Arxius | Biografia RSS feed for this section

BASAT EN UNA HISTÒRIA REAL, de Delphine de Vigan

11 des.

img_4138

Ja ho havia fet amb Els dies sense fam (publicada el 2001 i traduïda al català el 2014 per Edicions 62), la seva primera obra autobiogràfica, inspirada en l’anorèxia, la malaltia que va patir durant l’adolescència. Va ser però amb el llibre Res no s’oposa a la nit (Edicions 62, 2012) amb el qual l’escriptora francesa Delphine de Vigan (1966, Boulogne-Billancourt) va consagrar-se literàriament. La crítica i els lectors van rendir-se a les doloroses pàgines de la novel·la en la què de Vigan explorava la mort de la seva mare i les arrels familiars. Una introspecció en la què l’autora es despullava emocionalment i explicava aspectes molt íntims de la seva saga familiar dotant la novel·la d’una gran força autobiogràfica i d’una potent autenticitat.

No cal haver llegit prèviament Res no s’oposa a la nit per llegir Basat en una història real, Premi Renaudot i Premi Goncourt des Lycéens, la nova novel·la de Delphine de Vigan que ha estat traduïda al català per l’Oriol Sánchez i Vaqué i publicada per Edicions 62, mentre que en castellà Javier Albiñana ha fet la traducció i l’editorial Anagrama l’ha publicada. Tant si l’hem llegida com si no ho hem fet, ràpidament associarem una amb l’altra. Novament ens endinsarem en una novel·la en la què la ficció es barreja amb la realitat. La protagonista de la història es diu Delphine, és escriptora i després d’obtenir un gran èxit editorial amb el seu últim llibre s’enfronta al repte majúscul d’escriure’n un de nou que pugui estar a l’alçada de l’anterior.

Diguem, per tant, que el punt de partida de la novel·la és real. Delphine de Vigan va confessar, quan va venir a Barcelona a promocionar el llibre, que havia estat sotmesa a molta pressió durant la seva creació. La pressió dels amics “i ara què escriuràs després d’això tan bo?” o l’autoimposada “mentre escrivia, un dimoni em deia: és dolentíssim”. En tot cas, de Vigan se’n surt de meravella. La novel·la és boníssima.

img_4152

I què passa mentre la Delphine, vacil·lant i insegura, intenta infructuosament escriure el nou llibre? Que coneix la L., una dona segura, sofisticada i obsessiva que treballa de negre fent biografies sobre gent popular. La L. és una fan total de la Delphine i s’ho manega per tal de guanyar-se la confiança de l’escriptora. Ens trobem doncs davant d’una relació d’amistat que com a lector anticipes ràpidament com a tòxica i que l’evolució del llibre la portarà cap a la possessió, el domini i la manipulació.

Basat en una història real té diferents capes de lectura. La primera d’elles seria la de definir-la com una novel·la negra o un thriller psicològic. Us podríeu quedar només amb aquesta part i la novel·la ja seria genial, però si en voleu més podeu submergir-vos en una altra capa de lectura. Es tracta de les nombroses reflexions que es fan sobre la creació literària en relació a la importància del que hi posa de real i de personal una escriptora en una novel·la. Mentre que la L. defensa que cal avocar-hi tota la veracitat, la Delphine pensa que la realitat és inaccessible. Finalment existeix una tercera capa de lectura, només per aquells que vulguin reblar el clau. De Vigan busca lectors que vulguin jugar a la realitat i a la ficció, lectors que s’encurioseixin destriant entre la veritat i la mentida, lectors que immersos en una gran demostració de metaliteratura es preguntin com es torna a escriure després de tenir tant d’èxit?

Escrit en primera persona, Basat en una història real és una novel·la additiva, inquietant i malaltissa que transmet el mal rotllo de las pel·lícules de terror. Les continues referències a Misery d’Stephen King són un encert i també un homenatge: “Tenia la impressió de ser un personatge amb una història no explicada com si fossin fets certs, sinó creada com en una ficció”.

img_4153

 

ELS LLIBRES QUE NO LLEGIREM

21 set.

Carlos Barral 035

En el mes de maig vaig llegir a La Vanguardia que finalment l’ajuntament de Calafell havia acordat obrir al públic la casa que l’editor Carlos Barral (1928-1989) tenia en aquest poble marítim del Baix Penedès, tot i que en un principi, en un ple de l’abril, s’havia decidit tancar-la (aquí ho explica un article a El País).  Mentre prenia el primer cafè del dia vaig decidir que, tot i conèixer poc sobre la trajectòria de l’impulsor més important de l’editorial Seix Barral i no haver llegit ni la seva poesia ni la seva prosa memorialista, estaria bé visitar la casa.

Una tarda d’aquest agost vaig anar-hi amb la meva filla i la meva dona. La casa està en el passeig marítim de Calafell i quan hi arribes es fa present com una raresa del paisatge, com si trenqués l’harmonia dels restaurants, hotels, botigues de souvenirs i guiris fotent-se cervesa. Res a veure amb el Calafell de pescadors, de cases petites i de paratges naturals que Carlos Barral havia conegut i estimat en vida. Carlos Barral 029Sembla que faci nosa, “que bonic quedaria aquí un bloc d’apartaments turístics”, crec que s’ha dit algun cop en alguna conversa entre constructors i polítics. 

La casa és força maca. Conserva el seu disseny original amb rajoles antigues i fustes malmeses pel temps. És una casa poc ostentosa que té un pati escassament cuidat a la part del darrere. Al pis de dalt es pot visitar el despatx amb vistes al passeig, un lavabo amb la presència d’un blau marí tan potent que sembla ben bé que estiguis al fons del mar i una estança amb quatre telèfons en la qual el visitant pot escoltar diferents entrevistes i conèixer més a fons el personatge. En una última habitació hi ha un centenar de llibres que formen part de la xarxa Book Crossing. El conserge va dir-me que agafés els llibres que volgués que, de fet, i això em va semblar curiós, “la gent entrava a mirar, però mai n’agafava cap. No els agrada llegir”, va concloure. Vaig triar Joc Brut i Mossegar-se la cua, ambdós llibres d’en Manuel de Pedrolo publicats per Edicions 62 a la col·lecció El Cangur.

Carlos Barral 017

A principis de setembre, quan ja havia tornat de les vacances, vaig llegir una mica la seva poesia i també molts articles d’internet que informaven sobre la seva trajectòria vital, la valuosa i reconeguda feina d’editor i crítiques sobre els seus llibres de memòries i de poesia. A partir de totes aquestes lectures vaig pensar en escriure una ressenya sobre en Carlos Barral i la seva casa de Calafell. Però què podia aportar jo? Per a mi seguia sent una persona força desconeguda, la veritat. Escriure sobre què, exactament? 

Precisament l’editorial Lumen ha publicat recentment Usuras y figuraciones, una nova edició de la poesia completa de l’autor. Al maig es va fer una presentació del llibre a càrrec del crític literari Andreu Carlos Barral 028Jaume, Malcolm Otero, nét de Carlos Barrral i el novel·lista Gonzalo Torné.  Va ser quan vaig veure el vídeo d’aquesta presentació que vaig pensar en el motiu d’aquesta ressenya.

En el seu torn de paraula Gonzalo Torné va citar el llibre Como hablar de los libros que no se han leído, de Pierre Bayard (Anagrama, 2008) per explicar les maneres de fer dels lectors quan han d’afrontar noves lectures: “Cualquier lector tiene una serie de libros que ha leído, una serie de libros que quiere leer y tiene una serie de libros que sin leerlos los da por leídos. No le interesa lo más mínimo leerlos, son libros de los que podemos hablar porque tenemos argumentos para no leer”. I aquí va ser quan vaig pensar que havia trobat la raó per escriure aquesta ressenya. Bé, de fet la raó em va trobar a mi.

Carlos Barral 001

Els arguments per no llegir un llibre (i donar-los per llegits) molts cops tenen a veure amb la ideologia, l’opinió o les maneres de fer de l’escriptor. Sovint passa que un cop conegut l’escriptor més a fons deixa d’interessar-nos perquè el trobem allunyat de nosaltres, de les nostres idees, de la manera de veure la vida i d’allò que pensem. Que si ha signat aquell manifest, que si no vota el nostre partit polític, que si el que fa en la seva intimitat ens sembla vergonyós, que si la seva opinió sobre l’actualitat ens semba ofensiva… Se’ns cau el mite! Però el problema és crear mites, precisament.

Mirant els llibres de casa he trobat un amant de les corrides de toros (Ernest Hemingway), un que fa anuncis pel Banc de Sabadell (Quim Monzó), un que fa actes contra la immersió lingüística de Catalunya per a Societat Civil Catalana (Eduardo Mendoza) i un depravat sexual (Lev Tolstoi). Tots grans escriptors i així podria, segurament, omplir la llista amb més i més autors.

Carlos Barral 032-001El tema està en diferenciar la creació literària d’allò que faci o pensi cada escriptor i valorar, per tant, els seus llibres de manera separada d’allò que faci en la seva intimitat o del que opini. I per valorar-lo cal llegir-lo. A mi m’agrada com escriu Javier Pérez Andújar. L’escriptor de Sant Adrià del Besòs no defensa la independència de Catalunya però, tot i que en quest tema no ens posaríem d’acord, el continuaré llegint i gaudiré dels seus llibres i dels seus articles.

És insultant i em genera un mal rotllo tremend cada cop que la Pilar Rahola opina sobre l’islam, l’Arturo Pérez Reverte sobre les “dones d’abans” i Javier Cercas sobre la memòria històrica. Quan he llegit aquests autors no m’han agradat i ara ja no els llegeixo, no per allò que opinen, sinò perquè els seus llibres no m’interessen.

I a mi si Carlos Barral es va presentar en el seu moment com a senador per l’infecte PSC-PSOE, o que formés part dels pijos de la Gauche Divine, o que fos  un “nen de casa bona” són, transcrivint les paraules d’Andreu Jaume, “cosas que a nosotros, sinceramente, ya nos importan muy poco. Lo que nos importa es su obra. En este caso, la poesia de Carlos Barral”.

Setembre és època de nous propòsits i de nous reptes, així que d’aquest any no passa. Haurem d’incloure a la llista de lectures un amant de la coprofília (James Joyce) i el negre dels negres (Alejandro Dumas).

I tu, què? Hi ha algun escriptor que no llegeixis perquè tens arguments (ideològics) per no llegir-lo?

Carlos Barral 027

LA PRIMERA ESTRELLA DE LA NOCHE, de Nadia Ghulam i Javier Diéguez

29 juny

La primera estrella de la noche 027

Potser has llegit el llibre El secret del meu turbant (Columna, 2010), de la periodista Agnès Rotger i que va resultar guanyador del Premi Prudenci Bertrana el mateix any de publicació. L’historiador Javier Diéguez ha escrit La primera estrella del vespre, publicada l’abril de 2016 per Rosa dels vents en català i per Plaza i Janés en castellà. Els dos llibres han estat escrits a quatre mans, tant un com l’altre són biografies novel·lades que es basen en la vida i les experiències de la Nadia Ghulam.

La Nadia Ghulam va néixer a Kabul (Afganistan) el 1985. Quan tenia vuit anys i en plena guerra civil, una bomba va esclatar a casa seva. Aquest fet va tenir com a conseqüència la mort del seu germà, l’aparició de la malaltia mental del seu pare, la pèrdua de la casa familiar i que ella patís greus cremades al seu cos. Per refer-se del tràgic succés que canviaria per sempre més la seva vida va estar hospitalitzada durant dos anys i va haver de sotmetre’s a nombroses operacions quirúrgiques.

Després de la seva sortida de l’hospital el règim talibà s’havia instaurat a l’Afganistan. Una de les imposicions del nou govern va ser prohibir que les dones treballessin fora de la llar. A casa seva l’única figura masculina era la del pare però estava malalt i no podia treballar. Quan tenia onze anys va prendre una decisió radical, generosa i arriscada: es va vestir de noi i es va fer passar pel Zelmai, el seu germà mort. Durant deu anys va ser un home i d’aquesta manera, treballant al camp, de cuinera o en un taller de bicicletes que ella mateixa va muntar, va pogué mantenir els seus pares i les seves dues germanes petites.

La primera estrella de la noche 033

Quan tenia vint-i-un anys, de la mà d’una ONG catalana i de la periodista Mònica Bernabé, la Nadia Ghulam va arribar a Catalunya on va continuar el procés per millorar la seva salut. Des de llavors viu a Badalona amb la seva família catalana.

La primera estrella del vespre explica el retorn de la Nadia Ghulam a l’Afganistan. Com a conseqüència de la mort de la seva tia Sha Ghul decideix tornar al país per honrar-la i retrobar-se, també, amb tota la seva família. El dia que vaig assistir a la presentació de la novel·la a la Llibreria l’Illa de Mollet del Vallès, en Javier Diéguez va explicar que la Nadia Ghulam tenia material i apunts de tres viatges a l’Afganistan. La novel·la sintetitza aquests viatges en un de sol i com a lector llegim el llibre com si tot hagués passat en només un viatge. Un bon recurs per fer més comprensible i organitzada la història i no allargar-la innecessàriament. El resultat és molt potent. La novel·la està molt ben escrita i la conformen capítols curts en els que s’alterna la seva estada a l’Afganistan actual amb diferents salts enrere en els que se’ns expliquen moments cabdals de la seva infància així com les punyents històries personals dels seus parents.

El llibre és sobretot un homenatge a les dones que configuren el món familiar de la Nadia Ghulam i a la vegada també ho és de “la dona afganesa” en general. La mare, les germanes, la tia, les cosines i la neboda. En el llibre, el dia a dia de les dones afganeses ens arriba ple d’injustícies i d’una duresa implacable. Lapidació, fam, maltractaments, camps de refugiats, submissió, violacions, privació d’estudis… malauradament la llista de la desraó és llarga. El llibre presenta les dones afganeses com a víctimes d’aquest món dolorós i miserable, però a la vegada transmet la fortalesa, el coratge i les lluites de totes elles per tirar endavant. En aquest sentit és especialment colpidora la història de la seva cosina Mersal, destrossada per un matrimoni obligat quan ella encara era una nena.

La primera estrella de la noche 020

En la novel·la també apareix el contrast dels dos mons que la Nadia Ghulam ha viscut. A Catalunya ha pogut estudiar, moure’s pel país lliurament i decidir les regnes de la seva vida i això ha agreujat encara més totes les injustícies que ella presencia a l’Afganistan. El llibre és una denúncia d’aquesta situació i una manera de continuar ajudant la seva família afganesa. “El dolor (psicològic o físic) no es pot superar, es pot viure amb dolor però sense superar-lo. Cal trobar les eines perquè una altra dona no visqui el mateix, és una esperança que té a veure amb la dona afganesa i la seva paciència” va declarar al Tria33.

Darrere de cada guerra i de cada injustícia hi ha una història personal i moltes veus silenciades. Les crues notícies que ens mengem cada dia ens mostren víctimes que només són xifres i nombres fugissers. La història de la Nadia Ghulam és especial i diferent. Davant l’horror i la barbàrie s’ha entregat a l’esperança per la construcció d’un futur millor. Llegir el seu llibre o millor encara, escoltar el seu testimoni en la seva pròpia veu, per força remou consciències i fa replantejar les prioritats de molts aspectes de la vida. La Nadia Ghulam és una llum, és una estrella ferma que il·lumina el seu entorn. Hi ha una sentència filosòfica que diferents persones han defensat al llarg de la història i que diu que la revolució comença per un mateix, en intentar millorar com a persones i contribuir en la mesura que es pugui en el nostre entorn.

Doncs això, La primera estrella del vespre parla de la Nadia Ghulam i la seva revolució.

La primera estrella de la noche 004

UNA BREU HISTÒRIA DE SET ASSASSINATS, de Marlon James

1 juny

 

BeFunky Collage5

La primera vegada que vaig escoltar les cançons d’en Bob Marley va ser a principis dels anys 80 quan estiuejava al Maresme amb la família. Jo tenia uns nou anys i poca motivació per la música, però el meu cosí Pere ja en tenia vint, havia viatjat a Londres i atresorava una gran col·lecció de vinils. De tant en tant s’ajuntava amb els seus col·legues i muntaven una festa. Jo, encuriosit per aquells ritmes caribenys i pel bon rotllo que es generava cada cop que es punxaven els seus discs, vaig acabar sent acollit en aquell grup de hippies. Temps després descobriria que les bones vibracions també eren motivades pels porros de marihuana que es fumaven. La quadratura del cercle era el nom del càmping, es deia El Camell. En Bob Marley es van arrelar a mi i per sempre més m’ha acompanyat.

Aquí, en els 80, ens donaven peixet i ens enganyaven amb la transició política. A Jamaica ho havien intentat durant els 70 i tampoc ho havien aconseguit. El 1976 a Jamaica es vivia un enfrontament polític que havia acabat derivant en la divisió del país i en escenaris continus de violència. Per una banda hi havia el PNP, el partit de Michael Manley que, esperonat per les lluites anti colonialistes dels països que havien aconseguit la seva independència, era partidari d’adscriure Jamaica en els Moviments d’alliberament Nacional. Volia aplicar una socialdemocràcia amb nacionalitzacions i repartiment de la riquesa i allunyar-se dels Estats Units i de l’URSS. Per altra banda estava el JLP, d’Edward Seaga, el partit dels lobbys econòmics i dels interessos multinacionals que tenia tot el suport dels Estats Units.

Bob Marley 015

Bob Marley era en aquell moment una estrella de la música, era respectat per tothom i pràcticament era l’única persona que podia unir els dos sectors del país. Era un mediador que volia la pau i que estava per la construcció d’una Jamaica democràtica. És per aquesta raó que va promoure l’Smile Jamaica, un concert per la pau que pretenia frenar l’escalda de tensió i els enfrontaments a mort ens els barris de Kingston. El 3 de desembre de 1976, dos dies abans del concert i uns mesos abans de les eleccions generals, set pistolers van entrar a la casa d’en Bob Marley quan assajava amb els Wailers. Van intentar assassinar-lo a ell, a la seva família i a la seva banda. Van disparar-li al pit i si hagués estat inhalant en comptes d’exhalant, la bala li hauria travessat el cor. En total van disparar 56 trets i tot i que miraculosament tots van sobreviure, com a conseqüència de l’assalt van resultar ferits el cantant, la seva dona (a la qual van disparar al cap), el mànager (al qual van disparar a l’abdomen) i membres de la banda. Tot i així, dos dies després el concert es va fer i Bob Marley i els Wailers van tocar-hi. A les gravacions del concert Rita Marley canta amb la bata de l’hospital! Té poca qualitat però podeu veure el concert sencer aquí. Després de l’actuació, Bob Marley i els seus van marxar a viure a Londres.

Una breu història de set assassinats, de Marlon James (Jamica, 1970) explica l’intent d’assassinat de Bob Marley, un fet poc conegut que és utilitzat per l’autor com l’arrel de la seva novel·la. Al seu voltant Marlon James construeix, en gairebé 800 pàgines, les diverses històries i les nombroses ramificacions que es deriven del cas i que la converteixen en una lectura èpica i absolutament monumental. Una breu història de set assassinats ha estat publicada en català per l’editorial Bromera amb traducció de Ramon Monton i en castellà per l’editorial Malpaso amb traducció de Javier Calvo i Wendy Guerra. El llibre ha estat premiat amb el Man Booker Prize 2015 a la millor novel·la de l’any en llengua anglesa.

Bob Marley 008

A la novel·la hi han més de set assassinats, el títol però, es refereix a l’estranya desaparició de les set persones que van intentar matar en Bob Marley. L’autor s’endinsa en els impulsos que van motivar els sicaris a cometre l’atemptat i les conseqüències conflictives que això va comportar per moltes persones durant molt temps, pràcticament fins a principis del anys 90. El llibre no pretén resoldre el misteri sinó explicar diferents històries i tractar així les preguntes sense resoldre que inevitablement van lligades com a resultat d’aquest esdeveniment. La novel·la de Marlon James té ingredients de la novel·la criminal (recorda El poder del perro, d’en Don Winslow), del thriller polític (Graham Greene i les novel·les sobre la guerra freda) i del periodisme musical (com si Ignacio Julià fes una crònica pel Ruta 66). Una breu història de set assassinats és una novel·la coral on es donen cita gàngsters jamaicans, rastafaris, traficants de drogues, agents de la CIA, veïns del gueto, periodistes musicals de la revista Rolling Stone, agents cubans, la dona que va passar una nit amb el cantant, polítics corruptes, mafiosos colombians, músics de reggae i fins i tot un fantasma!

I per sobre dels assassins, del cantant i dels diferents personatges destaca la figura de Josey Wales. La guerra bruta dels Estats Units per dinamitar el procés de pau a Jamaica i sotmetre el país als seus interessos va ser possible gràcies a l’aliança amb aquest sicari. Durant els anys 70 es va fer amb el poder de Copenhagen City i poc a poc va crear un imperi que el va portar a ser el cap dels Storm Posse, el sindicat de la droga jamaicà que va aconseguir establir-se a Nova York amb la venda de cocaïna, heroïna i crack. Josey Wales és en la novel·la la recreació de Lester Coke, el cap de la droga jamaicà que va morir el 1992 calcinat a la cela de la presó on complia condemna i que el llibre recull com una de les històries dels set assassinats.

BeFunky Collage6666

Si la trama del llibre és potent, la manera d’escriure és espectacular! Marlon James trenca amb l’estructura clàssica de la novel·la, en comptes de fer-la lineal, la narració es fractura en moltes veus diferents. Cada capítol té un protagonista diferent i és aquest el que fa de narrador parlant directament al lector o referint-se a Bob Marley, que en el llibre sempre apareix com “El cantant” i mai pel seu nom. És com si els de la BBC fessin un reportatge, els posseïssin la càmera al davant i llavors cada personatge expliqués  les seves vivències i donés el seu punt de vista.

La novel·la de Marlon James combina el llenguatge crioll jamaicà amb l’anglès dominant de l’illa. Així, cada capítol, depenent de qui parla o del context en el qual s’expressa, utilitza una o altra llengua. Jo he llegit el llibre en la seva versió catalana i la traducció ha passat per alt aquests detalls. La traducció al castellà, en canvi, sí que ha intentat mantenir aquest esforç lingüístic. El millor seria, en cas que domineu bé l’anglès, llegir-lo en la seva versió original. Aquí podeu llegir un fragment en català.

En el llibre hi passen coses terribles, els personatges estan sotmesos a una extrema crueltat i el més fotut de tot és que és bastant probable que el que s’explica sigui real. No és per casualitat que el llibre obri amb un proverbi jamaicà que afirma Si no és així, deu ser més o menys així. Si t’agraden les cançons d’en Bob Marley en el llibre descobriràs la raó i el context de moltes d’elles. En tot cas, per llegir Una breu història de set assassinats no cal que t’ agradi el cantant, només cal que t’agradi la bona literatura. 

Vaig a trucar el meu cosí Pere, fa molt temps que no cantem plegats Get up, stand up: stand up for your rights!

LA PREGÀRIA DE TXERNÒBIL, de Svetlana Aleksiévitx

18 maig

Svetlana 015

Recordo una conversa amb un científic: “Això és per a milers d’anys  -m’explicava-.  L’urani es desintegra en 238 semidesintegracions. Si ho traduïm en temps, significa mil milions d’anys. I en el cas del tori, són catorze mil milions d’anys “. Cinquanta. Cent. Dos-cents anys. Val. Però ¿més? Més enllà d’aquesta xifra, la meva ment no podia imaginar. Deixava de comprendre què és el temps. On sóc?

Txernòbil. Beralús. Prípiat. Bielorússia. L’URSS. 26 d’abril de 1986. 1h 23’ 58’’.

De manera que aquesta és la cosa: a mi, un enginyer químic, a tot un doctor en ciències químiques, m’obliguen a abandonar la meva feina de responsable d’un laboratori químic en un important complex industrial. I com em fan servir? Em donen una pala. Aquest seria pràcticament el meu únic instrument. Aquí va ser on va néixer l’aforisme: contra l’àtom, la pala.

Roentgen. Ionització. Núvol radioactiu. Gotes de iode. Bomba atòmica. Àtom. Cesi. Plom. Zirconi. Cadmi. Beril·li. Bor. Plutoni. Urani. Grafit. Radioactivitat. Pluja radioactiva. Reacció en cadena. Isòtop.

Ens van rebre uns doctors. Portaven unes màscares antigàs i guants de goma. Ens van treure tota la roba, totes les coses, fins els sobres, els llapis i les plomes; el van ficar tot en bosses de plàstic i les van enterrar al bosc. Ens vam espantar tant després, ens passàvem els dies esperant quan ens començaríem a morir.

Svetlana 040

Però les autoritats callaven. Després que se celebressin les festes, Gorbatxov va dir: no es preocupin, camarades, la situació està sota control. És un incendi, un simple incendi. No és res greu. Allà la gent viu, treballa. I nosaltres el crèiem.

Perestroika. KGB. Carnet del Partit  Comunista. Pravda. Kolkhoz. Comitè Central del PCUS. Víktor Briujánov.

Aquells llocs són d’una bellesa esplèndida. S’ha conservat el bosc original, no és replantat, sinó l’antic. Uns rierols serpentejants, l’aigua, del color del te, transparent com el vidre. L’herba verda. La gent es crida a crits al bosc. Per a ells era el normal, igual que sortir al matí al seu jardí. I tu, en canvi, saps que tot allò està enverinat.

Monòleg. Càncer. Deficiència mental. Disfuncions neuropsicològiques. Mutacions genètiques. Ciència ficció. Sarcòfag. Liquidadors. Vodka. Dosimetristes.Multiplicat per 74 les malalties oncològiques. 23.5 més de mortalitat. Avui en dia encara es desconeixen moltes xifres. Es mantenen en secret: tan monstruoses són.

Ara ja miren vostès el món d’una altra manera. Fa poc m’he trobat amb aquesta reflexió del meu filòsof preferit, Kostantin Leóntiev: les conseqüències de la depravació fisicoquímica algun dia obligaran a una intel·ligència còsmica a intervenir en els nostres assumptes terrestres. En canvi, nosaltres, que hem estat educats en l’època de Stalin, no podíem tolerar la idea de l’existència d’uns poders sobrenaturals. De mons paral·lels. La Bíblia la vaig llegir més tard.

Svetlana 026

La pregària de Txernòbil ha estat traduïda al català per Marta Redón i publicat, igual que Els nois de Zinc i Temps de segona mà, per l’editorial Raig verd. En castellà Voces de Chernóbil ha estat traduït per Ricardo San Vicente i publicat, juntament amb Los muchachos de zinc y La guerra no tiene rostro de mujer per l’editorial Debate. Completa les traduccions al castellà El fin del homo sovieticus, publicat per l’editorial Acantilado.

Tot i que ja sabia que afrontar la lectura de La pregària de Txernòbil seria entrar en un terreny emocionalment colpidor, l’hòstia -quan acabes el llibre- és tremenda. Haurem d’estar eternament agraïts a la monumental feina de Svetlana Aleksiévitx (1945, Bielorússia). Aleksiévitx s’ha guanyat un merescut prestigi apuntalat  pel seu rigor i per la seva humanitat. Per a mi, l’autora bielorussa anirà per sempre més lligada a l’èpica. Periodista, escriptora i assagista, Aleksiévitx ha estat guardonada amb nombrosos premis. Ha estat, però, amb el Premi Nobel de Literatura 2015 quan la seva obra s’ha popularitzat i ha pogut arribat a un públic molt més nombrós. Si el Premi Nobel té algun sentit és precisament difondre l’obra d’autores com Aleksiévitx. Ella ha donat veu als que no tenen veu i tots els seus llibres han estat fets a partir d’un gènere literari propi en el què és la gent anònima, comuna, perseguida i silenciada la que explica les diferents arestes de la història de l’antiga Unió Soviètica.

La pregària de Txernòbil és l’exemple més clar que la civilització humana ha fracassat com a espècie. Pitjor que una guerra i pitjor que tot el que ha provocat la mort fins ara en el nostre planeta Terra. Els humans som el pitjor. On són tots els mercenaris en forma de científics, polítics, empresaris i militars que han defensat les centrals nuclears? L’essència de l’energia nuclear no és altra que la de legitimar la bomba nuclear. No podem construir res, ni estats nous, ni justícia social, ni desenvolupament cultural si no s’aturen i desmantellen totes les centrals nuclears que existeixen al món. Quan el planeta se n’hagi anat finalment a la merda més absoluta confio en què la Terra, tot i que trigui milions d’anys, podrà generar vida un altre cop. No hi haurà, però, cap humà per explicar-ho.

D’acord, l’al·legat final ha quedat una mica apocalíptic, en plan Pedro Piqueras. Però llegiu La pregària de Txernòbil i després en tornem a parlar.

%d bloggers like this: