PÈL DE PANOTXA, de Jules Renard

Jules Renard (1864-1910) va escriure poesia, contes, teatre i novel·la. El llibre Pèl de panotxa es va publicar a França el 1894 i ha esdevingut amb el pas del temps una de les seves obres més populars i un dels clàssics de la narrativa francesa. El 1907 Adrià Gual va fer una traducció al català de l’adaptació teatral que el mateix Renard havia fet. Marisa Abadia va fer una traducció del llibre per La Magrana el 1984 i Ana María Moix la va fer en castellà per Lumen el 2006. Sidillà, l’editorial de la Bisbal de l’Empordà, ha publicat Pèl de panotxa el 2015 amb la magnífica traducció del poeta Antoni Clapés que engrandeix encara més l’obra de Renard. Cal destacar a més, l’acurada edició del llibre. La bonica il·lustració de la portada l’ha fet la Montse Mayol i a les nostres mans el seu tacte ens fa gaudir de la  bona enquadernació i de la qualitat del paper.

Jules Renard va escriure a Journal (1887-1910) la seva vida explicada en forma de diaris. Una mirada mordaç i sincera del seu temps. L’autor francès, despietat amb allò que l’envoltava i amb els demès, tenia al seu favor que primer ho era amb ell mateix. Una mena d’autocrítica i una recerca de la veritat que el feien noble i temible a parts iguals. A Pèl de panotxa, que es centre en la seva dura infància a la França rural de finals del segle XIX, hi trobem aquest mètode narratiu en forma de novel·la autobiogràfica.

Enrique Vila-Matas opina que Pèl de panotxa és un “clàssic de la novel·la infantil per a persones madures”. Bé, caldria afegir també que el primer en ser madur és l’autor. Pèl de Panotxa utilitza la creació literària per matar els pares, literàriament vull dir, és clar. Una vegada llegit el llibre, penses que millor que li donés per escriure. És una venjança en tota regla.

El protagonista del llibre és un nen sense nom. Panotxa és com l’anomenen, pel seu color de cabell i per tenir la cara pigada. El noi és el fill no estimat de la família Lepic. La mare, perversa i cruel, s’hi acarnissa amb humiliacions, insults i xantatges emocionals. El nen també és víctima de l’escarni i del linxament verbal dels seus dos germans. El pare, simplement, l’ignora.

El llibre està format per quaranta-vuit escenes independents més el capítol que el tanca anomenat L’Àlbum d’en Panotxa, un recull de frases i petits textos.  Cada escena és una història en si mateixa, són com fotografies de diferents moments de la seva infància. En conjunt mostren l’evolució del personatge que sempre és conscient de ser l’ase dels cops de la família. En Panotxa utilitza diferents estratègies per conviure i resistir l’hostilitat dels Lepic i acaba duent a terme un procés d’alliberament. El lector llegeix amb perplexitat la crueltat de la que és objecte en Panotxa i li disculpa les mentides, la gelosia o els actes vexatoris que canalitza cap els animals. És un nen i s’està formant, el problema el tenen els grans.

Jules Renard és conegut per haver deixat escrites moltes frases dilapidaries. Diferents pàgines d’internet, com aquesta, les recullen. “Cal parlar amb comptagotes”, afirmava. A la seva obra és tant important el que es diu com allò que no es diu. El resultat és una escriptura intel·ligent, realista i senzilla. Mestre dels silencis, Pèl de Panotxa és una lectura potent que colpeix i no deixa indiferent.

-Et facin el que et facin –li diu el padrí, amistosament- t’equivoques si menteixes. És un mal vici, i inútil, perquè tot s’acaba sabent.
-Sí –respon en Panotxa-, però es guanya temps.

Títol: Pèl de panotxa  Títol original: Poil de carotte  Primera edició: abril de 2015  Traductor: Antoni Clapés  Editorial: Edicions Sidillà  EAN: 978-84-942564-4-8  Format: 215 pàg. rústega, 15 euros.