SOMNIS EN TEMPS DE GUERRA (RECORDS D’INFANTESA), de Ngũgĩ wa Thiong’o

2 abr.

Feia temps que no sentia la frescor de la descoberta. És el gran moment en què alguna cosa nova t’enriqueix, experimentes amb codis nous i penses que fins aleshores te n’havies perduda una de gran. Les revelacions, no les religioses sinó les culturals, arriben per quedar-se sempre més amb nosaltres. Modifiquen la nostra visió del món, ens fan més feliços i a vegades, fins i tot, ens transformen en millors persones. Tenim la sensació d’haver descobert un petit tresor i l’únic que volem és compartir-lo perquè estem entusiasmats amb la troballa i volem que els nostres amics en gaudeixin.

Avui tinc la fortuna d’escriure sobre Somnis en temps de guerra, un llibre que va publicar el setembre de 2016 l’editorial Raig Verd i que va comptar amb la traducció de Josefina Caball. És el primer dels tres llibres de memòries de Ngũgĩ wa Thiong’o, l’autor que va néixer el 1938 a la Kenya rural i que actualment viu als Estats Units on exerceix de professor d’Anglès i de Literatura Comparada a la Universitat de Califòrnia. Un autor brillant al que li han atorgat deu doctorats i que quan va publicar el 1962 el seu primer llibre també es va implicar com a activista social en els problemes polítics, culturals i socials de Kenya, una militància que va tenir com a conseqüència la persecució política i l’exili del país del 1982 fins al 2002. Aquí podeu trobar més informació sobre l’autor.

Ngũgĩ wa Thiong’o va néixer i es va educar en el si d’una família rural, tradicional i polígama kikuiu de Kenya. El seu pare tenia quatre dones i l’autor més d’una vintena de germans i germanastres. Els equilibris de poder que tenen les mares entre elles, les relacions dels nens entre les diferents mares o el tracte que dispensa el pare a cadascuna de les dones són algunes de les interessants informacions que ens explica l’autor sobre aquesta estructura familiar que en un moment de la seva infància es va trencar. La seva mare biològica es va separar del pare com a conseqüència dels maltractaments i tant ell com els seus germans van ser expulsats de la comunitat familiar.

Un pacte entre la mare i el fill resumeix en bona part l’essència del llibre. El pacte d’esforçar-se al màxim i de donar-ho tot amb l’objectiu que Ngũgĩ wa Thiong’o vagi a l’escola, es formi i tingui la millor educació possible. A l’autor, un nen àvid de coneixements i d’intel·ligència espavilada, el veurem recórrer distàncies quilomètriques diàries per anar a escola, perdre’s àpats per poder assistir-hi o vestir-se, a falta d’un millor fons d’armari, amb la mateixa roba dia sí i dia també.

Per si aquest enorme esforç no fos prou gran, també veurem com la població kenyana està sotmesa a la ideologia racista, classista i colonialista britànica, i per tant, a l’aniquilació de les llengües africanes, les tradicions o la cultura. Per no parlar del robatori de terres, la imposició de la religió catòlica o l’anul·lació de la justícia pròpia en forma de pactes de paraula. A partir de l’aparició dels líders rebels kenyans com Jomo Kenyatta i Mbiyu Koinange o dels Mau-Mau (una organització guerrillera que va lluitar contra l’Imperi britànic entre 1952-1960) la repressió serà, encara, més ferotge i les violacions, les deportacions, les expulsions o l’exili donaran pas a l’assassinat, al genocidi i a l’estat del terror.

En aquest sentit cada cop que avui en dia un polític, un tertulià o un periodista pontifica sobre el recurrent concepte de “valors europeus” em ve al cap, entre d’altres moltes coses, el colonialisme, que això sí que és europeu de totes totes. Si us hi fixeu bé quan algú utilitza la construcció “valors europeus” ho fa com a sinònim d’un etnocentrisme excloent com dient “som els millors dels món”. Aquesta defensa d’Europa com a cultura superior ja fa temps que no cola, i llibres com Somnis en temps de guerra donen arguments als lectors que exerceixen una mirada crítica sobre l’actualitat i volen més raons sobre la intuïció del “no em crec el que em diuen aquests polítics”.

Sí, Somnis en temps de guerra és un llibre de memòries, però bona part de la seva lectura es llegeix com una novel·la. Els records d’infantessa ens arriben com relats fantàstics en què el lector s’hi endinsa fàcilment. Assistim a l’explicació dels contes que les mares narren a la nit a la vora del foc, dissenyem i construïm un carretó per anar buscar llenya, ens estavellem amb la bicicleta quan aprenem a conduir-la, ens amunteguem al saló de te del Green Hotel per sentir les notícies a través de la ràdio o somiem en pujar i viatjar en el tren de passatgers, això sí, en els últims vagons que és on van, segregats, els kenyans.

Somnis en temps de guerra és un llibre excepcional que interpel·la constantment el lector sobre el seu benestar, la seva formació i la seva cultura. Obre tantes portes i et fa reflexionar tant que no és estrany que hagi estat escollit com el primer llibre a llegir en el Club de lectura que inicia la Llibreria L’Illa de Mollet del Vallès. El proper 27 d’abril parlarem d’ell i comptarem amb la presència de la Laura Huerga, l’editora de Raig Verd. Hi esteu tots convidats.

Finalment se’l van donar a Bob Dylan però diuen que Thiong’o era un ferm candidat al Premi Nobel d’enguany. Hem escoltat el cantant americà atiar el fuet de la rebel·lia amb les seves lletres transgressores, però en canvi de la literatura africana, què en sabem? Els seus escriptors no són gens coneguts. De fet, en sabem tan poc com les conseqüències del que va representar el colonialisme europeu sobre els països africans. Benvingut sigui Somnis en temps de guerra i l’esforç en publicar aquest autor en català per part de Raig Verd, que properament repetirà amb Descolonitzar la ment, un llibre de Thiong’o que, en part, s’ha finançat a partir d’una campanya de crowdfunding.

Estem tan acostumats a la informació governamental, estandaritzada i formal que a vegades cal que algú ens obri els ulls. Somnis en temps de guerra de Ngũgĩ wa Thiong’o és un autèntic tresor.

DAHA!, de Hakan Günday

19 març

Què fas? N’estàs segur d’escriure aquesta ressenya així?

Sí, ja ho vaig fer amb Te quiero porque me das de comer, de David Llorente o Los del sud us matarem a tots, de Valero Sanmartí.

Utilitzes recursos narratius de la novel·la i els apliques a la ressenya. En aquest cas és el monòleg interior, no?

Sí, el protagonista i narrador de Daha! és en Gazâ, un nen turc que en començar la novel·la té nou anys. El seu pare és un traficant d’essers humans que fa calers extorsionant els refugiats que volen arribar a Europa. En Gazâ està sotmès al domini d’aquest pare autoritari i despietat que l’educa amb la idea que cal mirar sempre per un mateix i per sobre de tots els altres. “O ells o jo”, afirma el pare. I si cal assassinar, s’assassina. El nen, que ha d’ajudar-lo quan tenen els refugiats al seu càrrec, té instal·lada en la seva ànima la culpabilitat per la mort d’en Cuma, l’afganès que s’ofega per un descuit seu. En Gazâ ens explica la seva història, o millor dit, se l’explica a ell mateix i nosaltres com a lectors en som testimonis. El seu és un camí de redempció, i en aquest explicar-se a un mateix el que va ser i el que és ens anem trobant les converses imaginàries que té amb en Cuma, un diàleg que funciona a mode de monòleg interior sobre la seva mala consciència.

Vaja, un llibre impactant i actual. Una mica bèstia que un nen visqui de primera mà tot aquest món mafiós i cruel del tràfic de persones.

El nen és un monstre. L’han educat així i no coneix un altre món. Sí, és un nen però aprèn ràpid l’ofici. Viola, manipula, roba… és un autèntic cabronàs. Per ell els immigrants no són més que mercaderia o “trossos de carn”. El fet que sigui un nen, però, obre una escletxa d’humanitat inabastable pels adults, que ja estan totalment perduts. Ell ja ho veu que la violència, l’abús i la repressió no estan bé però el seu alliberament no serà fàcil.

No coneixia aquest escriptor.

Jo l’he conegut amb Daha! que, per cert, en turc vol dir “més” i és una de les primeres paraules que aprenen els immigrants en el seu viatge cap a occident. Més aigua, més menjar… Hakan Günday va néixer a l’illa de Rodes (Grècia) el 1976 i viu actualment a Istanbul. És autor de vuit novel·les i ha estat traduït a vint-i-quatre llengües. Daha! va ser escrita el 2013 i ha estat publicada recentment en català per l’editorial Periscopi amb la traducció de Jordi Martín Lloret i el pròleg de Francesc Serés. En castellà l’ha publicada l’ediorial Catedral. L’autor, que va rebre per Daha! el Premi Médicis Étranger 2015, és força crític amb l’estat turc. Les seves novel·les molesten i resulten incòmodes per un govern i una societat que s’hi veu retratada. Un torracollons insubornable que ha visitat Barcelona aquesta setmana, el dilluns 13 oferia una conferència al CCCB sota el títol El preu de la por i el dimecres 15 era entrevistat per Xavier Graset al 3/24.

A la novel·la els turcs pillen, però i els europeus què? Hi surten escaldats?

Sí, de fet, Hakan Günday assegura que el llibre el va escriure pensant, sobretot, en la societat occidental, com una manera de sacsejar les consciències europees i com un intent per mostrar que darrera l’anonimat de les morts dels immigrants hi pot haver, més enllà de l’anestèsia generalitzada, l’empatia i el compromís amb el drama dels refugiats.

Precisament va ser aquí, a Barcelona, el 18 de febrer que vam fer la manifestació més gran d’Europa per exigir l’acollida dels refugiats.

No sé fins a quin punt tota la gent que va participar en aquesta manifestació té un interès real sobre el dret dels refugiats. Últimament en parlo molt amb un bon amic sobre aquest tema. Ell diu que l’interès pels drets dels refugiats de molts dels que hi van participar s’acaba després de la selfie de torn…  

Home, mira que sou recargolats! No esteu mai contents.

Ja, potser sí. En Hakan Günday explora a Daha! la relació entre l’individu i el grup. “Quan obeeixes ordres pots cometre els pitjors crims sense sentir-te culpable”, afirma l’autor en aquesta entrevista a l’Ara. En el llibre la responsabilitat i la culpabilitat són analitzades en relació a la facilitat en que podem passar d’una democràcia a una dictadura. Daha! és una metàfora de la nostra societat, de les relacions de domini entre els éssers humans però també entre els estats que n’exploten d’altres. El racisme, les desigualtats socials, la condició humana, diuen…

Però que té a veure això en participar en una manifestació i a més a favor dels refugiats?

Igual que en el llibre podem diluir la nostra responsabilitat en el grup. Anar a una manifestació té un punt folklòric i no serveix de res si el dia següent no es continua lluitant. És fàcil fer-se la foto a la mani, tranquil·litzar la consciència i caure en l’autocomplaença. La solidaritat és això? Caldria aprofundir una mica més, necessitem més compromís.

I què hem de fer doncs?

A mi m’ha convençut en Hakan Günday, podem començar per ser sincers amb nosaltres mateixos. Amb Daha! et resultarà més fàcil interrogar-te sobre tu mateix que amb tots els llibres de Paulo Coelho o de Rafael Santandreu junts. Això sí, abans hauràs de fer una travessia literària per l’horror i la barbàrie. Cal començar a llegir el llibre en un estat emocional força positiu, després ja vindrà la baixada…

És molt dur?

És demolidor. Per tallar-se les venes!

No sé si així encomanaràs les ganes de llegir-lo.

Millor llegir Daha! que fer-se selfies. Millor patir amb la seva lectura que no pas ser un tros de suro sense sentiments davant el televisor, mentre ens mengem els macarrons, amb l’enèsim naufragi d’una pastera plena d’immigrants.

NO, de Saïd El Kadaoui Moussaoui

5 març

1600

L’arribada dels quaranta anys a vegades va acompanyada de la famosa crisi, la coneguda “crisi dels quaranta”, que potser està una mica mitificada perquè en crisi sempre hi estem, no? En tot cas, la dels quaranta sembla tenir més afectació o, almenys, té més anomenada. Als quaranta anys molts hi entren amb la samarreta tècnica del Decathlon, el CrossFit al gimnàs i la renovació del fons d’armari, però en el cap ja està instal·lada la gran angoixa de sentir que la vida s’escapa. Mirant enrere i fent balanç tenim la certesa que no ho hem fet tot com ho volíem fer. El protagonista de No compleix els quaranta en començar la novel·la i és en el sexe, entre d’altres moltes qüestions, que hi troba un dels seus canvis importants. Les conquestes, la seducció, la promiscuïtat i el cardar… s’han acabat. El sexe ha estat substituït per les palles amb la pornografia d’Erika Lust.

No (als quaranta anys somiar comença a ser ridícul) ha estat publicat recentment, tant en català com en castellà, per l’editorial Catedral i és el tercer llibre, després de Límites y fronteras (2008, Editorial Milenio) i Cartes al meu fill (2011, Ara Llibres), de Saïd El Kadaoui Moussaoui, l’escriptor i psicòleg que va néixer el 1975 a Beni-Sidel (Marroc) i que va arribar a Catalunya amb set anys.

El llibre té dos personatges principals. Per una banda el narrador i protagonista de la història, que és fill d’immigrants marroquins i que s’ha format com a filòleg a Catalunya. És un professor de literatura de secundària, imparteix “el seminari de l’altre” a la universitat i té un llibre mig escrit que no aconsegueix acabar. Indecís, contradictori, sexualment obsessiu i incapaç de prendre la decisió que desencalli el futur amb la seva parella, té sobretot, un conflicte amb la seva identitat. El seu és un monòleg interior i una profunda reflexió sobre què vol dir ser marroquí a Europa. Un encaix difícil per a la segona generació d’immigrants que com en el seu cas, tot i sentint-se marroquí no pensa tornar al Marroc, però que a Catalunya, tot i gaudir d’una vida acomodada, tampoc s’hi sent del tot satisfet. N’ha fet quaranta i el pas del temps sembla ser una motxilla força carregada.

Per altra banda hi ha l’amic del protagonista, que també és marroquí però d’orígens diferents, la seva és una família benestant. Va ser al Marroc que es va formar com a psiquiatre i després va viatjar a Europa per especialitzar-se. Casat i amb un fill decideix tornar al Marroc per viure-hi.

img_4586

No és una novel·la l’estructura de la qual formaria part del gènere epistolar. El protagonista escriu un conjunt de petites cartes al seu amic, en què dóna sortida a les seves preocupacions, pors, misèries, anhels, records i opinions. El lector llegeix les missives com una mena de voyeur literari, com si estigués espiant la intimitat del personatge. El llenguatge mordaç, directe, eloqüent i irònic en què està escrita la novel·la facilita la seva lectura i fa que, finalment, siguem nosaltres, els lectors-espectadors, els receptors de les seves cartes. Ens sentim interpel·lats per les cabòries d’aquest personatge que Gustau Nerín defineix perspicaçment com el Peter Pan catalano-marroquí.

En aquesta mirada interior i en aquesta recerca de la identitat del protagonista hi trobem unes reflexions molt interessants al voltant de l’alliberament personal. Hi ha una reivindicació de la ruptura amb allò que ens conforma i que ens limita, per tenir així, l’oportunitat  de créixer i ser lliures. En la interessant entrevista que Carles Peña va fer a Saïd El Kadaoui Moussaoui en el programa Annour de Ràdio Mollet, l’autor va afirmar que “no només som allò que creiem ser sinó allò que no som, perquè quan diem no ja ens estem definint”.

El llibre en va ple de referències literàries d’autors com Roth, Kureishi, Chukri o Arkoun que el protagonista admira i sent molt propers, entre d’altres coses perquè troba en ells moltes de les respostes o vies de sortida als seus conflictes d’identitat. El llibre és, també, una crítica sobre allò que passa actualment en l’islam i el món musulmà. Ambdós reben les envestides del seu protagonista, a vegades amb exemples força grotescos i decadents però del tot creïbles. El llibre mostra una religió ritualitzada on es troba a faltar el paper del musulmà humanista que no redueixi la religió a un producte envasat. No és una crítica destructiva, sinó més aviat l’autocrítica d’algú que coneix un món concret, se l’estima i en reivindica el dret a parlar-ne sense embuts, no per carregar-se’l sinó per millorar-lo.  

Quantes vides no hem viscut? La vida que no vaig viure amb la meva ex. La vida que no he viscut al Marroc. La vida que t’has emportat. Som també allò que no som. Trenca amb els teus hàbits lectors i atreveix-te amb el llibre d’en Saïd El Kadaoui Moussaoui. La vida al voltant de la lectura de No jo ja l’he viscuda i t’he de dir que és del tot recomanable.

no

CARRERS SALVATGES, d’Àlex Gombau

19 febr.

img_4394

Fa uns dies vaig esmorzar amb una amiga i, mentre analitzàvem l’actualitat i maleíem els poderosos, em va explicar que les investigacions en el camp de les desigualtats socials conclouen que les variables que influeixen en la qualitat de vida i en el benestar d’una persona són diverses. El futur no està escrit per ningú però tots els estudis constaten que entre les moltes circumstàncies per caure en el pou de la misèria n’hi ha tres que destaquen per sobre de tot: ser pobre, ser negre i ser dona. De pobres, negres i dones, precisament, en va ple Carrers salvatges, un llibre sobre el barri del Bronx de Nova York i sobre els seus habitants com mai te l’han explicat.

Carrers salvatges intercala dos moments històrics. Per una banda els anys setanta i el barri del Bronx, que és la dècada en la què aquest s’enfonsa i toca fons. L’atur, la manca d’oportunitats i la desaparició d’inversions econòmiques precipiten l’aparició i la rivalitat de les bandes juvenils amb comportament mafiós. L’estat pràcticament ha desaparegut i els joves troben en les bandes una manera de canalitzar el seu malestar i de donar sentit a les seves vides. El Bronx sucumbeix al jou de l’heroïna, dels robatoris, de les violacions i dels assassinats. És un camp de batalla en el què la lluita diària és sobreviure.

En mig d’aquest panorama desolador, en un edifici desballestat del barri hi viuen, porta per porta, la Jabree, la gran de dues germanes d’una família afroamericana i en Carlito, el gran de tres germans d’una família d’immigrants porto-riquenys. Dos personatges arrossegats per la situació del barri que es debaten constantment entre encarrilar les seves vides o deixar-se caure definitivament pel precipici. Al seu voltant un munt de personatges i de trames que ens expliquen la seva evolució personal i la del barri. I tot plegat lligat amb els fets històrics que van marcar els convulsos anys setanta al Bronx, com l’auge de les bandes juvenils i l’intent del tractat de pau dels Ghetto Brothers, l’allau d’incendis provocats als edificis (el recurs per cobrar la indemnització i fotre el camp), l’aniquilació dels ionquis i la lluita contra la droga, l’aparició dels Panteres Negres i altres moviments de lluita pels drets civils, la gran apagada elèctrica de 1977, l’aparició d’una cultura urbana transgressora que s’expressa amb els grafitis, el hip-hop, els balls de carrer i les festes de DJ’S i el paper de la policia, que entre corrupte i corrupte, n’hi ha algun que encara vol fer bé la feina. Una feina, això sí, situada en zona de guerra, en el districte amb els índexs de criminalitat més elevats de la ciutat.  

img_4367

Per altra banda, l’escriptor situa a quatre universitàries catalanes al Nova York de l’any 2014. Una d’elles, l’Ares, investiga el misteri que s’amaga darrera la foto i el vídeo que ha vist en l’exposició que retrata l’evolució del barri del Bronx. Un passat tèrbol del què en Nyjah, un company universitari afroamericà, tot i tenir-ne connexions no en vol parlar.

I lligant els dos moments històrics del barri trobem en McGuffey, un policia que intenta exercir de manera ètica la seva professió, fins i tot en els moments més durs del Bronx i que acompanyat d’una petita càmera documenta gràficament els veïns del barri. En el 2014, apartat de la policia i amb un passat que el neguiteja, és també una peça clau per a la resolució del cas.

A Carrers salvatges el racisme és el tema cabdal, una xacra estesa per tots els Estats Units i que, malauradament, també explica l’origen de molts problemes que actualment pateix la població americana. El racisme és el motiu que explica la caiguda en desgràcia del barri del Bronx de Nova York emportant-se per endavant tota la seva població. La novel·la explora la xenofòbia, el classisme i la intolerància des dels anys setanta fins l’actualitat. A Carrers salvatges quan l’Ares, una catalana de pell blanca, intenta reivindicar-se li recorden que no es flipi molt, que als Estats Units, tot i que tingui una presència caucàsica, serà menystinguda i etiquetada com una simple llatina.

Àlex Gombau (Barcelona, 1969), que és traductor des de fa més de quinze anys, s’estrena amb Carrers salvatges, la seva primera novel·la que ha estat publicada per l’Angle editorial. Un debut extraordinari, una autèntica bomba literària i desitjo que un ferm candidat al Premi Llibreter d’enguany. L’autor s’atreveix amb 653 pàgines! Una novel·la demolidora i brutal escrita amb el pols del grafiter, la ferocitat del raper i l’aplom de l’activista. Do the right thing!

img_4377

INJUSTÍCIES, de Jordi Bernal i INCOMPRENSIONS MATINALS, de Marc Ricart

5 febr.
Jordi Bernal, guanyador de VIII Premi de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra i Marc Ricart, finalista.

Jordi Bernal (esquerra) i Marc Ricart (dreta).

Avui publiquem i il·lustrem Injustícies, de Jordi Bernal, que enguany és el relat guanyador en el VIII Concurs de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra. També ho farem amb Incomprensions matinals, de Marc Ricart, que és el relat finalista. El tema d’aquest any era “extravagàncies” i s’hi han presentat 19 contes. Aquest any he compartit jurat amb la Marga Munsant, l’Elvira Comte, en Manel Xicota i en Jordi Puig (guanyador de la darrera convocatòria) i la decisió, us he de dir, ha estat molt ajustada. A veure si us agraden els relats, a nosaltres ens han encantat.

Ahir, dissabte 4 de febrer, es va fer el lliurament del Premi a la Llibreria l’Illa: una estada de cap de setmana a la Masia Rural Nus de Pedra, un lot de llibres i la invitació per formar part l’any vinent en el jurat del Premi.

Si us agrada escriure: aneu esmolant les eines perquè el proper tema del premi serà “La llibertat”. Estigueu atents, publicarem les bases del concurs en el blog.

INJUSTÍCIES, de Jordi Bernal 7985823714_63a43ea1e4_z

El 7 d’abril del 1917, després de treballar a la fàbrica tèxtil, en John Smith anava caminant per un mercat de l’East End, un barri obrer de Londres, quan va veure un nen brandant el The Guardian proclamant: “la Presidenta dels Estats Units declara la guerra a Alemanya!”. Tot seguit, sent una veu d’home cridant: “dones: volem igualtat!”. Llavors el senyor Smith va veure una parada amb edicions del diari The Suffragist que demanava a la Càmera de les Comunes el dret a vot pels homes. Ell ja havia sentit a la seva dona, l’Amanda, parlar d’aquests masclistes, els quals corrompien la societat anglesa. Encara que ell ja s’havia unit al moviment sense el consentiment ni el coneixement de la seva dona. Al tornar a casa, cansat de la llarga jornada laboral, va preparar el sopar com cada dia per quan vingués la seva dona de la fàbrica de munició, feina que havia evitat que anés al front francès amb les altres soldats. Va anar a buscar el seu fill Charles d’una casa on treballava de criat, mentre l’Amanda ensenyava l’ofici de treballar el metall a la seva germana Elisabeth. Després va fregar i va fer la bugada fins al sopar, entre d’altres coses. Esperava atemorit que l’Amanda no estigués enfadada. Aquest era el seu dia a dia, com molts d’altres homes.

2163792086_350ca0fcdc_zUn dia va participar en una marxa sufragista, on ell i els seus companys rebien insults, amenaces i empeses dels londinencs, tant dones com homes. Per desgràcia l’Amanda el va veure tornant de la fàbrica. Allò tindria conseqüències. Al tornar a casa, en John va tenir la mateixa sensació que a la manifestació, però aquesta vegada era la seva dona qui el menyspreava. Va arribar a tal punt que va decidir demanar el divorci. Sabia que no seria fàcil, per això va fer cas als seus companys sufragistes: perquè el tractessin amb igualtat s’hauria de vestir com les dones. Així doncs, va treure’s el maquillatge i el vestit amb la llarga faldilla que estava de moda entre els homes d’aquella època, es va recollir el cabell sota una gorra de llana amb visera i es va posar un pantalons i un tratge de tweed típics de les dones. Llavors va anar a l’oficina de registre civil, pel camí la gent el mirava de forma descarada i, en arribar, la funcionària, escandalitzada com tota la resta de presents per la peculiar vestimenta, va denegar la petició d’en John, ja que segons ella no tenia cap dret a fer-la. L’endemà, l’Amanda envià les filles amb les seves àvies, la senyora i el senyor Smith. Ja que només les dones en tenien la custòdia. Era evident que ho va fer per ferir en John. Davant d’això, en comptes de desesperar-se i rendir-se, va intentar convèncer a 2163094893_1958836dd4_zpoc a poc però de manera constant a la seva dona que els homes mereixien el mateix que les dones. Va aprofitar l’orientació socialista d’ella, que propugnava la igualtat, i d’altra banda els sentiments maternals recòndits parlant del míser futur que esperaria a en Charles: casar-se amb una dona, tenir fills i no aspirar a res més en la vida. En paral·lel a aquesta lluita, va haver la de la fàbrica tèxtil. A principis d’any, el senyor Smith va crear el Sindicat d’Homes Filadors de forma clandestina, ja que la patrona, la senyora Williams, era molt estricta. A les reunions dels obrers discutien sobre com aconseguir igualar el sou d’un treballador al d’una treballadora i també de com captar aquells amb més por i prejudicis.

L’esforç d’en John respecte la seva dona no va ser endebades. Passat un temps, ell ja notava que sota el bigoti de la seva dona s’amagava una simpatitzant del moviment sufragista. Tot i que no deia res, simples fets com ajudar-lo a parar la taula o netejar alguna habitació demostraven que els homes començaven a intuir la llum al final del túnel.

Al juny del 1918 es va organitzar una vaga general d’homes, i el sindicat del senyor Smith s’hi va adherir. Aquesta vaga va ser un cop baix per a l’economia britànica i va fer possible obrir el debat als carrers de la capital i també als passadissos de Westminster. Al cap d’uns mesos, es va proposar el canvi de llei a favor del sufragi i el dret a elecció masculins. Al final el sí es va imposar per la pressió de la meitat de la població que eren els homes. Tot i això, només podrien votar els majors de trenta anys i amb certes restriccions.

El 12 de novembre, l’Amanda Smith passejava pel mercat quan un nen llegia el titular del DailyMail: “les comandants dels Aliats i d’Alemanya firmen l’armistici!”. Unes passes més enllà, els sufragistes deien: “la guerra s’ha acabat, però la nostra lluita continua!”.

3390547812_89f4553eb9_z

 

INCOMPRENSIONS MATINALS, de Marc Ricart

woman-morning-bathrobe-bathroom

Per variar, a cal’s Torrents tot eren presses i corredisses per arribar a temps a les cites diàries obligatòries: l’escola del nen, l’oficina de la mare i la fàbrica del pare.

 – Pol, ja t’has vestit? – va preguntar la mare des del lavabo.

 – Sí! M’estic sabatant…

 – Com? – L’Elena va treure el cap un segon per la porta. El seu fill de 4 anys s’estava posant les sabates. Va somriure amb l’ocurrència del petit. – Es diu posar-se les sabates…

El nen no va entendre per què vestir-se valia i sabatar-se no, però no li va donar més voltes.

– No les puc nusar, mare! M’ajudes?

– Nuar… Vine, que t’ensenyo com es nua.

– Però si jo ja em sé treure la roba sol! Només que la samarreta em costa una mica…

La dona ho va deixar córrer de moment. – Cuca, ves a mirar què fa ton pare, que va sent hora de marxar– El nen va córrer content cap a l’altre lavabo i va tornar tot seguit.

 – S’està pintant.

– Que?!

 – S’arregla els cabells amb la pinta!

– Bufó, es diu pentinar-se…

En Pol va fer una nota mental que una pinta i una pentina deurien ser el mateix. – Vés a dir-li que enllesteixi d’una vegada, maco, que si no sortirem mai per la porta.

Altre cop el Pol passadís avall per dir-li a son pare:

– La mare diu que et tornis llest de pressa per aprendre a obrir la porta…

pexels-photo-183333L’Adam va obrir els ulls sorprès, i va decidir no intentar entendre el què acabava de sentir. Va canviar de tema:

 – Avui aneu d’excursió a una granja, te’n recordes? Ja veuràs com t’agradarà molt! T’ensenyaran com cultiven enciams, tomàquets, tota mena de verdures! En Pol tingué un dubte important:

– Papa, els enciams tenen cul?

– No, es clar que no!

– I com els el tiben, si no en tenen?

– Cultivar és fer créixer; planten una llavor d’un vegetal i fan que es faci gran.

 – Ah!…

 A partir d’aleshores s’estiraria el cul cada matí, a veure si així es feia més alt.

– A classe ens van explicar que en aquesta granja també cargolen…

– Cargolen què?

 – Doncs cargols! Agafen una llavor de cargol i el fan créixer! O es diu cultivar cargols?

– Els cargols es crien, no es cultiven.

El Pol es gratà el cap: les plantes es planten però els cargols no es cargolen; i cultivar què té a veure amb el cul? Ho preguntaria a la mestra, que sempre explicava millor les coses.

– I què fa la teva mare? – s’afanyà el pare a sortir per la tangent.

– S’està pinturant els llavis.

– Rei, es diu pintar-se els llavis – explicà l’Adam rient.

red-woman-girl-brown

– Que no és una pinta! És un llapis de color d’aquells gruixuts que guarda a la seva bossa!

– No – va replicar el pare, pacient – un es pentina amb una pinta, i es pinta amb pintura.

Al Pol se li van humitejar els ulls pensant que el seu pare gaudia prenent-li el pèl de bon matí. Se’n va anar corrents a abraçar-se a les cames de sa mare.

– Tens set? Hauries de beure alguna cosa abans de marxar – El nen va fer que no amb el cap – Doncs ves a veure ton pare i digues-li que fa salat!

– Sí home! I què més?! – ploriquejà asseient-se a terra. Fins i tot sa mare se’n fotia d’ell!

Un cop tots al cotxe, l’Elena murmurà fluixet al seu marit: – Estic preocupada, creus que l’hauríem de portar a un psicòleg? – L’Adam va fer un gest vague amb la mà, senyal tàcita que volia sentir què deien les notícies. A darrera el Pol escoltava la senyora de la ràdio explicant que el Sr. Blitz i el Sr. Plotx no es posaven d’acord en no sé què.

– Però aquests dos no veuen que estan dient el mateix? – va dir l’home exasperat.

Mirant per la finestra, el Pol no comprenia la pregunta de son pare. Si era impossible que els adults s’entenguessin, amb aquella manera tan estranya de parlar que tenien!

7977427734_13e4a0dfc3_h

%d bloggers like this: