Arxius | Policíaca RSS feed for this section

ÀNIMA, de Wajdi Mouawad

6 juny

Ànima 005L’any 1977 va ser assassinat Kamal Youmblatt, un líder libanès, drus i d’esquerres. Wajdi Mouawad va formar part quan tenia nou anys (sense ser conscient d’allò que feia) dels grups que van celebrar la seva mort.

Wajdi Mouawad va néixer a Beirut el 1968. La seva és una història de fugides i exilis. La guerra al Líban el va dur, com a d’altres compatriotes, a França i també al Quebec. La seva infància va transcórrer en el marc d’una comunitat cristiana maronita del Líban. Aquests dies he llegit algunes entrevistes que li han fet en motiu de la publicació d’Ànima, el seu darrer llibre. De totes la que més m’ha sorprès ha estat la que he trobat a Babelia. El País (Pàg.1 / Pàg.2): “Vaig ser un nen molt estimat però em van educar per odiar als altres. Als musulmans, xiïtes, sunnites, drusos, palestins, jueus… a tots per igual”.

L’origen del llibre cal buscar-lo en el sentiment de rebuig cap allò que li havien inculcat i en una nova consciència de l’autor forjada per l’exili, el patiment, la llibertat i un trencament ideològic amb el passat. Wajdi Mouawad ha trigat deu anys a escriure Ànima. Les opinions i les accions amb un fort compromís social no són mai gens fàcils i menys si impliquen un enfrontament i un trencament amb la família. La lectura del llibre dóna indicis per deduir que a Mouawad li ha passat alguna de grossa, però és amb la informació del seu periple vital el que realment ajuda a establir un paral•lelisme entre la novel•la i el seu gir ideològic.

La creació artística, en el cas de Wajdi Mouawad com a dramaturg (és autor d’Incendis, l’obra teatral d’èxit recent a Barcelona) i com a escriptor, és una bona manera de deixar anar el trasbals interior a la recerca d’una veritat. I també una manera de fer teràpia sense passar pel psiquiatra.

Ànima 018

El protagonista d’Ànima és Wahhch Debch, la dona del qual és assassinada i violada d’una manera brutal i salvatge. De resultes de l’assassinat també mor el fetus. L’esposa estava embarassada.

Wahhch Debch inicia un peregrinatge a la recerca de l’assassí que el portarà a diferents reserves índies i a travessar la frontera per moure’s entre els Estats Units i el Canadà. El crim el connecta amb la seva infància quan era al camp de refugiats de Sabra i Xatila. Què va pasar allà? Té algun record, però sap més pel que li han explicat que pel que realment recorda. El seu serà un viatge metamòrfic. Buscant un assassí acabarà trobant la veritat sobre els seus orígens.

Cada capítol del llibre està narrat per un animal diferent. Com a recurs literari és una sorpresa i una de les grans virtuts del llibre. Tot tipus d’animals (el ratpenat, el gos, el ximpanzé, la serp, l’aranya, el gat…) ens narren la història amb una mirada enginyosa i divertida des de la seva privilegiada ubicació en el lloc dels fets. Wajdi Mouawad utilitza les capacitats dels animals per oferir-nos una narració carregada de sentits. Ànima té molts textos que es llegeixen amb el gust, l’olfacte, l’oïda… Amb les seves reflexions també aconsegueix humanitzar els animals. Com creieu que els animals ens veuen als humans?

Millor llegir Ànima en l’edició catalana que ha estat publicada per l’editorial Periscopi i que ha comptat amb la traducció d’Anna Casassas Figueras. El nom de cada capítol està introduït pel nom en llatí de l’animal que el narra. Al final del llibre hi ha un glossari amb la traducció al català de cada animal. Una informació cabdal si volem entendre bé la relació de l’animal amb allò que ens explica. En l’edició castellana publicada per l’editorial Destino manquen aquestes dades. També cal destacar que alguns textos (diàlegs bàsicament) conserven l’anglès original del llibre.

Ànima 030

Ànima és una novel•la mooooolt bona! Profundament poètica i a estones filosòfica. Visceral, pertorbadora, ferotge i sensible, però amb l’ accent posat, sobretot, en la violència i en la maldat presents en tot el llibre. Certament hi ha pàgines d’aquelles que et regiren i et remouen. En alguna part he hagut de parar, he deixat anar un esbufec acompanyat d’un mare meva!, i un cop refet, he continuat. Impressiona tanta crueltat. Espanta saber la veritat. En tot cas no és una violència gratuïta. Té una raó de ser. La novel•la conté un important component ètic. És d’aquells llibres escrits amb voluntat colpidora.

Diuen que l’ànima pesa vint-i-un grams i que és tot el pes que perdrem en el moment de la nostra mort. Quan vaig començar a llegir-lo el pes del llibre era de cinc-cents seixanta grams. Fa dies que l’he acabat, però no l’he tornat a pesar. Vull creure que en pesarà menys. Seria un petit homenatge a les ànimes de les víctimes innocents de la novel·la.

ELS ENLLAÇOS:

1. Diferents blocs que ressenyen el llibre: El que llegeixo, Lectures de l’Espolsada, L’Illa deserta, Voltar per la literatura, Retalls de pensaments.

 

Títol:  Ànima   Títol original:  Anima  Autor:  Wajdi Mouawad   Traductora:  Anna Casassas Figueras   Editorial:  Periscopi   Primera edició:  febrer de 2014   EAN:  978-84-940490-9-5   Format:  Rústega, 441 pàg.  18 euros. Traduït al castellà per l’editorial Destino.

Anuncis

DOS TAÜTS NEGRES I DOS DE BLANCS, de Pep Coll

23 maig

Dos taüts negres i dos de blancs 031

Colpidora, impactant, eixuta i esfereïdora. Un Pep Coll en estat de gràcia ha escrit Dos taüts negres i dos de blancs amb una destral ben esmolada. He navegat per una lectura absolutament plaent entre l’esgarrifança, la incredulitat, una alta tensió nerviosa i amb la certesa, un cop acabada la novel•la, que l’autor dels Pirineus (Pessonada, 1949) ha escrit la novel•la amb mà de geni.

Pep Coll reconstrueix el cas real que va tenir lloc a la masia de Laortó a la Vall de Carreu (Pallars Jussà) el 1943. Els masovers (un matrimoni i les seves dues filles) van ser brutalment assassinats. Tot i que veïns i testimonis eren coneixedors dels responsables de l’homicidi el cas va quedar impune.

És fàcil caure en el parany de comparar aquesta novel•la amb A sang freda, de Truman Capote o Tor, de Carles Porta. Sí, totes parteixen de casos reals i d’una profunda investigació, però en la novel•la de Pep Coll l’aproximació és més literària que periodística. Ficciona els fets. La línia que separa la literatura dels fets reals és fràgil i en la combinació d’aquests dos elements rau el poder literari de l’obra. Narració exquisida. Pèls de punta!

Dos taüts negres i dos de blancs 012

La informació prèvia d’aquest llibre es basa en el recull de la tradició oral, les entrevistes, la consulta de documents o les visites als llocs dels fets (que l’autor fotografia i publica en el llibre). Cal afegir, a més, que aquesta història forma part de la vida i dels records de l’escriptor i per tant conté importants fragments autobiogràfics.

L’amo de les terres, les víctimes, els botxins, els advocats, els diferents jutges, els testimonis i així fins a dinou personatges en dinou capítols. En cada capítol un personatge. De cada un d’ells una aproximació psicològica i un punt de vista diferent sobre els mateixos fets. Sempre estem allà mateix, però cada protagonista amplia la informació del crim i dóna elements nous i pistes sorprenents per reconstruir el succés. De fet, cada capítol és com un petit relat en què aprofundim sobre les seves vides. Arribem a tenir molta informació de cada un d’ells i això ens serveix per entendre la manera com entomen el crim de Carreu, que és el lligam entre tots ells.

L’Elisabet Pola llegint a Pep Coll en el mirador del camí dels bandolers de Gallecs.

L’amiga Elisabet Pola llegint Pep Coll en el mirador del camí dels bandolers de Gallecs.

No us quedeu amb la idea que es tracta d’una novel•la de gènere negre o policíaca. És un llibre amb diverses lectures. Dos taüts negres i dos de blancs està ambientat en els anys quaranta, i és sobretot un retrat de les misèries de la dictadura i de la postguerra. És una història rural que mostra la realitat política, la situació econòmica i el context social del moment. És el contrast entre l’home civilitzat (i adinerat) de ciutat i l’home ignorant (i miserable) de pagès. El llibre recull també el lent procés de despoblament i abandó de la Vall de Carreu, hereva d’una vida duríssima i de tradició ancestral a pagès. La terra, la incomunicació, l’escassetat, l’enveja, la supervivència, l’odi…

Dos taüts negres i dos de blancs ha estat guardonada amb el Premio Nacional de la Crítica Literaria 2014 i és finalista del Premi Crexells 2014 amb les novel•les Les cròniques del déu coix, de Joan-Lluís Lluís  (en el seu moment ressenyada aquí) i Licantropia, de Carles Terès. Pots entrar aquí i participar en la votació del llibre que més t’hagi agradat. El guanyador es donarà a conèixer el proper 26 de juny.

Han passat setanta anys del crim de Carreu i no diria pas que com a civilització, els humans haguem millorat gaire. Un amic va sentenciar l’altre dia amb l’humor negre que el caracteritza: “Per què solucionar les coses parlant si es poden solucionar a hòsties”?

Què fas encara llegint aquesta ressenya? Ves a la llibreria i fes-te amb Dos taüts negres i dos de blancs, i després en parlem (sense hòsties).

El gos dels masovers de Laortó va ser sacrificat per la Guàrdia Civil. Tenien por que no agafés alguna malaltia contagiosa desprès d’haver estat en contacte amb les víctimes.

El gos dels masovers de Laortó va ser sacrificat per la Guàrdia Civil. Tenien por que no agafés alguna malaltia contagiosa desprès d’haver estat en contacte amb les víctimes.

 

Títol:  Dos taüts negres i dos de blancs   Autor:  Pep Coll  Editorial:  Proa   Primera edició: agost de 2013   EAN:  978-84-7588-407-3   Format:  cartoné, 440 pàg, 21 euros. Aquí primer capítol del llibre.

 

LA VERITAT SOBRE EL CAS HARRY QUEBERT, de Joël Dicker

21 juny
De més a prop a més lluny, els amics: Jordi Montilla, Carles Peña i Chakib Ejjaaouani. Tots tres llegint  a Joël Dicker a Cal Marfà, el diner molletà per excel•lència.

Tres amics lectors (de més a prop a més lluny): Jordi Montilla, Carles Peña i Chakib Ejjaaouani. Tots tres llegint a Joël Dicker a Cal Marfà, el diner molletà per excel•lència.

Estàs en un circ. El malabarista estrena un nou espectacle. Te l’han recomanat. T’han dit que és bo, molt bo. Però últimament ja no et sorprèn res. Tots els circs asseguren que els seus actors són els millors. El malabarista surt a escena. La seva proposta és senzilla: tres pilotes que va fent volar de mà en mà. A les tres boles n’afegeix dues més i després puja en una fusta que s’aguanta sobre un cilindre. Ara ha de mantenir l’equilibri a les mans i als peus. Un company del circ li tapa els ulls amb un mocador negre. Un altre malabarista apareix al xou i compliquen el número intercanviant pilotes per maces. Finalment, el malabarista amb un més difícil encara et sorprèn fent una tombarella a l’aire i recollint després totes les maces sense que cap toqui el terra.

El malabarista és el jove escriptor suís de vint-i-set anys, Joël Dicker. El seu espectacle, la seva gran representació, és la seva segona novel·la La veritat sobre el cas Harry Quebert. De la trama del llibre Joël Dicker en fa malabars. Ho té tot calculat i mil·limetrat. No baixa la tensió argumental en cap moment. És com si estiguessis veient una pel·lícula.

La història del llibre transcorre entre 1975 i 2008. Està ambientada a Aurora, un petit i tranquil poble coster de New Hampshire (Estats Units). El seu protagonista és Marcus Goldman, un escriptor que s’ha fet famós i ric amb la seva primera novel·la, però que es troba totalment estancat per fer la segona. Aterra a Aurora acollit per Harry Quebert, el seu antic professor universitari, a la recerca dels seus bons consells i d’un lloc tranquil per escriure. Els esdeveniments es precipiten quan Harry Quebert és acusat de l’assassinat de la que fou la seva amant l’estiu de 1975, la jove de quinze anys Nola Kellergan. A partir d’aquest moment l’escriptor farà també de detectiu per esbrinar La veritat sobre el cas Harry Quebert i escriure així el llibre que tant li costa.

Dicker obre un ventall amplíssim de personatges i fa jugar el lector a esbrinar qui serà l’assassí. El suís és virtuós en l’ús  de recursos literaris: continus flashbacks, una bona dosi d’humor, capacitat de sorpresa i estructures repetitives per introduir els capítols. A més va desenvolupant la idea de com s’escriu un llibre al llarg de la novel·la (31 capítols, 31 idees). Un fet que, com si de nines russes es tractés, té com a resultat la  simultaneïtat de molts llibres, el de Harry Quebert, el de Marcus Goldman, el que llegim nosaltres mateixos… La sensació que té el lector és sempre el més difícil encara,  que es manté fins al final de la història.

La novel·la ha estat publicada al nostre país aquesta setmana. L’editorial La Campana ho a fet en català i Alfaguara en castellà. Segons aquestes editorials l’editor francès, Bernard de Fallois, va ser el primer a publicar-lo en francès. La lluita de les editorials per adquirir els drets de traducció va ser aferrissada i la subhasta del llibre va ser la més disputada durant la Fira de Frankfurt de 2012. El llibre arriba precedit d’un gran èxit en vendes, amb traducció a trenta-tres idiomes i l’obtenció del Gran Premi de Novel·la de l’Acadèmia Francesa, el Premi Goncourt dels Instituts i del Premi de la revista Lire.

En el llibre de Dicker el món editorial hi apareix sovint, amb els seus editors, el glamour de l’escriptor, els seus representants literaris, les grans festes i també les seves campanyes de promoció literàries. Què hi ha de cert en tot el què explica Dicker de la indústria editorial? Aquest fet m’ha cridat l’atenció perquè precisament dins la campanya de promoció prèvia a la publicació del llibre a la Llibreria L’Illa vam rebre galerades tant en català com en castellà. És per això que he pogut llegir el llibre. Isabel Martí, editora de La Campana, és ben coneguda a les llibreries catalanes per la seva tenacitat i apassionament en la defensa dels llibres que publica. Et contagia la seva eufòria. De fet, fa poques setmanes a la llibreria vam detectar un augment considerable de vendes del llibre Wonder, de P.J. Palacio i La lladre de llibres, de Marcus Zusak. Els clients se’ls enduien de dos en dos! I és que Isabel Martí els havia recomanat en el fantàstic Versió RAC1 de Toni Clapés.

Ens trobem doncs davant d’un gran thriller i d’una brillant novel·la negra. És d’aquells llibres que agradaran a tot tipus de lectors i que enganxen des de la primera pàgina. El llibre  conté literatura per passar-ho molt bé, per gaudir del plaer de la lectura sense més. Té tots els ingredients per convertir-se en un best seller. No sé quina serà la cançó d’aquest estiu 2013, però el llibre serà, sense cap mena de dubte, La veritat sobre el cas Harry Quebert.

Els enllaços

1. El bloc de Joël Dicker. http://joeldicker.com/

2. Notícia a La Vanguardia sobre la publicació del llibre.

3.Un vídeo on Joël Dicker presenta el llibre.

4.Ressenya del llibre en el bloc  L’altell.

5.Ressenya en el bloc De todo un poco.

Títol:   La veritat sobre el cas Harry Quebert  Títol original: La vérité sur l’affaire Harry Quebert  Autor:  Joël Dicker  Traductor:  Imma Falcó   Editorial:  La campana (català) Alfaguara (castellà) Primera publicació:  juny de 2013  EAN: 978-84-96735-85-9  Format:  Rústega, 680 pàg.

VAL MÉS MATAR UN HOME QUE PERDRE UN BON COSTUM, de Miquel Giménez

9 juny

Com qui tria un llibre per la portada o pel format, vaig decidir-me a llegir aquesta novel·la perquè el títol em va semblar d’allò més enginyós. Val més matar un home que perdre un bon costum és un títol boníssim per una novel·la negra on  Miquel Giménez també fa ús d’un enorme sentit de l’humor.

Entretinguda i divertida, el millor de la narració  són els diàlegs frescos i espontanis en els què Gimènez es llueix dibuixant el caràcter rude, tendre i irònic dels personatges berguedans. Un dels més destacats és la senyora Dolors, que un cop jubilada ha tornat a Avià, el seu estimat poble d’on va marxar de joveneta per anar a servir a diferents cases regentades per responsables policials d’Scotland Yard a Londres, dels serveis secrets al Vaticà o  dels serveis de la CIA,  a l’Europa Occidental.

La senyora Dolors, una mena de Miss Marple, lidera un grup de vilatans entre els quals trobem la seva amiga Remei, Mossèn Benach, el seu nebot i metge en Roger, en Sintu, la Paquita, i  l’inspector dels Mossos d’Esquadra en Segimón. Tots ells investiguen  l’assassinat de Mireia Canals, una noia de disset anys d’una família benestant de Barcelona.

L’autor homenatja el Berguedà magistralment, lloc on està ambientada la novel·la. El Pedraforca, la Patum, la vila d’Avià, el seu menjar, les cases de pagès, el seu parlar, el món independentista… en són presents.

Miquel Giménez (1959, Barcelona) és guionista de ràdio i televisió, periodista i escriptor. És també un bon comunicador, un showman i si no premeu aquí i mireu la que va muntar el dia que presentava la novel·la a Barcelona.

La casa de la senyora Dolors era un exemple magnífic de com són a pagès les construccions; sòlides com les muntanyes del país, arrelades a la terra de manera que sembla que en surtin de dins, com els arbres.

Títol: Val més matar un home que perdre un bon costum   Autor: Miquel Giménez   Editorial: Acontravent   Primera edició:  març de 2012   EAN: 978-84-939722-5-7   Format:   rústega, 123 pàg.  Preu:  15 euros

LA FÁBRICA DE ANIMALES, d’Edward Bunker

3 març

No és estrany que Quentin Tarantino triés  a Edward  Bunker  per interpretar  a  Mr. Blue a la mítica pel·lícula Reservoir Dogs a l’any 1992. La carrera delictiva d’en Bunker el va portar a passar més de vint i cinc anys a la presó. Atracaments, tràfic de drogues i extorsió el van convertir durant una temporada en un dels deu fugitius més buscats per  l’F.B.I A La fàbrica de animales l’escriptor americà sap de què parla.

Ron Decker, un jove de família benestant, és condemnat a la presó de San Quintín (Califòrnia, EE.UU) per tràfic de drogues. El noi serà acollit per l’Earl Coppen, un pres respectat, dur i que porta més temps a dins que a fora. Entre ells sorgirà una amistat basada en la protecció mútua, la qual els farà estar  per  sobre dels habituals conflictes racials i de les baralles de la presó.

El to literari d’Edward Bunker conté l’argot carcerari concretat en grans diàlegs esmolats. És una literatura sense concessions  sentimentals i escrita amb una cruesa matemàtica. El llenguatge ferm del què fa ús l’autor està pressionat al límit: de paraula, ni en falta ni en sobre cap. La versemblança de la història narrada li dóna a la novel·la una gran qualitat literària, evitant així caure en tòpics del gènere.

La fàbrica de animales és un retrat brutal de la presó i la seva deshumanització. Si No hay bestia tan feroz, el primer llibre que l’editorial Sajalín va traduir de Bunker, era una guia per delinquir, La fàbrica de animales és un manual per  sobreviure dins una  presó.

 

Le dio una patada a la puerta y un guardia la abrió inmediatamente.

-Ve  a por mi coche, Sebastián.

Los guardias, confundidos, miraron al director adjunto. Stoneface les indicó con un gesto que se lo llevaran.

-Y si al hijo puta este se le ocurre abrir la boca, se la partís.

Títol: La fábrica de animales   Títol original: The Animal Factory   Autor: Edward Bunker   Traductor: Laura Sales Gutiérrez   Editorial: Sajalín   Primera edició: setembre de 2011   EAN: 978-84-9380-517-3   Preu: 19’50 euros   Format:  Tapa tova, 315 pàg. No està traduït al català.

%d bloggers like this: