Archive | Anglès RSS feed for this section

NOSOTROS EN LA NOCHE, de Kent Haruf

11 gen.

img_4204

Nosotros en la noche, igual que les altres cinc novel·les de l’escriptor americà Kent Haruf (1943-2014), situa els seus protagonistes a Holt, un poble fictici que a la vegada està basat en Yuma (Colorado) d’on l’autor era resident. En aquest poble de cases de fusta, amb jardins arreglats i d’un gran carrer comercial en Louis Waters i l’Addie Moore són veïns des de fa més de quaranta anys. Ell havia estat professor i ella mestressa de casa. Els dos havien estat casats però ara també comparteixen la viudetat.

Un dia l’Addie es presenta a casa d’en Louis i li proposa passar la nit junts, estirar-se plegats al llit, parlar i fer així més digeribles les llargues nits de melancolia i solitud. En Louis accepta i comença així una història de moltes nits (i molts dies) en què sobretot hi ha complicitat, tendresa i comprensió. També una mica de sexe. Les seves xerrades serveixen per fer balanç de la vida viscuda. Les renúncies, el dolor pels moments difícils, les pèrdues, les infidelitats, el paper dels fills en les seves vides, el contrast entre allò que volien fer a la vida i allò que han acabat fent. Converses evocadores a cau d’orella, abraçats sota els llençols i agafats de la mà. Què més es pot demanar?

L’amistat dels dos personatges forjada a base de sinceritat i de respecte comença a trontollar per dos motius. Per una banda la parella acull el nét de l’Addie, un nen que ho està passant força malament com a befunky-collage-001conseqüència de la inestabilitat en la relació dels seus pares. Tot i que el nen troba en l’Addie i en Louis un coixí a les seves pors i que a mesura que passen les setmanes millora el seu estat emocional, és el seu pare (el fill de l’Addie) el que anirà carregant-se la relació dels dos avis perquè ni l’accepta ni la troba correcta.

Per una altra banda els veïns del poble i els seus prejudicis tampoc ho posaran fàcil. Des de la caixera de la botiga de queviures a l’amiga de tota la vida, tothom es permet opinar i jutjar la relació dels dos protagonistes. Segurament arriba un moment i més a aquestes edats que se te’n refot el que diguin els altres, però una cosa és que tu siguis el blanc dels dards enverinats i una altra que com a conseqüència dels teus actes ho siguin els que més estimes. Si fos per un mateix la decisió ja estaria presa, però en la balança de la generositat o de l’individualisme no sempre triomfa el que més ens agrada.

Nosotros en la noche, publicada per Mondadori l’octubre de 2016 i traduïda per Cruz Rodríguez Juiz, és una novel·la curta, només són 128 pàgines que es llegeixen d’una tirada. Una joia que Kent Haruf va escriure sabent que havia de morir. Va arribar just a temps per entregar el manuscrit tot i que no va poder veure’l convertit en novel·la. La seva dona explica que en saber que havia de morir va comunicar-li que escriuria una novel·la sobre ells. La novel·la és Nosotros en la noche.  

Kent Haruf  transforma la quotidianitat i els petits detalls en una història plena de tendresa i sensibilitat. La seva literatura és precisa i senzilla, tant que no hi ha puntuació en els diàlegs ni tampoc es marca la diferència entre el que diu el personatge i el que pensa. En un principi això sorprèn una mica, però de seguida li agafes el to.

Nosotros en la noche podria ser l’argument d’una novel·la romàntica de Danielle Steel o d’una pel·lícula de diumenge a la tarda a Antena 3. Podria, però seria quedar-nos només en l’anècdota o la broma fàcil. Nosotros en la noche fa de la vellesa, bellesa. Robert Redford i Jane Fonda són els actors que interpretaran els protagonistes del llibre en una pel·lícula que ja s’està rodant. El dia que s’emeti per televisió crec que no la programaran un diumenge a la tarda.

img_4210

 

ELS HOMES M’EXPLIQUEN COSES, de Rebecca Solnit

26 des.

img_4194

En els actes de la Festa Major Alternativa de Vilanova i la Geltrú de l’estiu passat la sindicalista Núria Casals, la historiadora Isabel Pérez, del Casal de Dones de Vilanova i la Geltrú i la diputada de la CUP Mireia Vehí van fer una xerrada sobre “Els feminismes a l’actualitat”. El repàs a la història dels moviments feministes, amb les seves lluites, les seves maneres d’organitzar-se i la ideologia que les sustentava va arribar fins l’actualitat amb l’aparició del que les ponents anomenen feminisme ecològic o anticapitalista i que respon a la necessitat d’articular una lluita comuna entre dones i homes en front l’arrel del problema: el capitalisme i el patriarcat, que no són dos sistemes diferents, sinó un de sol. Capitalisme patriarcal o un patriarcat capitalista, tant se val com li diguem, finalment tots som víctimes del mateix problema, dones i homes.

En aquest sentit i dins d’aquest nou feminisme jo inclouria Els homes m’expliquen coses, el llibre de l’escriptora, historiadora i activista americana Rebecca Solnit (1961, San Francisco) que ha estat publicat en català per l’Angle editorial amb la traducció de Marina Espasa i en castellà per Capitán Swing amb la traducció de Paula Martín. El llibre recull nou articles, la majoria publicats a TomDispatch, la web que l’autora concep com “una bústia on envio cartes al món”. També hi ha articles que havien estat publicats al Financial Times, a la revista Zyzzva Magazine o que eren un escrit per a una conferència.

El mansplaining és el concepte que Rebecca Solnit ha popularitzat a partir del llibre Els homes m’expliquen coses i que es produeix quan un home explica una cosa a una dona d’una manera condescendent i paternalista, com si la dona no en tingués ni idea i com si l’home sempre en sabés més que ella. Precisament Solnit va haver d’aguantar el discurs petulant d’un home que li explicava la importància d’un llibre (que després va reconèixer no haver llegit) i del qual Solnit era, precisament, la seva autora. Mansplaining o com diríem aquí: “Se’t queda una cara de gilipolles total”. Els homes m’expliquen coses és el títol que va triar Solnit arrel d’aquest incident i que a mi m’ha servit per detectar aquest concepte en masses converses, algunes escandalosament rellevants, com la que va denunciar Mònica Planas en aquest article sobre la conversa de com havia de ser el feminisme avui dia i quins eren els problemes de la dona en l’actualitat en el Dia Mundial per a l’Eliminació de la Violència Contra les Dones en Els Matins de TV3.

De fet, quan acabis de llegir Els homes m’expliquen coses és possible que una nova dimensió s’obri davant teu. Per alguns lectors el llibre significarà una revelació important, per d’altres no tant, això dependrà del nivell de consciència amb què encarem la lectura del llibre. Potser a molts de vosaltres no us cal llegir-lo perquè ja esteu plenament conscienciats amb les denúncies que s’hi exposen, però per a molts d’altres pot significar el clic en el cervell que faltava per començar a prendre partit i aplicar-se a un mateix la dita que per canviar el món, primer cal canviar un mateix.

img_4184

Molta de la informació que Rebecca Solnit aporta en el llibre se m’ha fet esfereïdorament present aquests dies en què la violència masclista no ha donat treva. El cas de  la Victòria Bertran, la metgessa que va ser assassinada pel seu marit, el periodista Alfons Quintà, és un exemple de com els mitjans de comunicació silencien les víctimes per emfatitzar el currículum de l’assassí. En aquest cas, d’ell ho sabíem tot, però d’ella no en sabíem ni el nom, que no vam conèixer fins uns quants dies després de la seva mort.

O què em dieu de la mort d’Ana María Enjamio? la jove de Vigo que va ser assassinada al portal de casa quan tornava de matinada del sopar d’empresa. Sóc l’únic que ha sentit, entre els comentaris que es fan sobre el tema, que quines hores són aquestes per tornar a casa? Com si fos ella la responsable de la seva mort per haver tornat tard a casa, com si ella no pogués moure’s per la seva ciutat, pel fet de ser dona, a l’hora que volgués. És el llenguatge d’un estat violent, és el llenguatge de la por.

De les moltes dades que es donen al llibre hi ha una que impressiona especialment: “L’assassinat és un crim comés per homes en un 90% de les ocasions. Als Estats Units es denuncia una violació cada 6.02 minuts”. És així de dur i així de clar. Tot i que el protocol social ens recordi que l’assassí estava sota els efectes de les drogues, que tenia depressió o que havia perdut la feina, aquesta dada (que és generalitzada a tot el món) és una autèntica xacra o una pandèmia en paraules de Solnit. Així que quan el masclista de torn proclami que els homes i les dones som diferents, potser caldrà dir-li que sí que ho som. Sobretot a l’hora d’assassinar.

El llibre exposa, fent-se ressò de dades contrastables i escrit amb una lucidesa que va del to divulgatiu a la ironia transgressora, la desigualtat, la injustícia, el racisme i la violència que han patit les dones al llarg de la història i arreu del planeta i que malauradament avui en dia encara pateixen.

En Carles Peña, l’amic i responsable de la Llibreria l’Illa, em va recomanar Els homes m’expliquen coses tot dient-me que és un llibre que l’hauríem de llegir tots els homes. Hi estic d’acord, la veritat. Per a molts homes això del feminisme sembla que sigui una mena de rabieta de quatre dones eixelebrades, però la lluita en la defensa dels drets de les dones i contra la violència masclista l’hem de fer tots, dones i homes.

En paraules de Rebecca Solnit: “Com passa amb el racisme, no són les víctimes les que s’han d’enfrontar a la misogínia. Els homes que ho entenen també entenen que el feminisme no és un pla per menystenir els homes, sinó una campanya  per alliberar-nos a tots”.

img_4187

EM DIC LUCY BARTON, d’Elizabeth Strout

19 oct.

img_3826

Quan en un reality show de la televisió entrevisten els pares dels protagonistes i els deixen adreçar unes paraules al fill que roman tancat en una casa o a la filla que vol ser una estrella de la cançó, no falla mai, sempre apareixen el “no canviïs mai” i el “sigues tu mateixa”. Res a veure amb la realitat. No crec que sigui l’únic aquí que pensa, precisament, que potser caldria que els concursants deixessin estar la tonteria que porten a sobre i que sí, que seria molt necessari que canviessin i molt. Entenc que aquesta mena de “consells” es donen amb la millor de les intencions, apel·lant a la bondat i a l’amor que es professa per la persona estimada, però en el context de l’espectacle televisiu no és creïble, com a espectador t’arriba com una mena d’impostura.

I, justament, sobre la fidelitat a un mateix, sobre allò que forma part de la puresa personal i sobre com construïm el nostre recorregut vital, és del que ens parla Em dic Lucy Barton, el darrer llibre de l’Elizabeth Strout (Portland, 1956). A partir d’una manera de fer senzilla, però ferma, la protagonista de la novel·la s’aferra a la mirada transparent, a la tendresa que remou consciències i a la intel·ligència de l’empatia per fer-se a ella mateixa i aconseguir la vida que desitja.

La novel·la narra els cinc dies (amb les seves nits) que la Lucy Barton passa ingressada a l’hospital de Manhattan per recuperar-se de les complicacions que ha tingut després d’una operació d’apendicitis. Ja portava unes setmanes ingressada, però la història es centra en aquests dies en els quals la seva mare, amb qui havia tallat la relació i amb qui no es parlava des de feia anys, es presenta a l’hospital i es queda al seu costat fent-li companyia. És en aquest context i a partir de les converses que mantenen mare i filla que ens anem assabentant de la seva infància miserable al petit poble d’Amgash (Illinois) on encara hi viu la mare, de la figura pertorbadora del pare i de les penoses vides del seu germà i la seva germana.

img_3937

La trobada a l’hospital esdevé una desavinença en tota regla. Per una banda tenim una mare austera, rude i totalment resignada a “allò que li ha tocat viure”, i per l’altra la Lucy Barton que representa la filla transgressora, la persona que ha aconseguit trencar amb el destí que estava escrit per ella, la noia pobre que ha vençut les adversitats, que ha anat a la universitat, que és escriptora i que ha pogut formar la seva pròpia família.

La Lucy Barton ens narra la història en primera persona i combina les converses banals, les xafarderies i les nimietats que sorgeixen al parlar amb la mare amb els silencis que omplen l’habitació i que expressen més que si fossin confessions. Els sobris intents de comunicació entre les dues van acompanyats dels constants retorns al passat de la Lucy Barton. Pel llibre, a part de la família, desfilen diferents personatges que han marcat la seva vida, la Kathie Nicely, el professor universitari Haley, la Sarah Payne (la seva professora d’escriptura creativa), les seves filles o en William, el seu marit d’origen alemany.

Elizabeth Strout va guanyar el Premi Pulitzer l’any 2009 i el Premi Llibreter el 2010 amb Olive Kitteridge. Fa un parell d’anys va publicar la novel·la Els germans Burgess, de la qual vaig fer en el seu moment aquesta ressenya. Em dic Lucy Barton ha estat publicada per Edicions de 1984 i traduïda al català per Esther Tallada. L’editorial Duomo ho ha fet en castellà i Flora Casas n’ha fet la traducció.

La soledat, fer dels detalls quotidians quelcom universal, el desassossec… llegir a Elizabeth Strout és enfrontar-te al “no canviïs mai” i al “sigues tu mateixa” i de la seva lectura el lector sensible no en surt il·lès.

img_3948

EN DEFENSA DELS OCIOSOS, de Robert Louis Stevenson

13 jul.

Gift 2

Va ser en una classe d’antropologia, quan estudiava Educació Social a la UB fa uns quants anys, que la professora ens va fer llegir Del paro al ocio, del Luís Racionero. Fet per fet i per acabar parlant del mateix, molt millor En defensa dels ociosos, el llibre que acabo de llegir de Robert Louis Stevenson (Escòcia, 1850 – Samoa, 1894) i que ha publicat recentment Viena Edicions amb l’afinada traducció de Xavier Zambrano. La perspectiva poètica i apassionada de l’autor escocès fa del llibre una petita (té 77 pàgines) joia literària. I que voleu que us digui, d’en Racionero ja no me’n refio, és d’aquests autors de polèmica impostada que per portar la contrària encara fóra capaç de desdir-se i escriure En defensa dels neoliberals.

Robert Louis Stevenson és conegut per haver escrit grans clàssics de la literatura com L’illa del tresor (1883) o L’estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde (1886). En defensa dels ociosos no és ni una novel·la ni la seva obra més coneguda, però és un assaig deliciós que encoratja al lector l’alegria de viure ociosament amb el fi de ser més feliços. Aquí, un tast. El llibre recull sis articles apareguts en premsa entre 1876 i 1888. Els biògrafs de l’escriptor coincideixen en assenyalar que els articles estan escrits sota la influència de la seva malaltia respiratòria. De BeFunky Collage 2ben jove va voltar pel món buscant llocs per viure on el clima fos temperat i afavorís la salut dels seus pulmons. Stevenson va ser sempre molt conscient de la fragilitat de la vida, es va deixar temptar per la vida reposada (i ociosa) i va quedar encisat per la bellesa de la natura dels diferents indrets on va viure. Tot això, d’una manera o una altra, queda reflectit al llibre.

Robert Louis Stevenson va escriure En defensa dels ociosos en plena revolució industrial. La consigna que associa la felicitat al treball, als diners, al consumisme i a les propietats va gestar-se en aquell llunyà segle XIX  i Stevenson va ser-ne un observador crític i un activista divergent. De fet, avui en dia continua vigent aquesta felicitat en que l’individu es sotmet al capitalisme salvatge i s’oblida de la felicitat relacionada a la no productivitat, al no fer res i al goig de l’ociositat. Potser ara hi ha més veus que intenten fer-se un forat en aquesta bogeria de societat que hem creat, però en el seu moment Stevenson seria un paio ben rar escrivint contra l’afany de fer diners i proclamant als quatre vents que el fa més feliç una conversa inesperada, jeure sota un arbre o gaudir d’un sol radiant. “No cal malgastar la vida sencera a la recerca de glòria i riquesa. La vanitat ens porta a pensar en destins transcendents, però no hi ha res que sigui tant important ni feina tant preuada. No hi ha cap deure que desatenguem tant com el deure de ser feliços”.

El més popular dels articles que conté el llibre i que li dóna títol és En defensa dels ociosos, però atenció a la resta, la seva lectura és un autèntic plaer! La prosa d’Stevenson és un treball d’orfebreria, un  metall preciós que convé llegir amb un llapis a la mà per subratllar les nombroses sentències que, de ben segur, sacsejaran els vostres cors daurats.

Carta a un jove que vol abraçar la carrera artística, és un article per a tots aquells que vulguin dedicar-se a qualsevol professió relacionada amb la creació i en la que l’autor els recorda “que no esperin guanyar diners, la recompensa rau en el salari de la vida i no en el salari de l’ofici”. També té un article Sobre l’encant dels llocs desagradables i un altre anomenat Apunts sobre el bosc: hores ocioses. “En la vida  només hi ha un esdeveniment que veritablement corprengui la persona i la tregui del solc de les seves opinions acostumades”, escriu Sobre l’enamorament, un dels capítols que més m’ha agradat juntament amb Vellesa rondinaire i joventut on escriu “Vells i joves estem tots en la nostra última navegació. Així que si algú de la tripulació té una unça de tabac, per l’amor de Déu que la faci circular! Fumem-nos una bona pipa abans de marxar!”.

Som-hi, siguem ociosos, gaudim del dia a dia sense presses i contagiem-nos d’alegria! Si no has llegit el llibre pot ser una bona manera de començar a ser ociós. Jo ja ho he fet i també he estat més d’una hora jugant amb un escarbat per fer les fotografies d’aquesta ressenya…  “Però és millor ser arrauxat que ser mort. És millor deixar anar un crit en forma de teoria que ser del tot insensible als torts i les incongruències de la vida, i anar-ho entomant tot –amb una estupidesa sense remei- tal com vingui”.  

Stevenson 052

UNA BREU HISTÒRIA DE SET ASSASSINATS, de Marlon James

1 juny

 

BeFunky Collage5

La primera vegada que vaig escoltar les cançons d’en Bob Marley va ser a principis dels anys 80 quan estiuejava al Maresme amb la família. Jo tenia uns nou anys i poca motivació per la música, però el meu cosí Pere ja en tenia vint, havia viatjat a Londres i atresorava una gran col·lecció de vinils. De tant en tant s’ajuntava amb els seus col·legues i muntaven una festa. Jo, encuriosit per aquells ritmes caribenys i pel bon rotllo que es generava cada cop que es punxaven els seus discs, vaig acabar sent acollit en aquell grup de hippies. Temps després descobriria que les bones vibracions també eren motivades pels porros de marihuana que es fumaven. La quadratura del cercle era el nom del càmping, es deia El Camell. En Bob Marley es van arrelar a mi i per sempre més m’ha acompanyat.

Aquí, en els 80, ens donaven peixet i ens enganyaven amb la transició política. A Jamaica ho havien intentat durant els 70 i tampoc ho havien aconseguit. El 1976 a Jamaica es vivia un enfrontament polític que havia acabat derivant en la divisió del país i en escenaris continus de violència. Per una banda hi havia el PNP, el partit de Michael Manley que, esperonat per les lluites anti colonialistes dels països que havien aconseguit la seva independència, era partidari d’adscriure Jamaica en els Moviments d’alliberament Nacional. Volia aplicar una socialdemocràcia amb nacionalitzacions i repartiment de la riquesa i allunyar-se dels Estats Units i de l’URSS. Per altra banda estava el JLP, d’Edward Seaga, el partit dels lobbys econòmics i dels interessos multinacionals que tenia tot el suport dels Estats Units.

Bob Marley 015

Bob Marley era en aquell moment una estrella de la música, era respectat per tothom i pràcticament era l’única persona que podia unir els dos sectors del país. Era un mediador que volia la pau i que estava per la construcció d’una Jamaica democràtica. És per aquesta raó que va promoure l’Smile Jamaica, un concert per la pau que pretenia frenar l’escalda de tensió i els enfrontaments a mort ens els barris de Kingston. El 3 de desembre de 1976, dos dies abans del concert i uns mesos abans de les eleccions generals, set pistolers van entrar a la casa d’en Bob Marley quan assajava amb els Wailers. Van intentar assassinar-lo a ell, a la seva família i a la seva banda. Van disparar-li al pit i si hagués estat inhalant en comptes d’exhalant, la bala li hauria travessat el cor. En total van disparar 56 trets i tot i que miraculosament tots van sobreviure, com a conseqüència de l’assalt van resultar ferits el cantant, la seva dona (a la qual van disparar al cap), el mànager (al qual van disparar a l’abdomen) i membres de la banda. Tot i així, dos dies després el concert es va fer i Bob Marley i els Wailers van tocar-hi. A les gravacions del concert Rita Marley canta amb la bata de l’hospital! Té poca qualitat però podeu veure el concert sencer aquí. Després de l’actuació, Bob Marley i els seus van marxar a viure a Londres.

Una breu història de set assassinats, de Marlon James (Jamica, 1970) explica l’intent d’assassinat de Bob Marley, un fet poc conegut que és utilitzat per l’autor com l’arrel de la seva novel·la. Al seu voltant Marlon James construeix, en gairebé 800 pàgines, les diverses històries i les nombroses ramificacions que es deriven del cas i que la converteixen en una lectura èpica i absolutament monumental. Una breu història de set assassinats ha estat publicada en català per l’editorial Bromera amb traducció de Ramon Monton i en castellà per l’editorial Malpaso amb traducció de Javier Calvo i Wendy Guerra. El llibre ha estat premiat amb el Man Booker Prize 2015 a la millor novel·la de l’any en llengua anglesa.

Bob Marley 008

A la novel·la hi han més de set assassinats, el títol però, es refereix a l’estranya desaparició de les set persones que van intentar matar en Bob Marley. L’autor s’endinsa en els impulsos que van motivar els sicaris a cometre l’atemptat i les conseqüències conflictives que això va comportar per moltes persones durant molt temps, pràcticament fins a principis del anys 90. El llibre no pretén resoldre el misteri sinó explicar diferents històries i tractar així les preguntes sense resoldre que inevitablement van lligades com a resultat d’aquest esdeveniment. La novel·la de Marlon James té ingredients de la novel·la criminal (recorda El poder del perro, d’en Don Winslow), del thriller polític (Graham Greene i les novel·les sobre la guerra freda) i del periodisme musical (com si Ignacio Julià fes una crònica pel Ruta 66). Una breu història de set assassinats és una novel·la coral on es donen cita gàngsters jamaicans, rastafaris, traficants de drogues, agents de la CIA, veïns del gueto, periodistes musicals de la revista Rolling Stone, agents cubans, la dona que va passar una nit amb el cantant, polítics corruptes, mafiosos colombians, músics de reggae i fins i tot un fantasma!

I per sobre dels assassins, del cantant i dels diferents personatges destaca la figura de Josey Wales. La guerra bruta dels Estats Units per dinamitar el procés de pau a Jamaica i sotmetre el país als seus interessos va ser possible gràcies a l’aliança amb aquest sicari. Durant els anys 70 es va fer amb el poder de Copenhagen City i poc a poc va crear un imperi que el va portar a ser el cap dels Storm Posse, el sindicat de la droga jamaicà que va aconseguir establir-se a Nova York amb la venda de cocaïna, heroïna i crack. Josey Wales és en la novel·la la recreació de Lester Coke, el cap de la droga jamaicà que va morir el 1992 calcinat a la cela de la presó on complia condemna i que el llibre recull com una de les històries dels set assassinats.

BeFunky Collage6666

Si la trama del llibre és potent, la manera d’escriure és espectacular! Marlon James trenca amb l’estructura clàssica de la novel·la, en comptes de fer-la lineal, la narració es fractura en moltes veus diferents. Cada capítol té un protagonista diferent i és aquest el que fa de narrador parlant directament al lector o referint-se a Bob Marley, que en el llibre sempre apareix com “El cantant” i mai pel seu nom. És com si els de la BBC fessin un reportatge, els posseïssin la càmera al davant i llavors cada personatge expliqués  les seves vivències i donés el seu punt de vista.

La novel·la de Marlon James combina el llenguatge crioll jamaicà amb l’anglès dominant de l’illa. Així, cada capítol, depenent de qui parla o del context en el qual s’expressa, utilitza una o altra llengua. Jo he llegit el llibre en la seva versió catalana i la traducció ha passat per alt aquests detalls. La traducció al castellà, en canvi, sí que ha intentat mantenir aquest esforç lingüístic. El millor seria, en cas que domineu bé l’anglès, llegir-lo en la seva versió original. Aquí podeu llegir un fragment en català.

En el llibre hi passen coses terribles, els personatges estan sotmesos a una extrema crueltat i el més fotut de tot és que és bastant probable que el que s’explica sigui real. No és per casualitat que el llibre obri amb un proverbi jamaicà que afirma Si no és així, deu ser més o menys així. Si t’agraden les cançons d’en Bob Marley en el llibre descobriràs la raó i el context de moltes d’elles. En tot cas, per llegir Una breu història de set assassinats no cal que t’ agradi el cantant, només cal que t’agradi la bona literatura. 

Vaig a trucar el meu cosí Pere, fa molt temps que no cantem plegats Get up, stand up: stand up for your rights!

%d bloggers like this: