PER A QUÈ SERVEIX UN LLIBRE? 10 usos pràctics (Bon Sant Jordi 2014)

23 abr

Per què serveix un llibre

Igual que un cambrer explora diàriament darrera la barra del bar l’essència de l’ésser humà, el llibreter ho fa a les llibreries. En un ofici es serveixen begudes i menjar i en l’altre llibres. Entre tots dos alimenten el cos i l’ànima dels clients.

Els llibres haurien de servir per llegir. Aquesta és la resposta amb la qual, d’entrada, tots hi estaríem d’acord, oi? Això em pensava jo quan em vaig estrenar com a venedor en el primer Sant Jordi. Ja han passat uns quants anys! Aquesta serà la tretzena diada a la Llibreria l’Illa de Mollet del Vallès.

No hi ha millor ocasió per esbrinar els diferents usos que se li poden donar a un llibre que el dia de Sant Jordi. Avui és 23 d’abril, la gran festa del llibre. Els llibres, a part de per llegir-los, poden servir per alguna cosa més? Et proposo 10 usos pràctics que li podem donar a un llibre i et convido a que ens expliquis algun altre que li donis tu i que no sigui el de llegir, és clar. Perquè la ressenya d’avui va d’això.

Feliç diada de Sant Jordi 2014 a tothom!

1. Per regalar

Sant Jordi 2014

Sí, molts es llegiran, però crec que de tots els llibres que es regalen el 23 d’abril els que no es llegeixen en són un munt. Mai falten aquells clients que volen regalar un llibre (i et confessen quan vols ajudar-los) que no saben quin triar perquè és per la parella i en realitat no li agrada llegir. El llibre serveix com a regal. Si es llegeix o no ja es veurà.

2. Per ostentar

Sant Jordi 2014

Alguns lectors competeixen per anunciar als quatre vents que la seva és la més gran (de biblioteca), que són els que més llegeixen i que són els que en saben més.

També existeix l’ostentació d’aquell que no llegeix. Hi ha gent que té llibres als prestatges de casa per pura estètica i ostentació. No és conya, un Sant Jordi vaig atendre una senyora que portava les mides dels llibres que necessitava apuntades en un paper. Li interessava la grossària i la dimensió, el tema del llibre no tenia importància.

3. Per lligar

Per què serveix un llibre

Era un inconscient. A l’adolescència vaig caure en l’error d’intentar lligar amb una jove pija a partir d’una mentida. Vaig voler impressionar-la parlant de la lectura de l’Ulises, de James Joyce. Evidentment no va funcionar. Primer perquè era una trola i segon perquè ella era més de l’Isabel Allende, i en realitat tant li feia. Els Stan mai s’han entès gaire bé amb les Barbies! Vaig aprendre la lliçó. Només cal parlar d’allò que un ha llegit i fer-ho amb estima. Potser si hagués parlat de Las historias de la puta Mili, de l’Ivà (que era el que més m’apassionava en aquella època) hauria pogut lligar amb l’amiga, que era més simpàtica i que temps després vaig saber que li encantava el Makinavaja, també de l’Ivà.

4. Per falcar

Sant Jordi 2014

Per aquella cadira atrotinada o aquell moble vell. No hi ha res millor que un llibre per falcar tot allò que a casa tingui moviment i hagi d’estar en repòs i fixat.

5. Per cardar-se l’esquena a les mudances

Mudances

Les mudances són terreny abonat per castigar el nostre cos. Les caixes de llibres són una trampa mortal. Com pesen! L’experiència em diu que és millor baixar la nevera que les caixes de llibres.

6. Per fer cigars amb el paper de la Bíblia

Sant Jordi 2014

El preu del tabac cada vegada és més car, per moltes butxaques és prohibitiu. Cada vegada hi ha més fumadors que han fet el pas al tabac d’enrotllar cigars. Mira, en això sí que ens assemblem a Europa, que ja fa molts anys que cargolen tabac. Si t’has quedat sense paper, el de La Bíblia (que també és un llibre, no ho oblidem) pot servir per fer-te un bon cigar.

7. Per fer de souvenir

Per què serveix un llibre

El llibre com a fusta on tallar les verdures. És un invent senzill i original. El vaig fotografiar al MIBA (Museu d’idees i invents de Barcelona).

8. Per fer de topall a la porta

Sant Jordi 2014 041

A casa dels pares ho he viscut amb absoluta normalitat. Ja podia ser una obra mestra, un clàssic, un mite! No es respectava ningú. Si hi havia corrent d’aire, el topall de la porta era sempre un llibre. La casa dels pares és molt allargada perquè dóna a dos carrers. Per lluitar contra la calor obríem a banda i banda i fèiem circular l’aire. D’una punta a l’altre he arribat a veure cinc llibres pel terra per evitar que les portes es tanquessin.

9. Per dormir

Sant Jordi 2014 (27)

El llibre pot ser un bon remei per tots aquells que no puguin dormir bé. Millor que els medicaments, que escoltar la ràdio i que fumar. Per quedar-se ben adormit cal agafar llibres avorrits, llibres sonsos, llibres ploms! N’hi ha a carretades. L’altre nit no podia dormir i amb només una pàgina i mitja de La desventura de la libertad, de Pedro J. Ramírez vaig caure rodó.

10. Per fer gimnàstica

Sant Jordi 2014 DEF.jpg

No hi ha diners per res. Cada cop fem més exercici de manera gratuïta per mantenir el cos en forma. Fem footing, anem en bicicleta, caminem… Els llibres poden ser una bona solució per aquells que volen fer musculatura sense anar al gimnàs. El gruix dels llibres permet fer sèries amb més o menys pes.

 

 

 

CAFÈ BARCELONA, de Joan Carreras

10 abr
Si fos holandesa el seu nom podria ser Beatrijs (beneïda dona, dona feliç) però és catalana, viu a Mollet i es diu Yolanda Cerrudo Jara.

Si fos holandesa el seu nom podria ser Beatrijs (beneïda dona, dona feliç) però és catalana i viu a Mollet del Vallès. Es diu Yolanda Cerrudo Jara i és molt bona lectora.

Ve a ser el mateix, ja sigui per l’educació religiosa o per l’atea, al final acabem parlant de la culpa que és una de les maneres que tenim per limitar i jutjar els nostres actes. La culpa és un dels pilars on s’apuntala Cafè Barcelona, la cinquena i darrera novel•la de Joan Carreras (Barcelona, 1962). La millor justícia que se li pot fer a un bon llibre és llegir-lo, i crec que tot i que ha guanyat el Premi Ciutat de Barcelona 2013 de literatura en català i ha obtingut molt bones crítiques, Cafè Barcelona encara no és prou conegut i hauria d’arribar a molts més lectors. La novel•la s’ho val.  

Cafè Barcelona té un inici súper potent, la part central és més relaxada i cap al final, tornem-hi, s’enfila fins ben amunt. Si la intensitat narrativa del llibre fos una lletra seria la N. És inevitable deixar-se endur per la literatura polida i punyent de Joan Carreras. Pocs diàlegs, poques descripcions (els personatges els coneixem més per les seves accions que pels seus retrats), i una manera d’escriure enlluernadora que va seduint més i més fins el final. Un final rodó, per cert, al qual cal arribar per comprendre i tancar totes les trames i subtrames que l’escriptor ens ha anat obrint de manera dosificada i que arriben al lector com petites dosis de droga dura. Petites píndoles d’eufòria creativa.

Cafè Barcelona és el nom de la taverna de cuina mediterrània que la Greetje regenta, primer amb el seu marit i després de la mort d’aquest amb la Roos, la seva nova parella. Ubicat a la Plaça Amstelvedt d’Amsterdam, el Cafè Barcelona és més que un local, pràcticament és un personatge del llibre. En el Cafè Barcelona circulen cuiners de tot tipus que no se’n surten amb l’arròs dels dijous i clients fidels que gaudeixen amb els guisats catalans. Hi descobrim també la banda sonora del llibre a partir de la música del mític cantant André Hazes (una mena de Julio Iglesias a l’holandesa). És molt recomanable visitar el bloc que gestiona Joan Carreras en el qual ha anat fent entrades relacionades amb moltes referències fotogràfiques, musicals i culinàries que apareixen en el llibre. A més, hi podeu trobar un munt d’enllaços a diferents ressenyes del llibre, vídeos, entrevistes etc.

Tot i que la novel•la té un munt de personatges molt ben lligats, el pes de la trama recau en tres. Per una banda hi ha el narrador del llibre que no sabem qui és i que ens és revelat cap al final de la història quan es converteix en un personatge cabdal de la novel•la. Per altra banda tenim l’Arjen (el fill de la Greetje) i l’Annabel (la filla de la Ross), els germanastres a partir dels quals es desencadena tota la trama.

No us desvetllo res que no sabreu si llegiu les primeres pàgines del llibre si us explico que l’Arjen és un dels cascs blaus que va estar destinat en el Dutchbat, el batalló holandès de les Nacions Unides que tenia com objectiu la protecció de Srebrenica durant la guerra de Bòsnia. El juliol de 1995 la ciutat va ser conquerida per l’exèrcit serbi i l’Arjen va ser testimoni del genocidi d’Srebrenica amb més de 8.000 persones assassinades i amb més de 20.000 deportats. Quan els soldats van tornar a Holanda van ser tractats amb rebuig i menyspreu. Eren l’escòria del país. La societat holandesa sentia vergonya per l’actuació dels seus soldats i no comprenia com no van evitar aquella carnisseria. L’Arjen no pot resistir la pressió a la que el sotmet la societat i la culpa que arrossega i finalment es suïcida. Aquesta part del llibre és absolutament brutal, per a mi la millor.

Tot i que la història està filtrada per una constant remor de tristesa, el llibre ens transmet la possibilitat de les segones oportunitats i és sobretot una història de relacions humanes i d’amor. No d’un amor en concret, sinó de l’amor basat en l’amistat, de l’amor entre les parelles (heterosexuals i homosexuals) i de l’amor entre mares i fills.

Hi ha culpabilitats que es poden expiar, d’altres que es carreguen a l’esquena i qui dia passa any empeny i també estan aquelles tan salvatges que ens rosseguen l’ànima per sempre més. Joan Carreras ens parla d’aquestes últimes i de com afecten i condicionen la vida dels personatges del llibre.

En la bona literatura podem trobar respostes i lliçons. Cafè Barcelona és una bona lliçó de literatura. Les respostes però, les trobaràs tu si llegeixes el llibre. O pot ser no hi trobes res, que això de les interpretacions és molt personal. Tan personal com el sentiment de culpa.

Títol:  Cafè Barcelona   Autor:  Joan Carreras   Editorial:  Proa   Primera edició:  novembre 2013   EAN:  978-84-7588-428-8   Format:  rústega, 285 pàg, 19 euros.

ELS NOIS, de Toni Sala

28 mar

BeFunky_null_4.jpg

És un dia especial. Has posat el cava al congelador. Quan agafes l’ampolla t’adones que està força freda, pràcticament congelada. Treus el suro i el seu esclat festiu precedeix el vessament constant del cava sobre la taula. No hi ha manera d’aturar-ho. No has calculat bé la temperatura.

Els nois és com un bon raig de cava glaçat. Una vegada encetat, el llibre entra com un canó i manté fins el final una trama molt ben narrada. S’assembla a aquells llibres fets a tot drap, sense contemplacions, a lo bèstia. Només ho sembla, perquè Toni Sala deixa el lector noquejat amb un desplegament lingüístic precís, bell i polit i això necessita el seu temps d’escriptura i de feina creativa.

Els nois és l’última novel•la de Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969) i és el primer volum de l’Altra editorial, la nova aventura literària de l’ Eugènia Broggi.

La pròpia mort és el pitjor que et pot passar fins que descobreixes que és molt pitjor que la mort en comptes de passar-te a tu li passi a un altre”, afirma Toni Sala a l’entrevista que li van fer en el Via Llibre. La mort i com ens posicionem davant un fet que ens condiciona a tots. La mort i com ens enfrontem a la seva inapel•lable arribada. La mort i com omplir d’esperança i futur el buit que deixa. D’això va, entre d’altres coses, el llibre.

Ho havia fet a Provisionalitat (Empúries, 2012) i ara hi torna un altre cop. L’ eix vertebrador de la novel•la gira al voltant de la mort de dos nois (joves i germans) en accident de trànsit i les conseqüències que aquesta desgràcia té per a la gent propera. Quatre petits relats, però tramats com una novel•la i en cada un d’ells un protagonista en el què es concreta la història. El treballador gris i frustrat de la banca del poble. El camioner mig psicòpata que transporta bales de palla el dia del funeral. La noia sense vacances, sense viatge a l’Índia i sense un futur amb el Jaume (un dels germans accidentats) i finalment el bohemi que va marxar pensant que es convertiria en un artista i ara torna fracassat amb l’objectiu d’heretar la propietat familiar.

Els personatges del llibre naveguen perduts a la recerca de raons i de veritats. Toni Sala se’n surt amb nota quan els presenta dins de la marginalitat i la sordidesa, per a mi els millors moments del llibre. Les prostitutes de la Nacional II, les relacions perverses entre pares i fills o l’art com a impostura en el maltractament animal.

Ja sigui per la veu del narrador omniscient, pels diàlegs o pels monòlegs interiors dels personatges, el llibre deixa anar una bona dosi de mala llet. Alguns sentiments universals com l’avarícia, l’egoisme, la desesperació, la soledat i la ràbia, la situació del nostre país amb la crisi econòmica i la independència com a teló de fons, són els motors que fan present una cadència permanent de malestar i de molt mal rotllo.

Els nois, de Toni sala

Últimament podem veure moltes creacions que estan molt arrelades al territori. La Plaga, la fantàstica pel•lícula de la Neus Ballús i guanyadora de quatre Premis Gaudí, és un bon exemple. En aquest sentit, Toni Sala també concreta molt l’espai físic. Tot succeeix la segona setmana de gener de 2013 entre Vidreres, Sils i la Nacional II. El restaurant, la carretera i les prostitutes, l’església, la masia… El paisatge ens conforma.

Em consta que hi ha espectadors que després de veure La Plaga han visitat Gallecs a la recerca dels actors i dels diferents espais rurals que hi apareixen. No em sorprendria que algun lector anés cap a Vidreres a fer turisme literari!

Els Nois m’ha traslladat a un western postrural. Sí, un western del segle XXI a la comarca catalana de La Selva . Ara i avui, igual que en el Far West del segle XIX, resistir és sobreviure.

Els enllaços

1. El bloc de Toni Sala.

2.Ressenya del llibre en el bloc Quadern de mots.

3.Ressenya del llibre en el bloc Je dis ce que j’en sens i entrevista en el mateix bloc aquí.

4.Ressenya i petita entrevista a Tinta invisible.

Títol:  Els Nois  Autor: Toni Sala  Primera edició:  febrer de 2014  Editorial:  l’altra editorial   EAN: 978-84-942160-1-5  Format:  Rústega, 184 pàg. 16 euros

EL COMPROMÍS, de Sergei Dovlatov

14 mar

Natalia Ivanova

Natalia Ivanova, va estudiar a la Universitat de Llengua i Literatura Russa de Tashkent, a la república ex soviètica de l’Uzbekistan. Va acabar el 1990 i tot i que en aquell moment començaven a estudiar-se alguns escriptors russos “prohibits”,  a Sergei Dovlatov encara no li havien publicat cap llibre i era pràcticament desconegut al seu país.

Fa un parell de mesos que em van comunicar que havia guanyat el 1r premi del concurs de recomanacions de “Llegir en català” . La foto que vaig presentar va ser valorada com la més original i va servir per il·lustrar en el bloc la ressenya del llibre No et miris el riu, de Mònica Batet (2012, Editorial Meteora). La pots veure aquí. Llegir en català és una associació d’editorials independents de Catalunya que treballen per fer arribar els millors llibres en català i està formada per les editorials Raig Verd, Periscopi, LaBreu, L’Avenç, Gregal, Llibres del Delicte, Saldonar, Gall editor, Alrevés, Saldonar i Meteora. Aquest és el seu facebook i aquest és el seu bloc.

Unes setmanes més tard el servei de correus em donava una alegria. No em portaven les factures habituals, sinó un paquet amb un lot de llibres i una samarreta de l’associació. Era el premi de Llegir en català. Vaig triar El Compromís com a primera lectura d’entre els cinc llibres que van arribar. Avui el recomano en aquesta ressenya perquè és un llibre que m’ha entusiasmat i m’ha servit per descobrir un nou escriptor. 

Sergei Dovlatov (Ufa, 1941-New York, 1990) forma part amb Ióssif Brodski, Yevgeny Rein, Dmitri Bobyshev i Anatoly Naiman, entre d’altres, d’una generació d’autors russos que van topar a finals dels anys seixanta del segle passat amb la dictadura comunista soviètica. La conseqüència va ser la censura i el control i per tant la impossibilitat de dur a terme la seva feina en un marc de llibertat. Els poetes, creadors i periodistes que no es van sotmetre a l’establishment ideològic soviètic es van convertir en uns pàries. Eren creadors que treballaven en la clandestinitat, amb la negativa de les editorials a publicar els seus llibres, i amb muntatges judicials que acabaven amb ingressos a la presó o en els psiquiàtrics. Pots aprofundir en l’autor, en el seu context polític i en la trajectòria literària si llegeixes el fabulós article Ciudadano Dovlatov, de Lino González Veiguela a la revista Clarín.

El 1979 Sergei Dovlotov va emigrar als Estats Units i dos anys després va aconseguir publicar-hi El Compromís en rus. El llibre és el tercer de la dotzena que va publicar. La zona. Apunts d’un vigilant de camp (2009),  La Maleta (2010) i El Compromís (2011), són els tres llibres que LaBreu edicions ha traduït al català.

En El Compromís l’escriptor rus narra la seva experiència de tres anys (1973-1976) com a redactor del diari Estònia Soviètica a Tallin, abans que l’expulsessin del Sindicat de Periodistes. “M’havien ofert un passatge. Em trobava en un carreró sense sortida. Deutes, problemes familiars, una certa desesperació. Partim cap Tallin a la una. A la butxaca tenia 27 rubles, la targeta de periodista, bolígraf. A la borsa de viatge, una muda interior”.

Natalia Ivanova va arribar a Mollet del Vallès l'octubre de 2001.

Natalia Ivanova va arribar a Catalunya l’octubre de 2001. És responsable del Mini Mercat Sibèria, especialitzat en productes russos. Trobareu l’establiment en el carrer Joan Maragall, 23 de Mollet del Vallès.

Els dotze encàrrecs periodístics que encapçalen cada capítol introdueixen les dotze històries del llibre. Els encàrrecs s’acaben convertint,  irònicament per en Dovlatov, en dotze compromisos. Sobre què escriu? Quin tipus d’articles li encarregaven? Us podeu fer una idea de què va El Compromís amb alguns dels arguments de les històries: la vaca lletera més productiva del país, les “faltes ideològiques” per utilitzar l’ordre alfabètic en lloc de l’ordre del soviètic, les celebracions del partit comunista en el funeral d’un director de la televisió pública,  o la difícil elecció del nadó 400.000 d’entre una llista de candidats poc apropiats.  Cada capítol és una història fantàstica producte de l’autobiografia, el relat curt i el periodisme. Pots aprofundir més en els arguments i en els personatges del llibre si llegeixes l’apassionada ressenya que li van fer des del bloc El Caimán Sincopado.

Segons el propi autor les seves impertinències periodístiques eren meditades i hàbils. Un conegut va batejar el seu estil com a “descaradura respectuosa”. “Bevia, provocava escàndols, manifestava miopia ideològica. A més a més no era del Partit i era mig jueu i tot. I, per acabar, la meva familiar cada vegada estava més embolicada.”

Sergei Dovlatov ha passat a la història com un dels escriptors russos més populars i estimats del segle XX. El seu poder literari  es basa en la gran capacitat d’observació. Dovlatov escriu a partir del semenfotisme,  des del punt de vista de l’insubornable i des d’aquell orgull dels esclafats als que només els hi queda la dignitat de treure-li la punta a tot. Sergei Dovlatov es riu d’allò que veu i d’allò que viu, i ens fa riure a nosaltres, els lectors, amb les seves conclusions, sentències i diàlegs. Allò que explica és trist, és surrealista, és nostàlgic… són històries de bojos! Et descobreixes amb un somriure constant però amb la permanent certesa  que allò que llegeixes és absolutament dramàtic. Les històries de Dovlotov desemmascaren el papanatisme de la  política comunista russa. Sense buscar-ho explícitament, entre gotet i gotet de vodka, la transgressió, la denúncia i la crítica van calant d’una manera subtil.

webcam-toy-foto57

Tot plegat, una literatura rodona, divertida, corrosiva, sorprenent… i tremendament dura.

-Jo? Ara mateix em penjaria! Però em fa pànic el dolor a l’últim moment. Si pogués adormir-me i no despertar-me mai més…

-I que hem de fer?

-No pensar. Beure vodka –va treure una ampolla.

-Em sembla que m’emborratxaré –vaig dir.

Sergei Dovlatov va fer del vodka el seu refugi contra la soledat i l’amant etern a qui confessar els secrets més íntims. Com diu la dita els nens i els borratxos diuen sempre la veritat. Na zdorovye!.

Títol:  El Compromís   Títol original:  Kompromiss   Autor:  Sergei Dovlatov   Traductor:  Miquel Cabal Guarro   Primera edició:  novembre de 2011   Editorial:  LaBreu   EAN: 978-84-93858-37-7   Format:  192 pàg.  16 euros rústega.

 

LA CASA DE HOJAS, de Mark Z.Danielewski

28 feb
David Martín

El meu bon amic David Martín. Un lector impressionant sota les escales! 

Em pregunto la cara que posaria l’encarregat de maquetar La casa de hojas. Joder, amb els cabrons dels moderns i la mare que els va parir a tots! Imagino que va expressar alguna cosa semblant a això. I és que per fer la composició i el disseny del llibre cal una feina ingent. El responsable de tot plegat és el seu autor, l’americà Mark Z. Danielewski (Nova York, 1966), i  sobretot la seva impressionant  imaginació.

La casa de hojas és la primera novel·la de Mark Z. Danielewski i es va publicar per primera vegada l’any 2000 als Estats Units. És una novel·la tremendament complexa en el disseny interior de les pàgines.  Múltiples tipografies, diferents colors de tinta i peus de pàgina embogidors (entre d’altres  recursos del disseny), fan d’aquesta novel·la una joia per la vista i la converteixen en un objecte preuat. Un altre cosa és la mitificació del llibre. Sembla ser que des de la seva aparició existeix una legió de seguidors, autèntics hooligans de l’autor i del llibre. Des de l’octubre de 2013 es pot llegir en castellà. Precisament no s’havia pogut gaudir abans  per la dificultat que té la seva traducció. És molt recomanable  llegir l’article que ha fet  Javier Calvo, el traductor de la novel·la, explicant la complexitat de la seva  excel·lent feina i aportant dades molt interessants sobre el llibre, l’autor i l’aura de misteri que els envolta.

David Martín

Escales, passadissos, parets, més escales, portes, més passadissos… per arribar on no ha arribat mai ningú?

Will Navidson,  la seva dona i els seus dos fills es traslladen a viure en un nou habitatge a AshTree Lane (Virginia). Es tracta de començar una nova vida, ja que el matrimoni està seriosament malmès.  Ell és un prestigiós foto periodista que ha estat absorbit per la feina, els continus viatges i fins i tot per la maleïda foto que va servir per guanyar el Premi Pulitzer. Un cop a la casa descobreixen que l’interior és més gran que l’exterior i que a mesura que passen els dies  la casa es transforma, s’allarga i apareixen passadissos i escales on no hi havia res. Tot el que passa en la casa es grava i serveix per documentar El expediente Navidson, la pel·lícula que es fa servir per explicar el llibre. 

Una altra part important del llibre és el personatge de Zampanó  que apareix a partir dels seus comentaris, explicacions i crítiques enderiades sobre El expediente Navisdson.

Finalment les aventures de Navidson per descobrir el secret de la casa es combinen amb les d’un tercer personatge, en Johnny Truant, tatuador a Los Àngeles, exemple del perdedor americà i que va heretar per error els textos que Zampanò havia fet sobre El expediente Navidson.

L’adjectiu que més s’escau per definir aquesta monumental novel·la de 736 pàgines és la d’experimental. L’autor juga de manera brillant amb la desestructuració interior d’una casa i ho plasma en les pàgines del llibre d’una manera metafòrica: les lletres i els textos també es descomponen al lector. És tot molt rar i molt estrany, però hi ha una raó perquè això passi. En aquest sentit l’escriptor se’n surt amb nota i aconsegueix una trama espectacular.

De totes maneres seria injust quedar-se només amb l’adjectiu d’experimental, ja que La casa de hojas és el resultat d’una combinació de gèneres literaris: cinematogràfic, ciència ficció, aventures, amor, viatges, assaig i epistolar. Segur que encara em deixo algun gènere! De fet, em deixo el gènere de terror, que és com l’han batejada en totes les crítiques. Quan llegia la novel·la, pensava: home, això no fa por. Però ara que ha passat un temps i ja l’he paït penso que sí, que també és una novel·la de terror. El que passa que és un terror que té més a veure amb l’obsessió, la paranoia, l’excés, la infelicitat i la tristesa. Té un rotllo una mica freudià.  

La lectura de La casa de hojas només us la recomano si teniu una motivació especial per experimentar un gran viatge literari. Ja se sap que els experiments i els viatges personals no sempre acaben bé. Tot i que hi ha passatges absolutament magistrals no és una novel·la fàcil ni hi connectes ràpidament. L’editor del bloc El carnaval del señor Wolfville ha traduït al castellà una entrevista a Mark Z. Danielewski on parla exclusivament de La casa de hojas. No us la perdeu.

Recordo que l’any passat quan va acabar la presentació que l’escriptor Genís Sinca feia d’Una família exemplar (Premi Josep Pla 2013), el periodista que li portava la comunicació i la publicitat (i del que desconec el nom) va afirmar que “al final, en periodisme i en literatura el que interessa a la gent és el contingut, que estigui ben escrit, que allò que comuniquem sigui una informació valuosa”. Hi estic d’acord, tot i que si aquesta bona informació va acompanyada d’un bon continent els lectors ho agraeixen i en poden arribar a ser molts més.

L’art i la cultura ens tenen reservats un futur de girs transgressors, irreverents i transformadors en les seves creacions. Podem parlar de cinema, de pintura, de dansa, de novel·les, etc. Allò que comuniquem és sempre el mateix:  la llibertat, l’amor, la condició humana…  El que canvia és la manera de fer-ho.  La casa de hojas, de Mark Z.Danielewski, amb tots els seus excessos i complexitats,  proposa un nou llenguatge literari. Benvingut sigui!

La Casa de Hojas

La Casa de Hojas: la casa desestabilitzada, la casa encantada, la casa fantasma!

Títol:  La casa de hojas  Títol original:  House of Leaves  Autor:  Mark Z. Danielewski  Traductor:  Javier Calvo  Primera edició:  octubre de 2013  Editorial:  Alpha Decay / Pálido Fuego  Maquetació:  Robert Juan-Cantavella  Format: rústega, 736 pàg. 29.90 euros

%d bloggers like this: