RUINAS MODERNAS (UNA TOPOGRAFIA DE LUCRO), de Julia Schultz-Dornburg

1 febr.

La foto que il·lustra aquesta ressenya està feta en El Parc dels Colors de Mollet del Vallès. El parc és una gran ruïna moderna. Es va inaugurar l’any 2001 i moltes persones vam protestar pel malbaratament de diners en la construcció del parc i pel seu disseny absurd que no permet fer un ús pràctic de l’espai. Estaria bé ensorrar-lo i fer un nou parc que dignifiqui el poble i els seus habitants.

El dia que vaig descobrir el llibre Ruinas Modernas (Una topografia de lucro) em van captivar les poderoses fotografies del llibre i vaig pensar que no estaven tant allunyades del Parc dels Colors. En la primera fullejada ràpida vaig aturar-me en les urbanitzacions sense acabar enmig de la muntanya, en les cases unifamiliars que ocupen una terra agrícola, en la piscina a mig construir encabida en la natura salvatge i en les voreres i els carrers d’una construcció abandonada que no porten enlloc. Podrien passar per ser el decorat de pel·lícules de ciència ficció o dels espagueti-western, però malauradament són totalment reals. Unes fotografies per al·lucinar.

La Torre de Cabdella (Lleida). © Julia Schulz-Dornburg

La Torre de Cabdella (Lleida).
© Julia Schulz-Dornburg

Entre 1987 i 2005 la superfície de sòl artificialitzat en Espanya ha estat del 52%.

Julia Shultz-Dornburg (Múnich, 1962). És arquitecte i exerceix la seva feina a Barcelona des de 1993. L’autora ens presenta seixanta casos de construccions especulatives abandonades a Espanya entre el 1996 i el 2007 i que mai han estat inaugurades. Normalment en llocs allunyats de zones urbanes, de l’interior i de la costa mediterrània.

Shultz-Dorburg fa un inventari fotogràfic dels pobles fantasma i de les urbanitzacions en ruïnes amb un gran treball de recerca informativa (gairebé fent una dissecció de la realitat).  La seva opinió no apareix en el llibre. És el lector-espectador de l’obra el que s’indigna i el que maleeix tanta  imbecil·litat. 

L’autora exposa cada cas amb fotografies i una fitxa informa sobre el nom de la promoció, la data de naixement i de la mort del projecte, la ubicació geogràfica, el cens, un plànol del lloc, una foto via satèl·lit i els motius de l’abandonament. També ens informa del lema de la promoció urbanística. No es pot evitar un somriure burleta al veure el contrast entre les fotografies de construccions abandonades i els eslògans publicitaris pensats per vendre-les: Una combinación perfecta de mar y montaña al alcance de todos, ¿Qué piloto no ha soñado alguna vez con aterrizar sobre la pista de su comunidad y guardar su avión en su propio jardin?, o Un lugar tranquilo donde vivir en armonía con un entorno natural privilegiado

La meva cosina Elisabeth Jara llegint Ruinas modernas.

La meva cosina Elisabeth Jara llegint Ruinas modernas.

El minuciós treball de l’arquitecta alemanya està acompanyat pels fantàstics textos de Rafael Argullol, Pedro Azara, Oriol Nel·lo i Jordi Puntí. La ironia, la informació privilegiada i una bona dosi de crítica per part dels autors ajuden a contextualitzar el treball de Julia Schultz-Dornburg.

La corrupció i la supèrbia humana vers la natura  està permanentment present en Ruinas modernas. La degradació del territori i la disbauxa del totxo té noms i cognoms. La corrupció urbanística i especulativa de la qual han participat polítics de tots els partits és la veritable causa de l’actual crisi econòmica del país. Estem lluny de veure-hi justícia. Tenim una democràcia carregada d’una impunitat tan gran, que fins i tot ja hem assumit socialment que al corrupte no se’l castiga. Aquí no passa mai res. Tot plegat és una gran vergonya.

No podem quedar-nos sense fer res. Cal seguir lluitant. El canvi cap a un país més democràtic, més lliure i més just depèn, en bona mesura, de la capacitat  de pressió que estiguem disposats a fer. Som el 99%.

I tu, tens alguna ruïna moderna en el teu poble? Fes-ho saber. Deixa un comentari.

Villamayor de Calatrava (Ciudad Real). © Julia Schulz-Dornburg

Villamayor de Calatrava (Ciudad Real).
© Julia Schulz-Dornburg

Entre els anys 2000-2005 el sòl artificialitzat en Espanya  ha estat de 75’8 hectàrees al dia, més de 3 hectàrees cada hora.

Títol: Ruinas modernas (Una topografia del lucro)   Autor:  Julia Schulz-Dornburg  (Fotografies)  Rafael Argullol, Pedro Azara, Oriol Nel·lo i Jordi Puntí (textos)  Editorial: àmbit  Primera edició:  juliol de 2012   EAN: 978-84-96645-14-1   Format:   rústega, 215 pàg. 17 euros

Els enllaços

1. 15 fotografies de Ruinas modernas en el 324.cat. Fes clic aquí.

2. Pàgina web de Julia Schuz-Dornburg. Fes clic aquí.

3. Vídeo del Debat/Presentació del llibre “Ruinas modernas, una topografía de lucro” en el CCCB de Barcelona el 18 d’octubre de 2012. Fes clic aquí.

4. Ressenya del llibre en el bloc Tocho 8. Fes clic aquí.

5. Ressenya del llibre en Quaderns d’arquitectura i urbanisme. Fes clic aquí.

6. Ressenya del llibre en el bloc Lamentable.org.  Fes clic aquí

L'Aldea (Tarragona). © Julia Schulz-Dornburg

L’Aldea (Tarragona).
© Julia Schulz-Dornburg

.

El final del cicle especulatiu ha Espanya ha deixat una bossa de construccions sense vendre que pot superar els dos milions de vivendes.

Advertisements

11 Respostes to “RUINAS MODERNAS (UNA TOPOGRAFIA DE LUCRO), de Julia Schultz-Dornburg”

  1. montserrat solà 1 febrer 2013 a 14:33 #

    Plenament d’acord, però va ser un senyor amb bigoti del mateix partit al poder,qui va promoure i aprovar una nova llei del sol, a partir d’aquesta llei es va permetre recalaficar el sol i construir arreu i així hem acabat. Només aportar el tema que en aquest pais s’aproven massa lleis que acaben perjudicant i donant peu a irracionalitats com les del boom immobiliari.
    Bon cap de setmana a tothom.

    • jordi1973 1 febrer 2013 a 15:36 #

      Cap partit pot parlar d’ètica. Tots estan ben emmerdats. Cal canviar moltes coses per avançar com a país. Caldria començar per jutjar, condemnar i obligar a tornar els diners robats.

      Una abraçada, Montse.

  2. Eric Vàzquez i Jaenada 9 febrer 2013 a 3:04 #

    El Parc dels Colors de Mollet és obra d’Enric Miralles, l’arquitecte català més internacional després d’Antoni Gaudí. El parc no és cap obra abandonada, sinó un espai de trobada pels barris de Santa Rosa, Plana Lledó i Can Borrell. És un lloc viu i ple de gent, ves-hi a les cinc de la tarda i trobaràs un munió d’infants jugant. No entenc aquesta crítica gratuïta i relacionada amb obres monumentals i mortes que trobem arreu de l’Estat. En fi…

    • jordi1973 9 febrer 2013 a 3:52 #

      Sí, Enric Miralles té un reconeixement internacional però el Parc dels Colors és un parc horrorós. Són dos realitats que conviuen. Dius que no entens la relació del parc amb la resta d’obres abandonades de l’estat. És estrany. Crec que està força clar: El Parc dels colors és una ruïna moderna. Això no és una crítica gratuïta. Forma part del meu poble i expresso la meva opinió. Si tu no estàs d’acord, jo respecto la teva opinió, però és el que penso d’aquest parc. Caldria enderrocar-lo. Fer-lo més accessible, més pràctic, més bonic. No dubto que hi ha nens a les cinc de la tarda que hi juguen, però si pots escollir, a Mollet hi ha altres espais millors on portar els nens a jugar.
      I per cerc, el parc sí que té un deix d’abandonament. Les parts interiors de les fons estan destrossades. Hi ha molts bancs on no es pot seure perquè estan malmesos. Tota la part de la grada central (a banda que és un insult al disseny, ja que és una grada sense escenari), està esquerdat.

      En fi… en fi què? Aquest parc és una merda i és una opinió compartida en el poble.

      • Eric Vàzquez i Jaenada 9 febrer 2013 a 13:21 #

        El Parc dels Colors de Mollet requereix d’un manteniment, com qualsevol altre espai, però això no té res a veure amb el malbaratament, la corrupció o la megalomania d’altres obres que per A o per B no aporten cap benefici als ciutadans. Hi ha un salt força gran entre obres inútils i un parc obert a tothom que es va construir no des de l’afany de lucre d’un polític, sinó a partir de les reivindicacions veïnals.

      • jordi1973 9 febrer 2013 a 16:20 #

        He vist que en el teu bloc et defineixes com a “ecologista”. Et recordo que El Parc dels Colors va rebre una gran oposició del Grup Ecologista Cànem precisament perquè és un parc poc verd, gens sostenible i amb una abundant presència del “totxo”. Ecològicament no és defensable.

        La construcció del Parc dels Colors sí que respon a un tipus concret de maners de fer dels polítics en la recent època de la “riquesa especulativa espanyola”. Vist el resultat del senyor Miralles i la seva dona Benedetta Tagliabue, el cost econòmic del Parc és escandalós. Sí, calia fer un parc per aquests tres barris, però els diners gastats no són proporcionals amb el resultat. Durant aquesta última dècada els polítics han cremat els diners (moltes vegades amb autèntiques tonteries i amb actitud de cacic) generant un deute que ara la ciutadania ens hem de menjar amb les retallades. Pot ser caldria revisar les decisions polítiques vers la construcció-especulació pública i comparar el cost econòmic que ha representat per la ciutadania, el deute generat i el grau de satisfacció de la població.
        Bé, deixem-ho ja. Dius que vius a Alemanya, quan passis per Mollet un dia, quedem i anem a veure plegats el Parc dels Colors i allà podem seguir dialogant.

      • Carles Peña 9 febrer 2013 a 14:52 #

        Èric, deu fer molt temps que no hi passes per aquest insòlit parc. Ara és una col·lecció de rajoles trencades, i no a causa del gamberrisme, de brutícia i de despropòsits. Respecte al prestigi internacional de Miralles, només cal preguntar als escocesos.

  3. Pedro 9 febrer 2013 a 11:45 #

    Ostres Jordi, mira el link aquest, que surt una foto de una font de Les Franqueses que juguen nens per allà i mira com està de fastigosa, és penós!!!

    http://www.lavanguardia.com/participacion/cartas/20130206/54366374117/limpieza-fuente-franqueses-del-valles.html

    Això es motiu de CESE. Una abraçada!

    • jordi1973 9 febrer 2013 a 15:54 #

      Gràcies, Pedro. El Vallès sempre cobrint-nos de gloria!

  4. Alfons 13 març 2013 a 9:49 #

    Bon dia Jordi,

    Em congratulo veient com algú alça la veu en contra de totes les ruïnes modernes que habiten el nostre gran país, i que per desgràcia en recórrer tants espais a bord de la meva mountain bike sòl veure massa sovint. Cas apart és la d’aquest mal anomenat Parc dels colors, per que podria denominar-se el Parc de la vergonya encara que ho hagués construït el mateix Gaudi. Personalment quan la meva filla era petita i malgrat viure al costat, la portava a jugar a les tardes al Parc que hi ha a la Plaça de Can Borrell per que em feia por que es fes mal amb tant esglaó i tant ferro. Crec que els nostres diners s’haurien d’administrar de millor manera i sobretot no fer despesa innecessària, segur que un parc més barat hagués estat més bonic, solament prenent com a exemple el Parc Municipal hagués donat millor resultat.
    En fi… De nou, moltes gràcies Jordi i felicitats pel teu blog! Prometo enviar-te alguna foto de ruïnes modernes en breu.

    • jordi1973 13 març 2013 a 16:55 #

      Es pot dir més alt però no més clar. Totalment d’acord amb tu, Alfons.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: