel de Literatura 2015 quan la seva obra s’ha popularitzat i ha pogut arribat a un públic molt més nombrós. Si el Premi Nobel té algun sentit és precisament difondre l’obra d’autores com Aleksiévitx. Ella ha donat veu als que no tenen veu i tots els seus llibres han estat fets a partir d’un gènere literari propi en el què és la gent anònima, comuna, perseguida i silenciada la que explica les diferents arestes de la història de l’antiga Unió Soviètica.

La pregària de Txernòbil és l’exemple més clar que la civilització humana ha fracassat com a espècie. Pitjor que una guerra i pitjor que tot el que ha provocat la mort fins ara en el nostre planeta Terra. Els humans som el pitjor. On són tots els mercenaris en forma de científics, polítics, empresaris i militars que han defensat les centrals nuclears? L’essència de l’energia nuclear no és altra que la de legitimar la bomba nuclear. No podem construir res, ni estats nous, ni justícia social, ni desenvolupament cultural si no s’aturen i desmantellen totes les centrals nuclears que existeixen al món. Quan el planeta se n’hagi anat finalment a la merda més absoluta confio en què la Terra, tot i que trigui milions d’anys, podrà generar vida un altre cop. No hi haurà, però, cap humà per explicar-ho.

D’acord, l’al·legat final ha quedat una mica apocalíptic, en plan Pedro Piqueras. Però llegiu La pregària de Txernòbil i després en tornem a parlar.

Anuncis

5 raons per llegir MONGOLIA

19 jul.
Això és un fotomuntatge, però crec que en un futur proper les portades de Mongolia seran exposades en galeries d'art i museus.

Això és un fotomuntatge, però crec que en un futur proper les portades de Mongolia seran exposades en galeries d’art i museus.

Va ser a finals de l’any passat a la botiga de còmics Continuarà de Barcelona. De tant en tant m’agrada passar-m’hi i descobrir-hi novetats. Quan ja havia pagat i anava a sortir a la Via Laietana la vaig veure al prestatge de l’esquerra, al costat de la porta. Era la revista Mongolia.

El seu llançament es va produir el 23 de març de 2012. Els fundadors i caps visibles del diari són Darío Adanti i Edu Galán. Mongolia sorgeix a partir de la recerca d’una sortida professional d’un grup d’amics i periodistes en un moment de crisi econòmica brutal. Sembla ser que la idea es va gestar a partir de les trobades culinàries al barri de Malasaña de Madrid. Per teràpia, per cabreig, per desesperació… la idea era apostar per un projecte satíric nou del què ells fossin els responsables. En un país on totes les notícies que ens arriben ens parlen de corrupció, injustícia, merders polítics, pobresa etc. Mongolia representa una via d’escapament i el flagell del poder. Avui,  5 raons per llegir Mongolia.

La meva mare Isabel i el meu pare Vicenç gaudint de l’humor irreverent de Mongolia.

La meva mare Isabel i el meu pare Vicenç gaudint de l’humor irreverent de Mongolia.

1.Humor. Els de Mongolia gasten un humor bèstia i una sàtira negríssima. Les notícies de corrupció diàries i les conseqüències socials de la crisi ens estan deixant a tots fets un cromo. Els de Mongolia creen humor a partir de la mala llet i la ràbia que això ens provoca. Tenen molt de contracultural i la valentia per fer un humor irreverent dient-les de molt grosses sense haver de demanar perdó. En aquest sentit s’hi arrisquen molt. No sé fins a quin punt està preparada la societat per acceptar aquest humor transgressiu. Molta gent posa límits a l’humor, és a dir, pensen que hi ha temes dels què no es pot fer humor. Per no parlar de tota mena de lobbys que se senten atacats si els toquen  el seu tema (partits polítics, religiosos, feministes, ecologistes…). M’agrada Mongolia perquè amb un humor corrosiu i marcià regateja constantment els límits del què la societat ha pontificat com a normal. Mongolia publica acudits que altres mitjans han censurat.

Aquest humor sa, transparent i popular connecta molt bé amb la ciutadania. Una mica com feia en Pepe Rubianes. Les coses pel seu nom. Si cal dir que un polític és un feixista o un fill de puta es diu. La premsa seriosa en canvi parlarà de presumpte corrupte o d’imputat. Ei, i que ningú en tingui dubte, no tothom sap insultar amb gràcia.

2.Disseny. El primer que crida l’atenció de Mongolia són les seves espectaculars portades. El somriure és inevitable i a sobre amb idees súper enginyoses i originals. El nivell d’exigència dels seus creadors per oferir un diari diferent i proper està present en el disseny de totes les seves pàgines. És fàcil pensar en El Jueves com a referent. Cal tenir en compte però, que El Jueves és una revista gràfica i de còmic al 100%, mentre que Mongolia canalitza l’humor no només a partir del còmic sinó que també s’inventa entrevistes, fotomuntatges, notícies falses, reportatges, estadístiques etc. En aquest sentit els responsables de Mongolia citen a Hermano Lobo, La Codorniz, la revista argentina Barcelona, la xilena The Clinic, El Papus i els Monty Python. És un disseny que recorda el fanzine autogestionat, la cultura pop i l’underground 70’s.

3.Independència. Els de Mongolia han apostat pel paper i la premsa impresa. Els hi ha sortit bé. Tenen tota la raó quan diuen que “molta gent ha sepultat el paper abans de temps”. Crec que en aquesta lluita entre el digital i el paper els consumidors també continuarem comprant en paper. La gran qüestió dels mitjans de comunicació és connectar amb els consumidors i oferir un bon producte amb el famós valor afegit.  En un context de doble crisi (l’econòmica i la del paper) Mongolia ho ha aconseguit amb escreix i esgota els diaris cada mes en els quioscs. Crec que una de les raons del seu èxit és la independència: viuen de les vendes dels diaris (3 euros); accepten publicitat però ni la prioritzen  ni volen que això els limiti a l’hora de publicar articles de denúncia;  fidelitzen els seus lectors amb subscripcions i treballen molt bé les xarxes socials. Actualment tenen una tirada de 40.000 exemplars, tenen 95.000 seguidors a Twitter  i 28.000 a Facebook.

El meu pare Vicenç i la meva mare Isabel indignats amb les notícies del Reality News de Mongolia.

El meu pare Vicenç i la meva mare Isabel indignats amb les notícies del Reality News de Mongolia.

4.Contrainformació. Mongolia dispara contra el gran poder. Les seves víctimes habituals són la Monarquia, el bipartidisme PP-PSOE, la corrupció, els banquers, els grans grups de premsa espanyola i l’església. La sàtira, present en el 80% de la publicació es combina amb la secció Reality News, un suplement amb reportatges periodístics d’investigació. Són les notícies reals del diari que busquen la denúncia dels cassos de corrupció, destapar els abusos de l’estat i l’aprofundiment en temes socials. És un tipus d’informació que ja hem pogut llegir durant anys en el setmanari El Triangle, en el diari Directa o en el desaparegut Ardi Beltza.

5.Els llibres.  L’equip de Mongolia ha publicat tres llibres fins ara. Igual que en la revista combinen l’humor amb el periodisme d’investigació.

El libro rojo de Mongolia (Reservoir Books, 2013) és una enciclopèdia històrica del món que inclou un diccionari, explicacions sobre les grans preguntes de l’humanitat (d’on venim, on anem?), seccions d’història, ciència, filosofia, música i també entrevistes a personatges com Establo Picasso, Wan Gogh, Reme Descartes o Jim Morrisey. És una mena de compendi del saber i del coneixement sobre el món i la cultura amb voluntat de transcendir i sempre amb el filtre d’humor 100% mongol. Boníssim!

Papel mojado (Debate, Maig 2013) és un llibre de l’equip d’investigació de Reality News de Mongolia. L’assaig fa un anàlisi dels quatre grans grups de comunicació espanyols i els seus diaris: El País, La Vanguardia, El Mundo, i el desaparegut Público. En el llibre s’expliquen les connexions d’aquests grups de premsa amb diferents poders fàctics espanyols (Opus Dei, La Caixa, grups polítics) i les decisions en aliances i estratègies que han portat, segons l’equip de Mongolia al suïcidi del sector: el quart poder a Espanya és la banca. “Molts dels principals grups periodístics són simplement una part més de l’engranatge del sector financer”, sentencien.

Pasatiempos (Debolsillo, juny 2013). Passatemps, jocs visuals, sopes de lletres, enigmes, enginys… tot passat per la trituradora d’humor mongola. 94 pàgines per esbrinar per exemple si Àngel Cristo enviava la seva filla a comprar-li cocaïna abans o després d’anar a viure a una casa mòbil; resoldre la recerca de sis infiltrats en una mani d’indignats en un dibuix atapeït tipus On és Wally?; o relacionar un text amb excuses per justificar diferents errades amb el personatge famós que les ha dit.

Aquesta democràcia retallada, corrupta i fràgil que tenim necessita una bona empenta de justícia i de sentit de l’humor. Espero que Mongolia resisteixi molts anys i continuï doblegant el poder amb l’ús de la sàtira. Quentin Tarantino utilitza el cinema i Mongolia el periodisme, però segur que tots estarien encantats de pronunciar junts el famós maleïts bastards!

Els enllaços.

1. Humor mongol para tiempos difíciles. Ressenya en el bloc Cuello blanco Magazine.

2. Podcast de l’entrevista a Edu Galán i Darío Adanti en El Laboratorio de Ràdio Nacional.

3.Els vídeos de canal Mongolia a Youtube.

4.Jot Down, Mongolia y Unfollow, nuevas publicaciones para nuevos tiempos. Article a Vozpópuli.

%d bloggers like this: