LA PRIMERA ESTRELLA DE LA NOCHE, de Nadia Ghulam i Javier Diéguez

Potser has llegit el llibre El secret del meu turbant (Columna, 2010), de la periodista Agnès Rotger i que va resultar guanyador del Premi Prudenci Bertrana el mateix any de publicació. L’historiador Javier Diéguez ha escrit La primera estrella del vespre, publicada l’abril de 2016 per Rosa dels vents en català i per Plaza i Janés en castellà. Els dos llibres han estat escrits a quatre mans, tant un com l’altre són biografies novel·lades que es basen en la vida i les experiències de la Nadia Ghulam.

La Nadia Ghulam va néixer a Kabul (Afganistan) el 1985. Quan tenia vuit anys i en plena guerra civil, una bomba va esclatar a casa seva. Aquest fet va tenir com a conseqüència la mort del seu germà, l’aparició de la malaltia mental del seu pare, la pèrdua de la casa familiar i que ella patís greus cremades al seu cos. Per refer-se del tràgic succés que canviaria per sempre més la seva vida va estar hospitalitzada durant dos anys i va haver de sotmetre’s a nombroses operacions quirúrgiques.

Després de la seva sortida de l’hospital el règim talibà s’havia instaurat a l’Afganistan. Una de les imposicions del nou govern va ser prohibir que les dones treballessin fora de la llar. A casa seva l’única figura masculina era la del pare però estava malalt i no podia treballar. Quan tenia onze anys va prendre una decisió radical, generosa i arriscada: es va vestir de noi i es va fer passar pel Zelmai, el seu germà mort. Durant deu anys va ser un home i d’aquesta manera, treballant al camp, de cuinera o en un taller de bicicletes que ella mateixa va muntar, va pogué mantenir els seus pares i les seves dues germanes petites.

Quan tenia vint-i-un anys, de la mà d’una ONG catalana i de la periodista Mònica Bernabé, la Nadia Ghulam va arribar a Catalunya on va continuar el procés per millorar la seva salut. Des de llavors viu a Badalona amb la seva família catalana.

La primera estrella del vespre explica el retorn de la Nadia Ghulam a l’Afganistan. Com a conseqüència de la mort de la seva tia Sha Ghul decideix tornar al país per honrar-la i retrobar-se, també, amb tota la seva família. El dia que vaig assistir a la presentació de la novel·la a la Llibreria l’Illa de Mollet del Vallès, en Javier Diéguez va explicar que la Nadia Ghulam tenia material i apunts de tres viatges a l’Afganistan. La novel·la sintetitza aquests viatges en un de sol i com a lector llegim el llibre com si tot hagués passat en només un viatge. Un bon recurs per fer més comprensible i organitzada la història i no allargar-la innecessàriament. El resultat és molt potent. La novel·la està molt ben escrita i la conformen capítols curts en els que s’alterna la seva estada a l’Afganistan actual amb diferents salts enrere en els que se’ns expliquen moments cabdals de la seva infància així com les punyents històries personals dels seus parents.

El llibre és sobretot un homenatge a les dones que configuren el món familiar de la Nadia Ghulam i a la vegada també ho és de “la dona afganesa” en general. La mare, les germanes, la tia, les cosines i la neboda. En el llibre, el dia a dia de les dones afganeses ens arriba ple d’injustícies i d’una duresa implacable. Lapidació, fam, maltractaments, camps de refugiats, submissió, violacions, privació d’estudis… malauradament la llista de la desraó és llarga. El llibre presenta les dones afganeses com a víctimes d’aquest món dolorós i miserable, però a la vegada transmet la fortalesa, el coratge i les lluites de totes elles per tirar endavant. En aquest sentit és especialment colpidora la història de la seva cosina Mersal, destrossada per un matrimoni obligat quan ella encara era una nena.

En la novel·la també apareix el contrast dels dos mons que la Nadia Ghulam ha viscut. A Catalunya ha pogut estudiar, moure’s pel país lliurament i decidir les regnes de la seva vida i això ha agreujat encara més totes les injustícies que ella presencia a l’Afganistan. El llibre és una denúncia d’aquesta situació i una manera de continuar ajudant la seva família afganesa. “El dolor (psicològic o físic) no es pot superar, es pot viure amb dolor però sense superar-lo. Cal trobar les eines perquè una altra dona no visqui el mateix, és una esperança que té a veure amb la dona afganesa i la seva paciència” va declarar al Tria33.

Darrere de cada guerra i de cada injustícia hi ha una història personal i moltes veus silenciades. Les crues notícies que ens mengem cada dia ens mostren víctimes que només són xifres i nombres fugissers. La història de la Nadia Ghulam és especial i diferent. Davant l’horror i la barbàrie s’ha entregat a l’esperança per la construcció d’un futur millor. Llegir el seu llibre o millor encara, escoltar el seu testimoni en la seva pròpia veu, per força remou consciències i fa replantejar les prioritats de molts aspectes de la vida. La Nadia Ghulam és una llum, és una estrella ferma que il·lumina el seu entorn. Hi ha una sentència filosòfica que diferents persones han defensat al llarg de la història i que diu que la revolució comença per un mateix, en intentar millorar com a persones i contribuir en la mesura que es pugui en el nostre entorn.

Doncs això, La primera estrella del vespre parla de la Nadia Ghulam i la seva revolució.