Tag Archives: Jordi Martín Lloret

DAHA!, de Hakan Günday

19 març

Què fas? N’estàs segur d’escriure aquesta ressenya així?

Sí, ja ho vaig fer amb Te quiero porque me das de comer, de David Llorente o Los del sud us matarem a tots, de Valero Sanmartí.

Utilitzes recursos narratius de la novel·la i els apliques a la ressenya. En aquest cas és el monòleg interior, no?

Sí, el protagonista i narrador de Daha! és en Gazâ, un nen turc que en començar la novel·la té nou anys. El seu pare és un traficant d’essers humans que fa calers extorsionant els refugiats que volen arribar a Europa. En Gazâ està sotmès al domini d’aquest pare autoritari i despietat que l’educa amb la idea que cal mirar sempre per un mateix i per sobre de tots els altres. “O ells o jo”, afirma el pare. I si cal assassinar, s’assassina. El nen, que ha d’ajudar-lo quan tenen els refugiats al seu càrrec, té instal·lada en la seva ànima la culpabilitat per la mort d’en Cuma, l’afganès que s’ofega per un descuit seu. En Gazâ ens explica la seva història, o millor dit, se l’explica a ell mateix i nosaltres com a lectors en som testimonis. El seu és un camí de redempció, i en aquest explicar-se a un mateix el que va ser i el que és ens anem trobant les converses imaginàries que té amb en Cuma, un diàleg que funciona a mode de monòleg interior sobre la seva mala consciència.

Vaja, un llibre impactant i actual. Una mica bèstia que un nen visqui de primera mà tot aquest món mafiós i cruel del tràfic de persones.

El nen és un monstre. L’han educat així i no coneix un altre món. Sí, és un nen però aprèn ràpid l’ofici. Viola, manipula, roba… és un autèntic cabronàs. Per ell els immigrants no són més que mercaderia o “trossos de carn”. El fet que sigui un nen, però, obre una escletxa d’humanitat inabastable pels adults, que ja estan totalment perduts. Ell ja ho veu que la violència, l’abús i la repressió no estan bé però el seu alliberament no serà fàcil.

No coneixia aquest escriptor.

Jo l’he conegut amb Daha! que, per cert, en turc vol dir “més” i és una de les primeres paraules que aprenen els immigrants en el seu viatge cap a occident. Més aigua, més menjar… Hakan Günday va néixer a l’illa de Rodes (Grècia) el 1976 i viu actualment a Istanbul. És autor de vuit novel·les i ha estat traduït a vint-i-quatre llengües. Daha! va ser escrita el 2013 i ha estat publicada recentment en català per l’editorial Periscopi amb la traducció de Jordi Martín Lloret i el pròleg de Francesc Serés. En castellà l’ha publicada l’ediorial Catedral. L’autor, que va rebre per Daha! el Premi Médicis Étranger 2015, és força crític amb l’estat turc. Les seves novel·les molesten i resulten incòmodes per un govern i una societat que s’hi veu retratada. Un torracollons insubornable que ha visitat Barcelona aquesta setmana, el dilluns 13 oferia una conferència al CCCB sota el títol El preu de la por i el dimecres 15 era entrevistat per Xavier Graset al 3/24.

A la novel·la els turcs pillen, però i els europeus què? Hi surten escaldats?

Sí, de fet, Hakan Günday assegura que el llibre el va escriure pensant, sobretot, en la societat occidental, com una manera de sacsejar les consciències europees i com un intent per mostrar que darrera l’anonimat de les morts dels immigrants hi pot haver, més enllà de l’anestèsia generalitzada, l’empatia i el compromís amb el drama dels refugiats.

Precisament va ser aquí, a Barcelona, el 18 de febrer que vam fer la manifestació més gran d’Europa per exigir l’acollida dels refugiats.

No sé fins a quin punt tota la gent que va participar en aquesta manifestació té un interès real sobre el dret dels refugiats. Últimament en parlo molt amb un bon amic sobre aquest tema. Ell diu que l’interès pels drets dels refugiats de molts dels que hi van participar s’acaba després de la selfie de torn…  

Home, mira que sou recargolats! No esteu mai contents.

Ja, potser sí. En Hakan Günday explora a Daha! la relació entre l’individu i el grup. “Quan obeeixes ordres pots cometre els pitjors crims sense sentir-te culpable”, afirma l’autor en aquesta entrevista a l’Ara. En el llibre la responsabilitat i la culpabilitat són analitzades en relació a la facilitat en que podem passar d’una democràcia a una dictadura. Daha! és una metàfora de la nostra societat, de les relacions de domini entre els éssers humans però també entre els estats que n’exploten d’altres. El racisme, les desigualtats socials, la condició humana, diuen…

Però que té a veure això en participar en una manifestació i a més a favor dels refugiats?

Igual que en el llibre podem diluir la nostra responsabilitat en el grup. Anar a una manifestació té un punt folklòric i no serveix de res si el dia següent no es continua lluitant. És fàcil fer-se la foto a la mani, tranquil·litzar la consciència i caure en l’autocomplaença. La solidaritat és això? Caldria aprofundir una mica més, necessitem més compromís.

I què hem de fer doncs?

A mi m’ha convençut en Hakan Günday, podem començar per ser sincers amb nosaltres mateixos. Amb Daha! et resultarà més fàcil interrogar-te sobre tu mateix que amb tots els llibres de Paulo Coelho o de Rafael Santandreu junts. Això sí, abans hauràs de fer una travessia literària per l’horror i la barbàrie. Cal començar a llegir el llibre en un estat emocional força positiu, després ja vindrà la baixada…

És molt dur?

És demolidor. Per tallar-se les venes!

No sé si així encomanaràs les ganes de llegir-lo.

Millor llegir Daha! que fer-se selfies. Millor patir amb la seva lectura que no pas ser un tros de suro sense sentiments davant el televisor, mentre ens mengem els macarrons, amb l’enèsim naufragi d’una pastera plena d’immigrants.

Anuncis

REPARAR ELS VIUS, de Maylis de Kerangal

26 març

IMG_1593

Simon Limbres torna cap a casa amb els seus amics després d’una profitosa matinada dedicada al surf. La força de la joventut, les onades en càmera lenta, l’energia de la tenacitat, l’alegria de sentir-se viu… tot queda fulminat. La furgoneta en que viatgen els nois surt de la carretera i s’estavella. L’accident deixa en estat de mort cerebral en Simon Limbres. Reparar els vius és una història que dura vint-i-quatre hores, el temps en què un cor és extret del cos d’un jove de dinou anys i trasplantat en el d’una senyora de cinquanta-dos.

Què s’activa després d’aquest accident de trànsit? Què desencadena la mort del jove? Quins són els actors d’una tragèdia com aquesta? Maylis de Kerangal (Toulon, 1967) ens ho explica absolutament tot i ho fa amb una prosa aclaparadora, de solvència contrastada. Apostar per la lectura de l’autora francesa és fer-ho a cavall guanyador.

IMG_1607

Maylis de Kerangal ha escrit Reparar els vius mantenint un exquisit equilibri entre la poesia i la tècnica. Descriptiva, detallista i meticulosa, la seva és una literatura fina, fina, fina. És curiós que tot i l’exhaustiva informació mèdica que ens transmet, la lectura no resulti freda, avorrida, ni llunyana. De la mateixa manera també cal dir que tot i que la càrrega emocional és copiosa i constant, mai es deixa portar pel sentimentalisme.

Al patiment dels pares, del germà, de la novia i dels amics l’escriptora francesa hi suma les vivències dels professionals de la medicina. Com una mena de Tetris molt ben jugat, la trama encaixa els dos mons que tenen cita en el llibre: el familiar i el laboral. L’aflicció, els valors i el desconsol hi són presents en les converses i en les cavil·lacions dels personatges. A través d’un narrador omniscient en tercera persona el lector és testimoni de l’exploració, l’elaboració, la comunicació i l’assumpció de la mort en els dos àmbits.

Quan els pares donen el consentiment per fer el trasplantament, el lector profunditza en l’equip mèdic i en la manera com funciona la xarxa de donants. A França no existeix el suport social als trasplantaments que sí existeix a Espanya, que lidera des de fa vint-i-tres anys la tassa de trasplantaments a tot el món. En aquest sentit el llibre ha sacsejat la societat francesa i les associacions pro donants el reivindiquen per defensar les seves idees. 

IMG_1613Tot i tenir la mort com a eix central, la novel·la és un homenatge al cos humà i a la vida. Un continuar fent. Com diu un dels personatges del llibre i que fa seves les paraules de Txèkhov, “enterrar els morts i reparar els vius”. Una novel·la èpica que aconsegueix que reflexionem, com cap altre novel·la ho havia fet, sobre els trasplantaments. Segons Maylis de Kerangal, “la donació és un gest que no té equivalent, perquè no hi ha agraïment, no dona poder, simplement és un gest gratuït per excel·lència”. 

Reparar els vius és d’aquelles novel·les que quan les recomanes se’t queden mirant amb cara de mal rotllo, com dient no estic d’humor per llegir-me una història sobre trasplantaments. Ho entenc perfectament. Llegir-la comporta entrar en el dolorós terreny de la mort i és inevitable patir-hi una mica. També us haig de dir que qui no arrisca, no pisca. Si us voleu moure de la vostra zona de confort literari, Reparar el vius és la vostra novel·la.

 

Títol: Reparar els vius  Títol original: Réparer les vivants  Autora: Maylis de Kerangal  Traductor: Jordi Martín Lloret  Editorial:  Angle (Anagrama en castellà)  EAN: 978-84-16139-33-0  Format: 256 pàg. rústega, 18.90 euros

 

LA VIDA ANTE SÍ, d’Émile Ajar

17 gen.
L'amic Isidre Oller fotografiat amb paraigües en el seu estudi de Parets del Vallès.  Momo, el nen protagonista de la novel•la, té a Arthur com a millor amic, un paraigües que l'acompanya a tot arreu i amb el qual dorm cada nit.

L’amic Isidre Oller fotografiat amb paraigües en el seu estudi de Parets del Vallès. Momo, el nen protagonista de la novel•la, té a Arthur com a millor amic, un paraigües que l’acompanya a tot arreu i amb el qual dorm cada nit.

Els clubs de lectura fan una feina excel·lent de promoció de la lectura i de difusió de bones novel·les arreu del país. Que avui publiqui una ressenya sobre La vida ante sí és fruit, per una banda, del bon ull del Club de Lectura de la Biblioteca de Can Rajoler de Parets del Vallès, que la va proposar fa uns mesos i per altra banda gràcies a l’amistat amb l’Isidre Oller, que forma part d’aquest Club de lectura, i que me la va recomanar efusivament fa unes setmanes. Gràcies!

Literatura tendra, poètica, irònica, efervescent... La vida ante sí és un llibre totalment recomanable.

En Mohamed o Momo, com l’anomenen carinyosament  la senyora Lola (el seu amic travesti), el senyor Hamil (l’avi de vuitanta-cinc anys que sempre li explica històries d’Els Miserables, de Víctor Hugo) i el senyor Driss (el propietari del cafè que freqüenta),  és un noi de nou anys, musulmà i orfe que viu amb altres nens en un clandé, una casa per a fills de prostitutes ubicada en la  sisena planta  d’un vell edifici sense ascensor en el barri parisenc de Belleville.

De La vida ante sí es va fer una pel·lícula. Moshe Mizhari va dirigir La vie devant soi (estrenada a Espanya com Madame Rosa) i que el 1978 va obtenir l'Oscar a la millor pel•lícula estrangera i un César a la millor actriu per Simone Signoret.

De La vida ante sí es va fer una pel·lícula. Moshe Mizhari va dirigir La vie devant soi (estrenada a Espanya com Madame Rosa) i que el 1978 va obtenir l’Oscar a la millor pel•lícula estrangera i un César a la millor actriu per Simone Signoret.

La senyora Rosa, una vella prostituta, polonesa, jueva i supervivent d’Auschwitz és la responsable d’aquesta particular casa en la què en Mohamed ha estat criat. El petit món de protecció i seguretat que té el noi es sacseja quan la senyora Rosa emmalalteix, comença a perdre el cap i necessita que la cuidin. La seva mort és a prop i La vida ante sí defineix amb exactitud el futur incert que el destí té reservat per  a en Mohamed.

La novel·la és una fotografia antropològica de la immigració  a França. Senegalesos, algerians , marroquins, tunisencs, camerunesos i iugoslaus conviuen en barris extremadament castigats per la misèria. És l’univers del barri marginal en el qual la seva població es busca la vida com pot. Tot i que apareixen sabaters, manobres i treballadors de mudances els actors principals de la història són l’ampli ventall de personatges que conflueixen en el món de la prostitució: putes, travestis, xulos, ionquis, proxenetes, boxejadors… Les Halles, Bois de Boulogne, Bisson, Belleville i Aubervilliers són els carrers i barris parisencs en els quals tots aquests personatges acaben trobant-se.

Una de les virtuts del llibre és la manera com està escrit. La novel·la està narrada en primera persona pel mateix Mohamed que també forma part d’aquest petit cosmos. Per una part és innocent i ingenu  i per l’altra és encertat i segur. És la lluita del que ha rebut els cops de la vida, però que amb només nou anys sap diferenciar entre el bé i el mal. Hi ha reflexions del noi boníssimes, com si fossin uns grans zasques! Les sentències vitals arriben al lector amb la força del “que no nos engañen” o “que yo no soy tonto”  i adquireixen una dimensió més real i humana que no pas les famoses frases en veu d’un personatge mediàtic o un anunci de televisió. La manera d’escriure d’Émile Ajar té molt de transmissió oral i d’escoltar bé el llenguatge del carrer. Algunes perles: “Durante mucho tiempo no supe que era árabe porque nadie me había insultado”, “para tener miedo no hace falta ninguna razón”, “yo dejé de ignorar a la edad de tres o cuatro años y a veces lo echo de menos”.

La vida ante sí i La mort d'Ivan Ilitx 036

Émile Ajar és el pseudònim de Romain Gary, l’únic escriptor que ha obtingut el premi Goncourt  dues vegades: el 1956 amb Las raíces de cielo i el 1975 amb La vida ante sí. Aquest últim cop el va guanyar amb el pseudònim d’Èmile Ajar. Va ser quan es va publicar la seva obra pòstuma Vida y muerte de Émile Ajar, quan es va saber tot: fins aleshores el seu cosí, Paul Pavlowitch, era el rostre d’Émile Ajar, quan en realitat era Romain Gary l’autor de tots els llibres signats per Émile Ajar. En aquest sentit és molt recomanable llegir l’article El perfecto camaleón, de Nuria Barrios. La periodista explica la relació de Romain Gary amb l’ampli ús de pseudònims que va utilitzar per signar les seves obres, les conseqüències que això  li va comportar  i els detalls d’una vida de pel·lícula  d’un gran escriptor que va acabar suïcidant-se el 1980 amb 66 anys.  

Aquest Nadal he tornat a veure la pel·lícula Poder absolut, on Clint Eastwood deixava anar una de les seves frases mestres: “El mañana no está asegurado para nadie”, amb el qual l’actor nord-americà relativitzava les especulacions sobre el futur i esperonava a aprofitar el dia a dia. Segurament en Mohamed i en Clint Eastwood s’haurien entès i ens podrien haver donat moments memorables del que suposa dialogar sobre La vida ante sí

Els enllaços:

1.Ressenya de La vida ante sí, de Jose Cuesta en el bloc La Cuesta de Moyano.

2.Ressenya de La vida ante sí, d’Elchicoanalogo en el bloc Espacios en blanco.

3.Ressenya molt interessant sobre La vida ante sí en el bloc Frente a la adversidad. Es tracta d’un bloc que utilitza els llibres com a recurs pedagògic. Presenta fitxes, textos i preguntes sobre el llibre per poder treballar-lo a secundària.

Títol: La vida ante sí   Títol original: La vie devant soi  Autor: Émile Ajar (pseudònim de Romain Gary)  Traductora: Ana María de la Fuente   Primera edició: publicat en francès el 1975 per Éditions Mercure de France i en castellà per l’editorial Plataforma el 2007   Editorial: Plataforma   Format: rústega,  222 pàg. 16 euros.

%d bloggers like this: