Tag Archives: Capitán Swing

ELS HOMES M’EXPLIQUEN COSES, de Rebecca Solnit

26 des.

img_4194

En els actes de la Festa Major Alternativa de Vilanova i la Geltrú de l’estiu passat la sindicalista Núria Casals, la historiadora Isabel Pérez, del Casal de Dones de Vilanova i la Geltrú i la diputada de la CUP Mireia Vehí van fer una xerrada sobre “Els feminismes a l’actualitat”. El repàs a la història dels moviments feministes, amb les seves lluites, les seves maneres d’organitzar-se i la ideologia que les sustentava va arribar fins l’actualitat amb l’aparició del que les ponents anomenen feminisme ecològic o anticapitalista i que respon a la necessitat d’articular una lluita comuna entre dones i homes en front l’arrel del problema: el capitalisme i el patriarcat, que no són dos sistemes diferents, sinó un de sol. Capitalisme patriarcal o un patriarcat capitalista, tant se val com li diguem, finalment tots som víctimes del mateix problema, dones i homes.

En aquest sentit i dins d’aquest nou feminisme jo inclouria Els homes m’expliquen coses, el llibre de l’escriptora, historiadora i activista americana Rebecca Solnit (1961, San Francisco) que ha estat publicat en català per l’Angle editorial amb la traducció de Marina Espasa i en castellà per Capitán Swing amb la traducció de Paula Martín. El llibre recull nou articles, la majoria publicats a TomDispatch, la web que l’autora concep com “una bústia on envio cartes al món”. També hi ha articles que havien estat publicats al Financial Times, a la revista Zyzzva Magazine o que eren un escrit per a una conferència.

El mansplaining és el concepte que Rebecca Solnit ha popularitzat a partir del llibre Els homes m’expliquen coses i que es produeix quan un home explica una cosa a una dona d’una manera condescendent i paternalista, com si la dona no en tingués ni idea i com si l’home sempre en sabés més que ella. Precisament Solnit va haver d’aguantar el discurs petulant d’un home que li explicava la importància d’un llibre (que després va reconèixer no haver llegit) i del qual Solnit era, precisament, la seva autora. Mansplaining o com diríem aquí: “Se’t queda una cara de gilipolles total”. Els homes m’expliquen coses és el títol que va triar Solnit arrel d’aquest incident i que a mi m’ha servit per detectar aquest concepte en masses converses, algunes escandalosament rellevants, com la que va denunciar Mònica Planas en aquest article sobre la conversa de com havia de ser el feminisme avui dia i quins eren els problemes de la dona en l’actualitat en el Dia Mundial per a l’Eliminació de la Violència Contra les Dones en Els Matins de TV3.

De fet, quan acabis de llegir Els homes m’expliquen coses és possible que una nova dimensió s’obri davant teu. Per alguns lectors el llibre significarà una revelació important, per d’altres no tant, això dependrà del nivell de consciència amb què encarem la lectura del llibre. Potser a molts de vosaltres no us cal llegir-lo perquè ja esteu plenament conscienciats amb les denúncies que s’hi exposen, però per a molts d’altres pot significar el clic en el cervell que faltava per començar a prendre partit i aplicar-se a un mateix la dita que per canviar el món, primer cal canviar un mateix.

img_4184

Molta de la informació que Rebecca Solnit aporta en el llibre se m’ha fet esfereïdorament present aquests dies en què la violència masclista no ha donat treva. El cas de  la Victòria Bertran, la metgessa que va ser assassinada pel seu marit, el periodista Alfons Quintà, és un exemple de com els mitjans de comunicació silencien les víctimes per emfatitzar el currículum de l’assassí. En aquest cas, d’ell ho sabíem tot, però d’ella no en sabíem ni el nom, que no vam conèixer fins uns quants dies després de la seva mort.

O què em dieu de la mort d’Ana María Enjamio? la jove de Vigo que va ser assassinada al portal de casa quan tornava de matinada del sopar d’empresa. Sóc l’únic que ha sentit, entre els comentaris que es fan sobre el tema, que quines hores són aquestes per tornar a casa? Com si fos ella la responsable de la seva mort per haver tornat tard a casa, com si ella no pogués moure’s per la seva ciutat, pel fet de ser dona, a l’hora que volgués. És el llenguatge d’un estat violent, és el llenguatge de la por.

De les moltes dades que es donen al llibre hi ha una que impressiona especialment: “L’assassinat és un crim comés per homes en un 90% de les ocasions. Als Estats Units es denuncia una violació cada 6.02 minuts”. És així de dur i així de clar. Tot i que el protocol social ens recordi que l’assassí estava sota els efectes de les drogues, que tenia depressió o que havia perdut la feina, aquesta dada (que és generalitzada a tot el món) és una autèntica xacra o una pandèmia en paraules de Solnit. Així que quan el masclista de torn proclami que els homes i les dones som diferents, potser caldrà dir-li que sí que ho som. Sobretot a l’hora d’assassinar.

El llibre exposa, fent-se ressò de dades contrastables i escrit amb una lucidesa que va del to divulgatiu a la ironia transgressora, la desigualtat, la injustícia, el racisme i la violència que han patit les dones al llarg de la història i arreu del planeta i que malauradament avui en dia encara pateixen.

En Carles Peña, l’amic i responsable de la Llibreria l’Illa, em va recomanar Els homes m’expliquen coses tot dient-me que és un llibre que l’hauríem de llegir tots els homes. Hi estic d’acord, la veritat. Per a molts homes això del feminisme sembla que sigui una mena de rabieta de quatre dones eixelebrades, però la lluita en la defensa dels drets de les dones i contra la violència masclista l’hem de fer tots, dones i homes.

En paraules de Rebecca Solnit: “Com passa amb el racisme, no són les víctimes les que s’han d’enfrontar a la misogínia. Els homes que ho entenen també entenen que el feminisme no és un pla per menystenir els homes, sinó una campanya  per alliberar-nos a tots”.

img_4187

Anuncis

8 llibres imprescindibles sobre el dret a l’habitatge, la crisi econòmica i les lluites col·lectives.

9 oct.

Fa temps que volia que la PAH (Plataforma d’afectats per l’hipoteca) tingués una presència destacada en el blog. Després que el 15-M es desinflés, la lluita de la PAH ha estat la mobilització ciutadana que he sentit més propera. Com és possible que els parlaments del país hagin donat l’esquena a tantíssima gent? Com es pot parlar de futur, de consum, d’il·lusions, de crear un país nou si tenim famílies senceres arruïnades i sense casa? La feina de la PAH durant tots aquests anys de crisi ha estat exemplar i incorruptible. Són molt grans! La PAH ha dignificat les persones i les seves lluites.

S’apropen anys de canvis. Trigarem a veure-ho però confio en que la democràcia que tenim ara millorarà. Els nostres fills i les properes generacions es mereixen un país molt millor. Més just i més lliure. Potser costa veure-ho però ja s’estan produint canvis importants a la nostra societat. És un final de cicle, això ho hem de tenir clar. El Sí se puede de la PAH ha obert una gran escletxa en el règim polític que tenim i junt amb d’altres lluites arreu del país ha entrat com un canó en la línia de flotació d’aquest estat corrupte. El futur està a les nostres mans. Les nostres victòries futures depenen del nostre esforç actual.

Sisepuede.jpg

Sempre m’ha agradat molt aquest text d’en Bertolt Brecht: “Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. Hi ha altres que lluiten un any i són millors. N’hi ha que lluiten molts anys, i són molt bons. Però hi ha els que lluiten tota la vida, aquests són els imprescindibles”. Aquestes paraules sempre m’han servit per valorar extraordinàriament bé, amb gratitud i amb complicitats, les persones que estan vinculades als moviments socials.

Avui col·laboren amb Tot és una mentida i ressenyen 8 llibres imprescindibles sobre el dret a l’habitatge, la crisi econòmica i les lluites col•lectives la Raquel Jiménez, que participa a la PAH-La Llagosta, i el Marc Peguera que participa a l’Assemblea popular de Mollet del Vallès. Que siguem imprescindibles o no ho dirà el temps, però ara per ara la Raquel Jiménez i el Marc Peguera són molt bons.

Raquel Jiménez

Raquel Jiménez, activista en la PAH-La Llagosta. Aquí el Facebook i aquí el blog de la Plataforma.

1.Elements de reflexió…

Arriba un dia, i li arriba a tothom més o menys al mateix moment, el dia en què et despertes. No arribes a final de mes, i mires i et fas graelles de càlcul i te n’adones que més del 30% del salari que arriba a la llar va a pagar un dret fonamental: L’HABITATGE.

Potser va ser la manca d’educació crítica i econòmica el que explica que no ens adonéssim, potser va ser per “lo atado y bien atado” de l’anterior règim. Potser fins i tot ens hem cregut allò de “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats” i ara creiem que no arribar a final de mes és només culpa nostre.

Per sort la literatura ens ofereix un altre escenari: informació per dibuixar els culpables d’aquesta crisi i eines per exigir el nostres drets.

2.La culpa no és nostra

IMG_1047Clara Valverde, amb No nos los creemos (Icaria, 2013) ens ajuda a través d’un llibret de poquetes pàgines, unes 100, a analitzar com ens parlen de drets i d’economia des dels mitjans. Eines crítiques per fer una anàlisi dels discurs abans de digerir-lo. El seu llibre vindria a reprendre allò de fa 3 anys de “no som mercaderies en mans de polítics i banquers”. Som més que ser el 99% i estem més que a l’alçada. Un llibret que ens permet riure mentre llegim alguns dels papers impresos que regalen al metro.

IMG_1052Owen Jones, paral·lelament a Gran Bretanya, fa una diagnosi de la classe obrera, sí, la del segle XXI (fins fa uns anys anomenada classe mitjana) amb moltes similituds per a llegir la nova emergència de la classe endeutada. Chavs. La demonización de la clase obrera (Capitán Swing, 2014) ens permet viatjar a un altre país europeu, des d’un punt de vista sociològic, però assenyalant com ens governa la mateixa Troika. Owen ens ofereix un viatge i una lectura de les desigualtats més a prop del barri que mai. Veiem a les seves pàgines una classe obrera a la mateixa Europa (la del benestar i la unió) engolida per les desigualtats.

El que li manca, potser, a aquest llibre és la narració de la unió de les veus i les mans de la societat desigual, però ho encamina molt bé al capítol de conclusió: “Una nova política de classe?” que comença amb aquest poema:

Alzaos como leones tras el sueño en número invencible.
Tirad las cadenas al suelo, como rocío
Caído mientras dormíais.
¡Vosotros sois muchos, ellos pocos!

Percy Bysshe Shelley
Llamamiento a la libertad

3.I ho compartim amb els altres!

IMG_1054

Un cop ens adonem que nosaltres i els altres som més iguals que diferents, que hi som amb els mateixos problemes, que és el poble el que pateix, ens trobem al carrer i comencem a compartir informació.

Molt abans que comencés la Plataforma d’Afectades per les Hipoteques hi havia més moviments. Podríem anar a buscar ressons de malestar potser no més enllà de les mogudes contra la Globalització a Seattle o Barcelona el 2001. Esther Vivas i Josep Maria Antentas ens parlen d’aquesta mobilització al seu llibre Planeta indignado ( Sequitur, 2012).

Mobilitzacions que parlen d’un futur diferent i ens ajuden a entendre internacionalment com s’encén la protesta que, a la Plaça de Catalunya de Barcelona podem visualitzar amb el 15M. Les mobilitzacions socials focalitzades en l’habitatge generarien convocatòries a les places, on ja hi eren presents les milers d’Ades Colaus que desprès apareixerien a les televisions un cop la bombolla immobiliària esclatés.

IMG_1058A mesura que les persones desperten i reivindiquen més informació, les escriptores i pensadores comencen a publicar. Alhora que les lectores (re-) activen les seves unions ideals amb les altres. Una organització invisible però crucial!

Gerard Pisarello i Jaume Asens publiquen el llibre No hi ha dret(s)  (Icaria, 2012)  amb la col·laboració de l’Observatori Desc i l’Associació Catalana per a la defensa dels Drets Humans (observatoridesc.com) Publicació que segueix activa en la web www.nohihadret.cat

Molt abans que es parlés de la “Ley mordaza” els autors mostren les eines per reprimir aquesta suposada llibertat d’acció per a que la societat s’organitzi. I fan un recull de tots els drets al voltant de 12 capítols: sumant al dret de l’habitatge, el de l’autodeterminació aquí i allà, el dret a la ciutat i les ordenances de civisme, el “buen vivir” als països llatinoamericans, la lliure circulació de persones… Un llibre que hauríem de recomanar també a l’Escola de policia de Catalunya (que para prop de nosaltres, a Mollet del Vallès) i assolir així la llibertat, per qüestionar-se l’execució dels drets per part de l’estat.

Marc Peguera

Marc Peguera, és el responsable del blog Further i activista a l’Assemblea popular de Mollet de Vallès. Aquí el Facebook de l’Assemblea.

4.Elements de reflexió posteriors a les reivindicacions col·lectives

El pacte econòmic i social al final de la segona guerra mundial va portar a les societats europees a un període prou satisfactori en termes socials. El capitalisme havia entès que dues guerres mundials, el feixisme i l’amenaça soviètica obligaven a un exercici de moderació que, sense deixar de ser el que sempre havia sigut, suavitzés les arestes més antipàtiques. Tot plegat va esclatar als anys 70, quan el capitalisme (venut llavors amb rostre humà) va fer un gir que fins a l’any 2007 l’ha portat a protagonitzar una deriva globalitzadora i un agreujament de les seves innates contradiccions que han deixat un paisatge social devastat enmig d’una crisi sistèmica que encara no albira el seu final en aquest any 2014. La llavor es va plantar fa anys, dècades fins i tot, quan nombrosos moviments alter-globalitzadors iniciaren una lluita que en molts casos encara s’arrossega. Els processos de precarització i exclusió propis de la crisi han empès a un nombre creixent de capes del nostre teixit social a fer un pas endavant i sumar-se a les velles lluites o crear-ne de noves, empesos per un sentiment irrefrenable d’indignació, si no per pura necessitat.

La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) simbolitza millor que cap altra organització la feina i assoliments dels moviments socials, aconseguint el pas d’àmplies capes socials de l’autisme polític a un creixent i magnífic grau de conscienciació, militància i lluita. Nous processos polítics o intents de cercar vies de confluència i creixement conjunt en sentit horitzontal han nascut amb l’ànim de quedar-se, perquè les classes populars comencen a entendre que o fan la política o els hi faran. Als darrers temps s’ha detectat, no obstant això, que fer el primer pas, llençar-se a la lluita, no és pas el més difícil. El que realment costa més, com sabem els que al seu moment vàrem iniciar un camí que, de fet, mai s’acaba, és armar-se de les eines polítiques, sociològiques i fins i tot filosòfiques que ens permetin canalitzar la ràbia, la indignació i l’afartament davant la lladregada gestora del que és suposadament comú. I, és clar, si ens volem armar, si volem dominar les eines que ens han d’ajudar a donar la volta a la truita, cal estudiar, cal documentar-se i, en definitiva, cal llegir. Tot seguit proposarem quatre textos que ens ajudaran en aquesta nova etapa on necessitem canalitzar tot allò que la desolació pròpia del malmès teixit social ha deixat al seu pas.

IMG_1062Comencem amb un llibre necessari, imprescindible, que hauria de ser d’obligada lectura a totes les llars de Catalunya. Es tracta d’una iniciativa sorgida d’un admirable treball periodístic, però també de la indignació i de la militància de qui ha copsat de primera mà els paisatges devastats per la crisi. Parlem de dues persones inquietes que varen descobrir un forat negre al sistema sanitari català i decidiren furgar, remoure i aixecar les catifes. Com a resposta, reberen l’atac dels poders establerts més propers a l’administració catalana, que els feren passar pels jutjats per defensar l’honor suposadament ferit. La seva resposta, un cop multats injustament amb deu mil euros, va ser escriure un llibre, que varen finançar amb un procés de micro-mecenatge, on explicaren fil per randa el fruit de les seves investigacions. El resultat és un llibre demolidor on queda sobradament demostrat que el forat negre esmentat afecta els dos principals partits polítics del país, CIU i el PSC, i que ens fa pensar que la sanitat catalana és un niu de corrupció que amb prou feines podem encara imaginar. El llibre es titula Artur Mas: On són els meus diners? Crònica d’una batalla per la sanitat pública (Noupaper, 2013) i l’han escrit la Marta Sibina i Camps i l’Albano Dante Fachin, editors de la revista Cafèambllet.

Si una virtut té aquesta crisi, és que ha permès destapar nombrosos assumptes foscos o casos de corrupció, i aquest llibre ens parla probablement del més colpidor de tots. Ah, podem descarregar-lo gratis a la mateixa pàgina web de la revista, www.cafeambllet.com.

Com acabem de veure, ens trobem en una nova era, on internet o el núvol electrònic on cada dia ens connectem virtualment més ciutadans, guanya protagonisme. Ja podem descarregar al nostre ordinador o al nostre mòbil de forma immediata llibres, articles de premsa o materials de lluita política. És en aquest nou món interconnectat on César Rendueles ens proposa una reflexió poc freqüent en els nostres escenaris assagístics: Sociofobia. El cambio político en la era de la utopía digital (Capitán Swing, 2013). Les noves necessitats d’apoderament i les lluites socials han trobat en aquesta nova era un aliat electrònic, líquid o flotant que dona moltes facilitats doncs, per exemple, podem trobar-nos al ben mig d’una concentració de protesta multitudinària amb un sol missatge al nostre mòbil. En César Rendueles pretén abaixar-nos una mica els fums i que toquem de peus a terra: la xarxa no és cap taula de salvació. Tot plegat està molt bé i mola molt, té utilitats indiscutibles i facilita la nostra experiència vital, però no ens hem de deixar arrossegar. Estem, tot i això, davant d’un llibre complex, d’un assaig força complet on l’anàlisi sociològica, la digressió política i la reflexió filosòfica es fonen amb l’ànim d’aportar un granet de sorra en la lluita davant els creixents processos de precarietat col·lectiva i d’alienació. Un llibre que ens demana pensar amb calma. Uns dels millors assajos de l’any 2013.

Sovint pensem que les eines literàries de conscienciació i formació política només poden arribar en forma d’assaig i que l’anomenada “ficció” només pot despistar-nos i fer que perdem el temps. Això és fals i l’escriptora Belen Gopegui fa anys que ho demostra. Poques novel•les o relats poden presumir de la radicalitat interna que supura de El padre de Blancanieves (Anagrama, 2007). Relat polític en el sentit que Castoriadis volia donar a la isonomia dels grecs, és a dir, a la igualtat davant la llei, i és que aquesta no es pot limitar a l’obtenció de drets iguals passius, sinó que implica la “participació general activa als assumptes públics”. Aquesta novel·la, escrita abans de l’esclat de la crisi-estafa, publicada quan encara ens crèiem molt macos, vol donar eines de mobilització, ens crida a participar, a mullar-nos. Així com el pare de Blancaneus, que viu amb la madrastra, no compta per a ningú, no se’l menciona, no apareix enlloc i, tot i això, “aguarda en el castillo, mudo (…) ahí (…) como la inadvertencia”, passa el mateix amb les preguntes que no es fa la classe mitjana, que “están ahí, aunque no se las mire”. Belen Gopegui havia entès llavors, fa més de set anys, que calia fer un pas de gegant, que no n’hi havia prou amb emprenyar-se i militar. Calia anar més lluny i criticava la curta alçada de “las protestas enlatadas”, que són com les riallades enllaunades de les sèries de televisió: són allà però la majoria no fa gaire cas, perquè són, perquè som, quatre gats. El padre de Blancanieves és un llibre radical, una ficció que apel·la a obrir els ulls, una radiografia de les esperances, els desencisos i, per damunt de tot, de la dignitat del compromís i de l’inacceptable societat on vivim.


En el fons, la necessitat de llegir i de fer-ho en el període posterior a l’esclat de la crisi no es diferencia massa de la necessitat de fer-ho abans d’aquest esclat. La majoria de qüestions, denuncies, preocupacions i forats negres de les nostres preteses communitas segueixen al seu lloc, en molts casos agreujats, però amb la mateixa estructura. I si hi ha quelcom que ens hauria de preocupar, que ens hauria de convidar a lluitar amb la màxima intensitat, tot accelerant el nostre compromís, és la manipulació informativa, el que Pascual Serrano analitzar amb brillantor al seu llibre més important, Desinformación. Cómo los medios ocultan el mundo (Península, 2008). Periodista d’àmplia experiència contra-informativa, analista fi, pacient i tossut de les mentides, manipulacions i tergiversacions dels grans mitjans de comunicació, fundador del portal electrònic www.rebelion.org i autor d’una desena de llibres on ha profunditzat en tot allò que pot interessar a qui defugi la neutralitat, que és un dels pecats més grollers d’aquests temps de periodisme servil, sense compromís i sotmès als interessos del capital. Com va titular l’eminent historiador nord-americà Howard Zinn a la seva autobiografia, ningú és neutral en un tren en marxa i en Pascual Serano ho té ben clar. Analitzant els assumptes més roents de l’actualitat al món, que en aquests anys continuen sent-ho per nosaltres, observa i comenta com a perfecte entomòleg del periodisme el que potser és l’eix de dominació més evident sobre les classes populars i la font de l’alienació contemporània. L’autor no es limita a l’anàlisi, brillant com sempre, de la desinformació i dedica un ampli capítol final fer propostes, a dibuixar l’horitzó desitjable i possible. Un llibre necessari, que porta un grapat d’edicions i que hauria de ser de lectura obligada o, sent més moderats, recomanada als nostres centres d’ensenyament.

PAH MONOGRÀFIC 028

%d bloggers like this: