Arxius | Francès RSS feed for this section

EL NEN QUE SABIA PARLAR L’IDIOMA DELS GOSSOS, de Joanna Gruda

6 nov.
Àngelo Marí, amic, company d’estudis i Educador social coordinador del Casal Obert de Mollet. (foto en el pati del Centre Obert).

Àngelo Marí, amic, company d’estudis i educador social coordinador del Casal Obert de Mollet del Vallès. (Foto en el pati del Casal).

El nen que sabia parlar l’idioma dels gossos és la història real d’en Julek Gruda, una biografia novel·lada escrita per Joanna Gruda, la seva filla. En Julek Gruda va néixer el 3 de novembre de 1929 a Moscou. El seu naixement havia estat sotmès a votació en una assemblea del Partit Comunista Polonès en el qual militaven els pares d’en Julek. Laseva vinculació total al partit, l’entrega a la lluita internacionalista i l’activisme antifeixista va tenir com a conseqüència la descomposició de la família. Van marxar de Polònia. El pare va participar en el front de guerra rus contra els alemanys i la mare, immigrada a França, es va vincular a la lluita clandestina i a la resistència.

Una gran xarxa de solidaritat va cuidar i protegir el nen: els activistes, les amistats de la família i l’Avenir Social (l’orfenat del sindicat CGT a França que a part d’orfes acollia els fills de la misèria, nens els pares dels quals estaven a la presó per motius polítics i fills de militants comunistes de molts països). Altra cosa és la soledat, els dubtes i la tristesa que el petit Julek expressa en el llibre davant la situació complexa que li va tocar viure. La seva va ser una infància molt atípica amb una formació acadèmica i un creixement emocional condicionats per la militància dels pares (i per tant per la seva absència), pels fets històrics que va viure (l’immigració de Polònia, l’ocupació de França, la segona guerra mundial, l’alliberament de París…) i pels lligams d’amistat que el van unir als amics i als educadors.

El llibre fuig d’escenes macabres, del dramatisme i de la violència dels conflictes. En aquest sentit és una novel·la amable. El fet que estigui narrada en primera persona i la mirada d’en Julek sigui tan neta i transparent fa que la història t’arribi d’una manera molt autèntica. Rebel, segur, innocent, juganer, entremaliat, irònic… la veu d’en Julek és positiva i carregada d’optimisme. Una infància d’aventura!

IMG_1255

En Julek escriurà cartes als seus oncles polonesos, canviarà de nom tres cops per protegir la seva identitat, acabarà per no comprendre el polonès (la seva llengua materna), es farà famós entre els seus companys per saber parlar el llenguatge dels gossos tak, nie, gówno, królik (sí, no, merda, conill), acabarà entrant en els tancs alemanys per robar llaunes de menjar, participarà en alguna acció de la resistència francesa i li muntarà una petita revolució al director de l’Avenir Social. Aventures, formació de la personalitat, nostàlgia, humor, vincles i lligams a partir d’una prosa senzilla, intel·ligent i accessible. Una lectura totalment recomanable pels estudiants d’ESO!

L’any 1995 vaig formar part de la primera promoció d’educadors socials de Catalunya. Aquells primers anys de carrera a la majoria d’estudiants ens unia la vocació i el fort component ideològic. Volíem uns serveis socials per transformar la societat i millorar-la. A El nen que sabia parlar l’idioma dels gossos els educadors hi juguen un paper molt important. Representen un nou model de societat: solidària, ètica, àcrata i compromesa. De fet el llibre està dedicat a la Geneviève, que és una de les educadores de l’Avenir Social. M’agrada pensar que els educadors d’avui continuem la tasca de renovació pedagògica i social iniciada a principis del segle XX i que estem units per l’estret fil de l’alliberament a partir de la cultura i l’educació.

L'Àngelo Marí, a part de ser un excel•lent educador i un gran lector, té la mà trencada en el dibuix i la il•lustració. Podeu seguir la seva feina en el seu blog i el seu facebook.

L’Àngelo Marí, a part de ser un excel·lent educador i un gran lector, té la mà trencada en el dibuix i la il·lustració. Podeu seguir la seva feina en el seu blog i el seu facebook. (Foto a la ludoteca del Casal).

Tenim un nou heroi, real i literari! L’editorial Blackie books cita l’encreuament de Tom Sawyer, Huckleberry Finn o La vida és bella com a referents del llibre. Jo hi afegiria també L’estepa infinita, d’Esther Hautzing, que és sense cap mena de dubte una novel·la germana. També és una història real, en aquest cas explicada per una nena polonesa. Ella i la seva família van ser deportats a Sibèria (a Rubtsovsk) a principis de la segona guerra mundial. Polònia va ser ocupada per l’Alemanya nazi i per l’Unió Soviètica durant la Segona Guerra Mundial. No va ser fins l’any 1989 que Polònia va aconseguir la independència amb la celebració de les primeres eleccions democràtiques. Tan el Julek Gruda com l’Esther Hautzing van ser víctimes del nazisme i de l’stalinisme.

Podia haver estat diferent, podien haver coincidit al seu país, podien haver jugat junts i posats a somiar podrien haver cantat junts el Mur dels Zespół Reprezentacyjny, que és l’adaptació al polonès de l’Estaca de Lluís Llach, i que durant la dictadura comunista va ser tot un referent dels activistes polonesos.

Mur, de Zespół Reprezentacyjny, primer cantat en català i després en polonès.

Els enllaços

1.Primer capítol d’El nen que sabia parlar l’idioma dels gossos publicat a Catorze.

2.Ressenya del llibre en el blog Leer es viajar.

3.Ressenya del llibre en el blog Libros que voy leyendo.

4.Ressenya del llibre en el blog Entre montones de libros.

Títol: El nen que sabia parlar l’idioma dels gossos  Títol original: L’enfant qui savait parler la langue des chiens  Autor: Joanna Gruda  Traductor: Isabel Obiols  Editorial: Blackie Books  Primera edició: setembre de 2014 EAN: 978-84-942580-0-8  Format: 240 pàg. rústega, 19 euros

Anuncis

EL BIGOTI, d’Emmanuel Carrère

23 oct.

El bigoti

ELBIGOTI.jpg

Una parella benestant, acomodada i aparentment feliç. Ell arquitecte, ella editora. Ell decideix afaitar-se el bigoti que ha portat durant una dècada. Així, sense més, com un acte innocent i sobretot com una manera de sorprendre la seva dona i els seus amics. L’efecte immediat de tots ells és la ignorància. Ningú s’adona de la seva nova imatge. Ningú es sorprèn de l’absència del bigoti. Ningú fa cap comentari.

Ell pensa que tot plegat és una broma de la dona i que els amics en formen part. Arriba un moment que no pot resistir la pressió i intenta aclarir la raó per la qual no li diuen res sobre el bigoti i també expressa la queixa que potser ja s’estan passant una mica amb la brometa… L’estupefacció, la desil·lusió i l’estranyesa és majúscula. Ningú recorda haver-lo vist mai amb bigoti!

El to de comèdia i les situacions còmiques d’aquest principi donen pas a una trama inquietant. El desassossec i l’angoixa s’apoderen del protagonista. Aquest home està boig o és víctima d’una magnífica conxorxa? El límit entre la raó i la bogeria és narrat de manera impressionant per un Emmanuel Carrère (París, 1957) superb. Una novel·la curta de 157 pàgines perfectament sostinguda en el malson del protagonista, totalment creïble i que recorda el terror psicològic de les novel·les de Kafka. Un llibre deliciós de final enorme i espectacular.

ELBIGOTI22El bigoti és una novel·la que transmet un rotllo simbòlic molt fort. Ens parla de les relacions de parella, de la condició humana, de l’estupidesa, de la memòria, de la felicitat, del pas del temps… uf! M’agradaria trobar una entrevista on Carrère parlés sobre El bigoti. Sota quina motivació va escriure aquesta novel·la l’escriptor francès?

Els llibres més celebrats d’Emmanuel Carrère  són L’adversari (2000, Empúries en català, Anagrama en castellà) i Limónov (2013, Anagrama en castellà). El bigoti és una de les primeres novel·les de l’escriptor francès, va ser editat el 1986 i aquest setembre ha estat recuperat i publicat en català per Labreu  i en castellà per Anagrama. En El bigoti, a diferència d’aquestes dues novel·les, l’autor no fa ús de la seva popular mescla de gèneres literaris (assaig, documental i ficció). En tot cas El bigoti sí que anticipa el domini rigorós de la llengua i el seu demolidor humor negre, totes dues característiques presents després en les seves posteriors novel·les. En aquest sentit és molt interessant llegir l’entrevista que Luis Alemany ha publicat a El Mundo Cultural, en la que Carrère parla de l’humor com a nou fil musical d’occident. 

Emmanuel Carrère és escriptor, guionista i realitzador. Ha estat el responsable de portar a la pantalla molts dels seus llibres, com ara El bigoti, que el 2005 va tenir la seva versió cinematogràfica. El tràiler aquí: La Moustache.

Hi ha un dia que escoltes per primera vegada una cançó. És tan bona i t’agrada tant que tens la seguretat que formarà part per sempre més dels teus himnes personals. El bigoti, d’ Emmanuel Carrère, és com una cançó que no et canses mai d’escolar i de recomanar. Impacta dins teu i allà roman durant temps. La novel·la deixa empremta.

Deixo d’escriure ja, que s’ha fet tard i vull afaitar-me el bigoti abans que vingui la meva dona i els meus amics a sopar. Veuràs quina sorpresa s’emporten!

Els enllaços

1.Article d’Ana Blasfuemia en el seu bloc Lo que leo lo cuento.

2.Article de Núria Juanico a Núvol. El bigoti que ho capgira tot.

3.Ressenya del llibre al bloc Leer el Universo (Bloc de la biblioteca de l’IES “Maimónides” (Córdoba).

4.Article de Laura Demaría en el seu bloc Pescadora en asfalto.

IMG_1218

Títol:  El bigoti   Títol original:  La moustache   Autor:  Emmanuel Carrère   Traductor:  Ferran Ràfols Gesa  Editorial:  Labreu edicions (català)  Anagrama (castellà)  Primera edició:  setembre de 2014  Format:  rústega, 157 pàg. 14.90 euros.

ÀNIMA, de Wajdi Mouawad

6 juny

Ànima 005L’any 1977 va ser assassinat Kamal Youmblatt, un líder libanès, drus i d’esquerres. Wajdi Mouawad va formar part quan tenia nou anys (sense ser conscient d’allò que feia) dels grups que van celebrar la seva mort.

Wajdi Mouawad va néixer a Beirut el 1968. La seva és una història de fugides i exilis. La guerra al Líban el va dur, com a d’altres compatriotes, a França i també al Quebec. La seva infància va transcórrer en el marc d’una comunitat cristiana maronita del Líban. Aquests dies he llegit algunes entrevistes que li han fet en motiu de la publicació d’Ànima, el seu darrer llibre. De totes la que més m’ha sorprès ha estat la que he trobat a Babelia. El País (Pàg.1 / Pàg.2): “Vaig ser un nen molt estimat però em van educar per odiar als altres. Als musulmans, xiïtes, sunnites, drusos, palestins, jueus… a tots per igual”.

L’origen del llibre cal buscar-lo en el sentiment de rebuig cap allò que li havien inculcat i en una nova consciència de l’autor forjada per l’exili, el patiment, la llibertat i un trencament ideològic amb el passat. Wajdi Mouawad ha trigat deu anys a escriure Ànima. Les opinions i les accions amb un fort compromís social no són mai gens fàcils i menys si impliquen un enfrontament i un trencament amb la família. La lectura del llibre dóna indicis per deduir que a Mouawad li ha passat alguna de grossa, però és amb la informació del seu periple vital el que realment ajuda a establir un paral•lelisme entre la novel•la i el seu gir ideològic.

La creació artística, en el cas de Wajdi Mouawad com a dramaturg (és autor d’Incendis, l’obra teatral d’èxit recent a Barcelona) i com a escriptor, és una bona manera de deixar anar el trasbals interior a la recerca d’una veritat. I també una manera de fer teràpia sense passar pel psiquiatra.

Ànima 018

El protagonista d’Ànima és Wahhch Debch, la dona del qual és assassinada i violada d’una manera brutal i salvatge. De resultes de l’assassinat també mor el fetus. L’esposa estava embarassada.

Wahhch Debch inicia un peregrinatge a la recerca de l’assassí que el portarà a diferents reserves índies i a travessar la frontera per moure’s entre els Estats Units i el Canadà. El crim el connecta amb la seva infància quan era al camp de refugiats de Sabra i Xatila. Què va pasar allà? Té algun record, però sap més pel que li han explicat que pel que realment recorda. El seu serà un viatge metamòrfic. Buscant un assassí acabarà trobant la veritat sobre els seus orígens.

Cada capítol del llibre està narrat per un animal diferent. Com a recurs literari és una sorpresa i una de les grans virtuts del llibre. Tot tipus d’animals (el ratpenat, el gos, el ximpanzé, la serp, l’aranya, el gat…) ens narren la història amb una mirada enginyosa i divertida des de la seva privilegiada ubicació en el lloc dels fets. Wajdi Mouawad utilitza les capacitats dels animals per oferir-nos una narració carregada de sentits. Ànima té molts textos que es llegeixen amb el gust, l’olfacte, l’oïda… Amb les seves reflexions també aconsegueix humanitzar els animals. Com creieu que els animals ens veuen als humans?

Millor llegir Ànima en l’edició catalana que ha estat publicada per l’editorial Periscopi i que ha comptat amb la traducció d’Anna Casassas Figueras. El nom de cada capítol està introduït pel nom en llatí de l’animal que el narra. Al final del llibre hi ha un glossari amb la traducció al català de cada animal. Una informació cabdal si volem entendre bé la relació de l’animal amb allò que ens explica. En l’edició castellana publicada per l’editorial Destino manquen aquestes dades. També cal destacar que alguns textos (diàlegs bàsicament) conserven l’anglès original del llibre.

Ànima 030

Ànima és una novel•la mooooolt bona! Profundament poètica i a estones filosòfica. Visceral, pertorbadora, ferotge i sensible, però amb l’ accent posat, sobretot, en la violència i en la maldat presents en tot el llibre. Certament hi ha pàgines d’aquelles que et regiren i et remouen. En alguna part he hagut de parar, he deixat anar un esbufec acompanyat d’un mare meva!, i un cop refet, he continuat. Impressiona tanta crueltat. Espanta saber la veritat. En tot cas no és una violència gratuïta. Té una raó de ser. La novel•la conté un important component ètic. És d’aquells llibres escrits amb voluntat colpidora.

Diuen que l’ànima pesa vint-i-un grams i que és tot el pes que perdrem en el moment de la nostra mort. Quan vaig començar a llegir-lo el pes del llibre era de cinc-cents seixanta grams. Fa dies que l’he acabat, però no l’he tornat a pesar. Vull creure que en pesarà menys. Seria un petit homenatge a les ànimes de les víctimes innocents de la novel·la.

ELS ENLLAÇOS:

1. Diferents blocs que ressenyen el llibre: El que llegeixo, Lectures de l’Espolsada, L’Illa deserta, Voltar per la literatura, Retalls de pensaments.

 

Títol:  Ànima   Títol original:  Anima  Autor:  Wajdi Mouawad   Traductora:  Anna Casassas Figueras   Editorial:  Periscopi   Primera edició:  febrer de 2014   EAN:  978-84-940490-9-5   Format:  Rústega, 441 pàg.  18 euros. Traduït al castellà per l’editorial Destino.

LA VIDA ANTE SÍ, d’Émile Ajar

17 gen.
L'amic Isidre Oller fotografiat amb paraigües en el seu estudi de Parets del Vallès.  Momo, el nen protagonista de la novel•la, té a Arthur com a millor amic, un paraigües que l'acompanya a tot arreu i amb el qual dorm cada nit.

L’amic Isidre Oller fotografiat amb paraigües en el seu estudi de Parets del Vallès. Momo, el nen protagonista de la novel•la, té a Arthur com a millor amic, un paraigües que l’acompanya a tot arreu i amb el qual dorm cada nit.

Els clubs de lectura fan una feina excel·lent de promoció de la lectura i de difusió de bones novel·les arreu del país. Que avui publiqui una ressenya sobre La vida ante sí és fruit, per una banda, del bon ull del Club de Lectura de la Biblioteca de Can Rajoler de Parets del Vallès, que la va proposar fa uns mesos i per altra banda gràcies a l’amistat amb l’Isidre Oller, que forma part d’aquest Club de lectura, i que me la va recomanar efusivament fa unes setmanes. Gràcies!

Literatura tendra, poètica, irònica, efervescent... La vida ante sí és un llibre totalment recomanable.

En Mohamed o Momo, com l’anomenen carinyosament  la senyora Lola (el seu amic travesti), el senyor Hamil (l’avi de vuitanta-cinc anys que sempre li explica històries d’Els Miserables, de Víctor Hugo) i el senyor Driss (el propietari del cafè que freqüenta),  és un noi de nou anys, musulmà i orfe que viu amb altres nens en un clandé, una casa per a fills de prostitutes ubicada en la  sisena planta  d’un vell edifici sense ascensor en el barri parisenc de Belleville.

De La vida ante sí es va fer una pel·lícula. Moshe Mizhari va dirigir La vie devant soi (estrenada a Espanya com Madame Rosa) i que el 1978 va obtenir l'Oscar a la millor pel•lícula estrangera i un César a la millor actriu per Simone Signoret.

De La vida ante sí es va fer una pel·lícula. Moshe Mizhari va dirigir La vie devant soi (estrenada a Espanya com Madame Rosa) i que el 1978 va obtenir l’Oscar a la millor pel•lícula estrangera i un César a la millor actriu per Simone Signoret.

La senyora Rosa, una vella prostituta, polonesa, jueva i supervivent d’Auschwitz és la responsable d’aquesta particular casa en la què en Mohamed ha estat criat. El petit món de protecció i seguretat que té el noi es sacseja quan la senyora Rosa emmalalteix, comença a perdre el cap i necessita que la cuidin. La seva mort és a prop i La vida ante sí defineix amb exactitud el futur incert que el destí té reservat per  a en Mohamed.

La novel·la és una fotografia antropològica de la immigració  a França. Senegalesos, algerians , marroquins, tunisencs, camerunesos i iugoslaus conviuen en barris extremadament castigats per la misèria. És l’univers del barri marginal en el qual la seva població es busca la vida com pot. Tot i que apareixen sabaters, manobres i treballadors de mudances els actors principals de la història són l’ampli ventall de personatges que conflueixen en el món de la prostitució: putes, travestis, xulos, ionquis, proxenetes, boxejadors… Les Halles, Bois de Boulogne, Bisson, Belleville i Aubervilliers són els carrers i barris parisencs en els quals tots aquests personatges acaben trobant-se.

Una de les virtuts del llibre és la manera com està escrit. La novel·la està narrada en primera persona pel mateix Mohamed que també forma part d’aquest petit cosmos. Per una part és innocent i ingenu  i per l’altra és encertat i segur. És la lluita del que ha rebut els cops de la vida, però que amb només nou anys sap diferenciar entre el bé i el mal. Hi ha reflexions del noi boníssimes, com si fossin uns grans zasques! Les sentències vitals arriben al lector amb la força del “que no nos engañen” o “que yo no soy tonto”  i adquireixen una dimensió més real i humana que no pas les famoses frases en veu d’un personatge mediàtic o un anunci de televisió. La manera d’escriure d’Émile Ajar té molt de transmissió oral i d’escoltar bé el llenguatge del carrer. Algunes perles: “Durante mucho tiempo no supe que era árabe porque nadie me había insultado”, “para tener miedo no hace falta ninguna razón”, “yo dejé de ignorar a la edad de tres o cuatro años y a veces lo echo de menos”.

La vida ante sí i La mort d'Ivan Ilitx 036

Émile Ajar és el pseudònim de Romain Gary, l’únic escriptor que ha obtingut el premi Goncourt  dues vegades: el 1956 amb Las raíces de cielo i el 1975 amb La vida ante sí. Aquest últim cop el va guanyar amb el pseudònim d’Èmile Ajar. Va ser quan es va publicar la seva obra pòstuma Vida y muerte de Émile Ajar, quan es va saber tot: fins aleshores el seu cosí, Paul Pavlowitch, era el rostre d’Émile Ajar, quan en realitat era Romain Gary l’autor de tots els llibres signats per Émile Ajar. En aquest sentit és molt recomanable llegir l’article El perfecto camaleón, de Nuria Barrios. La periodista explica la relació de Romain Gary amb l’ampli ús de pseudònims que va utilitzar per signar les seves obres, les conseqüències que això  li va comportar  i els detalls d’una vida de pel·lícula  d’un gran escriptor que va acabar suïcidant-se el 1980 amb 66 anys.  

Aquest Nadal he tornat a veure la pel·lícula Poder absolut, on Clint Eastwood deixava anar una de les seves frases mestres: “El mañana no está asegurado para nadie”, amb el qual l’actor nord-americà relativitzava les especulacions sobre el futur i esperonava a aprofitar el dia a dia. Segurament en Mohamed i en Clint Eastwood s’haurien entès i ens podrien haver donat moments memorables del que suposa dialogar sobre La vida ante sí

Els enllaços:

1.Ressenya de La vida ante sí, de Jose Cuesta en el bloc La Cuesta de Moyano.

2.Ressenya de La vida ante sí, d’Elchicoanalogo en el bloc Espacios en blanco.

3.Ressenya molt interessant sobre La vida ante sí en el bloc Frente a la adversidad. Es tracta d’un bloc que utilitza els llibres com a recurs pedagògic. Presenta fitxes, textos i preguntes sobre el llibre per poder treballar-lo a secundària.

Títol: La vida ante sí   Títol original: La vie devant soi  Autor: Émile Ajar (pseudònim de Romain Gary)  Traductora: Ana María de la Fuente   Primera edició: publicat en francès el 1975 per Éditions Mercure de France i en castellà per l’editorial Plataforma el 2007   Editorial: Plataforma   Format: rústega,  222 pàg. 16 euros.

LA VERITAT SOBRE EL CAS HARRY QUEBERT, de Joël Dicker

21 juny
De més a prop a més lluny, els amics: Jordi Montilla, Carles Peña i Chakib Ejjaaouani. Tots tres llegint  a Joël Dicker a Cal Marfà, el diner molletà per excel•lència.

Tres amics lectors (de més a prop a més lluny): Jordi Montilla, Carles Peña i Chakib Ejjaaouani. Tots tres llegint a Joël Dicker a Cal Marfà, el diner molletà per excel•lència.

Estàs en un circ. El malabarista estrena un nou espectacle. Te l’han recomanat. T’han dit que és bo, molt bo. Però últimament ja no et sorprèn res. Tots els circs asseguren que els seus actors són els millors. El malabarista surt a escena. La seva proposta és senzilla: tres pilotes que va fent volar de mà en mà. A les tres boles n’afegeix dues més i després puja en una fusta que s’aguanta sobre un cilindre. Ara ha de mantenir l’equilibri a les mans i als peus. Un company del circ li tapa els ulls amb un mocador negre. Un altre malabarista apareix al xou i compliquen el número intercanviant pilotes per maces. Finalment, el malabarista amb un més difícil encara et sorprèn fent una tombarella a l’aire i recollint després totes les maces sense que cap toqui el terra.

El malabarista és el jove escriptor suís de vint-i-set anys, Joël Dicker. El seu espectacle, la seva gran representació, és la seva segona novel·la La veritat sobre el cas Harry Quebert. De la trama del llibre Joël Dicker en fa malabars. Ho té tot calculat i mil·limetrat. No baixa la tensió argumental en cap moment. És com si estiguessis veient una pel·lícula.

La història del llibre transcorre entre 1975 i 2008. Està ambientada a Aurora, un petit i tranquil poble coster de New Hampshire (Estats Units). El seu protagonista és Marcus Goldman, un escriptor que s’ha fet famós i ric amb la seva primera novel·la, però que es troba totalment estancat per fer la segona. Aterra a Aurora acollit per Harry Quebert, el seu antic professor universitari, a la recerca dels seus bons consells i d’un lloc tranquil per escriure. Els esdeveniments es precipiten quan Harry Quebert és acusat de l’assassinat de la que fou la seva amant l’estiu de 1975, la jove de quinze anys Nola Kellergan. A partir d’aquest moment l’escriptor farà també de detectiu per esbrinar La veritat sobre el cas Harry Quebert i escriure així el llibre que tant li costa.

Dicker obre un ventall amplíssim de personatges i fa jugar el lector a esbrinar qui serà l’assassí. El suís és virtuós en l’ús  de recursos literaris: continus flashbacks, una bona dosi d’humor, capacitat de sorpresa i estructures repetitives per introduir els capítols. A més va desenvolupant la idea de com s’escriu un llibre al llarg de la novel·la (31 capítols, 31 idees). Un fet que, com si de nines russes es tractés, té com a resultat la  simultaneïtat de molts llibres, el de Harry Quebert, el de Marcus Goldman, el que llegim nosaltres mateixos… La sensació que té el lector és sempre el més difícil encara,  que es manté fins al final de la història.

La novel·la ha estat publicada al nostre país aquesta setmana. L’editorial La Campana ho a fet en català i Alfaguara en castellà. Segons aquestes editorials l’editor francès, Bernard de Fallois, va ser el primer a publicar-lo en francès. La lluita de les editorials per adquirir els drets de traducció va ser aferrissada i la subhasta del llibre va ser la més disputada durant la Fira de Frankfurt de 2012. El llibre arriba precedit d’un gran èxit en vendes, amb traducció a trenta-tres idiomes i l’obtenció del Gran Premi de Novel·la de l’Acadèmia Francesa, el Premi Goncourt dels Instituts i del Premi de la revista Lire.

En el llibre de Dicker el món editorial hi apareix sovint, amb els seus editors, el glamour de l’escriptor, els seus representants literaris, les grans festes i també les seves campanyes de promoció literàries. Què hi ha de cert en tot el què explica Dicker de la indústria editorial? Aquest fet m’ha cridat l’atenció perquè precisament dins la campanya de promoció prèvia a la publicació del llibre a la Llibreria L’Illa vam rebre galerades tant en català com en castellà. És per això que he pogut llegir el llibre. Isabel Martí, editora de La Campana, és ben coneguda a les llibreries catalanes per la seva tenacitat i apassionament en la defensa dels llibres que publica. Et contagia la seva eufòria. De fet, fa poques setmanes a la llibreria vam detectar un augment considerable de vendes del llibre Wonder, de P.J. Palacio i La lladre de llibres, de Marcus Zusak. Els clients se’ls enduien de dos en dos! I és que Isabel Martí els havia recomanat en el fantàstic Versió RAC1 de Toni Clapés.

Ens trobem doncs davant d’un gran thriller i d’una brillant novel·la negra. És d’aquells llibres que agradaran a tot tipus de lectors i que enganxen des de la primera pàgina. El llibre  conté literatura per passar-ho molt bé, per gaudir del plaer de la lectura sense més. Té tots els ingredients per convertir-se en un best seller. No sé quina serà la cançó d’aquest estiu 2013, però el llibre serà, sense cap mena de dubte, La veritat sobre el cas Harry Quebert.

Els enllaços

1. El bloc de Joël Dicker. http://joeldicker.com/

2. Notícia a La Vanguardia sobre la publicació del llibre.

3.Un vídeo on Joël Dicker presenta el llibre.

4.Ressenya del llibre en el bloc  L’altell.

5.Ressenya en el bloc De todo un poco.

Títol:   La veritat sobre el cas Harry Quebert  Títol original: La vérité sur l’affaire Harry Quebert  Autor:  Joël Dicker  Traductor:  Imma Falcó   Editorial:  La campana (català) Alfaguara (castellà) Primera publicació:  juny de 2013  EAN: 978-84-96735-85-9  Format:  Rústega, 680 pàg.

%d bloggers like this: