EL BALCÓN EN INVIERNO, de Luis Landero

20 nov

IMG_1328

Ja fa uns quants anys del darrer viatge familiar a Extremadura. L’any no el recordo, però sí que va ser un agost molt calorós, el sol queia a plom, ben bé com si un martell gegant et clavés a terra. Una de les tardes d’aquell estiu la vam passar a Càceres i va ser a l’històrica Llibreria Bujaco (tancada l’any passat després de 57 anys d’ofici), on refugiats dels 40 graus de temperatura, em van recomanar apassionadament la lectura dels llibres de Luis Landero. A la tornada el cotxe anava carregat de tomàquets, oli, figues i embotits, però la millor inversió va ser la compra de Los juegos de la edad tardía (Premi de la Crítica i Premi Nacional de Narrativa 1990). La seva lectura va resultar ser el descobriment d’un dels grans escriptors contemporanis en llengua castellana.

El primer capítol de El balcón en invierno és una sorpresa. Luis Landero explica que davant el repte d’escriure un nou llibre va entrar en una crisi creativa i existencial. Va aparcar la novel·la que tenia pensada i finalment va escriure El balcón en invierno, que és un llibre autobiogràfic en el que fa un repàs des de la seva infància fins a la joventut. Són pinzellades dels fets essencials de la seva vida, explica allò que l’ha marcat i que li ha servit per formar-se com a persona i com a escriptor. El llibre és una recerca dels seus orígens per explicar-se a ell (i de retruc als lectors) la raó per la qual es va convertir en escriptor.

IMG_1307

D’entrada, fàcil, fàcil no ho tenia per ser escriptor. Luis Landero va néixer a Alburquerque (Badajoz) el 1948. Fill d’una família camperola extremenya i únic baró de quatre germans, la seva va ser una infància sense llibres, no n’hi havia cap, ni a casa seva ni a casa de cap familiar. En prou feines hi havia per menjar… Mentider, mal estudiant, somiatruites i amb una relació de desavinença constant amb el seu pare que es va fer extremadament greu quan emigren en els anys seixanta i aterren al barri de la Prospe de Madrid. A la ciutat va fer de noi dels encàrrecs, de mecànic, d’oficinista, fins i tot va fer carrera de guitarrista i amb el seu cosí Paco, un que anava per torero, va dedicar-se professionalment a l’ acompanyament de grups de ball flamenc. Però li agradava més somiar, els billars i les mosses que treballar, ser responsable i aplicat. Una època de faràndula!

El pare va voler sempre que estudiés, que fos advocat, que es llaurés un futur. La mare també, però la mare era jovial, afectuosa i per sobre de totes les malifetes del fill li professava un amor immens. El pare però, és presentat com un home deprimit, fracassat, violent i primari que havia projectat en el seu fill tot allò que ell no havia aconseguit.

Com és la vida, oi? Quina capacitat de maniobrar les nostres vides tenim? Més de les que ens pensem, segurament. La mort del pare de Luis Landero va ser el detonant per transformar la seva vida i comprometre’s davant el seu fèretre en que seria un home de profit.

IMG_1346

El balcón en invierno és una novel·la amb molts fronts oberts. És un homenatge a la cultura camperola de tradició ancestral, actualment desapareguda, i de la qual Luis Landero va formar-hi part durant la seva infància. És una història d’immigració en positiu. És la recerca dels primers records que tenen a veure amb la creació del seu món literari: la tradició oral de la seva família, el primer llibre de poesies, el professor que l’ajuda, la confirmació del desig insondable de voler ser escriptor a l’edat de vint-i-un anys… Finalment, El balcón en invierno és una picada d’ull,  un “al final estaries orgullós de mi” i un “llàstima que t’anessis tan d’hora i no hagis pogut veure-ho”.

Penso que la novel·la és un compte pendent que tenia Luis Landero amb el seu pare.

La lectura de El balcón en invierno ha superat amb escreix les meves expectatives. Senzillament, és una delícia. Luis Landero em captiva. Com aquell estiu que el vaig descobrir he tornat a sucumbir amb delit a la bellesa de la seva prosa, a les paraules exactes, al verb fàcil, a les filigranes lingüístiques, al castellà florit i al domini absolut en l’art de narrar. 

IMG_1350Els enllaços

1.Ressenya de Lale Gonález-Cotta en el bloc El placer de la lectura.

2.Ressenya de Guillermo Rodríguez en el bloc El Huffington Post.

3.Ressenya de Juan Cruz en El País-Cultura.

4.Podcast de l’entrevista de Manuel Pedraz a Luis Landero a Historias de papel (RNE Andalucía).

Títol: El balcón en invierno  Autor: Luis Landero  Editorial:  Tusquets  Primera edició: setembre de 2014  EAN: 978-84-8383-929-4 Format: 245 pàg. rústega, 17 euros

EL NEN QUE SABIA PARLAR L’IDIOMA DELS GOSSOS, de Joanna Gruda

6 nov
Àngelo Marí, amic, company d’estudis i Educador social coordinador del Casal Obert de Mollet. (foto en el pati del Centre Obert).

Àngelo Marí, amic, company d’estudis i educador social coordinador del Casal Obert de Mollet del Vallès. (Foto en el pati del Casal).

El nen que sabia parlar l’idioma dels gossos és la història real d’en Julek Gruda, una biografia novel·lada escrita per Joanna Gruda, la seva filla. En Julek Gruda va néixer el 3 de novembre de 1929 a Moscou. El seu naixement havia estat sotmès a votació en una assemblea del Partit Comunista Polonès en el qual militaven els pares d’en Julek. Laseva vinculació total al partit, l’entrega a la lluita internacionalista i l’activisme antifeixista va tenir com a conseqüència la descomposició de la família. Van marxar de Polònia. El pare va participar en el front de guerra rus contra els alemanys i la mare, immigrada a França, es va vincular a la lluita clandestina i a la resistència.

Una gran xarxa de solidaritat va cuidar i protegir el nen: els activistes, les amistats de la família i l’Avenir Social (l’orfenat del sindicat CGT a França que a part d’orfes acollia els fills de la misèria, nens els pares dels quals estaven a la presó per motius polítics i fills de militants comunistes de molts països). Altra cosa és la soledat, els dubtes i la tristesa que el petit Julek expressa en el llibre davant la situació complexa que li va tocar viure. La seva va ser una infància molt atípica amb una formació acadèmica i un creixement emocional condicionats per la militància dels pares (i per tant per la seva absència), pels fets històrics que va viure (l’immigració de Polònia, l’ocupació de França, la segona guerra mundial, l’alliberament de París…) i pels lligams d’amistat que el van unir als amics i als educadors.

El llibre fuig d’escenes macabres, del dramatisme i de la violència dels conflictes. En aquest sentit és una novel·la amable. El fet que estigui narrada en primera persona i la mirada d’en Julek sigui tan neta i transparent fa que la història t’arribi d’una manera molt autèntica. Rebel, segur, innocent, juganer, entremaliat, irònic… la veu d’en Julek és positiva i carregada d’optimisme. Una infància d’aventura!

IMG_1255

En Julek escriurà cartes als seus oncles polonesos, canviarà de nom tres cops per protegir la seva identitat, acabarà per no comprendre el polonès (la seva llengua materna), es farà famós entre els seus companys per saber parlar el llenguatge dels gossos tak, nie, gówno, królik (sí, no, merda, conill), acabarà entrant en els tancs alemanys per robar llaunes de menjar, participarà en alguna acció de la resistència francesa i li muntarà una petita revolució al director de l’Avenir Social. Aventures, formació de la personalitat, nostàlgia, humor, vincles i lligams a partir d’una prosa senzilla, intel·ligent i accessible. Una lectura totalment recomanable pels estudiants d’ESO!

L’any 1995 vaig formar part de la primera promoció d’educadors socials de Catalunya. Aquells primers anys de carrera a la majoria d’estudiants ens unia la vocació i el fort component ideològic. Volíem uns serveis socials per transformar la societat i millorar-la. A El nen que sabia parlar l’idioma dels gossos els educadors hi juguen un paper molt important. Representen un nou model de societat: solidària, ètica, àcrata i compromesa. De fet el llibre està dedicat a la Geneviève, que és una de les educadores de l’Avenir Social. M’agrada pensar que els educadors d’avui continuem la tasca de renovació pedagògica i social iniciada a principis del segle XX i que estem units per l’estret fil de l’alliberament a partir de la cultura i l’educació.

L'Àngelo Marí, a part de ser un excel•lent educador i un gran lector, té la mà trencada en el dibuix i la il•lustració. Podeu seguir la seva feina en el seu blog i el seu facebook.

L’Àngelo Marí, a part de ser un excel·lent educador i un gran lector, té la mà trencada en el dibuix i la il·lustració. Podeu seguir la seva feina en el seu blog i el seu facebook. (Foto a la ludoteca del Casal).

Tenim un nou heroi, real i literari! L’editorial Blackie books cita l’encreuament de Tom Sawyer, Huckleberry Finn o La vida és bella com a referents del llibre. Jo hi afegiria també L’estepa infinita, d’Esther Hautzing, que és sense cap mena de dubte una novel·la germana. També és una història real, en aquest cas explicada per una nena polonesa. Ella i la seva família van ser deportats a Sibèria (a Rubtsovsk) a principis de la segona guerra mundial. Polònia va ser ocupada per l’Alemanya nazi i per l’Unió Soviètica durant la Segona Guerra Mundial. No va ser fins l’any 1989 que Polònia va aconseguir la independència amb la celebració de les primeres eleccions democràtiques. Tan el Julek Gruda com l’Esther Hautzing van ser víctimes del nazisme i de l’stalinisme.

Podia haver estat diferent, podien haver coincidit al seu país, podien haver jugat junts i posats a somiar podrien haver cantat junts el Mur dels Zespół Reprezentacyjny, que és l’adaptació al polonès de l’Estaca de Lluís Llach, i que durant la dictadura comunista va ser tot un referent dels activistes polonesos.

Mur, de Zespół Reprezentacyjny, primer cantat en català i després en polonès.

Els enllaços

1.Primer capítol d’El nen que sabia parlar l’idioma dels gossos publicat a Catorze.

2.Ressenya del llibre en el blog Leer es viajar.

3.Ressenya del llibre en el blog Libros que voy leyendo.

4.Ressenya del llibre en el blog Entre montones de libros.

Títol: El nen que sabia parlar l’idioma dels gossos  Títol original: L’enfant qui savait parler la langue des chiens  Autor: Joanna Gruda  Traductor: Isabel Obiols  Editorial: Blackie Books  Primera edició: setembre de 2014 EAN: 978-84-942580-0-8  Format: 240 pàg. rústega, 19 euros

EL BIGOTI, d’Emmanuel Carrère

23 oct

El bigoti

ELBIGOTI.jpg

Una parella benestant, acomodada i aparentment feliç. Ell arquitecte, ella editora. Ell decideix afaitar-se el bigoti que ha portat durant una dècada. Així, sense més, com un acte innocent i sobretot com una manera de sorprendre la seva dona i els seus amics. L’efecte immediat de tots ells és la ignorància. Ningú s’adona de la seva nova imatge. Ningú es sorprèn de l’absència del bigoti. Ningú fa cap comentari.

Ell pensa que tot plegat és una broma de la dona i que els amics en formen part. Arriba un moment que no pot resistir la pressió i intenta aclarir la raó per la qual no li diuen res sobre el bigoti i també expressa la queixa que potser ja s’estan passant una mica amb la brometa… L’estupefacció, la desil·lusió i l’estranyesa és majúscula. Ningú recorda haver-lo vist mai amb bigoti!

El to de comèdia i les situacions còmiques d’aquest principi donen pas a una trama inquietant. El desassossec i l’angoixa s’apoderen del protagonista. Aquest home està boig o és víctima d’una magnífica conxorxa? El límit entre la raó i la bogeria és narrat de manera impressionant per un Emmanuel Carrère (París, 1957) superb. Una novel·la curta de 157 pàgines perfectament sostinguda en el malson del protagonista, totalment creïble i que recorda el terror psicològic de les novel·les de Kafka. Un llibre deliciós de final enorme i espectacular.

ELBIGOTI22El bigoti és una novel·la que transmet un rotllo simbòlic molt fort. Ens parla de les relacions de parella, de la condició humana, de l’estupidesa, de la memòria, de la felicitat, del pas del temps… uf! M’agradaria trobar una entrevista on Carrère parlés sobre El bigoti. Sota quina motivació va escriure aquesta novel·la l’escriptor francès?

Els llibres més celebrats d’Emmanuel Carrère  són L’adversari (2000, Empúries en català, Anagrama en castellà) i Limónov (2013, Anagrama en castellà). El bigoti és una de les primeres novel·les de l’escriptor francès, va ser editat el 1986 i aquest setembre ha estat recuperat i publicat en català per Labreu  i en castellà per Anagrama. En El bigoti, a diferència d’aquestes dues novel·les, l’autor no fa ús de la seva popular mescla de gèneres literaris (assaig, documental i ficció). En tot cas El bigoti sí que anticipa el domini rigorós de la llengua i el seu demolidor humor negre, totes dues característiques presents després en les seves posteriors novel·les. En aquest sentit és molt interessant llegir l’entrevista que Luis Alemany ha publicat a El Mundo Cultural, en la que Carrère parla de l’humor com a nou fil musical d’occident. 

Emmanuel Carrère és escriptor, guionista i realitzador. Ha estat el responsable de portar a la pantalla molts dels seus llibres, com ara El bigoti, que el 2005 va tenir la seva versió cinematogràfica. El tràiler aquí: La Moustache.

Hi ha un dia que escoltes per primera vegada una cançó. És tan bona i t’agrada tant que tens la seguretat que formarà part per sempre més dels teus himnes personals. El bigoti, d’ Emmanuel Carrère, és com una cançó que no et canses mai d’escolar i de recomanar. Impacta dins teu i allà roman durant temps. La novel·la deixa empremta.

Deixo d’escriure ja, que s’ha fet tard i vull afaitar-me el bigoti abans que vingui la meva dona i els meus amics a sopar. Veuràs quina sorpresa s’emporten!

Els enllaços

1.Article d’Ana Blasfuemia en el seu bloc Lo que leo lo cuento.

2.Article de Núria Juanico a Núvol. El bigoti que ho capgira tot.

3.Ressenya del llibre al bloc Leer el Universo (Bloc de la biblioteca de l’IES “Maimónides” (Córdoba).

4.Article de Laura Demaría en el seu bloc Pescadora en asfalto.

IMG_1218

Títol:  El bigoti   Títol original:  La moustache   Autor:  Emmanuel Carrère   Traductor:  Ferran Ràfols Gesa  Editorial:  Labreu edicions (català)  Anagrama (castellà)  Primera edició:  setembre de 2014  Format:  rústega, 157 pàg. 14.90 euros.

8 llibres imprescindibles sobre el dret a l’habitatge, la crisi econòmica i les lluites col·lectives.

9 oct

Fa temps que volia que la PAH (Plataforma d’afectats per l’hipoteca) tingués una presència destacada en el blog. Després que el 15-M es desinflés, la lluita de la PAH ha estat la mobilització ciutadana que he sentit més propera. Com és possible que els parlaments del país hagin donat l’esquena a tantíssima gent? Com es pot parlar de futur, de consum, d’il·lusions, de crear un país nou si tenim famílies senceres arruïnades i sense casa? La feina de la PAH durant tots aquests anys de crisi ha estat exemplar i incorruptible. Són molt grans! La PAH ha dignificat les persones i les seves lluites.

S’apropen anys de canvis. Trigarem a veure-ho però confio en que la democràcia que tenim ara millorarà. Els nostres fills i les properes generacions es mereixen un país molt millor. Més just i més lliure. Potser costa veure-ho però ja s’estan produint canvis importants a la nostra societat. És un final de cicle, això ho hem de tenir clar. El Sí se puede de la PAH ha obert una gran escletxa en el règim polític que tenim i junt amb d’altres lluites arreu del país ha entrat com un canó en la línia de flotació d’aquest estat corrupte. El futur està a les nostres mans. Les nostres victòries futures depenen del nostre esforç actual.

Sisepuede.jpg

Sempre m’ha agradat molt aquest text d’en Bertolt Brecht: “Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. Hi ha altres que lluiten un any i són millors. N’hi ha que lluiten molts anys, i són molt bons. Però hi ha els que lluiten tota la vida, aquests són els imprescindibles”. Aquestes paraules sempre m’han servit per valorar extraordinàriament bé, amb gratitud i amb complicitats, les persones que estan vinculades als moviments socials.

Avui col·laboren amb Tot és una mentida i ressenyen 8 llibres imprescindibles sobre el dret a l’habitatge, la crisi econòmica i les lluites col•lectives la Raquel Jiménez, que participa a la PAH-La Llagosta, i el Marc Peguera que participa a l’Assemblea popular de Mollet del Vallès. Que siguem imprescindibles o no ho dirà el temps, però ara per ara la Raquel Jiménez i el Marc Peguera són molt bons.

Raquel Jiménez

Raquel Jiménez, activista en la PAH-La Llagosta. Aquí el Facebook i aquí el blog de la Plataforma.

1.Elements de reflexió…

Arriba un dia, i li arriba a tothom més o menys al mateix moment, el dia en què et despertes. No arribes a final de mes, i mires i et fas graelles de càlcul i te n’adones que més del 30% del salari que arriba a la llar va a pagar un dret fonamental: L’HABITATGE.

Potser va ser la manca d’educació crítica i econòmica el que explica que no ens adonéssim, potser va ser per “lo atado y bien atado” de l’anterior règim. Potser fins i tot ens hem cregut allò de “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats” i ara creiem que no arribar a final de mes és només culpa nostre.

Per sort la literatura ens ofereix un altre escenari: informació per dibuixar els culpables d’aquesta crisi i eines per exigir el nostres drets.

2.La culpa no és nostra

IMG_1047Clara Valverde, amb No nos los creemos (Icaria, 2013) ens ajuda a través d’un llibret de poquetes pàgines, unes 100, a analitzar com ens parlen de drets i d’economia des dels mitjans. Eines crítiques per fer una anàlisi dels discurs abans de digerir-lo. El seu llibre vindria a reprendre allò de fa 3 anys de “no som mercaderies en mans de polítics i banquers”. Som més que ser el 99% i estem més que a l’alçada. Un llibret que ens permet riure mentre llegim alguns dels papers impresos que regalen al metro.

IMG_1052Owen Jones, paral·lelament a Gran Bretanya, fa una diagnosi de la classe obrera, sí, la del segle XXI (fins fa uns anys anomenada classe mitjana) amb moltes similituds per a llegir la nova emergència de la classe endeutada. Chavs. La demonización de la clase obrera (Capitán Swing, 2014) ens permet viatjar a un altre país europeu, des d’un punt de vista sociològic, però assenyalant com ens governa la mateixa Troika. Owen ens ofereix un viatge i una lectura de les desigualtats més a prop del barri que mai. Veiem a les seves pàgines una classe obrera a la mateixa Europa (la del benestar i la unió) engolida per les desigualtats.

El que li manca, potser, a aquest llibre és la narració de la unió de les veus i les mans de la societat desigual, però ho encamina molt bé al capítol de conclusió: “Una nova política de classe?” que comença amb aquest poema:

Alzaos como leones tras el sueño en número invencible.
Tirad las cadenas al suelo, como rocío
Caído mientras dormíais.
¡Vosotros sois muchos, ellos pocos!

Percy Bysshe Shelley
Llamamiento a la libertad

3.I ho compartim amb els altres!

IMG_1054

Un cop ens adonem que nosaltres i els altres som més iguals que diferents, que hi som amb els mateixos problemes, que és el poble el que pateix, ens trobem al carrer i comencem a compartir informació.

Molt abans que comencés la Plataforma d’Afectades per les Hipoteques hi havia més moviments. Podríem anar a buscar ressons de malestar potser no més enllà de les mogudes contra la Globalització a Seattle o Barcelona el 2001. Esther Vivas i Josep Maria Antentas ens parlen d’aquesta mobilització al seu llibre Planeta indignado ( Sequitur, 2012).

Mobilitzacions que parlen d’un futur diferent i ens ajuden a entendre internacionalment com s’encén la protesta que, a la Plaça de Catalunya de Barcelona podem visualitzar amb el 15M. Les mobilitzacions socials focalitzades en l’habitatge generarien convocatòries a les places, on ja hi eren presents les milers d’Ades Colaus que desprès apareixerien a les televisions un cop la bombolla immobiliària esclatés.

IMG_1058A mesura que les persones desperten i reivindiquen més informació, les escriptores i pensadores comencen a publicar. Alhora que les lectores (re-) activen les seves unions ideals amb les altres. Una organització invisible però crucial!

Gerard Pisarello i Jaume Asens publiquen el llibre No hi ha dret(s)  (Icaria, 2012)  amb la col·laboració de l’Observatori Desc i l’Associació Catalana per a la defensa dels Drets Humans (observatoridesc.com) Publicació que segueix activa en la web www.nohihadret.cat

Molt abans que es parlés de la “Ley mordaza” els autors mostren les eines per reprimir aquesta suposada llibertat d’acció per a que la societat s’organitzi. I fan un recull de tots els drets al voltant de 12 capítols: sumant al dret de l’habitatge, el de l’autodeterminació aquí i allà, el dret a la ciutat i les ordenances de civisme, el “buen vivir” als països llatinoamericans, la lliure circulació de persones… Un llibre que hauríem de recomanar també a l’Escola de policia de Catalunya (que para prop de nosaltres, a Mollet del Vallès) i assolir així la llibertat, per qüestionar-se l’execució dels drets per part de l’estat.

Marc Peguera

Marc Peguera, és el responsable del blog Further i activista a l’Assemblea popular de Mollet de Vallès. Aquí el Facebook de l’Assemblea.

4.Elements de reflexió posteriors a les reivindicacions col·lectives

El pacte econòmic i social al final de la segona guerra mundial va portar a les societats europees a un període prou satisfactori en termes socials. El capitalisme havia entès que dues guerres mundials, el feixisme i l’amenaça soviètica obligaven a un exercici de moderació que, sense deixar de ser el que sempre havia sigut, suavitzés les arestes més antipàtiques. Tot plegat va esclatar als anys 70, quan el capitalisme (venut llavors amb rostre humà) va fer un gir que fins a l’any 2007 l’ha portat a protagonitzar una deriva globalitzadora i un agreujament de les seves innates contradiccions que han deixat un paisatge social devastat enmig d’una crisi sistèmica que encara no albira el seu final en aquest any 2014. La llavor es va plantar fa anys, dècades fins i tot, quan nombrosos moviments alter-globalitzadors iniciaren una lluita que en molts casos encara s’arrossega. Els processos de precarització i exclusió propis de la crisi han empès a un nombre creixent de capes del nostre teixit social a fer un pas endavant i sumar-se a les velles lluites o crear-ne de noves, empesos per un sentiment irrefrenable d’indignació, si no per pura necessitat.

La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) simbolitza millor que cap altra organització la feina i assoliments dels moviments socials, aconseguint el pas d’àmplies capes socials de l’autisme polític a un creixent i magnífic grau de conscienciació, militància i lluita. Nous processos polítics o intents de cercar vies de confluència i creixement conjunt en sentit horitzontal han nascut amb l’ànim de quedar-se, perquè les classes populars comencen a entendre que o fan la política o els hi faran. Als darrers temps s’ha detectat, no obstant això, que fer el primer pas, llençar-se a la lluita, no és pas el més difícil. El que realment costa més, com sabem els que al seu moment vàrem iniciar un camí que, de fet, mai s’acaba, és armar-se de les eines polítiques, sociològiques i fins i tot filosòfiques que ens permetin canalitzar la ràbia, la indignació i l’afartament davant la lladregada gestora del que és suposadament comú. I, és clar, si ens volem armar, si volem dominar les eines que ens han d’ajudar a donar la volta a la truita, cal estudiar, cal documentar-se i, en definitiva, cal llegir. Tot seguit proposarem quatre textos que ens ajudaran en aquesta nova etapa on necessitem canalitzar tot allò que la desolació pròpia del malmès teixit social ha deixat al seu pas.

IMG_1062Comencem amb un llibre necessari, imprescindible, que hauria de ser d’obligada lectura a totes les llars de Catalunya. Es tracta d’una iniciativa sorgida d’un admirable treball periodístic, però també de la indignació i de la militància de qui ha copsat de primera mà els paisatges devastats per la crisi. Parlem de dues persones inquietes que varen descobrir un forat negre al sistema sanitari català i decidiren furgar, remoure i aixecar les catifes. Com a resposta, reberen l’atac dels poders establerts més propers a l’administració catalana, que els feren passar pels jutjats per defensar l’honor suposadament ferit. La seva resposta, un cop multats injustament amb deu mil euros, va ser escriure un llibre, que varen finançar amb un procés de micro-mecenatge, on explicaren fil per randa el fruit de les seves investigacions. El resultat és un llibre demolidor on queda sobradament demostrat que el forat negre esmentat afecta els dos principals partits polítics del país, CIU i el PSC, i que ens fa pensar que la sanitat catalana és un niu de corrupció que amb prou feines podem encara imaginar. El llibre es titula Artur Mas: On són els meus diners? Crònica d’una batalla per la sanitat pública (Noupaper, 2013) i l’han escrit la Marta Sibina i Camps i l’Albano Dante Fachin, editors de la revista Cafèambllet.

Si una virtut té aquesta crisi, és que ha permès destapar nombrosos assumptes foscos o casos de corrupció, i aquest llibre ens parla probablement del més colpidor de tots. Ah, podem descarregar-lo gratis a la mateixa pàgina web de la revista, www.cafeambllet.com.

Com acabem de veure, ens trobem en una nova era, on internet o el núvol electrònic on cada dia ens connectem virtualment més ciutadans, guanya protagonisme. Ja podem descarregar al nostre ordinador o al nostre mòbil de forma immediata llibres, articles de premsa o materials de lluita política. És en aquest nou món interconnectat on César Rendueles ens proposa una reflexió poc freqüent en els nostres escenaris assagístics: Sociofobia. El cambio político en la era de la utopía digital (Capitán Swing, 2013). Les noves necessitats d’apoderament i les lluites socials han trobat en aquesta nova era un aliat electrònic, líquid o flotant que dona moltes facilitats doncs, per exemple, podem trobar-nos al ben mig d’una concentració de protesta multitudinària amb un sol missatge al nostre mòbil. En César Rendueles pretén abaixar-nos una mica els fums i que toquem de peus a terra: la xarxa no és cap taula de salvació. Tot plegat està molt bé i mola molt, té utilitats indiscutibles i facilita la nostra experiència vital, però no ens hem de deixar arrossegar. Estem, tot i això, davant d’un llibre complex, d’un assaig força complet on l’anàlisi sociològica, la digressió política i la reflexió filosòfica es fonen amb l’ànim d’aportar un granet de sorra en la lluita davant els creixents processos de precarietat col·lectiva i d’alienació. Un llibre que ens demana pensar amb calma. Uns dels millors assajos de l’any 2013.

Sovint pensem que les eines literàries de conscienciació i formació política només poden arribar en forma d’assaig i que l’anomenada “ficció” només pot despistar-nos i fer que perdem el temps. Això és fals i l’escriptora Belen Gopegui fa anys que ho demostra. Poques novel•les o relats poden presumir de la radicalitat interna que supura de El padre de Blancanieves (Anagrama, 2007). Relat polític en el sentit que Castoriadis volia donar a la isonomia dels grecs, és a dir, a la igualtat davant la llei, i és que aquesta no es pot limitar a l’obtenció de drets iguals passius, sinó que implica la “participació general activa als assumptes públics”. Aquesta novel·la, escrita abans de l’esclat de la crisi-estafa, publicada quan encara ens crèiem molt macos, vol donar eines de mobilització, ens crida a participar, a mullar-nos. Així com el pare de Blancaneus, que viu amb la madrastra, no compta per a ningú, no se’l menciona, no apareix enlloc i, tot i això, “aguarda en el castillo, mudo (…) ahí (…) como la inadvertencia”, passa el mateix amb les preguntes que no es fa la classe mitjana, que “están ahí, aunque no se las mire”. Belen Gopegui havia entès llavors, fa més de set anys, que calia fer un pas de gegant, que no n’hi havia prou amb emprenyar-se i militar. Calia anar més lluny i criticava la curta alçada de “las protestas enlatadas”, que són com les riallades enllaunades de les sèries de televisió: són allà però la majoria no fa gaire cas, perquè són, perquè som, quatre gats. El padre de Blancanieves és un llibre radical, una ficció que apel·la a obrir els ulls, una radiografia de les esperances, els desencisos i, per damunt de tot, de la dignitat del compromís i de l’inacceptable societat on vivim.


En el fons, la necessitat de llegir i de fer-ho en el període posterior a l’esclat de la crisi no es diferencia massa de la necessitat de fer-ho abans d’aquest esclat. La majoria de qüestions, denuncies, preocupacions i forats negres de les nostres preteses communitas segueixen al seu lloc, en molts casos agreujats, però amb la mateixa estructura. I si hi ha quelcom que ens hauria de preocupar, que ens hauria de convidar a lluitar amb la màxima intensitat, tot accelerant el nostre compromís, és la manipulació informativa, el que Pascual Serrano analitzar amb brillantor al seu llibre més important, Desinformación. Cómo los medios ocultan el mundo (Península, 2008). Periodista d’àmplia experiència contra-informativa, analista fi, pacient i tossut de les mentides, manipulacions i tergiversacions dels grans mitjans de comunicació, fundador del portal electrònic www.rebelion.org i autor d’una desena de llibres on ha profunditzat en tot allò que pot interessar a qui defugi la neutralitat, que és un dels pecats més grollers d’aquests temps de periodisme servil, sense compromís i sotmès als interessos del capital. Com va titular l’eminent historiador nord-americà Howard Zinn a la seva autobiografia, ningú és neutral en un tren en marxa i en Pascual Serano ho té ben clar. Analitzant els assumptes més roents de l’actualitat al món, que en aquests anys continuen sent-ho per nosaltres, observa i comenta com a perfecte entomòleg del periodisme el que potser és l’eix de dominació més evident sobre les classes populars i la font de l’alienació contemporània. L’autor no es limita a l’anàlisi, brillant com sempre, de la desinformació i dedica un ampli capítol final fer propostes, a dibuixar l’horitzó desitjable i possible. Un llibre necessari, que porta un grapat d’edicions i que hauria de ser de lectura obligada o, sent més moderats, recomanada als nostres centres d’ensenyament.

PAH MONOGRÀFIC 028

EL HUÉRFANO, d’Adam Johnson

25 set
Mi boca ha dicho todo eso, pero mi mano sigue cogiendo la tuya. Si algún día tu madre tiene que decirme algo así a mí debes saber que, por dentro, ella y yo seguiremos cogidos de la mano.

“Denuncio a este ciudadano por ser un títere del imperialismo. Mi boca ha dicho todo eso, pero mi mano sigue cogiendo la tuya. Si algún día, para protegernos, tu madre tiene que decirme algo así a mí, debes saber que, por dentro, ella y yo seguiremos cogidos de la mano”.

La meva informació sobre Corea del Nord és limitada. A part de les notícies que van apareixent de tant en tant als mitjans de comunicació, he llegit el còmic Pyongyang, de Guy Delisle (Astiberri), he vist el programa que en Mikimoto va dedicar al país a Afers Exteriors i he escoltat l’intervenció d’en Sergi Pàmies al Versió RAC1. Les tres són grans aproximacions que, fetes des d’un humor càustic i irreverent, ajuden a digerir la informació tant sorprenent i terrible que sempre ens arriba de Corea del Nord.

En El huérfano però, no hi ha gens d’humor, més aviat és un llibre que fa por. És la por que George Orwell havia vaticinat en el mític llibre 1984. En aquest sentit, la novel•la de Johnson deixa clar que l’estat coreà és un alumne avantatjat. La trama transcorre sota la dictadura dinàstica de Kim Jong-il (el de les ulleres amb cara de boig), líder suprem i pare de Kim Jong-un (el jove amb cara de cabró), l’actual dictador.

El huérfano és el resultat dels sis anys d’investigació d’Adam Johnson (Dakota del Sur, 1977). L’autor és professor d’escriptura creativa a la Universitat d’Stanford i va rebre el Premi Pulitzer per aquesta novel•la l’any 2013. En la interessant entrevista que publica El Periódico, Adam Johnson explica que tota la informació que apareix en el llibre (tortures, camps de concentració, gulags, pobresa, execucions, fam, lobotomies, etc.) està basada en les entrevistes que l’autor va fer a nombrosos desertors i en els relats de les duríssimes experiències personals que els fugitius han publicat a internet.

El protagonista que dóna títol al llibre està basat precisament en el primer testimoni que Johnson va entrevistar i que com us podeu imaginar era orfe. El llibre explica la història i l’evolució de Jun Do, un nen que al principi de la novel•la viu en un orfenat i que a partir dels catorze anys és reclutat com a soldat de túnels per l’exèrcit nord coreà. A sou de l’estat exercirà de segrestador, assassí, oficial d’intel·ligència i de mediador en una trobada diplomàtica a Texas entre els Estats Units i Corea del Nord.

El huérfano és el retrat d’un imperi ferotge, de l’estupidesa més supina amb la qual es dirigeix Corea del Nord i de les conseqüències socials i psicològiques que ha provocat en la població. Un llibre absolutament terrorífic que posa de manifest el poder tirànic i el domini despòtic de l’estat coreà. La manera de fer de l’estat es basa en una perversió psicològica total. Es tracta d’encoratjar constantment els seus ciutadans a la denúncia de tot aquell que no segueixi les normes i les lleis del país. Veïns contra veïns, amics contra amics i pares contra fills… La novel·la recrea molt bé la desconfiança i la paranoia dels personatges. Ningú es refia de ningú. De fet, les persones estan totalment deshumanitzades, tothom està supeditat al gran líder! Alguns dels personatges guarden com un tresor unes llaunes de préssec tòxiques que consumiran en el moment oportú: abans que siguin detinguts per la policia, abans de ser interrogats pels temibles Pubyok (la secreta nord coreana), abans de ser destinats a un camp de concentració…

El huérfano combina molt bé diferents gèneres literaris. En primer lloc, recorda les novel·les distòpiques (Un món feliç, Fahrenheit 451) i també les que parlen de dictadors (Señor presidente, El otoño del patriarca). Hi ha parts de la novel•la que són tan al·lucinants que ens poden resultar grotesques, surrealistes o increïbles. Sembla però, que la realitat supera la ficció. La simfonia literària arriba d’una manera colpidora i plena de detalls.

També és una novel·la romàntica, d’aventures, periodística, documentalista… hi ha una mica de tot, però sobretot és política. La història queda una mica soterrada per la magnitud de la denúncia. Què em dieu d’aquests conceptes que he anat trobant en el llibre? Sessió d’autocrítica, marit de substitució, regles del bon ciutadà, camp de reeducació, principis de bona conducta nord coreana, professor de rectitud de pensament… molt mal rotllet, no? Ben escrita, entretinguda i malgrat tot, força divertida.

Títol: El huérfano  Títol original:  The orphan master’s son  Autor: Adam Johnson  Traductor:  Carles Andreu Editorial: Seix Barral  Primera edició: juny de 2014  EAN: 978-84-3222-276-4  Format: rústega, 608 pàg. 22 euros.

 

 

%d bloggers like this: