Relat guanyador del IV Concurs de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra.

20 Gen
El jurat del IV Premi de Narrativa Curta L'Illa-Vadelletra concentrats tot decidint el relat guanyador.

El jurat del IV Premi de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra concentrats tot decidint el relat guanyador.

El dimecres 16 de gener ens vam reunir el Jurat del IV Premi de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra. Per una banda els organitzadors i secretaris del premi Carles Peña (responsable de la Llibreria L’Illa i autor de les fotos de la trobada) i Elvira Compte (responsable del programa radiofònic Vadelletra). Per una altra banda com a jurat hem tornat a repetir: Carme Ballús, Marga Muntsant, Manel Xicota i Jordi Sanz. També ens ha acompanyat en el jurat l’Ivan Bonache que és el darrer guanyador del certamen.

El relat guanyador del IV Concurs de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra ha estat Els morts de les places, de la Mònica Boixader. El relat finalista ha estat Canvi de puntuació, de la Cristina de Souza.

Aquest any estem doblement satisfets. Hi ha hagut vint-i-cinc relats presentats (que en són molts) i una molt bona qualitat literària (present en la majoria de contes).

El proper dissabte 26 de gener a les 13h. (l’hora del vermut) es farà el lliurament del premi. L’acte tindrà lloc a la Llibreria L’Illa (Avinguda Llibertat núm. 20 de Mollet del Vallès). Tant la guanyadora, la Mònica Boixader, com la finalista, la Cristina de Souza, ens llegiran els seus relats respectius : Els morts de les places i Canvi de puntuació. Us hi esperem.

El tema del premi ha estat el desig. Llegiu els relats. Estan molt bé. Les autores coneixen Tot és una mentida. Doneu la vostra opinió. Els vostres comentaris arribaran a les autores dels relats.  

Relat guanyador

Els morts de les places, de Mònica Boixader.

Mònica Boixader buscant l’inspiració literària, entre llibres, cafè, diaris i papers arrugats, a la plaça Prat de la Riba de Mollet del Vallès.

La Mònica Boixader buscant la inspiració literària, entre llibres, cafè, diaris i papers arrugats, a la plaça Prat de la Riba de Mollet del Vallès.

Els morts de les places hi són. Per mi sempre ha estat una quotidianitat. De petit, jugava amb els nens que s’havien mort a la plaça de davant de casa. Els nens vius que sortien a jugar a deshores, se n’anaven tristos perquè no tenien companyia. Se’n tornaven amb la pilota sota el braç, la mirada baixa i la boca torta, per aguantar-se les ganes de plorar. Jo, en canvi, sortís a l’hora que sortís, sempre trobava nens que m’esperaven per jugar. Nens jugantN’hi havia de molt antics, ancestrals. D’altres eren moderns, tot i que jo també els veia antics. Hi havia un grup de nens molt amics que s’havien mort durant un bombardeig de la guerra civil. I sempre em volien fer jugar a les famílies i a explicar secrets. Hi havia una nena del grup, la Maria Cinta que, en canvi, es negava a jugar a qualsevol joc que no fos a les guerres. Deia que era una bomba, s’arraulia i rodolava cap a mi com una bola de jugar bitlles i, en tocar-me, obria els braços i les mans i les movia amunt i avall amb els ulls ben oberts. I m’obligava a rodolar per terra, fent-me el ferit, i a cridar als meus pares perquè em salvessin de la mort. Amb el temps, els meus pares van acostumar-se a veure’m tot sol demanant ajut amb cara d’angúnia, reproduint escenes familiars, assegut a terra explicant secrets a les orelles del vent i xutant pilotes a qualsevol banda. Finalment, la mare va ser qui va creure, d’amagat del pare, que jo tenia un do o una desgràcia. De nens morts a la meva època no n’hi havia cap, perquè s’havien mort a d’altres llocs. I cada mort tenia el seu lloc. Els nens que, per exemple, s’havien mort a la carretera, no podien entrar a les places a jugar, i s’havien de quedar tota la vida sentint xiulets i enlluernats, de nit, pels llums dels cotxes. Tot això m’ho havien La noia egípcia.explicat els nens de les places, als altres, jo, no els podia veure. Quan vaig ser un noi, vaig deixar de fixar-me en els nens i ells en mi, i vaig començar a parlar amb els joves. Em vaig fer molt amic d’en Fèlix, ell també havia mort durant la guerra. Però no pels bombardejos, l’havien disparat sota l’ull dret, dues vegades. Sempre deia que havia tingut sort, que si li haguessin disparat dintre l’ull, no donaria l’abast per veure, amb un sol ull, totes les ondulacions del cos d’aquella noia egípcia que havia demanat un trasllat de plaça després de passar-se una eternitat en alguna plaça llunyana vora el Nil. Va ser el mateix Fèlix qui va explicar-me que els morts de les places, al cap de molts anys i a canvi d’algun favor, podien demanar el trasllat de plaça. Hi havia convenis entre les places del món, però era molt difícil traslladar-se i hi havia un risc força elevat d’esborrar-se pel camí. La noia egípcia era una noia valenta. I el Fèlix i jo ens en vam enamorar. La nostra relació va refredar-se quan em va amenaçar dient-me que em faria la mort impossible si mirava de morir-me en aquella plaça. Això m’ho va dir una nit que ens va veure a la noia egípcia i a mi repenjats a la palmera, parlant a tocar, a punt de besar-nos. En aquell moment vaig adonar-me de dues coses que fins aleshores no havia costatat. L’una, que el llenguatge dels morts és universal. Cadascú parla en la seva llegua, però tothom entén la dels altres. L’altra, que els llavis de les mortes són calents. El A punt de fer-se un petóFèlix, que coneixia tots els joves de la plaça, va fer una campanya de sotamà contra mi. A partir d’aleshores, vaig començar a creuar la plaça de pressa i fent-me el sord. Vaig començar a fer veure que no els veia, com tota la gent que creuava habitualment la plaça. Els vius em miraven diferent, més amables, més propers. I  sentia que algunes dones mortes xiuxiuejaven que potser havia deixat de veure-les. A elles i a tota la resta. I que valia més així. Cadascú a casa seva. Llavors, un matí, vaig veure que aquella plaça se m’havia quedat petita. Que hi ha grapats de places i grapats de morts a cada plaça. I vaig viatjar. Si me’n cansava, en tornar, ells malgrat tot, encara hi serien. Vaig travessar places llarguíssimes amb la condició d’home corrent. I vaig fer petites estades en places més familiars evidenciant als morts que els veia amb una salutació o un somriure. Els morts de les places de seguida entaulen conversa. Estan avorrits de veure eternament les mateixes cares i jo era un foraster que, a diferència d’ells, marxaria. Així doncs, de bon matí, alguns morts s’havien aficionat a esperar-me a la sortida de la pensió, em demanaven què faria durant el dia i quan arribaria. Una vegada, en un llogaret del sud de Grècia, tota la comunitat de morts van Esperant la mort al portal de casaorganitzar-me una festa sorpresa de comiat. La Khalkis, la noia més bonica del llogaret, que havia mort d’un tall de digestió feia uns cinc-cents anys, va ballar com segles enrere i esgotada va murmurar que desitjava que em morís allà. Tothom va beure i cantar. Però jo, pels de fora, era un home sol bevent i cantant. I així, mica en mica, els vius d’arreu van ser “els de fora”. Tal i com un matí havia pensat que la plaça de davant de casa se m’havia fet petita, un dia vaig pensar que el món era massa gran i vaig tornar. Estava cansat i volia repòs. Els meus morts m’havien enyorat. Vaig sentir-me plenament més mort que viu, i fent de mort, més viu que mai. Vaig decidir fer-me vell entre els eterns i, assegut al portal de casa, vaig esperar la mort amb el desig de qui espera un naixement.

Relat finalista

Canvi de puntuació, de Cristina de Souza

Cristina de Souza triant un dolç.

La Cristina de Souza triant un dolç i trobant la musa literària en un comerç de Mollet del Vallès.

Acabo de tancar la porta, només quedem tu i jo a casa després de tot l’enrenou de la tarda. I és ara, a soles amb tu, quan començo a tremolar per dintre. T’endevino a la teva habitació, aliena a tot, aliena a mi i als meus sentiments i necessitats més amagats. M’hi he resistit la tarda sencera, no ha estat gaire difícil amb companyia; però ara, en la quietud i el silenci que ens envolta, dubto que pugui vèncer la meva feblesa.

Volto per la casa, i tot d’una, em trobo amb el cap repenjat a la porta de la cambra que et protegeix. T’imagino a dintre, serena, innocent, amb el teu vestit vermell passió i torno a repetir-me, com un mantra: no hi entraré, no hi entraré… La respiració se m’accelera, el pols sembla que m’esclati a dins les venes, no sé quina hora és, ni si tinc fred o calor, però suo i alhora tremolo.

Em separo amb els ulls fermament tancats i, fent tentines, reculo fins el meu racó. Provo de dormir en el sofà, de distreure’m amb la tele, de llegir qualsevol cosa que em faci oblidar-me de tu, però els ulls se m’omplen de vermell i el calor de fantasies.

No hi entraré, no hi entraré…

Em pregunto com podré superar-ho i superar-me, però no me’n surto. De nou els peus em porten al teu refugi i em maleeixo en veu baixa perquè sé que, finalment, hi haurà un canvi de puntuació en el meu mantra i faltaré a la promesa que em vaig fer.

Anticipo el moment agredolç en què travessaré la porta i t’agafaré amb mans tremoloses mentre tu em fitaràs sense comprendre. Et trauré el vestit de setí que il·lumina els meus somnis, tancaré els ulls i la fressa que farà em torturarà encara més. L’aleteig ràpid de les meves fosses nasals emmarcarà l’instant en què, amb dos dits porucs, et trauré l’embolcall argentat que portes enganxat al cos i em revelaràs la pell fosca, suau i dolça. T’acaronaré amb tendresa, no ho dubtis, i, quan el cervell atrapi la teva aroma, estarem irremissiblement perduts, tu i jo, tots dos. Abans de mossegar-te, et lleparé i m’enfonsaré en el teu regust de records antics, de tardes, de xarranques, mans brutes, pa i carrer després d’escola. I quan et desfacis a la meva boca pensaré que no li hauria d’explicar res de tot això a l’endocrí, no crec que ho pugui entendre.

A mida que imagino aquesta transgressió, mil coses passen a l’hora, el meu mantra canvia la sintaxi i el meu cap se m’omple de determinació: No, hi entraré… I com no, hi entro i allà estàs tu, esperant-me sense saber-ho, resplendent, amb les teves lletres impreses a foc lent en el teu vestit vermell i en la meva ànima vençuda: Nestlé.

La popular xocolota Nestlé com a objecte de desig.

La popular xocolota Nestlé com a objecte de desig.

4 Respostes to “Relat guanyador del IV Concurs de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra.”

  1. Aturemlaguerra 23 gener 2013 a 22:05 #

    Felicitats a la guanyadora i a la finalista del vadelletra. La qualitat dels dos contes és indiscutible. I en el cas del relat guanyador, a aixo se li suma un tema que apareix tractat amb molta originalitat: el record dels estralls causats per la guerra, i la mort omnipresent, que reuneix el present i el passat, el temps i l’espai. Malauradament la realitat supera a la ficcio, i la mort violenta d’innocents continua produint-se de manera irracional, causada per les nombroses guerres actuals. Creiem que la ficcio és una eina necessària per a la comprensio de la realitat amb tota la seva complexitat, i el relat de la Monica ho fa amb molt de talent. Enhorabona !

    • jordi1973 23 gener 2013 a 22:16 #

      Totalment d’acord. Gràcies per opinar, les autores dels relats estaran contentes al llegir el teu comentari.

Trackbacks/Pingbacks

  1. L’INSOMNI. 5è PREMI DE NARRATIVA CURTA L’ILLA-VADELLETRA | Tot és una mentida - 8 Novembre 2013

    […] A Tot és una mentida també publicarem i il·lustrarem el conte guanyador. Aquí podeu llegir els relats de l’edició passada, el guanyador de la Mònica Boixader i el finalista de la Cristina de […]

  2. LA INNOCÈNCIA. VII Premi de Narrativa curta l’Illa-Va de lletra | Tot és una mentida - 8 Desembre 2015

    […] guanyador de l’edició del 2012. Els morts de les places, de Mònica […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: