Archive | Francès RSS feed for this section

BASAT EN UNA HISTÒRIA REAL, de Delphine de Vigan

11 des.

img_4138

Ja ho havia fet amb Els dies sense fam (publicada el 2001 i traduïda al català el 2014 per Edicions 62), la seva primera obra autobiogràfica, inspirada en l’anorèxia, la malaltia que va patir durant l’adolescència. Va ser però amb el llibre Res no s’oposa a la nit (Edicions 62, 2012) amb el qual l’escriptora francesa Delphine de Vigan (1966, Boulogne-Billancourt) va consagrar-se literàriament. La crítica i els lectors van rendir-se a les doloroses pàgines de la novel·la en la què de Vigan explorava la mort de la seva mare i les arrels familiars. Una introspecció en la què l’autora es despullava emocionalment i explicava aspectes molt íntims de la seva saga familiar dotant la novel·la d’una gran força autobiogràfica i d’una potent autenticitat.

No cal haver llegit prèviament Res no s’oposa a la nit per llegir Basat en una història real, Premi Renaudot i Premi Goncourt des Lycéens, la nova novel·la de Delphine de Vigan que ha estat traduïda al català per l’Oriol Sánchez i Vaqué i publicada per Edicions 62, mentre que en castellà Javier Albiñana ha fet la traducció i l’editorial Anagrama l’ha publicada. Tant si l’hem llegida com si no ho hem fet, ràpidament associarem una amb l’altra. Novament ens endinsarem en una novel·la en la què la ficció es barreja amb la realitat. La protagonista de la història es diu Delphine, és escriptora i després d’obtenir un gran èxit editorial amb el seu últim llibre s’enfronta al repte majúscul d’escriure’n un de nou que pugui estar a l’alçada de l’anterior.

Diguem, per tant, que el punt de partida de la novel·la és real. Delphine de Vigan va confessar, quan va venir a Barcelona a promocionar el llibre, que havia estat sotmesa a molta pressió durant la seva creació. La pressió dels amics “i ara què escriuràs després d’això tan bo?” o l’autoimposada “mentre escrivia, un dimoni em deia: és dolentíssim”. En tot cas, de Vigan se’n surt de meravella. La novel·la és boníssima.

img_4152

I què passa mentre la Delphine, vacil·lant i insegura, intenta infructuosament escriure el nou llibre? Que coneix la L., una dona segura, sofisticada i obsessiva que treballa de negre fent biografies sobre gent popular. La L. és una fan total de la Delphine i s’ho manega per tal de guanyar-se la confiança de l’escriptora. Ens trobem doncs davant d’una relació d’amistat que com a lector anticipes ràpidament com a tòxica i que l’evolució del llibre la portarà cap a la possessió, el domini i la manipulació.

Basat en una història real té diferents capes de lectura. La primera d’elles seria la de definir-la com una novel·la negra o un thriller psicològic. Us podríeu quedar només amb aquesta part i la novel·la ja seria genial, però si en voleu més podeu submergir-vos en una altra capa de lectura. Es tracta de les nombroses reflexions que es fan sobre la creació literària en relació a la importància del que hi posa de real i de personal una escriptora en una novel·la. Mentre que la L. defensa que cal avocar-hi tota la veracitat, la Delphine pensa que la realitat és inaccessible. Finalment existeix una tercera capa de lectura, només per aquells que vulguin reblar el clau. De Vigan busca lectors que vulguin jugar a la realitat i a la ficció, lectors que s’encurioseixin destriant entre la veritat i la mentida, lectors que immersos en una gran demostració de metaliteratura es preguntin com es torna a escriure després de tenir tant d’èxit?

Escrit en primera persona, Basat en una història real és una novel·la additiva, inquietant i malaltissa que transmet el mal rotllo de las pel·lícules de terror. Les continues referències a Misery d’Stephen King són un encert i també un homenatge: “Tenia la impressió de ser un personatge amb una història no explicada com si fossin fets certs, sinó creada com en una ficció”.

img_4153

 

MEMÒRIES D’ADRIÀ, de Marguerite Yourcenar

11 nov.

IMG_2085

En Carles Peña, amic i company a la Llibreria L’Illa de Mollet del Vallès, sempre me l’havia recomanat. Aquest estiu, a part de tornar-me’l a aconsellar, me’l va regalar. Les Memòries d’Adrià és el llibre que em resistia a llegir. No per una raó concreta, segurament per descart en l’àmplia oferta de llibres que sempre tenim a l’abast a la llibreria. Doncs bé, ara sóc jo el que fa proselitisme i forma part del grup de fans del llibre. Que serveixi aquesta ressenya per convèncer i aconseguir nous adeptes a la causa!

Marguerite Yourcenar és el pseudònim de Marguerite Cleenewerck de Crayencour. Va néixer a Bèlgica el 1903 i va morir als Estats Units el 1987, on hi va viure des de 1937 amb Grace Click, traductora, amiga, amant i parella fins la seva mort. Aquí podeu aprofundir sobre la seva vida. Tot i ser una de les autores amb més prestigi de la llengua francesa del segle XX i la primera dona que el 1980 va formar part de l’Académie française, és una escriptora poc llegida al nostre país.

IMG_2098

Memòries d’Adrià és es va publicar el 1951 després que l’autora li dediqués més d’una dècada a la seva escriptura. La traducció castellana del llibre la va fer l’escriptor argentí Julio Cortázar el 1955 però no va ser fins el 1982 que l’editorial Edhasa va publicar-lo a Espanya. Jo he llegit la traducció al català que el 1983 va fer en Jaume Creus i que actualment es pot aconseguir amb Labutxaca. Hi ha un estudi molt interessant de Luisa Cotoner Cerdó sobre Les traduccions al català de Marguerite Yourcenar i la seva recepció crítica, que entre altres línies d’investigació, explora aquesta aparent manca d’interès del públic català per l’escriptora i que sembla arribar a dia d’avui. Podeu llgir-la aquí.

Memòries d’Adrià és una novel·la històrica monumental d’exquisida bellesa lingüística i  probablement sigui un dels llibres més citats quan es parla del gènere epistolar. A les portes de la mort i després de tantejar el suïcidi, Adrià, que va ser emperador romà entre els anys 117-138 escriu una llarga carta a Marc Aureli, el seu nebot, fill adoptiu i successor de l’imperi.

Marguerite Yourcenar recrea la vida d’Adrià, un emperador romà atípic. Humanista, il·lustrat, enamorat de la cultura grega i oriental, escèpticament religiós i tot i que com tots els emperadors va haver de fer front a traïcions, conspiracions, negociacions mafioses, ordres d’assassinats i guerres entre clans familiars, en el llibre és presentat com un cercador de la pau interessat en que el seu poble aconseguís un nivell més alt de felicitat i riquesa.

IMG_2095En aquestes memòries, barreja de realitat i de ficció, Yourcenar explora l’Adrià més polític en les victòries i els fracassos del seu govern. Les guerres, els pactes per establir la pau arreu de l’imperi, les lluites al senat o els seus viatges, que entre d’altres llocs el van portar a Tarragona, ciutat que apareix almenys en dues ocasions al llibre.

Per altra banda, també dóna a conèixer l’Adrià més íntim: enamorat de l’art, de la música, de la poesia i de les llegües. La novel·la té aturades en la seva joventut, en les lectures que el van influir, en les seves amistats o en l’amor… Walter White, el protagonista de Breaking Bad, escull el nom de Werner Heisenberg a la sèrie fent així una picada d’ull al gremi científic. La Llibreria Antinous, els especialistes en literatura gai i lèsbica de Barcelona, també han d’haver escollit el seu nom fent així un homenatge al que va ser l’amant d’Adrià. Res és casual.

Dubto que tota la filosofia d’aquest món aconsegueixi suprimir l’esclavitud; com a molt li canviaran el nom… sóc capaç d’imaginar formes de servitud pitjors que les nostres per més insidioses… transformar els homes en màquines estúpides i satisfetes, cregudes de la seva llibertat en plena submissió. La novel·la està plena de frases i textos, com aquest que poso aquí, que faran les delícies d’aquells que us agrada subratllar. Podeu visitar aquesta pàgina i fer-hi un tast.

IMG_2099

El Quadern de notes de les memòries d’Adrià és el text que trobem després de la novel·la i és on Yourcenar reflexiona i comparteix opinions sobre l’obra, l’art d’escriure i la novel·la històrica. És aquí on l’escriptora manifesta que el segle II m’interessa perquè va ser, durant molt temps, el dels últims homes lliures. Paraula de Yourcenar.

Quan vaig acabar Memòries d’Adrià m’acompanyava la serenor dels bons llibres i l’espectacularitat de la descoberta i només tenia ganes de compartir la seva lectura. La mà literària de Yourcenar és extraordinària. El seu estil és depurat, gairebé estoic.

A la novel·la, en realitat, no hi passen gaires coses. Diguem que no hi ha ni una trama ni tampoc moltes accions. És un llibre molt reflexiu, és una carta en veu alta que explora la vida, la vida d’Adrià, sí, però que el lector se la fa seva i s’hi sent totalment proper. Són reflexions d’un emperador, d’un home de poder, d’una persona que pot decidir la vida o la mort dels seus, però les seves intimitats, allò petit, aquelles emocions de l’home savi que Yourcenar fa brillar són també les mateixes que podem sentir tots nosaltres, sense ser emperadors, sense tenir poder. Cada home està eternament obligat, en el curs de la seva breu vida, a triar entre l’esperança infatigable i la prudent falta d’esperança, entre les delícies del caos i les de l’estabilitat.

I ara permeteu-me que me’n vagi al racó de pensar…

IMG_2078

Títol: Memòries d’Adrià  Títol original: Mémoires d’Hadrien  Autora: Marguerite Yourcenar  Traductor:  Jaume Creus  Editorial: Proa Format: butxaca, 271 pàg.

 

PÈL DE PANOTXA, de Jules Renard

30 set.

IMG_2386

Jules Renard (1864-1910) va escriure poesia, contes, teatre i novel·la. El llibre Pèl de panotxa es va publicar a França el 1894 i ha esdevingut amb el pas del temps una de les seves obres més populars i un dels clàssics de la narrativa francesa. El 1907 Adrià Gual va fer una traducció al català de l’adaptació teatral que el mateix Renard havia fet. Marisa Abadia va fer una traducció del llibre per La Magrana el 1984 i Ana María Moix la va fer en castellà per Lumen el 2006. Sidillà, l’editorial de la Bisbal de l’Empordà, ha publicat Pèl de panotxa el 2015 amb la magnífica traducció del poeta Antoni Clapés que engrandeix encara més l’obra de Renard. Cal destacar a més, l’acurada edició del llibre. La bonica il·lustració de la portada l’ha fet la Montse Mayol i a les nostres mans el seu tacte ens fa gaudir de la  bona enquadernació i de la qualitat del paper.

Jules Renard va escriure a Journal (1887-1910) la seva vida explicada en forma de diaris. Una mirada mordaç i sincera del seu temps. L’autor francès, despietat amb allò que l’envoltava i amb els demès, tenia al seu favor que primer ho era amb ell mateix. Una mena d’autocrítica i una recerca de la veritat que el feien noble i temible a parts iguals. A Pèl de panotxa, que es centre en la seva dura infància a la França rural de finals del segle XIX, hi trobem aquest mètode narratiu en forma de novel·la autobiogràfica.

IMG_2371

Enrique Vila-Matas opina que Pèl de panotxa és un “clàssic de la novel·la infantil per a persones madures”. Bé, caldria afegir també que el primer en ser madur és l’autor. Pèl de Panotxa utilitza la creació literària per matar els pares, literàriament vull dir, és clar. Una vegada llegit el llibre, penses que millor que li donés per escriure. És una venjança en tota regla.

El protagonista del llibre és un nen sense nom. Panotxa és com l’anomenen, pel seu color de cabell i per tenir la cara pigada. El noi és el fill no estimat de la família Lepic. La mare, perversa i cruel, s’hi acarnissa amb humiliacions, insults i xantatges emocionals. El nen també és víctima de l’escarni i del linxament verbal dels seus dos germans. El pare, simplement, l’ignora.

El llibre està format per quaranta-vuit escenes independents més el capítol que el tanca anomenat L’Àlbum d’en Panotxa, un recull de frases i petits textos.  Cada escena és una història en si mateixa, són com fotografies de diferents moments de la seva infància. En conjunt mostren l’evolució del personatge que sempre és conscient de ser l’ase dels cops de la família. En Panotxa utilitza diferents estratègies per conviure i resistir l’hostilitat dels Lepic i acaba duent a terme un procés d’alliberament. El lector llegeix amb perplexitat la crueltat de la que és objecte en Panotxa i li disculpa les mentides, la gelosia o els actes vexatoris que canalitza cap els animals. És un nen i s’està formant, el problema el tenen els grans.

IMG_2405Jules Renard és conegut per haver deixat escrites moltes frases dilapidaries. Diferents pàgines d’internet, com aquesta, les recullen. “Cal parlar amb comptagotes”, afirmava. A la seva obra és tant important el que es diu com allò que no es diu. El resultat és una escriptura intel·ligent, realista i senzilla. Mestre dels silencis, Pèl de Panotxa és una lectura potent que colpeix i no deixa indiferent.

-Et facin el que et facin –li diu el padrí, amistosament- t’equivoques si menteixes. És un mal vici, i inútil, perquè tot s’acaba sabent.
-Sí –respon en Panotxa-, però es guanya temps.

Títol: Pèl de panotxa  Títol original: Poil de carotte  Primera edició: abril de 2015  Traductor: Antoni Clapés  Editorial: Edicions Sidillà  EAN: 978-84-942564-4-8  Format: 215 pàg. rústega, 15 euros.

LA QUARTA PARET, de Sorj Chalandon

2 jul.

IMG_2035Sorj Chalandon (Tunis, 1952) és periodista del setmanari satíric Le Canard Enchaîné, però durant vint anys va treballar per al diari Libération com a corresponsal de guerra. Chalandon afirma que la guerra et roba trossos de tu mateix, així que han d’haver-hi petites parts del seu cor escampades per diferents països com Iran, Iraq, Somàlia i Afganistan. Sobre la seva experiència a Irlanda del Nord ja va escriure la recomanable novel·la Retorn a Killybegs (2011, Gran Premi de la Novel·la de l’Acadèmia Francesa) i publicada per Edicions de 1984. A principis de 2015 l’editorial catalana ha repetit amb la seva última novel·la i ha inaugurat la traducció al castellà amb el segell Entre ambos. Es tracta de La quarta paret, traduïda del francès per Josep Alemany i Premi Goncourt dels Instituts 2013.

Samuel Akunis, el grec que va immigrar a França fugint de la Dictadura dels Coronels, és un assenyat i respectat militant d’extrema esquerra que es troba postrat al llit a les acaballes de la seva vida. És l’any 1982 i en Sam encarrega al jove Georges, el seu amic i company de militància, que dugui a terme el projecte teatral que ell va començar però que la mort imminent farà que ja no pugui acabar. Es tracte de representar l’Antígona de Jean Anouilh a Beirut. La capital del Líban és el centre d’una guerra civil que enfronta les diferents comunitats religioses del país. L’objectiu és que l’obra de teatre es representi amb actors de les diferents ètnies i religions del país: xiïtes, palestins, cristians, drusos i maronites. Es tracta d’un acte de pau i d’aturar el conflicte bèl·lic ni que sigui mentre dura la representació de la peça teatral.

IMG_2048

Amb la publicació de La quarta paret, Chalandon ha aconseguit expressar el patiment, el crim, la mort, les llàgrimes i la ràbia que guardava dins seu des de que va cobrir la guerra del Líban a principis dels anys vuitanta. El periodista va ser testimoni de la massacre de Sabra i Xatila i segons afirma en aquesta entrevista a El Periódico encara ara té les imatges de l’horror presents. Una experiència colpidora que l’escriptor narra en el llibre de manera extraordinària. En la novel·la la cruesa, la impunitat i la bogeria guanyen per golejada a l’esperança, la noblesa i la humanitat. Una tragèdia en tota regla.

Chalandon reviu en el personatge de Georges i fa un repàs a la seva militància d’extrema esquerra. Durant els anys setanta va formar part d’un moviment revolucionari francès que es va armar, igual que les Brigades Roges a Itàlia o la Fracció de l’exèrcit Roig a Alemanya. Ho explica en aquesta entrevista al Diari Ara. En el fons, aquests dos fets, la militància política radical i la feina de corresponsal de guerra, articulen el motor de tota la novel·la: que és una profunda reflexió sobre l’home i la violència. Es pot legitimar l’ús de la violència com a mitjà per aconseguir objectius, siguin justos o no? És l’ésser humà intrínsecament violent? Quines alternatives tenim per defensar la justícia i la pau sense l’ús de la violència?

IMG_2029En els moviments socials d’extrema esquerra et trobes gent de tot tipus. Hi ha persones que aproven obertament l’ús de la violència i tenen tot un protocol per defensar-la i justificar-la. Les reflexions que tenen en Sam i en Georges sobre com encarar la lluita i la revolució formen part d’un etern debat. La fi justifica els mitjans? A vegades defensar aquesta famosa sentència atribuïda a Maquiavel té a veure amb l’edat i amb la maduresa. En el llibre en Sam, que ja és una persona gran i ha bregat en mil batalles ha deixat enrere la ingenuïtat política que representa en Georges. Una cosa és la militància armada i una altra és la guerra… Com es resisteix a la venjança quan t’han matat la família, quan t’ho han pres tot? La bèstia salvatge que tots portem dins és de la que ens parla en Sorj Chalandon en La quarta paret.

La quarta paret és un llibre absolutament recomanable. Quan el vaig acabar tenia la sensació d’haver llegit una novel·la boníssima però plena de desesperança i amb cap marge de confiança sobre l’ésser humà. Ha estat després, llegint les entrevistes a l’autor, com aquesta a Vilaweb que li he pogut donar la volta i entendre el que pretenia Chalandon: No he escrit aquest llibre perquè estigués trist, sinó per matar el que representa tot allò que hi ha de barbar dins meu. L’he escrit per comprendre quin hauria estat el meu avenir si m’hagués quedat allà. La meva part lluminosa és Sam i la fosca és Georges.

Sorj Chalandon ha escrit La quarta paret per aturar l’addició a la guerra. Per aturar la màquina de la injustícia, què fem? Recorda, tu ets el futur i el futur és ara. La gent té el poder.

La quarta paret  Títol original: Le  quatrième mur  Autor: Sorj Chalandon  Traductor: Josep Alemany Editorial: Edicions de 1984 (català) Entre ambos (castellà)  Primera edició: gener de 2015  EAN: 978-84-15835-50-9 Format: rústega, 304 pàg. 20 euros

REPARAR ELS VIUS, de Maylis de Kerangal

26 març

IMG_1593

Simon Limbres torna cap a casa amb els seus amics després d’una profitosa matinada dedicada al surf. La força de la joventut, les onades en càmera lenta, l’energia de la tenacitat, l’alegria de sentir-se viu… tot queda fulminat. La furgoneta en que viatgen els nois surt de la carretera i s’estavella. L’accident deixa en estat de mort cerebral en Simon Limbres. Reparar els vius és una història que dura vint-i-quatre hores, el temps en què un cor és extret del cos d’un jove de dinou anys i trasplantat en el d’una senyora de cinquanta-dos.

Què s’activa després d’aquest accident de trànsit? Què desencadena la mort del jove? Quins són els actors d’una tragèdia com aquesta? Maylis de Kerangal (Toulon, 1967) ens ho explica absolutament tot i ho fa amb una prosa aclaparadora, de solvència contrastada. Apostar per la lectura de l’autora francesa és fer-ho a cavall guanyador.

IMG_1607

Maylis de Kerangal ha escrit Reparar els vius mantenint un exquisit equilibri entre la poesia i la tècnica. Descriptiva, detallista i meticulosa, la seva és una literatura fina, fina, fina. És curiós que tot i l’exhaustiva informació mèdica que ens transmet, la lectura no resulti freda, avorrida, ni llunyana. De la mateixa manera també cal dir que tot i que la càrrega emocional és copiosa i constant, mai es deixa portar pel sentimentalisme.

Al patiment dels pares, del germà, de la novia i dels amics l’escriptora francesa hi suma les vivències dels professionals de la medicina. Com una mena de Tetris molt ben jugat, la trama encaixa els dos mons que tenen cita en el llibre: el familiar i el laboral. L’aflicció, els valors i el desconsol hi són presents en les converses i en les cavil·lacions dels personatges. A través d’un narrador omniscient en tercera persona el lector és testimoni de l’exploració, l’elaboració, la comunicació i l’assumpció de la mort en els dos àmbits.

Quan els pares donen el consentiment per fer el trasplantament, el lector profunditza en l’equip mèdic i en la manera com funciona la xarxa de donants. A França no existeix el suport social als trasplantaments que sí existeix a Espanya, que lidera des de fa vint-i-tres anys la tassa de trasplantaments a tot el món. En aquest sentit el llibre ha sacsejat la societat francesa i les associacions pro donants el reivindiquen per defensar les seves idees. 

IMG_1613Tot i tenir la mort com a eix central, la novel·la és un homenatge al cos humà i a la vida. Un continuar fent. Com diu un dels personatges del llibre i que fa seves les paraules de Txèkhov, “enterrar els morts i reparar els vius”. Una novel·la èpica que aconsegueix que reflexionem, com cap altre novel·la ho havia fet, sobre els trasplantaments. Segons Maylis de Kerangal, “la donació és un gest que no té equivalent, perquè no hi ha agraïment, no dona poder, simplement és un gest gratuït per excel·lència”. 

Reparar els vius és d’aquelles novel·les que quan les recomanes se’t queden mirant amb cara de mal rotllo, com dient no estic d’humor per llegir-me una història sobre trasplantaments. Ho entenc perfectament. Llegir-la comporta entrar en el dolorós terreny de la mort i és inevitable patir-hi una mica. També us haig de dir que qui no arrisca, no pisca. Si us voleu moure de la vostra zona de confort literari, Reparar el vius és la vostra novel·la.

 

Títol: Reparar els vius  Títol original: Réparer les vivants  Autora: Maylis de Kerangal  Traductor: Jordi Martín Lloret  Editorial:  Angle (Anagrama en castellà)  EAN: 978-84-16139-33-0  Format: 256 pàg. rústega, 18.90 euros

 

%d bloggers like this: