RITOS FUNERARIOS, d’Hannah Kent

18 des

IMG_1088Ritos funerarios és una novel·la del gremi dels best-sellers, ha estat traduïda a més de vint llengües, ha guanyat nombrosos premis literaris i serà adaptada al cinema en breu. També és de pel·lícula la manera en com es va gestar aquesta novel·la. Hannah Kent (1985 Adelaida, Austràlia), la joveníssima autora del llibre, va viatjar a Islàndia quan tenia 17 anys per realitzar un intercanvi d’estudiants. Allà, a les terres d’Odín, va conèixer la història real d’Agnes Magnúsdóttir, que és recordada per ser la darrera persona executada a Islàndia. La dona va ser decapitada per l’estat islandès per participar en els assassinats d’en Natan Ketilsson i d’en Pétur Jónsonn. Sí amics, poca broma amb els veïns del nord. No estaven per tonteries!

El cas és que l’Hannah Kent va quedar impressionada per aquest succés històric i això va remoure la seva pulsió narrativa. Va iniciar una recerca informativa que la va portar durant anys a remenar documents històrics, a consultar arxius estatals i a fer nombroses entrevistes. Tot aquest material, un cop ordenat i classificat, va servir per escriure Ritos funerarios com a projecte pel seu doctorat d’Escriptura Creativa.

IMG_1364La dona mort i això ho sabem des del principi. Així doncs quan iniciem la lectura ja sabem com acabarà tot plegat. Agnes Magnúsdóttir va ser decapitada el 12 de gener de 1830.  Abans de l’execució va ser reclosa en una granja regentada per un matrimoni i les seves dues filles a la regió de Kornsá. La novel·la es centra en aquest temps en què va conviure amb els grangers. És durant la seva reclusió i a través de la relació de la protagonista amb la família, els veïns i el reverend segon Porvadur Jónsson que entenem qui és, d’on ve, què pensa i com és Agnes Magnúsdóttir. La desconfiança i la mirada acusadora es va transformant i dóna pas a un “i si no fos ella la culpable?”.

Davant d’aquesta història real l’escriptora australiana ens ofereix una versió possibilista o si voleu, una hipòtesi. Hannah Kent presenta l’Agnes Magnúsdóttir com una dona diferent (com una excepció) dins del context social de l’Islàndia del segle XIX. Autodidacta, lliure i transgressora. Escrivia poesia i tenia coneixements sobre medicina natural. I tot això molestava. S’ha fet sempre, els governs i els estats criminalitzen les persones que els hi són hostils. En aquest sentit el llibre es pot llegir com una reivindicació feminista encara que també té ingredients de la novel·la negra i de la novel·la històrica.

IMG_1356

Hannah Kent es val d’una estructura senzilla però resolutiva on combina els esdeveniments de la granja de Kornsá, la publicació de documents i cartes de l’època i els monòlegs interiors d’Agnes Magnúsdóttir. Una de les parts més potents del llibre és la manera amb la qual transmet les condicions en les que vivien els islandesos a principis del segle XIX. Miserables i desfavorits. Temperatures gelades i neu. Pobresa i gana.

El llibre és de lectura ràpida i fàcil. Sense floritures però molt efectiu. Hi ajuda la destacada traducció de Laura Vidal. Una novel·la agradable per passar una bona estona de lectura. No puc deixar de pensar en totes les Agnes Magnúsdóttir de la història. Dones redemptores i posseïdores d’una puresa i d’una veritat dissonant amb la societat que els ha tocat viure. Ritos funerarios s’adaptarà al cinema l’any vinent i tindrà a Jennifer Lawrence com a protagonista. No sé qui la dirigirà però jo hi veig una trama de western bíblic ideal per a Quentin Tarantino i on el Samuel L. Jackson de Pulp Fiction faria un reverend brutal. La banda sonora, la posaria els Iron & Wine amb el fantàstic “Freedom Hangs Like Heaven”. Però la seva mare diu que va a caminar sobre l’aigua…

Títol: Ritos funerarios  Títol original: Burial rites  Autora: Hannah Kent Traductora: Laura Vidal  Editorial:  Alba Primera edició: abril de 2014  EAN: 978-84-8428-97-15 Format: rústega, 366 pàg. 19.50 euros.

EL CRIM. VI Premi de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra

4 des

BeFunky_el crim Elcrim.jpg

Tens temps. Encara falten dues setmanes. Fins el dia 22 de desembre pots presentar el teu relat curt. Va, escriu, escriu i deixa anar la teva imaginació. Participa-hi!

L’Illa Llibreria de Mollet del Vallès i l’espai Vadelletra del programa Posa’t les Piles de Ràdio Mollet del Vallès, convoquem el VI Premi de Narrativa Curta en llengua catalana L’Illa-Vadelletra. Com en les darreres edicions hi participaré com a jurat amb els meus companys: Carme Ballús (filòloga), Marga Muntsant (filòloga) i  Manel Xicota (gestor editorial). L’objectiu és triar un sol guanyador entre tots els relats presentats.

També formarà part del jurat en David Barón que és la darrer guanyador del certamen. De fet, formar part del jurat és un dels premis que pot aconseguir el guanyador. Formar-hi part implica llegir tots els relats que s’han presentat i després posar-se d’acord amb els membres del jurat mentre sopem plegats. Ja veieu que és una feina ben agradable!

Ara bé, el primer premi consistirà en una estada de cap de setmana per a dues persones a la masia rural El Nus de Pedra, gentilesa dels seus propietaris. També hi haurà un lot de llibres, obsequi de la Llibreria L’Illa i un diploma acreditatiu del Premi.

Esmola el teu llapis i anima’t a escriure un relat sobre “El crim”.

Esmola el teu llapis i anima’t a escriure un relat sobre “El crim”.

El tema d’enguany és ‘El crim’.

La llargada màxima dels treballs serà de 2 fulls DIN A-4 a doble espai, lletra Arial i cos 12.

En un full a banda s’hi afegiran les dades personals de l’autor (nom, adreça, contacte). El termini màxim de lliurament es fixa en el 22 de desembre de 2014.

Les obres s’hauran d’enviar per correu electrònic a les següents adreces: illallibres@gmail.com i vadelletra@gmail.com, també s’admet el lliurament a les instal.lacions de Ràdio Mollet i L’Illa Llibreria en què caldrà remetre’ls en un sobre tancat on només figuri el nom del premi. Dins del sobre, el treball presentat ha d’anar acompanyat d’una plica amb el títol de l’obra i totes les dades de l’autor.

El relat guanyador es publicarà al bloc de L’Illa i al bloc del Vadelletra. Els treballs finalistes seran llegits per antena. L’organització es reserva el dret de la publicació en paper de l’obra guanyadora.

A Tot és una mentida publicarem i il·lustrarem el relat guanyador. Aquí podeu llegir els relats de les anteriors edicions:

Relat guanyador de l’edició del 2013. L’insomni, de David Barón.

Relat guanyador de l’edició del 2012. Els morts de les places, de la Mònica Boixader.

Relat finalista de l’edició del 2012. Canvi de puntuació, de Cristina de Souza.

el crim 8el crim 7

EL BALCÓN EN INVIERNO, de Luis Landero

20 nov

IMG_1328

Ja fa uns quants anys del darrer viatge familiar a Extremadura. L’any no el recordo, però sí que va ser un agost molt calorós, el sol queia a plom, ben bé com si un martell gegant et clavés a terra. Una de les tardes d’aquell estiu la vam passar a Càceres i va ser a l’històrica Llibreria Bujaco (tancada l’any passat després de 57 anys d’ofici), on refugiats dels 40 graus de temperatura, em van recomanar apassionadament la lectura dels llibres de Luis Landero. A la tornada el cotxe anava carregat de tomàquets, oli, figues i embotits, però la millor inversió va ser la compra de Los juegos de la edad tardía (Premi de la Crítica i Premi Nacional de Narrativa 1990). La seva lectura va resultar ser el descobriment d’un dels grans escriptors contemporanis en llengua castellana.

El primer capítol de El balcón en invierno és una sorpresa. Luis Landero explica que davant el repte d’escriure un nou llibre va entrar en una crisi creativa i existencial. Va aparcar la novel·la que tenia pensada i finalment va escriure El balcón en invierno, que és un llibre autobiogràfic en el que fa un repàs des de la seva infància fins a la joventut. Són pinzellades dels fets essencials de la seva vida, explica allò que l’ha marcat i que li ha servit per formar-se com a persona i com a escriptor. El llibre és una recerca dels seus orígens per explicar-se a ell (i de retruc als lectors) la raó per la qual es va convertir en escriptor.

IMG_1307

D’entrada, fàcil, fàcil no ho tenia per ser escriptor. Luis Landero va néixer a Alburquerque (Badajoz) el 1948. Fill d’una família camperola extremenya i únic baró de quatre germans, la seva va ser una infància sense llibres, no n’hi havia cap, ni a casa seva ni a casa de cap familiar. En prou feines hi havia per menjar… Mentider, mal estudiant, somiatruites i amb una relació de desavinença constant amb el seu pare que es va fer extremadament greu quan emigren en els anys seixanta i aterren al barri de la Prospe de Madrid. A la ciutat va fer de noi dels encàrrecs, de mecànic, d’oficinista, fins i tot va fer carrera de guitarrista i amb el seu cosí Paco, un que anava per torero, va dedicar-se professionalment a l’ acompanyament de grups de ball flamenc. Però li agradava més somiar, els billars i les mosses que treballar, ser responsable i aplicat. Una època de faràndula!

El pare va voler sempre que estudiés, que fos advocat, que es llaurés un futur. La mare també, però la mare era jovial, afectuosa i per sobre de totes les malifetes del fill li professava un amor immens. El pare però, és presentat com un home deprimit, fracassat, violent i primari que havia projectat en el seu fill tot allò que ell no havia aconseguit.

Com és la vida, oi? Quina capacitat de maniobrar les nostres vides tenim? Més de les que ens pensem, segurament. La mort del pare de Luis Landero va ser el detonant per transformar la seva vida i comprometre’s davant el seu fèretre en que seria un home de profit.

IMG_1346

El balcón en invierno és una novel·la amb molts fronts oberts. És un homenatge a la cultura camperola de tradició ancestral, actualment desapareguda, i de la qual Luis Landero va formar-hi part durant la seva infància. És una història d’immigració en positiu. És la recerca dels primers records que tenen a veure amb la creació del seu món literari: la tradició oral de la seva família, el primer llibre de poesies, el professor que l’ajuda, la confirmació del desig insondable de voler ser escriptor a l’edat de vint-i-un anys… Finalment, El balcón en invierno és una picada d’ull,  un “al final estaries orgullós de mi” i un “llàstima que t’anessis tan d’hora i no hagis pogut veure-ho”.

Penso que la novel·la és un compte pendent que tenia Luis Landero amb el seu pare.

La lectura de El balcón en invierno ha superat amb escreix les meves expectatives. Senzillament, és una delícia. Luis Landero em captiva. Com aquell estiu que el vaig descobrir he tornat a sucumbir amb delit a la bellesa de la seva prosa, a les paraules exactes, al verb fàcil, a les filigranes lingüístiques, al castellà florit i al domini absolut en l’art de narrar. 

IMG_1350Els enllaços

1.Ressenya de Lale Gonález-Cotta en el bloc El placer de la lectura.

2.Ressenya de Guillermo Rodríguez en el bloc El Huffington Post.

3.Ressenya de Juan Cruz en El País-Cultura.

4.Podcast de l’entrevista de Manuel Pedraz a Luis Landero a Historias de papel (RNE Andalucía).

Títol: El balcón en invierno  Autor: Luis Landero  Editorial:  Tusquets  Primera edició: setembre de 2014  EAN: 978-84-8383-929-4 Format: 245 pàg. rústega, 17 euros

EL NEN QUE SABIA PARLAR L’IDIOMA DELS GOSSOS, de Joanna Gruda

6 nov
Àngelo Marí, amic, company d’estudis i Educador social coordinador del Casal Obert de Mollet. (foto en el pati del Centre Obert).

Àngelo Marí, amic, company d’estudis i educador social coordinador del Casal Obert de Mollet del Vallès. (Foto en el pati del Casal).

El nen que sabia parlar l’idioma dels gossos és la història real d’en Julek Gruda, una biografia novel·lada escrita per Joanna Gruda, la seva filla. En Julek Gruda va néixer el 3 de novembre de 1929 a Moscou. El seu naixement havia estat sotmès a votació en una assemblea del Partit Comunista Polonès en el qual militaven els pares d’en Julek. Laseva vinculació total al partit, l’entrega a la lluita internacionalista i l’activisme antifeixista va tenir com a conseqüència la descomposició de la família. Van marxar de Polònia. El pare va participar en el front de guerra rus contra els alemanys i la mare, immigrada a França, es va vincular a la lluita clandestina i a la resistència.

Una gran xarxa de solidaritat va cuidar i protegir el nen: els activistes, les amistats de la família i l’Avenir Social (l’orfenat del sindicat CGT a França que a part d’orfes acollia els fills de la misèria, nens els pares dels quals estaven a la presó per motius polítics i fills de militants comunistes de molts països). Altra cosa és la soledat, els dubtes i la tristesa que el petit Julek expressa en el llibre davant la situació complexa que li va tocar viure. La seva va ser una infància molt atípica amb una formació acadèmica i un creixement emocional condicionats per la militància dels pares (i per tant per la seva absència), pels fets històrics que va viure (l’immigració de Polònia, l’ocupació de França, la segona guerra mundial, l’alliberament de París…) i pels lligams d’amistat que el van unir als amics i als educadors.

El llibre fuig d’escenes macabres, del dramatisme i de la violència dels conflictes. En aquest sentit és una novel·la amable. El fet que estigui narrada en primera persona i la mirada d’en Julek sigui tan neta i transparent fa que la història t’arribi d’una manera molt autèntica. Rebel, segur, innocent, juganer, entremaliat, irònic… la veu d’en Julek és positiva i carregada d’optimisme. Una infància d’aventura!

IMG_1255

En Julek escriurà cartes als seus oncles polonesos, canviarà de nom tres cops per protegir la seva identitat, acabarà per no comprendre el polonès (la seva llengua materna), es farà famós entre els seus companys per saber parlar el llenguatge dels gossos tak, nie, gówno, królik (sí, no, merda, conill), acabarà entrant en els tancs alemanys per robar llaunes de menjar, participarà en alguna acció de la resistència francesa i li muntarà una petita revolució al director de l’Avenir Social. Aventures, formació de la personalitat, nostàlgia, humor, vincles i lligams a partir d’una prosa senzilla, intel·ligent i accessible. Una lectura totalment recomanable pels estudiants d’ESO!

L’any 1995 vaig formar part de la primera promoció d’educadors socials de Catalunya. Aquells primers anys de carrera a la majoria d’estudiants ens unia la vocació i el fort component ideològic. Volíem uns serveis socials per transformar la societat i millorar-la. A El nen que sabia parlar l’idioma dels gossos els educadors hi juguen un paper molt important. Representen un nou model de societat: solidària, ètica, àcrata i compromesa. De fet el llibre està dedicat a la Geneviève, que és una de les educadores de l’Avenir Social. M’agrada pensar que els educadors d’avui continuem la tasca de renovació pedagògica i social iniciada a principis del segle XX i que estem units per l’estret fil de l’alliberament a partir de la cultura i l’educació.

L'Àngelo Marí, a part de ser un excel•lent educador i un gran lector, té la mà trencada en el dibuix i la il•lustració. Podeu seguir la seva feina en el seu blog i el seu facebook.

L’Àngelo Marí, a part de ser un excel·lent educador i un gran lector, té la mà trencada en el dibuix i la il·lustració. Podeu seguir la seva feina en el seu blog i el seu facebook. (Foto a la ludoteca del Casal).

Tenim un nou heroi, real i literari! L’editorial Blackie books cita l’encreuament de Tom Sawyer, Huckleberry Finn o La vida és bella com a referents del llibre. Jo hi afegiria també L’estepa infinita, d’Esther Hautzing, que és sense cap mena de dubte una novel·la germana. També és una història real, en aquest cas explicada per una nena polonesa. Ella i la seva família van ser deportats a Sibèria (a Rubtsovsk) a principis de la segona guerra mundial. Polònia va ser ocupada per l’Alemanya nazi i per l’Unió Soviètica durant la Segona Guerra Mundial. No va ser fins l’any 1989 que Polònia va aconseguir la independència amb la celebració de les primeres eleccions democràtiques. Tan el Julek Gruda com l’Esther Hautzing van ser víctimes del nazisme i de l’stalinisme.

Podia haver estat diferent, podien haver coincidit al seu país, podien haver jugat junts i posats a somiar podrien haver cantat junts el Mur dels Zespół Reprezentacyjny, que és l’adaptació al polonès de l’Estaca de Lluís Llach, i que durant la dictadura comunista va ser tot un referent dels activistes polonesos.

Mur, de Zespół Reprezentacyjny, primer cantat en català i després en polonès.

Els enllaços

1.Primer capítol d’El nen que sabia parlar l’idioma dels gossos publicat a Catorze.

2.Ressenya del llibre en el blog Leer es viajar.

3.Ressenya del llibre en el blog Libros que voy leyendo.

4.Ressenya del llibre en el blog Entre montones de libros.

Títol: El nen que sabia parlar l’idioma dels gossos  Títol original: L’enfant qui savait parler la langue des chiens  Autor: Joanna Gruda  Traductor: Isabel Obiols  Editorial: Blackie Books  Primera edició: setembre de 2014 EAN: 978-84-942580-0-8  Format: 240 pàg. rústega, 19 euros

EL BIGOTI, d’Emmanuel Carrère

23 oct

El bigoti

ELBIGOTI.jpg

Una parella benestant, acomodada i aparentment feliç. Ell arquitecte, ella editora. Ell decideix afaitar-se el bigoti que ha portat durant una dècada. Així, sense més, com un acte innocent i sobretot com una manera de sorprendre la seva dona i els seus amics. L’efecte immediat de tots ells és la ignorància. Ningú s’adona de la seva nova imatge. Ningú es sorprèn de l’absència del bigoti. Ningú fa cap comentari.

Ell pensa que tot plegat és una broma de la dona i que els amics en formen part. Arriba un moment que no pot resistir la pressió i intenta aclarir la raó per la qual no li diuen res sobre el bigoti i també expressa la queixa que potser ja s’estan passant una mica amb la brometa… L’estupefacció, la desil·lusió i l’estranyesa és majúscula. Ningú recorda haver-lo vist mai amb bigoti!

El to de comèdia i les situacions còmiques d’aquest principi donen pas a una trama inquietant. El desassossec i l’angoixa s’apoderen del protagonista. Aquest home està boig o és víctima d’una magnífica conxorxa? El límit entre la raó i la bogeria és narrat de manera impressionant per un Emmanuel Carrère (París, 1957) superb. Una novel·la curta de 157 pàgines perfectament sostinguda en el malson del protagonista, totalment creïble i que recorda el terror psicològic de les novel·les de Kafka. Un llibre deliciós de final enorme i espectacular.

ELBIGOTI22El bigoti és una novel·la que transmet un rotllo simbòlic molt fort. Ens parla de les relacions de parella, de la condició humana, de l’estupidesa, de la memòria, de la felicitat, del pas del temps… uf! M’agradaria trobar una entrevista on Carrère parlés sobre El bigoti. Sota quina motivació va escriure aquesta novel·la l’escriptor francès?

Els llibres més celebrats d’Emmanuel Carrère  són L’adversari (2000, Empúries en català, Anagrama en castellà) i Limónov (2013, Anagrama en castellà). El bigoti és una de les primeres novel·les de l’escriptor francès, va ser editat el 1986 i aquest setembre ha estat recuperat i publicat en català per Labreu  i en castellà per Anagrama. En El bigoti, a diferència d’aquestes dues novel·les, l’autor no fa ús de la seva popular mescla de gèneres literaris (assaig, documental i ficció). En tot cas El bigoti sí que anticipa el domini rigorós de la llengua i el seu demolidor humor negre, totes dues característiques presents després en les seves posteriors novel·les. En aquest sentit és molt interessant llegir l’entrevista que Luis Alemany ha publicat a El Mundo Cultural, en la que Carrère parla de l’humor com a nou fil musical d’occident. 

Emmanuel Carrère és escriptor, guionista i realitzador. Ha estat el responsable de portar a la pantalla molts dels seus llibres, com ara El bigoti, que el 2005 va tenir la seva versió cinematogràfica. El tràiler aquí: La Moustache.

Hi ha un dia que escoltes per primera vegada una cançó. És tan bona i t’agrada tant que tens la seguretat que formarà part per sempre més dels teus himnes personals. El bigoti, d’ Emmanuel Carrère, és com una cançó que no et canses mai d’escolar i de recomanar. Impacta dins teu i allà roman durant temps. La novel·la deixa empremta.

Deixo d’escriure ja, que s’ha fet tard i vull afaitar-me el bigoti abans que vingui la meva dona i els meus amics a sopar. Veuràs quina sorpresa s’emporten!

Els enllaços

1.Article d’Ana Blasfuemia en el seu bloc Lo que leo lo cuento.

2.Article de Núria Juanico a Núvol. El bigoti que ho capgira tot.

3.Ressenya del llibre al bloc Leer el Universo (Bloc de la biblioteca de l’IES “Maimónides” (Córdoba).

4.Article de Laura Demaría en el seu bloc Pescadora en asfalto.

IMG_1218

Títol:  El bigoti   Títol original:  La moustache   Autor:  Emmanuel Carrère   Traductor:  Ferran Ràfols Gesa  Editorial:  Labreu edicions (català)  Anagrama (castellà)  Primera edició:  setembre de 2014  Format:  rústega, 157 pàg. 14.90 euros.

%d bloggers like this: