Arxius | Clàssica RSS feed for this section

PÈL DE PANOTXA, de Jules Renard

30 set.

IMG_2386

Jules Renard (1864-1910) va escriure poesia, contes, teatre i novel·la. El llibre Pèl de panotxa es va publicar a França el 1894 i ha esdevingut amb el pas del temps una de les seves obres més populars i un dels clàssics de la narrativa francesa. El 1907 Adrià Gual va fer una traducció al català de l’adaptació teatral que el mateix Renard havia fet. Marisa Abadia va fer una traducció del llibre per La Magrana el 1984 i Ana María Moix la va fer en castellà per Lumen el 2006. Sidillà, l’editorial de la Bisbal de l’Empordà, ha publicat Pèl de panotxa el 2015 amb la magnífica traducció del poeta Antoni Clapés que engrandeix encara més l’obra de Renard. Cal destacar a més, l’acurada edició del llibre. La bonica il·lustració de la portada l’ha fet la Montse Mayol i a les nostres mans el seu tacte ens fa gaudir de la  bona enquadernació i de la qualitat del paper.

Jules Renard va escriure a Journal (1887-1910) la seva vida explicada en forma de diaris. Una mirada mordaç i sincera del seu temps. L’autor francès, despietat amb allò que l’envoltava i amb els demès, tenia al seu favor que primer ho era amb ell mateix. Una mena d’autocrítica i una recerca de la veritat que el feien noble i temible a parts iguals. A Pèl de panotxa, que es centre en la seva dura infància a la França rural de finals del segle XIX, hi trobem aquest mètode narratiu en forma de novel·la autobiogràfica.

IMG_2371

Enrique Vila-Matas opina que Pèl de panotxa és un “clàssic de la novel·la infantil per a persones madures”. Bé, caldria afegir també que el primer en ser madur és l’autor. Pèl de Panotxa utilitza la creació literària per matar els pares, literàriament vull dir, és clar. Una vegada llegit el llibre, penses que millor que li donés per escriure. És una venjança en tota regla.

El protagonista del llibre és un nen sense nom. Panotxa és com l’anomenen, pel seu color de cabell i per tenir la cara pigada. El noi és el fill no estimat de la família Lepic. La mare, perversa i cruel, s’hi acarnissa amb humiliacions, insults i xantatges emocionals. El nen també és víctima de l’escarni i del linxament verbal dels seus dos germans. El pare, simplement, l’ignora.

El llibre està format per quaranta-vuit escenes independents més el capítol que el tanca anomenat L’Àlbum d’en Panotxa, un recull de frases i petits textos.  Cada escena és una història en si mateixa, són com fotografies de diferents moments de la seva infància. En conjunt mostren l’evolució del personatge que sempre és conscient de ser l’ase dels cops de la família. En Panotxa utilitza diferents estratègies per conviure i resistir l’hostilitat dels Lepic i acaba duent a terme un procés d’alliberament. El lector llegeix amb perplexitat la crueltat de la que és objecte en Panotxa i li disculpa les mentides, la gelosia o els actes vexatoris que canalitza cap els animals. És un nen i s’està formant, el problema el tenen els grans.

IMG_2405Jules Renard és conegut per haver deixat escrites moltes frases dilapidaries. Diferents pàgines d’internet, com aquesta, les recullen. “Cal parlar amb comptagotes”, afirmava. A la seva obra és tant important el que es diu com allò que no es diu. El resultat és una escriptura intel·ligent, realista i senzilla. Mestre dels silencis, Pèl de Panotxa és una lectura potent que colpeix i no deixa indiferent.

-Et facin el que et facin –li diu el padrí, amistosament- t’equivoques si menteixes. És un mal vici, i inútil, perquè tot s’acaba sabent.
-Sí –respon en Panotxa-, però es guanya temps.

Títol: Pèl de panotxa  Títol original: Poil de carotte  Primera edició: abril de 2015  Traductor: Antoni Clapés  Editorial: Edicions Sidillà  EAN: 978-84-942564-4-8  Format: 215 pàg. rústega, 15 euros.

LA MORT D’IVAN ILITX, de L. Tolstoi

20 des.

La mort d'Ivan Ilitx

La mort d’Ivan Ilitx es pot llegir en català en tres editorials diferents amb les seves respectives traduccions. L’editorial Tres i quatre va publicar-la el 1999 amb la traducció de Francesc Payarols; Labutxaca ha publicat la traducció de Victòria Izquierdo i Àngels Margarit i jo he llegit la de Quaderns Crema, que ja l’havia publicat el 2002 amb traducció d’Anna Estopà i aquest octubre l’ha tornat a editar dins la col·lecció Quaderns.

La mort d’Ivan Ilitx és d’aquelles novel·les que en el primer capítol o fins i tot en les primeres pàgines ens expliquen i ens anticipen tot un llibre (com Jo confesso, Stoner, Crónica de una muerte anunciada ). L. Tolstoi enceta el llibre amb la notícia de la mort d’Ivan Ilitx  i el seu enterrament. Després l’escriptor rus ens explicarà la seva vida, però ja des del principi sabem que Ivan Ilitx traspassarà.

La vida d’Ivan Ilitx es centra a conquerir un estatus social acomodat. Casat per conveniència, Ivan Ilitx canalitza les seves energies en aconseguir una important posició laboral dins la magistratura russa que li garanteixi una gran remuneració econòmica i un bon rang dins l’establishment de la classe alta. I ho aconsegueix. El que passa és que una malaltia (imagino que càncer tot i que en cap moment se l’anomena) farà acte de presència en un moment del llibre i se l’acabarà emportant per sempre més.

La mort d'Ivan Ilitx

L. Tolstoi ens enfronta a la mort sense metàfores. La mort sense lleugereses. La mort amb una presència absolutament aclaparadora. Per què un llibre així? A què treu cap escriure la  història d’un home anodí i avorrit que es mor? Quina és la raó de la transmissió de tant dolor, de tant patiment, de tant desconsol, de tanta soledat?

Enric Iborra va escriure una extraordinària ressenya sobre La mort d’Ivan Ilitx en la qual aprofundeix en molts dels interrogants de la novel·la i també emmarca la publicació del llibre dins l’evolució vital de L. Tolstoi. En aquest sentit cal destacar que La mort d’Ivan Ilitx forma part de les novel·les que l’autor va publicar en un nou moment de la seva vida en què ja havia renunciat al seu estatuts social i havia pres la decisió de viure de manera austera a partir d’uns valors ètics profunds propers al cristianoanarquisme. Potser Ivan Ilitx és el reflex d’allò que no volia arribar a ser L. Tolstoi.

“I si la meva vida hagués estat una equivocació?”  Potser l’escriptor ens volia esperonar al gaudi de la vida a partir de La mort d’Ivan Ilitx. El protagonista se n’adona massa tard, postrat al llit i afeblit per la malaltia, que la seva vida ha estat una mentida i que no ha estat plena, més aviat una vida de cara a la galeria, que no ha valgut la pena viure-la. És amb l’arribada de la mort que Ivan Ilitx rebutja la hipocresia de la noblesa  de la qual forma part. Veu clarament que no estima la seva dona i els seus fills no l’estimen a ell. Precisament serà en Gueràssim, un dels mossos de la casa i personatge socialment allunyant d’Ivan Ilitx, en qui el malalt trobarà el consol i l’acompanyament que tant necessita. Arrel del paper que juga Gueràssim en l’atenció al malalt, Ester Busquets ha escrit un article meravellós sobre l’acompanyament compassiu  en el procés de malaltia i mort que pot servir per a tots aquells que hagin de passar per aquest tràngol.

Una novel·la curta escrita amb mestria, d’una delicadesa literària exquisida. L. Tolstoi ens encara a la vida i a la nostra pròpia mort, però també a la posició que prenem quan alguna persona propera es mor. Ha estat  aquesta última part la que m’ha fet pensar en Stanley Kubrick que l’any 1987 va estrenar Full Metal Jacket (a Espanya amb el nom de La chaqueta metálica). Recordeu l’escena dels soldats americans acomiadant-se dels companys abatuts? És possible que el fantàstic director de cinema americà s’inspirés en l’obra de L. Tolstoi per rodar aquesta escena? O simplement és que tant en el llibre com en la pel·lícula els dos genis van coincidir a escriure sobre el mateix sentiment: “Mort, qui ho havia de dir, però més val ell que no pas jo”,va escriure el rus. “Millor tu que jo”, va escriure l’americà.

Estava sobre avís. Tothom que l’ha llegit afirma que és una obra mestra i que la trama és d’una duresa impactant. Sí a tot. De fet la lectura de La mort d’Ivan Ilitx  m’ha atropellat. M’ha deixat fet caldo. Aquesta sensació, però, és brutal, no? Ja va bé que la literatura tingui la capacitat de sacsejar-nos. Que ens remogui ben remoguts!

Títol:  La mort d’Ivan Ilitx  Títol original:  Smert Ivana Ilitxà  Autor:  Lleó Tolstoi  Traductora:  Anna Estopà  Editorial: Quaderns Crema  Col·lecció:  Quaderns  Primera edició d’aquesta col·lecció:  Octubre de 2013  EAN: 978-84-7727-550-3  Format: Rústega, 105 pàg. 7 euros.

LA LIBRERÍA AMBULANTE, de Christopher Morley

3 març

Ens trobem a la tardor, a la segona dècada del segle XX als Estats Units i els dos personatges principals de la novel·la estan a punt de fer el tomb definitiu a les seves vides.

En Roger Mifflin és un venedor ambulant de llibres educat, erudit i noble. Amb l’objectiu de tornar a Brooklyn i escriure el seu propi llibre decideix vendre’s el seu Parnaso, la llibreria ambulant que també li fa de casa. Per altre banda la Helen McGill és una senyora treballadora, valenta i intel·ligent que ha dedicat la seva vida a la granja familiar i a fer tot tipus de tasques domèstiques per cuidar del seu germà. Cansada d’aquesta rutina, dóna un cop de timó a la seva vida i compra la llibreria ambulant d’en Mifflin, agafa un mes de vacances  i es dedica a l’aventura de vendre llibres a les granges del comtat.

Christopher Morley fa ús d’un humor subtil. Deliciosament narrada, la història ens parla de l’amor, de l’alliberament de la dona, de la natura, de la bellesa dels llibres i de la seva lectura.

Publicada el 1917 als Estats Units i considerada un clàssic des de llavors, Lalibrería ambulante arriba ara de la mà de l’editorial Periférica.  La felicitat està molt ben representada al llibre amb moments, detalls i passatges que perduren un cop has acabat la novel·la. Un llibre alegre i positiu per trobar el goig de viure encara que sigui a la tardor de la vida dels personatges.

Lo que la gente necesita es algo bueno, familiar, honesto. Algo que les llegue a las entrañas, que les haga reír, temblar y marearse. Cualquiera que haga leer a la gente del campo cosas que valgan la pena le estará prestando un gran servicio a la nación.

Títol: La librería ambulante   Títol original: Parnassus on Wheels   Autor: Christopher Morley   Traductor: Juan Sebastián Cárdenas   Editorial: Periférica  Primera edició:  Gener de 2012   EAN: 97884-92865-50-5   Preu: 16.75 euros   Format: Tapa tova, 182 pàg. No està traduït al català.

EL SALARIO DEL MIEDO, de Georges Arnaud

4 febr.

La companyia petroliera Crude and Oil ofereix una feina molt ben pagada però força perillosa. Per dur-la a terme es farà una selecció  d’entre una vintena de curiosos i pintorescs candidats d’un petit poble de Guatemala. Entre ells l’ex cap de la policia d’Hondures, un dinamiter de la guerra civil espanyola, pederastes, assassins, alcohòlics i immigrants de Rumania, França i els Estats Units. Tots ells fracassats, arruïnats, perduts i habituals del Corsario, local on fumen marihuana i gaudeixen de les corrides televisives d’en Manolete. Tots volen abandonar el país amb diners i refer la seva vida. Només quatre seran els escollits, que jugant-se la vida, hauran de conduir dos camions carregats de nitroglicerina des de Las Piedras fins als pous de la companyia.

El Salario del miedo, ens narra un viatge en camió ple de perills. George Arnaud despulla la por dels personatges d’una manera brutal i sap transmetre al lector cada petita sacsejada del camió, com si el sofà on llegim estigués ple de nitroglicerina i estigués a punt d’esclatar.

La novel•la fou publicada per primera vegada en francès el 1950. El salario del miedo  es va convertir en un èxit editorial i va ser adaptada al cinema per Henri-Georges Clouzot el 1953, amb Yves Montand com a protagonista. La pel•lícula va guanyar el màxim guardó als festivals de Cannes i Berlín d’aquell any. L’editorial Contraseña torna a publicar ara la novel•la en castellà.

Georges Arnaud, la vida del qual també donaria per fer una bona  pel·lícula, va morir a Barcelona el 4 de març de 1987.


Si la pasta estuviese hundida en mierda y la regla del juego fuese cogerla con los dientes, lo harías, ¿no? Pues no está hundida en mierda, está atada a un saquito de muerte repentina que llevas colgado del cuello y que puede explotar de un segundo a otro.

Titol: El Salario del miedo  Títol original: Le Salaire de la peur   Autor: Georges Arnaud   Traductor: Encarna Castejón   Editorial: Contraseña   Primera edició:  Setembre de 2011   EAN: 978-84-937818-8-0  Preu: 16.90 euros Format: Tapa tova, 21 x 13, 208 pàg. Traduïda al català com  El salari de la por el 1989 per l’editorial La Magrana.

A GRAND CENTRAL STATION EM VAIG ASSEURE I VAIG PLORAR, d’Elizabeth Smart

7 gen.

Elizabeth Smart va ser una poetessa i novel·lista canadenca. Durant l’època en què va estudiar a Londres va descobrir la poesia del poeta anglès George Barker. Smart es va enamorar d’ell a partir de la lectura de les seves poesies. Quan va conèixer personalment Barker, que estava  casat, va convertir-se en la seva amant durant més de vint anys i va tenir tres fills amb ell.

A Grand Central Station em vaig asseure i vaig plorar, és una novel·la autobiogràfica on l’autora es despulla sentimentalment i ens explica la dolorosa relació amb Barker. El llibre recull el procés d’enamorament, la passió addictiva de la relació i el trencament final de la parella.  

És un llibre que està tan ben escrit que caldria llegir-lo en veu alta per gaudir del singular estil literari de l’autora. De fet, un rapsode seria ideal per recitar-lo, mentre la resta escolta. El llenguatge d’Smart s’acosta molt a la prosa poètica, amb moltes imatges reveladores i ple de referències poètiques (Francis Thompson, William Blake, George Herbert, Thomas Lovell Beddoes, Gerard Manley Hopkins, Robert Southey). 

L’obra es va editar per primera vegada l’any 1945 i va provocar una gran controvèrsia, essent prohibida i aclamada. Es va convertir en un llibre de culte i és ara que es publica per primera vegada en català. 

Cal destacar la feina de la traductora, Marta Pera.  Les seves notes ajuden molt a situar i entendre el complex llenguatge de la canadenca.

La novel·la és curta, però molt intensa. És un viatge a l’amor, però amb tant dolor que sembla ben bé que l’autora l’hagi escrit amb les entranyes. 

Pot ser jo sóc la seva esperança. Però ella és el seu present. I si ella és el seu present, jo no sóc el seu present. Per tant, no sóc, i m’estranya que ningú no s’hagi adonat que estic morta i s’hagi pres la molèstia d’enterrar-me.

Títol: A Grand Central Station em vaig asseure i vaig plorar   Títol original: By Grand Central Station i sat down and wept   Autor: Elizabeth Smart   Traductor: Marta Pera Cucurell   Editorial: Viena   Primera edició: novembre del 2011   EAN: 978-84-8330-666-6   Preu: 16.50 euros   Format: Tapa tova, 22cm x 15cm, 134 pàg.   Traduït al castellà com a En Grand Central Station me senté y lloré per l’editorial Periférica.

%d bloggers like this: