HISTORIAS DEL BARRIO, de Gabi Beltrán i Bartolomé Seguí

4 juny

El dia que vaig començar a llegir Historias del barrio havia estat fullejant previàment El Periòdico de Catalunya i vaig llegir-ne l’entrevista que li feien a l’Imad Amrah un marroquí de vint-i- sis anys que treballa com a músic, productor i monitor i que ja en fa deu que resideix a Barcelona. El seu camí d’immigrant no va ser fàcil, va arribar a la ciutat perseguint el somni europeu però durant molt de temps la manca d’oportunitats va ancorar-lo al carrer, als robatoris i a inhalar cola. Ara ajuda els joves que estan en la mateixa situació en què ell es va trobar. Va ser la música i l’ajuda de qui va confiar-ne, en el seu cas el músic Manu Chao, la via per sortir de la misèria i la marginació. “Una confiança que no vaig donar jo, que em van donar”, confessa. Aquesta entrevista, curiosament, em va anticipar una de les conclusions a la que vaig arribar després de la lectura d’Historias del barrio.

Historias del barrio és un còmic autobiogràfic de Gabi Beltrán (Palma, 1966) en el què hi tenen cabuda les escenes i els records que configuren els moments més determinants de la seva infància i adolescència en el barri xino de Palma durant els anys 80. Les històries recullen el món de misèria en què va créixer l’autor al voltant d’un barri afectat per l’heroïna, l’atur, la prostitució i una família desequilibrada en la què el pare els abandonà quan l’autor tenia tres anys i una mare totalment superada per la situació que intenta posar ordre a base de bastonades. El refugi o la manera d’afrontar aquesta situació tan precària portaria Beltrán a formar part de les colles de joves que canalitzaven el seu malestar a través de les drogues, els robatoris o la violència. Historias del barrio seria a còmic, pel que fa als protagonistes, el context social i la temàtica, el que pel·lícules com Perros callejeros, Navajeros o El Pico van ser en el cinema quinqui. La diferència està en que a Historias del barrio no hi ha mitificació, més aviat és un passar comptes amb el passat, un intentar tancar ferides i una manera d’explicar-se a un mateix els erros que es van cometre. La mort se’ls ha emportat gairebé a tots, Gabi Beltrán ha tingut la sort de sobreviure i de poder explicar-ho en aquest magnífic còmic.

Historias del barrio és un còmic cru i descarnat però també està ple de tendresa i compassió. No hi ha una recreació truculenta ni una narració morbosa dels fets. La tensió i la violència apareixen gairebé de manera poètica en les bafarades, però sobretot en les introduccions de cada capítol on Gabi Beltrán brilla amb uns textos carregats, encara, de dolor, de nostàlgia i de molta tristesa. Uns textos treballats, depurats i escrits des d’una nuesa que commou, a mi m’han arribat carregats de sinceritat.

Gabi Beltrán és dibuixant i il·lustrador, podeu veure els seus treballs a El País Semanal, Público i a les publicacions americanes Veer, Plansponsor i Portland Monthly Magazine, tot i que a Historias del Barrio, s’ha reservat el paper de narrador, ell escriu i el grandíssim Bartolomé Seguí (Palma, 1962), Premi Nacional del còmic 2009 per Las serpientes ciegas, dibuixa, i com dibuixa! Seguí, és per a molts, el millor narrador gràfic actual del país.

Historias del barrio és una edició integral dels dos còmics que inicialment es van editar per separat, el primer l’any 2011 amb el que va guanyar el I Premi Ciutat de Palma de còmic i el segon, Historias del barrio. Caminos, l’any 2014, ambdós publicats per l’editorial Astiberri.

Tothom és conscient, en major o menor grau, que a finals dels anys setanta i durant els anys vuitanta l’heroïna va fer estralls en l’estat espanyol. En el com es va viure aquella època va per generacions. La més afectada va ser la dels que van néixer durant els anys seixanta, la seva joventut va transcórrer en plena transició, en el procés de consolidació del nou règim polític i en una crisi econòmica brutal amb milers d’aturats, molts d’ells joves. Tot i que és poc conegut, ja fa temps que es publiquen articles d’investigació que denuncien la introducció de l’heroïna com una estratègia orquestrada per l’estat com a eina de desactivació dels moviments revolucionaris, contestataris, contraculturals i independentistes de l’època, com per exemple el molt recomanable article Nos matan con heroína, de Juan Carlos Usó.

Jo vaig néixer l’any 1973 i la meva generació comparteix el record sòrdid de la presència dels ionquis del barri a les places, als carrers i als parcs de la ciutat. Nosaltres jugàvem amb una innocència plàcida mentre que a pocs metres la colla de quinquis arruïnava les seves vides entre dosi i dosi. Quan els nens d’avui surten sols al carrer se’ls recorda que al travessar vigilin amb els cotxes, a mi la meva mare sempre em deia que vigilés en no tocar ni clavar-me cap xeringa. Més que por, els ionquis em produïen una pena empàtica. Sí, tots podem decidir el curs de les nostres vides, tots podem triar un camí o un altre, però convindreu amb mi que la situació familiar, l’entorn social i la manera de ser de cadascú condicionen les decisions que prenem.

Ho diu Beltrán en un dels seus textos “Sólo que nosotros éramos unos niños. Tan solo unos niños. Maldita sea”. A l’igual que l’Imad Amrah, la generació de Beltrán va necessitar d’algú que confiés en ells i que els estimés amb un amor incondicional i per sobre de totes les seves maldats. Un paper reservat habitualment a les mares, les grans oblidades d’aquesta història de perdedors i que, amb tot el dolor del món però també amb tota la seva dignitat, han estat sempre les grans heroïnes.  

“Pero para ser un hombre, y entonces no lo sabía, uno ha de fracasar innumerables veces. Y ha de aprender a hacerlo con dignidad”.

Anuncis

PLANTAR CANNABIS CON EL CORAZÓN, de Juan Reina

21 maig

M’agrada pensar que quan el poeta Joan Oliver va escriure com el Vallès no hi ha res en el poema Corrandes d’exili ho feia, evidentment, perquè s’estimava sa terra del Vallès, on tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès i cinc quarteres massa terra, però també perquè incloïa les abundants plantacions de cànem en el paisatge de la comarca que avui, malauradament, ja han desaparegut. Fumar marihuana, no sé si en Joan Oliver en fumaria, però en tot cas les llavors de cànem que es plantaven en els camps vallesans abans de la revolució industrial i que poc a poc van ser substituïdes per les fibres sintètiques eren plantes mascle de cànnabis sativa, és a dir, el cànnabis sense THC, el que no col·loca, la tija de la qual produïa una fibra vegetal d’extraordinari valor. Com que la planta de cànem creix ràpidament, les fibres són fàcils de manipular i, a més, destaquen per la seva resistència, històricament s’ha utilitzat en la indústria per fabricar cordes, sacs, espardenyes o veles de vaixells.

Juan Reina (Barcelona, 1961), activista i cannabicultor amb més de dues dècades d’experiència, és l’autor del llibre Plantar cannabis con el corazón, un manual pràctic i apassionat sobre el cultiu natural, ètic i responsable de la planta així com de les seves aplicacions medicinals. L’autor explica, de manera didàctica, senzilla i molt precisa, tot allò que cal saber per transformar la llavor de cànem en una planta saludable i tenir una collita ufanosa. El llibre conté abundants fotografies i nombrosos dibuixos que faciliten tots els passos del procés. Encara sou a temps per plantar la vostra llavor de cànem, ara és el moment de fer-ho!

Juan Reina també informa sobre la història de la planta, els seus poders curatius, les aplicacions medicinals i industrials i les causes de la seva prohibició. En aquest sentit el diagnòstic actual que fa l’autor sobre el marc legal en el que es mou el cànnabis és més positiu que fa uns anys. El cultiu de cànem, el consum de cànnabis medicinal i l’ús recreatiu de la planta han avançat de manera desigual però han avançat i, en alguns llocs, molt. No només és Holanda, l’exemple que tots tenim al cap quan parlem de la legalització de la planta, són Canadà, Austràlia, un munt de països europeus, de sud-americans i més de cinquanta estats nord americans els que, tot i que de manera diferent, han legislat sobre la legalització del cànnabis.

Segons Reina actualment “a Espanya el Codi Penal prohibeix la seva venda però no el seu consum. És legal la venda de llavors i el cultiu i el consum personal en llocs privats, tot i que pot haver-hi problemes amb la policia i la justícia si no es pot demostrar la inexistència de fins comercials. Catalunya és el territori de l’estat espanyol on més s’ha avançat sobre la regulació del cànnabis.

El llibre compta amb el pròleg de Ben Dronkers, el fundador del popular banc de llavors Sensi Seeds, del museu Hash Marihuana & Hemp Museu d’Amsterdam i des de l’any 2012 la seva rèplica en el Palau Mornau a Barcelona.

L’altre dia vaig escoltar amb estupefacció que la Generalitat de Catalunya prepara un decret pel qual permetrà, després de vint-i-sis anys, tornar a comprar llet de vaca directament del ramader. Pels que en compràvem en els anys vuitanta és una grata sorpresa, sobretot perquè en el moment de la prohibició es van esgrimir uns  arguments molt matussers per convèncer la població que calia canalitzar la venda de llet des de la indústria i deixar d’anar cada dia amb la teva lletera a la vaqueria del barri: que si no hi havia control, que si podia contenir tòxics, que si era de pobres, que si no era modern, que a la Unió Europea es feia així…  I mira, després d’haver-se carregat un sistema que funcionava i que ens feia a tots tan feliços, pam! ens col·len un decret i aquí no ha passat res.

Quina informació tenim sobre el cànnabis? Què en pensem de la planta? Amb què la relacionem? Tot i que comença a visualitzar-se com una planta medicinal, sempre se l’associa al seu ús recreatiu: és una droga, una etiqueta difícil de trencar. O tenim una motivació especial per informar-nos o sempre ens quedarem amb aquesta idea. Ni la llet que bevíem directament de la vaca era tòxica ni el cànnabis pot ser tractat únicament des de la prohibició.

Plantar cannabis con el corazón, de Juan Reina i Protección frente a cláusulas abusivas en préstamos hipoterios, del magistrat Guillem Soler, són els dos primers llibres publicats per 7aGen, l’editorial creada per l’escriptor, traductor i ara també editor Joan Soler i que té per objectiu el desig d’oferir un servei públic que contribueixi a construir un món més habitable i sostenible. Per això no és estrany obrir el llibre i trobar-te aquesta gran reflexió: Cuando los iroqueses se reúnen en consejo para tratar las decisiones más importantes, se preguntan: ¿Cómo afectará esto a la séptima generación?

En Joan Garriga, un altre vallesà il·lustre, va fer fa uns anys una versió de la cançó Marihuana i cantava “alza la mano si te gusta la marihuana, alza la mano si te gusta fumar”. Per a les futures generacions no es tractarà de si els agrada o no, es tractarà de la possibilitat de cultivar i consumir en llibertat una planta que “yo sólo sé que es medicinal porque cura toda clase de dolores en la mente y en el cuerpo los dolores”.

Les llavors de cànem han estat fotografiades gràcies a la col·laboració de la botiga molletana País de las Maravillas, la Growshop de referència dels cannabicultors.

BAJO LOS MONTES DE KOLIMA, de Lionel Davidson

7 maig

«El revival dels vuitanta està durant més que els propis vuitanta» és una sentència molt afortunada que ja l’he vist escrita uns quants cops i que un bon amic força informat em va assegurar que va ser José Luis Moro, el fundador del grup musical Un Pingüino en mi ascensor, el primer que la va utilitzar.

Sou seguidors d’Stranger Things o Narcos?, dues de les sèries de televisió ambientades en els anys 80 que ha triomfat en els darrers anys. Afegiu-hi també The Americans, una de les millors sèries d’espionatge que s’emeten en l’actualitat i que ens explica la història de la guerra freda durant els 80 des de la visió de dos espies russos infiltrats als Estats Units que fingeixen ser una família normal i corrent. I és, precisament, a les acaballes de la guerra freda en què està ambientada Bajo los montes de Kolima, l’última i la més popular de les novel·les de l’escriptor britànic Lionel Davidson (1922-2009) que va ser publicada el 1994 i que l’editorial Salamandra va recuperar i editar a finals de l’any passat en castellà amb la traducció de Cristina Martín Sanz. En les llistes dels llibres del 2016 La Vanguardia la va escollir com la millor en la secció de novel·la negra.

Potser no sou lectors de les novel·les d’espies, però segurament coneixeu els escriptors Graham Greene, Ian Fleming o John le Carré. El cas de Lionel Davidson és curiós perquè tot i que està considerat un dels  mestres de l’intriga política o fins i tot, en paraules del també escriptor anglès Philip Pullman que fa la introducció del llibre, “el millor novel·lista d’espionatge que mai podria haver llegit”, el cert és que és un autor poc conegut i fins i tot un habitual de les llistes d’escriptors oblidats.

El protagonista de la novel·la és en Johnny Porter “el corb”, un professor universitari indígena gitksan de Canadà, prestigiós antropòleg i biòleg, esportista i un poliglota que parla vint idiomes i que adopta accents amb facilitat com si sempre hagués viscut amb ells. Una cadena d’amistats es posa en marxa quan els serveis secrets britànics reben un missatge de difícil resolució en paper de fumar des de l’orient rus. El doctor Rogachev, desaparegut fa anys, contacta amb el professor anglès Lazenby, aquest amb l’M16, aquests amb la CIA i finalment amb Johnny Porter. L’objectiu és introduir el protagonista a la inhòspita i allunyada Sibèria com a mariner coreà amb una identitat falsa. A partir d’aquí, fent valer les seves nombroses i extraordinàries capacitats, haurà d’arribar a la remota i ultra segura base científica russa i extreure la valuosa informació secreta del laboratori soviètic d’investigacions súper avançades.
Sí, és una novel·la d’espies o, si voleu, un thriller polític, però a mi m’ha arribat més com una novel·la d’aventures clàssica. Com si llegíssiu a Jules Verne, Robert Louis Stevenson o Jack London. És una història d’acció, de trames enginyoses i d’una imaginació espectacular. Hi ha un moment del llibre que has de decidir si et deixes portar pel seu ritme trepidant, jugar a creure’t el que t’explica i gaudir sense més d’una novel·la fantasiosa i vibrant, o per contra, la trobaràs poc creïble i et semblarà una història inversemblant. Les aventures de Johnny Porter, de fet, són una barreja de les que hem vist tants cops en personatges com James Bond, Indiana Jones o MacGyver.

El final de la guerra freda va comportar, entre d’altres coses, la desintegració de la Unió Soviètica i l’aparició de nombroses repúbliques. En el Risk, el mític joc de taula d’estratègia i conflictes mundials, anomenen Europa Occidental al territori on situaríem Portugal, Espanya i França. Hi ha una versió futurista del Risk, en què s’introdueix la Lluna i nous països situats en el mar com a territoris a disputar-se i a conquerir. En aquest Risk del futur el territori abans anomenat Europa Occidental i que trobareu en el Risk de tota la vida, s’anomena Andorra. Poc probable? Impossible? En tot cas, divertit, original i sorprenent com Bajo los montes de Kolima, la gran novel·la de Lionel Davidson.

NO ENGANYIS EL LECTOR. 10 arguments de venda (tramposos) per comprar el teu llibre de Sant Jordi 2017

20 abr.

Que bo i que gran era en Buster Keaton! Còmic i enginyós, totes les seves pel·lícules, amb els seus trucs i les seves escenes de risc transmeten una gran dosi d’alegria, són una bona injecció d’entusiasme. Sí, feia pel·lícules mudes, però eren molt més comunicatives i emocionants que els millors diàlegs moderns. La seva cara de pòquer amaga les trampes que m’agraden, trampes calculades i enjogassades que tenen com a únic propòsit la felicitat de l’espectador. Veient les pel·lícules d’en Buster Keaton em convenço, ni que sigui per una estona, que la vida hauria de ser una festa, una celebració constant de l’aquí i de l’ara. Després poses les notícies, veus com està el món i tornes ràpidament a la realitat. Se’t cau l’ànima als peus. 

Fa uns mesos l’Andreu Buenafuente tenia al plató de Late Motiv el psicòleg Rafael Santandreu que hi va assistir-hi per ser entrevistat a propòsit de la seva novetat literària, el llibre Ser feliç a Alaska. Abans de començar l’entrevista en Buenafuente, amb Santandreu assegut al costat, va explicar que el psicòleg havia escrit i li havia passat les preguntes que calia que li fes en l’entrevista, sense que en Buenafuente li hagués demanat, és clar. Un fet insòlit que el periodista català va aclarir que era la primera vegada que li passava i que, evidentment, no faria servir. En Santandreu va esgrimir unes excuses patilleres i finalment l’entrevista va començar. Aquí podeu veure-la sencera amb l’incident al principi.

El cas és que en veure la manera de funcionar d’en Santandreu vaig relacionar la seva estratègia de venedor amb les trampes, però no les trampes que faria en Buster Keaton amb l’objectiu de divertir-nos. Les d’en Santandreu són les trampes dels que et venen la felicitat però en realitat el que volen són els teus diners.

El 2016 presentàvem NO EMPRENYIS EL LLIBRETER. 10 consells per comprar el teu llibre de Sant Jordi 2016 i aquest any repetim amb 10 arguments de venda (tramposos) per comprar el teu llibre de Sant Jordi 2017. Sí, amics, aquest any ens centrem en les editorials i els seus arguments de venda. Estigueu alerta i que no us els colin. Sigueu crítics, gaudiu del dia i com que de trampes ningú se n’escapa, millor posar en les nostres vides un Keaton que no pas un Santandreu!

Molt bon Sant Jordi 2017 a tothom, amb humor i amb alegria!

 

1. ELS CONCEPTES ENROLLATS, PAPANATES I MODERNS

-A veure nois… avui ningú marxa cap a casa si d’aquesta reunió no surt una nova paraula per poder encolomar la venda de nous llibres. Vull merda de la bona!
-Els de l’editorial Planeta tenen el HYGGE
-I els de 62 el PARENTING!
-Ja ho tinc! Què us sembla el COLORING!?
-Aquesta paraula ja existeix. L’altre dia vaig veure un llibre amb aquest concepte.
-No fotis! Total, si és el llibre per acolorir de tota la vida.

 

2. LES MALETES PLENES DE LLIBRES INÈDITS

De tant en tant apareix amb molta força als mitjans de comunicació la troballa d’una maleta que en obrir-la, de manera inesperada, s’hi troba un material inèdit per ser publicat. Un regal pel món editorial i sobretot pels hereus dels manuscrits. Les imatges inèdites de Robert Capa, Gerda Taro i David Seymour van ser trobades el 2007 en el que es va conèixer després com La maleta mexicana o el cas de la Suite francesa, una novel·la que va estar més de 60 anys dins d’una maleta i que va ser escrita per la Iréne Némirovsky. La Dory Stonheimer en comptes d’una maleta va trobar-hi Les set caixes el 2014 i en un armari de casa. No defalliu, ja falta poc, una nova maleta serà descoberta en breu i el món editorial es fregarà les mans…

 

3. BIOGRAFIA 100% NO AUTORITZADA

Si et va agradar la pel·lícula Dos tontos muy tontos, no et perdis el llibre Tres empanaos muy empanaos. La biografia no autoritzada de Lou Reed, Mick Jagger i David Bowie. Compte amb els llibres que a la portada hi posa BIOGRAFIA NO AUTORITZADA o 100% NO AUTORITZADA. Normalment l’editorial utiltiza aquest reclam com volent dir “mira que malotes que som en aquesta editorial. Publiquem material que només nosaltres coneixem: xafarderies, maldats i perversions” però a tu t’arriba com a “quina merda de biografia han fet aquests impostors”.

 

4. LA INDÚSTRIA DE L’HOLOCAUST

Norman G. Finkelstein, politòleg americà i fill de supervivents jueus als camps de concentració d’Auschwitz i Majdanek, va publicar l’any 2000 La Indústria de l’Holocaust: Reflexions sobre l’explotació del patiment jueu (Akal), un llibre en en el qual acusa l’establishment jueu americà d’explotar la memòria de l’Holocaust nazi per obtenir beneficis polítics i financers i també denúncia els privilegis d’Israel per tal de minimitzar la seva política de tota crítica. La vella estratègia victimista d’Israel d’acusar d’antisemita a qui gosi denunciar-los la podem veure, per exemple, en la política d’apartheid que utilitza contra Palestina. L’autor sosté que un dels majors perills contra la memòria de les víctimes del nazisme prové, precisament, d’aquells que s’erigeixen en els seus guardians.
Les novel·les, biografies o llibres d’història que es fan ressò del patiment jueu són presents a les llibreries de manera abundant i sempre hi ha novetats que renoven la temàtica. És un argument de venda per part de les editorials i la massiva publicació de llibres formaria part, també, del la indústria de l’Holocaust.
El nazisme va assassinar, també, pel fet de ser negre, homosexual, testimoni de Jehovà, anarquista, comunista, disminuït, republicà català, etc. però sobre aquests col·lectius en sabem poc. Quants llibres coneixeu que n’informin? Benvingut sigui aquest Sant Jordi De sang gitana, de Dario Fo (Bromera), un llibre que narra la vida del boxejador alemany Johann Trollmann, que pel fet de ser gitano va ser esterilitzat i deportat pels nazis al camp de concentració de Neungamme on va morir-hi.

 

5. EL NELSON MANDELA CATALÀ

Una de les conseqüències que té l’anterior punt és l’existència d’un gènere literari que em té fascinat per la creativitat de les editorials per vendre el producte. Es tracta de buscar personatges populars de la història i portar-los al nostre terreny, que siguin ben nostrats. Per exemple el llibre Amb ulls de nena, de l’Encarnació Martorell, que ràpidament Ara llibres el va vendre com l’Anna Frank catalana o El ángel de Budapest, de Julio Martín Alarcón, que parla del diplomàtic Ángel Sanz Briz i que des d’Ediciones B es va vendre com l’Oskar Schindler espanyol.
A falta de mites per explotar, l’actual procés d’independència de Catalunya portarà en uns anys a que llegim la biografia del que l’editorial de torn s’afanyarà en sentenciar com la del Nelson Mandela català, i si no temps al temps.

 

6. L’ORIGINAL I LA CÒPIA

American Gothic és un quadre de Grant Wood de 1930. Wood va tenir com a models la seva germana Nan i al seu dentista, el doctor Byron McKeeby. És una de les imatges més conegudes de l’art nord-americà del segle XX i s’ha convertit en una icona en la cultura popular sent una de les imatges del món modern més reconegudes i parodiades. També s’ha utilitzat com a portada d’algunes novel·les com per exemple a Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson (Viena) que va ser Premi Llibreter 2009.
El cas és que, com en tot, hi ha l’original i la còpia. En el cas de la literatura hi ha editorials que aconsegueixen tenir èxit amb un llibre o amb un gènere i després, a partir d’aquest èxit, un munt d’editorials s’apunten a copiar i a editar sobre el mateix tema. Per exemple va tenir èxit un llibre sobre la Maria Montessori, doncs tothom a fer llibres sobre la pedagoga italiana. Que el llibre de sucs verds de la Carla Zaplana ha funcionat? Doncs a inundar les llibreries de tot tipus de manuals de sucs verds. Que les trilogies sobre Roma es venen gràcies a Santiago Posteguillo… doncs posem a la venda el llibre sobre Roma d’un paio que fins i tot s’assembla en el nom: Santiago Castellanos.

 

7.  EL LLIBRE ABANS QUE LA PEL·LÍCULA

Els androides somien xais elèctrics? és una novel·la escrita el 1968 per Philip K. Dick. La pel·lícula de ciència-ficció, Blade Runner, dirigida per Ridley Scott el 1982 es basa en aquesta novel·la.
La taronja mecànica és una pel·lícula dirigida, produïda i escrita per Stanley Kubrick l’any 1971. Està basada en la novel·la homònima que Anthony Burgess va publicar el 1962 i els actors principals són: Malcolm McDowell, Patrick Magee, Adrienne Corry, Miriam Karlin.
Algú va volar sobre el niu del cucut és una pel·lícula de Milos Forman, estrenada el 1975 i interpretada per Jack Nicholson en el paper de McMurphy i Louise Fletcher en el paper de Miss Ratched. És una adaptació de la novel·la de Ken Kesey, apareguda el 1962.
Els llibres són genials però les pel·lícules també, a vegades més i tot, no? No sempre els llibres són millors, tot i que les editorials flipen quan un dels seus llibres és portat a la gran pantalla. Sempre és un bon motiu de venda: llegiu el llibre abans que s’estreni la pel·lícula!

 

8. S’HA MORT I TENIM EL SEU LLIBRE!!! XXDD!!!

Quan un escriptor mor el comitè de defuncions de les editorials es posa en marxa. Es tracta de trobar en els magatzems tots els llibres que estiguin disponibles de l’autor traspassat i enviar-los a les llibreries. L’argument de venda és la seva mort. Aprofitant la presència de la notícia en els mitjans de comunicació i per tant la publicitat gratuïta, l’esperança de les editorials es vendre totes les rampoines que tenen en estoc. Aquest Sant Jordi podem llegir El diari de la princesa, de Carrie Fisher, però si voleu que us digui la veritat a mi el que m’interessa és el llibre que pugui publicar en Chewaka i que expliqui la relació que tenia amb en Hans Solo i, sobretot, amb la Princesa Leia.

 

9. ELS ADJECTIUS PER DEFINIR LA NOVEL·LA, LES FAIXES DELS LLIBRES I ELS PREMIS LITERARIS

Hòstia, quina mandra! Els de l’editorial m’han demanat que li dediqui unes paraules a la novel·la com a argument de venda… A veure, hi posarem uns adjectius cridaners com els que habitualment escriuen els de l’editorial Anagrama: “desopilante, desternillante y adictiva”, no ens oblidarem dels premis més “cool” com el Man Booker Price, el National Book Award i el Pulitzer. També podem informar que és el llibre de l’any al New Yorker i al Washington Post, que això sempre impressiona. I per rematar-ho unes frases ben espectaculars: “El Proust del nostre temps”, “Una obra mestra, un text agut, melancòlic, insòlit i familiar, en resum, un text que anhelem llegir i somniar haver escrit” o potser millor “Directe i precís com l’essència del temps que passa”.

 

10. TENIR UN MEDIÀTIC A L’EDITORIAL AL PREU QUE SIGUI

Els llibres mediàtics estan signats per gent popular i famosa que apareix en els mitjans de comunicació i que les editorials es rifen per poder aconseguir. En el fons és igual que el llibre sigui bo o dolent, aquí el que interessa és tenir el personatge en el catàleg. És un gran motiu de venda! Aquest any, entre la morralla mediàtica, hi ha El que et diré quan et torni a veure, la nova novel·la espiritual de l’Albert Espinosa; De què fuges, qui et persegueix?, un llibre de running de l’Empar Moliner o Un home cau, una novel·la policíaca d’en Jordi Basté (i en Marc Artigau).
Encara no entenc com no se li ha proposat a Mariano Rajoy el llibre que recopili totes les seves frases estúpides. Seria un bon llibre mediàtic, es podria dir Un vaso es un vaso y un plato es un plato i podria servir pels estudiants de batxillerat que han de preparar l’anàlisi sintàctic de les frases de castellà per a la selectivitat. A veure qui s’atreveix amb aquestes:
“Es el vecino el que elige al alcalde y es el alcalde el que quiere que sean los vecinos el alcalde”.
“Los españoles son muy españoles y mucho españoles”.
“La cerámica de Talavera no es cosa menor, dicho de otra manera es cosa mayor”.
“Porque después del año catorce viene el año quince”.
“It’s very difficult todo eso”.

 

Tots els gifs de Buster Keaton són de la pàgina Storify.

SOMNIS EN TEMPS DE GUERRA (RECORDS D’INFANTESA), de Ngũgĩ wa Thiong’o

2 abr.

Feia temps que no sentia la frescor de la descoberta. És el gran moment en què alguna cosa nova t’enriqueix, experimentes amb codis nous i penses que fins aleshores te n’havies perduda una de gran. Les revelacions, no les religioses sinó les culturals, arriben per quedar-se sempre més amb nosaltres. Modifiquen la nostra visió del món, ens fan més feliços i a vegades, fins i tot, ens transformen en millors persones. Tenim la sensació d’haver descobert un petit tresor i l’únic que volem és compartir-lo perquè estem entusiasmats amb la troballa i volem que els nostres amics en gaudeixin.

Avui tinc la fortuna d’escriure sobre Somnis en temps de guerra, un llibre que va publicar el setembre de 2016 l’editorial Raig Verd i que va comptar amb la traducció de Josefina Caball. És el primer dels tres llibres de memòries de Ngũgĩ wa Thiong’o, l’autor que va néixer el 1938 a la Kenya rural i que actualment viu als Estats Units on exerceix de professor d’Anglès i de Literatura Comparada a la Universitat de Califòrnia. Un autor brillant al que li han atorgat deu doctorats i que quan va publicar el 1962 el seu primer llibre també es va implicar com a activista social en els problemes polítics, culturals i socials de Kenya, una militància que va tenir com a conseqüència la persecució política i l’exili del país del 1982 fins al 2002. Aquí podeu trobar més informació sobre l’autor.

Ngũgĩ wa Thiong’o va néixer i es va educar en el si d’una família rural, tradicional i polígama kikuiu de Kenya. El seu pare tenia quatre dones i l’autor més d’una vintena de germans i germanastres. Els equilibris de poder que tenen les mares entre elles, les relacions dels nens entre les diferents mares o el tracte que dispensa el pare a cadascuna de les dones són algunes de les interessants informacions que ens explica l’autor sobre aquesta estructura familiar que en un moment de la seva infància es va trencar. La seva mare biològica es va separar del pare com a conseqüència dels maltractaments i tant ell com els seus germans van ser expulsats de la comunitat familiar.

Un pacte entre la mare i el fill resumeix en bona part l’essència del llibre. El pacte d’esforçar-se al màxim i de donar-ho tot amb l’objectiu que Ngũgĩ wa Thiong’o vagi a l’escola, es formi i tingui la millor educació possible. A l’autor, un nen àvid de coneixements i d’intel·ligència espavilada, el veurem recórrer distàncies quilomètriques diàries per anar a escola, perdre’s àpats per poder assistir-hi o vestir-se, a falta d’un millor fons d’armari, amb la mateixa roba dia sí i dia també.

Per si aquest enorme esforç no fos prou gran, també veurem com la població kenyana està sotmesa a la ideologia racista, classista i colonialista britànica, i per tant, a l’aniquilació de les llengües africanes, les tradicions o la cultura. Per no parlar del robatori de terres, la imposició de la religió catòlica o l’anul·lació de la justícia pròpia en forma de pactes de paraula. A partir de l’aparició dels líders rebels kenyans com Jomo Kenyatta i Mbiyu Koinange o dels Mau-Mau (una organització guerrillera que va lluitar contra l’Imperi britànic entre 1952-1960) la repressió serà, encara, més ferotge i les violacions, les deportacions, les expulsions o l’exili donaran pas a l’assassinat, al genocidi i a l’estat del terror.

En aquest sentit cada cop que avui en dia un polític, un tertulià o un periodista pontifica sobre el recurrent concepte de “valors europeus” em ve al cap, entre d’altres moltes coses, el colonialisme, que això sí que és europeu de totes totes. Si us hi fixeu bé quan algú utilitza la construcció “valors europeus” ho fa com a sinònim d’un etnocentrisme excloent com dient “som els millors dels món”. Aquesta defensa d’Europa com a cultura superior ja fa temps que no cola, i llibres com Somnis en temps de guerra donen arguments als lectors que exerceixen una mirada crítica sobre l’actualitat i volen més raons sobre la intuïció del “no em crec el que em diuen aquests polítics”.

Sí, Somnis en temps de guerra és un llibre de memòries, però bona part de la seva lectura es llegeix com una novel·la. Els records d’infantessa ens arriben com relats fantàstics en què el lector s’hi endinsa fàcilment. Assistim a l’explicació dels contes que les mares narren a la nit a la vora del foc, dissenyem i construïm un carretó per anar buscar llenya, ens estavellem amb la bicicleta quan aprenem a conduir-la, ens amunteguem al saló de te del Green Hotel per sentir les notícies a través de la ràdio o somiem en pujar i viatjar en el tren de passatgers, això sí, en els últims vagons que és on van, segregats, els kenyans.

Somnis en temps de guerra és un llibre excepcional que interpel·la constantment el lector sobre el seu benestar, la seva formació i la seva cultura. Obre tantes portes i et fa reflexionar tant que no és estrany que hagi estat escollit com el primer llibre a llegir en el Club de lectura que inicia la Llibreria L’Illa de Mollet del Vallès. El proper 27 d’abril parlarem d’ell i comptarem amb la presència de la Laura Huerga, l’editora de Raig Verd. Hi esteu tots convidats.

Finalment se’l van donar a Bob Dylan però diuen que Thiong’o era un ferm candidat al Premi Nobel d’enguany. Hem escoltat el cantant americà atiar el fuet de la rebel·lia amb les seves lletres transgressores, però en canvi de la literatura africana, què en sabem? Els seus escriptors no són gens coneguts. De fet, en sabem tan poc com les conseqüències del que va representar el colonialisme europeu sobre els països africans. Benvingut sigui Somnis en temps de guerra i l’esforç en publicar aquest autor en català per part de Raig Verd, que properament repetirà amb Descolonitzar la ment, un llibre de Thiong’o que, en part, s’ha finançat a partir d’una campanya de crowdfunding.

Estem tan acostumats a la informació governamental, estandaritzada i formal que a vegades cal que algú ens obri els ulls. Somnis en temps de guerra de Ngũgĩ wa Thiong’o és un autèntic tresor.

%d bloggers like this: