Tag Archives: Llibreria L’Illa

INJUSTÍCIES, de Jordi Bernal i INCOMPRENSIONS MATINALS, de Marc Ricart

5 febr.
Jordi Bernal, guanyador de VIII Premi de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra i Marc Ricart, finalista.

Jordi Bernal (esquerra) i Marc Ricart (dreta).

Avui publiquem i il·lustrem Injustícies, de Jordi Bernal, que enguany és el relat guanyador en el VIII Concurs de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra. També ho farem amb Incomprensions matinals, de Marc Ricart, que és el relat finalista. El tema d’aquest any era “extravagàncies” i s’hi han presentat 19 contes. Aquest any he compartit jurat amb la Marga Munsant, l’Elvira Comte, en Manel Xicota i en Jordi Puig (guanyador de la darrera convocatòria) i la decisió, us he de dir, ha estat molt ajustada. A veure si us agraden els relats, a nosaltres ens han encantat.

Ahir, dissabte 4 de febrer, es va fer el lliurament del Premi a la Llibreria l’Illa: una estada de cap de setmana a la Masia Rural Nus de Pedra, un lot de llibres i la invitació per formar part l’any vinent en el jurat del Premi.

Si us agrada escriure: aneu esmolant les eines perquè el proper tema del premi serà “La llibertat”. Estigueu atents, publicarem les bases del concurs en el blog.

INJUSTÍCIES, de Jordi Bernal 7985823714_63a43ea1e4_z

El 7 d’abril del 1917, després de treballar a la fàbrica tèxtil, en John Smith anava caminant per un mercat de l’East End, un barri obrer de Londres, quan va veure un nen brandant el The Guardian proclamant: “la Presidenta dels Estats Units declara la guerra a Alemanya!”. Tot seguit, sent una veu d’home cridant: “dones: volem igualtat!”. Llavors el senyor Smith va veure una parada amb edicions del diari The Suffragist que demanava a la Càmera de les Comunes el dret a vot pels homes. Ell ja havia sentit a la seva dona, l’Amanda, parlar d’aquests masclistes, els quals corrompien la societat anglesa. Encara que ell ja s’havia unit al moviment sense el consentiment ni el coneixement de la seva dona. Al tornar a casa, cansat de la llarga jornada laboral, va preparar el sopar com cada dia per quan vingués la seva dona de la fàbrica de munició, feina que havia evitat que anés al front francès amb les altres soldats. Va anar a buscar el seu fill Charles d’una casa on treballava de criat, mentre l’Amanda ensenyava l’ofici de treballar el metall a la seva germana Elisabeth. Després va fregar i va fer la bugada fins al sopar, entre d’altres coses. Esperava atemorit que l’Amanda no estigués enfadada. Aquest era el seu dia a dia, com molts d’altres homes.

2163792086_350ca0fcdc_zUn dia va participar en una marxa sufragista, on ell i els seus companys rebien insults, amenaces i empeses dels londinencs, tant dones com homes. Per desgràcia l’Amanda el va veure tornant de la fàbrica. Allò tindria conseqüències. Al tornar a casa, en John va tenir la mateixa sensació que a la manifestació, però aquesta vegada era la seva dona qui el menyspreava. Va arribar a tal punt que va decidir demanar el divorci. Sabia que no seria fàcil, per això va fer cas als seus companys sufragistes: perquè el tractessin amb igualtat s’hauria de vestir com les dones. Així doncs, va treure’s el maquillatge i el vestit amb la llarga faldilla que estava de moda entre els homes d’aquella època, es va recollir el cabell sota una gorra de llana amb visera i es va posar un pantalons i un tratge de tweed típics de les dones. Llavors va anar a l’oficina de registre civil, pel camí la gent el mirava de forma descarada i, en arribar, la funcionària, escandalitzada com tota la resta de presents per la peculiar vestimenta, va denegar la petició d’en John, ja que segons ella no tenia cap dret a fer-la. L’endemà, l’Amanda envià les filles amb les seves àvies, la senyora i el senyor Smith. Ja que només les dones en tenien la custòdia. Era evident que ho va fer per ferir en John. Davant d’això, en comptes de desesperar-se i rendir-se, va intentar convèncer a 2163094893_1958836dd4_zpoc a poc però de manera constant a la seva dona que els homes mereixien el mateix que les dones. Va aprofitar l’orientació socialista d’ella, que propugnava la igualtat, i d’altra banda els sentiments maternals recòndits parlant del míser futur que esperaria a en Charles: casar-se amb una dona, tenir fills i no aspirar a res més en la vida. En paral·lel a aquesta lluita, va haver la de la fàbrica tèxtil. A principis d’any, el senyor Smith va crear el Sindicat d’Homes Filadors de forma clandestina, ja que la patrona, la senyora Williams, era molt estricta. A les reunions dels obrers discutien sobre com aconseguir igualar el sou d’un treballador al d’una treballadora i també de com captar aquells amb més por i prejudicis.

L’esforç d’en John respecte la seva dona no va ser endebades. Passat un temps, ell ja notava que sota el bigoti de la seva dona s’amagava una simpatitzant del moviment sufragista. Tot i que no deia res, simples fets com ajudar-lo a parar la taula o netejar alguna habitació demostraven que els homes començaven a intuir la llum al final del túnel.

Al juny del 1918 es va organitzar una vaga general d’homes, i el sindicat del senyor Smith s’hi va adherir. Aquesta vaga va ser un cop baix per a l’economia britànica i va fer possible obrir el debat als carrers de la capital i també als passadissos de Westminster. Al cap d’uns mesos, es va proposar el canvi de llei a favor del sufragi i el dret a elecció masculins. Al final el sí es va imposar per la pressió de la meitat de la població que eren els homes. Tot i això, només podrien votar els majors de trenta anys i amb certes restriccions.

El 12 de novembre, l’Amanda Smith passejava pel mercat quan un nen llegia el titular del DailyMail: “les comandants dels Aliats i d’Alemanya firmen l’armistici!”. Unes passes més enllà, els sufragistes deien: “la guerra s’ha acabat, però la nostra lluita continua!”.

3390547812_89f4553eb9_z

 

INCOMPRENSIONS MATINALS, de Marc Ricart

woman-morning-bathrobe-bathroom

Per variar, a cal’s Torrents tot eren presses i corredisses per arribar a temps a les cites diàries obligatòries: l’escola del nen, l’oficina de la mare i la fàbrica del pare.

 – Pol, ja t’has vestit? – va preguntar la mare des del lavabo.

 – Sí! M’estic sabatant…

 – Com? – L’Elena va treure el cap un segon per la porta. El seu fill de 4 anys s’estava posant les sabates. Va somriure amb l’ocurrència del petit. – Es diu posar-se les sabates…

El nen no va entendre per què vestir-se valia i sabatar-se no, però no li va donar més voltes.

– No les puc nusar, mare! M’ajudes?

– Nuar… Vine, que t’ensenyo com es nua.

– Però si jo ja em sé treure la roba sol! Només que la samarreta em costa una mica…

La dona ho va deixar córrer de moment. – Cuca, ves a mirar què fa ton pare, que va sent hora de marxar– El nen va córrer content cap a l’altre lavabo i va tornar tot seguit.

 – S’està pintant.

– Que?!

 – S’arregla els cabells amb la pinta!

– Bufó, es diu pentinar-se…

En Pol va fer una nota mental que una pinta i una pentina deurien ser el mateix. – Vés a dir-li que enllesteixi d’una vegada, maco, que si no sortirem mai per la porta.

Altre cop el Pol passadís avall per dir-li a son pare:

– La mare diu que et tornis llest de pressa per aprendre a obrir la porta…

pexels-photo-183333L’Adam va obrir els ulls sorprès, i va decidir no intentar entendre el què acabava de sentir. Va canviar de tema:

 – Avui aneu d’excursió a una granja, te’n recordes? Ja veuràs com t’agradarà molt! T’ensenyaran com cultiven enciams, tomàquets, tota mena de verdures! En Pol tingué un dubte important:

– Papa, els enciams tenen cul?

– No, es clar que no!

– I com els el tiben, si no en tenen?

– Cultivar és fer créixer; planten una llavor d’un vegetal i fan que es faci gran.

 – Ah!…

 A partir d’aleshores s’estiraria el cul cada matí, a veure si així es feia més alt.

– A classe ens van explicar que en aquesta granja també cargolen…

– Cargolen què?

 – Doncs cargols! Agafen una llavor de cargol i el fan créixer! O es diu cultivar cargols?

– Els cargols es crien, no es cultiven.

El Pol es gratà el cap: les plantes es planten però els cargols no es cargolen; i cultivar què té a veure amb el cul? Ho preguntaria a la mestra, que sempre explicava millor les coses.

– I què fa la teva mare? – s’afanyà el pare a sortir per la tangent.

– S’està pinturant els llavis.

– Rei, es diu pintar-se els llavis – explicà l’Adam rient.

red-woman-girl-brown

– Que no és una pinta! És un llapis de color d’aquells gruixuts que guarda a la seva bossa!

– No – va replicar el pare, pacient – un es pentina amb una pinta, i es pinta amb pintura.

Al Pol se li van humitejar els ulls pensant que el seu pare gaudia prenent-li el pèl de bon matí. Se’n va anar corrents a abraçar-se a les cames de sa mare.

– Tens set? Hauries de beure alguna cosa abans de marxar – El nen va fer que no amb el cap – Doncs ves a veure ton pare i digues-li que fa salat!

– Sí home! I què més?! – ploriquejà asseient-se a terra. Fins i tot sa mare se’n fotia d’ell!

Un cop tots al cotxe, l’Elena murmurà fluixet al seu marit: – Estic preocupada, creus que l’hauríem de portar a un psicòleg? – L’Adam va fer un gest vague amb la mà, senyal tàcita que volia sentir què deien les notícies. A darrera el Pol escoltava la senyora de la ràdio explicant que el Sr. Blitz i el Sr. Plotx no es posaven d’acord en no sé què.

– Però aquests dos no veuen que estan dient el mateix? – va dir l’home exasperat.

Mirant per la finestra, el Pol no comprenia la pregunta de son pare. Si era impossible que els adults s’entenguessin, amb aquella manera tan estranya de parlar que tenien!

7977427734_13e4a0dfc3_h

Anuncis

LA INNOCÈNCIA. VII Premi de Narrativa curta l’Illa-Va de lletra

8 des.

Innocència

La innocència té moltes vessants literàries. Ha estat la protagonista de llibres com Innocència tràgica, d’Agatha Christie, L’edat de la innocència, d’Edith Wharton, Cants d’innocència, de William Blake o El museu de la innocència, d’Orhan Pamuk, entre molts d’altres.

Aquest any el Premi de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra proposa La innocència com a tema per escriure un relat. Vols participar-hi?

Avui us presento les bases d’aquest concurs que enguany arriba a la setena edició i en el qual hi participo com ha jurat. També publicarem i il·lustrarem el relat guanyador aquí, al bloc.

Si t’agrada escriure, participa en aquest concurs literari. Pensa, escarrassa’t, dona-li la volta, passa-t’ho bé, sigues original, sorprèn-nos i treu el millor de tu mateix. Anima’t i envia’ns el teu relat!

innocència 5

BASES VII Premi de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra

La Llibreria L’Illa i l’espai radiofònic Vadelletra convoquem el VII Premi de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra.

El tema d’enguany és ‘La innocència’.

La llargada màxima dels treballs serà de 2 fulls DIN A-4 a doble espai, lletra Arial i cos 12.

En un full a banda s’hi afegiran les dades personals de l’autor (nom, adreça, contacte).

El termini màxim de lliurament es fixa en el 22 de desembre de 2015.

innocència 3Les obres s’hauran d’enviar per correu electrònic a les següents adreces: illallibres@gmail.com i vadelletra@gmail.com alhora. Els textos hauran d’anar acompanyats amb un document amb les dades de l’autor.

També s’admet el lliurament en mà a les instal·lacions de Ràdio Mollet  i de la Llibreria L’Illa. En aquest cas caldrà remetre un sobre tancat amb on només hi figuri el nom del premi i el nom del relat. Dins el sobre hi ha d’anar el relat i un sobre a banda amb el títol de l’obra i les dades de l’autor.

El jurat estarà format per Elvira Compte (professora), Margarida Munsant (filòloga), Manel Xicota (gestor editorial), Mònica Boixader (guanyadora de la darrera convocatòria) i Jordi Sanz (llibreter).

El premi consistirà en un lot de llibres, atorgat per la Llibreria L’Illa, una nit per a dues persones, en temporada baixa, a la masia rural El Nus de Pedra  i la possibilitat de formar part del jurat de la propera convocatòria. El guanyador també rebrà un diploma acreditatiu del Premi.

El relat guanyador es publicarà a la pàgina de facebook de L’Illa, al bloc del Vadelletra i al bloc Tot és una mentida. La lectura dels treballs finalistes serà emesa a l’espai radiofònic Vadelletra del magazín Posa’t les piles de Ràdio Mollet.

 L’organització es reserva el dret de la publicació en paper de l’obra guanyadora.

innocència 2

Relat guanyador de l’edició del 2014. Quan va arribar l’arbre, de Mònica Boixader.

Relat guanyador de l’edició del 2013. L’insomni, de David Barón.

Relat guanyador de l’edició del 2012. Els morts de les places, de Mònica Boixader.

Relat finalista de l’edició del 2012. Canvi de puntuació, de Cristina de Souza.

EL CRIM. VI Premi de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra

4 des.

BeFunky_el crim Elcrim.jpg

Tens temps. Encara falten dues setmanes. Fins el dia 22 de desembre pots presentar el teu relat curt. Va, escriu, escriu i deixa anar la teva imaginació. Participa-hi!

L’Illa Llibreria de Mollet del Vallès i l’espai Vadelletra del programa Posa’t les Piles de Ràdio Mollet del Vallès, convoquem el VI Premi de Narrativa Curta en llengua catalana L’Illa-Vadelletra. Com en les darreres edicions hi participaré com a jurat amb els meus companys: Carme Ballús (filòloga), Marga Muntsant (filòloga) i  Manel Xicota (gestor editorial). L’objectiu és triar un sol guanyador entre tots els relats presentats.

També formarà part del jurat en David Barón que és la darrer guanyador del certamen. De fet, formar part del jurat és un dels premis que pot aconseguir el guanyador. Formar-hi part implica llegir tots els relats que s’han presentat i després posar-se d’acord amb els membres del jurat mentre sopem plegats. Ja veieu que és una feina ben agradable!

Ara bé, el primer premi consistirà en una estada de cap de setmana per a dues persones a la masia rural El Nus de Pedra, gentilesa dels seus propietaris. També hi haurà un lot de llibres, obsequi de la Llibreria L’Illa i un diploma acreditatiu del Premi.

Esmola el teu llapis i anima’t a escriure un relat sobre “El crim”.

Esmola el teu llapis i anima’t a escriure un relat sobre “El crim”.

El tema d’enguany és ‘El crim’.

La llargada màxima dels treballs serà de 2 fulls DIN A-4 a doble espai, lletra Arial i cos 12.

En un full a banda s’hi afegiran les dades personals de l’autor (nom, adreça, contacte). El termini màxim de lliurament es fixa en el 22 de desembre de 2014.

Les obres s’hauran d’enviar per correu electrònic a les següents adreces: illallibres@gmail.com i vadelletra@gmail.com, també s’admet el lliurament a les instal.lacions de Ràdio Mollet i L’Illa Llibreria en què caldrà remetre’ls en un sobre tancat on només figuri el nom del premi. Dins del sobre, el treball presentat ha d’anar acompanyat d’una plica amb el títol de l’obra i totes les dades de l’autor.

El relat guanyador es publicarà al bloc de L’Illa i al bloc del Vadelletra. Els treballs finalistes seran llegits per antena. L’organització es reserva el dret de la publicació en paper de l’obra guanyadora.

A Tot és una mentida publicarem i il·lustrarem el relat guanyador. Aquí podeu llegir els relats de les anteriors edicions:

Relat guanyador de l’edició del 2013. L’insomni, de David Barón.

Relat guanyador de l’edició del 2012. Els morts de les places, de la Mònica Boixader.

Relat finalista de l’edició del 2012. Canvi de puntuació, de Cristina de Souza.

el crim 8el crim 7

L’INSOMNI. 5è PREMI DE NARRATIVA CURTA L’ILLA-VADELLETRA

8 nov.

Foto concurs

Crec que és bastant probable que si t’agrada llegir també t’agradi escriure. Potser alguna vegada has escrit un conte o no ho has fet mai, però t’agradaria fer-ho. És possible que t’agradi participar en el concurs literari que ara et presentaré. Hi ha premi!

L’Illa Llibreria de Mollet del Vallès i l’espai Vadelletra del programa Posa’t les Piles de Ràdio Mollet del Vallès, convoquem el  Premi de Narrativa Curta en llengua catalana L’Illa-Vadelletra. Com en les darreres edicions hi participaré com a jurat  junt amb els meus companys: Carme Ballús (filòloga), Margarida Muntsant (filòloga) i  Manel Xicota (gestor editorial). L’objectiu és triar un sol guanyador entre tots els relats presentats.

També formarà part del jurat Mònica Boixader que és la darrera guanyadora del certamen. De fet, formar part del jurat és un dels premis que pot aconseguir el guanyador. Us asseguro que és molt divertit. Formar-hi part implica llegir tots els relats que s’han presentat i després posar-se d’acord en el relat guanyador entre tots els membres de jurat mentre sopem plegats. Ja veieu que és una feina ben agradable!  

Ara bé, el primer premi consistirà en una estada de cap de setmana per a dues persones a la masia rural El Nus de Pedra, gentilesa dels seus propietaris. També hi haurà un lot de llibres, obsequi de la llibreria L’Illa i un diploma acreditatiu del Premi 

Aquesta colla ha començat a escriure contes. Tots volen guanyar un lot de llibres i un cap de setmana a El Nus de Pedra.

Aquesta colla ha començat a escriure contes. Tots volen guanyar un lot de llibres i un cap de setmana a El Nus de Pedra.

El tema d’enguany és L’insomni.

La llargària màxima dels treballs serà de 2 fulls DIN A-4 a doble espai, lletra Arial i cos 12. En un full a banda s’hi afegiran les dades personals de l’autor (nom, adreça, contacte). El termini de lliurament serà el 20 de desembre de 2013.

Les obres s’hauran d’enviar per correu electrònic a les següents adreces: illallibres@gmail.com i vadelletra@gmail.comCal que les envieu a totes dues adreces alhora.També s’admet el lliurament a les instal·lacions de Ràdio Mollet (Av. Caldes de Montbui, 9, 08100 Mollet del Vallès) i a la Llibreria L’Illa (Av. Llibertat, 20, 08100 Mollet del Vallès). En aquests casos caldrà remetre-les en un sobre tancat on només figuri el nom del premi. Dins del sobre, el treball presentat ha d’anar acompanyat d’una plica amb el títol de l’obra i totes les dades de l’autor.

La decisió del jurat es farà pública dissabte 18 de gener al matí, en un acte que se celebrarà a la llibreria L’Illa, durant el qual s’atorgarà el premi.

El relat guanyador es publicarà al Facebook de la Llibreria L’Illa i també en el bloc vadelletra.blogspot.com. A Tot és una mentida també publicarem i il·lustrarem el conte guanyador. Aquí podeu llegir els relats de l’edició passada, el guanyador de la Mònica Boixader i el finalista de la Cristina de Souza.

L’organització es reserva el dret de la publicació en paper de l’obra guanyadora.

Anima’t i participa. Esperem el teu relat! 

Relat guanyador del IV Concurs de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra.

20 gen.
El jurat del IV Premi de Narrativa Curta L'Illa-Vadelletra concentrats tot decidint el relat guanyador.

El jurat del IV Premi de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra concentrats tot decidint el relat guanyador.

El dimecres 16 de gener ens vam reunir el Jurat del IV Premi de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra. Per una banda els organitzadors i secretaris del premi Carles Peña (responsable de la Llibreria L’Illa i autor de les fotos de la trobada) i Elvira Compte (responsable del programa radiofònic Vadelletra). Per una altra banda com a jurat hem tornat a repetir: Carme Ballús, Marga Muntsant, Manel Xicota i Jordi Sanz. També ens ha acompanyat en el jurat l’Ivan Bonache que és el darrer guanyador del certamen.

El relat guanyador del IV Concurs de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra ha estat Els morts de les places, de la Mònica Boixader. El relat finalista ha estat Canvi de puntuació, de la Cristina de Souza.

Aquest any estem doblement satisfets. Hi ha hagut vint-i-cinc relats presentats (que en són molts) i una molt bona qualitat literària (present en la majoria de contes).

El proper dissabte 26 de gener a les 13h. (l’hora del vermut) es farà el lliurament del premi. L’acte tindrà lloc a la Llibreria L’Illa (Avinguda Llibertat núm. 20 de Mollet del Vallès). Tant la guanyadora, la Mònica Boixader, com la finalista, la Cristina de Souza, ens llegiran els seus relats respectius : Els morts de les places i Canvi de puntuació. Us hi esperem.

El tema del premi ha estat el desig. Llegiu els relats. Estan molt bé. Les autores coneixen Tot és una mentida. Doneu la vostra opinió. Els vostres comentaris arribaran a les autores dels relats.  

Relat guanyador

Els morts de les places, de Mònica Boixader.

Mònica Boixader buscant l’inspiració literària, entre llibres, cafè, diaris i papers arrugats, a la plaça Prat de la Riba de Mollet del Vallès.

La Mònica Boixader buscant la inspiració literària, entre llibres, cafè, diaris i papers arrugats, a la plaça Prat de la Riba de Mollet del Vallès.

Els morts de les places hi són. Per mi sempre ha estat una quotidianitat. De petit, jugava amb els nens que s’havien mort a la plaça de davant de casa. Els nens vius que sortien a jugar a deshores, se n’anaven tristos perquè no tenien companyia. Se’n tornaven amb la pilota sota el braç, la mirada baixa i la boca torta, per aguantar-se les ganes de plorar. Jo, en canvi, sortís a l’hora que sortís, sempre trobava nens que m’esperaven per jugar. Nens jugantN’hi havia de molt antics, ancestrals. D’altres eren moderns, tot i que jo també els veia antics. Hi havia un grup de nens molt amics que s’havien mort durant un bombardeig de la guerra civil. I sempre em volien fer jugar a les famílies i a explicar secrets. Hi havia una nena del grup, la Maria Cinta que, en canvi, es negava a jugar a qualsevol joc que no fos a les guerres. Deia que era una bomba, s’arraulia i rodolava cap a mi com una bola de jugar bitlles i, en tocar-me, obria els braços i les mans i les movia amunt i avall amb els ulls ben oberts. I m’obligava a rodolar per terra, fent-me el ferit, i a cridar als meus pares perquè em salvessin de la mort. Amb el temps, els meus pares van acostumar-se a veure’m tot sol demanant ajut amb cara d’angúnia, reproduint escenes familiars, assegut a terra explicant secrets a les orelles del vent i xutant pilotes a qualsevol banda. Finalment, la mare va ser qui va creure, d’amagat del pare, que jo tenia un do o una desgràcia. De nens morts a la meva època no n’hi havia cap, perquè s’havien mort a d’altres llocs. I cada mort tenia el seu lloc. Els nens que, per exemple, s’havien mort a la carretera, no podien entrar a les places a jugar, i s’havien de quedar tota la vida sentint xiulets i enlluernats, de nit, pels llums dels cotxes. Tot això m’ho havien La noia egípcia.explicat els nens de les places, als altres, jo, no els podia veure. Quan vaig ser un noi, vaig deixar de fixar-me en els nens i ells en mi, i vaig començar a parlar amb els joves. Em vaig fer molt amic d’en Fèlix, ell també havia mort durant la guerra. Però no pels bombardejos, l’havien disparat sota l’ull dret, dues vegades. Sempre deia que havia tingut sort, que si li haguessin disparat dintre l’ull, no donaria l’abast per veure, amb un sol ull, totes les ondulacions del cos d’aquella noia egípcia que havia demanat un trasllat de plaça després de passar-se una eternitat en alguna plaça llunyana vora el Nil. Va ser el mateix Fèlix qui va explicar-me que els morts de les places, al cap de molts anys i a canvi d’algun favor, podien demanar el trasllat de plaça. Hi havia convenis entre les places del món, però era molt difícil traslladar-se i hi havia un risc força elevat d’esborrar-se pel camí. La noia egípcia era una noia valenta. I el Fèlix i jo ens en vam enamorar. La nostra relació va refredar-se quan em va amenaçar dient-me que em faria la mort impossible si mirava de morir-me en aquella plaça. Això m’ho va dir una nit que ens va veure a la noia egípcia i a mi repenjats a la palmera, parlant a tocar, a punt de besar-nos. En aquell moment vaig adonar-me de dues coses que fins aleshores no havia costatat. L’una, que el llenguatge dels morts és universal. Cadascú parla en la seva llegua, però tothom entén la dels altres. L’altra, que els llavis de les mortes són calents. El A punt de fer-se un petóFèlix, que coneixia tots els joves de la plaça, va fer una campanya de sotamà contra mi. A partir d’aleshores, vaig començar a creuar la plaça de pressa i fent-me el sord. Vaig començar a fer veure que no els veia, com tota la gent que creuava habitualment la plaça. Els vius em miraven diferent, més amables, més propers. I  sentia que algunes dones mortes xiuxiuejaven que potser havia deixat de veure-les. A elles i a tota la resta. I que valia més així. Cadascú a casa seva. Llavors, un matí, vaig veure que aquella plaça se m’havia quedat petita. Que hi ha grapats de places i grapats de morts a cada plaça. I vaig viatjar. Si me’n cansava, en tornar, ells malgrat tot, encara hi serien. Vaig travessar places llarguíssimes amb la condició d’home corrent. I vaig fer petites estades en places més familiars evidenciant als morts que els veia amb una salutació o un somriure. Els morts de les places de seguida entaulen conversa. Estan avorrits de veure eternament les mateixes cares i jo era un foraster que, a diferència d’ells, marxaria. Així doncs, de bon matí, alguns morts s’havien aficionat a esperar-me a la sortida de la pensió, em demanaven què faria durant el dia i quan arribaria. Una vegada, en un llogaret del sud de Grècia, tota la comunitat de morts van Esperant la mort al portal de casaorganitzar-me una festa sorpresa de comiat. La Khalkis, la noia més bonica del llogaret, que havia mort d’un tall de digestió feia uns cinc-cents anys, va ballar com segles enrere i esgotada va murmurar que desitjava que em morís allà. Tothom va beure i cantar. Però jo, pels de fora, era un home sol bevent i cantant. I així, mica en mica, els vius d’arreu van ser “els de fora”. Tal i com un matí havia pensat que la plaça de davant de casa se m’havia fet petita, un dia vaig pensar que el món era massa gran i vaig tornar. Estava cansat i volia repòs. Els meus morts m’havien enyorat. Vaig sentir-me plenament més mort que viu, i fent de mort, més viu que mai. Vaig decidir fer-me vell entre els eterns i, assegut al portal de casa, vaig esperar la mort amb el desig de qui espera un naixement.

Relat finalista

Canvi de puntuació, de Cristina de Souza

Cristina de Souza triant un dolç.

La Cristina de Souza triant un dolç i trobant la musa literària en un comerç de Mollet del Vallès.

Acabo de tancar la porta, només quedem tu i jo a casa després de tot l’enrenou de la tarda. I és ara, a soles amb tu, quan començo a tremolar per dintre. T’endevino a la teva habitació, aliena a tot, aliena a mi i als meus sentiments i necessitats més amagats. M’hi he resistit la tarda sencera, no ha estat gaire difícil amb companyia; però ara, en la quietud i el silenci que ens envolta, dubto que pugui vèncer la meva feblesa.

Volto per la casa, i tot d’una, em trobo amb el cap repenjat a la porta de la cambra que et protegeix. T’imagino a dintre, serena, innocent, amb el teu vestit vermell passió i torno a repetir-me, com un mantra: no hi entraré, no hi entraré… La respiració se m’accelera, el pols sembla que m’esclati a dins les venes, no sé quina hora és, ni si tinc fred o calor, però suo i alhora tremolo.

Em separo amb els ulls fermament tancats i, fent tentines, reculo fins el meu racó. Provo de dormir en el sofà, de distreure’m amb la tele, de llegir qualsevol cosa que em faci oblidar-me de tu, però els ulls se m’omplen de vermell i el calor de fantasies.

No hi entraré, no hi entraré…

Em pregunto com podré superar-ho i superar-me, però no me’n surto. De nou els peus em porten al teu refugi i em maleeixo en veu baixa perquè sé que, finalment, hi haurà un canvi de puntuació en el meu mantra i faltaré a la promesa que em vaig fer.

Anticipo el moment agredolç en què travessaré la porta i t’agafaré amb mans tremoloses mentre tu em fitaràs sense comprendre. Et trauré el vestit de setí que il·lumina els meus somnis, tancaré els ulls i la fressa que farà em torturarà encara més. L’aleteig ràpid de les meves fosses nasals emmarcarà l’instant en què, amb dos dits porucs, et trauré l’embolcall argentat que portes enganxat al cos i em revelaràs la pell fosca, suau i dolça. T’acaronaré amb tendresa, no ho dubtis, i, quan el cervell atrapi la teva aroma, estarem irremissiblement perduts, tu i jo, tots dos. Abans de mossegar-te, et lleparé i m’enfonsaré en el teu regust de records antics, de tardes, de xarranques, mans brutes, pa i carrer després d’escola. I quan et desfacis a la meva boca pensaré que no li hauria d’explicar res de tot això a l’endocrí, no crec que ho pugui entendre.

A mida que imagino aquesta transgressió, mil coses passen a l’hora, el meu mantra canvia la sintaxi i el meu cap se m’omple de determinació: No, hi entraré… I com no, hi entro i allà estàs tu, esperant-me sense saber-ho, resplendent, amb les teves lletres impreses a foc lent en el teu vestit vermell i en la meva ànima vençuda: Nestlé.

La popular xocolota Nestlé com a objecte de desig.

La popular xocolota Nestlé com a objecte de desig.

%d bloggers like this: