M’han explicat que fa molts anys, gairebé un segle, que en el Besòs (el riu que passa per Mollet del Vallès, el meu poble) s’hi feien trobades nudistes dels joves llibertaris, que a mitjans del segle XX els escolars hi anaven a passar el dia i que banyar-se ha estat la cosa més normal del món fins que la contaminació ha destruït el riu. Actualment els vilatans vivim d’esquena al riu. A ningú se li acudiria posar un peu en les aigües putrefactes del riu Besòs. Malauradament sempre l’he conegut com una gran claveguera, configurant així un dels meus paisatges vitals.
Per Mònica Batet, l’autora de No et miris el riu, el paisatge que ens envolta, ja sigui urbà o rural i amb les seves concrecions, ens determina profundament. No et miris el riu és un llibre conceptual. Parteix d’una idea, d’una imatge, en definitiva d’un concepte. Influïda per la lectura d’El Danubi, de Claudio Magris, l’autora va decidir que la novel·la tingués com a eix central un riu poderós que ho dominés tot. Viure en una ciutat amb aquest riu, com ens podria afectar? Segons Mònica Batet, “està comprovat que l’ofegament és un dels suïcidis més habituals de les ciutats amb riu”.
No et miris el riu explica les històries de molts ofegats construint d’aquesta manera un espai i un temps de llegenda i de crònica negra. Ja sigui per suïcidi, per accident, per malaltia, per assassinat, per casualitat, per distracció… , el cas és que el riu engoleix els seus habitants. El riu irradia una fascinació brutal. Junt al riu, el pont, l’aigua i les aparicions dels cadàvers desperten en la gent una atracció irreprimible. Dues cares de la mateixa moneda: la mirada seduïda i el mort que enlluerna.
Són tres, però, els protagonistes centrals de No et miris el riu. Martina Tarr, una noia que pateix un fort isolament a causa d’ una malaltia que sempre han patit els homes de la seva família; Vera Kunzst, una jove nedadora obsessionada amb el triomf; i Konrád Weszler, un professor universitari afectat profundament per l’ofegament de la seva filla. Els protagonistes s’entrellacen en els tres relats i els seus drames personals estan sempre sotmesos al riu, el gran protagonista de la novel·la.
La novel·la està ambientada en una ciutat centreeuropea, però en cap moment se’ns informa de quina és. Quan la llegiu cadascú imaginarà la que vulgui. La remor de la novel·la és volgudament claustrofòbica. Asfixia i angoixa. Certament com si el lector s’hi ofegués. Té passatges literaris i un to narratiu general que a mi m’ha recordat el cinema de David Lynch.
No et miris el riu és un llibre, rar, inquietant, hipnòtic i diferent. A mig camí entre un drama, un thriller o fins i tot el documental. Cal agrair l’ambició literària de l’autora que ha aconseguit una novel·la poètica extraordinàriament escrita, plena de matisos i que resulta del tot innovadora dins la narrativa catalana actual. Benvinguda sigui la creativitat i la llibertat literària!
Existeix una raó cabdal per la qual el riu rep tants suïcides. Una raó que no es diu de manera explícita i que el lector va descobrint a mesura que llegeix el llibre. Són les decisions que prenem (per bé o per mal) les que ens apropen o ens allunyen de la resta de la gent. Una gran novel·la, també, sobre la soledat.
Mònica Batet i Boada (El Pont d’Armentera, 1976) és escriptora i filòloga. Ha publicat poc. El 2005 va guanyar el premi de novel·la curta Just Manuel Casero. L’editorial Empúries el va publicar el 2006 amb el títol L’habitació grisa. Ha publicat assaig, El lector ideal (Petròpolis) i textos en dos obres col·lectives.
No et miris el riu és actualment una de les tres novel·les finalistes del Premi Crexells. La novel·la realment és mereixedora del premi. També que els lectors la descobreixin i que no passi desapercebuda entre la infinitat de llibres publicats.
Els enllaços
2.Article i entrevista a Llegir en cas d’incendi.
3.Article de Sebastià Bennasar a L’espira, el suplement de cultura del Diari de les Balears.
4.Vídeo de Rosana Andreu de la Biblioteca de Cambrils.
5.Ressenya en el bloc El fil d’Ariadna, d’Anna Maria Villalonga.
Títol: No et miris el riu Autora: Mònica Batet Primera edició: novembre de 2012 Editorial: Meteora EAN: 978-84-92874-65-1 Format: 176 pàg. rústega Preu: 18 euros
![[Portrait of Frank Sinatra and Axel Stordahl, Liederkrantz Hall, New York, N.Y., ca. 1947] (LOC)](https://i0.wp.com/farm5.staticflickr.com/4107/4843758568_85cb4e6c3e_m.jpg)
Tot és una mentida 
Hola,
M’he quedat de pasta de moniato, llegint el tema del nostre riu, el Besós, encara no he complert un segle i m’he banyat al Besós quan era petita amb altres nens i nenes. Un grup de pares ens duien al riu i mentre ells feien la xerradeta nosaltres ens banyavem. Es feien unes basses grans amb aigua corrent i era molt agradable. Encara que una vegada vaig estar a punt d’ofegar-me al caure enrere i la corrent m’arrossegava, el meu pare va haver de saltar des del pedrís on parlaven i rescatar-me.
També anavem d’excursió a les fonts i mines dels voltants del poble, ens duiem el berenar i jugavem, era una activitat típica i normal (la mina de Can Magre, a Can Magarola i altres indrets dels que he oblidat el nom).
La contaminació del riu, els polígons dels voltants de Mollet, la saturació de ciment i la manca d’espai és més recent.
Bé,acabo, no vull semblar una vella carrossa.
Hola, Montse. Dir “gairebé un segle” era pels llibertaris nudistes més aviat. El meu pare, que és de l’any 1940 també m’ha explicat moltes aventures d’infància en el riu on s’hi banyava sovint.
La contaminació del riu té pel cap baix quaranta anys o més. És més recent, com tu dius, si la compares amb l’eternitat del riu en estat natural, però vaja ja són anys ja.
No sabia aquest accident teu al riu Besòs. Mira, d’alguna manera, lliga amb el llibre de la Mònica Batet i l’opinió que ella en té del paisatge i les persones. Ara ja no podem tenir-hi accidents al riu, ja que no ens hi podem banyar.
Ara actualitzo l’entrada de la ressenya amb la teva aportació.
Gràcies pel comentari.Una abraçada!
Preciosa ressenya, has aconseguit que el llibre entri a la meva llista de pendents. I, per a la teva informació i la de qui ho vulgui llegir, no hi entra pas tothom, en aquesta llista, ni d’una manera tan fàcil. Però l’originalitat que s’intueix en el tema i en la manera en què està narrat, m’hi ha abocat. I si no m’agrada, ja passarem comptes.
Sebastià, has pres una bona decisió: llegir No et miris el riu. Ja m’ho diràs, i si no t’agrada… crec que també. Gràcies pel comentari.
Penso com tu. Molt bona ressenya. I moltes gràcies per enllaçar El fil d’Ariadna, encantada d’haver-te conegut l’altre dia.
Bon dia, Anna. En la teva ressenya parles molt de la llibertat creativa de la Mònica Batet. Tens tota la raó, és una bona manera de parlar i de definir el llibre.Passa per aquí quan vulguis. Una abraçada!
Estimat Jordi, una vegada més i a partir de la lectura d’un llibre poses el dit en la nafra sobre un tema més de la pobra realitat dels éssers humans com és la contaminació dels rius, però clar… la salut dels rius depèn de l’activitat humana així com de la indústria que genera llocs de treball i per tant segons alguns no queda més remei que contaminar. Per sort, últimament s’està posant bastant remei a això i encara que és segur que no ens espera un futur prometedor mediambientalment parlant ni a nosaltres ni molt menys als nostres fills, almenys s’obre una petita bretxa d’esperança. Esperem que el temps ens doni la raó.
Crec que el llibre pel que comptes pot ser un gran company de viatge en les meves properes setmanes. Moltes gràcies per aquestes entrades que fan que encara tinguem més ganes de llegir. Una abraçada!
Benvolgut Alfons, sempre és un plaer torbar-te per aquí. L’última vegada que vaig anar en bicicleta per la llera del Besòs vaig haver d’abandonar ràpidament. Una forta pudor, metàl•lica i plena de partícules en suspensió m’oprimia els pulmons i feia que una incipient urticària se’m manifestés als braços. Quina pena de riu!
Que tinguis un molt bon viatge pirinenc i si és en companyia d’un bon llibre, millor. El de la Mònica Batet és un valor segur.
No et miris el riu és finalista al Premi CREIXELLS, com també La dona que es va perdre de la Marina Espasa i Sense alè de la Josefa Contijoch. Tots tres llibres tenen motius per guanyar, a veure què passa…Lectures altament recomenables!i