Tag Archives: Astiberri

HISTORIAS DEL BARRIO, de Gabi Beltrán i Bartolomé Seguí

4 juny

El dia que vaig començar a llegir Historias del barrio havia estat fullejant previàment El Periòdico de Catalunya i vaig llegir-ne l’entrevista que li feien a l’Imad Amrah un marroquí de vint-i- sis anys que treballa com a músic, productor i monitor i que ja en fa deu que resideix a Barcelona. El seu camí d’immigrant no va ser fàcil, va arribar a la ciutat perseguint el somni europeu però durant molt de temps la manca d’oportunitats va ancorar-lo al carrer, als robatoris i a inhalar cola. Ara ajuda els joves que estan en la mateixa situació en què ell es va trobar. Va ser la música i l’ajuda de qui va confiar-ne, en el seu cas el músic Manu Chao, la via per sortir de la misèria i la marginació. “Una confiança que no vaig donar jo, que em van donar”, confessa. Aquesta entrevista, curiosament, em va anticipar una de les conclusions a la que vaig arribar després de la lectura d’Historias del barrio.

Historias del barrio és un còmic autobiogràfic de Gabi Beltrán (Palma, 1966) en el què hi tenen cabuda les escenes i els records que configuren els moments més determinants de la seva infància i adolescència en el barri xino de Palma durant els anys 80. Les històries recullen el món de misèria en què va créixer l’autor al voltant d’un barri afectat per l’heroïna, l’atur, la prostitució i una família desequilibrada en la què el pare els abandonà quan l’autor tenia tres anys i una mare totalment superada per la situació que intenta posar ordre a base de bastonades. El refugi o la manera d’afrontar aquesta situació tan precària portaria Beltrán a formar part de les colles de joves que canalitzaven el seu malestar a través de les drogues, els robatoris o la violència. Historias del barrio seria a còmic, pel que fa als protagonistes, el context social i la temàtica, el que pel·lícules com Perros callejeros, Navajeros o El Pico van ser en el cinema quinqui. La diferència està en que a Historias del barrio no hi ha mitificació, més aviat és un passar comptes amb el passat, un intentar tancar ferides i una manera d’explicar-se a un mateix els erros que es van cometre. La mort se’ls ha emportat gairebé a tots, Gabi Beltrán ha tingut la sort de sobreviure i de poder explicar-ho en aquest magnífic còmic.

Historias del barrio és un còmic cru i descarnat però també està ple de tendresa i compassió. No hi ha una recreació truculenta ni una narració morbosa dels fets. La tensió i la violència apareixen gairebé de manera poètica en les bafarades, però sobretot en les introduccions de cada capítol on Gabi Beltrán brilla amb uns textos carregats, encara, de dolor, de nostàlgia i de molta tristesa. Uns textos treballats, depurats i escrits des d’una nuesa que commou, a mi m’han arribat carregats de sinceritat.

Gabi Beltrán és dibuixant i il·lustrador, podeu veure els seus treballs a El País Semanal, Público i a les publicacions americanes Veer, Plansponsor i Portland Monthly Magazine, tot i que a Historias del Barrio, s’ha reservat el paper de narrador, ell escriu i el grandíssim Bartolomé Seguí (Palma, 1962), Premi Nacional del còmic 2009 per Las serpientes ciegas, dibuixa, i com dibuixa! Seguí, és per a molts, el millor narrador gràfic actual del país.

Historias del barrio és una edició integral dels dos còmics que inicialment es van editar per separat, el primer l’any 2011 amb el que va guanyar el I Premi Ciutat de Palma de còmic i el segon, Historias del barrio. Caminos, l’any 2014, ambdós publicats per l’editorial Astiberri.

Tothom és conscient, en major o menor grau, que a finals dels anys setanta i durant els anys vuitanta l’heroïna va fer estralls en l’estat espanyol. En el com es va viure aquella època va per generacions. La més afectada va ser la dels que van néixer durant els anys seixanta, la seva joventut va transcórrer en plena transició, en el procés de consolidació del nou règim polític i en una crisi econòmica brutal amb milers d’aturats, molts d’ells joves. Tot i que és poc conegut, ja fa temps que es publiquen articles d’investigació que denuncien la introducció de l’heroïna com una estratègia orquestrada per l’estat com a eina de desactivació dels moviments revolucionaris, contestataris, contraculturals i independentistes de l’època, com per exemple el molt recomanable article Nos matan con heroína, de Juan Carlos Usó.

Jo vaig néixer l’any 1973 i la meva generació comparteix el record sòrdid de la presència dels ionquis del barri a les places, als carrers i als parcs de la ciutat. Nosaltres jugàvem amb una innocència plàcida mentre que a pocs metres la colla de quinquis arruïnava les seves vides entre dosi i dosi. Quan els nens d’avui surten sols al carrer se’ls recorda que al travessar vigilin amb els cotxes, a mi la meva mare sempre em deia que vigilés en no tocar ni clavar-me cap xeringa. Més que por, els ionquis em produïen una pena empàtica. Sí, tots podem decidir el curs de les nostres vides, tots podem triar un camí o un altre, però convindreu amb mi que la situació familiar, l’entorn social i la manera de ser de cadascú condicionen les decisions que prenem.

Ho diu Beltrán en un dels seus textos “Sólo que nosotros éramos unos niños. Tan solo unos niños. Maldita sea”. A l’igual que l’Imad Amrah, la generació de Beltrán va necessitar d’algú que confiés en ells i que els estimés amb un amor incondicional i per sobre de totes les seves maldats. Un paper reservat habitualment a les mares, les grans oblidades d’aquesta història de perdedors i que, amb tot el dolor del món però també amb tota la seva dignitat, han estat sempre les grans heroïnes.  

“Pero para ser un hombre, y entonces no lo sabía, uno ha de fracasar innumerables veces. Y ha de aprender a hacerlo con dignidad”.

TODOS LOS HIJOS DE PUTA DEL MUNDO, d’Alberto González Vázquez

15 juny

Todos los hijos de puta del mundo 015

Todos los hijos de puta del mundo és un còmic que recull les vinyetes que Alberto González Vázquez  ha publicat a Orgullo y satisfacción i a El Mundo Today i que recentment  ha estat editat per l’editorial Astiberri. Alberto González Vázquez (més conegut com a Querido Antonio) és guionista del programa El Intermedio del Gran Wyoming i molt conegut, sobretot, com a responsable de la realització dels vídeos manipulats que es passen en aquest programa de La Sexta. Les seves animacions també es poden veure en els treballs que ha realitzat en diferents curtmetratges, sobre textos d’escriptors, en publicitat o en videoclips musicals.

No, no hi són tots. A Todos los hijos de puta del mundo no hi caben tots, caldria una ingent desforestació de boscos per encabir tots els fills de puta del món. En tot cas és un títol amb molt de ganxo, perquè com a lector et preguntes qui són els fills de puta que apareixen en el llibre? A Humor cristiano, el seu primer còmic, el protagonista absolut era Déu. A Todos los hijos de puta del mundo els protagonistes són els polítics. Ep, són els polítics però com un reflex de nosaltres mateixos. L’autor parteix de la idea que els polítics són igual que nosaltres i que tenim els fills de puta que ens mereixem. Sí, humor escèptic, fet des del no hi ha esperança i d’algú que no creu en res o en molt poques coses. A qui no li han dit alguna vegada que és un fill de puta?

Todos los hijos de puta del mundo 003

Alberto González Vázquez no sap dibuixar (ho diu ell mateix), però això no desmereix en absolut la seva feina. Expliquem-la. Els seus dibuixos es basen en el retoc que fa de les fotografies per convertir-les en còmics. La seva tècnica consisteix en tirar línies, donar color i manipular les fotografies per arribar a crear autèntiques obres d’art. Gerardo Vilches, en la ressenya del llibre a Entrecomics, explica molt bé la subtilesa de les seves creacions: “es podria pensar que la seva tècnica, allunyada de la caricatura a l’ús, serviria per representar als personatges polítics tal com són, però, lluny d’això, en realitat revela aspectes ocults i moltes vegades sinistres, simplement reforçant trets, escollint expressions facials o descontextualitzant gestos”.

Todos los hijos de puta del mundo no és un còmic de sàtira política. Alberto González Vázquez utilitza personatges com Rajoy, Sánchez, Rivera, Iglesias, Aznar o Aguirre com a material per especular sobre la seva intimitat i per crear així unes històries surrealistes, exagerades i sàdiques que sovint comencen amb diàlegs reals per anar poc a poc fent un gir i portar-nos al terreny d’allò inesperat. La descontextualització de la seva trama és una de les seves millors armes. L’acompanya el domini absolut d’uns diàlegs brutals i intel·ligents. El resultat és un còmic sòrdid, pervers i malaltís. I tot això fa riure molt, molt i molt. Tot i que a vegades penses, Querido Antonio, com et passes fill de puta!

Todos los hijos de puta del mundo 018

L’humor d’Alberto González Vázquez és, com us podeu imaginar, políticament incorrecte. Molt incorrecte. De fet, és tan transgressor que m’estranya que encara no li hagi caigut cap denúncia, la veritat. El fet que la seva feina l’expressi en format còmic també ajuda. El còmic és, ara per ara, un dels últims refugis per a la violació de la norma. Difícilment es podrien traslladar les històries de Todos los hijos de puta del mundo a televisió, cine o teatre sense que es donessin cita la indignació, la censura o l’escàndol.

Tot i així, ja fa temps que l’humor i la transgressió estan en el punt de mira. El còmic, evidentment, també. D’exemples, malauradament no ens en falten. Les revistes satíriques El Jueves o Mongolia han rebut la constant pressió dels poders fàctics del país: monarquia, política i religió. Fa poc Mayte Quílez, la directora de El Jueves, va ser agredida després de la publicació d’una portada contra l’auge del nazisme. L’exemple més sagnant però, és el de Charlie Hebdo i els atemptats terroristes del 2015.

Todos los hijos de puta del mundo 3

Quins són els límits de l’humor? Jo crec que cal poder fer humor de tot i que els seus límits depenen del context en el qual es desenvolupa. Qui ho explica molt bé és en Darío Adanti. Aquest article és un magnífic tractat per contrarestar tots aquells que volen coartar la llibertat d’expressió, se senten ferits per pertànyer al gremi “atacat” o que s’encomanen al mal gust o als valors per estrènyer el cinturó de la censura.

En el programa de ràdio Carne Cruda se li va preguntar a Alberto González Vázquez sobre la censura i els límits de l’humor i l’autor va afirmar que “prefereix pensar que vivim en un país democràtic i que està emparat per la llibertat d’expressió”.  Sarcasme, innocència, ironia? El proper diumenge 26 tenim novament eleccions en aquest país tan democràtic. Curiosament a Todos los hijos de puta del mundo apareixen els quatre principals candidats espanyols que es presenten a les properes eleccions generals. És possible que no t’ajudi gaire a triar el teu vot, però almenys riuràs molt, que no és poc.

Todos los hijos de puta del mundo

 

SEXORAMA, de Manuel Bartual

18 febr.

El Jueves és, segurament, una de les millors revistes del nostre país. No només per l’humor que gasta: lliure, valent i incontestable, sinó per ser també una bona manera d’estar informat de l’actualitat. 

L’editorial Astiberri recopila ara al còmic  Sexorama les pàgines que Manuel Bartual  publica a El Jueves cada setmana.

Els personatges principals de Sexorama són Nacho i Nerea, que a vegades són parella i altres vegades no, Tomás que en té quatre de parelles i Diego Mandingo, l’actor porno.

Plantejat com una guia sexual per a joves, Sexorama aconsegueix fer riure constantment. El traç senzill i acolorit del dibuix contrasta amb el text expeditiu i contundent. Manuel Bartual té un humor  bèstia, de cultura d’institut i de trobada festiva amb els amics. És divertidíssim.

Sexorama from Manuel Bartual on Vimeo.

Algunes joies per il·lustrar el què us trobareu al llibre: Frases infalibles para usar en un bar y acabar follando Las filias sexuales más marcianas,Tener una novia con las tetas gordas no es para tanto,  Tipos de padres y sus reacciones al pillarte follando,  Cosas que en el porno funcionan pero en la vida real no.

Títol: Sexorama. Consejos sexuales para chavalas y chavales   Autor: Manuel Bartual   Editorial: Astiberri   Primera edició en castellà: Febrer de 2012   EAN: 978-84-15163-52-7   Preu: 18 euros   Format: Tapa dura, 20 x 25cm, color, 96 pàg. No està traduït al català.

%d bloggers like this: