Tag Archives: Saïd El Kadaoui Moussaoui

NO, de Saïd El Kadaoui Moussaoui

5 març

1600

L’arribada dels quaranta anys a vegades va acompanyada de la famosa crisi, la coneguda “crisi dels quaranta”, que potser està una mica mitificada perquè en crisi sempre hi estem, no? En tot cas, la dels quaranta sembla tenir més afectació o, almenys, té més anomenada. Als quaranta anys molts hi entren amb la samarreta tècnica del Decathlon, el CrossFit al gimnàs i la renovació del fons d’armari, però en el cap ja està instal·lada la gran angoixa de sentir que la vida s’escapa. Mirant enrere i fent balanç tenim la certesa que no ho hem fet tot com ho volíem fer. El protagonista de No compleix els quaranta en començar la novel·la i és en el sexe, entre d’altres moltes qüestions, que hi troba un dels seus canvis importants. Les conquestes, la seducció, la promiscuïtat i el cardar… s’han acabat. El sexe ha estat substituït per les palles amb la pornografia d’Erika Lust.

No (als quaranta anys somiar comença a ser ridícul) ha estat publicat recentment, tant en català com en castellà, per l’editorial Catedral i és el tercer llibre, després de Límites y fronteras (2008, Editorial Milenio) i Cartes al meu fill (2011, Ara Llibres), de Saïd El Kadaoui Moussaoui, l’escriptor i psicòleg que va néixer el 1975 a Beni-Sidel (Marroc) i que va arribar a Catalunya amb set anys.

El llibre té dos personatges principals. Per una banda el narrador i protagonista de la història, que és fill d’immigrants marroquins i que s’ha format com a filòleg a Catalunya. És un professor de literatura de secundària, imparteix “el seminari de l’altre” a la universitat i té un llibre mig escrit que no aconsegueix acabar. Indecís, contradictori, sexualment obsessiu i incapaç de prendre la decisió que desencalli el futur amb la seva parella, té sobretot, un conflicte amb la seva identitat. El seu és un monòleg interior i una profunda reflexió sobre què vol dir ser marroquí a Europa. Un encaix difícil per a la segona generació d’immigrants que com en el seu cas, tot i sentint-se marroquí no pensa tornar al Marroc, però que a Catalunya, tot i gaudir d’una vida acomodada, tampoc s’hi sent del tot satisfet. N’ha fet quaranta i el pas del temps sembla ser una motxilla força carregada.

Per altra banda hi ha l’amic del protagonista, que també és marroquí però d’orígens diferents, la seva és una família benestant. Va ser al Marroc que es va formar com a psiquiatre i després va viatjar a Europa per especialitzar-se. Casat i amb un fill decideix tornar al Marroc per viure-hi.

img_4586

No és una novel·la l’estructura de la qual formaria part del gènere epistolar. El protagonista escriu un conjunt de petites cartes al seu amic, en què dóna sortida a les seves preocupacions, pors, misèries, anhels, records i opinions. El lector llegeix les missives com una mena de voyeur literari, com si estigués espiant la intimitat del personatge. El llenguatge mordaç, directe, eloqüent i irònic en què està escrita la novel·la facilita la seva lectura i fa que, finalment, siguem nosaltres, els lectors-espectadors, els receptors de les seves cartes. Ens sentim interpel·lats per les cabòries d’aquest personatge que Gustau Nerín defineix perspicaçment com el Peter Pan catalano-marroquí.

En aquesta mirada interior i en aquesta recerca de la identitat del protagonista hi trobem unes reflexions molt interessants al voltant de l’alliberament personal. Hi ha una reivindicació de la ruptura amb allò que ens conforma i que ens limita, per tenir així, l’oportunitat  de créixer i ser lliures. En la interessant entrevista que Carles Peña va fer a Saïd El Kadaoui Moussaoui en el programa Annour de Ràdio Mollet, l’autor va afirmar que “no només som allò que creiem ser sinó allò que no som, perquè quan diem no ja ens estem definint”.

El llibre en va ple de referències literàries d’autors com Roth, Kureishi, Chukri o Arkoun que el protagonista admira i sent molt propers, entre d’altres coses perquè troba en ells moltes de les respostes o vies de sortida als seus conflictes d’identitat. El llibre és, també, una crítica sobre allò que passa actualment en l’islam i el món musulmà. Ambdós reben les envestides del seu protagonista, a vegades amb exemples força grotescos i decadents però del tot creïbles. El llibre mostra una religió ritualitzada on es troba a faltar el paper del musulmà humanista que no redueixi la religió a un producte envasat. No és una crítica destructiva, sinó més aviat l’autocrítica d’algú que coneix un món concret, se l’estima i en reivindica el dret a parlar-ne sense embuts, no per carregar-se’l sinó per millorar-lo.  

Quantes vides no hem viscut? La vida que no vaig viure amb la meva ex. La vida que no he viscut al Marroc. La vida que t’has emportat. Som també allò que no som. Trenca amb els teus hàbits lectors i atreveix-te amb el llibre d’en Saïd El Kadaoui Moussaoui. La vida al voltant de la lectura de No jo ja l’he viscuda i t’he de dir que és del tot recomanable.

no

%d bloggers like this: