LA MEMÒRIA DE L’ARBRE, de Tina Vallès

La meva mare, que es diu Isabel, té molts records de la seva infància. Quan en parla no en falten mai les referèrencies a la duresa dels treballs a la masia, al camp o amb el bestiar, la manca d’estudis i la feina inacabable d’ajudar la seva mare (la meva àvia Pepeta) a pujar els quatre germans. Sempre m’explica amb tristor que als dotze anys la meva àvia li va fer tallar les trenes, tot i que després com exculpant-la, diu que “és el que es feia abans, tu ja saps que la iaia, que déu l’hagi perdonada, era molt bona”. Quan s’hi posa, m’explica com lligava les tomaqueres, que netejava els galliners plens de merda, que li faltaven mans per cuidar els germans bessons (els meus tiets Joan i Vicenç) o com feia de cartera amb una BICICLETA atrotinada anant amunt i avall pels caminets de Gallecs repartint les cartes a tots els veïns. També parla amb cert orgull de Can Magre, la masia familiar, una casa important en el seu moment que era l’epicentre de les festes majors del poble i de les viandes més bones. Tot i l’escassetat, la meva mare sempre afirma que allà, a pagès, no va passar mai gana.

Quan aprofundeix en els records i en la família apareix l’àvia de la meva àvia, la rebesàvia Dolors, que es veu que vivia amb un fill i la seva jove en una altra masia però que li agradava d’allò més visitar les terres vallesanes i quedar-se una temporada a Can Magre. La meva àvia la cuidava, l’alimentava, la netejava i la deixava totalment renovada. La rebesàvia Dolors s’estimava tant la seva néta, la filla del seu fill, que els últims anys de la seva vida va voler quedar-se a viure a Gallecs. Va morir amb cent-dos anys. Havia nascut el 1848, l’any en què Marx va publicar El Manifest Comunista.

De la meva àvia Pepeta només tinc bons records. Va morir quan jo tenia quinze anys. Feia les millors patates fregides del món, quan et rebia, els seus petons eren els més dolços i els més sonors i li encantava jugar al dòmino i guanyar-me, evidentment! Amb l’avi Josep, el pare de la meva mare i marit de l’àvia Pepeta, no vaig poder compartir gaires coses. No per res, és que mai era a casa! Marxava ben aviat i segons la temporada portava espàrrecs, cargols, truites de riu o carn del senglar que havia caçat. Sempre va fer el que va voler i la seva independència el va portar a l’extrem, era un home arrauxat. Quan venia a casa sempre tenia calor i li agradava fer els àpats ben freds. Per menjar la sopa, en una mà tenia la CULLERA i en l’altra una ampolla de la què hi anava afegint aigua freda fins que trobava la temperatura adequada. El meu avi va morir quan el Pablo, el meu fill, tenia dos anys. El bressol on va dormir quan era un nadó se l’havia comprat el seu besavi.

Quan vaig a Gallecs i veig la masia de Can Magre penso en la pèrdua que va significar per la família. El que podria haver estat i no va poder ser. Les terres i les cases de Gallecs va ser expropiades en temps de la dictadura i res va tornar a ser igual. A Can Magre no hi he entrat mai, només la conec per les històries que m’explica la meva mare. El meu pare, que es diu Vicenç, també en sap unes quantes d’històries, perquè abans de casar-se va anar-hi sovint.

A Can Magre, durant bona part del segle XX, va ser el meu besavi Siscu “El Magret”, l’avi de la meva mare i pare del meu avi, el què la va fer créixer. La meva mare recorda moltes hores treballant al camp a les seves ordres, però no recorda que mai a la vida li fes un petó. El meu pare explica que a l’habitació del besavi Siscu hi havia una petita obertura, com la d’una bústia de correus, des de la qual podia vigilar les quadres de la masia que quedaven a baix. Des d’allà podia observar sense ser vist, i fins i tot tenia una escopeta que, en el cas que li volguessin robar el bestiar, podia utilitzar. Diuen que després de la guerra civil va amagar algun republicà a la masia per protegir-lo i ajudar-lo a fer el camí de l’exili. En tot cas el meu besavi no tenia massa ideologia política, a ell el que li interessava eren les dones. Els meus pares afirmen que el dia del mes que estava més content era el que anava a Barcelona a cobrar la mesada per la venda de la llet. Aquell dia, una part dels diners no arribava a Gallecs, se’ls gastava en les putes del barri xino. La meva mare també m’explica que el seu avi Siscu es va trastocar durant els últims anys de la seva vida, que baixava a Mollet a gastar-se els diners en apostes i en el billar i que després quan tornava de nit, caminant fins a Gallecs, es quedava arraulit pels camps o els petits bosquets de Can Magre. Al matí el trobaven brut, desorientat i sense saber explicar com havia arribat fins allà. A la mà sempre hi tenia la POMA que havia agafat del seu arbre favorit.

Per cert, La memòria de l’arbre, de Tina Vallès, ha guanyat el Premi Llibres Anagrama de Novel·la 2017. És una novel·la magnífica. És curta, tendra, està molt ben escrita i… no us dic res més perquè si ho fes, us acabaria explicant el llibre, que en part és el que he fet en aquest intent d’escriure una ressenya sobre una novel·la sense desvetllar-ne gaires coses, però a la vegada explicant-ne suficients, encara que de manera encriptada per generar vincles amb ella i motivar la seva lectura. Confio en haver-ho aconseguit perquè la novel·la de la Tina Vallès s’ho val.