EL FRACASSAT, de Martí Domínguez

La meva dificultat  crònica per retenir els noms de les persones no permet recordar-me del nom del professor d’història de l’art que va venir a fer una suplència en el curs 91/92, quan  els estudiants estàvem a punt de deixar l’institut i havíem de preparar la selectivitat per entrar a la universitat. Van ser només unes setmanes, però van ser de les millors del curs. Quina llàstima no poder honrar aquell home! Aquell professor era un apassionat de l’art, de la vida i de l’ensenyament.  Durant uns quants caps de setmana ens va descobrir un munt de galeries d’art de Barcelona i ens va il·lustrar amb anècdotes sucoses sobre l’art modern. Arraulits en un cafè del xino, vaig escoltar per primera vegada la història de Paul Cézanne i dels impressionistes francesos.

Les signatures dels impressionistes.

I ara per tancar el cercle he llegit El fracassat, de Martí Domínguez, que és la biografia novel·lada del pintor francès Paul Cézanne. De fet, només es centra en l’època en què Cézanne malviu a Auvers a partir de 1872, en companyia de Marie-Hortense Fiquet,  la seva dona  i el fill petit d’ambdós. Són uns anys en què Paul Cézanne, distanciat de la seva família, viu sota el padrinatge i protecció del també pintor Camille Pissarro. Són anys cabdals per a la formació pictòrica de Cézanne i també és el moment en què és acceptat (amb molta recança) dins del nou grup de pintors impressionistes on figuren Edgar Degas, Claude Monet, Armand Guillaumin, Alfred Sisley, Berthe Morisot i Pierre-August Renoir, entre d’altres.

La novel·la arriba fins a 1874 any en què els pintors, que sempre havien estat vetats pel Saló Oficial, aconsegueixen fer la primera exposició impressionista en l’estudi del fotògraf Nedar a París. Els pintors impressionistes tenien en comú l’arrel generacional, les noves aportacions tècniques a la pintura i l’enfrontament a l’academicisme pictòric de l’època.

Martí Domínguez (Madrid 1966) és biòleg, escriptor i periodista. Va guanyar el Premi Josep Pla el 2007 amb El retorn de Voltaire.  El fracassat és el primer llibre que llegeixo d’ell  i no puc fer altra cosa que lloar-lo. A mi m’ha agradat  molt. La seva manera d’escriure és dolça i senzilla. Ho fa fàcil, de manera entenedora. Ha estat molt enriquidor descobrir el català de Domínguez, amb la música de les paraules pròpies dels valencians.

 També es pot ser artista en la lluita social i en la defensa del territori, com l’amic Pol Ansó que llegeix El fracassat entre els camps de Gallecs. Plataforma Salvem Gallecs.

La història del moviment impressionista i dels seus protagonistes ja està explicada en molts llibres. Per què llegir El fracassat, doncs?  Què aporta de nou? L’escriptor valencià s’endinsa en la psicologia de Cézanne i ens explica de manera magistral els seus temors i els seus somnis. Podríem dir que a partir de la història del pintor francès l’escriptor furga en el cervell de l’artista i acaba trobant respostes que es poden universalitzar a tot tipus de creadors i a tot tipus d’èpoques.

Martí Domínguez planteja les contradiccions vitals de les que no s’escapa cap mortal i que en la vida d’un artista com Paul Cézanne adquireixen dimensions enormes. És l’artista que es rebel·la contra la societat, però que a la vegada desitja que els seus quadres siguin acceptats i comprats per l’establishment burgès parisenc. És l’artista que es rebel·la contra l’ombra allargada del pare (banquer i ric), però que a la vegada necessita dels seus diners per sobreviure. És l’artista que no canalitza les energies per portar diners, menjar o escalfor a casa, però que és incapaç de renunciar a la pintura, ja que és aquí on una força desmesurada el fa sentir viu de debò. És l’artista que no troba la pau en la seva ànima mentre admira la bonhomia, la serenor i el plantejament familiar del seu bon amic, Camille Pissarro.

Una Olympia moderna, 1870. Paul Cézanne.

Tan important són els pintors retratats en el llibre com les seves dones. Més enllà de la funció de models i muses que tenien algunes d’elles, l’autor els dóna un paper destacat com a contrapunt a la presència constant de diàlegs sobre pintura, creació i art. Perquè, finalment, qui s’ocupava de la casa, dels fills i de cuinar mentre els homes es passaven tot el dia pintant? Les seves dones. Elles neutralitzen i compensen la història dels pintors. Les dones representen el sentit comú i la responsabilitat. En aquest sentit cal destacar la reflexió sobre la paternitat que es planeja durant tot el llibre. L’autor  reflexiona sobre aquest tema en una entrevista a Vilaweb: “fins a quin punt es pot anar a totes amb l’art quan tens un fill (?). La novel·la explica el cas de Pissarro, gran amic de Cézanne, a qui es va morir la filla… Quan tens un fill l’has d’alimentar” .

Què ens fa triar un camí o un altre? Paul Cézanne podia haver viscut en l’abundància, però va triar la pintura i la creació, que era el que realment volia fer abans que la vida adinerada de banquer. Diuen però, que no va ser gaire feliç. El professor que ens portava de galeries per Barcelona no tenia cap necessitat de fer hores extres els caps de setmana. Ho feia perquè estimava la seva feina.

El lector pensarà sobre el fracàs, sens dubte. Però al capdavall i assumint que tots tenim les nostres contradiccions, què és el fracàs? És viure apassionadament, lluitar pels nostres somnis i no aconseguir-ho? Potser és pitjor no intentar-ho, renunciar als somnis i acomodar-se a una vida  més normal, més acceptada però… no desitjada, no?

 Títol:  El fracassat   Autor:  Martí Domínguez  Primera edició: març de 2013  Editorial:  Proa  EAN: 978-84-7588-364-9  Format: 223 pàg. rústega, 19 euros.

 Els enllaços

1.Ressenya en el bloc Ofici de lector. Fes clic aquí.

2.Entrevista a l’escriptor a El temps. Fes clic aquí.

3.Entrevista a l’escriptor a Núvol. Fes clic aquí.

4.Martí Domínguez llegeix un fragment de ‘El fracassat’. Fes clic aquí.

 

NO ET MIRIS EL RIU, de Mònica Batet

M’han explicat que fa molts anys, gairebé un segle, que en el Besòs (el riu que passa per Mollet del Vallès, el meu poble) s’hi feien trobades nudistes dels joves llibertaris, que a mitjans del segle XX els escolars hi anaven a passar el dia i que banyar-se ha estat la cosa més normal del món fins que la contaminació ha destruït el riu. Actualment els vilatans vivim d’esquena al riu. A ningú se li acudiria posar un peu en les aigües putrefactes del riu Besòs. Malauradament sempre l’he conegut com una gran claveguera, configurant així un dels meus paisatges vitals.

Per Mònica Batet, l’autora de No et miris el riu, el paisatge que ens envolta, ja sigui urbà o rural i amb les seves concrecions, ens determina profundament. No et miris el riu és un llibre conceptual. Parteix d’una idea, d’una imatge, en definitiva d’un concepte.  Influïda per la lectura d’El Danubi, de Claudio Magris, l’autora va decidir que la novel·la tingués com a eix central un riu poderós que ho dominés tot. Viure en una ciutat amb aquest riu, com ens podria afectar? Segons Mònica Batet, “està comprovat que l’ofegament és un dels suïcidis més habituals de les ciutats amb riu”.

No et miris el riu explica les històries de molts ofegats construint d’aquesta manera un espai i un temps de llegenda i de crònica negra. Ja sigui per suïcidi, per accident, per malaltia,  per assassinat, per casualitat, per distracció… , el cas és que el riu engoleix els seus habitants. El riu irradia una fascinació brutal. Junt al riu, el pont, l’aigua i les aparicions dels cadàvers desperten en la gent una atracció irreprimible. Dues cares de la mateixa moneda: la mirada seduïda i el mort que enlluerna.

Són tres, però, els protagonistes centrals de No et miris el riu. Martina Tarr, una noia que pateix un fort isolament a causa d’ una malaltia que sempre han patit els homes de la seva família; Vera Kunzst, una jove nedadora obsessionada amb el triomf; i Konrád Weszler, un professor universitari afectat profundament per l’ofegament de la seva filla. Els protagonistes s’entrellacen en els tres relats i els seus drames personals estan sempre sotmesos al riu, el gran protagonista de la novel·la.

La novel·la està ambientada en una ciutat centreeuropea,  però en cap moment se’ns informa de quina és. Quan la llegiu cadascú imaginarà la que vulgui. La remor de la novel·la és volgudament claustrofòbica. Asfixia i angoixa. Certament com si el lector s’hi ofegués. Té passatges literaris i un to narratiu general que a mi m’ha recordat el cinema de David Lynch.

No et miris el riu és un llibre, rar, inquietant, hipnòtic i diferent. A mig camí entre un drama, un thriller o fins i tot el documental. Cal agrair l’ambició literària de l’autora que ha aconseguit una novel·la poètica extraordinàriament escrita, plena de matisos  i que resulta del tot innovadora dins la narrativa catalana actual. Benvinguda sigui la creativitat i la llibertat literària!

Existeix una raó cabdal per la qual el riu rep tants suïcides. Una raó que no es diu de manera explícita i que el lector va descobrint a mesura que llegeix el llibre. Són les decisions que prenem (per bé o per mal) les que ens apropen o ens allunyen de la resta de la gent. Una gran novel·la, també, sobre la soledat.

Mònica Batet i Boada (El Pont d’Armentera, 1976) és escriptora i filòloga. Ha publicat poc. El 2005 va guanyar el premi de novel·la curta Just Manuel Casero. L’editorial Empúries el va publicar el 2006 amb el títol L’habitació grisa. Ha publicat assaig, El lector ideal (Petròpolis) i textos en dos obres col·lectives.

No et miris el riu és actualment una de les tres novel·les finalistes del Premi Crexells. La novel·la realment és mereixedora del premi. També que els lectors la descobreixin i que no passi desapercebuda entre la infinitat de llibres publicats.  

Els enllaços

1.El bloc de Mònica Batet.

2.Article i entrevista a Llegir en cas d’incendi.

3.Article de Sebastià Bennasar a L’espira, el suplement de cultura del Diari de les Balears.

4.Vídeo de Rosana Andreu de la Biblioteca de Cambrils.

5.Ressenya en el bloc El fil d’Ariadna, d’Anna Maria Villalonga.

Títol:  No et miris el riu   Autora:  Mònica Batet   Primera edició: novembre de 2012  Editorial:  Meteora   EAN: 978-84-92874-65-1 Format: 176 pàg. rústega Preu: 18 euros

 

PALESTINA, INFORME URGENT. Articles, fotos, enllaços i llibres.

Com és que un poble que ha sofert tant i durant tant de temps pot infligir tant dolor a l’altre? Aquestes paraules són de Gilad Atzmon (Tel Aviv, 9 de juny de 1963). Amb ell començo i ja anuncio ara que també amb ell acabo aquesta llaaaaarga ressenya. Justament amb una altra encertada reflexió. Aquesta és, per tant, una ressenya subjectiva. Abans d’arribar al final pots llegir diferents articles que expliquen què és i què no és el conflicte entre Palestina i Israel. Pots llegir diferents opinions sobre la solució del conflicte. Pots veure fotos dels camps de refugiats palestins al Líban i també endinsar-te n el viatge d’una irlandesa i un català a  les mítiques ciutats palestines de Bethlem, Hebron o Ramallah. També pots veure un documental sobre els jueus marroquins de Tinghir. Finalment pots informar-te sobre enllaços interessants a la xarxa i evidentment de diferents llibres per aprofundir i entendre millor el conflicte.

Amb les persones que he invitat a escriure ens uneix la mirada pacífica i un desig de justícia vers Palestina. Són amics, coneguts i amics d’amics. Saben de  què parlen. La majoria d’ells han estat al país i tots maneguen bona informació. A tots els agraeixo la feina feta i la implicació en aquesta ressenya.

1.Laurent Cohen, co-president de JUNTS, l’Associació Catalana de Jueus i Palestins

Laurent Cohen

Els membres de JUNTS, l’Associació Catalana de Jueus i Palestins, compartim una mateixa manera de veure el conflicte. Per definir-lo direm que:

No es tracta d’un conflicte ètnic ni tampoc és un conflicte religiós. Com explica Schlomo Sand al seu llibre Qui va inventar el poble jueu? aquest no existeix i mai va existir com a tal, sinó que és i fou part de diverses nacions a la Mediterrània i Europa, entre d’altres. Els jueus d’avui són els descendents d’aquells que antigament practicaven la religió jueva, el judaisme. A data d’avui, hi ha jueus catalans, espanyols, iranians, argentins i israelians… Però també hi ha jueus pobres i rics, laics i religiosos, ja que la religió que va ser el seu referent comú ha deixat de ser-ho, a vegades substituïda pel sionisme o per una simple adhesió a l’Estat d’Israel, o a un vincle a la memòria històrica o familiar.

Tampoc és un conflicte bíblic entre dos pobles germans, i que consti que per a nosaltres la Bíblia no és un llibre d’història. Jueus, musulmans i també cristians van viure en pau durant segles a la Palestina històrica i a l’Orient Mitjà i compartien una metiexa cultura, amb matisos diferents. Aquesta convivència es va anar degradant durant el segle XX i va culminar en ruptura amb el pla de partició de l’ONU i posterior proclamació de l’Estat d’Israel.

En canvi, Sí que és un conflicte polític, i per tant, té solució política. L’Estat d’Israel es va crear a través d’una conquesta militar al 1948 amb la consegüent expulsió de 600.000 Palestins i una política de terror i neteja ètnica que Ilan Pappé, historiador israelí, ha documentat en la seva obra La limpieza étnica de Palestina. Es tracte d’un conflicte per la terra que es tradueix en una conquesta territorial contínua per part d’Israel, que dia a dia segueix ocupant noves terres, utilitzant per a tal finalitat els colons i el mur.

Sí és un conflicte d’origen colonial. Des del seu inici, el sionisme va proposar a l’Imperi Britànic –la potència colonial llavors- estar al seu servei a l’Orient Mitjà, per tal d’impedir la unió de la nació àrab un cop havia caigut l’Imperi Otomà. D’aquesta manera, els britànics i, per extensió, els occidentals s’assegurarien tenir control sobre els recursos naturals de la zona –el gas i el petroli- així com “acabar” amb la qüestió jueva a Europa. Israel ha continuat la mateixa política amb els Estats Units des de la Segona Guerra Mundial.

El sionisme és una ideologia que garanteix la dominació d’un poble “elegit”, el jueu, sobre els demés –una interpretació nacionalista-religiosa- i aquesta dominació es tradueix en una estructura d’estat i un arsenal jurídic de discriminació institucional que permet identificar el sistema com de SEGREGACIÓ / SEPARACIÓ, o d’APARTHEID. A més, aquesta guerra permanent ha conduït a una militarització de la societat israeliana i a la creació d’un complex industrial militar que exporta les seves tècniques i la seva tecnologia de seguretat al món sencer, posant en perill l’estabilitat de la regió.

Aquest article està resumit. Pots llegir l’article sencer a la pàgina de JUNTS. Forma part de l’article Boicot, desinversions i sancions contra Israel.

2.Jero Rodríguez, periodista de TVE

Jero Rodríguez al campament de refugiats de Shabriha, al Sud del Líban.

Les fotografies que us presento a continuació van ser fetes a principis de juny del 2006 durant el rodatge de Los desplazados de los desplazados, un reportatge del programa de La2 de TVE El Escarabajo Verde. Vam intentar fer un repàs de les accions solidàries de la AECI (Agencia Española de Cooperación Internacional) als camps de refugiats palestins al Líban al mateix temps que oferíem una panoràmica política, religiosa i social del país dels cedres (una tasca completament abocada al fracàs). Cal dir que un camp de refugiats al Líban pot anar des de les massificacions en tendes de càmping fins a autèntics barris perifèrics de la capital o petites aldees al Sud del país. Precisament va ser allà (a la frontera amb Israel) on pocs dies després de tornar a Barcelona va esclatar la segona Guerra del Líban entre la milícia Hesbol·là i l’Estat Israelí.

This slideshow requires JavaScript.

Més informació d’aquest conflicte aquí.

Més dades del reportatge d’El Escarabajo Verde aquí. Malauradament a la època no es penjaven els pgms al web de rtve perquè el podeu veure.

3.Tracy Power i Edgar Piquer, viatgers i bloggers

Tracy Power (a Israel) i Edgar Piquer (a Palestina). Ciutat d’Hebron.

We visited Palestine in Dec 2012 with the idea of seeing what it really is like there. You see and hear so many stories of what happens there we wanted to see for ourselves. We didn’t have a concrete plan as to where in Palestine we would travel but we visited Bethlehem, Hebron, Jericho and Ramallah. All of these cities are very different and all have their own story.

The city that was a surprise for us was Hebron. We had no real knowledge of Hebron before visiting it. We just decided to go for a day trip as it is very close to Bethlehem. The first thing that we noticed was that every second person was saying ‘Welcome to Hebron’ to us. I’m not sure if many tourists go there, we seemed to be the only ones around that day. We felt a little like celebrities there. Everybody was very friendly with us.

Foto de Tracy i Edgar a un graffiti de Banksy en el mur de Bethlem.

As we were walking through the market that day one man was super keen to talk with us. He was eager to explain how the Jewish settlers had destroyed his stall on the market. Next thing, we were in his house drinking tea with his wifeand 3 kids. The house was very basic. It was one room with some mattresses on the floor. He told us many stories that really shocked us. Stories of how the Israeli soldiers had killed his last wife, how another soldier gave his youngest son a sweet that was poisoned with chlorine acid and how he had to go to a hospital in Jordan to prevent him from going blind, how the window in his house was now blocked up by the Jewish settlers. This was quite clear. His window view was basically now a wall. There was a tiny hole on top, where the Israeli soldiers had put a snake through to scare the kids. He had the dead snake in a jar, he showed us. We were quite stunned by these stories. We never imagined such things happen like this on a daily basis.

Foto de Tracy i Edgar a un graffiti a Ramallah.

Later on during the day we met a boy, Ghassan who began talking with us. He explained a lot about Hebron to us. He explained that Hebron is divided into different zones, H1 and H2. H1 being the Palestinian markets and H2 being under Israeli control. Hebron is full of Jewish settlements. One of the Jewish settlements which has 400 settlers has 2000 soldiers to protect them. Insane! Within the zone are 150 checkpoints and 150 cameras. What was shocking was how the Jewish settlers throw rubbish and bricks onto the roof of the Palestinian market, some of the stalls had to be closed because of the acid they throw on to it.

Also, it is not easy to walk where you want to. First there are metal detectors to go through where the mosque is. Many of the streets are not accessible for Palestinian people. There are soldiers everywhere, just watching you, either from high up in towers or on the street. The people are not free to go where they want. We came away out of Hebron having learned a great deal that we had no idea existed before.

Foto de Tracy i Edgar als soldats que protegeixen la part jueva d’Hebron.

Another interesting part of the journey for us was that when people think of Palestinian people, they think that all are Muslim. This is not the case. In Bethlehem we saw that the majority of the Palestinians were Christian. There was also Muslims but not as many. In Jerusalem we saw this also. Everybody respects each other and there seems to be no problems with differences in religion in Palestine.

I feel lucky to have visited Palestine to get a sense of what it is like there. It’s very hard to believe that in today’s world people are still treated this way. I hope one day the Palestinian people will have their rights.

Podeu llegir tota la informació del viatge de Tracy Power i Edgar Piquer per terres palestines  en el seu bloc: edcyadventures.wordpress.com

També pots escoltar la Tracy Power explicant (en català) el viatge a Palestina en el programa radiofònic Annour la Llum. Fes clic aquí.

4.Carles Peña,responsable del programa de ràdio Annour La Llum

Carles Peña

Vaig tenir el privilegi de descobrir aquest reportatge gràcies a la recomanació del meu amic Wahid Yacoubi.

Kamal Hachkar, el seu director, recupera la memòria dels jueus marroquins que van viure durant segles a la zona de Tinghir (Atles). En una primera part va fins al seu poble i recull les opinions dels musulmans respecte als seus antics veïns jueus. Els diversos  testimonis reflecteixen simpatia i el sentiment de pertànyer a un mateix poble, malgrat les diferències religioses.

Però la creació de l’estat d’Israel, l’any 48, va començar a enrarir la convivència. A finals dels 50 i principis dels 60, la majoria van marxar, renunciant a la seva nacionalitat marroquina.

A la segona part del reportatge Hachkar viatja a Israel on es troba amb alguns dels jueus originaris de la zona. Malgrat que han passat 50 anys, molts encara parlen tamazigh i àrab i senten nostàlgia del seu passat marroquí. És emocionant escoltar la conversa mitjançant la xarxa entre un d’ells i el pare de l’Hachkar. El documental acaba amb una visita a la casa d’unes dones que rememoren aquest passat amb cançons tradicionals berebers.

Actualment són molts els israelians d’origen marroquí que visiten aquestes poblacions per tal de retrobar-se amb el seu passat i mostrar als seus fills les seves arrels. Val la pena dir que els jueus provinents de països àrabs no van rebre el mateix tractament que els que van arribar des d’Europa o des dels Estats Units i, en aquest aspecte, s’han sentit força discriminats.

Aquest documental, tant pel tema que toca com per la sensibilitat que traspua, és francament recomanable. Espero que el fet de que estigui rodat en francès no resulti un impediment, hi ha escenes que parlen per sí soles. Gaudiu-lo.

Annour La Llum és un programa de ràdio que s’emet en directe els dimecres a les 20h. i es repeteix els diumenges a les 18h. per Ràdio Mollet (96.3FM). Aquest programa està dirigit per Carles Peña i cada setmana un convidat parla de temes o històries rellevants sobre el món àrab. Pots descarregar-te els podcasts dels programes aquí. També tenen Facebook.

5.Àlex Anfruns,  membre de l’organització pacifista Aturem la Guerra

De la terra mítica al rebuig de les fronteres.

Xerrada “Al cor de les revolucions àrabs”, Àlex Anfruns 18 maig 2012
Cortesia de la Biblioteca Can Rajoler de Parets del Vallès

No és un conflicte religiós. Malgrat que Palestina ha estat l’escenari d’enfrontaments i d’invasions al llarg de la història, les guerres no són exclusives de cap continent ni de cap territori. Per això, no és apropiat veure-hi una mena de continuïtat entre les guerres gairebé mitològiques del passat llunyà i les actuals. Aquesta continuïtat seria una construcció imaginària que amagaria altres contexts sociològics, econòmics, etc. i privilegiaria una visió mítica de l’humanitat en comptes d’una lectura històrica. El retorn a un territori de la cartografia bíblica, per part d’europeus de confessió jueva a Palestina s’emmarcava dins el context de la mentalitat colonial de finals del segle XIX. Aquest procés de colonització de Palestina es va accelerar amb la desaparició de l’Imperi Otomà, el relleu del qual va ser agafat per l’administració dels Imperis Britànics i Francès. L’origen del conflicte és doncs d’arrel secular, i té per objectiu el control d’un territori. De fet, la radicalització del discurs religiós i la seva instrumentalització amb fins polítics és un fenomen recent, que es produeix com a conseqüència d’una progressiva desaparició del nacionalisme àrab laic a la regió. Als anys setanta amb el context del xoc del petroli apareixen altres actors regionals, com les petromonarquies, que influeixen decisivament al seu entorn amb el seu pes econòmic però també a nivell ideològic. I amb la revolució iraniana s’acaba legitimant una interpretació en clau islàmica de la teologia de l’alliberament com a forma de resistència a l’imperialisme. Recordem que tot això es va produir en el context de la guerra freda, i que el discurs religiós es va afavorir clarament per a lluitar contra la influència a la regió de l’antiga Unió Soviètica.

Mapa de la zona fet per Julien Bousac. Publicat en la web:
http://www.taayoush.be/Zones-A-B-C.html?lang=fr

Les minories confessionals no estan perseguides. Aquesta idea és sovint una projecció falsejada de l’imaginari europeu sobre l’Orient Pròxim. És cert que malauradament cada vegada més es produeixen conflictes interconfessionals als països majoritàriament musulmans. Però de fet, la religió a l’Orient Pròxim, bressol del monoteisme, s’ha viscut històricament d’una manera oposada a l’experiència europea, a on hem conegut nombroses guerres de religió. Contràriament a Europa, a Palestina, Irak, Egipte, Líban, Síria, etc. hi ha una llarga història de convivència entre diferents comunitats religioses. Els països d’Orient Pròxim es caracteritzen pel seu pluralisme religiós. De fet, la creació de l’estat d’Israel el 1948 va ser un traumatisme per al conjunt de la regió, que va perdre una part important de la seva població de confessió jueva. Respecte a l’emigració dels cristians de l’Orient Pròxim a llatinoamèrica, a Canadà o Estats Units, aquesta va començar al segle XIX, i es va produir per raons econòmiques. Encara que numèricament cada vegada sigui menys important, la composant cristiana es segueix reivindicant pels palestins (i pels egipcis) com una part imprescindible de la seva identitat.

Foto de Translators for Palestine

El mur no ha servit per aturar la violència. Es diu sovint que el mur ha servit per a que no es produeixen més atemptats , la qual cosa ens permetria suposar que el mur separa la població palestina de Cisjordània de la població israeliana. Això és una simplificació que no es correspon amb la realitat del terreny, denunciada per nombrosos observadors internacionals des de fa temps. En primer lloc, el mur no es va construir per separar, sinó com a una demostració de força més, i no va respectar la línia verda de 1967, és a dir la frontera reconeguda per la resolució de les Nacions Unides entre Palestina i Israel, sinó que s’ha construït confiscant moltes parcel·les de terrenys de cultiu que pertanyen als palestins i amb la voluntat d’apropiar-se de recursos energètics com l’aigua. En casos com el de la ciutat de Qalqilia, el mur envolta completament la ciutat palestina, l’accés a la qual es fa per una única porta controlada per l’exèrcit. A més, dir que el mur separa la població israeliana de la palestina, i que per aquesta raó s’ha acabat la violència, és oblidar que a dins del mur, és a dir a la Cisjordània ocupada, hi viuen mig milió de colons, i que les colònies continuen creixent al marge de tota legalitat. N’hi ha prou amb sortir de qualsevol població palestina per a trobar-se amb colons israelians esperant tranquil·lament un autobús, enmig d’una carretera. El mur, declarat il·legal pel Tribunal de la Haya el 2004, és una part més de l’ocupació; com els checkpoints, que són una eina més d’opressió i de menyspreu de la legalitat internacional. Una de les seves funcions simbòliques és demostrar el control i la superioritat militar de l’ocupant.

Foto de Palestine in Pictures

La solució dels dos estats ja és inviable. Qualsevol observador pot arribar a la conclusió que actualment la proposta del Procés de Pau d’Oslo, la creació d’un estat palestí al 22 per cent de la Palestina històrica, és completament inviable. Des de la segona Intifada, la situació ha empitjorat progressivament, sobretot amb la multiplicació de veritables ciutats residencials i amb l’establiment de mig milió de colons. Per això, tot i que es tracti de colònies il·legals, és poc realista considerar que la creació d’un nou estat palestí es vegi acompanyada de l’expulsió d’aquest nombre tan elevat d’habitants, a més a més tenint en compte que les colònies estan connectades per carreteres i altres infraestructures, la qual cosa ha eliminat la cohesió territorial d’un futur estat palestí. Per tant, la solució a llarg terme, és un estat binacional  amb igualtat de drets per a palestins i israelians, encara que ara per ara sembli una idea difícil d’acceptar per ambdues parts, degut a que els conflictes són massa recents.

Podeu seguir a l’Àlex Anfruns en el seu bloc mediterraneitat.wordpress.com.

Bloc d’Aturem la Guerra Mollet fes clic aquí.

6.Palestina a la xarxa. Bones pàgines on informar-se

Si poses el ratolí sobre la foto apareixerà el nom de l’organització. Fes clic sobre la foto que vulguis. Se t’obrirà una pantalla nova. A la la part inferior esquerra de la pantalla apareixerà l’enllaç a la pàgina de Facebook.

7.Els llibres

Una manera ràpida d’informar-se sobre la història del conflicte és el llibre Palestina Ocupación y resistencia (Flor del viento, 2002), del metge, historiador i escriptor barceloní d’origen palestí, Salah Jamal (1951, Nablús, Palestina). És un llibre breu de 104 pàgines on l’autor explica de  manera sintètica, directe i molt entenedora la qüestió palestina. Aquest llibre està dirigit a lectors que tenen poca o cap informació i que volen tenir una mínima base  per entendre i analitzar el conflicte. El llibre conté mapes de la zona que ajuden a entendre molt bé l’evolució de l’ocupació.

Palestina, destrucción del presente, construcción del futuro és un llibre coordinat per Jamil Hilal (sociòleg de la Universitat de Birzeit i investigador a l’Institut Palestí per a l’Estudi de la Democràcia  a Ramallah). El llibre està editat per Edicions Bellaterra dins la prestigiosa col·lecció Biblioteca del Islam Contemporáneo. Es tracta d’una obra que té per objectiu aprofundir en les diferents vessants del conflicte, analitzant l’economia, el paper que hi juga Hamas, el sionisme, la política exterior dels EE.UU, etc. Les més de 300 pàgines del llibre estan escrites de manera col·lectiva per diferents autors del món universitari, acadèmic i de diferents instituts de recerca i d’investigació: Sufyan Alissa Sharif S.Elmusa, Basem Ezbidi, As’ad Ghanem, Husam A.Mohamad, Karma Nabulsi, Owen Powell, Are Knudsen, Jad Isaac i també Ilan Pappé considerat l’ historiador israelià més incisiu, valent i compromès i que Laurent Cohen ja ha citat parlant de la seva magnífica obra La limpieza étnica de Palestina.

Maus és la primera novel·la gràfica que el 1992 va guanyar un premi Pulitzer. Art Spiegelman relata en aquest còmic l’entrevista al seu pare i les experiències esgarrifoses de supervivència de l’holocaust com a jueu polonès. Palestina, en la franja de Gaza (Planeta-De Agostini, 2002) és també una novel·la gràfica on Joe Sacco, el seu autor, hi plasma les seves pròpies experiències en els territoris palestins, on s’hi va submergir durant uns mesos per documentar-se sobre el terreny. És com una mena de documental sobre la penosa vida dels palestins. Igual d’esgarrifós que Maus. Per aquest treball va obtenir el prestigiós premi American Book Awards el 1996.

Maus i Palestina. Un bon professor d’història posaria aquests dos còmics com a lectura obligatòria en els instituts de secundària.

Finalment recomanem La identidad errante (Ediciones del oriente y del mediterráneo, 1012). El seu autor és Gilad Atzmon, activista polític, saxofonista, compositor de jazz i també escriptor. Atzmon trenca tabús, s’atreveix a explicar i a denunciar intel·lectualment el discurs cultural i polític  del sionisme. És un llibre absolutament brutal, d’un home que ja no se sent jueu i que va marxar a Londres a la dècada dels 90, cansat de la radicalitat sionista. Aquest paio diu coses interessants, diguem que s’atreveix a dir coses noves i diferents sobre el conflicte. És un personatge que interpel·la pot ser de manera una mica agressiva, sense aturador. En tot cas no deixa indiferent a ningú, ja que rep crítiques tan dels defensors de Palestina com d’Israel. Hi ha qui pels seus articles el considera una mica perillós. Us deixo l’enllaç de molts articles seus aquí per si us interessa i així tenir informació per opinar.  També un article aquí on podeu llegir un atac públic contra ell (en forma de carta) i la rèplica on ell es defensa.

“Veia palestins per tot arreu, fins que em vaig dir, carai, si és que estic vivint en territori palestí!’.

FELIÇ SANT JORDI 2013

Ha estat Joaquim Oristrell, en motiu d’una entrevista a Els matins de TV3, la persona que m’ha convençut de l’actitud amb la qual afrontar la situació de crisi actual. Ell deia, referint-se al món de la cultura i que jo m’aplico també a nivell personal, que cal fer com l’orquestra del Titànic. Que la música no pari tot i estar amb l’aigua fins el coll!

Doncs això amics, que no ens amarguin un dels dies més macos de l’any.

La família de Tot és una mentida celebra l’arribada del dia del llibre i per aquest motiu hem fet un vídeo amb què volem desitjar a tothom un feliç  Sant Jordi 2013.

Aquest vídeo es va gravar sota la influència del Subterranean Homesick Blues de Bob Dylan, on el music americà hi posava part de la lletra de la cançó, nosaltres hem escrit els títols de molts llibres ressenyats en el bloc.

Podeu veure el seu vídeo original aquí  i també  aquí.

 

LA RÀDIO I ELS LLIBRES. Catorze programes especialitzats en literatura.

L’ús de la paraula és el nexe comú entre la ràdio i la literatura. Un programa de ràdio ben fet depèn de la utilització brillant i intel·ligent de la paraula. Com la bona literatura, no? La llengua en tota la seva plenitud despullada davant del lector i de l’oient.

Les emissores de ràdio donen suport al món del llibre en els programes d’actualitat, d’entreteniment  i de magazines diversos. En general les emissores públiques  han tingut un paper destacat en la difusió  de la cultura literària. Per exemple  iCat.cat o Ràdio 3.

Avui informem sobre catorze programes de ràdio. Tots tenen en comú tres característiques: estan especialitzats en literatura, actualment estan en funcionament i es poden escoltar a través d’internet. A partir d’aquests trets col·lectius cada programa té algunes particularitats que els fan únics. Hi ha una mica de tot, la ràdio autogestionada i la de grans grups de comunicació privats, la ràdio pública, la ràdio de poble, la que s’expressa en català i la que ho fa en castellà, la que dóna vida a un club de lectura, la que parla de l’actualitat literària més diversa i la que és el resultat de la passió per la poesia.

Si hagués d’escollir un mitjà de comunicació em quedaria amb la ràdio. Potser perquè la relaciono amb la felicitat i la llibertat que vaig sentir a Ràdio Mollet mentre hi vaig col·laborar durant uns quants anys. He tornat a visitar la ràdio per fotografiar l’Emma Balea, amiga i companya de feina, a qui agraeixo que s’hagi deixat retratar per aquesta ressenya.

Ara que tenim Sant Jordi a tocar és un bon moment per descobrir nous espais literaris on informar-nos. Com ha canviat tot! La tecnologia ens dóna la possibilitat d’escoltar la ràdio via internet a qualssevol hora i a qualsevol lloc del món. Com diuen a Fosfatina si a aquesta hora no et va bé, no et preocupis: per alguna cosa va inventar Déu els podcasts.

1. La literatura a la ràdio lliure i autogestionada.

FOSFATINA

A Fosfatina hi trobareu el món underground i alternatiu de la literatura. Editorials estranyes, de poca tirada i de difícil distribució. També editorials digitals. Molta contracultura. La poesia subterrània hi està molt present. El programa està amenitzat amb música bizarra..

La responsable del programa es diu Adriana Bañares Camacho (1988, Logroño) i és una autèntica creadora. Està al darrere de nombrosos projectes. Escriu poesia i relats.  És responsable del bloc eròtic Erosionados i és la directora i presentadora de programa de ràdio Fosfatina. Aquest programa s’emet a la Ràdio digital CCK Ràdio els dimecres a les 20h.

Podeu escoltar el programa des del podcast que penja a l‘Ivox i també des de La Fanzine, la publicació digital i impresa de la qual Bañares és coeditora.

EL LÁTIGO DE JOYCE

El Extrarradio és una plataforma digital formada per periodistes, creatius, comunicadors i professionals de diferents àmbits que davant la difícil situació del periodisme actual en el context de la crisi econòmica van decidir en el 2012 tenir un lloc per crear i donar sortida a les seves idees. Es tracta, per tant, d’un canal de comunicació independent i compromès.

Dins de la seva programació trobem El látigo de Joyce, un gran programa sobre literatura, presentat per María Jesús Espinosa de los Monteros, que sentencia:  No tindrem el temps suficient al llarg de la nostra vida de llegir tots els llibres que volem. Potser el més difícil és decidir quins d’ells ens acompanyaran al llarg de tota una vida. D’això tracta El látigo de Joyce. És un homenatge a la bona literatura i als llibres que val la pena llegir. Són trenta minuts de ràdio amb majúscules. Bons guions i bona informació. Podeu escoltar el programa des de la pàgina de El extrarradio.

EL CORAZÓN DE LAS TINIEBLAS

Aquest programa s’emet a:  Valkyria Radio, CUAC FM (103.4 FM, La Corunya) i Aquí FM (89.1 FM Santander) i a la històrica Radio P.I.C.A. els dimarts a les 18h. i a les 22h. Ràdio P.I.C.A. és una emissora  independent, autogestionada i no comercial del barri de Gràcia de Barcelona. Emet des de l’any 1981 i s’ha convertit en una referència de les ràdios llibertàries. Desprès d’un llarg periple de tancaments i reobertures, actualment Radio P.I.C.A. emet via internet.  

Klara Ana Salas Gómez és la creadora d’aquest fantàstic programa. El corazón de las tinieblas ofereix una combinació perfecte de textos i músiques. En cada programa la presentadora posa veu i llegeix els textos d’un llibre. Un programa un llibre com Eleonora d’Edgar Allan Poe; Vendrán lluvias suaves, de Ray Bradbury; o Maquinaciones, de Patricia Highsmith. Una veu molt agradable i narrativa complementada per una bona selecció musical. Sempre és un gran plaer que et llegeixin un llibre i en aquest cas ho fa molt bé!

Podeu escoltar el programa a través del bloc del programa.

LA MILANA BONITA

La Milana Bonita és un programa radiofònic de foment de la lectura en què cada setmana s’analitza de manera monogràfica un clàssic de la literatura universal. El projecte va néixer el 18 d’abril de 2010 de la mà d’un grup d’estudiants de Periodisme de la Universitat de Valladolid. Actualment Víctor Gutiérrez Sanz és el presentador i coordinador del programa i Ignacio Pillonetto, Eduardo Martín, Sergio Pascual i Eduardo R. Salgado són redactors i col·laboradors del programa. El fet que en cada programa es comenti entre tots els membres de l’equip una novel·la li dóna a l’espai radiofònic una gran profunditat, sense caure en la pedanteria, més aviat es tracte d’una reunió d’amics parlant amb passió sobre bona literatura.

La periodicitat del programa és d’una vegada a la setmana (els diumenges) i té una durada aproximada de 70 minuts. El programa es pot descarregar des  del seu bloc.

A ESTE LADO DE LA TUMBA

91.4 FM. Ràdio Contrabanda. Barcelona.Emissió en directe: Dilluns de 19:00  a 21:30Repeticions: Dimarts de 10:30  a 13:00 Diumenge de 3:00  a 5:30

Hi ha algú que es pugui negar a escoltar un programa de ràdio que es defineix així?: Contes obscurs que declaren la guerra a l’estupidesa, poesia moribunda per a ressucitats, pluja per als dies de sol. Ràdio literatura contra la cultura escombraries, esperpent literari per a la fi del món o simplement amor i mort per a tot@s.

Poesia, autors estranys (o no tant) i el món subterrani de la literatura. Emeten des de  la mítica Ràdio Contrabanda una ràdio lliure, no comercial, assembleària i autogestionada, que emet des de Barcelona des de 1991. També podeu escoltar el programa des del seu bloc o des del seu facebook. També emeten des de la ja comentada Ràdio P.I.C.A.

2. La literatura a la ràdio en català.

PUNT DE LLIBRE

96.9 FM. Cadena SER Barcelona. Dissabtes de 15h a 16h i els diumenges de 6h a 7h (remissió).  Presenta Pilar Argudo.

Si busqueu un lloc on no arriben les flames i no entra mai l’aigua de pluja, trobareu el magnífic Punt de llibre, un espai de ràdio que comença sempre amb un conte i que té el repte de mantenir els llibres sans i estalvis de perills.

La veu tranquil·la i evocadora de la Pilar Argudo, la seva presentadora, ens convida cada setmana  a fer un passeig per l’actualitat literària amb tertúlies, entrevistes, opinió, concursos i participació dels oients. Un programa de ràdio ben cuinat i molt recomanable on hi tenen cabuda una gran diversitat de propostes literàries. Tenen una pàgina al facebook on informen sobre el programa, els llibres que els agraden, esdeveniments literaris diversos i on pengen l’enllaç dels seus programes.

80 GRAMS

94.4 FM.

Ràdio Ciutat de Badalona.

Cada diumenge de 9 a 10 del matí.

Presenta Laura Garcia.

Notícies, agenda, entrevistes, reportatges, el rànquing dels llibres més valorats i repàs als clàssics de la literatura. És un programa de ràdio centrat totalment en la literatura escrita en català.  Tenen facebook i un bloc amb ressenyes literàries, notícies i informació sobre literatura. És en el bloc on pengen l’enllaç dels programes.

EX LIBRIS

90.7 FM. Ràdio Cardedeu. El primer dissabte de cada mes a les 12 h. Presenta  Clara Calbet.

Inclou reportatges, entrevistes a autors, repàs de novetats editorials, sortejos de llibres, agenda de les activitats literàries i diverses seccions amb col·laboradors on es parla de gastronomia (llibres i cuina), literatura per a joves, literatura de fantasia, la vida dels escriptors, reflexions literàries…  El programa de ràdio el pengen en el seu bloc i en la seva pàgina de facebook, on a més  tenen una amplíssima informació sobre literatura.

VOLS LLEGIR?

107.7 FM.

Ràdio Nova. La ràdio de Vilanova del camí ( l’Anoia). 

Els dilluns de 20h a 21h i els diumenges de 13h. a 14h.

Presenta Josep Maria Soler.

Ja en són vuit les temporades que porten en antena. Vols llegir? diversifica les seves propostes  en les ressenyes literàries, els articles literaris i les històries curtes donant prioritat a la narrativa escrita en català. Tot aquest material es pot escoltar en el programa radiofònic i també llegir en el seu bloc. Un bloc molt complert on els usuaris podem  triar entre els programes emesos, escoltar les entrevistes fetes a diferents autors, llegir les propostes del Club de lectura i llegir els diferents microrelats. També tenen  una pàgina de facebook on informen i pengen els programes.

3. La literatura a la ràdio en castellà.

LA ESTACIÓN AZUL

RNE. 

Dissabtes de 16h. a 17h.

Presentat per Ignacio Elguero y Cristina Hermoso de Mendoza.

La estación azul compleix dotze anys en antena. Durant aquests anys el programa ha rebut nombrosos premis i reconeixements. Alguns d’ells com l’Ondas 2002, Premi Leer y Entender la Poesía de la Universidad de Castilla La Mancha 2005, Premi Bibliodiversidad por el Fomento de la lectura 2007  i el Premi Fomento de la Lectura 2012 de la Federación de Gremios de Editores de España.

La estación azul és un bon exemple de com gastar els diners públics fent un esplèndid servei cultural a la ciutadania. La estación azul té per objectiu fomentar la lectura sense caure en l’elitisme i sempre de manera didàctica i propera. Van començar a Ràdio 3, després van passar a RNE1 i des de fa un temps també han incorporat La estación azul de los niños (RNE5), un programa dirigit als més petits.

Pots escoltar els programes a la pàgina de RTVE a la carta i també en el seu facebook.

POMPAS DE PAPEL

Ràdio Euskadi.

Dissabtes de 15h a 16h. i dilluns de 00h. a 1h.

Presentat per Fèlix Linares i Enrique Martín.

  Recentment han celebrat els vint-i-cinc anys en antena! Un bon magazine cultural sobre l’actualitat literària amb entrevistes i ressenyes. El millor del programa és el savoir-faire dels dos presentadors que d’una manera amena, crítica i amb un punt d’humor orienten a l’oient amb bones recomanacions, informació curiosa i destacades anècdotes. És la saviesa que dóna l’experiència. 

Pots escoltar els seus programes en la pàgina de Radio Euskadi i també pots seguir les ressenyes en el seu bloc sobre literatura.

ASÍ SUENAN LOS LIBROS

94.9 FM.

Onda Melodía (Navarra).

Dimecres de 18h. a 19h.

Presentat per Belén Galindo.

Así suenan los libros és el nom del programa de ràdio del Club de Lectura del Diario de Navarra. Així doncs ens trobem amb un club de lectura com molts dels que coneixeu al voltant de les biblioteques, casals de cultura o espais per a joves i que a Navarra és tota una institució. Va néixer el 2007 i el 2012 va donar el pas en el món de la ràdio.  El passat mes de febrer han fet un any. Els programes els pengen en el seu Facebook.

EL PLANETA DE LOS LIBROS

100.4 FM. 

Radio Círculo (Madrid).

Dijous a les 18.30h.

Presentat per Nieves Martín Díaz.

Aquest programa porta en antena nou anys i es pot escoltar per Internet a partir  del Círculo de Bellas Artes de Madrid o des del seu  facebook. Independent, amè i variat, aquest programa abasta tots els àmbits literaris. Bona literatura amb tota la seva diversitat cultural.

DE LECTURA OBLIGADA

107.5 FM.

Ràdio Jove Elx.

Programa dirigit per Marta Juan y Tania Baeza.

L’objectiu del programa és fomentar la lectura, sobretot donant a conèixer els autors novells. De vegades els programes es centren en una temàtica: sexe, misteri, poesia, viatges, etc. Sempre tractats des del punt de vista de la literatura. Porten dues temporades en antena. Tenen un bon bloc amb bones recomanacions. En la seva pàgina de facebook podeu escoltar els programes de ràdio.