Archive | Anglès RSS feed for this section

BAJO LOS MONTES DE KOLIMA, de Lionel Davidson

7 maig

«El revival dels vuitanta està durant més que els propis vuitanta» és una sentència molt afortunada que ja l’he vist escrita uns quants cops i que un bon amic força informat em va assegurar que va ser José Luis Moro, el fundador del grup musical Un Pingüino en mi ascensor, el primer que la va utilitzar.

Sou seguidors d’Stranger Things o Narcos?, dues de les sèries de televisió ambientades en els anys 80 que ha triomfat en els darrers anys. Afegiu-hi també The Americans, una de les millors sèries d’espionatge que s’emeten en l’actualitat i que ens explica la història de la guerra freda durant els 80 des de la visió de dos espies russos infiltrats als Estats Units que fingeixen ser una família normal i corrent. I és, precisament, a les acaballes de la guerra freda en què està ambientada Bajo los montes de Kolima, l’última i la més popular de les novel·les de l’escriptor britànic Lionel Davidson (1922-2009) que va ser publicada el 1994 i que l’editorial Salamandra va recuperar i editar a finals de l’any passat en castellà amb la traducció de Cristina Martín Sanz. En les llistes dels llibres del 2016 La Vanguardia la va escollir com la millor en la secció de novel·la negra.

Potser no sou lectors de les novel·les d’espies, però segurament coneixeu els escriptors Graham Greene, Ian Fleming o John le Carré. El cas de Lionel Davidson és curiós perquè tot i que està considerat un dels  mestres de l’intriga política o fins i tot, en paraules del també escriptor anglès Philip Pullman que fa la introducció del llibre, “el millor novel·lista d’espionatge que mai podria haver llegit”, el cert és que és un autor poc conegut i fins i tot un habitual de les llistes d’escriptors oblidats.

El protagonista de la novel·la és en Johnny Porter “el corb”, un professor universitari indígena gitksan de Canadà, prestigiós antropòleg i biòleg, esportista i un poliglota que parla vint idiomes i que adopta accents amb facilitat com si sempre hagués viscut amb ells. Una cadena d’amistats es posa en marxa quan els serveis secrets britànics reben un missatge de difícil resolució en paper de fumar des de l’orient rus. El doctor Rogachev, desaparegut fa anys, contacta amb el professor anglès Lazenby, aquest amb l’M16, aquests amb la CIA i finalment amb Johnny Porter. L’objectiu és introduir el protagonista a la inhòspita i allunyada Sibèria com a mariner coreà amb una identitat falsa. A partir d’aquí, fent valer les seves nombroses i extraordinàries capacitats, haurà d’arribar a la remota i ultra segura base científica russa i extreure la valuosa informació secreta del laboratori soviètic d’investigacions súper avançades.
Sí, és una novel·la d’espies o, si voleu, un thriller polític, però a mi m’ha arribat més com una novel·la d’aventures clàssica. Com si llegíssiu a Jules Verne, Robert Louis Stevenson o Jack London. És una història d’acció, de trames enginyoses i d’una imaginació espectacular. Hi ha un moment del llibre que has de decidir si et deixes portar pel seu ritme trepidant, jugar a creure’t el que t’explica i gaudir sense més d’una novel·la fantasiosa i vibrant, o per contra, la trobaràs poc creïble i et semblarà una història inversemblant. Les aventures de Johnny Porter, de fet, són una barreja de les que hem vist tants cops en personatges com James Bond, Indiana Jones o MacGyver.

El final de la guerra freda va comportar, entre d’altres coses, la desintegració de la Unió Soviètica i l’aparició de nombroses repúbliques. En el Risk, el mític joc de taula d’estratègia i conflictes mundials, anomenen Europa Occidental al territori on situaríem Portugal, Espanya i França. Hi ha una versió futurista del Risk, en què s’introdueix la Lluna i nous països situats en el mar com a territoris a disputar-se i a conquerir. En aquest Risk del futur el territori abans anomenat Europa Occidental i que trobareu en el Risk de tota la vida, s’anomena Andorra. Poc probable? Impossible? En tot cas, divertit, original i sorprenent com Bajo los montes de Kolima, la gran novel·la de Lionel Davidson.

SOMNIS EN TEMPS DE GUERRA (RECORDS D’INFANTESA), de Ngũgĩ wa Thiong’o

2 abr.

Feia temps que no sentia la frescor de la descoberta. És el gran moment en què alguna cosa nova t’enriqueix, experimentes amb codis nous i penses que fins aleshores te n’havies perduda una de gran. Les revelacions, no les religioses sinó les culturals, arriben per quedar-se sempre més amb nosaltres. Modifiquen la nostra visió del món, ens fan més feliços i a vegades, fins i tot, ens transformen en millors persones. Tenim la sensació d’haver descobert un petit tresor i l’únic que volem és compartir-lo perquè estem entusiasmats amb la troballa i volem que els nostres amics en gaudeixin.

Avui tinc la fortuna d’escriure sobre Somnis en temps de guerra, un llibre que va publicar el setembre de 2016 l’editorial Raig Verd i que va comptar amb la traducció de Josefina Caball. És el primer dels tres llibres de memòries de Ngũgĩ wa Thiong’o, l’autor que va néixer el 1938 a la Kenya rural i que actualment viu als Estats Units on exerceix de professor d’Anglès i de Literatura Comparada a la Universitat de Califòrnia. Un autor brillant al que li han atorgat deu doctorats i que quan va publicar el 1962 el seu primer llibre també es va implicar com a activista social en els problemes polítics, culturals i socials de Kenya, una militància que va tenir com a conseqüència la persecució política i l’exili del país del 1982 fins al 2002. Aquí podeu trobar més informació sobre l’autor.

Ngũgĩ wa Thiong’o va néixer i es va educar en el si d’una família rural, tradicional i polígama kikuiu de Kenya. El seu pare tenia quatre dones i l’autor més d’una vintena de germans i germanastres. Els equilibris de poder que tenen les mares entre elles, les relacions dels nens entre les diferents mares o el tracte que dispensa el pare a cadascuna de les dones són algunes de les interessants informacions que ens explica l’autor sobre aquesta estructura familiar que en un moment de la seva infància es va trencar. La seva mare biològica es va separar del pare com a conseqüència dels maltractaments i tant ell com els seus germans van ser expulsats de la comunitat familiar.

Un pacte entre la mare i el fill resumeix en bona part l’essència del llibre. El pacte d’esforçar-se al màxim i de donar-ho tot amb l’objectiu que Ngũgĩ wa Thiong’o vagi a l’escola, es formi i tingui la millor educació possible. A l’autor, un nen àvid de coneixements i d’intel·ligència espavilada, el veurem recórrer distàncies quilomètriques diàries per anar a escola, perdre’s àpats per poder assistir-hi o vestir-se, a falta d’un millor fons d’armari, amb la mateixa roba dia sí i dia també.

Per si aquest enorme esforç no fos prou gran, també veurem com la població kenyana està sotmesa a la ideologia racista, classista i colonialista britànica, i per tant, a l’aniquilació de les llengües africanes, les tradicions o la cultura. Per no parlar del robatori de terres, la imposició de la religió catòlica o l’anul·lació de la justícia pròpia en forma de pactes de paraula. A partir de l’aparició dels líders rebels kenyans com Jomo Kenyatta i Mbiyu Koinange o dels Mau-Mau (una organització guerrillera que va lluitar contra l’Imperi britànic entre 1952-1960) la repressió serà, encara, més ferotge i les violacions, les deportacions, les expulsions o l’exili donaran pas a l’assassinat, al genocidi i a l’estat del terror.

En aquest sentit cada cop que avui en dia un polític, un tertulià o un periodista pontifica sobre el recurrent concepte de “valors europeus” em ve al cap, entre d’altres moltes coses, el colonialisme, que això sí que és europeu de totes totes. Si us hi fixeu bé quan algú utilitza la construcció “valors europeus” ho fa com a sinònim d’un etnocentrisme excloent com dient “som els millors dels món”. Aquesta defensa d’Europa com a cultura superior ja fa temps que no cola, i llibres com Somnis en temps de guerra donen arguments als lectors que exerceixen una mirada crítica sobre l’actualitat i volen més raons sobre la intuïció del “no em crec el que em diuen aquests polítics”.

Sí, Somnis en temps de guerra és un llibre de memòries, però bona part de la seva lectura es llegeix com una novel·la. Els records d’infantessa ens arriben com relats fantàstics en què el lector s’hi endinsa fàcilment. Assistim a l’explicació dels contes que les mares narren a la nit a la vora del foc, dissenyem i construïm un carretó per anar buscar llenya, ens estavellem amb la bicicleta quan aprenem a conduir-la, ens amunteguem al saló de te del Green Hotel per sentir les notícies a través de la ràdio o somiem en pujar i viatjar en el tren de passatgers, això sí, en els últims vagons que és on van, segregats, els kenyans.

Somnis en temps de guerra és un llibre excepcional que interpel·la constantment el lector sobre el seu benestar, la seva formació i la seva cultura. Obre tantes portes i et fa reflexionar tant que no és estrany que hagi estat escollit com el primer llibre a llegir en el Club de lectura que inicia la Llibreria L’Illa de Mollet del Vallès. El proper 27 d’abril parlarem d’ell i comptarem amb la presència de la Laura Huerga, l’editora de Raig Verd. Hi esteu tots convidats.

Finalment se’l van donar a Bob Dylan però diuen que Thiong’o era un ferm candidat al Premi Nobel d’enguany. Hem escoltat el cantant americà atiar el fuet de la rebel·lia amb les seves lletres transgressores, però en canvi de la literatura africana, què en sabem? Els seus escriptors no són gens coneguts. De fet, en sabem tan poc com les conseqüències del que va representar el colonialisme europeu sobre els països africans. Benvingut sigui Somnis en temps de guerra i l’esforç en publicar aquest autor en català per part de Raig Verd, que properament repetirà amb Descolonitzar la ment, un llibre de Thiong’o que, en part, s’ha finançat a partir d’una campanya de crowdfunding.

Estem tan acostumats a la informació governamental, estandaritzada i formal que a vegades cal que algú ens obri els ulls. Somnis en temps de guerra de Ngũgĩ wa Thiong’o és un autèntic tresor.

NOSOTROS EN LA NOCHE, de Kent Haruf

11 gen.

img_4204

Nosotros en la noche, igual que les altres cinc novel·les de l’escriptor americà Kent Haruf (1943-2014), situa els seus protagonistes a Holt, un poble fictici que a la vegada està basat en Yuma (Colorado) d’on l’autor era resident. En aquest poble de cases de fusta, amb jardins arreglats i d’un gran carrer comercial en Louis Waters i l’Addie Moore són veïns des de fa més de quaranta anys. Ell havia estat professor i ella mestressa de casa. Els dos havien estat casats però ara també comparteixen la viudetat.

Un dia l’Addie es presenta a casa d’en Louis i li proposa passar la nit junts, estirar-se plegats al llit, parlar i fer així més digeribles les llargues nits de melancolia i solitud. En Louis accepta i comença així una història de moltes nits (i molts dies) en què sobretot hi ha complicitat, tendresa i comprensió. També una mica de sexe. Les seves xerrades serveixen per fer balanç de la vida viscuda. Les renúncies, el dolor pels moments difícils, les pèrdues, les infidelitats, el paper dels fills en les seves vides, el contrast entre allò que volien fer a la vida i allò que han acabat fent. Converses evocadores a cau d’orella, abraçats sota els llençols i agafats de la mà. Què més es pot demanar?

L’amistat dels dos personatges forjada a base de sinceritat i de respecte comença a trontollar per dos motius. Per una banda la parella acull el nét de l’Addie, un nen que ho està passant força malament com a befunky-collage-001conseqüència de la inestabilitat en la relació dels seus pares. Tot i que el nen troba en l’Addie i en Louis un coixí a les seves pors i que a mesura que passen les setmanes millora el seu estat emocional, és el seu pare (el fill de l’Addie) el que anirà carregant-se la relació dels dos avis perquè ni l’accepta ni la troba correcta.

Per una altra banda els veïns del poble i els seus prejudicis tampoc ho posaran fàcil. Des de la caixera de la botiga de queviures a l’amiga de tota la vida, tothom es permet opinar i jutjar la relació dels dos protagonistes. Segurament arriba un moment i més a aquestes edats que se te’n refot el que diguin els altres, però una cosa és que tu siguis el blanc dels dards enverinats i una altra que com a conseqüència dels teus actes ho siguin els que més estimes. Si fos per un mateix la decisió ja estaria presa, però en la balança de la generositat o de l’individualisme no sempre triomfa el que més ens agrada.

Nosotros en la noche, publicada per Mondadori l’octubre de 2016 i traduïda per Cruz Rodríguez Juiz, és una novel·la curta, només són 128 pàgines que es llegeixen d’una tirada. Una joia que Kent Haruf va escriure sabent que havia de morir. Va arribar just a temps per entregar el manuscrit tot i que no va poder veure’l convertit en novel·la. La seva dona explica que en saber que havia de morir va comunicar-li que escriuria una novel·la sobre ells. La novel·la és Nosotros en la noche.  

Kent Haruf  transforma la quotidianitat i els petits detalls en una història plena de tendresa i sensibilitat. La seva literatura és precisa i senzilla, tant que no hi ha puntuació en els diàlegs ni tampoc es marca la diferència entre el que diu el personatge i el que pensa. En un principi això sorprèn una mica, però de seguida li agafes el to.

Nosotros en la noche podria ser l’argument d’una novel·la romàntica de Danielle Steel o d’una pel·lícula de diumenge a la tarda a Antena 3. Podria, però seria quedar-nos només en l’anècdota o la broma fàcil. Nosotros en la noche fa de la vellesa, bellesa. Robert Redford i Jane Fonda són els actors que interpretaran els protagonistes del llibre en una pel·lícula que ja s’està rodant. El dia que s’emeti per televisió crec que no la programaran un diumenge a la tarda.

img_4210

 

ELS HOMES M’EXPLIQUEN COSES, de Rebecca Solnit

26 des.

img_4194

En els actes de la Festa Major Alternativa de Vilanova i la Geltrú de l’estiu passat la sindicalista Núria Casals, la historiadora Isabel Pérez, del Casal de Dones de Vilanova i la Geltrú i la diputada de la CUP Mireia Vehí van fer una xerrada sobre “Els feminismes a l’actualitat”. El repàs a la història dels moviments feministes, amb les seves lluites, les seves maneres d’organitzar-se i la ideologia que les sustentava va arribar fins l’actualitat amb l’aparició del que les ponents anomenen feminisme ecològic o anticapitalista i que respon a la necessitat d’articular una lluita comuna entre dones i homes en front l’arrel del problema: el capitalisme i el patriarcat, que no són dos sistemes diferents, sinó un de sol. Capitalisme patriarcal o un patriarcat capitalista, tant se val com li diguem, finalment tots som víctimes del mateix problema, dones i homes.

En aquest sentit i dins d’aquest nou feminisme jo inclouria Els homes m’expliquen coses, el llibre de l’escriptora, historiadora i activista americana Rebecca Solnit (1961, San Francisco) que ha estat publicat en català per l’Angle editorial amb la traducció de Marina Espasa i en castellà per Capitán Swing amb la traducció de Paula Martín. El llibre recull nou articles, la majoria publicats a TomDispatch, la web que l’autora concep com “una bústia on envio cartes al món”. També hi ha articles que havien estat publicats al Financial Times, a la revista Zyzzva Magazine o que eren un escrit per a una conferència.

El mansplaining és el concepte que Rebecca Solnit ha popularitzat a partir del llibre Els homes m’expliquen coses i que es produeix quan un home explica una cosa a una dona d’una manera condescendent i paternalista, com si la dona no en tingués ni idea i com si l’home sempre en sabés més que ella. Precisament Solnit va haver d’aguantar el discurs petulant d’un home que li explicava la importància d’un llibre (que després va reconèixer no haver llegit) i del qual Solnit era, precisament, la seva autora. Mansplaining o com diríem aquí: “Se’t queda una cara de gilipolles total”. Els homes m’expliquen coses és el títol que va triar Solnit arrel d’aquest incident i que a mi m’ha servit per detectar aquest concepte en masses converses, algunes escandalosament rellevants, com la que va denunciar Mònica Planas en aquest article sobre la conversa de com havia de ser el feminisme avui dia i quins eren els problemes de la dona en l’actualitat en el Dia Mundial per a l’Eliminació de la Violència Contra les Dones en Els Matins de TV3.

De fet, quan acabis de llegir Els homes m’expliquen coses és possible que una nova dimensió s’obri davant teu. Per alguns lectors el llibre significarà una revelació important, per d’altres no tant, això dependrà del nivell de consciència amb què encarem la lectura del llibre. Potser a molts de vosaltres no us cal llegir-lo perquè ja esteu plenament conscienciats amb les denúncies que s’hi exposen, però per a molts d’altres pot significar el clic en el cervell que faltava per començar a prendre partit i aplicar-se a un mateix la dita que per canviar el món, primer cal canviar un mateix.

img_4184

Molta de la informació que Rebecca Solnit aporta en el llibre se m’ha fet esfereïdorament present aquests dies en què la violència masclista no ha donat treva. El cas de  la Victòria Bertran, la metgessa que va ser assassinada pel seu marit, el periodista Alfons Quintà, és un exemple de com els mitjans de comunicació silencien les víctimes per emfatitzar el currículum de l’assassí. En aquest cas, d’ell ho sabíem tot, però d’ella no en sabíem ni el nom, que no vam conèixer fins uns quants dies després de la seva mort.

O què em dieu de la mort d’Ana María Enjamio? la jove de Vigo que va ser assassinada al portal de casa quan tornava de matinada del sopar d’empresa. Sóc l’únic que ha sentit, entre els comentaris que es fan sobre el tema, que quines hores són aquestes per tornar a casa? Com si fos ella la responsable de la seva mort per haver tornat tard a casa, com si ella no pogués moure’s per la seva ciutat, pel fet de ser dona, a l’hora que volgués. És el llenguatge d’un estat violent, és el llenguatge de la por.

De les moltes dades que es donen al llibre hi ha una que impressiona especialment: “L’assassinat és un crim comés per homes en un 90% de les ocasions. Als Estats Units es denuncia una violació cada 6.02 minuts”. És així de dur i així de clar. Tot i que el protocol social ens recordi que l’assassí estava sota els efectes de les drogues, que tenia depressió o que havia perdut la feina, aquesta dada (que és generalitzada a tot el món) és una autèntica xacra o una pandèmia en paraules de Solnit. Així que quan el masclista de torn proclami que els homes i les dones som diferents, potser caldrà dir-li que sí que ho som. Sobretot a l’hora d’assassinar.

El llibre exposa, fent-se ressò de dades contrastables i escrit amb una lucidesa que va del to divulgatiu a la ironia transgressora, la desigualtat, la injustícia, el racisme i la violència que han patit les dones al llarg de la història i arreu del planeta i que malauradament avui en dia encara pateixen.

En Carles Peña, l’amic i responsable de la Llibreria l’Illa, em va recomanar Els homes m’expliquen coses tot dient-me que és un llibre que l’hauríem de llegir tots els homes. Hi estic d’acord, la veritat. Per a molts homes això del feminisme sembla que sigui una mena de rabieta de quatre dones eixelebrades, però la lluita en la defensa dels drets de les dones i contra la violència masclista l’hem de fer tots, dones i homes.

En paraules de Rebecca Solnit: “Com passa amb el racisme, no són les víctimes les que s’han d’enfrontar a la misogínia. Els homes que ho entenen també entenen que el feminisme no és un pla per menystenir els homes, sinó una campanya  per alliberar-nos a tots”.

img_4187

EM DIC LUCY BARTON, d’Elizabeth Strout

19 oct.

img_3826

Quan en un reality show de la televisió entrevisten els pares dels protagonistes i els deixen adreçar unes paraules al fill que roman tancat en una casa o a la filla que vol ser una estrella de la cançó, no falla mai, sempre apareixen el “no canviïs mai” i el “sigues tu mateixa”. Res a veure amb la realitat. No crec que sigui l’únic aquí que pensa, precisament, que potser caldria que els concursants deixessin estar la tonteria que porten a sobre i que sí, que seria molt necessari que canviessin i molt. Entenc que aquesta mena de “consells” es donen amb la millor de les intencions, apel·lant a la bondat i a l’amor que es professa per la persona estimada, però en el context de l’espectacle televisiu no és creïble, com a espectador t’arriba com una mena d’impostura.

I, justament, sobre la fidelitat a un mateix, sobre allò que forma part de la puresa personal i sobre com construïm el nostre recorregut vital, és del que ens parla Em dic Lucy Barton, el darrer llibre de l’Elizabeth Strout (Portland, 1956). A partir d’una manera de fer senzilla, però ferma, la protagonista de la novel·la s’aferra a la mirada transparent, a la tendresa que remou consciències i a la intel·ligència de l’empatia per fer-se a ella mateixa i aconseguir la vida que desitja.

La novel·la narra els cinc dies (amb les seves nits) que la Lucy Barton passa ingressada a l’hospital de Manhattan per recuperar-se de les complicacions que ha tingut després d’una operació d’apendicitis. Ja portava unes setmanes ingressada, però la història es centra en aquests dies en els quals la seva mare, amb qui havia tallat la relació i amb qui no es parlava des de feia anys, es presenta a l’hospital i es queda al seu costat fent-li companyia. És en aquest context i a partir de les converses que mantenen mare i filla que ens anem assabentant de la seva infància miserable al petit poble d’Amgash (Illinois) on encara hi viu la mare, de la figura pertorbadora del pare i de les penoses vides del seu germà i la seva germana.

img_3937

La trobada a l’hospital esdevé una desavinença en tota regla. Per una banda tenim una mare austera, rude i totalment resignada a “allò que li ha tocat viure”, i per l’altra la Lucy Barton que representa la filla transgressora, la persona que ha aconseguit trencar amb el destí que estava escrit per ella, la noia pobre que ha vençut les adversitats, que ha anat a la universitat, que és escriptora i que ha pogut formar la seva pròpia família.

La Lucy Barton ens narra la història en primera persona i combina les converses banals, les xafarderies i les nimietats que sorgeixen al parlar amb la mare amb els silencis que omplen l’habitació i que expressen més que si fossin confessions. Els sobris intents de comunicació entre les dues van acompanyats dels constants retorns al passat de la Lucy Barton. Pel llibre, a part de la família, desfilen diferents personatges que han marcat la seva vida, la Kathie Nicely, el professor universitari Haley, la Sarah Payne (la seva professora d’escriptura creativa), les seves filles o en William, el seu marit d’origen alemany.

Elizabeth Strout va guanyar el Premi Pulitzer l’any 2009 i el Premi Llibreter el 2010 amb Olive Kitteridge. Fa un parell d’anys va publicar la novel·la Els germans Burgess, de la qual vaig fer en el seu moment aquesta ressenya. Em dic Lucy Barton ha estat publicada per Edicions de 1984 i traduïda al català per Esther Tallada. L’editorial Duomo ho ha fet en castellà i Flora Casas n’ha fet la traducció.

La soledat, fer dels detalls quotidians quelcom universal, el desassossec… llegir a Elizabeth Strout és enfrontar-te al “no canviïs mai” i al “sigues tu mateixa” i de la seva lectura el lector sensible no en surt il·lès.

img_3948

%d bloggers like this: