Arxius | Relats RSS feed for this section

SANTA INNOCÈNCIA, de Jordi Puig

10 febr.

 

Premi 2

Avui publiquem (i també il·lustrem) Santa Innocència, de Jordi Puig, que enguany ha estat triat el relat guanyador en el VII Concurs de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra. El tema d’aquest any era la innocència i s’hi han presentat 20 contes.

Aquest passat dissabte 6 de febrer es va fer el lliurament del Premi a la Llibreria l’Illa: una estada de cap de setmana a la Masia Rural Nus de Pedra, un lot de llibres i la invitació per formar part l’any vinent en el jurat del Premi.

El Jordi Puig viu a Badalona, és bibliotecari i és responsable d’El blog de l’arbre vermell. El seu relat és original, estableix un interessant joc literari amb el lector amb una bona sorpresa final. A veure si us agrada.

SANTA INNOCÈNCIA, de Jordi Puig 

Ho vaig veure tot. Tot. Primer, en un acte clar de tempteig, li va col·locar el braç al voltant de la cintura mentre mantenia la mirada fixa cap endavant. De mica en mica, els dits anaven guanyant terreny, conquerint uns mil·límetres que es revelaven vitals. De sobte, comprovant com n’era de difícil avançar més sense ofegar la presa, va moure el cos per arrambar-la millor i ella, plenament conscient del significat d’aquest darrer gest (així com del primerenc), va agafar-li la mà de manera que dits amb dits van passar a conformar un terreny de turons, suavitat i companyonia on cada mil·lèsima de segon s’anaven multiplicant exponencialment les possibilitats d’un futur immediat plaent i compartit. Però no, no era aquella la meva mà.

Jo era allà, sí, però complint el paper d’espectador maldestre. Llavors, si no n’era part 2activa, a mi que m’importa tot aquest ritual, us demanareu? Doncs bé, que tot just feia una setmana ella i jo ho havíem deixat i allà la tenia, agafada a un altre home i, pel que sembla, fruint del moment. Jo vaig romandre impertèrrit, inflexible com una peça de marbre dins una pedrera, però ai las!, notava com els peus se m’enfonsaven dins un abisme. Em sentia morir perquè tot plegat -l’abandonament, la trucada telefònica, els retrets- formava part d’una estratègia (encara que no en vaig ser conscient fins després de comesos els actes) per retenir-la, no pas per allunyar-la. Ben galdosa, ja ho veieu; quedava clar que havia fracassat. I de quina manera estrepitosa, a més.

És per això que ara acudeixo a vosaltres. Acabeu d’escoltar els fets, que he procurat explicar de la manera més objectiva possible, encara que reconec que la frase “em sentia morir” no ho és gaire, però ja em disculpareu, l’he deixada anar perquè he considerat que el gruix de la història ja era narrat i aquesta definició no l’alterava pas ni gens ni gaire. Ara només em queda acceptar el vostre veredicte.

7Senyors de jurat, ja ho han sentit tot. Com declaren l’acusat? “Innocent, senyor jutge”. Estan vostès absolutament segurs? “Sí, senyoria. Considerem que l’acusat no podia saber de cap de les maneres que l’estratègia utilitzada (bastant burda, d’altra banda) per reconquerir la seva antiga companya provocaria aquest efecte per immissió d’una tercera persona. Creiem que, de no haver-s’hi ficat ningú més, l’acusat hauria reeixit i avui estaria de bell nou amb ella. Per tant, queda exonerat de tots els càrrecs”. Molt bé doncs, el judici ha acabat. Agutzil, faci el favor de netejar la sala. Sí, senyor jutge, i moltes gràcies per tot.

Bé, en aquestes alçades reconec que el judici ha estat una farsa, però què voleu? Quan un mateix fa d’acusat, jutge, jurat i fins i tot agutzil, el veredicte sempre ha de ser el mateix. Encara que sigui mentida.

6

 

Anuncis

LA INNOCÈNCIA. VII Premi de Narrativa curta l’Illa-Va de lletra

8 des.

Innocència

La innocència té moltes vessants literàries. Ha estat la protagonista de llibres com Innocència tràgica, d’Agatha Christie, L’edat de la innocència, d’Edith Wharton, Cants d’innocència, de William Blake o El museu de la innocència, d’Orhan Pamuk, entre molts d’altres.

Aquest any el Premi de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra proposa La innocència com a tema per escriure un relat. Vols participar-hi?

Avui us presento les bases d’aquest concurs que enguany arriba a la setena edició i en el qual hi participo com ha jurat. També publicarem i il·lustrarem el relat guanyador aquí, al bloc.

Si t’agrada escriure, participa en aquest concurs literari. Pensa, escarrassa’t, dona-li la volta, passa-t’ho bé, sigues original, sorprèn-nos i treu el millor de tu mateix. Anima’t i envia’ns el teu relat!

innocència 5

BASES VII Premi de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra

La Llibreria L’Illa i l’espai radiofònic Vadelletra convoquem el VII Premi de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra.

El tema d’enguany és ‘La innocència’.

La llargada màxima dels treballs serà de 2 fulls DIN A-4 a doble espai, lletra Arial i cos 12.

En un full a banda s’hi afegiran les dades personals de l’autor (nom, adreça, contacte).

El termini màxim de lliurament es fixa en el 22 de desembre de 2015.

innocència 3Les obres s’hauran d’enviar per correu electrònic a les següents adreces: illallibres@gmail.com i vadelletra@gmail.com alhora. Els textos hauran d’anar acompanyats amb un document amb les dades de l’autor.

També s’admet el lliurament en mà a les instal·lacions de Ràdio Mollet  i de la Llibreria L’Illa. En aquest cas caldrà remetre un sobre tancat amb on només hi figuri el nom del premi i el nom del relat. Dins el sobre hi ha d’anar el relat i un sobre a banda amb el títol de l’obra i les dades de l’autor.

El jurat estarà format per Elvira Compte (professora), Margarida Munsant (filòloga), Manel Xicota (gestor editorial), Mònica Boixader (guanyadora de la darrera convocatòria) i Jordi Sanz (llibreter).

El premi consistirà en un lot de llibres, atorgat per la Llibreria L’Illa, una nit per a dues persones, en temporada baixa, a la masia rural El Nus de Pedra  i la possibilitat de formar part del jurat de la propera convocatòria. El guanyador també rebrà un diploma acreditatiu del Premi.

El relat guanyador es publicarà a la pàgina de facebook de L’Illa, al bloc del Vadelletra i al bloc Tot és una mentida. La lectura dels treballs finalistes serà emesa a l’espai radiofònic Vadelletra del magazín Posa’t les piles de Ràdio Mollet.

 L’organització es reserva el dret de la publicació en paper de l’obra guanyadora.

innocència 2

Relat guanyador de l’edició del 2014. Quan va arribar l’arbre, de Mònica Boixader.

Relat guanyador de l’edició del 2013. L’insomni, de David Barón.

Relat guanyador de l’edició del 2012. Els morts de les places, de Mònica Boixader.

Relat finalista de l’edició del 2012. Canvi de puntuació, de Cristina de Souza.

CARSICK, de John Waters

16 set.

IMG_2253John Waters és l’entremaliat i juganer director de cinema americà que va triomfar els anys 70 amb pel·lícules independents. Entre l’underground i la sèrie B, sempre se li ha atorgat el pontificat del cinema trash. Les seves pel·lícules, corrosives, transgressores i divertides, van ser protagonitzades per criminals, convictes, actors porno i drag quens. Female Trouble, Polyester, Hairspray ( que el 2007 seria adaptada en una versió més edulcorada amb John Travota) o la llegendària Pink Flamingos (on la mítica Divine es menjava una caca de gos), són algunes de les seves pel·lícules més conegudes. Títols de culte amb fans i seguidors devots que el pas del temps ha multiplicat.

El 2012 va publicar el llibre Mis modelos de conducta i en el 2014 l’editorial argentina Caja Negra ha repetit amb Carsick. Podem complir anys, però si l’esperit és jove… Podem madurar, però si el cor és rebel… Podem fer-nos més conservadors amb l’edat, però si ens agrada viure perillosament… John Waters, amb 66 anys, va travessar els Estats Units des de Baltimore a Sant Francisco a dit l’any 2012. Carsick és el resultat d’aquest singular viatge de nou dies pel país.
IMG_2243CarsickEl llibre es divideix en tres parts. En la primera, El millor que podria passar, fantasieja amb tretze capítols positius, on el viatge és rodó i tot li surt bé. Un traficant de marihuana que decideix finançar els seus films, un apassionat de les carreres de cotxes amb curiosos desitjos sexuals, un policia addicte al popper o el transportista que coneix els paradors i clubs clandestins per a camioners (amb stippers, jocs d’apostes i alcohol gratis), són alguns dels personatges impossibles que recullen a Waters de la carretera i que fan del seu viatge una aventura divertida i plaent.

A la segona part, El pitjor que podria passar, l’autor escriu pensant en un viatge accidentat i desgraciat. John Waters en mans d’un assassí, un suïcida, un homòfob, un pervertit sexual, un extraterrestre sodomitzant o una animalista embogida, entre d’altres. Tretze capítols terrorífics amb diferents maneres de passar-ho molt malament.

La tercera part ens desvetlla en vint-i-un capítols El que realment va succeir, el seu viatge real fent autoestop. Aquí els protagonistes són els conductors, gent força normal unida per l’altruisme d’ajudar a un autoestopista, pel risc de pujar al seu vehicle una persona estranya i per ser el centre de la mirada humana i antropològica d’un John Waters enginyós, intel·ligent i molt subversiu.

Grangers, fans, un veterà del Vietnam, un miner, un jove republicà, el directiu d’una cadena de botigues, una mare que porta el fill a la guarderia i fins i tot el grup de música indie Here we go magic són alguns dels conductors reals que el van ajudar a aconseguir el seu objectiu.

John Waters a la carretera. Única foto del seu viatge en el llibre.

John Waters a la carretera. Única foto del seu viatge en el llibre.

Carsick és diversió assegurada. Les pors i els dubtes previs al viatge, que John Waters reconeix en el pròleg, es canalitzen de manera extraordinària a través d’una narració descarada i llibertina. Contes trash servits pel rei de la immundícia! La delicadesa d’una bossa de cocodril, un bigoti perfilat, cremes La Mer i calçotets d’un sol ús barrejat amb els hotels barats, les cadenes de menjar ràpid, la llarga espera a la carretera i les hores sota la pluja. I mentre el polze demana que algú s’aturi un cartell de cartró anuncia End of to West, San Francisco o I’m not a psycho.

El llibre va ple d’anècdotes i curiositats relacionades amb el món del cinema. Ens parla d’actors, de directors i d’un munt de pel·lícules. Sempre encuriosit per la sexualitat diversa de la gent, John Waters ens il·lustra amb termes de l’argot americà: bromance, blouse, trendsexual, heteroflexible, hippie-friendly… I finalment la música, en el llibre es citen nombrosos grups i cançons que són punxades a les ràdios dels vehicles i que serveixen per il·lustrar moltes de les situacions viscudes. (Aquí abaix podeu escoltar-les totes).

On hauríem de buscar Carsick si anéssim a la llibreria? Diferents seccions es disputarien el lloc. Viatges, cinema, literatura gai, ficció, humor? És la suma de tot això. Eps! però potser també hauríem de pensar en la secció d’autoajuda. Quina lliçó aprenem amb Carsick? “El que més por fa és quedar-se a casa i no sortir a veure el que hi ha fora. Això sí que és una cosa que hem de témer “, afirma John Waters en aquesta entrevista en el País. Doncs som-hi! Ets una persona sedentària? Ets casolana? Els teus hàbits són inamovibles? Pots començar llegint el llibre. Quedaràs rendida al seu esperit. L’aventura és contagiosa.

1.Hitchhike by Marvin Gaye 2.Transfusion by Nervous Norvus 3.Looking at the World Through a Windshield by Del Reeves 4.The Giggler by Pat & the Wildcats 5.Loco Moto by Cornbread & Jerry 6.Witchdoctor by Alvin & The Chipmunks 7.Chaingang by Bobby Scott 8.Traveling Boogie by Zeb Turner 9.Swinging Down the Lane by Jerry Wallace 10.Hot Wheels by Stan Farlow 11.Flying Saucer Rock ‘n’ Roll by Billy Lee Riley 12.Surfin’ Bird by The Trashmen 13.Hitchhicker by Bobby Curtola 14.Bumming Around by Jimmy Dean 15.There Stands the Glass by Webb Pierce 16.Hichin’ and Hikin’ by Johnny Seay 17.You Are the Finger of God by The Addicts 18.Torture by Everly Brothers 19.Tofurky Song by Joanie Leeds 20.I am a Lone Wolf by Leon Payne 21.Riot in the Cell Block #9 by The Robins 22.Strychnine by The Sonics 23.Lonesome Drifter by Jericho Brown 24.Cross ties by Dale Hawkins 25.Baby Sitting by Buzz Cliford 26.Who killed teddy bear by Josie Cotton 27.Fangela by Here We Go Magic

Títol: Carsick  Autor: John Waters  Editorial: Caja Negra  Primera edició: 2014 Traductor: Matías Battistón  EAN: 978-987-1622-32-0 Format: rústega, 309 pàg,

QUAN VA ARRIBAR L’ARBRE, de Mònica Boixader

12 febr.
Mònica Boixader sota un arbre d'hivern i envoltada de literatura...

Mònica Boixader sota un arbre d’hivern i envoltada de literatura.

Avui publiquem (i també il·lustrem) Quan va arribar l’arbre, de la Mònica Boixader, que enguany ha estat triat el relat guanyador en el VI Concurs de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra. El tema d’aquest any era El Crim i s’hi han presentat 26 contes.

Aquest passat dissabte 7 de febrer es va fer el lliurament del Premi a la Llibreria l’Illa: una estada de cap de setmana a la Masia Rural Nus de Pedra, un lot de llibres i la invitació per formar part l’any vinent en el jurat del Premi.

La Mònica Boixader (Mollet del Vallès, 1991) és estudiant de Llengua i literatura catalanes i ha col·laborat a Núvol, Catorze i Auriga. Ha estat la responsable de les Tertúlies literàries del Rave Ajagut, és divulgadora de la poetessa Anna Dodas, actualment tradueix del gallec al català i és biògrafa.

Té talent i joventut. A la Mònica Boixader, que ja va guanyar la IV edició del Premi amb Els morts de les places, li augurem grans èxits literaris i des d’aquí li desitgem molta sort.

Quan va arribar l’arbre és un relat magnífic en què es planteja el crim de manera molt original. El relat, que té la força d’una llengua catalana molt treballada, està narrat amb una prosa poètica bellíssima. Llegiu, llegiu i opineu.

QUAN VA ARRIBAR L’ARBRE, de Mònica Boixader

Mònica Boixader 18

La dona va sortir d’una dutxa molt llarga. Va eixugar-se lentament i va sacsejar-se els cabells amb les mans perquè tornessin al seu lloc. Quan va treure les mans de l’embull de cabells hi tenia un manyoc de flors molles. No era la primera vegada que li sortien flors dels cabells i no va estranyar-se’n. Les va ficar dins del gotet dels raspalls de dents i va mirar-se al mirall. Tenia una panxa descomunal. Amb una ratlla vertical i verdosa com una tija, que la travessava de baix a dalt. Se sentia més bé que ens els altres dos embarassos. Els pits lluents i tebis, una mica cansats, hi reposaven a sobre.

Quan aixecava el braç per demanar tanda al mercat, quan l’allargava per obrir un armariet de la cuina, o quan anaven a ballar, tothom qui hi havia a prop podia sentir, amb pudor i agraïment, la flaire de bosc humit que desprenia la seva suor. Deien que feia olor de terra, de pluja, d’arbust. La seva cambra quan va arribar l'arbre 13s’omplia d’olor de lloc salvatge, de continent tropical, quan feien l’amor; i ella no ho havia notat mai però llavors, a vegades, un cuc rosat o un escarabat d’aigua s’esmunyien des de dins del seu ventre per entremig del seu sexe, espès i sorrós. Instintivament, i sota el silenci de la nit, les bestioles anaven encaminant-se, crepitant, cap al jardí.

Recordo el meu naixement. Recordo la vall carnosa d’on vaig sortir. Recordo les mans de la meva mare estirant-me els branquillons. Recordo els crits i el fred, i el gran silenci, després. I com, ensangonat i sense escorça, la meva mare va abraçar-me, encara que fos un arbre. De seguida van plantar-me al jardí. Van fer córrer pel veïnat que el nadó havia nascut mort i aviat tothom va deixar de fer preguntes. Si bé mirarien, per sempre, als meus pares amb un polsim de compassió als ulls. Si haguéssiu pogut veure la meva mare, acolorida i serena, no hauríeu dit que havia perdut un fill, tampoc que havia parit un arbre. Per això, de tant en tant, algú en malparlava en veure-la passar.

quan va arribar l'arbre 6

Era petit, tot i que més alt que qualsevol de vosaltres, i les formigues no em tenien pietat i se m’enfilaven a riuades. Les abelles brunzien entre les meves branques gairebé amb desfici. I els bufaforats penetraven i xuclaven les meves flors amb precisió i indiferència. La meva mare anava i venia de casa al jardí i del jardí a casa. Quan era l’hora, es descobria un pit i l’endinsava, a poc a poc, entre les meves branques. I jo prenia la seva llet regalimant, que era molt més dolça que la saba i que la pluja i que el pipí dels pardals.

Quan la meva mare deia als meus germans que juguéssim tots junts, el meu germà i la meva germana venien corrents i es plantaven davant meu. Aixecaven els ulls i em contemplaven, callats. Creuaven els braços. S’avorrien una estona. I de seguida es despistaven amb qualsevol altra cosa i marxaven a l’altra punta del jardí. Els veia de lluny i m’entretenia així. Em va costar arribar a entendre què els passava per dins quan s’avorrien. Perquè als arbres ningú no ens ha donat el do de l’avorriment. Encara ara, potser, no sabria definir-ho del tot, el que sé segur és que l’avorriment va fer aprendre a xiular a la meva germana. Era prou bonica i cal dir que entonava bé. quan va arribar l'arbre 88

Els dies se succeïen cadenciosament. La meva mare hi era sempre. M’explicava les coses que passaven més enllà del jardí o, per exemple, com era la casa per dintre. Un dia em va guarnir amb estels de cartró. I durant la primera tardor, així que les fulles m’anaven caient, ella les anava recollint de terra i les guardava en un potet de vidre. Sovint em fotografiava. També em cantava cançons i em llegia contes. Però percebia que dubtava de si podia veure-la o no. I jo li hauria volgut explicar que els arbres ho veiem tot des de tot arreu.

El meu pare no hi era tant i cada vegada hi va ser menys per aviat no ser-hi gens. I els meus germans hi eren per força, perquè el jardí, encara que no fossin arbres, també era el seu territori. Quan es van fer una mica més grans i la innocència se’ls difuminà, una nit van venir tots dos amb el ganivet més menut i afilat de casa a fer-me un tatuatge. Jo, llavors, ja tenia escorça i la meva mare ja no em donava el pit. L’esdeveniment va suposar un daltabaix. Aquella nit el llum del menjador va estar encès fins a altes hores de la matinada. I quan per fi va apagar-se, va encendre’s, al pis de dalt de tot, el llum de les golfes. quan va arribar l'arbre 10Era la meva mare, i jo sabia que, si no plorava, era per no molestar. Més endavant hi pujaria freqüentment, quan aniria entenent que es quedava sola en la tasca de creure en mi, veient la indiferència del meu pare o dels meus germans, quan, per exemple, estenien roba a les meves branques, o quan es feien petons i carícies amb amics i amants a la meva falda.

Durant els mesos següents del meu naixement vaig descobrir la meva passió pel cel. I sobretot per les postes de sol, i per les ombres allargassades de les cases, de la gent i dels núvols, i per com s’atrapaven les unes amb les altres. Em fascinava la solitud d’aquell moment, la puntualitat de les llunes. No me’n cansava mai, del cel. Vaig adonar-me, comparant-me amb els meus germans, de la magnitud de la meva paciència.

I amb ella em vaig anar fent alt, fortíssim, flairós. Sentia com les meves arrels incontrolables exploraven les profunditats del sòl del jardí. La terra era fèrtil. Hi havia ossos de ratolins antics, joguines centenàries, també vaig trobar una harmònica i grapats de cucs cecs que passaven, apàtics. Mentre jo creixia i Stockholm, Stockholm, Stockholm, Uppland, Byggnader-Parker och trädgårdar-Parkm’eixamplava i els ocells feien nius entre el fullam, els meus pares envellien i els meus germans marxaven. I un dia la meva mare m’ho va explicar. Em va explicar que les persones s’acaben i que els arbres també, però molt més tard. L’hivern més llarg de tots, el de la gran gelada, va arribar poc després, en mal moment. Vaig perdre totes les fulles i les puntes d’algunes arrels se’m van glaçar. Recordo aquell temps boirosament. El pensament se m’enterbolia i no sabia ben bé què passava al meu voltant. Les veus i les remors arribaven dintre meu escapçades i deformades. Tenia l’escorça menys porosa i més dura que mai. Mica en mica vaig penetrar un estat de letargia que va anar engolint-me. Aviat vaig estar tancat dintre meu. I per fi vaig tastar la son. Va ser una nit molt llarga. Crec que va quan va arribar l'arbre 17durar mesos. Vaig fer moltes coses, des dels somnis, això sí. Vaig fer més coses que mai i vaig anar molt lluny. Vaig ser una ballarina, un dit d’un home solitari, una bassa prop d’un volcà i també vaig ser un búfal.

Un matí vaig despertar-me de sobte, marejat d’haver dormit tant. Em va despertar una coïssor molt forta. Vaig intuir el meu pare, més vell que mai, que tossia i esbufegava i, pensant en una altra cosa, començava a serrar-me la branca més blanca de totes. Nevava i necessitava llenya. Cada vegada em coïa més i més fins que em va fer mal. I així vaig saber que el dolor dels arbres no és com el vostre. No fa plorar, ni cridar, ni és vermell. És fet, sobretot, d’una tristesa profunda profunda… i fidel, com una mare.

Mònica Boixader 023

 

EL CRIM. VI Premi de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra

4 des.

BeFunky_el crim Elcrim.jpg

Tens temps. Encara falten dues setmanes. Fins el dia 22 de desembre pots presentar el teu relat curt. Va, escriu, escriu i deixa anar la teva imaginació. Participa-hi!

L’Illa Llibreria de Mollet del Vallès i l’espai Vadelletra del programa Posa’t les Piles de Ràdio Mollet del Vallès, convoquem el VI Premi de Narrativa Curta en llengua catalana L’Illa-Vadelletra. Com en les darreres edicions hi participaré com a jurat amb els meus companys: Carme Ballús (filòloga), Marga Muntsant (filòloga) i  Manel Xicota (gestor editorial). L’objectiu és triar un sol guanyador entre tots els relats presentats.

També formarà part del jurat en David Barón que és la darrer guanyador del certamen. De fet, formar part del jurat és un dels premis que pot aconseguir el guanyador. Formar-hi part implica llegir tots els relats que s’han presentat i després posar-se d’acord amb els membres del jurat mentre sopem plegats. Ja veieu que és una feina ben agradable!

Ara bé, el primer premi consistirà en una estada de cap de setmana per a dues persones a la masia rural El Nus de Pedra, gentilesa dels seus propietaris. També hi haurà un lot de llibres, obsequi de la Llibreria L’Illa i un diploma acreditatiu del Premi.

Esmola el teu llapis i anima’t a escriure un relat sobre “El crim”.

Esmola el teu llapis i anima’t a escriure un relat sobre “El crim”.

El tema d’enguany és ‘El crim’.

La llargada màxima dels treballs serà de 2 fulls DIN A-4 a doble espai, lletra Arial i cos 12.

En un full a banda s’hi afegiran les dades personals de l’autor (nom, adreça, contacte). El termini màxim de lliurament es fixa en el 22 de desembre de 2014.

Les obres s’hauran d’enviar per correu electrònic a les següents adreces: illallibres@gmail.com i vadelletra@gmail.com, també s’admet el lliurament a les instal.lacions de Ràdio Mollet i L’Illa Llibreria en què caldrà remetre’ls en un sobre tancat on només figuri el nom del premi. Dins del sobre, el treball presentat ha d’anar acompanyat d’una plica amb el títol de l’obra i totes les dades de l’autor.

El relat guanyador es publicarà al bloc de L’Illa i al bloc del Vadelletra. Els treballs finalistes seran llegits per antena. L’organització es reserva el dret de la publicació en paper de l’obra guanyadora.

A Tot és una mentida publicarem i il·lustrarem el relat guanyador. Aquí podeu llegir els relats de les anteriors edicions:

Relat guanyador de l’edició del 2013. L’insomni, de David Barón.

Relat guanyador de l’edició del 2012. Els morts de les places, de la Mònica Boixader.

Relat finalista de l’edició del 2012. Canvi de puntuació, de Cristina de Souza.

el crim 8el crim 7

%d bloggers like this: